Club 7 Cinema

L’Òscar a Crash com a millor pel·lícula, per tant a darrera hora, contra el pronòstic que entre tots plegats havíem fet, s’ha convertit en la sorpresa d’un repartiment de guardons, pel que fa a la resta de categories, molt previsible.

Sentirem tota mena de comentaris sobre el “triomf”de Crash (“triomf” que ni nego ni discuteixo, però el concepte d’eliminació futbolística amb què es tracta periodísticament el resultat dels Òscar, sempre l’he trobat absurd). A hores d’ara, rius de tinta i litres de saliva es deuen haver gastat per explicar-ne les causes. Em temo que prendrà força el discurs del motiu “anti-gay”, és a dir, com si Crash hagi guanyat perquè no ho fés la dels “cowboys” homosexuals de Brokeback Mountain. Fins i tot apareixeran els comentaristes sociològics que, fins la setmana abans, afirmaven com l’èxit cantat de Brokeback Mountain reflectia els canvis evidents de la societat nord-americana i, ara, com si res, diran que la “derrota” del film d’Ang Lee evidencia el conservadurisme i la hipocresia d’aquella mateixa societat.Tant se val. Tot deu ser cert. Potser també ho és que sovinteja massa la frivolitat pseudointel·lectual. Vés a saber.

Hi ha algunes coses objectives, però, que hauríem de tenir presents. D’entrada, que no hi ha cap jurat que voti els Òscar i que, elaborat el veredicte, pugui analitzar-lo i, si calgués, rectificar-lo. No. Aquí va per suma de vots. No podem afirmar, però, que el vot sigui ontològicament i totalment lliure, net, pur (tampoc a l’inrevés, que necessàriament estigui esquitxat  per coses “rares”). Hi ha uns implacables mecanismes de publicitat sobre els acadèmics, campanyes de premsa, etc. Per exemple, si fóssim acadèmics, poguéssim votar, ens agradessin tant Crash com Brokeback Mountain i ens trobéssim que tothom dóna per feta la victòria de la dels “cowboys”, què faríem? A vegades, guanyar massa ràpid és perdre; però no sempre, perquè sovint la gent s’apunta al cavall guanyador. Valgui, però, l’exemple, per a plantejar que el vot no necessàriament s’avé al vincle pur entre acadèmic i pel·lícula. Ara, afegim-hi altres aspectes, nets i no tan nets… com per anar fent (o creient-nos) explicacions que tot ho expliquen!

Certament, la feina del periodista és intentar treure l’entrellat de les coses i fer-ne partícep el lector, l’oient, el telespectador; però es fa recomanable una perspectiva crítica i rigorosa.

En el terreny de les especulacions (pantanós, perquè tot hi cap), n’hi ha una que be valdria una certa investigació… que, ja em disculpareu, em fa mandra de tirar-la endavant, però no em puc estar de plantejar-la públicament. La cosa va de les poderoses agències d’intermediaris. Sense discutir els mèrits de Crash i del conjunt d’intèrprets, guionista, director de fotografia, etc., la pregunta és: són tots clients de la mateixa agència? I, si no tots, en són la majoria? Potser us preguntareu quina importància podria tenir això. Determinant, podria arribar a ser.

Agafem la nominació del benvolgut Matt Dillon, com a millor actor secundari. Per què ell, d’un càsting coral? Per què ell, en gairebé tots els premis o nominacions d’interpretació que Crash ha rebut i que comptaven amb una campanya prèvia? La resposta em sembla òbvia: algú ha decidit que havien d’apostar per ell i no per cap altre. Si bé no s’ha endut l’Òscar com a secundari (ni el Globus d’Or, però sí l’Idependent Spirit Award…), tanmateix la campanya publicitària, per a l’actor, ha estat important. I això s’hauria de reflectir en el “caché” que cobri a les produccions en què participi de seguida. De passada, qui el vulgui contractar haurà de pagar també més calés a l’agència d’intermediaris i, als contractes per tenir-lo al repartiment, s’hi haurà d’incloure la contractació d’altres clients de l’agència (guionistes, directors de fotografia, altres actors d’estatus “inferior”…). Això funciona més o menys així; per a Crash i per a tots els films candidats.

Sense moure’m dels aiguamolls de les especulacions, probablement Crash representava més que cap altra els interessos d’una agència d’interemediaris, perquè concentrava un nombre més alt de clientela. Jo no menystindria que, si més no alguns sectors de l’Acadèmia, valoressin molt la feina (i els contractes) que se’ls pot girar, gràcies al seu vot pels productors del film. Al capdavall, a Hollywood, tot és un gran mercat. Segurament, això sol no explicaria el resultat final dels Òscar, però hi aportaria una perspectiva diferent. Per a creure’ns-ho, però, caldria que algú s’ho treballés i ho demostrés.

Voleu que us ho digui, però, jo prefereixo anar-me’n al cine i tornar a fruir amb Crash i Brokeback Mountain (i Munich i The new world i Caché i…) i anar a veure (encara la tinc pendent (!)) Good night and good luck, i pensar-hi, reflexionar-hi, escriure’n… abans que perdre el temps per treure l’entrellat d’un (legítim) tinglado mercantil-publicitari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!