El pèndol de petites oscil·lacions

      Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m’agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai vaig enviar-lis, perquè esperava, mal fet, poder-lo publicar.  Tampoc el vaig donar al meus fills, perquè ja eren grans. I així, va romandre, primer a un calaix ,i després a una carpeta de l’ordenador, que fins fa ben poc em semblava un lloc inhòspit i sideral.

      Crec que ara podria rescabalar la història inacabada. No només el carter truca dos pics, la sort , tossuda, ens posa setge, per trobar-nos una i una altra vegada. Ara he pensat que podria ser un regal per als dos bessons del bloc que tants esglaïs i alegries ens han procurat, en Guillem i en Galdric.  

Vagi per vosaltres. No podia tenir el conte millors destinataris:

      LA CAMPANA DE LA VALL

        Hi havia una vegada una campana que es deia Marta.  Pesava més de mil quilos. Vivia i dormia a la part més alta de la torre del campanar. Un espai quadrat amb quatre finestres dobles a cada costat. A una altura de mil dos-cents vuitanta-dos metres, sobre un turó molt dolç i verd, a un poble que només tenia setanta-sis habitants, situat  al vessant esquerre de la Vall Fosca,  a la vora d’un riu mandrós i de cabal juganer, que baixava de la muntanya.

        Na Marta es despertava molt aviat perquè tenia moltes feines. La primera de totes era aixecar el dia.  Si ella no el despertava, com que el dia tenia molt de fred,  s’estava dormint al seu cau, darrere les muntanyes, fins molt tard, i llavors els estornells no piulaven, el gall no cantava, les fulles dels bedolls no es dauraven, i no es cobrien de boires blanques les puntes dels cims.     

      Tampoc no es despertaven els nens i les nenes del poble, ni el xofer que els anava a cercar amb la furgoneta per anar a l’escola, ni la mestra, ni el capellà, ni l’amo de la fonda, ni el cadiraire. Ni la fornera, ni el fuster, ni el carnisser. Ni el ferrer,  ni el pastor, ni el porquer.

       Ni les abelles que feien la mel més dolça de la contrada, ni el salt d’aigua, ni els fils de l’electricitat.

       Les vaques també solien llevar-se molt aviat, com la campana, per fer camí cap als pasturatges. Els agradava pensar que les seves esquelles eren les que despertaven tot el poble, acompanyades del seu primer bramul. Però na Marta sabia prou bé que era ella i només ella la qui tenia la important tasca de fer llevar el dia.

     La nit en aquesta hora llindar ja tenia molta son. S’aclofava com podia pels avets negres i argentats,  a la foscor del bosc, al cor de les boires  i al gebre de la matinada. Es moria de ganes que arribés el sol opac del bon matí per no enlluernar-la i poder-se quedar a la fi adormida del tot, fins al vespre.

     En aquest món hi ha feines per a tothom, de dia i de nit, i totes s’han de fer d’hora perquè les unes depenen de les altres.

( Continuarà……)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!