Agafada al vol

Som les paraules que diem

1 d'agost de 2020
2 comentaris

Monya

Abans de nàixer, l’atzar ja es postula per a governar-nos. A partir del moment en què l’espermatozoide més veloç dels vuitanta milions d’unitats en competició fecunda l’òvul, ens queden assignades les marques de gènere que ens acompanyaran tota la vida, si res de substancial no canvia. És alta com sa mare. Sembla un xic espavilat.

A aquestes alçades de la vida —després d’haver deixat molt enrere les xiquetes boniquetes que vam ser de petites— podríem dir que les meues amigues i jo som dones madures que aspirem a sentir-nos felices tant com siga possible. Per això, mentre aquest matí baixàvem en cotxe cap a la platja, li he dit a la L que la monya que portava li quedava molt bé. I d’aquesta constatació trivial, n’ha sortit una breu digressió lingüística. Ella i la G, d’aquest pentinat, en diuen monyo, que és el que pertoca en català estàndard. Després de sentir la meua variant, però, els ha semblat que la forma femenina tindria més sentit perquè aquest pentinat el porten normalment les dones. Hem rigut. Però la cosa no va així.

Si som parlants d’una llengua romànica, el gènere gramatical sol indicar certament el sexe dels humans i, de vegades, el dels animals; en els altres casos, però, és d’aplicació generalment arbitrària¹. Aquí obviarem tots els debats generats al voltant del llenguatge no sexista i ens centrarem només en la idea que el gènere és arbitrari en les categories d’inanimats: la taula, el pijama, el sol, la lluna… Per què en català diem el sol i no pas la sol? No se sap. En realitat, el caràcter arbitrari del gènere en les llengües romàniques es palesa en les variacions de la seva atribució al llarg de l’evolució des del llatí. Per aquest motiu, quan aprenem paraules en una altra llengua germana de la nostra, hem de parar atenció al gènere que li han assignat perquè no és estrany que hi hagen diferències entre unes llengües i les altres. Fixem-nos en aquest simple exemple: dente (masculí, en portuguès); diente (masculí, en castellà); dent (femení, en català); dent (femení, en occità); dent (femení, en francès); dente (masculí, en italià)…

D’aquesta peculiaritat, en deriven algunes interferències entre idiomes que estan molt en contacte com és el cas del català i del castellà. D’aquí que, tant si serveix com si no, a les classes de llengua no ens cansem de repetir que als afores és una expressió en masculí i que els espinacs eren la verdura preferida d’en Popeie. Això a banda, dins d’una mateixa llengua també trobem algunes paraules que ens ofereixen els dos gèneres gramaticals: el mar / la mar, el tomàquet / la tomaca, la xocolata / el xocolate… En tot cas, no passa gaire sovint que puguem triar entre la forma femenina i masculina sense que hi haja alteració de significat. En canvi, és molt més freqüent que el gènere modifique el sentit de les paraules. No és el mateix la fulla d’un arbre que el full d’un llibre, posem per cas. I ho deixarem aquí  perquè fa molta calor per a parlar sobre morfologia.

Només una cosa més, éssers animats que heu arribat fins aquí! Tots nosaltres som malgrat els designis de l’atzar com les taules i els arbres: distints més enllà del gènere. Irrepetibles, cadascun.

¹ “El gènere en les llengües romàniques: quan el gènere expressa el nombre i el femení és neutre”, de Xavier Lamuela, revista Caplletra 54 (Primavera 2013) Fotografia pròpia

Barandat
06.09.2016 | 12.04
Guanacaste
30.07.2022 | 6.10
Atzagallada
26.04.2013 | 7.41

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.