Els Ponts de Sant Boi

Hom diu que la formació de les llengües romances neixen a partir del llatí, i per tant, es diu que són un llatí corromput o vulgar. Si és un llatí vulgar, això implica que existeix un llatí no vulgar, és a dir, elitista, o dels poderosos. Aquestos fan servir un llatí estandard com a llengua franca per tota l’Europa Occidental. És la llengua de l’administració i de l’Església Catòlica. I la fan servir com a llengua heretada de l’Imperi Romà, sota l’empara de l’Església, en el sentit de Cristiandat Universal. Però aquestos apriorismes tenen algunes objeccions de base. Els estudiosos diuen que el llatí forma part de l’Imperi Romà, per una banda exposen que l’Imperi ja no existeix, però per l’altra el reivindiquen? A més, l’Imperi Romà també té com a llengua oficial el grec. I els textos religiosos del Cristianisme es tradueixen del grec al llatí.

Una altra pregunta que ens podem fer és per què el llatí vulgar o romanç no es pot entendre amb el llatí estàndard? Si és un llatí corromput, voldria dir que tots els ciutadans de l’Imperi coneixien i parlaven el llatí sense cap problema, però per què després dels segles ja no és així? Podem suposar que la influència dels pobles germànics i dels seus parlars afectarien a les províncies romanes en diferents graus. I això va passar certament, el superestrat germànic va impactar en el llatí. Però si observem detingudament, veurem que el patró tampoc no se segueix uniformement. Com que els Goths van dominar les províncies d’Hispània, per què no van aconseguir que el llatí vulgar tingués una deriva uniforme per totes les contrades?

De fet, els estudiosos que han fet recerca històrica ja se n’adonen que dintre de l’Imperi hi ha pobles amb llengües diferents, existeix un multilingüisme viu per totes les ciutats romanes. El llatí es fa servir per mantenir una comunicació intersocial. Perquè el pobles i la gent parlen llengües força diferents entre ells mateixos, i la barreja pot oferir manlleus de paraules, però no altera una base comuna. I aquesta base comuna ens la donaria el llatí? Un llatí que es manté gairebé inalterable durant segles? Com és que el romanç s’estén per tot arreu amb formes diferents però intercomprensibles, més properes entre elles que amb el mateix llatí estàndard?

Pot ser que la base comuna no neix d’un llatí imposat des de dalt, sinó perquè existeixen llengües anteriors al llatí que conformen uns fonaments estructurals de les llengües romances. I quines llengües es parlaven a l’Europa Occidental abans del llatí? Aquests són les llengües cèltiques que abasten tota l’Europa Occidental. La toponímia ens confirma tot el seu abast, de punta a punta. Una pista ens la dóna Juli Cèsar amb la Guerra de les Gàl.lies, on trobem les relacions dels diferents pobles celtes, llatins i germànics, les seves aliances internes i externes.

Com diu la doctora Carmen Jimenez molt encertadament, allò que parlem avui dia no prové del llatí. Anant més enllà, ens adonem que aquesta base comuna ens la donen les llengües celtes, que malgrat gairebé desaparèixer, ens aporten els significats i les estructures que s’hibridaran amb el llatí, i posteriorment amb el germànic. Les llengües celtes de la branca britònica pel que fa al cas català. Més que parlar de llatí degenerat, el nostre romanç és una llengua criolla, transformada i creadora. Per això existeix una continuïtat entre tot el bloc romanç: des del gallec, l’asturllionés, el navarro-aragonès, fins al retroromanx, passant per l’occità i el català.

Tot és romanç amb diferents denominacions, depenent del territori on es parla, tot i així són dialectes comprensibles entre uns i altres. Per això els catalans poden entendre els Juraments d’Estrasburg del segle IX, fet en època de Carlemany, perquè està en llatí, en germànic, i en romanç. Un romanç occità, que no és pas un francès antic. No existeix el francès antic, ni el castellà, ni l’italià fins que a partir del segle XIII es consoliden les monarquies hereditàries. Els nous poders triomfants amb el Renaixement vindran acompanyats de noves llengües que volen separar-se del món medieval. Ja ho diu el nostre Antoni de Nebrixa, que la llengua és companya de l’imperi.

L’altre dia vam trobar la publicació “Salomó. Llegenda i Història al voltant del Sant Crist”. Es va editar l’any 1980 per l’Ajuntament i la col·laboració de l’aleshores Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona. Un volum no gaire gran que compta amb les firmes d’Antoni Virgili, el Joan Bernadas i Mossèn Marçal Martínez. El tema principal és el teatre de “El Crist de Salomó: Tradició i Història” del Sr. Bernadas i com apèndix “El Ball del Sant Crist” en la versió de Mossèn Marçal. El llibre conté els textos relacionats amb aquesta antiga representació teatral que es remunta al segle XVI. És una obra que omple d’orgull la cultura popular, i especialment, el poble de Salomó. Nosaltres ens fixarem més en els orígens històrics que exposa l’Antoni Virgili a mena de pròleg. Allà recull els textos antics que parlen del territori i de la seva orografia. Acompanyat d’un excel.lent mapa que mostra l’espai entre el riu Foix i el riu Gaià, ens fem una idea clara d’aquesta terra de frontera abans d’entrar a la província d’Hispània, amb capital a Tarragona.

El fet que Salomó s’esmenti com a rierol, o torrent, que va a parar al Gaià, ens dona una pista del seu significat lligat al paisatge. A més, la seva vinculació amb el Castellvell del Penedès ens relliga amb el domini comtal, i militar. En els textos antics, que també recull Joan Corominas, escriuen “Salamon”. El filòleg ens diu que encara es pronuncia “Salamó”. Com hem passat del Salamon original fins al nom de poble de Salomó? . Per entendre què significa el nom de Salamon ens hem d’abocar a l’etimologia gothica o germànica. La paraula es descomposaria en dos: primer Sala– Pfal o Saal, i de Mon-mond, lluna, és a dir, seria el lloc o espai que està envoltat per un circ o una lluna de cingleres que l’encerclen. Tot i que Pfal amb el significat de cingle és una opció, m’inclino més pel significat de Saal, com a espai o lloc gran, com a sala. En alemany també existeix la paraula Salband com a espai proper a un riu.  En resum, Sala-mó seria el lloc o espai envoltat de turons en forma de lluna o circ. L’oblit del significat d’aquest topònim fa que es canviï cap a l’administratiu de Salomó. Tot i que el nom original ha estat conservat a nivell del poble. Podem veure un fenomen normalitzador que provoca la contaminació dels noms, els quals queden a l’ombra d’altres més familiars a nivell cultural en els nostres dies.

Per això, Salamon es converteix en Salomó, que és el nostre rei bíblic, famós per la seva justícia. Per trobar la veritat, cal fer una recerca més acurada de l’etimologia, i no caure en una normalització antinatural dels noms del lloc. Estiguem contents perquè enguany, el 2024, s’ha fet una edició nova en llibre, més completa i moderna del Ball del Sant Crist. Precisament amb el mateix Antoni Virgili, acompanyat d’altres estudiosos. Que per molts anys es continuï fent festa d’aquest ball tant assenyalat en la tradició popular. I que el nostre Salomó tingui més en compte els seus orígens, per fer justícia al nom de Salamó.

Els estudiosos ens han parlat de la influència de la llengua basca, l’euskera, en el català. Especialment Joan Corominas va defensar aquesta tesi, la qual està ben exposada en la magna obra de l’Onomasticon Cataloniae. El treball que va fer sobretot en el parlar del Pallars és important. Però fins a quin punt podem donar al basc la categoria de fonament?  Fins i tot Corominas ha de tenir en compte altres pobles, i llurs llengües, en el procés de formació de la nostra llengua. A més del llatí, hauria de tenir més en compte els celtes o gals, anteriors als romans, i els germànics o goths, posteriors als llatins.

El filòleg ens parla de sorotapte, i altres denominacions específiques, quan parla d’etimologies prèvies a la romanització. Aquesta llengua incògnita es pot reconèixer si apliquem el coneixement de les llengües cèltiques, encara vives, de la branca britònica: gal.lès, cornuallès, i sobretot, la bretona. Sobre aquesta proposta en faré un quants exemples per destacar la seva pervivència en el parlar popular, i els manlleus que existeixen amb d’altres llengües. En aquest cas, amb el germànic.

Una mostra clara és l’etimologia de Tremp. Tremp és el nom original, i ens adonem que Trimplo és una traducció al llatí. És una llatinització d’un nom antic. Si cerquem Tremp en llengua celta, trobem “tremen”, i “trempeln”, en llengua gothica. Molts noms catalans han perviscut amb la seva denominació idèntica en català actual com antic, això en referma que és el nom original, i el nom llatí una traducció. Com per exemple, Sant Boi de Llobregat. Aquest fenomen ja s’esmenta en “Història de la Llengua Catalana” de Josep M. Nadal i Modest Prats. Això ho esmenten comparant el nom llatí amb els recollits en els capbreus d’aleshores i amb els topònims actuals. Com Loria, Meranges, Salent, Palerols, etc…

Tant el “tremen” celta, com el “trempel” germànic ens vol dir volta, o desviació en el camí. Perquè Tremp estava en el camí que permetia superar l’estret de Susterris, on està el pantà de Sant Antoni. I en el cas de Tremp, encara es fa més evident. El fet que el nom donat als seus habitants, trempolins, s’acosta molt més a la seva significació original gothica. Penseu que l’urbanisme antic de Tremp segueix el patró romà encreuat, i que a un extrem de la població es troba el Peiró, potser l’antic oppida ilerget. Ben aprop tenim Talarn, fins i tot Corominas li atorga un origen celta. Però és que en germànic ens significaria Tal-arm, o braç de la vall. Un altre exemple dels lligams celtes i germànics és el topònim d’Envall, a la Vall Fosca. En-vall ens mostra l’adjectiu Enc, en celta, i Enk, en germànic que vol dir estret. Per tant, tenim una vall estreta tal com veiem en el seu paisatge.

Pel que fa als rius, recordem que “Ster” en bretó vol dir riu, i els topònims derivats ja els hem explicat en altres articles: Ser, Segre, Esterri, etc… A més tenim les Nogueres, els nostres afluents que neixen enmig de roques punxegudes. En germànic està la paraula “nocke” que vol dir roca punxeguda. A més ens trobem que en irlandès “cnoc” vol dir turó. Si anem a buscar més exemples, ens trobem amb el de Terradets. El gran congost del Montsec que ens derivaria de Terr- riu, i -adets, on la paraula bretona “a dreuz” vol dir que travessa, que creua, en el nostre cas la serralada.

Què més podem dir? Si mirem els noms antics recollits pels romans, els quals prenien nota del nom que li donaven els seus pobladors, podem mirar de trobar-ne el significat. Com a exemple, a la Depressió Central tenim el tossal de Gebut a la població de Soses. Allà s’han anat fent les excavacions d’aquest oppida d’època ibera, que va ser abandonat fa segles. Segurament que als seus peus es trobava prou aigua per poder abastir la població. En aquest cas, Corominas ens dona diferents etimologies, però cap és concloent. De fet, jo diria que el nom s’ha mantingut inalterat durant segles. Gebut derivaria del celta “Ker o Ger”, que vol dir poble, i la terminació -ut provindria del celta, -ul, que en bretó fa “uehl”, i vol dir alt, aixecat. Recordem que aprop de Balaguer també ens trobem amb la població de Gerb, als turons al costat del riu Segre, que seguiria el mateix patró.

En resum, moltes de les etimologies dels topònims que s’han establert oficialment concorden poc amb el seu paisatge. I el nomenclàtor oficial encara les emmascara més, com a Rialp.  Sense descartar altres influències, el fonament de les llengües celtes britòniques en la formació de la llengües romances, i en el nostre cas, del català, es fa evident. Per tant, aquesta raó ens demana recuperar i treballar en la nostra etimologia, la qual no és cap clos tancat. No fem cap favor al gran filòleg Corominas, ni a nosaltres mateixos, si deixem de banda les perspectives de recuperar els nostres tresors.

Adès les músiques que estan de moda al nostre país són gairebé totes estrangeres, i que molts catalans, més que pouar en la nostra tradició, fan versions imitant els ritmes forasters. És clar que hom no es pot aïllar del món modern, i cal fer-ne adaptacions, però tampoc no podem menystenir els nostres recursos musicals.

Aquest sentiment d’inferioritat per a la festa i l’alegria rau en la nostra condició de país colonitzat. Estem en una presó, i és clar, els presoners que hi canten no estan gaire contents, oi? Com diu la cançó, quina és la clau, petita i bonica, que obrirà la presó? Primer de tot tenir confiança en un mateix, i saber que nosaltres també érem capaços de rebre i d’estendre la nostra música per tot arreu.

Un exemple d’importació el vaig trobar fa anys escoltant la cançó de la “Margarideta lleva’t de matí”. Potser la lletra no era ben bé igual, però una cançó popular hongaresa tenia una tonada semblant. Ara no me la feu buscar, de vegades està soterrada enmig de les aplicacions musicals. Aleshores ens fem les preguntes pertinents, com quina és la tonada original? potser la hongaresa, la va portar la Reina Violant d’Hongria amb el casament de Jaume I, o va ser a l’inrevés, la tonada catalana es va portar cap a Hongria?

Aquestos casos cal posar-los en mans dels experts per comparar les partitures i les lletres, i treure’n una conclusió més segura d’aquella que estem aventurant. Per la mateixa raó, cal explorar la tonada de la cançó folc americana titulada “The River in the Pines”, que he escoltat en el disc d’ “Angelina” cantat per la Joan Baez. Resulta que la melodia em resultava familiar, i certament, tenia una gran semblança amb la tonada de la nostra “Presó de Lleida”. Les coincidències són prou grans. Cançons tristes totes dues, amb unes lletres que no s’assemblen, però sí el paisatge humà i els fets que s’hi canten. Trobem que “The River in the Pines” és una cançó originària de la serralada dels Apalatxes, a l’est del continent americà, i és un romanç trist pels amors estroncats. De fet, ens parla d’un noi que es dedicava a enraiar els arbres per fer-los baixar pels rius, on hi troba la mort.

Pins a Amèrica? Raiers que davallen pel riu? El cas, és que la tonada seria posterior a la de la “Presó de Lleida”, doncs les lletres de la cançó ens parlen d’un paisatge i un ofici familiar a les terres de Lleida. Tornem a preguntar-nos si la lletra en anglès és la mateixa de la tonada original, semblant en tots dos casos, i si la lletra de la Presó de Lleida és una versió reivindicativa després de la Guerra de Successió. Ho deixo al vostre criteri, i al dels experts, però vosaltres mateixos podeu jutjar les semblances i les divergències de cadascuna d’aquestes belles cançons, a les quals hi poso un origen català.

Llegint el llibre de Joan de Déu Domènech titulat “Bèsties en sagrat” apareix la paraula “arrimar”. L’autor afirma que és una paraula plenament catalana, tot i que avui dia tinguem dubtes sobre la seva procedència castellana. Si fem la consulta al Diccionari de l’Alcover-Moll la trobem força ben explicada. Aleshores ens adonem que l’esmentada paraula ens la fan passar per barbarisme, substituïble per arrambar, o acostar. Aquest mot forma part del cos natural de la llengua. I el dubte ens fa trompicar i donar voltes quan no cal, fent-nos insegurs en el parlar com si fóssim uns vells que necessiten el bastó per assegurar les passes lingüístiques.

Això ens passa perquè les interferències del castellà són tant grans que ja no sabem si la llengua catalana pot fluir amb naturalitat o no. Fins i tot, ens han inculcat la mentalitat de que parlem un dialecte del castellà, quan precisament el castellà neix com un dialecte del català, sobretot de la variant occidental. Ho podem veure amb detall en el conegut refrany “A quien buen árbol se arrima, buena sombra lo cobija”. Si fem la consulta al llibre de l’Anna Pares Puntas “Tots els Refranys Catalans” editat per Edicions 62, o ho mirem pel bloc d’internet del Refranyer Català-Castellà del Víctor Pàmies, a la paraula “ombra” apareixen dos o tres en català equivalents al de castellà.

Podem veure que el castellà és una traducció de l’original català. Així doncs, direm sense cap por d’errar el camí “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra l’abriga”. Poden haver variacions en aquesta dita, però són plenament correctes i naturals. Recordem a tothom que el concepte de barbarisme hom l’aplica per excés o per defecte.

Si qualsevol filòleg purista s’empipa, m’acolliré a sagrat. Com explica molt bé el Joan de Déu Domènech al seu llibre, a més de bèsties, també les persones podien acollir-se a la protecció de l’església. Només arrimar-se a la porta, fins i tot, agafant-se al picaporta, era suficient perquè ” Valga’m lo sagrat” funcionés. La sagrera al voltant ja era efectiva. En el nostre cas, em posaré a recer de Mossèn Antoni Alcover. Cal aprendre la llengua, però també ens cal dominar el nostre dret. En aquest cas el dret d’asil, o els conceptes d’immunitat i d’impunitat. De tot això ens és un bon exemple el cas del Julian Assange.

Etimologies dels topònims “Barkeno” i “Baetulo” als territoris coneguts per Catalunya segles després. A l’arribada dels romans es van trobar les poblacions i la gent que hi vivia en aquestos territoris. Eren celtes, o gals, o ibers, tots coneguts o batejats amb noms diferents, però que signifiquen tots lo mateix. Com ja n’hem parlat en un altre article, ibers, eren els pobles celtes de l’oest del Mediterrani, des del punt de vista grec o romà. Per tant, podem esbrinar el significat dels noms dels pobles celtes i la seva distribució territorial gràcies a la transcripció de l’alfabet ibèric, i de les fonts dels textos clàssics, que recollien el seu nom.

Malgrat la distància de segles fins arribar als nostres dies, podem trobar llur significat d’acord amb el coneixement de les llengües celtes que ens han pervingut fins al segle XXI. Especialment pel que fa al grup de llengües que agrupen el Gal.lès nord, el Gal.lès sud, que és Cornualla, i la Bretanya. La recerca de les paraules i la comparativa de llengües ens fa veure que existeixen comparticions, encara que sigui a nivell fonètic. A més, també existeixen manlleus amb el grup germànic, que han estat mantinguts entre les llengües romàniques. Abans i després de l’arribada dels romans i dels llatins. Per veure aquestes interrelacions socials, i per tant, a nivell lingüístic, es pot donar un cop d’ull a Juli Cèsar i la seva Guerra de les Gàl.lies.

En un article anterior vam parlar dels significat de la distribució territorial i del significat celta dels noms dels pobles a l’actual Catalunya. Ara voldria esmentar alguns topònims de lloc, és a dir, de poblacions destacades de les quals sabem el nom, a les quals es pot atorgar un significat que va lligat al paisatge i a la cosmovisió celta o gal.la. Podem parlar de “Barkeno”, l’actual Barcelona. Sabem per les troballes arqueològiques que la població es trobava a la zona de Montjuïc, la muntanya que dominava el Delta del Llobregat i el Pla de Barcelona. No era encara la petita illa on neixeria la Barcino romana. Aleshores gairebé una illa. Què podem dir de Barkeno? S’han buscat etimologies gregues, semblances amb una població del Nord d’Àfrica, etc… Cal que tornem al terreny. Montjuïc és una muntanya destacada que s’endinsa dintre del mar, és a dir, un cap. La paraula Bar-ke-no ens diu que “bar” és un cim, una punta, amb la paraula “bar” celta. No han fet servir “penn”. Però sí que tenim “ke-” que seria poble, o “ker”. I també “-no”, que ens acosta molt al significat de “kernow”, és a dir, de la cantonada o banya que dibuixa la península. “Bar-kernow”. És el cap de la banya, com dir que és el cap de la Cornualla.

A l’època romana, la població més important de la zona era “Baetulo”. El municipi era el més gran en població i extensió per una raó molt senzilla, per l’aigua del Besós. Què voldria dir el nom de Baetulo? O “Baitolo” posen en iber. Doncs per una banda tenim “bae” que vol dir badia en bretó, “-tu” que vol dir costat, vora, com “-to”, i “-lo” que si fa com “loch” vol dir barraca, o cabana, és a dir, poblament al costat de la badia que aleshores formava la desembocadura del riu a la vora de la mar. Com podeu veure, es manté la regla bàsica de la toponímia, que és la connexió entre el nom donat per la gent. La qual viu en un context geogràfic que marca un significat concret.

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l’oest del país. En anglès el tradueixen per l’Irish Sea, o mar d’Irlanda. D’aquest topònim podem deduir que “Iwer” es refereix a l’oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'”iler-“, i sobretot, amb la d'”iber” em va sobtar. Si el nostre “iler” separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s’assembla “iwer” amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l’arrel indi-, es situen cap a l’est. Podem pensar que estan a l’est de la península, però això només depèn del punt de vista de l’observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l’oest del seu centre del món.

Quan es parla dels “ibers”, es diu que el nom d’aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l’accent escriuen amb una h inicial, “hiberus”, en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant “iler”, com “iwer” en gal.lès encara més, es refereix tot a l’oest.

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l’oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l’Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l’oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l’oest, i d’aquest punt cardinal agafaria el nom.

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l’oest del Mediterrani, si voleu a l’est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l’interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània.

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s’imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal…. I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of Môr IwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

L’any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l’àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat “EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament”. La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s’entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt.

Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l’evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s’expandeix per tot l’Imperi Romà. Però dintre de l’Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d’inici a partir de les conquestes de l’exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d’exposició de la gent al llatí.

Perquè hauríem d’analitzar el substrat sobre el qual s’implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l’evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l’altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d’un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l’envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L’hummus del qual parlem és comú a la majoria d’aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s’assenta el llatí? Una base d’extensió enorme, des de l’est fins a l’oest d’Europa.

La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s’arrela el llatí és d’origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l’evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l’Edat Mitjana europea.

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l’Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d’origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l’estat: tant pel que fa a “Women and Medieval Song” i el “Corpus dels Trobadors”.

L’altre gran punt d’interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s’afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d’origen. En aquest cas, els gallecs s’expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les “soldadeiras”, les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d’aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d’aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d’aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic.

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d’Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d’aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l’aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.

En les classes d’aprenentatge de llengües estrangeres s’acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d’una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se’ns presenten paraules que s’han fet servir en una llengua, i que s’han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l’anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d’un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d’una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d’un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l’exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d’altres llengües que anomenen sorotapte… etc, més desconegudes.

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s’inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L’estudi dels “cruzeiros” és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l’escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l’aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, …cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, …. tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d’un bosc ben tupit, normalment d’arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l’Europa Occidental degut al substrat celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

Aquest món d’avui dia, que sembla tant globalitzat, està ple de gent que no valora prou la seva llengua. Molts ho fan per comoditat, i s’embarquen en grans vaixells que aporten una falsa seguretat, precisament perquè els grans espais lingüístics només aporten l’anonimat per a la majoria, i destaquen poques estrelles en l’espectacle de llurs vanitats. La realitat és que la globalització farà que es valori més la personalitat de cada poble. Allò tant pregonat de la diversitat només té sentit respecte al conjunt. És com les plantes, cadascuna aporta uns valors determinats, els quals són compartits enmig del seu ecosistema, i alhora del conjunt de la natura. Amb els dialectes, passa igual respecte als estàndards. Aquestos ofereixen un panorama general de la llengua, però si realment volem conèixer lo que sabem, cal que ens apropem a la llengua genuïna. És a dir, Pompeu Fabra pel seu compte és una ànima en pena, sense les aportacions de Mossèn Alcover, i viceversa. Un cos necessita la carn i els ossos per poder ser en aquest món. Per això, us voldria posar un exemple.

Us volia comentar que existeix un lligam entre la paraula furra o furro, que vol dir esquerp, i una paraula en anglès que es diu “furrow”. Aquí, en la web del diccionari Parlapallarès posen prank com a equivalent de furro. Però resulta que “furrow” vol dir solc en una superfície, que potser el terra, o el front. Si mireu al diccionari anglès explica que es refereix a la gent sorruda, és a dir, que porta solcs al front, la qual cosa passa quan hom està molt encaparrat.  Per una altra branca, més aviat de persona esquerpa i salvatge, trobem una bonica derivació de “fur” que és el pel de l’animal, o pell que es treu per fer abrics. Això ha donat nom a un corrent dels dibuixos d’animació en japonès, l’anime, on els personatges tenen característiques d’animals. És el Furry fandom, i que es coneix precisament amb aquest adjectiu. Com veureu a l’entrada, està prou ben explicat aquest tema. Ja ho veieu, anem del Pallars cap Anglaterra, i d’aquí aterrem al Japó en el viatge apassionant d’aquesta paraula. Com podeu veure, no tot és parlar d’animisme o de tòtems, sobretot és que nosaltres ja sabem que on hi ha pèl, hi la glòria del cel.

Vam passar el cap de setmana a Sant Pol de Mar, d’aquells llocs que quan passes amb el tren sempre et dius que hi baixaries, només per veure l’ermità. De fet, el poble té forma de barca, avarada a la platja, entre l’ermità i l’església. Al darrera els blocs d’apartaments i les carreteres. Les cases i les torres arrapades al vessant dels turons. El poble conserva l’esperit de pescadors i estiuejants que es barregen amb els turistes més moderns. Les seves platges s’allarguen entre caps i rieres, els quals fan de miradors i de camins amb l’interior, pujant cap a la Vallalta. Malgrat que l’Hispània de la Carme Ruscalleda està tancat, al seu costat han obert el Jardí. I d’altres restaurants mantenen un bon nivell gastronòmic, el cap de setmana tot reservat malgrat la crisi, per segons qui.

Per crisi gran, la que va viure Sant Pol durant la Guerra de Successió. Els plafons metàl.lics que es troben al costat de l’església expliquen prou bé tot allò que van patir per ser plaça austriacista. A més podem comptar amb el dietari que va escriure un prohom arenyenc de la casa Bellsolell, i el paper que van desenvolupar les tropes d’Ermengol Amill per aquell territori. Podeu llegir-ho en el llibre “Poso per Memòria” de Francesc Forn, editat per Crea’tCal el 2014.  Ens adonarem de la revolta que va provocar la monarquia borbònica amb els impostos que posaren als catalans a partir del 1713 per entendre la resistència a ultrança. Després del 1714 el cadastre i altres taxes van arrossegar el país a la misèria. Això sense comptar que no haguessin patit la repressió que li van aplicar els borbons. Sant Pol va ser saquejat i cremat. L’antiga església de Sant Jaume va ser destruïda perquè les campanes van avisar que arribava la tropa, i la gent es va escapar. Els de Calella, el poble veí, se’n reien dient “Sant Pol, manta i gent berganta”, perquè no tenien ni teulat a les cases.

D’aquí se’n deriva l’altra dita més estesa, de “Sant Pol, quina hora és?” parlant de l’anècdota del rellotge de sol cobert perquè no és mullés. Els de Sant Pol, quan els hi fan la pregunta tenen a punt una altra resposta. “Sant Pol, quina hora és? L’hora de recuperar els nostres drets!”. I així estem, aguantant els xàfecs com podem, i si cal, plantant cara. De fet, així estem tots els catalans, que diuen que plou… fins que torni a sortir el sol. Jo recomano a tothom fer l’exercici de la ruta dels Tres Turons. Un tros passa pel puig de l’Home Mort, i només de sentir-ho ja ens posem a tremolar, fins i tot han fet una desviació per no haver d’enfilar-s’hi. Quan veus la pujada al cim per una pista tant dreta, feta de xaragalls i argila, ja penses que no hi arribaràs. Però quan t’hi poses, veus que sempre hi ha un lloc on posar el peu, i malgrat que anem torts, arribem a dalt de tot. La baixada també impressiona, però es pot fer de la mateixa manera. Ja ho sabeu, aprofiteu algun dia per fer estança a Sant Pol, i us refareu del tot.

Quins misteris podem trobar a Besalú? La població presenta una arquitectura d’un gran nivell, reflex d’uns segles de gran prosperitat. La fàbrica de les seves esglésies es pot  trobar escampada per la major part del comtat, i de manera molt semblant seguint un model determinat. És un romànic que comença a aixecar i estirar la nau central. Si el comtat s’estén per un territori que va de la plana fins a les valls pirinenques, Besalú concentra el poder religiós vinculat a la Gàl.lia Narbonesa tal com s’exposa en l’acta de consagració de l’església del Sant Sepulcre. No existeix pas una frontera determinada, és un conjunt harmònic que treballa en grup per aixecar una societat feudal.

A Besalú trobarem Sant Pere, Santa Maria, etc… i a les afores el camí que porta a Beuda. El qual també ens mena a Santa Maria de Palera, i ben a prop, al Sant Sepulcre. No gaire lluny Sant Pere de Lligordà. Totes elles també segueixen un cert model d’èxit garantit, pensat per durar segles. L’església del Sant Sepulcre és una de les sorpreses del nostre país: poder fer el pelegrinatge per a tothom que no pot anar fins a Jerusalem. L’acta de consagració del monestir aplega bisbes i arquebisbes de tota la Gòthia. Doncs Sant Pere de Roda acull a tothom per mar, també la Veracreu, a l’església de Santa Helena. Aleshores el Sant Sepulcre els acull per terra.  Les relíquies són un mitjà per acostar-se a Déu, als sants, per relligar aquest món amb la creença de l’altre.

Cal una nova fe, ara que s’esvaeixen els Déus pagans, potser llatins i grecs. Potser també els gals o celtes, tal com diuen els textos llatins amb “Bisuldunum”, etc… que Corominas diu que seria celta. Però la nova societat té una presència germànica preponderant. I si els noms que coneixem són més aviat goths?. Ens trobem amb Besalú, amb un “Weisel-Ort”, lloc de saviesa, on la paraula “Weih” vol dir altar, sagrat. Si ens anem cap a Palera, seria un derivat de “Pfals”, un conjunt de cingleres. I camí de Beuda, ens trobem amb la paraula “Weide”, que vol dir pastures… Per Lligordà… “Liegen”, que vol dir llit, jeure, “lieg-ort-alt”.

El cas és que des de la Garrotxa és dominava el comtat de l’Empordà i els passos des del Rosselló. Per això Pere el Gran es va retirar a Besalú durant la Croada. Des d’allà tenia un bon ventall d’opcions per controlar els camins de la plana, i els rius entre el Fluvià i el Ter. Faltava dominar el mar, i per això, el triomf de les esquadres catalanes va posar els francs entre l’espasa i la paret.  Què seria de Cathalunha si no haguessin tingut una mínima esperança de victòria, de fe en la Justícia? Així com cerquem la veritat a palpentes, enmig de la foscor, per trobar els camins de dins, i els que porten enfora. Per això, el comtat de Besalú s’aixeca a les esquenes de les muntanyes, d’on sorgeixen llurs rius.