El pèndol de petites oscil·lacions

Divendres dia 10 de novembre, estant la lluna baixa en el cel, quart minvant, com una tallada de llimona a un te negre sideral, es va fer la presentació del llibre d’en Miquel Àngel LLadó, “La volta celeste”, a les 20 hores, a l’Illa de Llibres de la Misericòrdia de Palma. La sala de la llibreria plena de gom a gom, amics, gent solidària, activistes de la pau, artistes i altres idealistes. Entre el públic en Lluís Maicas, l’editor del llibre de Perifèrics Poesia, i altres poetes del lloc. Per la ocasió n’Elisenda Pipió va fer unes escultures precioses, color de sorra i fang, i la cantant Dunia Hedreville hi va posar una veu que trencava les ànimes, amb un cant primigeni que evocava l’aigua i les primeres paraules. Hi va haver calidesa i el llibre és tendre i agosarat. Us transcric la presentació

M’agrada poder presentar, juntament amb en Josep A. Alcover, el llibre d’en Miquel Àngel Lladó “La volta celeste” per diferents raons. En primer lloc perquè, ara fa 14 anys, vaig fer la presentació del seu primer llibre de contes “Bagdad, un conte desfet” a l’any 1992, un llibre ple de tendresa i saviesa, d’un Miquel Àngel actiu en la defensa dels valors essencials, l’amistat i la solidaritat. Llavors ja en vaig destacar les qualitats i la màgia. Poder parlar, avui, del seu darrer llibre, “La volta celeste”, el que fa deu de la seva obra publicada,  i el 7è recull poètic, em fa il·lusió, i ho considero una bella deferència per part seva, que consolida els nostres encontres, reals i simbòlics, en indrets i temàtiques. Un d’aquests temes que ens uneixen és el segon motiu per el qual m’agrada ser aquí i poder fer un reconeixement públic a la persona d’en Miquel Àngel Lladó, que a més de conrear la narrativa i la poesia , i haver obtingut diferents guardons : Premi Alella a Maria Oleart, a l’any 2000; Rosa d’or de la Pau de Castellitx, a 2001; Premi Guillem Colom i Ferrà, a 2001; i Premi Miquel Àngel Riera, a 2003,  és membre fundador de l’associació “Grup d’homes contra la violència masclista”, lluitador i creador d’opinió vers un tema tan dolorós, per a nosaltres les dones, i per a tots i totes, com són els actes de violència de gènere i, a la punta de l’iceberg, els assassinats de dones a mans de les seves parelles o ex-parelles, i les actituds socials que els fan possibles i els mantenen. Li ho agreixo de cor, a en Miquel Àngel, el seu activisme i compromís, perquè continua essent molt necessari. En aquest sentit, a l’esmolat epíleg que fa l’entranyable Lluís Maicas del llibre que ens ocupa i que alhora edita a Perifèrics Poesia, una mostra d’austeritat i lucidesa, l’epíleg, s’afirma : “qui se sent propietari, esdevé botxí”, tot referint-se al bessó de la tragèdia. En aquest mateix epíleg, parlant d’en Miquel Àngel, i li manllevo l’afirmació, perquè no és pot dir millor, ens diu “només els poetes d’ànima clara tenen el do d’oir, d’entendre i de transcriure els idiomes inaudibles dels éssers que sempre callen” i… “transmetre a les generacions que han de venir el discurs d’homes i minerals” i afegeix “tot allò que ens cal saber, està escrit en algun indret de la nostra memòria”. Aquesta frase ens  situa clarament sobre què hi trobarem a les pàgines de “La volta celeste”: un passeig per la memòria individual  i la inconscient col·lectiva, mil·lenària; els rastres de la vida i de la nostra evolució, escrits als fòssils, al cor de les pedres.

Cada peça de la vida que ens arriba entre mig de les roques, preservada a l’ull tafaner, té una posició a un estrat,  a un sediment, a una cova. Cada somni, cada interrogant d’una persona que ens ha precedit, està escrit a un collar, a una gerra, a una tomba. Les pedres ens ofereixen una paleontologia dels sentiments, de les creences, de l’art de seduir, de com fèiem l’amor, de què menjàvem, de com honoràvem els déus i els morts.

Dels ossos, de la ceràmica, de la manera de fer llesques a les pedres, podem saber l’altura, la fesomia, la vida i els costums, el pes del cervell , els viatges i les pors dels qui ens van precedir i obrir camí.

Miquel Àngel Lladó vol esbrinar en la memòria del cos i de les pedres allò essencial d’aquest fascinat esdevenir.

A la primera part del llibre, on fa parlar les pedres, es demana per allò que omple el buit primigeni ( així : al poema any zero  ens diu que el buit va ser omplert : de matèria , de vida , d’esperança i probablement d’amor ), i ens convida a acostar-nos a aquell tosc projecte de somni ( a trobada ) , als anhels atàvics ( a furgant l’ahir ), ens fa imaginar l’atracció de l’aigua ( a arqueologia del cos ), la clau del temps ( a l’estalactita ), els anys covats en l’enigma de la fosca ( a l’estalagmita ) la por ( a monòlit ) la primigènia pregaria ( a pintura rupestre ) el pas del temps ( a rellotge d’arena )

 La segona part del llibre, on parla l’ésser humà, cerca en la memòria del cos i la paraula, la identitat incerta, la recerca de l’assossec ( a rera la petja) la baula perduda, el descobriment de l’amor  ( a perduda baula), el desig d’abastar allò gran ( a inici de festa ), quan l’éssar humà se n’adonà que les seves extremitats serien per a la carícia (a bípedes), quan balboteja la primera pregària ( a natura silent ) quan va sentir pànic ( a erupció, i diluvi) . Us llegiré un poema que conté, per a mi, un alleujador missatge, és el titulat gravetat, Nosaltres, les persones, petites , imperfectes, barroeres, a vegades, aportem, al cúmul de pedres i incerteses, més enllà de la possible saviesa, el goig dels sentits i els sentiments. 

Per acabar vull destacar que avui també podrem gaudir de  la companyia i de la interpretació que fa de l’obra poètica d’en Miquel Àngel la ceramista Elisenda Pipió, les peces de la qual són plenes dels colors i les formes del paisatge de la nostra illa, i ens donen l’oportunitat d’escoltar la paraula del fang i de les pedres i el cos de la paraula vernacle, granelluda, primigènia, on homes i dones cerquen l’essència, es fan preguntes, albiren el misteri de l’amor, el motor que ens va fer esdevenir persones, perquè aquesta és, i no una altra, la hipòtesi agosarada d’en Miquel Àngel: L’amor és el principi de tot allò que som i ens fa vibrar i esdevenir immortals d’alguna manera.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!