Els Ponts de Sant Boi

Aquesta setmana hem pogut sortir a buscar la fresca als peus de Núria. No hem anat al Santuari, però sí que hem fet cap a Ribes de Freser. Hem tingut temps de tot, estones de sol, i força més estones de núvols, i per sort, prou pluja arreu. El poble no és tan gran com altres poblacions, però encara manté els serveis necessaris com a centre de les Valls de Ribes. La crisi econòmica també li està passant factura, però voldria destacar l’esperit d’un poble viu, amb ganes de tirar endavant. La qualitat dels seus productes alimentaris i de l’hostaleria fan de reclam enmig del laberint de carreteres que la travessen. També de la  sort que tenen per la línia del tren i el cremallera.

Tot això en un lloc on es troben fins a tres rius, els quals baixen de les muntanyes del Pirineu. El curs principal és el Freser. Al seu costat es troba un bonic passeig dedicat a l’Àngel Guimerà, amb plataners. Allà raja una font ufanosa, i ben a la vora es poden contemplar els plafons del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril al voltant de l’any 1919. Molt ben exposat i explicat, ens adonem del reviscolament que va representar per aquestes valls. A més de la connexió internacional per la Tor de Querol, el tren va portar molts estiuejants de Barcelona a la població. Entre ells es trobava l’Àngel Guimerà. Com que aquest 2024 també està dedicat al gran escriptor, han aprofitat per recordar aquestos lligams. Si moltes poblacions tenen una Fira Modernista, com la de la Colònia Güell, a Ribes han apostat per celebrar una Fira Noucentista. El nom és la Festa de l’Estiueig. Aquesta es va fer del 26 al 28 de juliol. Us recomano el full de la publicació “Petraria”.

Què ens sembla la idea? Fantàstica, perquè l’enginy fa que s’aprofiti l’ocasió per tocar un tema que interessi a la gent del poble i als que venen de fora. Un altre exemple és la programació de la Festa Major de la Mare de Déu d’Agost. Els actes segueixen un criteri força tradicional: sardanes, ball, tallers per la canalla, cercavila, sopar comunitari, etc… Potser no és molt original, però posen l’èmfasi en fer que tothom s’ho passi bé, més que fer exhibicions de cara a la galeria d’internet. La prova més evident és que l’alcaldessa estava ajudant a posar les cadires per al sopar. Es mereix un gran aplaudiment! Tant com els que s’han dedicat a la Colla dels Gegants de Ribes. Els 40 anys ben portats pel Manelic i la Núria els han fet protagonistes de la samarreta commemorativa.

A més de ballar, també vam trescar per camins i valls. Contemplar el paisatge meravellós que ens compensa de sobres l’esforça i les suors de la pujada. I el soroll de l’aigua que sentim propera a cada passa. Aquesta aigua que s’ajunta en el Freser. L’origen del seu nom és tota una declaració d’intencions. L’etimologia celta ens recorda que “ster” vol dir riu, i que “rev” vol dir gebre o gel. Rev-Ster es transforma en F-re-ser. Només cal posar al davant la t i fer el canvi per f per obtenir el nom. Aquest voldria dir el riu de les neus, o del gel.

A l’estiu tot això ens fa pensar en una mena de Suïssa a la catalana. Cal que la gaudim amb el cor agraït. Enmig d’un paisatge impressionant, digne d’una pel.lícula. Trieu-ne potser “Terra Baixa”, que podreu trobar algun dia al Cinema Catalunya. La sala ha estat recuperada enguany per l’associació d’Amics del Cinema de la Vall de Ribes. Nosaltres també ens hem ben reviscolat.

Adès les músiques que estan de moda al nostre país són gairebé totes estrangeres, i que molts catalans, més que pouar en la nostra tradició, fan versions imitant els ritmes forasters. És clar que hom no es pot aïllar del món modern, i cal fer-ne adaptacions, però tampoc no podem menystenir els nostres recursos musicals.

Aquest sentiment d’inferioritat per a la festa i l’alegria rau en la nostra condició de país colonitzat. Estem en una presó, i és clar, els presoners que hi canten no estan gaire contents, oi? Com diu la cançó, quina és la clau, petita i bonica, que obrirà la presó? Primer de tot tenir confiança en un mateix, i saber que nosaltres també érem capaços de rebre i d’estendre la nostra música per tot arreu.

Un exemple d’importació el vaig trobar fa anys escoltant la cançó de la “Margarideta lleva’t de matí”. Potser la lletra no era ben bé igual, però una cançó popular hongaresa tenia una tonada semblant. Ara no me la feu buscar, de vegades està soterrada enmig de les aplicacions musicals. Aleshores ens fem les preguntes pertinents, com quina és la tonada original? potser la hongaresa, la va portar la Reina Violant d’Hongria amb el casament de Jaume I, o va ser a l’inrevés, la tonada catalana es va portar cap a Hongria?

Aquestos casos cal posar-los en mans dels experts per comparar les partitures i les lletres, i treure’n una conclusió més segura d’aquella que estem aventurant. Per la mateixa raó, cal explorar la tonada de la cançó folc americana titulada “The River in the Pines”, que he escoltat en el disc d’ “Angelina” cantat per la Joan Baez. Resulta que la melodia em resultava familiar, i certament, tenia una gran semblança amb la tonada de la nostra “Presó de Lleida”. Les coincidències són prou grans. Cançons tristes totes dues, amb unes lletres que no s’assemblen, però sí el paisatge humà i els fets que s’hi canten. Trobem que “The River in the Pines” és una cançó originària de la serralada dels Apalatxes, a l’est del continent americà, i és un romanç trist pels amors estroncats. De fet, ens parla d’un noi que es dedicava a enraiar els arbres per fer-los baixar pels rius, on hi troba la mort.

Pins a Amèrica? Raiers que davallen pel riu? El cas, és que la tonada seria posterior a la de la “Presó de Lleida”, doncs les lletres de la cançó ens parlen d’un paisatge i un ofici familiar a les terres de Lleida. Tornem a preguntar-nos si la lletra en anglès és la mateixa de la tonada original, semblant en tots dos casos, i si la lletra de la Presó de Lleida és una versió reivindicativa després de la Guerra de Successió. Ho deixo al vostre criteri, i al dels experts, però vosaltres mateixos podeu jutjar les semblances i les divergències de cadascuna d’aquestes belles cançons, a les quals hi poso un origen català.

Llegint el llibre de Joan de Déu Domènech titulat “Bèsties en sagrat” apareix la paraula “arrimar”. L’autor afirma que és una paraula plenament catalana, tot i que avui dia tinguem dubtes sobre la seva procedència castellana. Si fem la consulta al Diccionari de l’Alcover-Moll la trobem força ben explicada. Aleshores ens adonem que l’esmentada paraula ens la fan passar per barbarisme, substituïble per arrambar, o acostar. Aquest mot forma part del cos natural de la llengua. I el dubte ens fa trompicar i donar voltes quan no cal, fent-nos insegurs en el parlar com si fóssim uns vells que necessiten el bastó per assegurar les passes lingüístiques.

Això ens passa perquè les interferències del castellà són tant grans que ja no sabem si la llengua catalana pot fluir amb naturalitat o no. Fins i tot, ens han inculcat la mentalitat de que parlem un dialecte del castellà, quan precisament el castellà neix com un dialecte del català, sobretot de la variant occidental. Ho podem veure amb detall en el conegut refrany “A quien buen árbol se arrima, buena sombra lo cobija”. Si fem la consulta al llibre de l’Anna Pares Puntas “Tots els Refranys Catalans” editat per Edicions 62, o ho mirem pel bloc d’internet del Refranyer Català-Castellà del Víctor Pàmies, a la paraula “ombra” apareixen dos o tres en català equivalents al de castellà.

Podem veure que el castellà és una traducció de l’original català. Així doncs, direm sense cap por d’errar el camí “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra l’abriga”. Poden haver variacions en aquesta dita, però són plenament correctes i naturals. Recordem a tothom que el concepte de barbarisme hom l’aplica per excés o per defecte.

Si qualsevol filòleg purista s’empipa, m’acolliré a sagrat. Com explica molt bé el Joan de Déu Domènech al seu llibre, a més de bèsties, també les persones podien acollir-se a la protecció de l’església. Només arrimar-se a la porta, fins i tot, agafant-se al picaporta, era suficient perquè ” Valga’m lo sagrat” funcionés. La sagrera al voltant ja era efectiva. En el nostre cas, em posaré a recer de Mossèn Antoni Alcover. Cal aprendre la llengua, però també ens cal dominar el nostre dret. En aquest cas el dret d’asil, o els conceptes d’immunitat i d’impunitat. De tot això ens és un bon exemple el cas del Julian Assange.

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l’Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d’origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l’estat: tant pel que fa a “Women and Medieval Song” i el “Corpus dels Trobadors”.

L’altre gran punt d’interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s’afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d’origen. En aquest cas, els gallecs s’expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les “soldadeiras”, les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d’aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d’aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d’aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic.

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d’Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d’aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l’aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.

Aquest vespre a Sant Boi, mentre la majoria de la gent sopava encara als bars i terrasses, seguint la rutina setmanal, a Cal Ninyo hem pogut veure brillar tres estels enmig de la nit. S’havia programat a les 9, i una mica més, el concert del grup de música batejat com Atzur. Tres noies que de la mà del Ricard Ros han aterrat a Sant Boi, baixant de la terra alta del Lluçanès. No ens enganyem, ha estat un concert encara força familiar i d’amics. Però un concert molt necessari per a aquest grup que comença a volar i desplegar les ales.

Un grup amb una forta personalitat, que adapta la tradició musical als temps moderns. No fan una còpia, sinó que saben composar unes cançons originals, amb unes lletres compromeses. S’aconsegueix que la melodia i els cors acompanyin amb seny i sentiment. Les veus van seguint el fil dels instruments i la tonada donant aquest color d’atzur que tenyeix la seva música. Potser la Maria Mercè Marçal estaria contenta d’escoltar-les. Són noves trobadores que prenen el relleu a les nostres trobairitz. Encara són novelles, però poden aportar molt a la música. Escolten, que no és poc, Pau Riba, o Marala, i d’aquí en fan versions pròpies. Què més podem demanar? La Mar, la Laia, i la Montse es van fent camí entre aquestes cançons. Les anirem seguint, de prop o de lluny, perquè tenen molt a dir.

Volíem aprofitar el darrer cap de setmana d’agost per descansar una mica. Vam triar Besalú, sense adonar-nos que es feia la fira de Besalú Medieval. Dissabte ple de gom a gom. Malgrat que no era la idea prevista, va ser força entretingut. El nostre país presenta uns decorats magnífics per a aquest gènere d’animació. I ja fa dècades que s’hi treballa amb força qualitat. Fira dels Trobadors a Castelló d’Empúries, Sant Jordi a Montblanc, a Vic, etc… Potser als pobles es representaven les obres de teatre com el Retaule de Sant Ermengol, i ara s’ha portat tot més als carrers i places. Amb una barreja de gèneres mediàtics: sèries, videojocs, exhibicions… Fins i tot el circ ha sortit de l’envelat, i ara s’escampa per tots els racons del poble. Serà casualitat o no, a Besalú van substituir el Museu de les Miniatures pel Museu del Circ. Ara ja no es porta la distinció entre els “tontos” i els “espavilats”, sinó entre els “bons” i els “dolents”.

Quina mena de pallasso triaria avui el filòsof Kierkegaard per exposar la seva paradoxa? La pregunta que em faig és quina mena de públic tindríem avui? Ahir a la nit van passar el magnífic documental “De Caligari a Hitler” per la cadena BTV. Què ensenya el cine que nosaltres mateixos no veiem? era la pregunta reiterada. En Sigfried Kracauer exposa en el seu llibre una panoràmica d’aquells anys sense judicar, una contemplació de la vida d’aleshores, que ens corprèn per les semblances actuals. Però hi ha gaire diferència amb Na Cassandra de la Guerra de Troia?

Cerquem refugi en un passat idealitzat, sigui el dels grecs, romans, o dels medievals,  fora d’aquest present conflictiu. Atracció del passat, melangia, juguem amb el passat per no esguardar l’ara i aquí. Ens esvera més pensar en el futur, perquè no hi ha una utopia ni un paradís cap on valgui la pena caminar-hi. Gaudir de l’espectacle és sa, l’ànima ho desitja, però l’esperit necessita enfilar-se tocant de peus a terra. Fins i tot les bombolles de sabó necessiten l’alè que les impulsa fora de l’anella. Cal observar les bombolles per poder descobrir les coses que se’ns amaguen. Perquè la nostra mirada no contempla tot allò que té al davant. Voldria esmentar l’excel·lent article del Manuel Pimentel adés publicat a internet. Parla dels temps mentiders,  però sobretot de com ens eduquen per condicionar les nostres observacions.

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

A la paperera que es troba davant d’una escola vam trobar un dels folis que els alumnes havien pintat i penjat a la façana. Acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna, des del món educatiu es volia fer una protesta simbòlica contra la guerra. Per desgràcia, no ha tingut gaire efecte. Al costat del símbol doblegat, una llauna d’un refresc amb la marca comercial de “Monster”, que vol dir, és clar, monstre. Una beguda molt consumida pels adolescents, encara més forta que altres de cola. Després diuen que els joves estan que boten, i no m’estranya.

Com veieu, el símbol de la pau ha estat llençat a la paperera de la història, i ben aprop es troben els monstres culpables. A l’Europa de l’Est continua el procés de construcció dels nous estats-nació, i la descomposició dels imperis antics, incloent la Urss. Un procés que ben gestionat, hauria evitat sang i dolor per a tothom. Especialment entre els pobles eslaus. Però els interessos globals han passat al davant. Si Rússia tindrà una victòria pírrica, la Unió Europea s’ha ficat de ple a la ratera.

La traïció als principis democràtics fundacionals dels Tractats europeus, corromputs pels interessos polítics i econòmics dels estats actuals, han portat a una crisi existencial. La política de l’estruç ha escampat l’ou de la serp per tot arreu. L’assetjament dels imperis àrabs, xinès i nord-americans han deixat la EU en retirada. Ara entrem en una nova guerra que donarà pas a un mur d’acer més cap a l’est. Què més podem dir que no sapiguem? Com que ens toca més aprop de casa, podem fer un viatge en el temps. Llegim el llibre de Jaume Bartrolí, “De Sibèria al Tròpic” editat per La Magrana el 2001. Ens fixarem en el recull de les cròniques del viatge que va fer amb el Transiberià l’estiu i la tardor del 1994, poc temps després de la caiguda de la Urss. Molt interessants les reflexions finals del viatge sobre les perspectives futures. És molt clarivident com assenyala la presència d’algun demagog que es recolzi en polítiques ultranacionalistes, fins i tot, seguint un esquema semblant a les dictadures llatinoamericanes, amb un exèrcit recolzant la cúpula del poder, i unes classes populars a remolc.

Quan algú assenyala Putin, no se n’adona que troba la palla a l’ull del veí, i no pas la biga al propi. Zelenski fa el que pot perquè els ucraïnesos no siguin també carn de canó. La comèdia que representava s’ha tornat una tragèdia per al seu poble. Perquè la demagògia s’ha estès per tot el continent, i les lluites pel poder es tornen descarnades i amorals.  Des de l’imperi espanyol ens arriba un magnífic exemple. Dels francesos, cherchez la femme!. Per part dels alemanys, la Merkel ens ha ben mercat a tots. Els britànics han posat els alemanys lluny de la roba, i a veure com quedaran després de la mort de la reina. Les colònies han conquerit l’imperi.

Fa uns anys, durant les vacances d’estiu vam coincidir a l’estació de tren de Colònia amb una parella, el noi parlava català, se sentia ucraïnès, però era conscient que tenia amics russos, i com pressentia el conflicte. De fet, allò que fa avançar els pobles és l’amor i el projecte de futur. Només cal sentir la cançó de Vasilisa per adonar-se’n. Quan no hi ha democràcia, no hi ha pau, no hi ha altre camí que la guerra. Si no és a les bones, a les dolentes. I no cal anar gaire lluny. A la mateixa escola que va penjar aquestos cartells el director va separar un grup de docents qualificades, perquè es van oposar a les seves directrius. Va encetar un assetjament laboral que encara no ha acabat aquest curs. Ja veieu que tot s’aguanta sobre el paper, fins que es mulla. El continent europeu es troba enfangat, perquè d’“aquella pols, vénen aquestos fangs”.

Fa uns mesos vam anar a passejar per Sant Boi, enfilant el camí que puja per la riera de la Bòbila. La zona està amenaçada per la urbanització d’un vessant, i malgrat l’oposició de les entitats conservacionistes i d’altres veïns, l’ajuntament no vol alterar la planificació urbanística. A l’obaga del Montbaig anem pujant pel costat dret fins acostar-nos a un replà on es troba una associació de coloms missatgers. Hi ha força gàbies, amples i grans per encabir els ocells. De tant en tant trobes gent per allà al mig, i podem veure com fan volar els coloms i els entrenen perquè puguin tornar. Aquestos coloms missatgers acostumen a estar pintats per poder reconèixer-los. Per això, em vaig fixar en una ploma que es trobava al terra, i sobre el color blanc, presentava tot de tint vermell, més intens que l’aparent a la foto. La vaig recollir per donar-li un cop d’ull. Fos un senyal, o un missatge en clau, això es va esdevenir abans de l’esclat definitiu de la guerra d’Ucraïna. Els sorolls de la plaguèmia sanitària s’esmorteïen substituïts pels de la nova plaga bèl.lica. Si el nostre colom missatger va marxar lluny, segur que quan va arribar als països eslaus, devia fer mitja volta.

Esmentar l’efecte papallona seria una mica agosarat, però sí que puc parlar amb coneixement de l’efecte bumerang. El cas és que me n’adono que el fracàs del procés d’independència de Catalunya, i el trencament del principi de l’autodeterminació per la via negociada ha estat el detonant de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. A nivell polític no s’entenia el reconeixement de la revolta de Maidan i l’ofegament de la revolta catalana. Si s’acceptava un, perquè l’altre no. Per què uns poden aplicar els principis de l’estat-nació, amb fronteres inamovibles, i altres poden modificar-les segons les seves conveniències? Aquest és el motiu de la cautela de la Xina en donar suport a Rússia. L’imperi rus està interessat en quedar-se els territoris on són la majoria de la població, i si no pot, serà tot o res.

Un altre dels punts de contradicció, dels quals no s’ha parlat gaire, és del procés d’independència de l’església d’Ucraïna respecte de l’església de Rússia. A nivell religiós, el Vaticà va donar suport i va recolzar aquest procés, i en canvi, ha deixat l’església catalana en mans de la Conferència Episcopal que idolatra l’estat unitari. Què més podem dir, què més ens han ensenyat amb el monestir de Sixena? Té dret el Papa a queixar-se a l’ambaixador rus de Roma? No res més que recordar les paraules adreçades per un càrrec de la jerarquia davant la petició de suport als catalans durant el franquisme: en parlarien quan haguéssim guanyat una guerra!

Ai las, com n’és de difícil sortir d’Egipte! S’oferiren coloms en missatge de pau, i aquestos tornaren amb les ales tacades de vermell. Moltes raons n’hi han, i n’hi hauran. A més dels principis de dret internacional, de la sobirania dels territoris i de la gent, ens trobem amb els principis religiosos, i més endavant, parlarem dels interessos econòmics. De moment, només podem pregar pels innocents, i per la gent que ara, i com en altres països del nostre món, pateixen intentant sobreviure enmig de tant de mal. Aquell que ens volien, i encara ens volen, fer als catalans, com si fóssim els ucraïnesos de l’imperi espanyol.

Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll “El Secret de la Moixernera” editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col·lecció L’Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l’escriptor pallarès. Després d’uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres “L’Any que va caure la Roca” de l’editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen.

“El Secret de la Moixernera” forma part d’aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s’amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i “L’Illa del Tresor”, també hauríem de tenir en compte altres referents com “Memórias dun Neno Labrego” de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s’entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes “Crims” del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l’entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d’aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d’un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030.  Com s’acostuma a fer en l’actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d’interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.col·laboració d’una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia.

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l’expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d’aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d’escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l’infern i l’altre al cel. Potser el seu secret s’amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

Fa uns quants mesos es va publicar un estudi de Joan Duran-Porta molt interessant sobre els contractes que es van fer per edificar la catedral de la Seu d’Urgell. La part eclesial ja era prou interessant, però el personatge més destacat era Raimon Lambard. Així mateix, la transcripció exacta de la cal·ligrafia era aquesta. Com és que la paraula no era “lombard”, és a dir, fins ara s’entenia que aquesta persona era originària del territori de la Llombardia, al nord de la Península Itàlica? És més, aquest estudi també ens revelava l’origen d’aquest personatge, la població de Coll de Nargó, propera a la Seu. Formava part d’una mateixa nissaga familiar, els “lambard”. Aquest gir de 180 graus, d’est a oest, en el tòpic d’aquest art ens planteja una descoberta impressionant.

Si el text parla dels contractes entre l’església i el constructor, aquest per força havia de ser mestre d’obres, arquitecte, és a dir, dirigiria l’equip de paletes i manobres que aixecaven la Seu, pedra a pedra. Per tant, havia de tenir experiència i coneixements provats per executar la seva feina. Però no s’anomena gaire mestre d’obra o arquitecte, magister vindria del llatí, arquitecte del grec. Només ens queda la paraula “lambard”. Aleshores, quin idioma ens quedaria per comparar? Del celta o de l’àrab no ho pensem pas. Quin idioma ens queda? El got, llengua germànica. Pensem que el nom de Raimon, got ell mateix ja ens obre la clau. Podem veure que “lambard” es pot descomposar en “lam-bard”. Tindríem dues opcions per al primer lexema. La primera seria “land” que vol dir terra o sòl. I la segona també del germànic seria “schlamm” que vol dir fang. I “bard” ens vindria de “wart” que vol dir guàrdia, o vigilant. En tot dues aproximacions, l’origen germànic es fa patent. Fins i tot, podem reblar el clau quan les majoria de cases d’aleshores es feien amb fusta i tàpia, en alemany “lehmwand”… més endavant es fan de pedra, com la resta d’esglésies del romànic.

És a dir, l’origen de l’art romànic a casa nostra no prové només de fora, no és “llombard”. Dintre dels corrents generals de l’art de l’Imperi Romà, el romànic català presenta una arrel pròpia que es desmarca d’aquestos. Ens adonem que Raimon Lambard és més que un nom i un cognom, és un professional competent, membre d’una família originària de Nargó… Una altra conseqüència d’aquest fet és que això és una prova més per a demostrar la teoria d’Alexandre Deulofeu sobre les civilitzacions, i el fet que consideri Catalunya com a mare de la cultura occidental europea. Com veiem, les aportacions dels nous investigadors ens obre les portes a reconsiderar el marc mental, i a recuperar la nostra història.

Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l’obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L’escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d’un català universal en aquest camp, semblant a l’Emili Mira.

Aquest any s’han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l’editorial. D’aquesta manera s’ha anat trencant el silenci interessat que l’envoltava, i de qui se n’havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n’ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d’una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d’equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d’altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d’idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell “racional”, podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d’aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l’exili.

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l’exili dels doctors d’Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d’un idioma a un altre, com l’alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D’aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d’Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d’aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria.

Un altre aspecte central, que per evident, s’ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb “La Grava sul Camin” de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l’agost. Els que han pogut gaudir d’uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l’aixeta s’obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s’ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal.

Des de l’habitació de l’Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d’afegir-nos al seguici, veient anar els rems d’un costat a l’altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d’aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d’esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l’ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls.

Llavorsí s’aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l’aresta d’una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l’aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s’hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n’hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d’Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l’enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s’hi troba la seu del Parc Natural de l’Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l’església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d’admiració. Si una és més ombrívola, i l’altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, “Ster”, que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l’aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.

Quan mirem el mapa comarcal del Pallars Jussà, ens sorprèn la punta que sobresurt. Per entendre el misteri, cal pujar a Sallente, embarcar-se en el telefèric i contemplar com la vall s’estén en línia recta, fins als contraforts del Montsec. S’aixeca la Vall Fosca com una espelma que té per taula la Conca de Tremp i per ble, la capçalera del riu Flamisell. Ses flames es trobem als cims del Montsent, la Roca Roia o el Pic d’Espada. En ple mes de juliol l’aigua raja encara amb alegria per la vall, enfilant cap a la Pobla de Segur on s’ajunta amb la Noguera Pallaresa. Podeu arribar-hi agafant el tren de la Pobla des de Lleida, i si us bé de gust, el Tren dels Llacs. Des de la Pobla hom pot agafar el Bus del Parc que funciona els mesos d’estiu.

Ens vam arribar a la Pobleta de Bellveí, on s’eixampla una mica la vall abans de la Plana de Mont-ros. Uns dies de vacances cercant aire, espai i tranquil.litat lluny de la terra baixa. Els llops i óssos de la muntanya no són tan perillosos com els de la terra plana. L’allotjament a l’Hotel Arturo ens va refer, i el seu tracte familiar us fa estar com a casa, prou atents si sabeu què voleu. Una excel.lent cuina, amb detalls com un gelat de timonets, una excel.lent girella, o un lluç i unes sardines fresques per llepar-se els dits. Sort que ens va avisar el conductor de l’autocar. A més a més, podeu preguntar per tota mena de rutes. Caminar amunt i avall per poder obrir els pulmons, moure el cul, i desemboirar el cap.

Des de la Pobleta aneu a passejar cap al riu, i si cal, enfilar-vos cap a Antist, Envall, Montcortès, o Senterada. Temps d’estiu per buscar més l’obaga que la solana, més el riu que la roca. Tant és si voleu fer campaments i esplais, com a Molinos, o agafar hotel o autocaravana. Hi ha lloc per a tothom. A Senterada, bons hostals, una bona piscina enmig del parc, i un hort comunitari per respondre a la manca de botigues. A la Pobleta, una plaça de poble on s’hi troba tot i tothom. Font i botiga, hostal i companyia, terrasses i música, sons i alegria. Aquí dalt també cal suar fort, però tot es fa amb serenor.

Podeu agafar el bus per pujar fins a Capdella, i trobar-vos amb l’Estany Gento. Més amunt es troben llacs que li fan companyia, i cap al costat, el carrilet que us portarà, si voleu per pla, fins a la Cambra d’Aigües. Volianes i àguiles, o potser milanys, us faran companyia entre boscos, cims i prats. Després de la caminada parada al bar-restaurant, per acabar de contemplar la vall des de dalt ben arrepapats. Ben a la vora del Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici. També us recomano anar fins a la Torre de Capdella, i des d’allà agafar el camí fins a Mont-ros, Pobellà i Paüls, per tornar a baixar cap a la Plana. Es poden fer bé, prou ben senyalitzats, però alguns necessiten un bon manteniment. Les meves recomanacions per als Ajuntaments, i al Consell Comarcal: caldria endreçar el camí d’Envall, a més del de Senterada i del Barranc de Ruixoi des de Mentui.

Com diu l’Evangeli, enmig de la fosca la llum d’una espelma encesa es veu força. D’aquesta vall surt una bona part de l’electricitat que aprofita el país. La gran companyia ja ha tingut moltes raons per no respectar els pactes originals. Caldria que la torna fos més profitosa per als seus veïns, que no pas un Jocs d’Hivern per a quatre rics. Que el pagès fos més respectat per les vaques que no pas per les bordes esdevingudes apartaments. En el fons, cercant més equitat entre les persones i justícia de veritat. Per tot això, cal treballar i lluitar, camins amunt, camins avall, els que caldrà trepitjar.

Vam aprofitar el Dilluns de Pasqua Granada per sortir fora de la nostra comarca. Després de mesos de confinament legal, vam buscar un lloc no massa allunyat, i accessible amb transport públic. En aquest cas el tren ens podia deixar a l’estació de Sant Martí de Centelles. Malgrat perdre el primer tren per les presses i la deficient informació de Renfe, vam poder agafar un altre mitja hora més tard. Els nervis acumulats es van esvair tant aviat com vam arribar-hi. Els cingles de Bertí es retallaven al seu costat, i com diu son nom, Berg Tur, la porta de la muntanya,  vam entrar en un món més relaxant. No debades, Aiguafreda manté moltes cases d’estiueig.

El camí de l’estació baixa travessant pel nucli d’Abella, deixant a la dreta l’ermita de Sant Jaume. Més avall ens cal travessar el bonic pont gòtic que creua el Congost per entrar a Aiguafreda. Seguint l’antic camí ral convertit en carrer Major del poble, vam anar a raure a l’Hostal de l’Esquella. És l’únic que queda dels molts que devia tenir la població quan els viatgers passaven del Vallès cap a Osona des de temps immemorials. De seguida ens adonem que els carrers estan endreçats, i que disposa de tot lo necessari per al dia a dia. Aquesta polidesa es mostra tant al poble com al nostre hostal, on a més de les habitacions ben aparellades, pots gaudir d’una cuina familiar i tradicional. Una cuina atenta a les peticions dels seus clients, i un personal treballador perquè tothom estigui ben satisfet a cor què vols. Aiguafreda té un caràcter amatent, potser això va lligat a la presència del convent actual de monges, i també a la Torre Llobeta, actualment una casa de colònies. Aquesta tradició perviu des de fa segles, quan la comtessa Ermessenda fa una donació i estableix el nucli d‘Aiguafreda de Dalt, muntanya amunt.

Al nucli de Dalt s’hi pot arribar per una de les valls, la que ha modelat la riera de Martinet, i que alimenta la Font dels Enamorats. Vam aprofitar les hores bones de la tarda per seguir el camí ben marcat i senyalat, amb unes bones explicacions del recorregut. Riera amunt, fins a la Sort, el Rec, i més enllà anem a sortir a la Frau, a la bonica masia del pintor Paco Ballesteros. Allà podreu contemplar la seva obra, tant pictòrica com escultòrica. Enfilant-nos per la pista arribareu a Aiguafreda de Dalt, allà el capvespre ens ofereix unes vistes impressionants, i podem contemplar Centelles en primer terme. Aiguafreda de Dalt està ple d’excavacions, però val la pena donar-hi un cop d’ull, encara que sigui des de fora. O contemplar el goig de la natura, o el vol d’una parella d’àguiles. Passat l’església de Sant Martí, el camí davalla de tornada cap al poble.

A l’endemà, cap a la Serra de l’Arca, més aviat se les arques, o sarques, que són els dòlmens, o enterraments prehistòrics que es troben escampats per aquesta banda. Costa amunt, fins a Can Serra de l’Arca, i després planejant de tornada pel costat del poble que dóna al castell de Cruïlles. Els núvols feien un capell gris que ens protegia de les calors estivals, avançades per l’època. Una altra ruta recomanable és la de l’Avencó. Com la riera de Martinet, és una vall estreta que s’endinsa en direcció al Montseny. La riera segueix la pista per la seva dreta, i va acompanyant el recorregut que ens endinsa en el Parc Natural. Les ermites que s’hi troben són una mostra del poblament antic de la vall. Pel camí trobareu els pous de glaç, i si teniu la sort, a una veïna que se’n recordava de quan era petita, del fred i gel d’aquells hiverns, que poc tenen a veure amb els actuals.

Per contrast, enguany la terra estava seca, els camins plens de pols, i les rieres baixaven amb molt poca aigua. La gent del poble estaria més contenta si plogués que si els hi toqués la loteria. Per ara, més que aigua, vam poder agafar una mica d’aire i de pau. Cal que neixin flors a cada instant!.