Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Història

La darrera Catedral Catalana

0

P1310111-1

Aquesta setmana s’ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d’Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s’afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d’altres, al voltant d’aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L’exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l’home i la seva vida, per ensenyar que l’home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc… és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l’església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s’ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d’això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l’art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s’allibera l’esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s’aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.

El Judici de Verntallat

0
Publicat el 22 d'abril de 2015

P1290649-1

Aquestos dies s’està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l’Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres. Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l’historiador Miquel Freixa sobre “Francesc de Verntallat”, publicat per l’Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d’Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d’ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l’anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l’afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d’aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l’objectiu d’alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s’hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d’Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l’autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d’Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d’anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d’Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S’endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d’Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d’Horst-Ol. “Ol” seria alt. I el mot “horst” és el niu de l’àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d’Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l’exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença. 

Entrem en el Gran Buit

1

xirinacsEnguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa amb la mort programada del dictador. L’efemèride del 20 de novembre va ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe dirigent. Aleshores va quedat tot, “lligat i ben lligat”, i es va pactar una “transición” que va mantenir els privilegis dels grups econòmics, polítics i culturals dominants. La manca d’una renovació real de la societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de canvi.

Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol sortir fent lo que s’ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se senten tant des de fora, com des de dins.

Tant endins, com pot ser la cel.la d’una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.  D’això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs. Un llibre seu titulat “Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975”. Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves Actituds. Publicat a l’any següent dels fets, i després de la mort de Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i la realitat viscuda durant l’estada a la presó de Madrid. Una realitat molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i fora de les fronteres de l’estat, que no allà on es trobava.

Com diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una fletxa llençada a l’aire, i al seu voltant es genera l’efecte d’una succió cap endavant. L’impuls personal ens aboca a una situació difícil, que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant, però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu. Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que “cal reclamar malgrat que sembli que no serveix de res”, realment ens adonem que tard o d’hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita de Roald Amundsen, quan va dir, que era l’home de la Terra que havia arribat més lluny d’aquell objectiu que s’havia marcat en la seva vida. Potser no era la seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre planeta.

Aquest 2015 serà una any ple d’eleccions, no només electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així són les paradoxes de les nostres vides.

Els Apocalipsis de Joan Jorès i Frederic Mistral

0

P1290658-1Aquestos dies s’està emetent una sèrie documental per la televisió sobre la Primera Guerra Mundial. Amb unes bones imatges d’arxiu, va mostrant-nos aquells anys de mort i patiment, als quals atorguen la categoria d’apocalipsi. No va ser literalment la fi de tot el món,  però sí el d’un món nascut sobre el progrés racionalista de l’home. I el primer esclat dels que se succeïren al segle XX: la Segona Guerra Mundial acabaria amb l’apriorisme del progrés material de la humanitat, amb el fenomen de la bomba atòmica.

Tornant a la Primera Guerra, una de les escenes que em va corprendre va ser la que ensenyava el polític Jean Jaurès, dies o setmanes abans de la seva mort. Estava enmig d’altres personalitats, tots vestits d’esmoking i cofats amb barret de copa, Jorès sembla que portava un bastó també. El cas és que la seva figura era més baixa i corpulenta que la dels seus companys, i en comparança, més rabassut. Es notava que pertanyia més al món de pagès, del Midi, dels camps occitans, que a la típica estampa dels francs, llargs i estirats. Suposo que l’esguardaven de dalt a baix, com si miressin un patufet. Però estic segur que dintre del seu cor, tenien tanta por com si veièssin un gegant. Ja va donar proves del seu talent aturant  algunes pràctiques manipuladores durant la seva carrera política. Una de les seves habilitats era la de poder veure cap a on s’adreçaven les intencions dels seus oponents, què s’amagava darrera de les seves accions. Precisament per aquest motiu, Jorès va lluitar fins a l’últim alè per frenar l’entrada de l’estat francès a la Primera Guerra. S’adonava que era el final de les idees socials que va defensar a França, i que volia estendre a tot arreu. El final d’aquell món obrer i pagès que havia viscut i defensat. Paradoxalment, la revolució va donar fruits ben lluny del seu país, a la llunyana Rússia. A França la pàtria nacional va avantposar-se a la societat internacionalista. Encara li hauria de doldre més que al final de la seva carrera, quan va començar a viatjar fora de les seves fronteres, es va adonar que la diversitat del món era una riquesa, i que es podia defensar Occitània sense perdre de vista el progrés social. La disjuntiva que es va plantejar entre Jaurès i Mistral, entre pàtria o progrés, es va demostrar que era falsa. Precisament la mort els va agermanar el mateix any 1914.

Enguany, 2014, els esdeveniments polítics a Catalunya també volen plantejar aquesta falsa disjuntiva filosòfica: cal superar la tesi i l’antitesi, cal superar l’aparent contradicció entre pàtria i progrés, per entendre que la seva síntesi les engloba.  Com Jorès o Mistral, no hi ha disjuntiva entre dos pols, n’hi ha més d’una, i la metàfora televisiva i ben catalana, de no voler baixar del burro és força encertada. Els burros són animals molt coneixents, no trepitjaran un bassal d’aigua tèrbola perquè saben que si no veuen el fons es poden trobar amb un esvoranc que els faci caure, trencar les potes i perdre la vida. De fet, no caldria fer baixar a ningú del burro. En aquestos casos, cal que algú tibi de la corda per fer-los tirar endavant. I per això, sempre és millor un xicot més jove i més àgil que ells que passi al davant, i que tingui prou fe per veure que es pot passar per allà.

Més acostada a la realitat és la perspectiva del ying i el yang, els quals conformen el tao,  la vida. És aquest camí vital que hem de recórrer els catalans tots junts. Cal superar les individualitats separades, per poder fonamentar la unió sobre un projecte de superació del present, i amb la vista posada en el futur esdevenidor.

 

 

La Creu de Jean Jaurès

0
Publicat el 23 d'abril de 2014
Aquest 2014 se celebren a Occitània els cents anys de la mort de Frederic Mistral i de Joan Jaurés. Amb ells se n’anaven els seus somnis i les seves lluites per aquest món, malgrat que també van ser conscients del fracàs dels seus ideals. Mistral va arrencar de la seva terra una literatura per a la posteritat, potser el seu cant del cigne. Jaurés la va portar a l’avantguarda social, potser més enllà. Tots dos van coincidir al seu dia a Albi, el poeta presidia la trobada felibrista, i el polític exercia d’organitzador com a professor d’institut. No van arribar a connectar, malgrat que tots dos defensaven l’aportació del seu país occità a la construcció i el progrés de la França, com a estat i com a imperi. Així ho exposa prou bé l’escriptor i editor Jordi Blanc en el seu llibre “Jaurés e Occitània” editat el 1985 per Vent Terral.

La vida i obra de Joan Jaurés és reconeguda i homenatjada en nombroses estàtues i carrers de la Republique Française. És al seu bressol, al departament del Tarn, on podem trobar les passes que el van projectar amunt, cap a París i el parlament nacional. Nascut a Castra, exerceix de professor a Albi, per dedicar-se a escriure i fer carrera política com a diputat per Caramaus, on les mines de carbó i altres indústries annexes, com la del vidre, permetien l’existència d’uns treballadors que havien deixat el camp. La millora de les seves condicions a nivell educatiu, sanitari i laboral van ser el motor de la seva acció política mitjançant el partit socialista. A diferència del felibrisme que no va implicar-se gaire en la qüestió social, el socialisme de Jaurés feia d’aquesta implicació en la lluita de classes el seu eix programàtic. Però establir el lligam entre el progrés social i el progrés de l’estat-nació, va condemnar Jaurés i el seu projecte a la mort. Pocs dies abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser assassinat. Els interessos de França enfront l’emergència d’una Alemanya que li disputa l’hegemonia al continent europeu l’aboquen, doncs, a sacrificar els seus treballadors com a carn de canó a les trinxeres del front.

Avui, 23 d’abril, diada de Sant Jordi, l’escriptor Jordi Blanc podrà celebrar el seu sant. Enguany coincidirà amb una visita del president francès a Caramaus, Carmaux en francès. El president Hollande posarà flors a l’estàtua del polític tarnès. Un homenatge preparat discretament amb motiu de l’aniversari de Joan Jaurés. Calen aquestos gestos per als temps difícils que ja fa anys que afronta França. Encara més governant els hereus d’aquell partit socialista del segle XIX. Els treballadors del segle XXI ja no senten gaire el soroll de les mines ni de les factories, i s’estimen més escoltar altres cants, que no són precisament els de Mistral. Ja veurem si el nou primer ministre Valls redreçarà el paper absolutista d’una Republique en decadència. 

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Als dos costats de l’Exili

0
Aquestos dies es fan les commemoracions per als 75 anys del final de la Guerra dels Tres Anys i l’exili dels vençuts, la majoria nord enllà. També es va fer evident que es va viure un exili exterior, com també un exili interior. La repressió es va estendre durant anys, i encara avui dia la patim de manera més suau, però no per això, menys real. Les persones van haver de decidir entre romandre al nostre país o de fugir. Qui es quedava, més enllà de la derrota, podia trobar-se amb la mort a mans dels vencedors, cosa que va passar a més gent del compte durant la post-guerra.

Qui marxava, sabia que almenys viuria, i podria continuar lluitant des d’un altre costat. L’exili exterior, cap a França, on la majoria s’escampà precisament per terres occitanes. Amb l’aventura excepcional de la senyera d’Orà, en aquells anys, Algèria francesa. Per això, Tolosa de Llenguadoc té més renom entre els catalans que la població de Navarra. Si les Corrandes de l’Exili de Pere Quart resonen, també ho fan les més innocents del poema sobre la Noguera i la Garona de Mossèn Cinto. Els ponts de Tolosa creuant el Garona van ser una perspectiva viscuda per molts catalans.

Imatges que avui dia es poden trobar a les diferents poblacions que van veure passar aquella riuada de gent, travessant les fronteres estatals i els cims dels Pirineus. Dels passos de Banyuls, la Jonquera, la Vajol, el Coll d’Ares, etc… allà a França, que volen endolcir la fugida, amb el nom de Camins de la Retirada. Al mig de l’hivern, com així va ser de cru aquell any. L’estat francès va obrir les portes, però es va cobrar el seu peatge. Com ja havia fet segles enrera als comtats de la Catalunya Nord. De la monarquia borbònica a la república francesa, per als catalans representava que assolies la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Teníem tot això, però no podíem ser catalans. A l’exili interior, vam patir també molt. Podíem ser catalans, a l’estat espanyol, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat. Molts van morir per aquesta raó. La consciència de ser esclaus també ens va mantenir vius. Per això, hom havia de triar entre ser o tenir. I els catalans des de fa segles, ens fan ballar el cap amb aquest dilema. Quan de fet, el que Hamlet planteja que és: “ser o no ser”.

Fa cinc anys es va fer un gran exercici de recuperació històrica d’aquells fets, cosa que va permetre rescabalar la memòria d’aquells anys, incloent tots dos bàndols. Un exemple, és el llibre de Joan Manent, “Records d’un sindicalista llibertari català”. O el llibre de Vila-Abadal titulat “Catalunya, la meva Nació dissortada i decadent” és un esforç d’honradesa i passar pagina. A Catalunya s’ha fet un gran re-coneixement de les coses que van passar aleshores. I això ens ha permès avançar com a país i com a poble, malgrat tot. En el fons, no hem de triar ni que ens facin triar com Ulisses. Ni Escil.la ni Caribdis ens han de lligar les mans. Espriu deia que un poble no pot ser si no és lliure. En aquell vers resumia la veritat que cada persona, com un tot, ha de ser lliure, ser fratern i ser igual perquè el seu poble sigui com tots els altres.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Llegendes Gòtiques del Ripollès

1
Publicat el 3 de juny de 2013
Entre les llegendes catalanes esdevingudes mites podem destacar la del comte Arnau. Podem trobar-lo entre el reculls populars i entre els de més alta volada com el “Llegendes de Catalunya” del Xavier Bengueral. Tant a la música com a la poesia, a les d’En Joan Maragall o les rimes excelses de Josep Maria de Sagarra. El nostre país va nèixer de la lluita dels comtes, i de les seves proeses. També tenien les seves ombres, i girant la cara podíem veure el seu revers, que es va personificar en el comte Arnau. Amb la decadència del feudalisme, la monarquia i la pagesia van lluitar contra els mals usos de moltes maneres, a finals del segle XV. Condensades en aquest comte pertanyent a una nissaga encetada tres segles abans. Uns personatges importants com els Mataplana, que foren també comtes del Pallars.

Aquesta llegenda podem dir que admet plenament l’adjectiu de “gòtica” per la seva trama i ambientació d’acord amb els paràmetres moderns. Més enllà d’aquesta accepció moderna existeix la realitat de la presència germànica en la fundació de Catalunya, representats per la noblesa goda. Els Arnau n’en formaven part, i la toponímia del Ripollès també ho recull.

Les muntanyes del Ripollès guarden les seves valls, plenes de neus, aigua i pastures. També guarden els seus secrets, com el carbó, i el ferro, que es transformen a les fargues en diamants i espases. Secrets que brillen al sol quan es netegen com cal. Amb les paraules passa igual pels efectes del temps i de l’oblit de les persones. Si comencem pel castell dels Mataplana, trobarem que “mata” estaria vinculada a la paraula “matte” germànica que vol dir “pastura”. Els Mataplana que tenien pastures i ramats s’ajuntaren amb els comtes de Pallars que tenien accés als drets de la sal, necessària per als animals. Altres paraules significatives les trobarem ben a prop. Al santuari de Montgrony, que pot ser “mont” per a “Mond” que vol dir lluna en masculí, o relatiu a “Moench” que es refereix als monjos. I “grony” per “grund” que vol dir terra. També trobarem Gombreny, amb “gom” que lligaria amb l’arrel de “goennen” que vol dir benefactor, protector, i amb “breny” relatiu a l’adjectiu “encès, ardent”.

La llegenda neix de fets viscuts que es metamorfosen per a ser recordats per la gent. S’esdevé amb l’aigua que s’escola muntanya avall per ressorgir en altres dolls. Com passa a la vora del castell dels Mataplana amb el conegut com a Cova de l’Ou, per on es diu que s’enfonsava Arnau arrossegat pels seus sentiments. Potser ara podem treure’l altre cop a la llum, i recordar que “Loch” en alemany vol dir “forat”. Una redundància gens sospitosa com passa amb la Vall d’Aran, vall de valls, o Castelldefels, castell de la roca, per exemple. Polint la llengua també polim la nostra història, i fem brillar les nostres llegendes i mites com si fos l’aram.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Rafael Casanova: el Valor d’un Covard

0
Publicat el 5 de gener de 2013
No entenia el títol de Sanchez-Pinyol, “Victus”, fins que em vaig adonar de que es referia als vençuts. La paraula contrària és més coneguda com a “Invictus” o no vençuts. El nom de la novel.la està ben triat, és enigmàtic i contundent. Parlem d’una guerra de Successió, en la qual els catalans vam ser vençuts. Evidentment, no tots, doncs uns quants anaven a favor dels vencedors, els coneguts com a botiflers. Això passa a tots els conflictes, i a totes les guerres: n’hi ha de vencedors i vençuts. N’hi ha que davant la derrota s’estimen més morir. Altres fugen. I els tercers viuen com a esclaus. En aquells moments triem quina actitud volem prendre, i quina considerem més adient personalment. Aquesta actitud moltes vegades interior, té una repercussió externa diferent respecte a la gent que ens envolta. Per als altres pot graduar-se per una escala que va des del valor més alt fins a la traició, passant per la submissió. 

De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l’Ermengol Amill, etc… Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.

Rafael Casanova i Comes era doctor en drets, i va ser nomenat Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. La institució catalana encarava el final lluitant a ultrança, tenint la derrota ben present.  S’ha retret a Rafael Casanova que fugís, s’amaguès i que després de l’indult, continuès exercint. Sabem força més fets de la seva vida, que nasquès a Moià, es casès amb una Bosch de Sant Boi de Llobregat, i fos enterrat el 1743 a l’esglèsia de Sant Baldiri, a la capella coneguda com de la Pietat. Molta gent l’ha respectat com a un heroi, i altres l’han titllat de traidor i covard. Com que no és viu per defensar-se, ni crec que a hores d’ara estigui disposat a fer cas de segons quines opinions, faré esment d’alguns fets importants que van al seu favor.

La llegenda, o allò que s’ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.

Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era “carn de presidi” diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d’Aragó va establir que “en tot allò que no s’esmentès en el decret s’haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya”! Això en va sobtar molt, però quan te n’adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.

El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l’altra el dret privat. La monarquia assumia “absolutament” que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s’empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s’ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l’altra va poder continuar caminant com a dret privat.

Una darrera puntualització, Casanova deuria d’haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El Príncep del Mas Clavell

0
Publicat el 22 de juny de 2012
De tant en tant, trobem llibres que ens fan repensar algunes idees preconcebudes. Idees establertes de fa temps a la societat actual, i que quan tenim la gosadia d’anar al text original les posem en qüestió. Un d’aquestos prejudicis, les pors que embolcallen els misteris, correspon al pensament de Maquiavel: “el fi justifica els mitjans. Aquest és el resum escampat com un “leiv motiv”, el qual trontolla en llegir el text, i dialoga amb l’autor més enllà dels segles. Sobretot gràcies al llibre d'”El Príncep” editat per Laia l’any 1982 dintre de la col.lecció Textos Filosòfics, que compta amb una excel.lent traducció i encara millor introducció de Jordi Moners, signada a Sant Boi de Llobregat.

Quants estudiants de ciències polítiques o de gestió i administració pública se l’han llegit? Jo diria que molt pocs. Jo fins ara he de confessar que tampoc. Més aviat, la majoria de la gent s’ha quedat amb la idea preconcebuda, i posada en pràctica en el dia a dia de forma “natural”, d’una manera més aviat “darwinista”. I aquest plantejament no explica gaire el lligam entre Maquiavel i Darwin. De fet, tots dos formen part en diferents segles del torrent que neix en el Renaixement Clàssic, i que fonamenta l’Edat Moderna i el triomf de la Il.lustració. La pregunta que ens fem avui dia és per què la raó ja no il.lumina prou la societat de l’Europa Occidental?

Doncs perquè estem en una època de canvi, igual que ho estava Maquiavel. Sabem que l’Europa dels estats-nació occidentals està entrant en decadència, els símptomes són evidents. Els fonaments o les arrels estan exhaurides, i rellegir Niccolò de Ma Chiavelli ens permet tenir una perspectiva històrica adient. Maquiavel vol redactar “El Príncep” com una proposta de futur. Per entendre aquesta cal veure la seva vida emmarcada en el context d’aquell canvi de segle. La magnífica edició de Jordi Moners ens ho explica ben explicat.

Davant de l’acabament de l’Edat Mitjana, amb l’esquizofrènia entre la radicalitat religiosa d’un Savoranola i la radicalitat cavalleresca dels mercenaris, Maquiavel redacta un text que vol portar una experiència pràctica i raonada als governs en mans dels prínceps. Una proposta gens cínica, i menys encara nihilista. És una crítica constructiva: malgrat no creure en el tacticisme de la “via del mezzo”, el del mig, ell la defensarà donant suport a Cèsar Borgia. El fracàs de Cèsar també serà el de Maquiavel en aquells moments. Els seus escrits no portaran a la regeneració de la Itàlia on viu, ni l’alliberaran dels mals interns ni de les invasions exteriors. Les paradoxes de la vida faran que els seus pensaments fonamentin els nous estats-nació moderns, sobretot Espanya i França, que en mans de reis assumiran el paper dels prínceps. Una altra paradoxa històrica serà l’expansió i el triomf de la casa dels Medici de Florència per tota Europa i força segles.

Nicolau del Mas dels Clavells serà testimoni d’un canvi de cicle cultural enorme, i serà un dels pilars que fan de pont entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. És el pas de la noblesa, militar i religiosa, compartint raó i sentiment, cap a una nova societat que separarà raó i sentiment en diferents camps, cap a una burgesia que sosté l’estat i una religió contraposada a la laïcitat, que oscil.larà entre la Contrareforma i el Protestantisme.

Ara, en el canvi de segle i de mil.leni, també estem en un moment de transformació. També trobarem personatges que faran de pont entre un món que s’està esvaint, i el que neixerà i fruitarà en els propers segles. Voldríem que Catalunya tingués un pes important en aquest futur, i que fos de manera global o universal, però no sabem com serà ni de quina manera. En tot cas, no creiem que el Principat actual en mans de la Generalitat, ni la proposta d’un estat-nació tingui èxit sense padrins. Tampoc no sabem quin paper tindran Pujol i Mas en aquest canvi, però els catalans, com diu Maquiavel, només hauríem de confiar en les nostres pròpies forces. I no hem de tenir por, ja que per trobar Sant Jordi primer hem de trobar el drac!

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Homenatjant la Mancomunitat i sa Gent

0
Avui 18 de desembre es recorda l’efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L’any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d’Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d’un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb “La Nacionalitat Catalana”. En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República.

L’intent de reforma que volia fer-se extensiu a l’estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l’austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l’escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d’aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d’un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.

Però el 1917 la tuberculosi es va emportar Prat de la Riba. L’havia agafat a la presó espanyola quan va ser arrestat per publicar un article a la Veu de Catalunya anys abans. Precisament un article que va comentar al seu bloc en Josep Serra, “Cala”, del qual ens arriba la notícia recent de la seva mort després d’una vida ferrenya plena de treballs i lluita. Com ells, molts catalans han esmerçat la seva vida per un ideal de progrés per al nostre país, i fins i tot, fer-lo extensiu fins a la imposició, no ens enganyem, als espanyols i als francesos. La reacció d’aquestos estats-nació sempre ha estat negativa. És la por de l’elefant davant del ratolí. I aquesta por els ha paralitzat i portat a mantenir tancat el seu corral. Per això, com el Titanic, s’aniran enfonsant lentament mentre l’orquestra toca al saló principal. Els catalans haurem d’anar a buscar altres llocs del món on algú ens vulgui escoltar, i puguem enraonar. Bon viatge als lliutadors, més enllà d’Itaca, doncs caldrà voltar tot el món per tornar algun dia al born.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Històries del Gai Saber a Sant Boi de Llobregat

1
Allò que avui dia vivim no és pas estrany per als nostres avantpassats. La cita llatina ja ens diu que res de lo humà ens és aliè. Per això, el sexe també forma part de la nostra història. I no aniré segles enllà per saber què feien o ens pensàvem què feien els íbers a dalt del turó, o els romans allà a les termes. Ens acostarem més als segles medievals, després de la conquesta als musulmans, i el repoblament del Baix Llobregat com a zona de frontera ençà. Sant Boi va tenir un paper clau ja que era el pont i porta d’entrada i sortida de Barcelona en direcció a l’Àndalus.

En fi, a l’Edat Mitjana la nostra ciutat va passar a anomenar-se Baldiri o Boi, ja que és nom got, de la família germànica. I per això, d’un xicot en diuen “boy” en anglosaxó. Podem discutir si cal fer volar la imaginació amb algunes cançons, o amb la de xicots ben dotats per la naturalesa. És una cosa evident, que els santboians no volen anar predicant-ho per tot arreu, igual que els de Tremp no tenen ganes que se’ls hi esmenti el gentilici de trempolins per si de cas. Les coses interessants venen dels noms d’orígen no gaire clar, prou incert, que desperten la nostra curiositat.

Noms tant
originals com el de la part antiga coneguda com a Pobla Arlovina, la
qual inclou el carrer Vermell, i que en un extrem del carrer Major
trobem un espai que els santboians anomenen el Cupúmu o Pucúmu. Unes
paraules enigmàtiques, que ens obren el desig d’arribar fins al final
d’una aventura, com si anèssim al cine a veure l’excel.lent animació de
“Tintin i el Secret de l’Unicorn”.


Començaré pel cas de la Pobla Arlovina. La paraula de Pobla és força evident, com Pobla de Segur, o Pobla de Claramunt, parla d’un lloc de residència. En el nostre cas, pertany a una zona situada al peu de les muralles dels Castell, i al costat d’un portal d’entrada situada segurament al carrer de l’Alou. Aquesta zona de raval de l’època medieval és qualificada com a “arlovina”. Paraula derivada d’una altra, que en català antic, és “arlotina”, relativa a “l’arlot”. I qui és aquest personatge? Doncs es tracta del “macarra”, de qui viu de les dones públiques, és a dir, de les bagasses. Ja surt en els textos medievals, i d’allà ha passat a denominar a les dones que viuen del sexe, com en anglès diuen “harlot”. També existeix l’expressió com a sinònim de bufó, més aviat d’home públic, caram!. I si cal buscar el seu pedigrí, existeix l’expressió en una de les grans Cròniques catalanes: “a trot i a l’arlot”, que ens porta al ritme de la cavalleria.

I que podem dir de la paraula Pucúmu, o Cupúmu, dues maneres de dir. La primera diuen que seria l’abreviatura de Pou Comú perquè allà es trobava un pou de la vila. Però no segueix gaire els costums d’accentuació per passar d’un mot agut a un de pla. Sí que existeix més suc quan ens encarem al Cupúmu: en alemany existeix el nom “kupp” kuppelei, que vol dir doma o acoblament, i vinculat a l’alcavoteria. I això lliga més amb la nostra Pobla Arlotina, oi?

Què podem dir de l’existència del carrer Vermell? no serà que el nostres avantpassats ja sabien què significava un fanalet vermell abans que els encenguèssin a Amsterdam? No encaixen també les freqüents visites del comte de Barcelona, Joan I, anomenat el Caçador, a la nostra Torre de Benviure. Potser la fama santboiana d’hospitalària tenia un sentit més ampli del que pensem avui dia.

En fi, suposo que estareu tan sorpresos com aquest jugador de rugbi, i no sabem si serà de la Santboiana, veient una dona sortint de la seva pilota de rugbi. Per fer-vos-ho passar més de gust, podeu encomanar un vi de la Borgonya, que han batejat amb el nom d’Arlot, de l’excel.lent comarca vinícola de Nuit-Sant Georges (Nit-Sant Jordi), el qual ens relliga providencialment a un article anterior dels nostres Ponts. A la vostra salut i visca Sant Boi!

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

La Mare de Déu Trobada a la Borgonya

0
Al sud de Dijon es troba la ciutat borgonyona de Beaune (Bon), on trobareu una meravella de l’art, la medicina i la salut. Es tracta de l’Hospital de Déu, un magnífic exemple d’arquitectura baix medieval que va perdurar en la seva funció fins al segle XIX. En les seves magnífiques sales acull també fantàstiques obres d’art, i entre elles destacaria una malmesa Mare de Déu. La seva llegenda recull que va ser cedida al segle XIX per uns pagesos que se la van trobar al seu camp, aprop dels turons de la ciutat, i aquesta imatge presenta la forma d’una Verge asseguda amb l’Infant, semblant a les formes catalanes, com la de Montserrat. No és en principi d’orígen borgonyó, ja que els seus models pertanyen a les Mares de Déu dretes amb el Nen en braços, tal com vam veure en una bonica exposició a l’abadia de Fontanay. D’on i com va arribar a Beaune la nostra misteriosa estrangera no en sabem pràcticament res, tanmateix per a un català ens és molt propera.

De vegades, perdem les coses o les persones, i no ens adonem del seu valor fins que les trobem a faltar. Som així, però recuperar aquesta imatge ens fa veure fins a on podia arribar la influència cultural de la nostra societat, fos en els temps antics o projectada en el futur. Sigui com sigui, la bella ciutat medieval de Beaune es troba a la vall ampla que s’encara al sud de Dijon, camí de Lió. El seu paisatge està  ple de camps de vinyes que produeixen els millors exemplars borgonyons, amb la denominació d’orígen de Beaune, o de Nuits-Saint Georges, Nits-Sant Jordi, encara millor i quina meravellosa coincidència. Un Sant Jordi a la Borgonya, no crec pas que sigui una simple casualitat.

Els poblets es recolzen suaument als vessants d’aquesta ampla vall per acollir millor els rajos del sol, on rau l’esperit de la comarca que ens acosta al nostre Penedès. Us recomano una ruta en bicicleta pels camins, i fer enoturisme. Si el vi és digne de veure, també aquesta ciutat. L’Hospital és la seva joia de la corona, i té l’honor de ser Patrimoni de la Unesco, amb tots els mereixements. El canceller Rolin el va promoure, però qui va fer la feina real va ser la seva dona, Guigone de Salins, més decidida i pietosa que no el marit, el qual estava més per la política d’aleshores. Només per contemplar el retaule de Van der Weyden del Judici Final val la pena la visita. Beaune va ser seu dels tribunals de justícia de la Borgonya, i va acomplir aquest paper durant segles. Cal veure doncs, com la creença en la justícia ha d’anar acompanyada de les creences dels jutges.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les Fonts Germàniques del Català

0
Publicat el 24 de maig de 2011

Quan de vegades busquem el significat d’un nom, el qual no se’ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d’etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l’orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment.
Dels més antics com els íbers, aniríem als grecs, i als romans. I depenent de la zona com passa amb la població basca dels Pallars. També ens trobarem als moros i als gods, i més tard als occitans i gascons, per exemple, fins a l’Edat Contemporània.

Els nostres filòlegs ja han fet unes grans recerques sobre la llengua
catalana, d’una magnitud envejable. Tant respecte a l’àmbit onomàstic
com al geogràfic. De totes maneres, veig que en l’àmbit de la
llengua llatina, del substracte íber i grec, s’hi ha treballat molt. Fins i tot, Corominas mateix va estudiar a fons les aportacions basques. També s’ha treballat sobre les aportacions de la llengua àrab. Però encara ens queden moltes paraules sense etimologia prou clara o identificada. I això m’ha fet pensar més d’una vegada.
El fet que existeixi un percentatge important de població d’orígen god, és a dir, germànic, en el naixement de Catalunya hauria d’implicar una influència equivalent en la nostra llengua. Al castell de Tona trobareu una pedra commemorativa dels primers fundadors de la població. El text recull el nom dels signataris del document: entre els noms romans que habiten a la Gàl.lia Narbonesa trobarem també els noms gods. I això no és estrany, i tampoc no ens hauria d’extranyar que a la nostra llengua tinguem paraules germàniques: una molt clara, com el color “blau”. O quan parlem de “seny”, “clica”, i d’altres que encara podem trobar en un bon diccionari modern d’alemany. Tona es pot explicar com a derivat d’una tina o dipòsit, però també podem observar que “Ton” en alemany vol dir argila, o per extensió, terrissa. Just als peus del seu turó es conserva un forn ibèric, i l’existència d’una vil.la romana prou important.
Crec que la font d’etimologies godes no ha estat prou estudiada per part dels nostres especialistes, i tampoc no gaire a les universitats. Quan vas a buscar els noms de la toponímia, i no trobes cap explicació convincent, arrufem el nas. I per comprovar la teoria, agafem el diccionari d’alemany de la meva dona, i comencem a fer una recerca de possibles paraules que s’adiguin amb el lloc geogràfic i un possible significat.
Per exemple, a Caldes de Malavella, ja tenim en compte el significat de Caldes. Però de Malavella ja es parla de la llegenda d’una bruixa? Si anem al castell i l’ermita de sant Maurici, trobarem que és un punt geodèsic, i està marcat amb una fita. “Mal” en alemany vol dir “fita” precisament. Si agafem el nom de Sils, podem trobar que la paraula “Siel” vol dir resclosa o canal en alemany. I els aiguamolls fan aquesta funció a la comarca de la Selva. Encara més, en les èpoques primerenques Manresa apareix com a Minorisa llatinitzada, però també en la forma Menresa. En alemany “Man” vol dir home, i “riesen” vol dir “gegants”. No serà que des de la ciutat es contempla la serralada de Montserrat, la qual ens dóna una imatge d’un conjunt de guerrers gegants aplegats?
Encara una altra possible interpretació que no passi per un joc de paraules dites, com el nom de Malgrat. Ja hem vist que “Mal” seria “senyal o fita”, però si busquem “Grat” en alemany vol dir “cresta”, o “carena”, i per la situació extrema d’aquesta població a la fi de la serralada del Montnegre al Mareme, ens encaixaria amb el seu entorn. Massa coincidències, o massa poques per a alguns, però es fa palès que existeix una correlació entre els significats en llengua catalana i goda. No en va, un dels primers llibres impresos va ser un vocabulari català-alemany, al segle XVI.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El viatge de Carles I: des de la Borgonya fins a l’Extremadura

0
Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l’orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l’emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l’Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d’aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d’Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d’Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.

Enguany se celebra una any Jacobeu, i molts han aprofitat per anar a veure l’Apòstol Sant Jaume. Uns quants fan el darrer tram, altres surten de la frontera, i els més fidels i agosarats surten dels punts d’orígen. Aquestos serien els que van de casa seva fins a Arles de Provença, que era el primer i anava de mar a mar, d’est a oest. Però em referiré a Vezelay, el punt de partida del camí que des de Borgonya anava fins a Santiago. La basílica va ser consagrada a Santa Magdalena, i es troba damunt d’un pujol que domina un paisatge verd i espaiós, semblant al de Galícia. En aquesta part de la Borgonya es fa patent la influència cultural celta. El passat 22 de juliol es va celebrar la festa de la Santa a l’esglèsia, i tot i tenir una bona assistència, incloent el bisbe, el clergat i els feligresos, no assoleix el mateix nombre de pelegrins que a la destinació. Crec que té molt més mèrit fer el camí des d’aquestos llocs d’orígen, perquè si no sabem d’on venim, com sabrem on arribem?
Això va ser una de les coses que sí que tenia en compte l’emperador Carles I, i per aquesta paradoxa, se’n va anar a retirar a Extremadura. Carles I, com a sobirà de molts països i estats, va veure que amb tot el seu enorme poder no va ser capaç de solucionar i donar resposta a tots els problemes que se li van plantejar. Entre ells, la defensa del Ducat de Borgonya i els drets d’herència, arrabassats pel seu cosí Francesc I, de França. Uns drets d’herència per part de l’àvia materna, Maria, que no van poder ser mantinguts pel seu net, ja que es va dividir la Borgonya històrica entre el Ducat i el Franc Comtat. El Ducat va passar a Francesc, i el Franc Comtat va passar a Carles. La partició de la Borgonya, amb els drets sobre els Països Baixos, va comportar un dels grans fracasos de l’emperador. Per això, quan podia haver estat a qualsevol lloc del seu imperi, va buscar un lloc que no s’assemblava gaire a les seves terres natals: Flandes i Borgonya. Més enllà dels problemes de salut, pensem en el fet que va escollir un lloc ben llunyà de tot allò que va estimar.
Aquest final vital ens fa evident que no podem oblidar el lloc d’on vam sortir ni on vam nèixer, i aquesta és la nostra vida. I si és un pelegrinatge a la terra, cal tenir en compte que per fer un llarg viatge hem de tenir un punt de partida. El nostre trosset del camí de Sant Jaume el vam fer des de Vezelay, per casualitat, de manera semblant al que va fer un vell emperador. Ell també tenia present que “qui perd els orígens perd la identitat”, fos com a català o com a Comte de Barcelona. Lluny de molts polítics, i de les grans multituds.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

La Tomba, l’Efígie i la Figura de Pere el Gran

0
Aquesta setmana han acabat els treballs de restauració de les tombes comtals del monestir de Santes Creus. Entre elles es troba la de Pere el Gran, rei d’Aragó i comte de Barcelona, entre altres títols de sobirania. Per casualitat, o feliç coincidència, els treballs van començar mentre es feia l’exposició commemorativa Convidats d’Honor  en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, una magnífica antologia de l’art català, amb un bon recull de peces d’art gòtic. Entre elles destacava una peça d’alabastre del segle XIII, la qual s’anomenava de Sant Carlemany. El motiu del nom es diu que prové de fa dos o tres segles, dient que es va fer per la requesta del monarca carolingi. Tanmateix, la peça d’alabastre, testimoni mut, parla per ella mateixa, ja que llueix sense cap dissumul les armes del Casal de Barcelona. Aquesta contradicció flagrant correspon a tantes que han volgut amagar i desfer la nostra història. Per això, crec sense dubte que aquesta imatge correspondria al mateix monarca català Pere el Gran, o a un dels membres de la nissaga a partir de Jaume I. Però encara n’hi ha més proves que avalen a Pere el Gran.

En la mateixa exposició es troba una pintura magnífica del gòtic que mostra la crucifixió de Sant Pere. La pintura s’explica com un encàrrec del comte Pere el Gran en lloança del seu sant i patró. Si la mirem atentament trobarem més coses, doncs la pintura sempre ha representat el món contemporani mitjançant diferents personatges vius. En l’escena es troba dret un personatge senyorial, cobert d’una capa negra, que no sembla ben bé l’original, i la seva figura i faccions s’adiuen amb les de l’estàtua d’alabastre. En aquest cas, podríem suposar que són fetes a partir d’un model semblant, però jo diria que és el mateix. Aquest personatge mira als ulls de Sant Pere, clavat de cap per avall, i sobre el cap del nostre personatge,  sosté una tiara que representa el Papa. En aquest cas, la inclinació del cap sembla més un motiu de càrrega i de compassió, com demanant clemència al mateix Sant Pere. Si repassem la biografia de Pere El Gran, veurem quin gran destret va haver d’enfrontar degut a la Croada decretada contra ell i els catalans. Acompanyada d’una excomunió, i de la invasió dels francesos, pensant a repetir l’èxit de la Croada contra els Albigesos.
La victòria de Pere el Gran va comportar la llibertat dels catalans i el cim del poder de la nissaga del comtes del Conflent. I per això, en honor i glòria, o més aviat com a ex-vot, va dedicar aquesta pintura al primer Papa de l’Esglèsia, el qual va protegir al comte català. Si algun resultat s’obté de totes les recerques genètiques i antropològiques, no crec que facin sinó confirmar tot allò que es fa evident als nostres ulls. Per altra banda, podem anar a veure la restauració de les tombes aprofitant que el monestir de Santes Creus ja torna a estar obert al públic.
Publicat dins de Història | Deixa un comentari