Agafada al vol

Té mala premsa, l’avorriment. Segons com, que ens passen coses emocionants està sobrevalorat. Tampoc no entronitzarem la monotonia ni la linealitat com a paradigma de felicitat, però els ensurts potser no fan la vida més interessant. Com a mínim en matèria anatòmica.

Continuem en un escenari hospitalari. En el tretzè dia d’ingrés de mon pare, encara no està resolta la contesa entre estabilitat i complicacions. I durant aquests dies han entrat en la nostra quotidianitat [passatgera] tubs, vàlvules, bombes, injectables, insulina, sondes… Per sort, aquestes paraules i d’altres més difícils de recordar no les hem de manejar sovint. Però ara ens rodegen. El personal mèdic parla diferent. Siga en la llengua que siga, tenen el seu argot; no hi deuen poder fer més. En tot cas, la gent normal —els seus pacients i els parents dels pacients— s’expressen com sempre, encara que es troben en un entorn clínic. Usen les paraules que tenen al sarró del lèxic particular; les que tenen a mà. No es mouen del registre col·loquial, perquè no es poden posar a l’altura de l’argot dels especialistes. No coneixen prou bé el seu repertori. I malgrat tot, les converses entre uns i altres avancen. Sorprenentment, la intercomprensió és una atleta avesada a saltar qualsevol obstacle.

Al mateix temps, en aquest lapse de temps, hem hagut de fer unes quantes cròniques sobre l’estat de salut del nostre malalt. Els destinataris d’aquests missatges han estat els parents més pròxims, els amics, els veïns, els companys de faena… Gent de prop i de més lluny; parlants de la nostra varietat local o comarcal i parlants orientals. Entre tots aquests, n’hi ha alguns que han fet aflorar paraules particulars del nostre repertori, perquè els han cridat l’atenció o els han obligat a fer treballar l’atleta: l’exímia intercomprensió. Us en fareu una idea amb una petita rèplica d’un dels nostres comunicats mèdics d’anar per casa:

Fa uns dies que va millorant a poc a poquet. Aquesta nit ha gruat tota la nit. Estava molt desficiós, però és normal amb tot lo maluguer que té. Al final, li han posat un calmantet i s’ha pogut adormir.

Des d’aquí estant, es fa difícil predir quantes paraules us deuen haver cridat l’atenció del breu fragment anterior. Diria que un parell com a màxim si sou parlants de tortosí d’un poble diferent del nostre i un màxim de cinc si sou orientals. Podeu respondre la pregunta a l’apartat dels comentaris, si us ve de gust. De totes maneres, he volgut parar atenció especialment a una peça que no solament no apareix a cap diccionari sinó que tampoc no l’he localitzat en pràcticament cap context ni recull digital. Us presento, doncs, un vocable inèdit en llengua escrita: maluguer.

Després d’entretenir-me a buscar derivats que tinguessen un cert paral·lelisme formal amb aquesta paraula com ara fang/fanguer, formiga/formiguer, xàfec/xafeguer, merda/merder… m’he adonat que hi ha una baula inexplicable entre el radical mal i la suma de formants final mal-ugu-er.  D’on surten aquesta u i aquesta velar? Als qui se senten intrigats per aquests enigmes els interessa saber que tenim en tortosí malura amb el valor de “Mal que es manifesta externament; nafra, buranya (Urgell, Tortosa, Mall., Eiv.)”, tal com trobareu al DCVB. Amb aquest vocable pel mig, tindríem resolt l’enigma de la vocal. Però segons les regles de derivació, de malura en podríem arribar a obtindre malurer. A partir d’aquí, probablement per analogia amb els exemples anteriors n’arribaria a nàixer el nostre particularíssim maluguer. Pel que fa al sentit, serveix per a designar un conjunt de nafres o de mals. De fet, podeu sentir per aquestes contrades que “aquell xiquet s’ha fet un maluguer quan ha caigut de la bicicleta” o que “la tempesta ha fet un maluguer al tros”. I em pregunto: tenim en llengua estàndard algun mot amb aquest mateix significat? No se me n’acut cap ara mateix.

Al cap i a la fi, com saben els lingüistes, que no tinguem una manera de dir específica per a una realitat no significa que aquesta realitat no existisca. Diria, doncs, que més val tindre nom per a tot allò que ens afecta i saber de quin mal hem de morir. Mentrestant, llarga vida als lectors i als protagonistes d’aquesta crònica.

—

Fotografia d’aiguaclara a Flickr