L’aire és ple d’indicis. Hi ha inscripcions. Hi ha enyorances, osques tremoloses, cruixits febles. Un món al sotabosc conrea vida. Tot s’aplega com un vel damunt les galtes. Remor de mort sota el xerrac. L’arbre somnia créixer en cercles i ombrejar-nos Escolto com alena i em conhorta. Potser demà….
Avui em costa més escriure sobre aquest tema, no sé el per què, potser perquè és el dia oficial, el dia en que tothom ja ha dit tot el que cal dir, allò políticament correcte . Avui em costa més perquè el que cal dir està definit i acotat. No em surten les paraules dels
He vist en Cris Juanico, acompanyat de l’Original Jazz Orquestra, vestit de gentleman, cantant la bella cançó “Vola’m a sa lluna”, una declaració d’amor fresca i acollidora, un clàssic. Ai! quin ganxo té amb aquest posat murri i d’enfant terrible. L’arracada a l’orella esquerra deixa clar que no fa grans concessions, només ho tasta. Ens agrada aquí
No us podeu ni imaginar com reta un dissabte ben aprofitat i en bona companyia. Surts de matí, mires i comparteixes, t’omples l’esguard de llum i mar, i el nas de tardor i bolets, no en demesia, però si en varietat. Unes 140 castes de bolets varem collir entre tots ” els tocats del bolet”, que
El món camina entre les flors, com un insecte. Dibuixa cercles, com úters, habitats per misteris. El xiscle d’un ocell és la certesa i el dia nou. Les mirades fan tangents al caire somort dels passadissos. Quan no es troben , esdevenen llances.
“Qualsevol nit pot sortir el sol”, és això l’esperança, la tossuda creença en “Ítaques” i somnis, un “vaig i vinc”, un esperar veure’ns a Folegandros, la força de l’amistat, la certesa d’un “país petit” i poder “aprendre”. Un bell desig i un goig: Que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Tot agraint
M’agrada aquest silenci que permet sentir la gravetat del viatge de la fulla rebutjada per l’arbre, el frec intermitent amb les companyes i a la fi, lliure i abatuda, la caiguda sobre la terra mare, mesclada amb d’altres fulles, també mortes i oblidades, talment el lliurament d’un cos a un altre. No importa quantes fulles
Un seguit de carones deixondides, com les del vou-veri-vou per no dormir, d’en Guillem d’Efak, seguia, d’esquerra a dreta, els moviments dels músics, de la cantant i del deïdor de poesia i vida, al Teatre d’Artà, el diumenge dia 12 de novembre, des de les nou del vespre, havent fosca resolta en el cel i una
Vint bales a Layret Vint bales foren, vint bales ai!, quan trencava la nit! Dia trenta de novembre, nit d’hores decapitades! Vint bales foren, vint bales! Dia trenta de novembre, nit sense alba al matí! Ai, com moria la nit! Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!
Continuació : LA CAMPANA DE LA VALL Els peixos del riu i els dels estanys també es despertaven amb el dringar de na Marta i la llúdriga saltimbanquis s’afanyava a veure quin peix li agradava per esmorzar. En Boira, el gos d’atura que conduïa el ramat, era tan matiner com ella. Hi havia dies que,
Divendres dia 10 de novembre, estant la lluna baixa en el cel, quart minvant, com una tallada de llimona a un te negre sideral, es va fer la presentació del llibre d’en Miquel Àngel LLadó, “La volta celeste”, a les 20 hores, a l’Illa de Llibres de la Misericòrdia de Palma. La sala de la llibreria
Sou a sant Pau, o a casa, bessons? Continua el vostre conte: Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat, ja havia polit el metall de la panxa rodona
Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m’agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai
No podria precisar com ha estat, però em sé un espai de còncaves empremtes, com estralls d’un esclat, imperceptible, oxidacions i adherències a les parets del pensament, un buit al pit, on creia haver-hi un igni cor. Les nervadures i els forats em confirmen la captinença del temps. Vull fugir en diverses dimensions, però la
Banyat de sol, el matí de tardor carrega de melangia la buidor d’un espai clos de l’ànima que ja no ens pertany i resta pres per sempre de l’enyor, sense cap esperança de conhort. Crec que haurem d’anar pensant en les plataformes i la força de la societat civil. Crec que no hem d’abandonar