Els Ponts de Sant Boi

Xarxa Santboiana va tenir l’honor d’acollir una tertúlia a Cal Ninyo el divendres 16 de maig sobre Blocs i Política. Un acte que va aconseguir portar a la nostra ciutat l’elit dels blocaires amb representació política, acompanyats de Saül Gordillo i de Marc Vidal, els quals van obrir foc creuat per “agitar a malta” com cantava Zeca Afonso. Durant dues hores una cinquantena d’assistents van seguir amb interès, malgrat el perill de caure en el pamflet. Felicitacions als assistents.

L’acte va estar presentat per Josep Maria Comas, de la Xarxa Santboiana, que va presentar el nou agregador de blocs del Baix Llobregat, que amb els de Sant Boi, sumen gairebé quatre-centes adreces blocaires. Una mostra de la vitalitat i de l’activitat xarxaire a la nostra comarca. A davant seu es trobaven molts blocaires santboians atrets per la convocatòria, així com membres de partits polítics amb representació a l’ajuntament de Sant Boi, militants i alguns regidors.

Marc Vidal va encetar la tertúlia amb foc de morter sobre els blocaires polítics. L’espai d’internet ha permès a la gent fer arribar la seva opinió a tot arreu, establint nous canals de comunicació, i d’aquesta manera, els partits polítics també s’han hagut de posar a la xarxa i mullar-se. Malgrat que els partits fan servir els blocs per a les seves tàctiques: el perill de desinformació, d’endogamia, dels monoblocs o blocs sense comentaris, etc… Aquí ja es va començar a evidenciar el fet que la política és més que la suma dels partits polítics, i que per tant, blocs i política en mans dels ciutadans és més que els blocs dels polítics.

Després va tocar el torn a Saül Gordillo, que va intentar treure ferro al començament, encara que va acabar per esmentar també els mals dels partits polítics. Davant d’aquest foc creuat, va tocar la tanda als blocaires polítics, que amb coratge i experiència, van anar dient la seva. Dolors Camats d’Iniciativa va explicar com el seu bloc inicialment polític, i
receptiu, ha acabat moderant els comentaris, davant d’algunes crítiques
ferotges i insultants. Va recomanar el bloc del Raül Romeva, destacant
l’accessibilitat i visibilitat que donen els blocs a la tasca que es fa
en diferents institucions malgrat la distància física. A diferència de
Dolors Camats, Carme Porta va recalcar que no volia enquadrar el seu bloc només en el camp polític, i que també volia reflectir altres qüestions personals, tenint clar que com a persones és molt difícil separar unes coses de les altres. En Carles Campuzano va estar més dinàmic en la seva explicació, fent un exemple dels avenços tecnològics amb l’ús del mòbil per captar unes imatges que van aparèixer gairebé a l’instant al seu bloc. Carles Campuzano va recordar que els blocs són un canal més de participació dels partits polítics, i que permeten certa interactivitat, i que alguns partits tenen en compte les opinions dels comentaris. Era la quota masculina, que representava al 75% de blocaires masculins,
davant de només el 25% de blocaires femenines, com va esmentar el Josep
Maria Comas a la presentació. Per això, Lourdes Muñoz va recalcar la importància de l’accés de les dones a les TIC, i que és necessari que aquestes arribin a tota la població per evitar l’escletxa digital, cosa que alguns ja qualifiquen d’esvoranc.

Hi havien passat una hora i mitja, i encara quedava el torn obert de preguntes. Però malgrat tot, la gent tenia ganes de continuar i fer arribar la seva opinió, tant respectable i tant poc respectada pels polítics. Una de les preguntes va exposar precisament la distància entre els ciutadans i els polítics professionals, no només a nivell català, sinó mundial.

Uns minuts abans de les deu, l’alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, va arribar de l’Escola Llor, on hi havia participat en la festa de lliurament dels diplomes de graduació dels alumnes. Va ser un detall de respecte, tot i que aviat va haver de marxar al pregó d’inici de la Festa Major. Aleshores es va interrompre l’acte uns minuts per lliurar personalment uns obsequis a tots els ponents convidats.

Al cap d’una estona, ja es va donar l’acte per finalitzat, tot i avisant de la convocatòria de la II Trobada de Blocaires el dissabte 24 de maig a Cal Ninyo. A fora, esperava un pica-pica per als assistents, que van poder conversat entre ells, i aconseguir una samarreta dissenyada per a la Xarxa Santboiana, amb el lema “bojos pels blocs”. Cal fer un balanç positiu de la tertúlia que va assolir un interès que va trascendir el sentit partidista, per aconseguir un equilibri i un consens sobre la política com a activitat personal i civil. Tot i que a més d’un se li cau la bava quan veu algun polític a la vista, i se sent atret per “l’eròtica del poder”.

La tertúlia “Blocs i Política”
es va fer al teatre de Cal Ninyo el divendres 16 de maig,
a les 8 del vespre. A la tertúlia, que va estar presentada i moderada per Marc Vidal, promotor de les Jornades de la Catosfera 2008 que es van fer el passat mes de gener a Granollers i en les que Xarxa Santboiana
hi intervingué com a ponent en una de les taules de debat. A la tertúlia van participar els següents polítics i polítiques dels principals
partits del país que comparteixen el fet de ser blocaires:

• Lourdes Muñoz, del PSC, Diputada al Congrés
• Carles Campuzano, de CDC, Diputat al Congrés
• Carme Porta, d’ERC, Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania
• Dolors Camats, d’ICV, Diputada al Parlament
• Saül Gordillo, Director de l’Agencia Catalana de Notícies (ACN)

Aquí trobareu algunes imatges de l’acte, així com del sopar posterior.

Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s’ha de dir, podem resseguir les aventures d’aquells animals que anomenem bèsties, i que s’acosten molt a l’home en les faules. S’acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc… que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.

Els savis han explicat que les persones podem aprendre en la vida llegint de tres tipus de llibre: el llibre de la vida, el llibre de la natura i el llibre de l’home. I tots tres estan a l’abast de tothom, cadascú pot triar quin prefereix, i què vol aprendre o trobar.
En Llull, amb el Llibre de les Bèsties ens fa una reflexió global sobre el poder. Com a escriptor general, sempre té en compte a tots els possibles lectors. Com a polític, busca la manera d’ensenyar què és el poder, i quin és el seu costat bo i dolent, i com es poden esmenar els torts, si es produeixen. Aquest lligam amb el poder, va acompanyat del lligam religiós, la qual cosa era comprensible en l’Edat Mitjana, i el feudalisme.
Diem que el poder va lligat a l’autoritat i a la potestat, representats pels dos apòstols del començament. Això és així, per als responsables polítics d’aleshores, i de totes les èpoques, i que el llibre ens ho ensenya a simple vista. Però no podem oblidar altres possibles lectures. El Llibre de les Bèsties no es pot reduir a un nivell estrictament polític, sinó que també amaga un nivell simbòlic que cal cercar, no a l’exterior, sinó al seu interior. Amb això vull exposar que el Llibre de les Bèsties és alhora un retrat de l’ànima i la psicologia de la persona, i que també està abocat a l’educació i el creixement espiritual del lector. L’ús que fa dels animals com a representació de vicis i virtuts, com la vanitat amb el paó, la por amb el conill, l’astúcia amb la guineu, etc… són un món interior que es manifesta paral.lel a l’exterior. De manera semblant a la posterior “La Flauta Màgica”, per exemple.

Aquesta és la dita dels santboians: Sant Ramon porta capa? per saber si plourà o no. Quan el temps es presenta dubtós, donen un cop d’ull a la montanya del Montbaig, i miren si els núvols envolten l’ermita de Sant Ramon. Aleshores saben que el vent de llevant portarà aigua al riu Llobregat i a la zona del seu delta. Aquí sabem què plou, i quan, més o menys, hi ha uns marges entre els quals ens movem i vivim. El temps encara no està prou domesticat, i els homes ens hem d’enginyar per fer regs i canals per aprofitar l’aigua. Però el que no hem de fer és robar-la als altres, siguin d’on siguin, ja que l’aigua és de tothom, però ningú la ha de prendre als altres.
On vivim tenim unes característiques naturals força bones, però això no vol dir que siguin perfectes. I si tenim molt sol, és lògic que no tinguem tanta aigua. El Llobregat és el nostre riu. I amb prou feines ens arriba l’aigua del Ter, que ja no ens pertoca. I ho dic amb tots els ets i uts. L’aigua del Ter ha permès mantenir un excès de consum, i ha dilatat durant aquestos anys les solucions possibles. Estem parlant de fa més de vint o trenta anys. Precisament l’aigua necessària per a una regió metropolitana que s’ha convertit en un monstre que xucla la sang de tot el que l’envolta. I el transvasament de l’Ebre, o d’altres llocs, es com prendre l’aigua dels altres, que ells també necessiten per viure. Com sempre, “pan para hoy, y hambre para mañana”, “un mañana” que s’acosta perillosament per no voler afrontar els problemes i la realitat de cara.
I ho afirmo ja que algunes preguntes es queden sense resposta, i la veritat ens “espanta”: per què es parla tant de la sequera, i menys de la crisi econòmica? per què no es paren les obres de la Línia 9 que es diu que consumeixen molta aigua? per què no es diu quin ha estat l’impacte de les obres de l’Ave i del desviament del riu en l’aqüífer del riu Llobregat? per què es diu que la sequera és culpa del “canvi climàtic” i no es diu que el canvi climàtic prové en part de la contaminació atmosfèrica provocada pels cotxes o els avions? per què els partits polítics del Baix Llobregat han permès una urbanització agressiva i no són capaços de reduir el consum d’aigua potable? per què el Pla Metropolità ha concentrat tot a Barcelona: indústria, béns, serveis i població? per què, en nom de la solidaritat, no es retornen els excedents d’indústria, béns, serveis i població i es distribueixen per tot Catalunya?

Avui, dos de març, les efemèrides recorden que el 1943 es va promulgar a Espanya la “Ley de Rebelión Militar” per la qual els delictes polítics es jutjarien en consell de guerra. La seva aplicació durant la dictadura va portar molta gent a la mort. Precisament, el mateix dia del 1974 es va executar Salvador Puig Antich.
El record per les dates assenyalades és una característica ben aprofitada pels espanyols per recordar qui mana. Per exemple, el 26 de gener en que es va produir la batalla de Montjuïc que van perdre durant la guerra dels Segadors es va compensar amb l’entrada de les tropes espanyoles a Barcelona el 1939. El mateix dia va morir als carrers de Barcelona en Martí Marcó.
Alguns volen oblidar això, i volen passar full. Però com la “transición” no ha suposat una reconciliació i perdó per a tothom, les ferides encara estan obertes. I la manera de tancar-les no és mercadejant amb els records, els reconeixements o les compensacions monumentals. Ni per un bàndol ni per l’altre. Cal fer allò que ja han fet altres països: tribunals o comissions de la veritat. Perquè com diu la Bíblia, la veritat ens farà lliures.

Davant de les properes eleccions espanyoles, cal fer memòria per a tots nosaltres, aquells que som “fills del franquisme”. Assumir això és bo per a tothom. Alguns encara no ho han fet, sigui de manera vergonyosa, o de manera xulesca. I allò de les dues Espanyes ja va bé per als espanyols, però per als catalans? .

Assumir la nostra vida, i els nostres fets ens permet encarar amb confiança el futur. Però hi ha maneres de fer que no admeten “componendas”, hi ha fets que cal afrontar personalment, siguin bons o dolents. I això no vol dir donar les culpes als altres ni fer passar els botxins per víctimes, ni a l’inrevès tampoc. No vol dir que una persona sigui culpable, senzillament cal que el mal sigui verbalitzat, sigui dit i explicat, perquè no tornem a repetir els mateixos errors.

Doncs, la concessió del títol de Fill Predilecte a Joan Martí pel ple de l’Ajuntament de Sant Boi per part dels que van donar suport i dels que es van abstenir és un mal favor per a l’ex-alcalde franquista i de la transició. És un mal favor personal, ja que no li retornarà els greuges personals, ni és un favor polític ja que no farà les paus amb els que va agreujar. És més, no se li ha de donar la culpa a ell. Allò que denunciem és el fet que no es va a l’arrel del problema: què és la democràcia? Si no sabem quins límits té aquest concepte, quina línia no podem travessar sense desvirtuar aquesta idea, és un greu problema dels polítics que governen avui dia. Perquè aleshores tot val, tot és possible, tot es pot arranjar, tot és negociable?

Es pot negociar un vot a favor o una abstenció, es pot continuar governant en coalició amb els socis en contra? Es pot abstenir o votar a favor l’oposició? Es pot compensar això amb una escultura pública a la Rambla Rafael Casanova que homenatgi els represaliats de l’altre costat tal com ha tret a concurs l’Ajuntament de Sant Boi? Aquesta és una democràcia de pedres monumentals a qui portar rams de flors?

Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l’estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l’han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.

Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s’afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l’estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure’s amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s’acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc… D’aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc… que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s’estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d’aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l’Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l’esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d’aquesta agonia "democràtica".

Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d’ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.

El Centre Tecnològic de Granollers va ser la seu, i va complir prou bé el seu paper. Una mena de centre cívic dedicat a tota mena de Tic: empreses, xarxa telecentre, etc… que es va fer petit per a la gran quantitat de gent que va venir. Com que ara els blocs estan en plena ebullició, la temperatura humana i de la calefacció va fer que tots estiguèssim com el cafè torrefacte. Les xerrades van ser de temàtiques interessants, però no puc deixar de recalcar la dedicada a les xarxes de blocs, amb una bona participació dels blocaires presents, i dels companys assistents. Tot i que no ens coneixíem, la complicitat de la gent va permetre debats interessants. També estic orgullós de Xarxa Santboiana, que amb l’exposició del Josep Mª Comas i les intervencions del Ferran Cobo, i comparant els objectius assolits, podem destacar que estem a l’avantguarda de Catalunya en directoris de blocs territorials, colze a colze amb Blocs de Terrassa i l’Ebresfera, i amb un cap d’avantatge.
Els tallers del dissabte van ser entretinguts, a més d’interessants, i un bon complement als debats. Tot i així, crec que faltaven activitats adreçades a que els blocaires es coneguessin personalment. Mancava un espai de relació més intens, ja que aquest era l’objectiu principal per a aplegar-nos a Granollers. En fi, un balanç satisfactori, i amb ganes de fer servir les potencialitats dels blocs per anar endavant en la Web 2.0, és a dir, aprofitar el mitjà d’internet per oferir nous espais de relació social, tal com van arrancar a finals dels anys noranta, i es van posar de manifest en el Congrés Mundial de Xarxes Comunitàries celebrades l’any 2000 a Barcelona.

Aleshores, els romans aixecaran les parets de l’edifici sobre els
fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La
colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats,
de diferents parts de l’imperi, i els esclaus que tindran per a
treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa,
des dels confins de l’est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani,
i des de Grècia, molta gent de l’est del mar Mediterrani són enviats a l’oest per colonitzar l’aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.

Afegir-hi un comentari

La colonització comença amb el desembarcament dels Escipions durant les
guerres púniques a la badia de Roses. Progressivament s’anirà ocupant
el país. L’organització des de Roma estableix el que coneixem com a
Gal.lia Narbonesa, que va des de Nimes fins a l’entrada de la
Tarraconense, a Torredembara. A cada lloc existeix l’arc d’entrada i
sortida d’aquest territori. L’antiga Tarraco era la capital de la
Hispània Citerior, és a dir, la Hispània més propera a Roma. I Barcino,
o Gerunda quedaven dintre de les Gàl.lies, tal com esmenta Juli Cèsar
en el seu llibre de la guerra de les Gàl.lies. Cèsar ja coneixia el
territori abans, quan va guanyar la guerra a Pompeu, en la zona
d’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre. Els monuments de les Cluses
controlen el pas del Pirineu per terra, el camí cap a Hispània, però
encara no hi han arribat. No hi arribaran fins a l’Arc de Berà, passant
per la via Domitia, i la via Augusta. Allò que serà el Principat de Catalunya encara no existeix, es bastirà sobre una part de la Gàl.lia i una part de la Hispània. La capital de la província romana serà Narbona, i Barcino, Gerunda, o Nimes seran ciutats petites. Els Pirineus estan encara poc romanitzats, i amb restes de població d’orígen íber o basc.
Els romans conformaran el cos dels catalans, però encara faltarà el cap. El sostre que tancarà la casa del nostre poble vindrà del nord. Seran els bàrbars vinguts del nord que arriben empesos per altres pobles, i aprofiten la decadència de l’imperi romà. Roma deixa d’existir tal com la coneixíem, i qui aportarà nova gent seran els guerrers germànics. La gent goda que s’establirà en bon nombre a Catalunya, li donaran una personalitat diferenciada i el nom del país. El país del Gots, Cata-lònia.

Després d’uns quants mesos de la mort en "martiri" d’en Xirinacs, en la qual, els principals responsables som els catalans, celebro el seu triomf i la seva llibertat. Ell que ha clamat en el desert, proclamava que l’esclavatge és la via de la llibertat. I nosaltres veurem, que en la nostra societat tan farta, ens arribarà la fam. Per als catalans, que tenim fam i set de justícia, esperem que ens arribi el dia de Joia.
A sota, us poso l’entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.

L’ENTREVISTA
Xirinacs:"la dependència és indigna"


Amb 68 anys i amb la força d’un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l’opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L’"ombra" de dos edificis oficials impedeix l’assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.

La seva presència ha estat l’estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d’en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l’independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l’estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.

Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l’u de gener d’aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d’altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l’expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos… Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s’integrin voluntàriament tots aquells que siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l’Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.

Per què, ara?
Una colla de circumstàncies, una d’elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d’un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.

Qui li dóna suport?
Tenim una invasió d’adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.

Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?
Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt…; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l’engròs que sotmet el municipi…; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials…, o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l’assemblea com un veí més.

Com es podria definir la seva revolució?
La autoorganització del poble.

Què li falta a l’independentisme per ser entès?
Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s’ha plantejat molt de "teulada". No m’acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l’Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d’acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se’ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.

Independència sí, però, a quin preu?
Deixa’m explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s’han jugat la vida per la independència i només l’han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l’Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida…; la vida d’una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.

El nostre nacionalisme mou poca gent…
Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l’Estatut i d’altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva… El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se’ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se’ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt… Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m’he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal…

Sap d’algun lloc on s’hagi creat l’assemblea que vostè promou? I que s’hagi plantat?
Tenim l’antecedent de l’Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s’ha d’evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s’està extenent, n’hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.

Què en destacaria d’aquesta plaça de Sant Jaume?
La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l’àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l’atròfia d’una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació…; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha…

Escriurà un nou llibre?
Ja ho veurem això…Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.

Unes paraules als nostres lectors…
Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d’actuacions ciutadanes, d’associacionisme, de gent que lluita…; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l’inversa: dóna la imatge d’allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l’altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces… Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l’autoritat sinó que han de ser obeïdes per l’autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.

Albert Artés i Serra.

Entrevista Publicada a quatre columnes a la Revista El Llaç de Molins de Rei. Març del 2000. Número 344. Pàgines 14 i 15. Signada per Albert Artés i Serra.

Aquest mes de desembre, l’editorial Ara Llibres ha tret el llibre titulat "Dietari Final" d’En Lluís Maria Xirinacs. Molt ben editat, recull alguns dels últims escrits d’en Xirinacs, que en certa manera, serà el seu epitafi. En la línia dels escrits de l’autor, la recerca del coneixement global, que no absolut, és una de les bases del seu pensament. Però més enllà, encara posaria al davant la seva recerca de la llibertat. Una llibertat com a un dels noms o símbols del Grial. Una llibertat que neix de l’esclavatge de l’amor, seguint la tradició catalana d’en Ramon Llull, del "Llibre d’Amics i Amat".
En Xirinacs, més enllà de la seva visió "beatífica", "beatus ille", no ens dóna cap marge a la dolçor o imatge ensucrada. Accepta la "realitat" tal com és, i ens la planteja tal com la veu, amb la seva bondat i la seva maldat. I no ens ofereix cap altre final que el de "l’ofici sagrat" o "sacri fici", dur, però esperançat i ple. El seu Adéu en plenes vacances d’estiu és un exemple de la seva "incomoditat" per a les nostres consciències. Un adéu que podem reviure en el seu text, i que jo m’atreviria qualificar de "Carta als Reis". Ja que és el "regal" o "do" que ens fa a tots nosaltres, i que s’ofereix a "Déu", malgrat que compartim o no la seva decisió.
En tot cas, des d’aquí ens afegim a la votació popular per declarar-lo "Personatge Vilaweb de l’Any 2007".

Ahir, 28 de desembre, va ser la festivitat dedicada als Sants Innocents. Algú dirà que totes això són històries, o llegendes. Però la veritat és que existeixen els sants innocents. Són tots aquells víctimes de les lluites pel poder: sigui en la guerra, en la feina, en la política. En aquells a qui hem perjudicat malgrat no fos la nostra intenció. També és un recordatori per a tots els Herodes que, volent o sense, deixen tota una generació sense descendència, física o mental. Per posar un exemple polític proper, Pujol ha fet moltes vegades el paper d’Herodes a Catalunya, i ara potser el fan altres també.
Per no dramatitzar la vida, i amb permís aliè, a sota he reproduït un text anònim escrit perquè pogueu jutjar vosaltres mateixos, i prendre-vos-ho com vulgueu. Hi teniu tot el dret!

"WELCOME TO CATACOÑYA ZONE

Aquest és un text anònim, i cadascun de vosaltres podrà jutjar-lo. La seva virtud és que serà motiu de debat i controvèrsia, i també de broma i gatzara.