Sou a sant Pau, o a casa, bessons?
Continua el vostre conte:
Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat, ja havia polit el metall de la panxa rodona i deixondit el batall que hi tenia al mig com una llàgrima gegant, i ja s’havia posat a repicar, més contenta que un gínjol.
En Pau se’n reia i continuava pujant fins a dalt. Mirava la muntanya pels arcs de la torre, s’omplia de l’olor del dia nou i acariciava na Marta. Na Marta i en Pau eren amics feia molts d’anys.
En Pau va pujar per primera vegada l’escala de la torre del campanar per ventar na Marta, quan tenia nou anys, el dia que va néixer la seva germana. La va fer repicar tantes vegades que la gent del poble es va pensar que havien nascut quatre nenes de cop.
A na Marta li va fer molta gràcia aquesta feta d’en Pau i li va agafar afecte a aquell nen entremaliat que pujava l’escala cantant i a vegades es descomptava de les hores.
D’allí estant veia tot el moviment menut de la gent del poble, els porticons que s’obrien, les cortines que s’arrufaven, les xemeneies que començaven a fumejar, la perdiu blanca que voleiava com pelfa, i els reflexos de llum de les lloses de pissarra negra als terrats.
En Pau li contava a na Marta tot el que veia, les novetats, les corredisses, els nins que sortien amb cara de son i cordant-se les sabates, els que es bevien tot el got de llet sencer.
El nombre d’ovelles del ramat, quina anava primera i quina darrera, si havia nascut un nou anyell i com era de graciós i blanc.
De quin color eren les dàlies, quanta roba hi havia estesa, si feia bon temps, si les àguiles daurades feien parella o si arribava algun visitant.
( Continuarà….)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!