Imaginem-nos unes persones fent ruta. Durant tot el trajecte, cadascuna va triant constantment entre veure i mirar; entre sentir i escoltar; entre sentir i olorar; entre conèixer i entendre. Les rutes compartides no fabriquen experiències idèntiques, perquè tot el que sabíem abans d’una nova experiència ens condiciona la manera de viure-la. He constatat aquesta idea
Té mala premsa, l’avorriment. Segons com, que ens passen coses emocionants està sobrevalorat. Tampoc no entronitzarem la monotonia ni la linealitat com a paradigma de felicitat, però els ensurts potser no fan la vida més interessant. Com a mínim en matèria anatòmica. Continuem en un escenari hospitalari. En el tretzè dia d’ingrés de mon pare,
Quins llocs tan interessants, les cruïlles. La intersecció crea una àrea de descobertes constants. En les franges, hi viu la barreja d’alguns elements de més amunt i d’alguns de més avall. És el lloc de les coincidències però també de les dissidències brillants. A les cruïlles no s’hi ajoca la uniformitat. No haurien de desaparèixer
Ho veiem. Això és així perquè els ulls ens ho diuen. Constatem que la realitat és com sembla perquè la percebem pels sentits. Però de vegades, no. Moltes vegades, no. I la part que no es veu continua existint sense el nostre consentiment, malgrat la nostra ignorància. Anys enrere cada nit a les deu en
De totes les pors del món, qualsevol se’ns pot presentar amb un rostre aterridor. La fosca per als infants, el dolor per als cossos afeblits, la pobresa per als que sobreviuen en el llindar de la precarietat, la desmemòria per als que obliden a contracor… Al nostre voltant s’apaguen persones que hem estimat durant tota
Abans de nàixer, l’atzar ja es postula per a governar-nos. A partir del moment en què l’espermatozoide més veloç dels vuitanta milions d’unitats en competició fecunda l’òvul, ens queden assignades les marques de gènere que ens acompanyaran tota la vida, si res de substancial no canvia. És alta com sa mare. Sembla un xic espavilat.
Sobre el relleu de les muntanyes hi opera l’erosió; lentament, mentre el vent xiula. A les fatxades de les esglésies també s’esborren els rostres de les estàtues seculars. Al cap dels anys es dissipen molts records. S’esvaneixen algunes il·lusions amb el sotrac dels obstacles amb què ensopeguen ara i adés. L’eternitat és una ficció. Sense
És quan dormo que hi veig clar ¹. Com es poden dir tantes coses en set mots mig desendreçats! Una fletxa com aquesta ens incita a aprofitar la clarividència que ens ofereixen els ulls tancats. Ens desvela que només recordem allò que tenim emmagatzemat als plecs del cervell. Ens proposa mirar-nos per dins. Ara no
Què és una llengua en essència? Quin conjunt d’atributs la fan ser allò que és i no una altra cosa? Quins trets distintius ha de posseir perquè siga reconeguda pels membres de la comunitat lingüística que la comparteix? Entremig de la variació que la travessa de dalt a baix, de dreta a esquerra i de
Les coses que duren m’agraden molt. M’encanten les tradicions, els rituals que venen d’antic, els costums familiars, les col·leccions particulars, les relacions afectives que sumen anys, les paraules que es perden en l’horitzó dels segles. En un món efímer i fungible, la perseverança traça camins pels quals cavalquem, tanmateix, sempre amb destinació al futur. Després
La neutralitat està sobrevalorada. En molts moments ens tenalla la correcció lingüística; ens veiem obligats a mostrar neutralitat davant dels oients. En l’entorn laboral, especialment. Oscil·lem entre la nostra individualitat —com som i com ens trobem en cada moment— i els cànons imposats pel rol professional. Però, de tant en tant, tenim fugues. En l’última
Explorar ens fa conèixer. Posar els peus en terra, caminar i avançar per llocs on no hem estat mai abans ens obliga a buscar la manera més convenient de ser-hi. Qui no surt de la seua parcel·la, no necessita adaptar-se gaire als canvis. Després d’una dècada i mitja de vagar per les xarxes socials, hem
Visible o invisible. Explícit o implícit. Interior o exterior. Aparellar antònims ens ajuda a desvelar el misteri de la vida humana. Inclús de la naturalesa: fred o calor, claror o obscuritat, amunt o avall… Sense contraris tot confluiria en una línia recta sense matisos. Durant tants de dies de confinament he pujat i baixat milers
Els arbres fruiters estan sotmesos a les modes. Les varietats de préssecs han anat canviant al llarg de les últimes dècades; les de taronges i les de mandarines, també. Però un arbre costa fer-se gran i, per això, els empelts permeten canviar la biografia d’un tronc: de productor de préssecs d’aigua a fabricant de nectarines.
Imprevisiblement i de manera accelerada ens hem omplert la boca de neologismes que desconeixíem fins fa deu setmanes: teletreballadors, coronavirus, immunitat de grup… Som animals adaptables. Per això hem arribat tan lluny. Però ara estem sotmesos a una prova extrema d’estrès i, malgrat les nostres enormes capacitats camaleòniques, encara ens despistem una mica. Desconec el