Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Drets

CRÒNIQUES IMPERIALS DE RAMON MUNTANER

0
Publicat el 7 de juny de 2022

Continuant amb la recerca de llibres pels llocs d’intercanvi trobem la “Crònica de Ramon Muntaner”. Una edició feta pel diari El Mundo, com a col.lecció de butxaca de les Millors Obres de la Literatura Catalana, editada el 2004 en dos volums. Fins i tot, d’aquest diari hem pogut treure alguna cosa de profit. Suposo que no se la van arribar a llegir, perquè amb l’aparició del nom d’Espanya ja es tenien per satisfets. Feliç ignorància, l’Espanya que podeu trobar és la Hispània dominada pels llinatges catalans. Una Hispània on tots els espanyols parlen, llegeixen i escriuen en català i aragonès.

Ramon Muntaner escriu la seva crònica com a testimoni viu i directe d’aquella època. És un cronista, i protagonista d’aquells esdeveniments. És clar que exposa el seu punt de vista, sense separar la part objectiva de la subjectiva, de manera honesta. Si fos un periodista se li podria criticar, però què més us he de dir?. Des de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons IV d’Aragó a Saragossa va desfilant cada un dels protagonistes d’una època imperial. Parla de llur capteniment i de les raons que els movien. A més de la glòria, la riquesa entesa com a donació, també la lluita i la defensa del dret, així com la creença en Déu com a garant de tot lo món. Llegint la crònica podem entendre que el Tirant lo Blanc segueix una tradició literària de segles.

Una època d’expansió del llinatge, i de la creació d’un imperi al Mediterrani. Amb el centre a Catalunya i l’Aragó. La crònica acaba amb la coronació d’Alfons a Saragossa. És l’apogeu abans de la Pesta Negra que assolaria tot Europa. Però l’esplendor de la cerimònia ha durat per segles. Allà hi van acudir tots els membres de la noblesa vinculats a la Corona. No només per sang, també com a vassalls. Fem la llista:  el mateix Alfons, Rei  d’Aragó, l’Arquebisbe de Saragossa. Amb el títol de Comte de Barcelona,  sobirà de Catalunya. El sobirà del Regne de València. El del Regne de Mallorca, que a més és comte de Cerdanya, Rosselló, Conflent i senyor de Montpeller. El del Regne de Sicília. El del Regne de Sardenya, el Jutge, i l’Arquebisbe d’Arborea. I és clar, el del Regne de Castella, i l’Arquebisbe de Toledo. Tots dos catalans, per cert. Perquè el Regne d’Aragó manava sobre el Regne de Castella, aquestos últims eren vassalls. Com ho era el Regne de Tunis, o l’illa de Gerba.

Si la terra portava quatre barres, la mar també. Llegiu les grans proeses de la marina catalana, dels grans almiralls, com Corral Llança, Roger de Llòria, etc… de la infanteria i sirvents, és a dir, soldats, i dels nostres “marines”, els almogàvers. Gairebé un segle ha passat des de la conquesta de València fins a l’existència dels Ducats d’Atenes i Neopàtria a la Romania. Salvatjades se’n van fer, no tantes com les dels enemics: el Regne de França. El papa Martí, francès abans que Apòstol. El Regne de la Provença, i Nàpols, encapçalats pel rei Carles de la casa d’Anjou. Sort que gràcies a Frederic Mistral i Víctor Balaguer, els catalans i provençals vam fer les paus segles més tard, aixecant la Copa Santa. I això que tots els regnes tenien llaços de sang per llurs matrimonis i descendència. Encara ressonen les lluites amb el pisans, i sobretot amb els genovesos. Com podia ser Colom genovès, i que el rei Ferran II d’Aragó pagués els viatges, si estaven en guerra pel control del Mediterrani Occidental?.

Si seguiu sèries per tots els canals, i per tot arreu, us recomano que llegiu sencera la Crònica de Ramon Muntaner. No us toldrà pas, i menys si la podeu gaudir en llengua catalana. D’això en treureu gran profit, i riqueses sens fi. Potser més endavant podrem acostar-nos a frare Roger de Flor, i sos almogàvers per la Romania, de les lluites per Constantinoble, per l’Anatoli, les lluites i aliances amb grecs, turcs, i francs. Continuarà, i continuarem.

VALLS I DEVESSALLS

0
Publicat el 9 de gener de 2021

Adés s’ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L’aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d’hivern s’anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l’estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l’altra banda els boscos i prats verds de l’obaga. Així durant milions d’anys s’ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s’han anat obrint i escalant per fer via a l’aigua que va rajant. Com les Valls d’Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s’allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d’estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC. Es titula “Empremtes i Figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció d’Oriol Vilapuig”. Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d’aquestes obres. Si la mà de l’artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s’expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d’aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d’Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n’ha parlat molt, però no s’ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d’aquesta escriptora, se’ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

L’evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l’evolució de la societat d’aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d’aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d’aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l’home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l’escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT

0

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat “Carles I sense Censura”, m’he posat amb el Pep Mayolas. “Erasme i l’Imperi Català de Carles I”. Llibres de l’Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s’encavalca sobre l’altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d’una cadena. Tots dos treballen des d’una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l’inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure “L’Elogi de la Follia”. De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll.

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d’aquella època apassionant, quan la crisi de l’Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s’hauria d’incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l’imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l’Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l’elecció de l’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l’elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l’Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls.

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s’ensorra l’Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l’Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d’estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d’aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una “nova història” que ara ja s’ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d’aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se’n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l’Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l’ensorrament de l’Imperi Romà farà que també s’ensorri l’Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar.

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d’un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d’aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d’esperança.

PASQUA DE JUNHSEGA

0
Publicat el 17 de juny de 2019

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

REDEMPCIÓ DE CAPTIUS

0

Demà 24 de setembre celebrarem la Mare de Déu de la Mercè, que aquest 2018 s’escau en dilluns, i faran festa a Barcelona. A més de ser una de les patrones de la ciutat, és també l’advocada de l’orde dels mercedaris. Aquest orde religiós es va fundar a Catalunya amb la finalitat de rescatar els esclaus i els presos en mans dels musulmans, o altres infidels, agafats en les batalles o en les ràtzies corsàries, fossin moros o turcs. El cas és que fins aleshores, cada presoner s’havia de comprar la llibertat amb els seus mitjans, si en tenia, i aleshores molts pobres no podien tornar mai a casa. Els senyors feudals disposaven de recursos, com en el cas del rescat de les Cent Donzelles de Bagà, per exemple. L’orde va permetre socialitzar i ampliar l’ajuda a més captius. Tal com ens explica la seva història, aquest va comptar amb una branca femenina, i la seva fundadora va ser Maria de Cervelló. Com veieu, a l’Edat Mitjana, tant bescantada pels il.lustrats, a Catalunya hi havia una equiparació real entre homes i dones a nivell social. Santa Maria de Cervelló ens retorna al Baix Llobregat i al fet que va ser un referent de la seva època.

Ho vull recalcar perquè aquest dissabte, 22 de setembre, al vespre es va celebrar un acte de suport a la Tamara Carrasco a Viladecans. Aquesta jove està encausada pels fets esdevinguts durant la vaga del 3 d’octubre a Catalunya. Pendent de judici, està sotmesa a mesures cautelars que la impedeixen sortir del seu municipi excepte per anar al seu treball. A nivell legal, això comporta que el jutge espanyol li denegués la petició per visitar sa mare, que viu en un altre municipi. L’acte va comptar amb el suport de la sectorial de l’ANC relacionada amb la dona, a més d’altres entitats que hi van ser convidades a pujar a l’escenari per poder explicar la seva tasca. Tot i que l’acte es va allargar més del compte, la llista de les personalitats era molt destacada. Des d’Elisenda Paluzie, la Carme Porta, fins a d’altres capdavanteres en el seu àmbit. Destacaria la intervenció de la representant de Súmate, i de la Plataforma d’Afectats per l’1 d’Octubre. En general, la reflexió sobre els esdeveniments va anar enfocada al paper de la dona en aquestos moments polítics que vivim camí de la independència.

El lema de la República feminista va ser predominant. Certament, cal molta feina perquè les dones avancin a nivell social i polític, però com tots els “ismes”, el feminisme s’equivoca. La lluita contra el patriarcat és un objectiu equivocat, el seu enemic principal és el matriarcat. I m’explicaré tant bé com podré: parlem de com el patriarcat i el matriarcat es divideixen l’espai social en l’àmbit públic i privat, i en cadascun d’ells manen de forma jeràrquica vertical, de dalt a baix. Fins que el feminisme no entengui que anem a un espai social sense divisions entre privat i públic, on ens trobem amb una distribució a nivell del rang, horitzontalment, i no verticalment, encara caurem en el parany d’un discurs ben elaborat, que més enllà del llenguatge políticament correcte s’omple de tecnicismes com “sororitat”, que vol dir germanor entre dones… i sinó que moltes vegades la gent entén com “sonoritat”… ai….

També es queixava la representant de la CUP que no tenien referents femenins clars, i això penso que és culpa del pensament feminista, que es recolza en la història moderna que, a tot estirar, arrenca del segle XX. Aquesta manca de perspectiva històrica fa que el feminisme esdevingui un discurs de dues dimensions, o de poca profunditat. Si avui dia la gent entengués que, a més de parlar i discutir, es pot aprendre molt de la història del nostre poble i de la seva evolució històrica. Quan hom manca de referents, no serà perquè no hi són, sinó perquè no s’han buscat i trobat com cal. Per això, al 1928 la Fundació Concepció Ravell i Civils va editar el volum “Sobiranes de Catalunya”, un recull de monografies històriques de les dones catalanes. Per sort, altres llibres editats modernament omplen aquestos espais per donar relleu a les nostres avantpassades. Els prejudicis al voltant d’aquestos segles fan que el feminisme català pateixi el mal del “patufet”…

En tot cas, més que els discursos polítics, em van agradar les representants de les associacions, més clares i entenedores. Aquestes van donar veracitat al seu discurs, com ho va fer la Tamara Carrasco. Tal com ella era, una noia de Viladecans que s’estima el seu poble. Va rebre una bona felicitació pel seu cumpleanys: l’escalf de la seva gent, i de les companyes que la van obsequiar amb un bon regal: anem plegats endavant. Com que l’acte es va fer davant de l’església parroquial, vaig poder agafar un fulletó sobre la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. Ella també serà un bon referent per a tots nosaltres. Amb el desig que aviat puguem sortir tots de la presó, sigui més ample o estreta.

El Judici de Verntallat

0
Publicat el 22 d'abril de 2015

P1290649-1

Aquestos dies s’està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l’Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres. Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l’historiador Miquel Freixa sobre “Francesc de Verntallat”, publicat per l’Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d’Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d’ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l’anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l’afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d’aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l’objectiu d’alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s’hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d’Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l’autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d’Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d’anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d’Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S’endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d’Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d’Horst-Ol. “Ol” seria alt. I el mot “horst” és el niu de l’àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d’Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l’exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença. 

La Paradoxa Casanova

0
Ahir, 28 de març, es va celebrar un acte molt important amb la presentació de la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat. Més enllà de la significació política pel nombre i la qualitat dels representants que hi van participar, com pel lloc on es va fer, el punt central és la lluita pel dret a votar, el qual és un dels fonaments dels drets civils.
Aquest acte polític s’ha esdevingut pocs dies després d’una sentència d’un tribunal espanyol al voltant de les diferències en els registres de parelles de fet, que existeixen per raó del dret civil privat. Com que els jutges del tribunal han dit que això no pot ser perquè “todos los españoles son iguales ante la ley”, han decidit que aquestes registres no són legals. Una cosa tant forassenyada i demagògica elevada a sentència judicial diu molt poc d’aquests funcionaris de la justícia. No només s’han saltat qualsevol significat d’equitat, sinó que a més s’han saltat el seu dret castellà! Ja podem recitar “Setze jutges d’un jutjat es mengen el fetge d’un penjat…”
Com que no crec pas que sigui l’última, ni ha estat la darrera atzagaiada justiciera, cal tenir ben present, com a catalans, que som lliures i que el nostre dret civil és vigent. I només pel “justo derecho de conquista” ens poden aplicar el dret espanyol. Existeix una contradicció evident, que es manifesta en allò que anomeno “la paradoxa Casanova”.

Per entendre aquesta paradoxa, us recomano l’acte que avui, 29 de març, a partir de les sis de la tarda, se celebrarà a l’Ateneu de Cervelló, al carrer santa Anna. El programa presenta dues conferències. La primera parlarà de la Guerra de Successió al Baix Llobregat, presentada per En Josep Llurba, i la segona, parlarà de les Constitucions catalanes, presentada per En Miquel Manubens. Aquest darrer conferenciant català fa anys que va recordant als desmemoriats que tenim dret i constitucions pròpies. La seva pàgina fa pedagogia amb la paraula Devolució, un concepte legal que vol fer entenedor als seus oients catalans, i també, als de la resta del món, equiparant-lo a l’ordenament jurídic anglosaxó, que s’hi escau més.
Més enllà de les qüestions semàntiques, en el fons, els catalans estem reclamant les llibertats perdudes fa tres segles. Com que la llibertat té molts camps d’expressió, però es té o no es té, cal tenir en compte que és un dret fonamental de la persona i dels pobles. Doncs, cada gent per ser poble té el seu propi i ple dret civil.
Us vull recalcar la paraula ple, perquè amb el Decreto de Nueva Planta el rei Felip V de Castella, IV d’Aragó, va establir que ell dictaria els dret aplicable als catalans. I en el seu redactat va determinar que mentre no legislès, es continuarien aplicant els Drets i Constitucions de Catalunya…? En aquest punt es manifesta la paradoxa Casanova. A Rafael Casanova, doctor en drets, i a tots aquells juristes que defensaren i lluitaren pels nostres drets, els dono l’autoria d’aquesta formulació jurídica.
El dret civil català és general, o ple, no hi ha diferenciació entre dret públic ni privat, com passa amb al dret anglosaxó, i es fonamenta en l’usatge i el dret consuetudinari. A efectes legals pràctics, el Decreto de Nueva Planta, així com els altres edictes monàrquics, van deixar en mans del rei el dret públic, i els catalans vam poder mantenir el dret civil privat. La pervivència del dret civil privat ens ha salvat com a poble. Malgrat que el rei, amb les seves disposicions, l’anava sepultant amb els seus enterramorts o jutges.
Un altre punt de la paradoxa està en qui nomena el rei? Es fa per dret de sang, és clar. Però els catalans no tenim rei. El nostre sobirà és el comte de Barcelona, i per ser-ho, no val el dret de sang. Cal un jurament. I per això, tant Felip V com l’Arxiduc Carles, van ser comtes de Barcelona. Tots dos ho van ser, però tots dos van cometre perjuri. Perquè havien de defensar els nostres drets i constitucions i no ho van fer. El rei actual, proclamant-se hereu d’aquesta nissaga borbònica tampoc ho fa. Per això, per amagar aquest crim, el sistema judicial espanyol vol acabar d’extingir el dret privat català amb aquestes sentències, com per exemple, el dels registres. Aquestos funcionaris tan escrupulosos en la defensa de la igualtat “entre todos los españoles” no són conscients que acabant amb el dret privat, estan fomentant el renaixement del nostre dret civil ple? No se n’adonen que dicten, en nom del seu rei que els nomena, no ho oblidèssim mai!, sentències absurdes. Al final, ens estan dient que l’únic espanyol que quedarà igual davant de la seva llei serà, precisament, el seu rei. El qual, per més inri, és inviolable i irresponsable…
Els catalans estem caminant cap a la nostra llibertat, sigui amb una sola cama, la voluntat d’independència, o amb les dues, que inclouria el dret civil. Sempre serà millor anar ben calçats, no amb sabates desaparellades, si cal tots dos amb espardenyes o amb sabata, però amb el pas ferm.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Sobirania dels Drets Civils

0
Aquest dissabte al vespre tornava a casa amb l’autobús, i des de la finestra podia veure com s’havien encès els llums dels edificis i carrers. Em vaig fixar en el rètol de l’Hotel Rey Juan Carlos I, i em va sobtar que llegia J an Carlos I. Resulta que el llum de la U no funcionava, la qual cosa vaig atribuir a que seria la U d’Urdangarin? O és que la crisi també ha arribat als hotels de luxe, aparença durant molts anys i que ara es veu de llautó. O de cromat sospitós escampat per totes les Catalunyes, Espanyes, i altres llocs d’arreu.

La llum del rètol de l’hotel Jan Carlos serà tant anècdotica com la de l’afer Urdangarin per als catalans. Altres interessats ja s’encarregaran de burxar les ferides a Madrid. Però no voldria entrar en el joc de reis i villans. Defensaré la neutralitat en aquestos casos, una neutralitat activa, no violenta, ben catalana. Doncs, per fer justícia no podem afavorir ni als monàrquics ni als villans: entre la dinastia borbònica i els dels promotors d’una tercera república espanyola, amb un Aznar de president com si fos el Cid. Però el títol de Cid, o Sidi, amb que el van batejar els moros vol dir senyor. I els catalans ja sabem que tot vé de mena.
Nosaltres hem de tenir ben clar que el nostre Sobirà no és d’aquest món, i en tot cas, que a la terra, allò que hauria de manar sobre tots els catalans és la primacia dels Drets i Constitucions de Catalunya.

Doncs són el fonament de les nostres llibertats aconseguides davant dels poderosos i pactades amb ells. Tant era si de la casa de Barcelona, Cerdanya i Conflent, si de la Trastàmara, si de Portugal, o si de la casa d’Anjou, tots havien de jurar els Drets i Constitucions per a ser sobirans dels catalans. Per això, cal recordar que Felip IV de Catalunya, i V de Castella, va ser coronat comte de Barcelona durant les Corts desenvolupades al convent de Sant Francesc de Barcelona a principis del segle XVIII. Penseu en tot allò que ens han esborrat a consciència, per saber que a més de construir la fortalesa de la Ciutadella, també es va enderrocar el convent, i no van deixar pedra sobre pedra, tal era la seva voluntat d’esborrar l’escena del crim jurídic que van cometre amb el Decret de Nova Planta.
Allò va ser un perjuri com una casa! Fa que tot des d’aleshores sigui nul de ple dret. Només per conquesta, és clar! En tot cas, tinc l’esperança que algun dia el futur sobirà, comte de Barcelona, juri els Drets i Constitucions, encara que sigui Felip VI de Castella, i V d’Aragó, qui ho sap?
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Ni rendició ni independència: drets civils

3

Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
A més de la crisi moral, política i econòmica hem de tenir present que
en aquestos moments no comptem amb gaires suports nacionals ni
internacionals per assolir la llibertat com a catalans. Ni la majoria
d’habitants del Principat ho volen pas, ni els Estats de la Unió Europea
ni els Estats Units d’Amèrica ens tenen en compte per a res. Per això
considero que només ens queda la lluita pels drets civils, i aquesta no
passa per cap administració pública actual.

Cal fer reflexió i també memòria de tots els esdeveniments passats per
retrobar un camí bo per arribar al nostre destí com a persones i com a
poble. I cal recular més enllà dels anys d’aquesta Segona Restauració
Borbònica, i més enllà de la Segona República. Jo sóc dels que crec que
cal retornar al moment on tota Catalunya se’n va anar en orris. Cal
reivindicar els drets i les constitcions de Catalunya de 1705, que són
les nostres i les úniques legitimades pel nostre poble i jurades pel
comte de Barcelona. La resta ha estat sempre entrar en el laberint de la
pell de brau, quan hem de sortir del laberint del minotaure. Els drets i
constitucions de Catalunya són i seran el nostre fil d’Ariadna.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Cercant Doctors en Drets i Constitucions

0
La recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol tanca un capítol de la història catalana recent. Aquest capítol és el del procés conegut com a Transición Española i  que a casa nostra es va exemplificar en el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Gairebé després de trenta anys, se’ns fan evidents els signes  de caducitat i decadència enmig de la nostra societat, esgotat el seu esperit, empenta i il.lusió. La redacció de la Constitución Española i de l’Estatut d’aleshores ha demostrat que avui dia han quedat desfasats. I que davant dels problemes que es presenten, molts preferiran amagar el cap sota l’ala, i altres buscar nous camins i solucions. La sentència del Tribunal, que ens pesarà com una llosa, ens obre més portes de la que ens tanca, i amb el temps ho veurem més clar.

Quan es va establir el sistema jurídic espanyol i català vigent actualment, ja es preveien alguns possibles problemes institucionals,  com el finançament amb Trias Fargas, o la justícia, amb el mateix Solé Tura. Però el desig de superar una dictadura i arribar a una democràcia plena ens va fer confiats en excés. Tenir institucions democràtiques no vol dir que el poble ni la gent ho siguin: com altres autors diuen, Xavier Diez, anem a una deriva a la turca. L’esquema bàsic i teòric de la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial no ha existit plenament a Espanya. Les comparacions amb Holanda, Alemanya, Dinamarca, etc … ensenyen les grans diferències de tarannà. Tot i haver diferents sistemes polítics, els estudiosos estableixen que en un sistema constitucional existeix un predomini de la llibertat legislativa, i que la voluntat dels pobles preval davant de qualsevol interpretació dels altres poders, com l’executiu o judicial. Per tant, només un referèndum podia canviar un altre, ja que la sobirania resideix en el poble. Aquest és l’esquema comú, el qual s’ha demostrat una altra vegada que a “Spain is different”, i no per als turistes, sinó per als “nacionales”.

El fet que el Tribunal Constitucional assumeix que és competent per a jutjar un Estatut sota l’empara d’una Constitució, la qual ja preveu tot un procés estatutari de reforma dintre de la mateixa Constitució, trenca amb un sistema que dóna prioritat al poder legislatiu, i per tant, a la voluntat popular. La comparança amb el sistema austríac neix de circumstàncies polítiques semblants, arrel del nazisme i la Segona Guerra Mundial, però s’aplica dintre d’un estat amb un sol poble. Que s’apliqui a Espanya com a un estat amb diferents pobles, porta al conflicte jurídic i jurisdiccional. I aquest conflicte ha quedat evident amb l’actuació del Tribunal Constitucional.

Ara es plantegen diferents respostes des de Catalunya, però la resposta a nivell legislatiu ja no és possible: tornar a votar un referèndum, un altre estatut, la inaplicabilitat d’una norma a la manera basca, etc … només fan que sortir de la qüestió central que se’ns planteja. I aquesta qüestió precisament la fa evident la sentència del Tribunal Constitucional: qui està legitimat per a decidir sobre la llibertat dels catalans? Veurem, doncs, que la legitimitat es planteja en termes jurídics, i que la resposta a nivell espanyol només pot ser jurídica, ja que en darrera instància, qui s’ha pronunciat és un òrgan judicial.  Per tant, la Constitución Española ha col.locat el poder judicial per sobre dels altres poders polítics, executiu i legislatiu. També cal tenir en compte que el cap suprem d’aquest sistema judicial és precisament el cap de l’estat, en aquest cas el monarca espanyol. Com podeu comprovar en el text definitiu de la setència, el qual comença després dels signants amb la fòrmula jurídica, però real, i reial, “En Nombre del Rey”. Hem de fixar-nos precisament en tot això per poder donar una resposta a la qüestió.

I aquesta resposta neix de les Constitucions de Catalunya, ja que són la base jurídica catalana. Aquestes neixen del dret civil, que és alhora públic i privat, ja que neixen de la sobirania dels catalans, en tant que subjectes i objectes de dret, actius i passius dels seus propis drets i institucions. El fet que enguany es commemori el cinquentenari de la Compilació de Dret “Civil Català”, no ens ha de desviar l’atenció d’aquest punt,  doncs  es refereix a les romanalles de la part encara vigent al segle XX del dret privat dels ciutadans amb veinatge a Catalunya. I això no són els nostres Drets i Constitucions. Els mateixos que Felip V de Castella, i IV d’Aragó, va jurar defensar i complir. Per tant, si la dinastia borbònica no ho va fer així, no deixa de ser “perjura”, i per tant, il.legítima davant dels catalans. De la mateixa manera, tot el dret, i tot el poder judicial del qual neix com a font de dret és “perjur”. Només en la mesura que la monarquia, sigui quina sigui, compleix els Drets i Constitucions poden legitimar la seva sobirania com a Comtes de Barcelona. I per tant, la resposta catalana ha de venir a reivindicar el compliment d’aquest jurament. No en va es va nomenar Conseller en Cap Rafael Casanova, ja que ell mateix era Doctor en Drets, i per tant, els avantpassats ja ens assenyalaven clarament que la qüestió del 1714, i de tots aquestos segles, no deixa de ser una lluita jurídica per la llibertat.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Crida a la Lectura Pública dels Drets i Constitucions de Catalunya

0
Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s’ha fet a missa de l’Antic Testament. Es tracta d’un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l’exili gràcies a la generositat de l’emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu.  Però la tristesa s’ensenyoria davant d’un país desolat, i així estava també l’esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l’alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d’ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.

Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l’edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Nació contra el Poble

1
Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l’article sobre la “identité nationale” a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l’article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l’estat-nació i de l’enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l’estat-nació a  l’Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la “identité nationale” a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc… i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, … El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s’explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l’àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l’associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d’anàlisi per treure l’entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S’estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s’assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d’un territori poden existir pobles diferents, i que la nació “escull” un d’aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc… que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l’alsacià, etc… normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s’assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'”identité nationale”, ja que només pot haver-hi “la nation”, i només es pot pertànyer a la “nation française”. Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la “nation”!.  Ara el problema és que els mateixos francesos s’estan qüestionant la seva “identité”: després de vèncer els diferents pobles de l’estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D’aquí surten les expressions de “franc français”…
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l’estat-nació s’estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l’estat, ja que les persones que s’incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d’un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite “nacional”. Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s’adonen inconscientment que són un “poble”, i que aquesta idea és prou diferent de la “nació”.
La paraula “poble” ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi “nascut”. Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d’integració, senzillament vol dir que es reconeix la “seva” diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de “populus” que de “civitas”, com els nord-americans, que parlen d’ells mateixos com a “people” i no com a “nation”, malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l’esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d’Amèrica. Tot i que el segle XXI s’ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s’han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d’inseguretat ciutadana, són símptomes d’aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

El Sis d’Octubre i la República d’Amadeu Hurtado

1
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d’octubre del 1934, cal recordar la visió d’un dels protagonistes i testimoni d’aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l’advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l’Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l’any 1967 ???  per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d’Advocat. El tercer volum es titula “Història del meu Temps 1931-1936” i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d’un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d’aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.


Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l’Estat Espanyol.
El punt de vista d’Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d’aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s’aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d’aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d’un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d’avui dia, passats força anys,  utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l’Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el  paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: “Pobles com Catalunya, d’una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l’esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials.” També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : “respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l’amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia”. No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

De peus a terra i aixecant el cap al cel

0
Publicat el 28 de juny de 2009
Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números,  a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l’Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència.  Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l’acte volia que els partits s’afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d’una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s’obrin.

Una manifestació a les cinc de la tarda d’un mes de juny, amb el sol picant de ple, o és per anar a la platja o per posar-se moreno. Sort que molts anaven amb banderes, barrets, gorres i altres opcions, com el mocador negre amb el poema de Foix, que van servir per cobrir el cap, i evitar alguna insolació. Ahir s’esperaven 20.000 persones, però només 1000 segadors s’hi van aplegar. La collita d’enguany ha estat molt minsa a nivell polític, i en aquest sentit, prou valents van venir a donar el seu testimoni. No van arribar ni a cinc ni a tres mil persones, això pot ser efecte d’algun miratge del desert de l’avinguda pavimentada o de la pols del parc de la Ciutadella.  Les banderes ens feien companyia i omplien la gernació. De fet, la manifestació reivindicativa pels drets dels homosexuals va aplegar més gent, algú potser va haver de triar, no es pot estar a tot arreu. Però és simptomàtic que alhora de la veritat, els drets dels catalans tenen menys recolzament que els drets sexuals d’altres ciutadans.
Però no vull que us penseu que vull fer d’esgarriacries, Déu n’hi do la paraula! Al contrari, va ser una manifestació exitosa i de gran transcendència per al nostre poble. Més enllà de les xifres, ja us he dit que el seu valor simbòlic era molt més gran. Era una manifestació per dir no, per dir prou! Per dir, no és això, companys, no és això…! No va ser només la lletra d’una cançó, va ser el gest d’expressar-la amb fets. També va ser el moment de cantar cançons de l’Ovidi Montllor, del Llach, fins i tot, de la República, com un cant d’enyor. Ahir es va anar enrera per tirar endavant: per recordar al president de la Generalitat Lluís Companys, i per aprendre de la seva darrera llicó: morir amb els peus tocant a terra, ja que ell va ser confiat i il.lús, però honrat.
A nivell personal, vaig estar content de retrobar companys i amics d’altres temps, els Josep, els Toni, el Roger, els Ramons, … vaig agrair molt el regal d’aniversari que ens va fer el Carles, en forma de beguda refrescant, des d’aquí et torno a felicitar. Els companys i amics, els altres polítics que estaven anant d’aquí a allà, xerrant i parlant, els més coneguts com el Carretero, el Santiago Espot, el Pedro Morón, etc… i els més joves que prendran el relleu algun dia. Ahir, sota el sol inclement d’Espanya vam anar pel carrer, i sabem que caldrà tornar a passar pel desert per arribar a la Terra Promesa. Fent com el títol del llibre escrit per l’abat Cassià Just, “Viure amb fe, esperança i caritat”. Amén.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Els Americans d’Europa

0
Publicat el 1 de març de 2009
Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s’han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l’estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc… Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d’Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d’estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte “territorial”, i el concepte “personal”, que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d’una realitat geogràfica, i que hauria d’implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament “eurocèntrica”?. Seria confondre l’estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l’únic possible. L’estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l’estat-poble neix de l’home lliure. Un va de dalt cap avall, i l’altre d’avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d’estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d’estat totalitari referint-se a la UE, molts s’escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l’espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d’Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d’Estats o Estats Units dels Pobles d’Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d’Independència Nord-Americana: “Nós, el Poble…”. Els catalans encara ens hem de descolonitzar d’Europa, en molts sentits.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari