Els Ponts de Sant Boi

Els esports no són el meu fort, de fet, crec que no deixen de ser un joc. I la resta depén d’allò que cadascú de nosaltres hi vulgui posar. Per aixó, molta gent no va entendre que celebrés el gol del Reial Madrid contra el Barça. I aquí podré esplaiar-me perquè cap amic li’n sàpiga greu, ni pensin malament. D’entrada, dir que també sóc "culer", ep, no renegat, senzillament d’aquells que ja estan farts de patir, que ja se’ls en fot una mica tot el "tinglado", que es deia. Que no cal ballar sempre al so que toquen, ni anar en un envalat que et monten. De fet, crec que el Barça s’ha convertit en l’opi dels catalans, i no puc deixar de cridar com el Dalí, seguint el seu mètode paranoico-crític, mori el Barça i visqui Catalunya!
Perquè quan guanya el Barça, sempre perd Catalunya! No us heu adonat encara? Jo ja ho vaig fer fa més de vint anys. Un dels descobriments de l’adolescència, quan despertes dels partits compartits amb passió amb el teu pare i el teu germà davant del televisor de casa. Quan en l’època del Barça amb el Cruyff, el Neskeens, el "Cholo" Sotil, l’Asensi, el Rexach, etc… un equip magnífic que quan sortia el Guruceta de torn, te girava el resultat segons convenia a la política, i altres interessos. La "transición" ens la van engaltar a canvi d’un cinc a zero al Santiago Bernabeu, català per més senyes i fundador del Reial Madrid. Almenys Esaú es va vendre l’heretat per un plat de llenties. Nosaltres per un joc!
Però això encara ho puc entendre aleshores, però després de trenta anys, que algú s’escandalitzi per un resultat com el d’ahir al Camp Nou, ja fa mal. Fa molt mal al cor, i al cap! Quan el Barça juga el "Campeonato de Liga Española", ho fa en camp contrari: quan no és pel contrari, sortirà un àrbitre de negre que esguerrarà el bon joc. I ja ho diu el refrany: "qui no vulguis pols, no vagi a l’era". En fi, que per guanyar la Liga, cal que cada any hi hagi un Nou Estatut en tràmit al Parlament de Catalunya, i això cansa molt. De fet, la solució és molt senzilla: juguem en una lliga pròpia, que ens seria neutral i equitativa. Deixar-nos de centralismes i gegants com el Barça que acaparen totes les energies dels catalans per representar en el nostre imaginari un exèrcit i un drets civils que van desaparèixer fa tres cents anys. I la resta són fantasmades, que només serveixen per a entretenir nens i criatures! O per esbravar-nos de tant en tant, de la mala llet, i de tenir uns minuts de glòria, en aquesta vida de català esclau i emprenyat!

Aquesta setmana s’haurà celebrat el ple de l’Ajuntament de Sant Boi. En ell es parlarà del PAM i del Programa de Govern Municipal, elaborat pels partits polítics governant sota la majoria absoluta del PSC. El quadripartit, amb la passivitat del que queda a l’oposició, gaudiran d’una majoria aclaparadora. I de les millors intencions i bona voluntat envers els santboians. Però la democràcia no és una qüestió de bona voluntat, ni una gràcia que concedeixen els homes a uns altres. És un dret de totes les persones, que únicament neix de la gràcia i la voluntat del nostre Senyor.

Després de tres anys de la gestació i naixement de Vilaweb Sant Boi, és hora de continuar endavant, i fer balanç. Ara que s’acaba l’any, i de cara al proper Sant Jordi, els dubtes, i les esperances es posen a cada costat. L’any vinent serà més difícil encara, no només per a nosaltres, sinó per a tothom. Però també ens ha de permetre seguir un camí.
Per aquest motiu, demano als nostres lectors més suport per tirar endavant. Un suport a nivell de col.laboració escrita, de difusió i també, econòmica. En tot cas, la voluntat. No puc demanar més ni menys, tampoc. I per això, com en els partits que es jugaven, sempre hi havia el soci que passava amb la barretina per recollir les aportacions dels espectadors. En aquest cas, us dono el número de compte de “la Caixa” on podeu fer les vostres aportacions. Tota ajuda serà benvinguda. Sense comptar qualsevol comentari o suggeriment, que us atendrem en allò que estigui al nostre abast. Gràcies per la vostra atenció.

Aquest passat 5 de desembre, es va esdevenir l’aniversari de la mort del genial músic Wolfgang Amadeus Mozart. En aquest article, no parlaré d’ell. Sinó d’un altre Wolfgang. Un amic alemany que va morir sobtadament als 52 anys el dia 25 de novembre. Altres persones han plorat més la seva pèrdua que jo, i tanmateix, no resto pas indiferent. Almenys intento treure la sorpresa i la contrarietat per aquella persona que la mort s’emportà inesperadament. Una persona de vida, i de bons amics, comptats i bons. I aquesta persona que no serà recordada pas per ser un geni, puc dir que era genial, i que trencava els nostres esquemes.
Wolfgang era el típic treballador alemany, alt, ros i fort; molts cors haurà robat en la seva vida, però cap el va poder lligar. Més enllà del físic, contrastava el seu caràcter bonàs amb la seva força, i amb la poca rigidesa tòpica germànica. El vam conèixer gràcies a una amiga que va venir de vacances a Sant Boi, i ell que ja devia haver vist prou món, no va anar gairebé cap dia a Barcelona. S’estimava més anar a donar un tomb pel poble, i seure en la terrassa del bar que dóna a la plaça de l’Ajuntament prenent alguna tapa, i una bona cervesa. Amic de veure la gent, i de parlar-hi, gaudia d’aquells instants fugaços però sentits. I quan volia compensar el seu "dolce far niente", d’una revolada s’enfilava dalt d’una perfecta bicicleta de carreteres i feia molts i molts quilòmetres fins que treia tot lo que portava a sobre de més. Tornava per recomençar amb energia i ganes de viure.
Potser tenia aquell petit plaer de contemplar les coses, i la seva llum. La llum de l’ambient i de l’aire que es respira, d’allò que es troba enlaire i no es veu. Cal fixar-s’hi molt. Potser per això, li agradava molt Portugal. No ho sé ben bé, però quan molts alemanys van anar cap el sud d’Europa, ell va triar Portugal. Cosa no gaire freqüent en la Germània. Per aquest caràcter tan especial, li vull dedicar aquella estrofa d’una cancó que cantava José Afonso, el famós músic portuguès de la Revolució dels Clavells: "o que mais me prem da vida, nâo é a morte de ninguém, é que a morte, de esquezida, deixou o mal e levou o bem…"
Malgrat tot, la seva família ha encertat més amb aquesta aquesta dedicatòria:

"Einige bleiben für immer,

denn sie hinterlassen

Spuren in unserem Herzen."

El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l’expresident de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit, Apad, en Xavier Parés i Bausà. Gràcies a la necrològica del Punt publicada el dia 1 de desembre, em vaig assabentar. Es veu que des dels anys vuitanta, és dir, de l’època en que també va néixer l’associació Amics de la Bici, va estar treballant en l’àmbit de la mobilitat i la seguretat en el trànsit. Quan encara la majoria de gent no se n’adonava de la importància central de la mobilitat en la nostra societat actual. I de quin preu pagava cada dia pel seu culte a la velocitat.
Un preu que ara s’està reduint gràcies a l’aprovació, entre altres normes, de la modificació del Codi Penal amb les penes de presó per als conductors temeraris. Una violència viària que, més enllà d’un accident fortuit, provoca molts morts cada any pel menyspreu a la vida dels altres i la pròpia. Quan es va rodar la pel.lícula de "Mad Max", "Boig Max" no ho oblidem, les carreteres on es vivia el futur eren llunyanes i solitàries. Però la realitat és que són molt properes i concorregudes.
A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els polítics han aprovat la limitació de velocitat a 80km/h. Malgrat els intents desesperats dels "lobbys" com el Racc, amb informes contradictoris, que no responen a les raons principals, que la cobardia política amaga: la reducció de la velocitat redueix, més que proporcionalment, el consum de combustible, un bé cada dia més car i escàs a més de 90$, redueix més que proporcionalment la contaminació atmosfèrica, i més que proporcionalment, els morts per aquesta causa i pels accidents de trànsit. Si per a uns i els altres, es tracta d’un ball de xifres amunt i avall, d’un balanç d’ingressos i despeses que reflexa el càncer que provoca el cotxe en la nostra societat.
És important la velocitat a que anem en la nostra vida. Més que res per tenir un cert marge de maniobra, i procurar no fer mal als altres, reaccionant a temps. Per més cotxes segurs que es facin, la principal norma de seguretat és conduir a una velocitat prudent. I si la prudència no s’aconsegueix per voluntat pròpia, és el deure social, imposar una voluntat aliena mitjançant l’amenaça de la presó. Malgrat les declaracions del senyor Albert Batlle sobre aquest tema, qui tement que no pugui tenir prou lloc a les presons, s’estima més que es cometin injustícies, a que la seva feina i el seu càrrec estiguin en risc i descontrol. Per aquesta regla de tres, el primer que hauria d’anar a presó és ell mateix, per prevaricació? Esperem, i desitgem tots, que no ens hi trobem mai a la presó. Ni que ens trobem la mort abans d’hora, per voler còrrer massa.

Amb la lletra de la cançó d’en Lluís Llach voldria encetar aquest escrit sobre la manifestació del dia 1 de desembre de la Plataforma pel Dret a Decidir. Crec que va ser important perquè l’esperit de la manifestació va ser més important que el nombre de persones assistents. Com va destacar un articulista, era una de les poques manifestacions fetes pels catalans els darrers anys per defensar la seva pròpia causa. Tal és el grau de desencís i desemparament, respecte al govern central, però també respecte al govern autonòmic i els partits polítics.
La Plataforma, o les plataformes, no són com el moviment de la Crida, la qual volia empènyer els partits polítics. Ara no, ara són els mateixos catalans que deixen els partits polítics a la cua, tal és el seu desprestigi social. I encara és més gran quan ens adonem que, molta gent que hi va anar, són els mateixos que des de fa anys hi han assistit a moltes manifestacions. La majoria d’ells eren de la generació que es va manifestar il.lusionada a finals dels setanta i principis del vuitanta. Ara ho fan amb uns quants anys a sobre, i sense haver aconseguit els seus objectius. O és que en tot cas, aquestos eren molt limitats. Però tampoc no ens enganyem, no estem reivindicant l’anarquisme. Ja s’encarrega el dia a dia, i els germans Marx, de recordar-nos-ho. Com anticipava el títol d’un llibre: "La organización del desgobierno", d’Alejandro Nieto.
En tot cas, recordar que els més joves tenen la clau del nostre futur, i que, fet i fet, només treiem les branques, i tapem els forats, que estan enmig del nostre camí…

Després d’unes setmanes del sotrac que m’ha representat la beatificació dels "martires de la Guerra Civil española", goso escriure amb gran dolor. I aquest dolor neix de la necessitat d’excomunicar la Conferencia Episcopal Española. Els motius és l’incompliment dels principis religioses recollits en el Credo. Com que la línia que ha seguit la CEE des de fa anys l’allunya de Déu, i l’acosta al pecat, jo que també soc pecador, només puc que recordar-los la seva actitud gens "apostòlica, catòlica i romana".
El camí que ha seguit la jerarquia eclesiàstica espanyola està molt ben explicada pels articles d’en Jaume Reixach al Punt: del 28 d’octubre, del 11 de novembre i del  25 de novembre. Per als cristians, especialment els catalans, la beatificació confirma que els màrtirs van morir en va per a ells. El fet del martiri és la mort per l’amor als altres, precissament als que t’estan matant, no només un acte de fe, un acte d’amor a Déu sobre totes les coses. I aquest és el doble testimoni del martiri.
Es pot defensar políticament una concepció del món religiosa, es pot estar en contra d’un govern, i lluitar amb totes les teves forces en contra. Però això no vol dir que hagis de lluitar per defensar el teu poder. Ni que el fi justifiqui els mitjans, ni que el que fas vagi en contra de lo que prediques. D’allò que diu el Credo, d’allò en què creus: en una Esglèsia santa, catòlica, apostòlica i romana. Ja que la Conferencia Episcopal, malgrat l’intent del seu president el bisbe Ricardo Blàzquez, a més continua en la seva heretgia, i confirma el seu error. La beatificació dels màrtirs, tal com s’ha fet, no ha convertit l’esglèsia espanyola en santa, ja que ha bandejat a molts del seu costat. Tampoc la feta catòlica, és a dir, universal, ja que ha primat els interessos particulars dels espanyols davant de qualsevol altre poble. Tampoc la feta apostòlica, ja que la defensa de la fe s’ha fet sense incorporar el perdó per a tothom. I tampoc l’ha fet romana, ja que han posat la seva capitalitat en Madrid, en la capital del seu imperi en decadència.
Des d’aquí, només puc mantenir l’esperança en l’arribada de Nostre Senyor, en aquest temps de Nadal. Enmig d’aquesta freda nit d’hivern que ens té galçat el cor. Perquè com diu l’Evangeli, la Bona Nova, és que Ell està per sobre de totes les coses.

L’11 de novembre celebrem la festivitat de Sant Martí. I és un dels nostres sants més arrelats, i no en va, té el seu monestir al Canigó. En aquestos dies tan obscurs per les notícies, les boires, el mal temps que fa ja que no és el que tocaria, tots nosaltres patim una desorientació creixent. Com deia, cal no perdre el nord, ni la fe ni l’esperança en aquesta llarga travessia. I si ho fèssim, no tinguem por de retornar al nostre camí.


La llegenda de Sant Martí, centurió romà, que es compadí d’un pobre, i es va partir la seva capa amb el captaire, és l’exemple a seguir per tots nosaltres en aquestos dies. S’acosta l’hivern meteorològic, i l’econòmic, per a l’any vinent. Les previsions per al 2008 són dures, i el fred pot acabar amb moltes coses, bones i dolentes. Però com veiem els poderosos estan lluny, molt lluny de Sant Martí. Com a la paràbola del bon samarità, molts fariseus passarem de llarg.
Com solucionarem els problemes del TAV i Rodalies? Com millorarem la mobilitat, si només es pensa en el cotxe? Com aconseguirem una independència pacífica, si els poderosos no fan més que tirar llenya al foc? Com millorarem la nostra qualitat de vida si no pensem en el malbaratament que es fa? Com solucionarem el problema d’habitatges si només subvencionen les mateixes companyies immobiliàries? Com solucionarem la greu crisi d’autoritat civil, social i política si els que manen no donen exemple?
Cal compartir, tant senzill i tant difícil! I si els poderosos tenen ganes de passar de llarg, ho poden fer, però el camí que emprenen és un cul de sac.  Per  tots, cal que  retrobem  l’Arc de Sant  Martí,  que  uneix  el  cel  i  la terra!

Aquest petit apunt va adreçat a l’article d’en Manuel Cuyàs, Barcelona, anar i tornar per mar, uns dies després de parlar-se d’una possible via de trànsit marítim. Idea descartada perquè als nostres polítics no se’ls hi passa pel cap. 

Aquest diumenge, 21 d’octubre, molts catalans aniran al Palau Sant Jordi convocats per la Comissió de la Dignitat. Es vol reclamar la devolució dels papers que van ser confiscats pel franquisme als seus amos fa més de seixanta anys. Aquests documents estan a la ciutat de Salamanca, i fa uns mesos es van tornar gairebé tots els que pertanyien a la Generalitat. Tal com es va aprovar en una Ley de las Cortes Españolas, que establia la devolució dels papers als seus amos. Però ara, cal tornar a trobar-se per reclamar una cosa que no s’està complint per motius clarament electorals.

Han passat més de seixanta anys des que les victorioses tropes feixistes espanyoles van ocupar Catalunya, i van començar a recollir tota mena de documentació pública i privada al país. El motiu era el control polític i l’aplicació de mesures repressives de tota mena, incloent la pena capital. Una repressió que va més enllà del període de guerra, es va perllongar amb l’estat d’excepció fins ben entrats els anys quaranta. I que es va mantenir en menor grau durant la dictadura. Després de 35 anys de "pau", es va pactar una transició i el 1977 es votava una Constitución Española. El pacte va incloure un silenci tàcit sobre moltes qüestions, ja que afectava a molta gent que encara era viva. Però després de 30 anys més, ja no tenia sentit per als catalans. I per això, alguns es van adonar que volien recuperar aquella documentació públic i privada que es van emportar.
De fet, la legalitat instaurada pel cop d’estat no havia estat qüestionada. Ni tampoc s’havien fet "tribunals de la veritat" per posar les cartes sobre la taula, i que cadascú assumís els seus errors. Per desgràcia, res d’això s’ha fet, i encara en paguem les conseqüències. El cas, és que sobre la transició es va pactar una determinada legalitat. Un ordenament jurídic fonamentat en una Constitución. Però aquesta, i tot això, està en crisis. Ja que la Constitución era només el reconeixement d’un "status quo" que l’evolució del món ha canviat. En aquest cas, no només existeixen factors interns sinó també externs. I els símptomes més evidents és el frau de la llei.
Això vol dir que si hi ha una llei d’un parlament, el poder executiu l’ha de fer complir amb diligència i bona fe. Si no és el cas, vol dir que s’està vulnerant la llei, s’està cometent un frau, i per tant, prevaricació. Entrem en el terreny de que hi ha drets i lleis per sobre d’altres, i això només ho pot decidir un parlament. Sinó la decisió es pren segons la conveniència i l’arbitrarietat del poder executiu. Però si s’esdevé això, la Llei es devalua, es perd legitimitat, i per tant, les lleis no poden ser aplicades en els tribunals de Justícia. La conseqüència més evident és la manca de la base fonamental dels drets civils i personals, de manera que regna l’arbitrarietat i no l’imperi de la llei. Vol dir que anar a demanar justícia als tribunals espanyols es converteix en una quimera. Per això, proposaria que tots els catalans que hagin d’anar als tribunals, abans busquin de posar-se d’acord entre ells. Llevat dels casos penals, caldria fer vaga als tribunals espanyols, i que fins a Tots Sants, ningú anès als Jutjats.

El tractament i repercussió de la Fira de Frankfurt enfora serà de moment discreta. A nivell cultural tenim un cert reconeixement que aquest esdeveniment ampliarà. Tanmateix, a nivell polític o social alemany encara continuarem estant arraconats davant dels espanyols. Mentre s’estava celebrant l’acte d’inauguració a Frankfurt, les televisions alemanyes destacaven altres temes. I quan la Primera cadena, la Erste, en va parlar, feia plorar: tòpics i folklore a dojo.

En els informatius alemanys predomina la concissió i un bon tractament dels punts que toquen. Amb serietat i professionalitat demostren quin tema els interessa realment o no. Si ho fan per cobrir l’expedient, ja sabem que els som una mica indiferents. I per als alemanys, la indiferència seria un insult. Com vaig poder comprovar al noticiari de la Primera Cadena alemanya, la Erste, en el seu Tagesthemen.
Els titulars giraven al voltant d’altres temes: vaga de trens, premi nobel per a un alemany, les subvencions per a les mestresses de casa, etc…, i quan va tocar el torn a la cultura, es van referir aleshores a la Fira del Llibre de Frankfurt. Van parlar de la cultura convidada: la catalana. El tractament va ser depriment: folclore amb el correfoc, dracs i dimonis corrent, o Gaudí i el modernisme. El lligam entre Balears i Barcelona es va fer amb l’escriptora Carme Riera, que per més inri, anava parlant en castellà mentres la traduien. Si cal, els hi puc donar l’adreça d’una intèrpret catalana, traductora jurada, que viu a Alemanya?. Després va sortir un escriptor barceloní, Jaime Mateo, em sembla, queixant-se que no l’havien convidat perquè escrivia en castellà. I és clar, no serà que els escriptors en castellà es guanyen millor la vida que no els que escriuen en català. Només faltaria que a sobre els hi cedíssim la tanda, quan no ho van fer pas quan va ser el torn de la literatura "espanyola" a Frankfurt, amb ocasió dels centenaris de Cervantes i el Quixot. En fi, per a la televisió alemanya, encara som una "region" i no pas un "land". L’abisme entre les dues paraules és molt profund.
Encara faltava que escoltèssim el discurs del president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, parlant de què no hi ha problemes de llengua a la "region": enguany, 2007, ja m’he trobat dues vegades que m’han demanat de parlar en castellà, amb un "por favor" de vaselina. Oi més, que m’ho deien un policia nacional i un guarda de seguretat! Per reblar el clau de la nostra creu, el Consejo General del Poder Judicial no pren en consideració la denúncia de l’actuació de la jutgessa pel cas de la mort d’Isanta.

Aquesta setmana s’ha inaugurat oficialment la Fira del Llibre de Frankfurt. Un esdeveniment molt esperat per als catalans, ja que som la cultura convidada el 2007. Durant les vacances d’estiu vaig passar per algun país germànic, i les traduccions a l’alemany d’autors catalans es posaven en un lloc destacat dels aparadors. Alguns articles i anuncis en la premsa vam cridar-me l’atenció.

Per exemple, podem comentar els anuncis de la Generalitat sobre el calendari d’actes catalans a Alemanya enguany. Aquestos estaven arraconats a les pàgines de publicitat de negocis i empreses. Això contrastava amb un gran article del mateix diari explicant la intervenció de Ferran Adrià a Kassel i les excel.lències de la seva cuina. Poc art i literatura fora dels fogons. La genialitat del cuiner Ferran Adrià rau en l’efectivitat comunicativa de la seva cuina, de manera semblant a allò que va fer Dalí.
Per això, no crec que la Fira doni gaire de sí per al nostre poble. La mentalitat nacionalista majoritària dels alemanys no reconeix el desig de llibertat i independència dels catalans. I sense manifestar d’una manera clara aquesta voluntat, no comptem per a ells més enllà de la nostra cuina. Com que la majoria d’ells s’han de conformar a menjar salsitxes de frankfurt, potser a nosaltres ens donaran molta mostassa, que pica molt i l’efecte se’n va ràpidament, i poca salsitxa per omplir la gana que portem endarrerida. És clar, que amb la sordina que posa la mateixa TV3, i ens passa l’acte que costa una fortuna pel Canal 33, encara gràcies. Més aviat un espectacle onanista. Quan caldria seduir i portar la iniciativa davant dels alemanys. Com sempre passa, el principal responsable de les nostres desgràcies som nosaltres. Cal dir que Alemanya és el país d’Europa amb més càtedres i universitats on s’ensenya el català. Moltes més que no pas a la resta de l’estat espanyol. I sort en tenim.

Aquestos dies encara es debat allò de si els catalans tenim rei o no. En fi, que no hi ha manera de que la gent es molesti una mica a mirar el per què de les coses. Ni a parlar amb propietat. Primer, els catalans no tenim rei, i això és la veritat. L’altra veritat és que sí teníem monarquia, i ara m’explicaré, no fos cas que alguns s’enredessin més en la troca de les opinions.

Els catalans no hem tingut mai rei, de fet, el títol del nostre governant era el de comte de Barcelona. I per ser-ho, havia de jurar les Constitucions de Catalunya. Per exemple, el darrer que va fer-ho va ser Felip V rei de Castella, Felip IV rei d’Aragó no ho oblidem. Però tampoc oblidem que va ser comte de Barcelona. I només com a comte de Barcelona podia governar als catalans.
Això no vol dir que els catalans no tinguèssim govern. Teníem un govern semblant al que avui dia tenen els nordamericans. El comte era una mena de president, amb un vice-president, digue’m-ne. I havien de retre comptes a les Corts Catalanes. Per tant, eren i són, un govern monàrquic en el sentit estricte del terme que vol dir govern d’un sol, encara que sigui sota la forma republicana com és el cas. De fet, cal recordar que els Estats Units són una República.
Una altra qüestió que cal tenir present és la legitimitat de la monarquia catalana. Com us he dit, calia jurar les Constitucions Catalanes abans de ser nomenat comte de Barcelona. Per tant, amb el Decreto de Nueva Planta, els Borbons van cometre perjuri, ja que havien jurat complir i defensar les llibertats i drets dels catalans. Només desitjaria que un Borbó esmenés el tort que se’ns va fer aleshores als catalans.