Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Història

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

0

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

LLAURANT EL CAMP AL SEGLE XVIII

0

Hem acabat de llegir el llibre d’Ernest Lluch “La Catalunya vençuda del segle XVIII”. Editat per Edicions 62 l’any 1996, quatre anys abans del seu assassinat l’any 2000. El subtítol és “Foscors i clarors de la Il.lustració”. Un excel.lent treball del professor que explora la situació del país després de la derrota de la Guerra de Successió. La conquesta va esclavitzar Catalunya, perdent la seva sobirania, i va encetar el genocidi cultural i lingüístic per part de l’Imperi Espanyol. Tot i ser un conflicte clarament internacional, els resultats per al nostre poble van ser especialment durs. Finia la nació amb glòria, com esmentava Rafael de Casanova. I si es va perdre la casa, almenys es van poder salvar els mobles.

Precisament el Decret de Nova Planta va permetre el manteniment del dret civil privat català. I mentre la monarquia espanyola no legislés en aquest camp, eren vigents els usatges. Aquest pacte de mínims, que permetia als Borbons dir que respectava el dret dels catalans d’acord amb el Tractat d’Utrecht, encetava el joc del gat i la rata. Fins a dia d’avui, al Regne de València estan reclamant el restabliment dels Furs. Com que aquest tema no ha estat tocat en el llibre d’En Lluch, en vull fer esment per entendre la capacitat de mantenir la societat “civil” enmig de la desfeta.

Sí que cal valorar amb molt d’interès l’exposició del desenvolupament teòric i aplicat dels corrents econòmics, tant dintre de l’imperi, com els que arriben de fora. És evident que es mantenen els canals de comunicació internacionals, i com les ideologies il·lustrades arriben des de fora malgrat la presència de la Inquisició. Evidentment, la Inquisició Espanyola fa una bona feina perquè les propostes reformistes només es podran emmarcar des d’un punt de vista utilitarista per als Borbons. Precisament caldria recalcar el paper decisiu de la censura dels llibres, tal com ha estat expressat per Jordi Bilbeny i altres historiadors catalans. La transmissió de les idees es fa des de la llengua francesa, aleshores la llengua franca internacional, al castellà mitjançant traduccions i publicacions controlades.

És interessant observar com es reben a l’Imperi les idees il·lustrades des de França. Però des del punt de vista català, tant català com aragonès, els nostres il·lustrats posen l’accent en els models que arriben des del Regne de Prússia, i també des l’Imperi Austro-Hongarès. No deixaran de reivindicar la possibilitat de recuperar el dret públic, o una fórmula mixta, seguint els models germànics, i si cal, estant atents al model anglosaxó. De fet, els nostres funcionaris catalans, que treballen dintre de l’administració borbònica no deixaran passar cap oportunitat favorable per redreçar el país durant tot el segle XVIII.

Una tasca formidable que es personifica en Francesc Romà i Rossell. Va acompanyat de força més gent que ajuden a elaborar “Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces”. Aquest llibre s’imprimirà l’any 1768 a Madrid. Altres documents no tindran tanta sort, es quedaran sense editar al seu moment, i la seva circulació quedarà restringida a membres de l’administració, i en cercles culturals restringits. El projecte il·lustrat català està molt ben exposat amb els tres textos que l’estudiós Lluch ens mostra. El primer “Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona”. El segon “Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes”, que es complementarien amb el “Diccionario catalan-castellano-latino” i la “Gramàtica” de Ballot. I el tercer el “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona.

Fixem-nos que tots tres s’editaran les últimes dècades del segle XVIII, en castellà, i on la ciutat de Barcelona assumeix la representació dels seus interessos, i en segon terme els del Principat.  Uns interessos econòmics molt explícits, a favor del proteccionisme i d’un mercat intern per la Península gràcies a la xarxa de mercaders, i d’un mercat extern, que vol accedir directament a les colònies americanes. Pel que fa als interessos culturals, malgrat que estiguin escrits en castellà, tant el diccionari d’escriptors, com el diccionari de la llengua, posaran les bases per poder redreçar la llengua a partir del segle XIX, i per tant, donar pas a la Renaixença. Cal fer esment que el Diccionario Catalan és un autèntic diccionari de la llengua catalana, i que tant el castellà com el llatí apareixen com a vocabularis.

Voldria esmentar també que l’exèrcit d’ocupació borbònic permetrà mantenir un mercat intern dependent, però que permetrà una part de l’estalvi per encetar el segle XIX amb un desenvolupament econòmic capitalista, en lluita amb els drets antics encara vigents a Catalunya. Mentre aquí arriben tropes estrangeres, els catalans són enviats a les colònies americanes on no representen cap amenaça per a la monarquia borbònica. Els fills dels austriacistes formen part de l’exèrcit, com és el cas paradigmàtic de Gaspar de Portolà. Fixeu-vos que el mateix Romà i Rossell és enviat com a regent de l’Audiència de Nueva España. Entre el traspàs del Virrei Bucareli i l’arribada de Martin de Mayorga. Malgrat les peticions de retorn per motius de salut, morirà a Mèxic. En aquells moments s’està fent l’exploració de l’Alta Califòrnia, i Portolà està acompanyat per Juníper Serra.

Mentre uns anaven a fer les Amèriques, d’altres llauraven els camps del nostre país per poder plantar i recollir el fruit de la propera collita. I encara n’hi hauran moltes més collites. Malgrat que avui dia són temps difícils per a tothom, no oblidem l’exemple de gent que ha treballat sense descans per millorar les condicions polítiques i socials, no només de la nostra nació, sinó també d’altres pobles. Què en farem de tot allò que hem ofert per redreçar un imperi en decadència? Les forces s’esgoten, i els ànims ja no volen ni sentir parlar de restablir ponts, malgrat que la propaganda oficial així ho publiciti.

REFRESCANT RIPOLLÈS

0
Publicat el 15 de juny de 2022

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d’un final d’etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una “Sonsolunya”… Per això, vull recordar que randallaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l’estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb “Randalieren in der Stadt”. Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d’altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l’afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l’Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l’infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d’Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d’anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t’atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d’anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S’ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s’ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S’ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d’aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

CRÒNIQUES IMPERIALS DE RAMON MUNTANER

0
Publicat el 7 de juny de 2022

Continuant amb la recerca de llibres pels llocs d’intercanvi trobem la “Crònica de Ramon Muntaner”. Una edició feta pel diari El Mundo, com a col.lecció de butxaca de les Millors Obres de la Literatura Catalana, editada el 2004 en dos volums. Fins i tot, d’aquest diari hem pogut treure alguna cosa de profit. Suposo que no se la van arribar a llegir, perquè amb l’aparició del nom d’Espanya ja es tenien per satisfets. Feliç ignorància, l’Espanya que podeu trobar és la Hispània dominada pels llinatges catalans. Una Hispània on tots els espanyols parlen, llegeixen i escriuen en català i aragonès.

Ramon Muntaner escriu la seva crònica com a testimoni viu i directe d’aquella època. És un cronista, i protagonista d’aquells esdeveniments. És clar que exposa el seu punt de vista, sense separar la part objectiva de la subjectiva, de manera honesta. Si fos un periodista se li podria criticar, però què més us he de dir?. Des de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons IV d’Aragó a Saragossa va desfilant cada un dels protagonistes d’una època imperial. Parla de llur capteniment i de les raons que els movien. A més de la glòria, la riquesa entesa com a donació, també la lluita i la defensa del dret, així com la creença en Déu com a garant de tot lo món. Llegint la crònica podem entendre que el Tirant lo Blanc segueix una tradició literària de segles.

Una època d’expansió del llinatge, i de la creació d’un imperi al Mediterrani. Amb el centre a Catalunya i l’Aragó. La crònica acaba amb la coronació d’Alfons a Saragossa. És l’apogeu abans de la Pesta Negra que assolaria tot Europa. Però l’esplendor de la cerimònia ha durat per segles. Allà hi van acudir tots els membres de la noblesa vinculats a la Corona. No només per sang, també com a vassalls. Fem la llista:  el mateix Alfons, Rei  d’Aragó, l’Arquebisbe de Saragossa. Amb el títol de Comte de Barcelona,  sobirà de Catalunya. El sobirà del Regne de València. El del Regne de Mallorca, que a més és comte de Cerdanya, Rosselló, Conflent i senyor de Montpeller. El del Regne de Sicília. El del Regne de Sardenya, el Jutge, i l’Arquebisbe d’Arborea. I és clar, el del Regne de Castella, i l’Arquebisbe de Toledo. Tots dos catalans, per cert. Perquè el Regne d’Aragó manava sobre el Regne de Castella, aquestos últims eren vassalls. Com ho era el Regne de Tunis, o l’illa de Gerba.

Si la terra portava quatre barres, la mar també. Llegiu les grans proeses de la marina catalana, dels grans almiralls, com Corral Llança, Roger de Llòria, etc… de la infanteria i sirvents, és a dir, soldats, i dels nostres “marines”, els almogàvers. Gairebé un segle ha passat des de la conquesta de València fins a l’existència dels Ducats d’Atenes i Neopàtria a la Romania. Salvatjades se’n van fer, no tantes com les dels enemics: el Regne de França. El papa Martí, francès abans que Apòstol. El Regne de la Provença, i Nàpols, encapçalats pel rei Carles de la casa d’Anjou. Sort que gràcies a Frederic Mistral i Víctor Balaguer, els catalans i provençals vam fer les paus segles més tard, aixecant la Copa Santa. I això que tots els regnes tenien llaços de sang per llurs matrimonis i descendència. Encara ressonen les lluites amb el pisans, i sobretot amb els genovesos. Com podia ser Colom genovès, i que el rei Ferran II d’Aragó pagués els viatges, si estaven en guerra pel control del Mediterrani Occidental?.

Si seguiu sèries per tots els canals, i per tot arreu, us recomano que llegiu sencera la Crònica de Ramon Muntaner. No us toldrà pas, i menys si la podeu gaudir en llengua catalana. D’això en treureu gran profit, i riqueses sens fi. Potser més endavant podrem acostar-nos a frare Roger de Flor, i sos almogàvers per la Romania, de les lluites per Constantinoble, per l’Anatoli, les lluites i aliances amb grecs, turcs, i francs. Continuarà, i continuarem.

FORTIFICANT LA DEFENSA DE COLOM

0
Publicat el 7 de juny de 2022

En el dret català existeix el procés de fortificació. Es tracta de recollir i endreçar les proves per poder ensenyar-les davant del tribunal en el judici, tant a favor com en contra de l’acusat. Cal recordar que la finalitat és la de conèixer la veritat, i des d’aquí, fer justícia. No és gaire diferent de com s’hauria de fer sempre, malgrat que sovint existeixen prejudicis i factors aliens que enterboleixen el veredicte.

S’ha parlat molt sobre Cristòfor Colom, i s’han dit moltes coses que escapen del sentit comú més elemental. D’entrada diré que era català, i m’acolliré a la tradició popular catalana, que el feia fill del nostre país. Una transmissió oral transmesa de pares a fills, és a dir, no apresa a les escoles ni universitats oficials. D’això es diu que és una llegenda. Però si anem a veure el context de l’època, podem concloure que el marc jurídic de les Capitulacions, del Virregnat, i del Procés contra Colom tot se seguia com a vassall d’Aragó. Ja està ben explicat en el llibre “Príncep de Catalunya” del Jordi Bilbeny. Què més podem dir? Doncs si tenim en compte el context, en el segle XX no seria possible que Itàlia arribés a la lluna, oi? Qui va arribar a la lluna en aquest segle? Doncs el Estats Units, i el primer satèl·lit el va posar en òrbita la URSS. Qui tenia la capacitat, coneixements, professionals per poder arribar a Amèrica i tornar amb èxit al segle XV? Doncs els catalans.

Tot això molta gent no s’ho vol creure perquè contradiu lo que li han explicat, sobretot des del principi d’autoritat acadèmica, i sobretot des del poder establert. Per tant cal anar fortificant la defensa de Colom com a català. I aquestes proves, si es volen més detallades, estan molt ben exposades en el llibre “Cristòfor Colom i l’Amèrica Catalana”, del mateix Bilbeny editada per Librooks l’any 2021.

És un recull d’articles que tracten en detall diferents característiques del Descobriment, i quina relació tenen amb el Colom català.  Continuem tocant el marc jurídic amb el testament d’Isabel de Castella, amb el Virregnat i l’organització dels primers establiments, així com l’aplicació del dret català. Altres apunten a la preparació de les expedicions: el finançament amb ducats, les troballes a la Llotja de Barcelona, els ports de sortida. Els aspectes tècnics de la navegació, com la precisió dels portolans, o l’ús de la llegua marítima catalana. Parlem dels textos com el Fènix de Catalunya o els Col.loquis de Tortosa que esmenten el Descobriment. A més de la gent que hi va participar: els mariners, i les seves cançons, o les traces lingüístiques i fonètiques que deixarien els primers colons, com el sesseig.

Però més enllà de les aportacions d’aquest historiador, vull recalcar que hi ha més gent que està tocant altres aspectes de la història catalana. Per exemple, la tasca del Lluís Mandado des del punt de vista de la literatura catalana, i el seu simbolisme, ens fan observar altres punts d’interès. Evidentment, cal acceptar algun error puntual, però si els fonaments de la fortificació són sòlids, la perspectiva global ens ajuda a veure-ho com cal. No ho dubteu, llegiu el llibre del Jordi Bilbeny, i digueu quines coses no estan ben exposades i demostrades. El redescobriment la nostra història és tant important per a nosaltres com el descobriment d’Amèrica ho és per a tothom.

PAUS DE PAPER

0
Publicat el 7 de maig de 2022

A la paperera que es troba davant d’una escola vam trobar un dels folis que els alumnes havien pintat i penjat a la façana. Acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna, des del món educatiu es volia fer una protesta simbòlica contra la guerra. Per desgràcia, no ha tingut gaire efecte. Al costat del símbol doblegat, una llauna d’un refresc amb la marca comercial de “Monster”, que vol dir, és clar, monstre. Una beguda molt consumida pels adolescents, encara més forta que altres de cola. Després diuen que els joves estan que boten, i no m’estranya.

Com veieu, el símbol de la pau ha estat llençat a la paperera de la història, i ben aprop es troben els monstres culpables. A l’Europa de l’Est continua el procés de construcció dels nous estats-nació, i la descomposició dels imperis antics, incloent la Urss. Un procés que ben gestionat, hauria evitat sang i dolor per a tothom. Especialment entre els pobles eslaus. Però els interessos globals han passat al davant. Si Rússia tindrà una victòria pírrica, la Unió Europea s’ha ficat de ple a la ratera.

La traïció als principis democràtics fundacionals dels Tractats europeus, corromputs pels interessos polítics i econòmics dels estats actuals, han portat a una crisi existencial. La política de l’estruç ha escampat l’ou de la serp per tot arreu. L’assetjament dels imperis àrabs, xinès i nord-americans han deixat la EU en retirada. Ara entrem en una nova guerra que donarà pas a un mur d’acer més cap a l’est. Què més podem dir que no sapiguem? Com que ens toca més aprop de casa, podem fer un viatge en el temps. Llegim el llibre de Jaume Bartrolí, “De Sibèria al Tròpic” editat per La Magrana el 2001. Ens fixarem en el recull de les cròniques del viatge que va fer amb el Transiberià l’estiu i la tardor del 1994, poc temps després de la caiguda de la Urss. Molt interessants les reflexions finals del viatge sobre les perspectives futures. És molt clarivident com assenyala la presència d’algun demagog que es recolzi en polítiques ultranacionalistes, fins i tot, seguint un esquema semblant a les dictadures llatinoamericanes, amb un exèrcit recolzant la cúpula del poder, i unes classes populars a remolc.

Quan algú assenyala Putin, no se n’adona que troba la palla a l’ull del veí, i no pas la biga al propi. Zelenski fa el que pot perquè els ucraïnesos no siguin també carn de canó. La comèdia que representava s’ha tornat una tragèdia per al seu poble. Perquè la demagògia s’ha estès per tot el continent, i les lluites pel poder es tornen descarnades i amorals.  Des de l’imperi espanyol ens arriba un magnífic exemple. Dels francesos, cherchez la femme!. Per part dels alemanys, la Merkel ens ha ben mercat a tots. Els britànics han posat els alemanys lluny de la roba, i a veure com quedaran després de la mort de la reina. Les colònies han conquerit l’imperi.

Fa uns anys, durant les vacances d’estiu vam coincidir a l’estació de tren de Colònia amb una parella, el noi parlava català, se sentia ucraïnès, però era conscient que tenia amics russos, i com pressentia el conflicte. De fet, allò que fa avançar els pobles és l’amor i el projecte de futur. Només cal sentir la cançó de Vasilisa per adonar-se’n. Quan no hi ha democràcia, no hi ha pau, no hi ha altre camí que la guerra. Si no és a les bones, a les dolentes. I no cal anar gaire lluny. A la mateixa escola que va penjar aquestos cartells el director va separar un grup de docents qualificades, perquè es van oposar a les seves directrius. Va encetar un assetjament laboral que encara no ha acabat aquest curs. Ja veieu que tot s’aguanta sobre el paper, fins que es mulla. El continent europeu es troba enfangat, perquè d’“aquella pols, vénen aquestos fangs”.

LA “CLÍCIA” DE MAS CLAVELL

0

Com un regal, vaig poder trobar en un lloc d’intercanvi de llibres l’edició de l’Institut del Teatre de l’obra de Maquiavel: “Clícia”, amb l’excel.lent i premiada traducció de Jordi Ferrer Gràcia. Va rebre el Premi Josep M. de Sagarra 1998, i es va editar dintre de la Col.lecció Popular de Teatre Clàssic Universal l’any 2000. És una obra magnífica, molt recomanable de llegir, i molt vivaç. Tal com recalca el bon pròleg del mateix Jordi Galceran, és una versió renaixentista de l’obra grega de Plaute titulada “Casina”. L’argument és semblant, però els personatges i l’acció són prou diferents. El pare i el fill competeixen per la jove Clícia. Certament el Renaixement recupera el món clàssic, malgrat que en aquesta obra de principis del segle XVI existeixen altres referents, i perquè no, altres simbolismes.

Sota la capa d’aquesta comèdia costumista podem trobar elements que van molt més enllà. Quins podrien destacar? D’entrada, el fet que tot i ser una obra no tant celebrada com la Mandràgora, també ens parla d’uns fets històrics propers. El context ens porta a la guerra per la conquesta d’Itàlia entre Carles de França, i el Regne de Nàpols. I la ciutat de Florença es troba entremig, com un punt de pas. Com és que Maquiavel bescanta d’aquesta manera Carles d’Anjou? Se serveix del vassall del comte de Foix, Bertrand de Gascunya, potser de Comenges, com a excepció de bon cavaller dintre dels rangs angevins. El resultat de la batalla del riu Taro, l’any 1495, permetrà uns anys de pau a la ciutat. I d’aquí vindrà la batalla per la conquesta de Clícia. Una donzella criada a Florència, de qui no es coneix la seva família ni el seu origen, només que va ser un botí de guerra, una hostatge posada en bones mans.

La sort de Clícia no es coneixerà fins al final, com manen els cànons de la intriga. Porta com a nom el d’una nimfa, filla d’Oceà i Tetis. I els altres personatges emmarquen i alhora basteixen la tramoia. . D’entrada Palamedes, heroi grec descobridor de les coses que s’amaguen. Del jove Cleandre, home afortunat que ha de patir més de lo que sembla. O de son pare Nicòmac, que és nom de metge, que assenyala dos metges grecs, com si fossin Sant Cosme i Sant Damià, i potser en segon pla els mateixos Metges, és a dir, els Medici?. Nicòmac representaria un món en decadència, que pels seus vicis cau en la vergonya i el ridícul. Tots els personatges representen uns altres símbols. Pirros, el de cabell vermell, i un bala perduda, contra Eustaqui, el que treballa. Un Dòria, de regal, i un Damó de conseller per protegir l’amo. I les dones, Sòstrata, parella de Damó, i Sofrònia, que es contrapunta amb Nicòmac per evitar la ruïna de sa casa, en interès propi i per escarment del seu marit. Per què aquesta batalla pel futur entre el pare, ja gran i casat, i el fill? No planteja també la decadència d’una classe i l’ascens d’una altra? No és només l’exemple modern de Castelao amb “Os Velhos nom deben de namorarse”. Al final triomfa l’amor dels joves, gràcies al llinatge de Clícia. Son pare, Ramon, del Regne de Nàpols, és garantia de noblesa i riquesa. És a dir, la fortuna de Florença provindria del Regne de Nàpols, dels catalans.

Com tots sabem, els clàssics sempre ens ofereixen diferents capes que besllumen significats diversos. Només cal recordar l’excel.lent treball de Lluís Mandado sobre l’Orlando Furioso i el simbolisme dels seus personatges, actors catalans enmig d’un paisatge italià. De fet, l’imperi català va portar la península italiana a un Renaixement, i no a l’inrevés, com es diu fins avui dia. Aquelles províncies romanes d’Hispània i la Gàl.lia esdevenien les mestresses de l’imperi que havia conquerit el Mediterrani segles enrera. Què ens volia explicar En Niccolò Maquiavelo, o potser ja li podem dir Nicolau Mas Clavell? Rieu de gust, com ho hem fet amb aquesta obra de teatre, i contempleu la ironia de la Història.

TEMPS DE DODECAEDRE

0

DodecaedreAdés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d’aquesta peça que s’ha trobat en excavacions arqueològiques d’època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d’aquesta petita eina. A l’article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d’acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l’afer.

Cal centrar-se en l’aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d’aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l’Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure’n l’entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d’una informació.

Tornem a l’aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l’ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l’inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d’espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d’ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d’anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix.

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d’aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l’època romana. Alguns molt didàctics i amens. D’això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l’encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d’una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d’una mà, i la base amb els dits de l’altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc… segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament.

LAMBARD MÉS QUE LLOMBARD

0

CCommonsFa uns quants mesos es va publicar un estudi de Joan Duran-Porta molt interessant sobre els contractes que es van fer per edificar la catedral de la Seu d’Urgell. La part eclesial ja era prou interessant, però el personatge més destacat era Raimon Lambard. Així mateix, la transcripció exacta de la cal·ligrafia era aquesta. Com és que la paraula no era “lombard”, és a dir, fins ara s’entenia que aquesta persona era originària del territori de la Llombardia, al nord de la Península Itàlica? És més, aquest estudi també ens revelava l’origen d’aquest personatge, la població de Coll de Nargó, propera a la Seu. Formava part d’una mateixa nissaga familiar, els “lambard”. Aquest gir de 180 graus, d’est a oest, en el tòpic d’aquest art ens planteja una descoberta impressionant.

Si el text parla dels contractes entre l’església i el constructor, aquest per força havia de ser mestre d’obres, arquitecte, és a dir, dirigiria l’equip de paletes i manobres que aixecaven la Seu, pedra a pedra. Per tant, havia de tenir experiència i coneixements provats per executar la seva feina. Però no s’anomena gaire mestre d’obra o arquitecte, magister vindria del llatí, arquitecte del grec. Només ens queda la paraula “lambard”. Aleshores, quin idioma ens quedaria per comparar? Del celta o de l’àrab no ho pensem pas. Quin idioma ens queda? El got, llengua germànica. Pensem que el nom de Raimon, got ell mateix ja ens obre la clau. Podem veure que “lambard” es pot descomposar en “lam-bard”. Tindríem dues opcions per al primer lexema. La primera seria “land” que vol dir terra o sòl. I la segona també del germànic seria “schlamm” que vol dir fang. I “bard” ens vindria de “wart” que vol dir guàrdia, o vigilant. En tot dues aproximacions, l’origen germànic es fa patent. Fins i tot, podem reblar el clau quan les majoria de cases d’aleshores es feien amb fusta i tàpia, en alemany “lehmwand”… més endavant es fan de pedra, com la resta d’esglésies del romànic.

És a dir, l’origen de l’art romànic a casa nostra no prové només de fora, no és “llombard”. Dintre dels corrents generals de l’art de l’Imperi Romà, el romànic català presenta una arrel pròpia que es desmarca d’aquestos. Ens adonem que Raimon Lambard és més que un nom i un cognom, és un professional competent, membre d’una família originària de Nargó… Una altra conseqüència d’aquest fet és que això és una prova més per a demostrar la teoria d’Alexandre Deulofeu sobre les civilitzacions, i el fet que consideri Catalunya com a mare de la cultura occidental europea. Com veiem, les aportacions dels nous investigadors ens obre les portes a reconsiderar el marc mental, i a recuperar la nostra història.

LES VALLS DELS PRATS – II

0
Publicat el 5 de maig de 2021

Aprofitant l’avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat “Pagus Anabiensis” de l’Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d’Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d’allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l’Institut d’Estudis Catalans ens posa a l’abast per internet de l’Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l’article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula “ster” en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc… i respecte al català occidental, amb Esterri “Sterria”, Ser, Segre, etc… fins i tot Terradets…

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l’Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se’m fa evident que l’evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l’efecte de l’aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d’antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l’Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet.

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d’alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) – “An – au, aue” – En els prats –

Barcedana – Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – “Barsch” – Aspres – Els Aspres del Montsec – Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne – “Börde” – plana vora el riu – “ehe” noble o bé, “eben” – suau, pla

Burgal – Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) “Burg”- “Alt”. Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –” Zer”- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – “Gern”-“Berg” – Muntanya Desitjada –”Ger”–”Berg” – Muntanya de la Llança –

Eixe – Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) – “Pfalz” de “l’Ecke” – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – “Pfalz” – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – “Berg”-“Joch” – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s’estreta la Vall d’Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l’Or a Terradets, o el Forat de l’Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria “Loch” que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d’Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) ” matte” – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – “Mont”-“Aar”- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -“Nocke” – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l’arbre no és especial d’aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) “Ort” Anyà – “Ort” –”Eng” – Lloc del Congost, de l’Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – “Pfalz” –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai.

Sarga – Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de “Zarge” que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça…

Sixena – derivat de”Zeichen” – “zeichnen” – senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – “Tal”-“arm” – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de “Topf” – tapadora – o de “Zopf” – cua, punta – “Topf – Olt” . Castell antic de Toló .

Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s’ajusten pas a la topografia. Alguna d’aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L’objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat al davant.

LES VALLS DELS PRATS – I

0
Publicat el 4 de maig de 2021

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

VALLS I DEVESSALLS

0
Publicat el 9 de gener de 2021

Adés s’ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L’aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d’hivern s’anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l’estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l’altra banda els boscos i prats verds de l’obaga. Així durant milions d’anys s’ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s’han anat obrint i escalant per fer via a l’aigua que va rajant. Com les Valls d’Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s’allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d’estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC. Es titula “Empremtes i Figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció d’Oriol Vilapuig”. Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d’aquestes obres. Si la mà de l’artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s’expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d’aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d’Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n’ha parlat molt, però no s’ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d’aquesta escriptora, se’ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

L’evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l’evolució de la societat d’aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d’aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d’aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l’home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l’escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT

0

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat “Carles I sense Censura”, m’he posat amb el Pep Mayolas. “Erasme i l’Imperi Català de Carles I”. Llibres de l’Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s’encavalca sobre l’altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d’una cadena. Tots dos treballen des d’una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l’inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure “L’Elogi de la Follia”. De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll.

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d’aquella època apassionant, quan la crisi de l’Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s’hauria d’incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l’imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l’Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l’elecció de l’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l’elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l’Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls.

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s’ensorra l’Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l’Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d’estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d’aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una “nova història” que ara ja s’ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d’aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se’n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l’Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l’ensorrament de l’Imperi Romà farà que també s’ensorri l’Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar.

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d’un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d’aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d’esperança.

ENGINYERS SOCIALS DE LA LLENGUA GALAICO-CATALANA

0

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l’aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers “estragavam” el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien “estragado” el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.

Aquest any 2020 està dedicat a l’escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l’idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d’allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l’idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l’altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l’esquelet o els ossos que sostenien el cos de l’idioma. I per sobre d’ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l’idioma gallec que es trobava ajupit a l’ombra d’una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l’idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d’aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.

Des d’aquí podem recordar a l’estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l’estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, “Coraçom de Terra” de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d’un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

DESMONTANT LES CRÒNIQUES COLONIALS

0
Publicat el 7 d'agost de 2020

Al voltant del darrer llibre de Jordi Bilbeny, Carles I Sense Censura, voldria fer notar com els fets i els capítols publicats es van fent marxa enrera. Des de la victòria de Pavia i la captura de Francesc I de França anem reculant fins als esdeveniments claus d’aleshores. Em recorda en el fons aquelles pel·lícules que d’entrada et deixen clavat al seient a les primeres escenes, i que ens retornen al punt de partida estirant la corda. A més a més, trobo una comparança amb els escrits de Manuel de Pedrolo, les Cròniques Colonials, que eren articles de combat polític i cultural. En Bilbeny desenvolupa aquest combat en l’àmbit de la història catalana, i per això, es nota com domina l’espai i el temps. Tot allò que ens han explicat, mitjançant unes cròniques falsificades, fonamentades en documents alterats respecte als originals. Res de nou sota el sol, però és clar, aquí molta gent porta la bena als ulls, i per això els afusellen la història, la seva, sense adonar-se’n. Molts amaguen el cap sota terra, o a la panxa del bou, on no neva ni plou, i no s’admet cap posicionament alternatiu, ni tan sols cap ombra de dubte, que els faci trontollar. Senten el vertigen de les alçades, i de sentir com ha estat de fonda la caiguda en el pou. Però com diu el conte, si el ruc no prova de sortir-ne, segur que se n’ofegarà.

Si Manuel de Pedrolo va crear la col.lecció de la Cua de Palla amb l’objectiu de difondre la literatura policíaca, de lladres i serenos, i d’aquesta manera la gent podíem veure reflectit el mirall de la vida, amb la seva distància entre la legalitat i la realitat, els grisos de la justícia i la seva legitimitat… a l’Institut de Nova Història es va furgant seguint les proves del delicte, no tant per trobar l’assassí, que ja coneixem per endavant, sinó per fortificar la causa, i provar davant del tribunal popular quines raons i motius van portar-los a cometre l’assassinat de la Història dels Catalans.  Ja ho diu l’Evangeli, cal tenir més por dels que roben l’ànima que dels que maten el cos.

Es van escampar tota una sèrie de pistes falses en forma de documents que alteraven els originals, i que esborraven les proves que els incriminaven. Calia modificar l’espai, els llocs on deien que van passar els fets, i també el temps, quan s’esdevingueren, per poder crear una realitat virtual, una cosa que no és nova del segle XXI, vés per on…! Per sort, aquesta teranyina deixava moltes escletxes, forats i cicatrius, i lletres i paraules que no enganxen. Com un encreuat que no es pot resoldre correctament perquè és no és perfecte, anem estirant el fil del laberint on ens han ficat. I malgrat que no poden arribar a encertar-ho tot, la tasca de Jordi Bilbeny i dels seus companys va dominant l’espai i el temps d’aquest discurs històric. Posant en relleu les contradiccions, i trobant bones pistes, ens porta a desenterrar la veritat, a entendre millor la nostra història, a entendre’ns millor nosaltres mateixos. Per poder tornar a ser protagonistes, ni més bons ni dolents que els d’altres pobles.

Només cal seguir el pla seqüència del llibre, veure les diferents escenes: les Corts, el model inicial de colonització del Nou Món, amb els virreis i unes lleis, la potència del Regne de València, les lluites de Carles I, i les seves victòries i febleses, els homes i dones que regnaven aleshores, la mentalitat d’un imperi que es volia catòlic, i per tant, universal, reformista segons Erasme però no protestant segons Luter. Tot un món que no cap en aquest llibre, on de forma panoràmica ens va ensenyant aquells segles d’apogeu imperial, que com una estrella que assoleix la seva màxima intensitat, després comença a perdre brillantor i llum pròpia, fins a quedar esmorteïda per altres estels.  Aquesta recerca ens permetrà fer resplendir a la veritat, i així Tirant lo Blanc tornarà a cavalcar.