El barceloní Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) s’ha inaugurat amb Three Times de Hou Hsiao-hsien. Algun dia m’agradaria poder esplaiar-me a bastament sobre aquest director, potser el que més m’interessa de tots els autors vius i del qual, al BAFF de l’any passat, ja va impactar l’extraordinària Café Lumière. Per ara, però, m’he de conformar
A Free Zone, el cineasta Amos Gitai, tossut missatger de pau respecte al conflicte de l’Orient Mitjà, coincideix amb els Tommy Lee Jones i Guillermo Arriaga de Los tres entierros de Melquíades Estrada en la idea de fer passar algú a l’altre costat de la frontera i constatar la bestiesa de la separació que confronta
Permeteu que ho reveli: el nom d’aquest bloc, "Club 7 Cinema", ve del títol d’un programa de ràdio que dirigeixo a Nova Ràdio lloret, des de fa uns 15 anys : "CLUB 7". El jurat dels 6ns Premis Ràdio Associació de Catalunya ha concedit al CLUB 7 una MENCIÓ DE QUALITAT, en l’apartat de Millor Programa de Ràdio Local, "per
Des del 20 d’abril de 2006 fins a final de maig de 2006, preveig que podré dedicar-me poc a mantenir el bloc, perquè estic preparant el Festival de Canes, que tindrà lloc del 17 al 28 de maig. En aquest post, reprodueixo la llista de pel·lícules que conformen la selecció oficial del Festival de Canes
El director afroamericà Spike Lee, més que no pas pel·lícules, fa joints. Sempre ho posa als títols de crèdit inicials "A Spike Lee Joint". Els que això de l’anglès no ho dominem gaire, hem de consultar al diccionari què caram és això d’un joint: de les diverses accepcions, em quedo amb les de l’"slang" nord-americà,
Dues hores de tediosa pel·lícula del patètic Vicente Aranda tarda el cavaller Tirant a penetrar Carmesina, la bellíssima i virginal filla de l’emperador. Aquí, no es tracta de parlar de Tirant i tot el que l’envolta, sinó dels esforços, indecisions i patiments d’aquest ben plantat cavaller per arribar a desflorar la donzella, amb l’ajut impagable
Benvingut sigui un thriller progressista nord-americà. Avesats com estem a rebre pel·lícules d’acció i violència amarats d’ideologia reaccionària, celebrem que s’hagi produït, distrubuït i estrenat Syriana. No sé què ens passa, als europeus -i com més presumptament d’esquerres, pitjor- que, davant els escadussers films d’aquesta mena, de seguida correm a assenyalar-ne el "discurs políticament liberal"
Hem de considerar un honor que Tirant lo Blanc, obra de prestigi mundial de la nostra literatura, l’hagin adaptada al cinema. De la mateixa manera que els anglesos poden estar cofois que la resta del món els versionem Shakespeare a les nostres respectives llengües, nosaltres hem d’alegrar-nos que Tirant lo Blanc el versionin en anglès,
Àngel Quintana publica, al PUNT d’avui, diumenge 2 d’abril de 2006, un interessant article informatiu sobre dos films del País Valencià. L’enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1813611
Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat…- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n’hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote
Deixeu que us ho expliqui. Ahir vaig anar al multicinemes Lauren Costa Brava, de Blanes, en què habitualment s’hi projecten ben poques, poquíssimes, pel·lícules doblades al català. Ras i curt, s’hi margina la notra llengua de manera persistent i sistemàtica. Vaig anar-hi a veure La verdad oculta (estrenada al Principat només en castellà) i, abans de la projecció, van
En si mateix, Volver no és un film de tesi; sinó una pel·lícula, amb tota la connotació de proposta per a l’entreteniment que pot comportar el mot, certament oberta a la vida, que s’interessa pel dolor emocional, pel delit de supervivència, l’instint solidari i les ganes de festa de la gent senzilla. Una obra en
Nota: aquest post amplia i matisa el que vaig penjar el 21 de gener de 2006. Wyoming, estiu de 1963. Dos nois, Jack i Ennis, pasturen un ramat a la muntanya Brokeback… Les pel·lícules d’Ang Lee, el director de Brokeback Mountain, tracten d’individus la infelicitat dels quals té a veure amb les actituds personals i
No mataràs, de Krzysztof Kieslowski, constata la tràgica impotència dels principis humanistes davant l’actuació criminal de l’home i, el que n’és una projecció col·lectiva, la pena de mort. Obra visualment riquíssima, narrativament impecable i temàticament prolífica, No mataràs (1988) sobresurt estèticament per damunt de la resta que componen el Decàleg i anuncia la magnificiència artística
L’Òscar a Crash com a millor pel·lícula, per tant a darrera hora, contra el pronòstic que entre tots plegats havíem fet, s’ha convertit en la sorpresa d’un repartiment de guardons, pel que fa a la resta de categories, molt previsible. Sentirem tota mena de comentaris sobre el “triomf”de Crash (“triomf” que ni nego ni discuteixo, però el