El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
M’agrada aquest silenci que permet
sentir la gravetat del viatge
de la fulla rebutjada per l’arbre,
el frec intermitent amb les companyes
i a la fi, lliure i abatuda,
la caiguda sobre la terra mare,
mesclada amb d’altres fulles,
també mortes i oblidades,
talment el lliurament d’un cos a un altre.
No importa quantes fulles han caigut
una tardor rera una altra,
importa que hi ha arbres
i mirades
i, en silenci, comprendre
que la vida perdura
més enllà de nosaltres.
Una hipnòtica pau t’arriba, de bon matí, quan els renous són pocs, quasi el silenci encara, i et prens un cafè sota el nisprer i les buguenvíl·lies, llegint el diari de paper, perquè és dissabte i et ve de gust i te n’adones que sens caure les fulles i no t’ho pots creure, et sents a prop, formant-hi part, un cicle que et transcendeix
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com sempre un bellíssim apunt. Gràcies! . Bona nit i feliç diumenge !. Carme-Laura.
comuniques pau i harmonia.
bufa el vent suau,
les fulles dansarines
llueixen colors.
Gràcies.
Bona manera d’endinsar-se en un dissabte de matí. Enmig de la natura de la que en som part. Sentir caure les fulles i comprendre. Sembla que n’has de sortir ben sencer i complet.