Agafada al vol

Som les paraules que diem

3 de setembre de 2020
2 comentaris

Vesprada

Quins llocs tan interessants, les cruïlles. La intersecció crea una àrea de descobertes constants. En les franges, hi viu la barreja d’alguns elements de més amunt i d’alguns de més avall. És el lloc de les coincidències però també de les dissidències brillants. A les cruïlles no s’hi ajoca la uniformitat. No haurien de desaparèixer mai de la vida.

Dilluns van operar mon pare. Era una operació de risc i la cosa es va complicar molt i molt. Des de dimarts el tenen a l’UCI de l’hospital de Tortosa. En aquesta ocasió i cada vegada que hem viscut un ingrés hospitalari, el que més em sorprèn és l’entrega de la majoria del personal que hi treballa. No hi ha res més d’agrair que professionals sanitaris competents que tinguen empatia i voluntat de servei. No et sents tan vulnerable. Són una corda, un agafador per a remuntar la pujada.

Mon pare té una infermera assignada a l’UCI. És valenciana, jove, entranyable. Quan li preguntes una cosa et respon amb una cordialitat natural. No ens coneixem de res, però abans de sortir de l’habitació li passa discretament la mà per la cama o pel front. Commou veure com es comporta. Mon pare parla poc i malament però ella li respon a prop de la cara perquè l’entenga millor. Ahir ell li va dir que li molestava molt el respirador que portava afonat dins del nas. Ella li va respondre:

Aquesta vesprada li’l traurem.

Mon pare va fer una petita ganyota i ella de seguida hi va tornar: “Aquesta tarda li’l traurem”. No sé si no l’havia sentit bé o no havia entès la paraula vesprada, tal com va interpretar ella. En tot cas, el gest de repetir la frase d’una altra manera buscava consolar-lo, fer-li arribar un missatge d’esperança. I de fet, ell es va quedar tranquil. Jo li vaig somriure i li vaig dir gràcies. Ella li va passar la mà per damunt i va sortir per la porta. Poc és molt, de vegades.

A l’hospital de Tortosa hi ha personal mèdic de tot arreu: gent de molt a prop, bastants valencians i també persones que parlen en castellà espanyol o en castellà americà. També n’hi ha que han vingut d’altres bandes del món. A mi em fascina observar les conductes lingüístiques d’uns i altres. Els que proven de respondre’t en català; els que no. Els que s’afecten una mica perquè tu continues parlant català. Els valencians, que comparteixen tant de lèxic amb els parlants de tortosí. En realitat, si n’hi treballen tants, de valencians, té una explicació plausible, ja que gairebé el 75% dels estudiants d’infermeria al Campus de la URV a l’Ebre són del País Valencià ¹. S’hi deuen trobar bé aquí.

A les comarques ebrenques hi ha una situació sociolingüística que pot ser molt diferent d’alguns punts del territori valencià, però que deu coincidir prou amb la d’alguns altres indrets com ara la regió d’Alcoi-Gandia, que juntament amb les Terres de l’Ebre, són els territoris del domini lingüístic en què una proporció més elevada de la població parla habitualment el català ². Adonar-se d’aquesta realitat segurament deu representar una experiència enriquidora per a uns i per a altres. Adonar-se que aquí i allà diem espill, granera, comboi, barandat, oratge, gelor i una llista de mots interminable deu ser un fil que lliga. Encara que, de tant en tant, ensopeguen amb alguna vesprada o amb alguna creïlla que no compartim.

L’hospital és una cruïlla dins de la cruïlla. Un lloc de pas. Un espai on la vida comença, on la vida s’acaba, on la vida pren camins nous. Un punt de trobada d’accents i de persones que els defensen. Un microcosmos fascinant.

¹ Reportatge del Canal Terres de l’Ebre: Gairebé el 75% dels estudiants d’infermeria al Campus de la URV a l’Ebre són valencians.

² InformeCAT2020 de Plataforma per la llengua: pàgina 5.

Fotografia de Marcelo Leal a Unsplash

Boi
30.01.2015 | 8.08
Conhort
17.08.2014 | 8.34
Engordir-se
30.12.2019 | 12.30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Tens molta raó!
    M’has recordat l’estada amb la filla a St. Joan de Déu, i com ella interactuava la vespra d’operar i barrejava el seu valencià amb el de les Tres bessones. I l’amabilitat i el consol q ens transmetia molt del personal, alguns sorpresos q parlàrem català sent valencians.
    Entropessar amb alguna vesprada o amb una creïlla, hauria de ser més normal a TV3 i a les televisions del Principat. Ara, el que no entenc és perquè no se sent ni a TV3 ni a À punt, l’occidental pataca, quan a terres valencianes se sent des de la Plana i entra al Principat. El DIEC2 no l’entra, ja ho farà el DIEC3, perquè al DNV sí té entrada.
    I ja q esmentes la regió d’Alcoi-Gandia, d’on escric, si anàrem al detall trobaríem paraules compartides amb l’Ebre i q no compartim amb el valencià central (monges per roses o crispetes, repassar per rentar, garramanxes…). D’on vindrà això?
    Enguany faré també classes de valencià a 1r d’ESO. Bon començament!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.