Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

La darrera Catedral Catalana

0

P1310111-1

Aquesta setmana s’ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d’Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s’afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d’altres, al voltant d’aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L’exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l’home i la seva vida, per ensenyar que l’home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc… és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l’església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s’ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d’això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l’art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s’allibera l’esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s’aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.

Les Garrigues de la Llengua

1
Publicat el 15 d'abril de 2015
Paisatge de Primavera a les Garrigues

Aquestos dies de primavera són la millor època per visitar les planes centrals del Principat de Catalunya. Són terres de secà, en gran part, que reben l’aigua com un regal. De la natura les aigües de la pluja i dels rius, i dels homes, les aigües dels canals de reg. Ja ha passat el boirós hivern, i encara no es pateixen les calors dures de l’estiu. La terra es vesteix del verd dels camps, de les flors aromàtiques i dels arbres fruiters. Se sent a les Garrigues el piular dels ocells, i el vent de marinada que arriba endins.

A les Borges Blanques vam trobar moltes d’aquestes flors que tant agradaven a la mestra Dolors Sistac, com podem observar en el recull d’articles periodístics amb el títol de “Foc d’Encenalls”. Una afició compartida amb la Mercè Rodoreda, i amb d’altres escriptors i docents, dels quals ens parla a consciència. Tant com ho fa sobre la situació de la llengua catalana, malgrat que no estem per gaires jocs florals.
Donant un cop d’ull al panorama cultural de les Garrigues, te n’adones que és semblant a la seva cuina: pocs productes, com l’oli, però molt bons. A la vora, Arbeca i Puiggròs, amb l’escriptor Josep Vallverdú. També aprop, de Juneda, la cantant Meritxell Gené. Poblacions entrellaçades pel canal d’Urgell. Una part dels Tresors del Canal d’Urgell, que podeu resseguir a peu o en bicicleta. I ben acompanyats pels tudons, ben dibuixats a la Guia Pràctica de la Natura editada per Ipcena. Una recomanació excel.lent per al Sant Jordi que s’acosta, i que trobareu a la Llibreria Quaderns, a la plaça dels porxos de les Borges. No us oblideu de comprar el periòdic Som Garrigues per estar al cas dels esdeveniments comarcals. Un disseny actual, i uns continguts informatius ben explicats.
Més troballes, com la del text de la Passió de Crist, redactat per Cinto Verdaguer, a l’església de Juneda. Son mossèn també porta altres parròquies, com la de les Borges. El seu campanar s’aixeca emulant el de la Seu, per ser punt de referència de la comarca. Ja es veu que l’edifici barroc va patir els estralls de la Guerra dels Tres Anys, i va quedar despullat al seu dia. Tant despullat com, sense sostre, es van quedar els borgencs quan l’aviació feixista va bombardejar el poble, fins a enderrocar el 60 per cent dels seus edificis, en represàlia pel seu suport a Francesc Macià. Una altra passió, que es pot recordar en l’itinerari de les bombes. Així com en l’Espai Macià, dedicat al diputat i president de la Generalitat de Catalunya. Corprèn que els ocupants van preferir enderrocar la biblioteca del Terrall, abans que arranjar-la. Avui dia, trobareu la nova a un dels laterals. El genocidi espanyol es va voler fer extensiu a la cultura, i sobretot a la llengua catalana.
Tenint en compte els efectes causats en el poble, encara arrosseguem les cicatrius físiques de l’esclavatge. Com són d’evidents les marques psíquiques. Aquestos dies el diari Ara ha plantejat en l’edició dominical el debat sobre el futur del català, i quin tipus d’estandard hauríem de fer servir. Un reportatge amb una àmplia perspectiva. És bo que se’n parli de la llengua, doncs s’ha de fer amb totes les llengües vives. Des del meu punt de vista personal, els temps que vindran, sense menystenir el gran llegat de Fabra, ens acostaran més al paradigma de l’Alcover-Moll. I encara més, goso dir que el català occidental, considerat una branca lateral, esdevindrà el tronc principal del català, i el que més gent usarà. Com a dialecte, presenta la influència del sud i de ponent, que reflexarà les aportacions de la immigració dels anys seixanta i setanta al Principat. Decennis més endavant, la influència de l’anglès i d’altres llengües del món, bascularà després cap al català oriental.
La llengua catalana avui és pot comparar al paisatge de les Garrigues, amb sequera, amb plantes sofertes, però resistents. A la vora dels rius i dels canals principals, com poden ser l’escola, els mitjans de comunicació, etc… creix esponerosa i amb escreix. No em faig il.lusions, a la Floresta trobareu un castell, un magnífic pou de gel i el museu de la pedra. Haurem de tallar els blocs de gel, i n’haurem de picar pedra, molta. Caldrà tornar a aixecar els castells. Fins i tot, veurem que el santuari de l’església ha estat cremat, però sempre tenim la possibilitat, com els deixebles d’Emaús,de trobar Jesús abans pel camí que no pas dins de les cases.

Moià, Moi Land

0

P1300129

Aquest divendres, 13 de març, comença el festival de cinema Moià Fantàstic. Un festival adjectivat com a internacional, la data recorda aquella malastrugança anglosaxona,  i exposa els seus objectius clarament. Evidentment, no sabem si arribarà als nivells del de Sitges, però la població de Moià no vol quedar-se mirant el melic.  No es digui que sent un festival de terra endins, no vulgui tenir un bon horitzó per davant, sobretot aprofitant el replà des del qual pot contemplar de fit a fit l’altre pol, Castellterçol. De nord a sud, acomboiada per les serres s’estén la conca de la comarca, la qual apareix normalment coberta per les boires matinals. Serà aquesta boira, autòctona, no tant famosa com la de les planes de Lleida, la que envoltarà aquest festival de cinema fantàstic. L’altre padrina serà la tradició més moderna: de la mà de la Fura dels Baus potser, però també la d’en Picanyol, amb l’Ot el Bruixot i els seus encanteris màgics.

Després d’anys de bonança, d’endormiscament en una falsa prosperitat, el Moianès s’haurà d’espavilar per tirar endavant. Els dèficits municipals, tant de Moià com de Castellterçol, fan que la necessitat esdevingui virtut, i calgui treballar plegats en la creació de la comarca del Moianès, per poder aprovar el referèndum prescrit per la llei actual. Sinó, els plans per eixugar deutes en quinze anys, que casualment coincideix amb el 2029 i la profecia d’Alexandre Deulofeu, seran més feixucs que una làpida del cementiri. Per sort, podrem fer un bon seguiment dels fets gràcies a la revista La Tosca, i més a fons en la publicació cultural Modilianum, que porta el nom llatinitzat.

Reculant en la tradició més antiga, potser el famós tenor Francesc Vinyes escoltaria amb atenció la banda sonora dels films a concurs. O fins i tot, el nostre Rafael Casanova tornaria a aixecar la bandera de Santa Eulàlia en el moments èpics. Escena operística, especialment en la seva branca wagneriana, de gust més gòtic per les nostres contrades. No debades, diuen que Moià és un dels pobles més bonics del país. L’etimologia del nom ens porta a la paraula Moi que en alemany vol dir bell… i no ens hauria d’estranyar que hi hagués lligams insospitats amb el Baix Rin o amb el Limburg. De cop i volta, apareixeríem transportats al museu de Joseph Beuys, situat al bonic castell de Moiland. Per cert, allà trobareu l’escultura d’un artista català, l’Antoni Tàpies, vés qui ho diria.

Entrem en el Gran Buit

1

xirinacsEnguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa amb la mort programada del dictador. L’efemèride del 20 de novembre va ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe dirigent. Aleshores va quedat tot, “lligat i ben lligat”, i es va pactar una “transición” que va mantenir els privilegis dels grups econòmics, polítics i culturals dominants. La manca d’una renovació real de la societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de canvi.

Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol sortir fent lo que s’ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se senten tant des de fora, com des de dins.

Tant endins, com pot ser la cel.la d’una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.  D’això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs. Un llibre seu titulat “Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975”. Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves Actituds. Publicat a l’any següent dels fets, i després de la mort de Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i la realitat viscuda durant l’estada a la presó de Madrid. Una realitat molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i fora de les fronteres de l’estat, que no allà on es trobava.

Com diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una fletxa llençada a l’aire, i al seu voltant es genera l’efecte d’una succió cap endavant. L’impuls personal ens aboca a una situació difícil, que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant, però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu. Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que “cal reclamar malgrat que sembli que no serveix de res”, realment ens adonem que tard o d’hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita de Roald Amundsen, quan va dir, que era l’home de la Terra que havia arribat més lluny d’aquell objectiu que s’havia marcat en la seva vida. Potser no era la seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre planeta.

Aquest 2015 serà una any ple d’eleccions, no només electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així són les paradoxes de les nostres vides.

Els Balls de Cal Jaumet o del Jimmy’s Hall

0

P1040899-1

Vam anar al cine a veure la darrera pel.lícula del director Ken Loach: Jimmy’s Hall. De factura sòbria i estil naturalista, explica la història d’un ateneu popular irlandès creat pel diputat Jimmy Gralton. El seu cine està al servei de l’argument: la lluita per la supervivència del casal fora del control de la dominant església catòlica d’aquells anys. Dos cops aixecat, i dos cops enderrocat, en un moment de por al contagi de la revolució russa i del moviment comunista a Irlanda. Tot i que sembli un conflicte local, no ho és pas, precisament aquest cas planteja clarament la lluita per la llibertat cultural, i de pensament.

Potser hi ha la temptació d’assignar a la jerarquia catòlica el típic paper de censor i cacic. Però aquest paper es pot trobar en altres moments de la història, i per altres personatges o institucions, siguin polítiques, o religioses. En aquells mateixos anys 30, la Unió Soviètica vivia unes purgues terribles també. Per no parlar de la República a Espanya i a Catalunya, i de les repressions per part de l’estat espanyol i francès sobre els moviments culturals fora del seu control. Tampoc no cal caure en la temptació de la lluita entre tradició i modernitat, perquè això sempre ha estat així, i normalment, s’encavalquen.

Des del segle XIX, i durant tot el segle XX, existeix un esclat d’ateneus o casals de tot tipus al nostre país. Catalunya vivia un moment cultural fantàstic, tant fos de la banda dretana o de l’esquerrana: casals familiars, cercles catòlics, ateneus populars, enciclopèdics, etc… La cultura i l’educació eren instruments de creixement personal i social, i la gent els cuidava com cal. Només cal valorar la ingent tasca cultural de la Mancomunitat a principis del segle passat. Per això, és molt fàcil traslladar el Saló del Jimmy, i trasplantar-lo pel Casal del Jaumet, en to familiar, gens a veure amb el “jaimitismo” actual. Les comparacions amb Sant Boi mateix parlen del passat esplendorós de tots aquells ateneus i casals, la majoria dels quals aguantaren el franquisme, però ja no van poder amb la “transición”. El balanç cultural de la “democracia española”, i del balanç que podem fer a “l’autonomia catalana” no són gaire bons. La gent, que omplia i donava sentit als edificis,ja no hi són en la seva majoria, i els edificis que van bastir, com els teatres, sales de ball, etc… es van enrunant a poc a poc.

Encara més, les polítiques culturals dels ajuntaments han tendit a dominar la creació, producció i distribució cultural, marginalitzant els antics casals, i ofegant les iniciatives que no tenien un carnet del partit al darrera. I els ciutadans s’han anat acomodant a la situació. El seu nivell cultural ha anat baixant de tal manera que no passa de programes tipus “salvados”, o d’alguns personatges de cartró-pedra, doncs ja no sé qui ens salvarà de tot això. La fractura social no és de tipus polític, per més que alguns aprofitats en parlin per als seus interessos, sinó per la profunda fractura cultural entre la massa i una elit, totes dues de molt poc talent i amb finalitats productivistes.

Homes com el mossèn irlandès de la pel.lícula almenys eren plenament conscients dels seus actes, sabien perquè i contra qui lluitaven. Sabien quina parella de ball els hi tocava. En Jimmy sabia quin contrincant tenia al davant, però a Sant Boi em sembla que no. El nostre Jaumet té davant seu un personatge equivalent que és regidor, i no precisament de cultura, que té una carrera tant llarga com la del nostre mossèn, i que té uns interessos no tant ex-celsos. Al final, el nostre Jimmy o Jaumet també va haver de sortir amb la cua entre cames, però amb el cap ben alt. El seu combat no va ser en va, els joves van admirar-lo, i ell va poder sembrar per a la següent generació.

 

Bola de Gelat a 1 Euro

0
Publicat el 17 d'agost de 2014
Pastissos amb la Bandera del País: nabius, gerds i préssec.

Aquestos dies surten notícies econòmiques que els diaris titulen de poc encoratjadores a nivell d’Europa, o a nivell mundial. Les xifres estadístiques generals parlen d’estancament, però veig que a cada lloc no té el mateix significat. Sobretot quan m’enrecordo de les vacances passades a Alemanya, al land de Baden-Wurttemberg. Va ser al mes de juliol, aterrant a Stuttgart el cap de setmana del mundial de futbol del Brasil. El diumenge, la ciutat celebrava amb alegria la victòria, i les banderes s’exhibien desacomplexadament, sense recança. L’ambient era el d’una societat dinàmica, que malgrat els seus problemes, viu còmodament, i la prosperitat va agafada de la seva mà. Es pot comparar la situació d’aquest país amb el de Catalunya? O amb la de Portugal, la de Rússia o els USA? La veritat, que es troba al carrer, no quadra gaire amb les estadístiques que sorgeixen dels ministeris d’economia dels estats. Els indicadors econòmics nascuts de les facultats semblen sotmesos a la llei dels interessos aliens.

Cal relativitzar una mica les grans xifres que apareixen als titulars. No és el mateix una reducció de preus quan el nivell és molt alt, que quan estan més ajustats. Com a exemple, tenim el preu d’una bola de gelat en aquell land, un dels més pròspers de l’estat. Els immigrants italians dels anys seixanta i setanta van obrir moltes pizzeries i gelateries d’excel.lent qualitat, i ara els amos dirigeixen equips de cambrers, de diferents països, que han vingut per la feina. Doncs venen cada bola de gelat a 1 euro, dues boles són dos euros. Pel que fa a Catalunya, si agafes un gelat de qualitat semblant, et costa més de 3 euros! I això que allà els salaris són força més alts que aquí. Ens adonem clarament de dues coses, que el cost de la vida a Alemanya és més baix, i segona, que aquí ens estan prenent el pel, o la cabellera. Altres informacions diuen que en un altre land alemany, el de Rin del Nord-Westfàlia, la bola de gelat baixa cap a noranta o vuitanta cèntims. De manera semblant, el cost de la vida a Castella o Andalusia és més barat que a Catalunya, cosa que referma la tendència dels immigrants a tornar al poble d’orígen perquè aquí no podem mantenir dignament la població, i els catalans ens convertim altra vegada en emigrants sota les pressions del latifundistes espanyols i col.laboradors.
Això sí, vam poder veure que a Alemanya estan al mig d’una bombolla immobiliària. No hi ha cap poble gran o petit que no tingui una grua com a mínim, o que es vanti de fer una biblioteca nova o una piscina com la que tenen els del poble del costat. També cal dir que els nivells són relatius, que no té les magnituds que es van donar a l’estat espanyol, i d’altres llocs. Per afavorir la demanda interna, el president del Banc Central alemany encoratjava als empresaris a pujar els salaris en un 3% com a mínim!. En conjunt, això significa que abans del final del mandat, l’Angela Merkel i del govern de grossa coalició, CDU i SPD, hauran d’afrontar problemes grans. Més grans que no la pujada del preu del gas que preparen els russos la tardor vinent, per a compensar, com a mínim, les rebaixes que han hagut de pactar amb els xinesos. . La sensació que tinc sobre la victòria d’Alemanya en el Campionat Mundial de Futbol em recorda la història del Cavall de Troia. Estic segur que se’n sortiran millor que aquí! Almenys mentre el canvi de divisa gelat/euro estigui 1 a 1.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Exàmens de Consciència

0
Publicat el 16 d'agost de 2014
Acte d’Homenatge a Cal Ninyo

Els mesos d’estiu, un cop acabat el curs escolar, i quan la gent enceta el període de vacances, també són moments propicis per a la reflexió. Encara que no sembli que el temps s’adigui a aquesta activitat, el descans , sigui de manera activa o passiva, permet estones de solitud. Prenent el sol a la platja, contemplant el paisatge, llegint algun llibre, o altres instants en que vola lliurement el pensament. Per contemplar el voltant, però sobretot, el nostre interior. Donem un cop d’ull als mesos passats, tant o més que al cap d’any, per fer balanç. Aleshores podem trobar-nos amb situacions que ens comprometen, i que cal afrontar.

A la tornada d’un parell de setmanes de vacances al juliol, la notícia sobre les revelacions de Jordi Pujol van sorprendre’m per l’impacte que havien generat entre la gent del nostre poble. Considero que ha estat dur per a molts que el tenien idealitzat, però crec que ha estat una cosa molt bona per a tothom, incloent al mateix polític. Com ja intuïem uns quants, però d’altres no n’eren prou conscients, la neteja havia de ser profunda per encarar el futur. Per evitar que dels pecats del pares, els fills surtin geperuts. Catalunya s’ha tret una bona gepa, i podrem continuar caminant envers la terra promesa.
Mossèn Ballarin defensa a l’ex-president en nom de l’amistat, i jo tampoc li faré estelles. O és que el pacte de la “transición” no incloïa un benestar per a la majoria, i especialment, per a les classes dirigents? Això s’ha vist que tenia uns fonaments de sorra, que malgrat el ciment posat, s’estan desfent amb el pas del temps. Ningú recorda quan la terra es va empassar els adoradors del vedell d’or a la muntanya del Sinaí? Des de les muntanyes també ens arriben algunes altres lliçons.
En aquest cas, parlo del Pedraforca i de l’actitud exemplar de l’Agustí Torrents, de Sant Boi de Llobregat. Providencialment es va recuperar d’una lesió perillosa en una expedició a l’Everest, per trobar-se amb la mort l’any 2006 al cim de la muntanya que s’estimava. Després d’uns quants anys, ara al juliol del 2014, es va celebrar un merescut homenatge del seu partit polític, CiU, al qual va assistir com a convidat estrella el president Pujol. Encara mantenia intacte el seu carisma, malgrat el pes de l’edat en el cos i en la seva memòria prodigiosa, la qual també li començava a fallar. Potser els noms no li sortien com cal, però crec que va comprendre perfectament el cas de l’Agustí Torrents. L’experimentat escalador es va separar del seu grup per pujar per una drecera més curta, acompanyat d’un jove. Els càlculs li van fallar, i es va trobar en una situació compromesa quan va relliscar sobre les roques. El jove li va donar la mà per aguantar-lo, i ell, en veure que la seva caiguda els arrossegaria a tots dos, es va deixar anar. Ara mateix no sabem del cert si aquesta lliçó exemplar va servir per decantar o no la decisió de Pujol setmanes més tard. Això només ho sap ell, però la seva confessió donarà pas als joves que vindran.
Per una altra casualitat, vaig trobar a la taula de canvi de llibres l’edició en català de “Les Confessions” d’En Rousseau. Editades dintre de la col.lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal. No sé si algun dia me’l llegiré, però estic segur que les noves generacions no cauran pas en el perill de ser tant “càndides voltairianes”, com alguns que al seu dia vam confiar en aquella “transición”. Haurem de rellegir més aviat “l’Emili o de l’Educació” per poder fer pedagogia política. Molts ponts ja s’han caigut, com el del Pacte del Majestic, que oferia en un pacte no escrit, beneficiar-se dels guanys de les classes altes espanyoles, com també amb el cas igualment paradigmàtic de Maria Antònia Munar, a les Illes. O l’ensorrada de la reforma de l’Estatut. Ara cal traçar i aixecar camins nous per poder assolir la nostra llibertat. I pagar el preu que cal per la llibertat, com va fer al seu dia, l’Agustí Torrents.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Danses Universals de Falgars

0
Ara que les flors de la magnòlia es baden aquestos principis de juliol al Baix Llobregat, encara recordem la segona Pasqua de juny passada a l’Alt Llobregat, a la vall de Lillet. Un cap de setmana intens a la capçalera del riu, fins a les fonts del Llobregat. Allà als peus de Castellar de N’Hug, vam poder sentir encara la força de l’aigua del desglaç primaveral corrent riu avall.  La seva corrent ens refrescava de l’aire xafogós d’aquells dies. L’ombra dels arbres i les prades verdes convidàven aviat a fer parades durant les excursions. Per sort, les nits passades a la Pobla van ser fresques i suaus, ajudant al descans i la son.

Tant per la banda del Bastareny, a Bagà, com pel Llobregat, a la Pobla, són valls fresques d’est a oest, que acompanyen pel sud la serra del Cadí-Moixeró. I quan estan nevats, els seus cims hivernals encara es poden divisar des de les alçades del Montbaig-Montpedrós, a la part baixa del riu Llobregat. Com que el transport públic no cobreix prou bé tot el seu recorregut, amb horaris escadussers, esperem amb molta il.lusió que la Diputació de Barcelona enllesteixi el projecte de fer tot el riu practicable a peu i en bicicleta.

Tot i que l’alcalde de la Pobla ens va comentar que treballàven en el projecte, de moment en alguns trams, segur que estava més pendent de la notícia que hem conegut aquesta setmana: una fàbrica d’embotits al poble. Està prou bé la idea, perquè el Bergadà hi gaudeix abastament d’una bona fama. Aprofitant l’ocasió, us recomano els productes de l’Aranyonet, per exemple, o si us agrada el dolç, els del vermut Muscarols, amb parents a tots els llocs, fins i tot, es ven a Sant Boi mateix…

De fet, el dia que en vam parlar era la Festa de Cinquagesma, que enguany va coincidir amb el dilluns de Pasqua Granada. I és clar, amb l’aplec de Falgars. Estava una mica seriòs, i potser el vam atabalar en un moment que estava més pendent de si faria bon paper al ball. L’ermita, ampliada en una bona esglèsia, i hostal annex, acull a l’esplanada de davant la Dansa de Falgars. És el moment culminant per als poblatans, després de la visita a la capella i del dinar popular a les prades generoses del seu voltant. Tothom hi fa cap, gairebé tothom en cotxe, fins i tot els músics. Pocs fan el camí a peu amunt des de la Pobla, com feien els seus avantpassats. L’esforç és recompensat, però l’esperit de poble viu que es manifesta durant el ball encara ho és més. Vestits amb roba del segle XIX, la parella d’amos i l’hereu i pubilla obren el ball fent cercle. Després d’algunes passades a pas de ball pla, es va convidant a tothom a seguir la rotllana. Aleshores, gairebé tothom s’hi afegeix, i qui no ho fa, també ho contempla amb emoció. És una ofrena a la Mare de Déu Trobada, a una comunió popular entre la gent i la seva terra. Després, encara es ballaran corrandes, i al capdavall, sardanes.

L’aplec té allò que molts diuen de tradició carrinclona, o pagesota, sobretot per part dels partidaris de Can Fanga, i una bona capelleta de progressistes també depassats pel post-modernisme, vés per on, que impera a moltes ciutats. S’establiran comparances, competicions entre dos pols que es voldran oposats, sense tenir en compte que tot és cultura. I que posats a fer, la revista Monocle, abanderada d’un cosmopolitisme global, centrada en una cultura urbana potent, però més aviat de disseny, no té prou empenta. Per cert, el darrer número porta un reportatge sobre les cases Walden de Sant Just Desvern, per la qual cosa, també us la recomano.

Tot i aquesta suggerència, us diré que la Dansa de Falgars encara us agradarà molt més. En tantes danses populars o etnopolistes, ens adonem que totes van més enllà, són danses universals. Són més autèntiques i reals que el turisme cosmopolita al qual la ciutat de Barcelona, com moltes altres del món, s’hi han entregat. Com que el sentit cosmopolita s’ha reduït a l’homogeneïtzació de gustos, el sentit universal fa que poguem parlar de respecte per les persones i la diversitat dels pobles. Per això, a la dansa de Falgars, tots ens podem vantar de ser catalans universals.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Economia d’Aparador

0
Publicat el 28 de maig de 2014
Aquest mes de maig s’ha celebrat la sessió inaugural d’una ronda de finançament de projectes empresarials novells. El lloc triat ha estat la sala d’actes d’una prestigiada escola de Barcelona, Diagonal amunt, un dimarts entre setmana. A més del representant del centre educatiu, calia afegir el d’un banc, d’una empresa energètica, i d’una agència de la municipalitat. Tots ells quatre van fer servir un castellà ben farcit d’americanismes econòmics per demostrar que, malgrat ser provincians, estaven al cas de les influències que els arriben de fora. Com que era a Barcelona, van recalcar que aquesta era una segona sessió, doncs la primera s’havia celebrat ja a Madrid. L’ambient era prou relaxat, perquè van començar un quart d’hora més tard de l’horari programat. Després van apressar als jovençans a exposar els seus projectes en menys temps del que van gaudir ells quatre, a cadascuna de les intervencions respectives. Amb gran naturalitat, van fer notar que l’acte més interessant seria el coctel posterior per poder fer conversa i coneixences, si cal ben entrada la nit. Suposo que l’endemà dimecres tenien horari flexible al seu lloc de treball. No sé si amb aquestes pinzellades ens hem fet una idea dels vicis adquirits. Característics d’una economia de relacions públiques i connexions, on sembla que la crisi no els afecta gaire, i no ho podrà pas esmenar.

La ronda de finançament va aplegar força gent, però no sabem si hi havia molts inversors, o molts acompanyants. Alguna de les idees no estava malament, i es notava l’esforç de tothom per tirar endavant. Però no hi vaig trobar creativitat: els ponents feien les exposicions calcades en el disseny, un ús familiar de les tècniques informàtiques i del vocabulari econòmic que fa al cas, com a bons escolans, seguien les regles que els han ensenyat d’acord amb un patró determinat. Algú haurà vist “Padre Padrone” dels Germans Taviani?. Pel que fa als padrins, es van fer més autopublicitat que altra cosa, i alguna cosa no quadrava: si els tutors dels projectes ja havien apostat per tirar-los endavant, per què l’obrien al finançament d’altres socis? les empreses patrocinadores tenien, i tenen, capital de sobres per fer-les rodar sense parar.

La resposta la vaig trobar reflexionant sobre un curt passeig que vaig fer abans d’entrar a l’acte. Carrer avall, vaig trobar la famosa porta gaudiniana que guarda l’entrada a uns jardins. Un porta amb el drac bramant, boca oberta, ensenyant els ullals i remenant una cua amb maces punxegudes. Obra d’artesans, més que de fabricants. Els senyors de Barcelona de principis del segle XX contemplaven aquest treball. Admiraven el talent, l’originalitat, i la distinció. Avui dia, cent anys més tard, ja no tenim gaires artesans ni grans senyors.

Potser hem guanyat en tranquilitat i bons aliments, però això ha convertit l’economia en aquesta mena de marketing, d’anunci que s’estava rodant just al carrer del costat. Un “spot”, que dirien en anglès, una escena en un bar. Una economia de cartró pedra, els focus enlluernadors i pensat per durar una campanya, que és tant com un sospir de focs artificials. I aleshores l’economia va de bombolla en bombolla, de campanya a campanya, de manera permanent. La ronda de finançament, la qual es va desenvolupar després d’aquest rodatge premonitori, estava enfocada a mostrar la generositat i els pectorals de les empreses patrocinadores. Els altres estàvem de comparses. Si l’economia ha de dependre d’un anunci publicitari provincià com aquest, tenim crisi, no per anys, per dècades!. Lluny de la roba, que deien els meus pares d’aquesta gent. També sabem com n’és d’estreta la porta del cel.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Vall baixa del Ges sota son Esguard

0
Publicat el 17 de maig de 2014
Des del santuari de Rocaprevera es pot veure Torelló, el seu castell, i als seus peus s’intueixen Sant Vicenç i Sant Pere. I com des de dalt la carena de la serra de Bellmunt, dividida pel forat Micó, la seva ermita fa partió de la part alta i baixa del riu Ges. Vam passar aquest maig per fer el camí que ressegueix les ribes del Ges, aprofitant aquesta primavera irregular que ofereix flors de colors escampades sobre les catifes de verds de ribera i camps, en contrast amb el gris argilòs que els sustenta. Una ruta molt recomanable per fer a peu, a cavall, i fins i tot, en bicicleta, millor potser en BTT.

L’ambient era primaveral, i convidava a passejar, tot i els núvols amenaçadors. Diferents publicacions comarcals explicaven fets i notícies de la seva gent, algunes d’impacte internacional. L’orgull per la victòria de la torellonenca Clàudia Galícia a la competició bicicletera de la Titan Desert, es contraposava al sentit dol per la mort de la professora d’anglès Marian Thompson, d’orígen gal.lès, que tanta bona feina ha fet pel seu i pel nostre país. Iniciatives positives com el centre d’innovació del Mas Vinyoles de Sant Pere, o la promoció d’alternatives a la carn de porc com la de poltre, tenien el seu toc d’alerta amb un article de l’ecologista Joan Nogué sobre l’impacte del canvi climàtic a Osona.

Què més podem dir? parlar del museu de la Torneria, de la tradició mobiliària d’aquesta zona, amb la cooperativa Mobles Pirineus celebrant els cinquanta anys, amb la forta reclamació de la figura de l’aprenent. La reducció dels valors cadastrals promoguda per l’ajuntament de Sant Pere, d’importància relativa, però beneficiosa per als seus habitants. Els bons productes de la Granja Armengol, i el menjar de nivell europeu, per qualitat i horaris, de Cal Pagès, etc … Malgrat la duresa i llargada de la crisi, la terra encara dóna prou fruit per a sostenir la seva gent. Una altra cosa, és com els homes fem el repartiment dels seus fruits, i de com treballem per aconseguir-los. Les fàbriques en estat precari són el testimoni del pas del temps, com cal mirar endavant i lluitar per un futur per a tothom, amb l’exemple dels nostres avantpassats. Mirem els núvols que tapen el cel, per veure si ens porta una bona pluja que apagui la nostra set. Sota l’empara protectora de la Mare de Déu de tots, i la seva, la de Rocaprevera.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Ucraïna i el Didukh

0
Publicat el 4 de maig de 2014
L’any passat vam estar de vacances pel pont de la Puríssima a Portugal, un país de l’oest d’Europa. Com que era ja el temps d’Advent, a la parròquia de Sant Martí estaven exposats uns quants pessebres dels feligresos. Entre ells destacava un, acompanyat per una bandera ucraïnesa i al seu costat una petit feix de blat amb un text explicatiu. Així com els catalans posem la nota escatològica amb el caganer, els ucraïnesos posen una cosa més natural i ecològica com el Didukh. És un costum popular que en el temps de Nadal s’escampa o es posen unes garbes de blat a cada casa, explicant la llegenda que a l’establia van agafar una mica de palla per tapar els forats per on s’escolava el vent fred. Un ritual amb fortes reminiscències paganes, com a símbol de benaurança i fecunditat. Mentres els emigrants ucraïnesos exposaven el seu pessebre a l’oest, al país de l’est europeu s’esdevenia la Maidan a Kiev, la seva capital.

Els fets des d’aleshores s’han anat precipitant: caiguda del govern, establiment d’un govern provisional, la tornada de Crimea a Rússia, una escalada en el conflicte militar que s’estendrà fins a les noves eleccions i, segurament fins a Sant Joan. A hores d’ara, els pobles i els protagonistes ja han estat presentats a escena: ucraïnesos, rusos, tàtars, americans, i organitzacions internacionals, com la UE, la Nato, etc… el desenllaç de tot això posarà punt final a l’onada d’independència i consolidació dels nous estats a l’est del continent europeu, tal com ens explicaria l’Alexandre Deulofeu.

El final dels acords de Potsdam, amb la imatge més destacada de la caiguda del mur de Berlin, de la qual es compleixen els 25 anys amb una petita exposició fotogràfica al Palau Robert de Barcelona, ha marcat tota una generació. La construcció dels nous estats de l’est comporta una redifinició de pobles i països, i per això, també comporta noves fronteres.  Ara és el torn d’Ucraïna, que està trencant amb els esquemes antics per donar pas a un nou projecte polític. Tenint en compte que el nacionalisme, fonamentat en cada poble, marca aquest projecte. Per això, les fronteres heretades de la URSS ja no serveixen. Crimea és el primer pas. Però potser seguiran d’altres territoris que entraran a la Federació Russa. Per una banda, o Ucraïna esdevé tota un estat fronterer amb Rússia, o es partirà en funció de les poblacions majoritàries a cada regió. Com que la primera opció està descartada tant pels ucraïnesos com pels russos, la lluita que s’està desenvolupant jugada rera jugada, ha de permetre arribar amb el màxim avantatge possible a cada contrincant a la taula de les negociacions. Veurem que el nou estat d’Ucraïna ha desfet el joc d’equilibris entre pobles rus i ucraïnès, i que es va a un trencament territorial, o a l’establiment d’una confederació.

Aquí tothom ha atiat el foc tant com ha estat possible, des dels americans fins als russos, passant per Alemanya mitjançant la Unió Europea. Els americans sembla que siguin els senyors del temps, i els russos els senyors de l’espai: la mobilització popular i els oferiments de diners i suport polític  han tingut la seva contrapart a l’altre costat. Els jocs d’aliances amb Polònia i Croàcia, tenen també els flancs russos amb Hongria o Bielorússia. Els russos sembla que juguin als escacs, i van movent els seus peons, i els americans fan els seus jocs de rol. Entremig, els alemanys, ja fa anys que estan acostumats a practicar la seva Mittelpolitik.

I no és només el control de l’accés al Mediterrani, ni el del subministrament del gas, també, com ens recordava en un excel.lent article periodístic Gustavo Duch, es tracta del control per les collites de les pròsperes terres d’Ucraïna. Fins i tot els àrabs i els xinesos tenen contractes de compra de la producció agrícola. Si ens fixem bé en tots els escenaris bèl.lics, veurem com només apareixen ciutats i els seus accessos. Al camp no estan per a batalles, tenen una guerra molt més important que es planteja cada any, amb l’obtenció d’una bona collita que permetrà pagar el gas, allò que fa falta per viure la resta de l’any, i els ucraïnesos comerciaran una altra vegada amb alemanys, russos, xinesos, americans, i àrabs si fa falta. Perquè com deien a casa, amb el menjar no s’hi juga, que sinó tothom passaria molta fam i portaria moltes més morts que els que hi ha ara mateix, per desgràcia.

A partir de Sant Joan, amb els resultats de la collita sobre la taula, les cotitzacions als mercats mundials del preu del blat fixat, i amb el nou govern escollit, s’estabilitzarà la situació. El nou estatus quo decidirà el futur dels ucraïnesos i dels rusos. En el fons, lo més important és el projecte de poble, de cadascun, i si cal redistribuir la gent o el territori, tenint en compte les zones de frontera… Aleshores, quan hagi acabat el conflicte, tornaran els traginers de Sebastopol, si Déu vol, com ens va recordar la dita un polític català. D’aquí a cinc anys s’hauran completat tota una sèrie de canvis, i començarà un cicle nou a l’Europa Occidental.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Diàlegs de Joan Mascaró amb l’Índia

0
L’any passat vaig demanar uns llibres a l’editorial Moll, que em van ser enviats de seguida. Una campanya de suport per internet havia fet que donés un cop d’ull al seu catàleg, el qual em va fer recordar En Joan Mascaró, i el seu magnífic llibre “Llànties de Foc”. Com que ja el tenia, em vaig fixar en uns altres, com el de “Diàlegs amb l’Ìndia”, que he acabat de llegir aques mes de gener. Entremig han coincidit tota una série de notícies relacionades entre Catalunya i aquest llunyà país. La visita castellera als govindes, o el casament d’una rica hereva hindú a la ciutat de Barcelona, fins a les més recents com l’entrevista periodística amb el rector de la universitat americana de Harvard, o les relacionades amb una empresa mixta que importa xals del Caixmir.

Les relacions de Catalunya amb l’Índia han estat fluctuant entre un eix espiritual, i un altre més material. Al primer trobaríem el filòsof i religiós Raimon Panikkar, i també Mascaró. Vicenç Ferrer, així com altres, es trobarien en un camí intermig. Aquesta dimensió espiritual amara la perspectiva cultural entre catalans i altres pobles d’aquell subcontinent. Però com explicita Joan Mascaró en el seu llibre, allò més important és l’esperit que es manifesta en la nostra vida, i la comunió amb Déu com un tot.

El llibre editat per Moll és precisament un recull de textos, pròlegs i escrits aplegats al voltant d’aquesta idea. Des de la justificació de les traduccions poètiques de l’autor, amb l’ànim d’arribar a tots els lectors, especialment als oients. Fins a la cosmogonia de les religions hindú i budista. De paraules de saviesa fetes per homes i adreçades a d’altres, del lligam entre Orient i Occident, sense maniqueismes ni dualitats contraposades. D’allò oriental que sembla politeista, o panteista, però que hom pot trobar també en les nostres religions monoteistes. És allò que ens fa conscients, malgrat tot, de la nostra unitat amb l’univers, i amb Déu. I del camí que representa la nostra vida per assolir aquesta comunió.

Després d’admirar de lluny les idees de Gandhi, els viatges dels famosos Beatles, de veure films com la “Boda del Montsó”, etc…. resulta que aquí a Catalunya vam tenir una boda de pel.lícula, que Panikkar resta enterrat al petit cementiri de Tavertet, i que en Mascaró va construir un pont de paraules entre aquestes galàxies, que conformen moltes estrelles, i que a manera de petites llànties de foc van il.luminant les nostres passes per la terra.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Crònica d’un GAP de Quinze Anys

0
El dia 12 de novembre es va fer un acte de presentació del Club d’Ex-Alumnes de Gestió i Administració Pública- GAP de la Universitat de Barcelona. Va ser un dimarts al vespre a la facultat de Dret. Em vaig assabentar de rebot gràcies a una ex-companya. En una aula al costat de l’entrada van anar entrar els conferenciants, alumnes de l’actual curs lectiu i alguns exs, que ens vam saludar amb afecte. A primer cop d’ull, feia gràcia veure les noves fornades procedents de mar enllà, fills de la immigració dels anys 2000, i comparar-les amb les primeres promocions que èrem fills de la immigració dels seixanta i dels setanta.
A la taula de ponents es trobaven el Domenec Sibina, actual secretari de la Junta de la Facultat, la Marina Soler, que porta l’Escola de Postgraus, el Jordi Aguilar, i el Jordi Garcia, gestor dels ex-alumnes de la UB amb el nom d’Alumni, i l’Anna Passolas com a president del club d’Ex-Gap. La Margarita Camós presidia l’acte com a cap d’estudis. Tenint en compte que ara ja estem passant d’una diplomatura a un grau. Va ser interessant escoltar a cadascú davant d’una sala prou plena. Tanmateix, va ser un acte semblant al que vam fer a finals de la nostra diplomatura, això ja fa uns quinze anys. Si sabéssim anglès diríem que havíem cobert un “gap” (forat) de molt de temps, sense pensar que no estàvem pas fent la pel.lícula del “Dia de la Marmota”.

Van reiterar els bons desitjos i buscant les oportunitats que es poden trobar avui dia, en un moment difícil. Ja al seu dia s’enfocaven les coses per cobrir secretaris municipals i tècnics tributaris. Fins i tot, es va tornar a parlar d’una carta que s’enviaria als responsables de les administracions públiques per millorar el reconeixement de la diplomatura. En fi, almenys les promotores del grup d’ex-alumnes van ser més realistes, i van tenir en compte que si hom no es fa respectar pas, ningú no ho farà per tu.

Han passat força anys, i sembla que la vorera de muntanya de la Diagonal no ha canviat gaire. Dintre de la Universitat és com la panxa del bou, encara es vol competir provincianament amb altres universitats de l’estat pel nombre d’alumnes, quan el món es veu des d’una perspectiva global i enfocada cap a aspectes qualitatius. Han passat moltes coses fora, bones i dolentes, però que afecten l’administració pública especialment a l’Europa Occidental. La bonança econòmica va comportar l’augment de la corrupció, els vincles espanyols entre economia i política han arrossegat al pou les hisendes públiques i la crisi actual, al desprestigi dels partits polítics i les administracions com a bons gestors, que ho poden ser, però que s’han subordinat a interessos particulars i no al bé comú. Les normes administratives i legals s’han convertit en una selva on mana el més fort, en funció del carnet i els interessos, on el poder legislatiu i judicial estan sota el poder absolut de l’executiu, especialment de Madrid. Uns gestors que no responen davant de ningú, “irresponsables” en certa manera. I a qui molta gent els va votar, a dreta i esquerra, a cadascú la seva responsabilitat, incloent la dels funcionaris.

Solucions n’hi ha, però cal fer molta feina per redreçar la situació. I en primer lloc cal garantir la independència de l’administració, tant privada com pública, de la direcció “política”. Cal recuperar el valor de l’autoritat davant de l’excés de potestat, sense contrapesos adients. I el valor de l’autoritat es fonamenta també en la llibertat i en la responsabilitat. Aquest és realment l’espai que els diplomats, i sobretot, oficials administratius hem d’aconseguir omplir tots junts per obrir nous camins. La qüestió, després de quinze anys, encara ens l’hem de plantejar els antics i nous alumnes.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Trobada dels Homes Artificials

0
Fa unes setmanes vaig trobar a la taula de canvi de llibres un exemplar de la novel.la de Frederic Pujulà i Vallès: “Homes Artificials” editada l’any 1986 per Edicions Pleniluni. O millor dit, reeditada perquè la primera edició data del 1912, a la Biblioteca Joventut. M’esperava un llibre de butxaca per entretenir les anades i vingudes, però em va sorprendre molt agradablement. Amb una bona introducció de Joaquim Martí, que ens emmarca aquesta novel.la dintre del gènere de la ciència ficció. Però tant per l’argument, la fina ironia i el desenllaç tant original, va més enllà d’aquesta categoria assolint una gran profunditat.

Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l’altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l’home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l’existència: la forma i cos de l’home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l’home com a creador d’un nou home o d’altres èssers, dels perills que s’esdevenen, etc…

En cert sentit, no deixa de ser un llibre de format clàssic, amb l’escena inicial de la visita que fa el científic misteriós, En Pericard, al despatx de l’advocat. A partir d’aquí, el protagonista rememora els esdeveniments, que partint de Catalunya mateix van a desenvolupar-se a la puixant ja aleshores capital d’Alemanya, Berlin. En Pujulà té l’encert de situar-se enmig de la ciència i la tècnica avançada en aquell moment. El protagonista abandona la pàtria cansat dels desenganys de la nostra societat, i buscant l’éxit de la seva missió en altres terres i gents més civilitzades. No era nou el sentiment cimer del poeta Espriu “Nord enllà”, tanmateix, acaba trobant-se més aviat amb l’altre vessant del poeta Quart …

La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l’aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures “artificials” no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l’existència: l’home nou sempre és un nadó, un infant.

Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser “el primer llibre de ciència ficció en català”. És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l’alemany i a l’anglès l’any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Travessant d’una Banda a l’Altra

0
Normalment quan seguim un camí ho fem d’anada, i quan ho fem de tornada ja ha passat força temps. Això també ens passa a la vida, amb els moments viscuts que sabem que ja no podrem tornar enrera, i que ens fan mirar sempre endavant. Els humans tenim la gran sort de poder anar endavant i endarrera en el temps, gràcies a la memòria i al seu sedàs, que permet agafar diferents perspectives per enriquir els records. D’aquesta manera, tot i que el temps sempre és l’ara, podem pensar i meditar per projectar-nos en el futur i no quedar-nos estancats. Tenim la sort de construir ponts entre diferents moments del temps, i com aquestos ens obren camí d’una riba a l’altra, per sobre de l’aigua que corre.
Sota el pont s’ha obert un espai buit, és clar, però aquest buit ens permet posar un peu a terra a cada costat. També construïm ponts entre dues realitats, per poder veure la cara i el revers d’una moneda. Potser la imatge del mosaic, del mirall trencat, per conèixer la vida és millor. Però el pont també ens permetrà fer via pel camí.
Aquesta setmana els diaris van informar de l’homenatge que se li va fer al guàrdia urbà Juan José Salas. L’any 2006 va resultar ferit en el desallotjament d’un edifici ocupat a Barcelona. Li va caure al cap un test que el va deixar molt malferit. Per sort, se’n va sortir i està lluitant per recuperar al màxim la seva vida. La medalla que li han donat se la mereix per ell mateix, no tant per la utilització política que s’ha fet de l’acte per part del Ministerio. No puc deixar d’esmentar aquest cas perquè fa temps em vaig assabentar que era santboià. Però ara travessarem el pont de la memòria traçada seguint el cas, i recordarem també que aquella nit confusa va ser detinguda una noia com a culpable d’haver llençat el test al cap. La recordarem també perquè aquesta jove no va poder superar el procés judicial, i es va suicidar fa alguns anys. Aquestes coses de la vida també les trobarem en altres moments, i altres testimonis de la gent.

Un altre exemple seria el cas del llibre de Paul Preston: “L’Holocaust Espanyol”, i com es va realitzar una persecució política clarament planificada, allargada més enllà del final de la guerra dels Tres Anys. Altres llibres ja n’han parlat sobre el tema, també més centrats en l’àmbit català, tant estudis a nivell de comarques, com de país, sobre la repressió i les morts a càrrec de cada bàndol en lluita. Encara corprèn més quan les víctimes estaven al mig, i no anaven al cent per cent amb cap dels contendents. Un dels llibres que ens permet travessar aquest pont històric és l’escrit per Ramon Vila-Abadal: “Catalunya, la meva nació dissortada i decadent!” publicat per l’editorial Gregal. La relació dels fets exposats en el llibre, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya-UDC aquells i els següents anys, són clarificadors. Aporten dades i llum sobre fets esdevinguts aleshores. Tant per la mort de Manuel Carrasco, del cas dels Maristes o de la Fatarella, de les responsabilitats polítiques, i com diu en l’escrit, exposant allò que ha sabut sense jutjar. És un llibre que vol servir la veritat, sabent des de quin punt de vista estem observant. En el fons, és vol donar testimoni de fidelitat a un mateix, i al nostre país, Catalunya, per poder anar endavant. Cal no deixar-nos arrossegar pel corrent del riu, i aprendre a construir i creuar els ponts per arribar a tenir un futur.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari