He vist un ocell mort rere les barques. Les plomes, falagueres altre temps, ara són roïnes i deslluïdes. Sovintejat per cucs i per formigues, en canvi, l’esquelet ha tornat blanc , mostra les costelles, talment una capsa de música, un petit tresor després de l’endreç. El bec ferm, contra tota decadència. Recordo els peixos que
Jo som la corda que estreny el norai. Cerco la força segura del puntal. Ell sempre és allí, disponible, la fortalesa immòbil, l’assumpció del destí comú. Jo som els braços blancs del norai, la fortalesa flexible, la perllongació i la possibilitat. No l’ofegaré mai al norai, són en debades els seus temors. Ell mai no
M’omple la serena de la nit el cor metàl·lic i cansat. D’esquena a la mar, però vivint per a ella, isolat, palplantat. Em lliguen a la mar tots els vaixells imaginaris, les barcasses de pesca, el llaüts dormits al port, devora els peixos, els homes solitaris i penats. El temps em rovelle les
El marcador de les visites, que ja sabem que és un poc aleatori, marca la següent curiositat: 133.133 visites a les entrades i 3993 comentaris. M’ha fet somriure i us ho agraeixo. No ho hagués cregut mai. Continuo amb ganes de pensar teclejant i compartir-ho. D’altra banda no és pas un dia especialment alegre. Era
Baixo fins al capvespre, vestida just de pluja – aquesta pluja picada que és del fred i la neu –i suro com un núvol abans de caure Entro per les clivelles de la casa, imperceptibles i esborro la pols. Sóc aquest vent incessant m’enduc els poemes de la taula, escrits en debades, prescindibles. Hi deixo
Aquell migdia a la plaça les acàcies bressolaven ramells de flors blanques com boques petoneres entre les clarianes. Les petites fulles verdes tremolaven mandroses. Menjava un pa amb oli asseguda a una taula del cafè Central. Mirava els roserets de la pastera començar a agostar-se, parlava d’Irlanda amb uns amics. Deia que si li tocava
Feia temps que no estava tan emocionada. De fet feia molt temps que no ho estava d’emocionada. Va rompre la bombolla eixorca. Un munt de batecs i atreviments havien fet eixida i es passejaven pel seu cos cansat. Un seguit de pètals de lilàs van recobrir la seva pell. Es va adormir profundament. Es
Van iniciar un llarg camí, aquelles dones, l’expressió d’un desig i una necessitat, que no es poden ajornar Ara ningú no es qüestionava que ella, una vella amb aire absent i un poc grillat, anés a votar, quan feia bon temps. I tampoc ningú es va esverar al veure- la al carrer, en mig de la
Avui és 8 de març, dia internacional de la dona treballadora . Un dia per retre homenatge a totes les dones que ens van precedir en la conquesta de les llibertats i la igualtat. A les manifestacions per a la Pau i contra la guerra d’Iraq, de fa tres anys, vaig escriure aquest relat,commoguda per
Per uns instants, només per uns instants, em torna al cap l’impacte brutal, amb ulls de drac que es menja les donzelles. Un cotxe negre, embalat i segur del seu dret a passar. Un cotxe sense temps per fer acords amb la gent , sense temps per veure’m creuar. Un cotxe que em pren
ELS AMANTS DEL MOLL ( CONTINUACIÓ) La gent està massa enfeinada per fixar-se en ell. Pocs s’hi aturen. Encara menys pocs hi deixen escuts. Sembla que no li importi gaire. Els cabells, esparsos pel front, se li mouen al ritme sincopat de la música que arrabassa al violí. M’arriba com una esgarrapada. La barbeta
Els amants del moll de l’Alfândega La plaça del Comerç està assetjada per una tanca alta i blanca que no em permet veure-la en perspectiva i m’amaga la porxada simètrica . Hi fan obres. Una remor diferent s’afegeix al murmuri habitual dels vianants, al xivarri quotidià de moltes llengües que es confonen. Una
Continuació : LA CAMPANA DE LA VALL Els peixos del riu i els dels estanys també es despertaven amb el dringar de na Marta i la llúdriga saltimbanquis s’afanyava a veure quin peix li agradava per esmorzar. En Boira, el gos d’atura que conduïa el ramat, era tan matiner com ella. Hi havia dies que,
Sou a sant Pau, o a casa, bessons? Continua el vostre conte: Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat, ja havia polit el metall de la panxa rodona
Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m’agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai