El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
No podria precisar com ha estat,
però em sé un espai
de còncaves empremtes,
com estralls d’un esclat,
imperceptible,
oxidacions i adherències
a les parets del pensament,
un buit al pit,
on creia haver-hi un igni cor.
Les nervadures i els forats
em confirmen
la captinença del temps.
Vull fugir en diverses dimensions,
però la tardor
no em mostra cap camí.
Un xiscle de violí tiba la corda
Escolto les notícies de les inundacions.
Em bec, molt a poc a poc,
la boira.
Defora ja fa fred
i entre les rodes
s’amaguen els poemes
i els secrets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!