Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Drets

El Judici de Verntallat

0
Publicat el 22 d'abril de 2015

P1290649-1

Aquestos dies s’està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l’Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres. Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l’historiador Miquel Freixa sobre “Francesc de Verntallat”, publicat per l’Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d’Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d’ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l’anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l’afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d’aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l’objectiu d’alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s’hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d’Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l’autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d’Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d’anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d’Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S’endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d’Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d’Horst-Ol. “Ol” seria alt. I el mot “horst” és el niu de l’àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d’Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l’exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença. 

La Paradoxa Casanova

0
Ahir, 28 de març, es va celebrar un acte molt important amb la presentació de la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat. Més enllà de la significació política pel nombre i la qualitat dels representants que hi van participar, com pel lloc on es va fer, el punt central és la lluita pel dret a votar, el qual és un dels fonaments dels drets civils.
Aquest acte polític s’ha esdevingut pocs dies després d’una sentència d’un tribunal espanyol al voltant de les diferències en els registres de parelles de fet, que existeixen per raó del dret civil privat. Com que els jutges del tribunal han dit que això no pot ser perquè “todos los españoles son iguales ante la ley”, han decidit que aquestes registres no són legals. Una cosa tant forassenyada i demagògica elevada a sentència judicial diu molt poc d’aquests funcionaris de la justícia. No només s’han saltat qualsevol significat d’equitat, sinó que a més s’han saltat el seu dret castellà! Ja podem recitar “Setze jutges d’un jutjat es mengen el fetge d’un penjat…”
Com que no crec pas que sigui l’última, ni ha estat la darrera atzagaiada justiciera, cal tenir ben present, com a catalans, que som lliures i que el nostre dret civil és vigent. I només pel “justo derecho de conquista” ens poden aplicar el dret espanyol. Existeix una contradicció evident, que es manifesta en allò que anomeno “la paradoxa Casanova”.

Per entendre aquesta paradoxa, us recomano l’acte que avui, 29 de març, a partir de les sis de la tarda, se celebrarà a l’Ateneu de Cervelló, al carrer santa Anna. El programa presenta dues conferències. La primera parlarà de la Guerra de Successió al Baix Llobregat, presentada per En Josep Llurba, i la segona, parlarà de les Constitucions catalanes, presentada per En Miquel Manubens. Aquest darrer conferenciant català fa anys que va recordant als desmemoriats que tenim dret i constitucions pròpies. La seva pàgina fa pedagogia amb la paraula Devolució, un concepte legal que vol fer entenedor als seus oients catalans, i també, als de la resta del món, equiparant-lo a l’ordenament jurídic anglosaxó, que s’hi escau més.
Més enllà de les qüestions semàntiques, en el fons, els catalans estem reclamant les llibertats perdudes fa tres segles. Com que la llibertat té molts camps d’expressió, però es té o no es té, cal tenir en compte que és un dret fonamental de la persona i dels pobles. Doncs, cada gent per ser poble té el seu propi i ple dret civil.
Us vull recalcar la paraula ple, perquè amb el Decreto de Nueva Planta el rei Felip V de Castella, IV d’Aragó, va establir que ell dictaria els dret aplicable als catalans. I en el seu redactat va determinar que mentre no legislès, es continuarien aplicant els Drets i Constitucions de Catalunya…? En aquest punt es manifesta la paradoxa Casanova. A Rafael Casanova, doctor en drets, i a tots aquells juristes que defensaren i lluitaren pels nostres drets, els dono l’autoria d’aquesta formulació jurídica.
El dret civil català és general, o ple, no hi ha diferenciació entre dret públic ni privat, com passa amb al dret anglosaxó, i es fonamenta en l’usatge i el dret consuetudinari. A efectes legals pràctics, el Decreto de Nueva Planta, així com els altres edictes monàrquics, van deixar en mans del rei el dret públic, i els catalans vam poder mantenir el dret civil privat. La pervivència del dret civil privat ens ha salvat com a poble. Malgrat que el rei, amb les seves disposicions, l’anava sepultant amb els seus enterramorts o jutges.
Un altre punt de la paradoxa està en qui nomena el rei? Es fa per dret de sang, és clar. Però els catalans no tenim rei. El nostre sobirà és el comte de Barcelona, i per ser-ho, no val el dret de sang. Cal un jurament. I per això, tant Felip V com l’Arxiduc Carles, van ser comtes de Barcelona. Tots dos ho van ser, però tots dos van cometre perjuri. Perquè havien de defensar els nostres drets i constitucions i no ho van fer. El rei actual, proclamant-se hereu d’aquesta nissaga borbònica tampoc ho fa. Per això, per amagar aquest crim, el sistema judicial espanyol vol acabar d’extingir el dret privat català amb aquestes sentències, com per exemple, el dels registres. Aquestos funcionaris tan escrupulosos en la defensa de la igualtat “entre todos los españoles” no són conscients que acabant amb el dret privat, estan fomentant el renaixement del nostre dret civil ple? No se n’adonen que dicten, en nom del seu rei que els nomena, no ho oblidèssim mai!, sentències absurdes. Al final, ens estan dient que l’únic espanyol que quedarà igual davant de la seva llei serà, precisament, el seu rei. El qual, per més inri, és inviolable i irresponsable…
Els catalans estem caminant cap a la nostra llibertat, sigui amb una sola cama, la voluntat d’independència, o amb les dues, que inclouria el dret civil. Sempre serà millor anar ben calçats, no amb sabates desaparellades, si cal tots dos amb espardenyes o amb sabata, però amb el pas ferm.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Sobirania dels Drets Civils

0
Aquest dissabte al vespre tornava a casa amb l’autobús, i des de la finestra podia veure com s’havien encès els llums dels edificis i carrers. Em vaig fixar en el rètol de l’Hotel Rey Juan Carlos I, i em va sobtar que llegia J an Carlos I. Resulta que el llum de la U no funcionava, la qual cosa vaig atribuir a que seria la U d’Urdangarin? O és que la crisi també ha arribat als hotels de luxe, aparença durant molts anys i que ara es veu de llautó. O de cromat sospitós escampat per totes les Catalunyes, Espanyes, i altres llocs d’arreu.

La llum del rètol de l’hotel Jan Carlos serà tant anècdotica com la de l’afer Urdangarin per als catalans. Altres interessats ja s’encarregaran de burxar les ferides a Madrid. Però no voldria entrar en el joc de reis i villans. Defensaré la neutralitat en aquestos casos, una neutralitat activa, no violenta, ben catalana. Doncs, per fer justícia no podem afavorir ni als monàrquics ni als villans: entre la dinastia borbònica i els dels promotors d’una tercera república espanyola, amb un Aznar de president com si fos el Cid. Però el títol de Cid, o Sidi, amb que el van batejar els moros vol dir senyor. I els catalans ja sabem que tot vé de mena.
Nosaltres hem de tenir ben clar que el nostre Sobirà no és d’aquest món, i en tot cas, que a la terra, allò que hauria de manar sobre tots els catalans és la primacia dels Drets i Constitucions de Catalunya.

Doncs són el fonament de les nostres llibertats aconseguides davant dels poderosos i pactades amb ells. Tant era si de la casa de Barcelona, Cerdanya i Conflent, si de la Trastàmara, si de Portugal, o si de la casa d’Anjou, tots havien de jurar els Drets i Constitucions per a ser sobirans dels catalans. Per això, cal recordar que Felip IV de Catalunya, i V de Castella, va ser coronat comte de Barcelona durant les Corts desenvolupades al convent de Sant Francesc de Barcelona a principis del segle XVIII. Penseu en tot allò que ens han esborrat a consciència, per saber que a més de construir la fortalesa de la Ciutadella, també es va enderrocar el convent, i no van deixar pedra sobre pedra, tal era la seva voluntat d’esborrar l’escena del crim jurídic que van cometre amb el Decret de Nova Planta.
Allò va ser un perjuri com una casa! Fa que tot des d’aleshores sigui nul de ple dret. Només per conquesta, és clar! En tot cas, tinc l’esperança que algun dia el futur sobirà, comte de Barcelona, juri els Drets i Constitucions, encara que sigui Felip VI de Castella, i V d’Aragó, qui ho sap?
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Ni rendició ni independència: drets civils

3

Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
A més de la crisi moral, política i econòmica hem de tenir present que
en aquestos moments no comptem amb gaires suports nacionals ni
internacionals per assolir la llibertat com a catalans. Ni la majoria
d’habitants del Principat ho volen pas, ni els Estats de la Unió Europea
ni els Estats Units d’Amèrica ens tenen en compte per a res. Per això
considero que només ens queda la lluita pels drets civils, i aquesta no
passa per cap administració pública actual.

Cal fer reflexió i també memòria de tots els esdeveniments passats per
retrobar un camí bo per arribar al nostre destí com a persones i com a
poble. I cal recular més enllà dels anys d’aquesta Segona Restauració
Borbònica, i més enllà de la Segona República. Jo sóc dels que crec que
cal retornar al moment on tota Catalunya se’n va anar en orris. Cal
reivindicar els drets i les constitcions de Catalunya de 1705, que són
les nostres i les úniques legitimades pel nostre poble i jurades pel
comte de Barcelona. La resta ha estat sempre entrar en el laberint de la
pell de brau, quan hem de sortir del laberint del minotaure. Els drets i
constitucions de Catalunya són i seran el nostre fil d’Ariadna.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Cercant Doctors en Drets i Constitucions

0
La recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol tanca un capítol de la història catalana recent. Aquest capítol és el del procés conegut com a Transición Española i  que a casa nostra es va exemplificar en el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Gairebé després de trenta anys, se’ns fan evidents els signes  de caducitat i decadència enmig de la nostra societat, esgotat el seu esperit, empenta i il.lusió. La redacció de la Constitución Española i de l’Estatut d’aleshores ha demostrat que avui dia han quedat desfasats. I que davant dels problemes que es presenten, molts preferiran amagar el cap sota l’ala, i altres buscar nous camins i solucions. La sentència del Tribunal, que ens pesarà com una llosa, ens obre més portes de la que ens tanca, i amb el temps ho veurem més clar.

Quan es va establir el sistema jurídic espanyol i català vigent actualment, ja es preveien alguns possibles problemes institucionals,  com el finançament amb Trias Fargas, o la justícia, amb el mateix Solé Tura. Però el desig de superar una dictadura i arribar a una democràcia plena ens va fer confiats en excés. Tenir institucions democràtiques no vol dir que el poble ni la gent ho siguin: com altres autors diuen, Xavier Diez, anem a una deriva a la turca. L’esquema bàsic i teòric de la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial no ha existit plenament a Espanya. Les comparacions amb Holanda, Alemanya, Dinamarca, etc … ensenyen les grans diferències de tarannà. Tot i haver diferents sistemes polítics, els estudiosos estableixen que en un sistema constitucional existeix un predomini de la llibertat legislativa, i que la voluntat dels pobles preval davant de qualsevol interpretació dels altres poders, com l’executiu o judicial. Per tant, només un referèndum podia canviar un altre, ja que la sobirania resideix en el poble. Aquest és l’esquema comú, el qual s’ha demostrat una altra vegada que a “Spain is different”, i no per als turistes, sinó per als “nacionales”.

El fet que el Tribunal Constitucional assumeix que és competent per a jutjar un Estatut sota l’empara d’una Constitució, la qual ja preveu tot un procés estatutari de reforma dintre de la mateixa Constitució, trenca amb un sistema que dóna prioritat al poder legislatiu, i per tant, a la voluntat popular. La comparança amb el sistema austríac neix de circumstàncies polítiques semblants, arrel del nazisme i la Segona Guerra Mundial, però s’aplica dintre d’un estat amb un sol poble. Que s’apliqui a Espanya com a un estat amb diferents pobles, porta al conflicte jurídic i jurisdiccional. I aquest conflicte ha quedat evident amb l’actuació del Tribunal Constitucional.

Ara es plantegen diferents respostes des de Catalunya, però la resposta a nivell legislatiu ja no és possible: tornar a votar un referèndum, un altre estatut, la inaplicabilitat d’una norma a la manera basca, etc … només fan que sortir de la qüestió central que se’ns planteja. I aquesta qüestió precisament la fa evident la sentència del Tribunal Constitucional: qui està legitimat per a decidir sobre la llibertat dels catalans? Veurem, doncs, que la legitimitat es planteja en termes jurídics, i que la resposta a nivell espanyol només pot ser jurídica, ja que en darrera instància, qui s’ha pronunciat és un òrgan judicial.  Per tant, la Constitución Española ha col.locat el poder judicial per sobre dels altres poders polítics, executiu i legislatiu. També cal tenir en compte que el cap suprem d’aquest sistema judicial és precisament el cap de l’estat, en aquest cas el monarca espanyol. Com podeu comprovar en el text definitiu de la setència, el qual comença després dels signants amb la fòrmula jurídica, però real, i reial, “En Nombre del Rey”. Hem de fixar-nos precisament en tot això per poder donar una resposta a la qüestió.

I aquesta resposta neix de les Constitucions de Catalunya, ja que són la base jurídica catalana. Aquestes neixen del dret civil, que és alhora públic i privat, ja que neixen de la sobirania dels catalans, en tant que subjectes i objectes de dret, actius i passius dels seus propis drets i institucions. El fet que enguany es commemori el cinquentenari de la Compilació de Dret “Civil Català”, no ens ha de desviar l’atenció d’aquest punt,  doncs  es refereix a les romanalles de la part encara vigent al segle XX del dret privat dels ciutadans amb veinatge a Catalunya. I això no són els nostres Drets i Constitucions. Els mateixos que Felip V de Castella, i IV d’Aragó, va jurar defensar i complir. Per tant, si la dinastia borbònica no ho va fer així, no deixa de ser “perjura”, i per tant, il.legítima davant dels catalans. De la mateixa manera, tot el dret, i tot el poder judicial del qual neix com a font de dret és “perjur”. Només en la mesura que la monarquia, sigui quina sigui, compleix els Drets i Constitucions poden legitimar la seva sobirania com a Comtes de Barcelona. I per tant, la resposta catalana ha de venir a reivindicar el compliment d’aquest jurament. No en va es va nomenar Conseller en Cap Rafael Casanova, ja que ell mateix era Doctor en Drets, i per tant, els avantpassats ja ens assenyalaven clarament que la qüestió del 1714, i de tots aquestos segles, no deixa de ser una lluita jurídica per la llibertat.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Crida a la Lectura Pública dels Drets i Constitucions de Catalunya

0
Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s’ha fet a missa de l’Antic Testament. Es tracta d’un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l’exili gràcies a la generositat de l’emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu.  Però la tristesa s’ensenyoria davant d’un país desolat, i així estava també l’esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l’alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d’ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.

Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l’edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Nació contra el Poble

1
Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l’article sobre la “identité nationale” a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l’article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l’estat-nació i de l’enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l’estat-nació a  l’Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la “identité nationale” a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc… i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, … El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s’explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l’àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l’associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d’anàlisi per treure l’entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S’estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s’assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d’un territori poden existir pobles diferents, i que la nació “escull” un d’aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc… que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l’alsacià, etc… normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s’assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'”identité nationale”, ja que només pot haver-hi “la nation”, i només es pot pertànyer a la “nation française”. Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la “nation”!.  Ara el problema és que els mateixos francesos s’estan qüestionant la seva “identité”: després de vèncer els diferents pobles de l’estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D’aquí surten les expressions de “franc français”…
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l’estat-nació s’estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l’estat, ja que les persones que s’incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d’un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite “nacional”. Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s’adonen inconscientment que són un “poble”, i que aquesta idea és prou diferent de la “nació”.
La paraula “poble” ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi “nascut”. Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d’integració, senzillament vol dir que es reconeix la “seva” diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de “populus” que de “civitas”, com els nord-americans, que parlen d’ells mateixos com a “people” i no com a “nation”, malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l’esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d’Amèrica. Tot i que el segle XXI s’ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s’han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d’inseguretat ciutadana, són símptomes d’aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

El Sis d’Octubre i la República d’Amadeu Hurtado

1
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d’octubre del 1934, cal recordar la visió d’un dels protagonistes i testimoni d’aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l’advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l’Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l’any 1967 ???  per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d’Advocat. El tercer volum es titula “Història del meu Temps 1931-1936” i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d’un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d’aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.


Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l’Estat Espanyol.
El punt de vista d’Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d’aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s’aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d’aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d’un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d’avui dia, passats força anys,  utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l’Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el  paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: “Pobles com Catalunya, d’una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l’esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials.” També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : “respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l’amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia”. No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

De peus a terra i aixecant el cap al cel

0
Publicat el 28 de juny de 2009
Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números,  a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l’Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència.  Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l’acte volia que els partits s’afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d’una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s’obrin.

Una manifestació a les cinc de la tarda d’un mes de juny, amb el sol picant de ple, o és per anar a la platja o per posar-se moreno. Sort que molts anaven amb banderes, barrets, gorres i altres opcions, com el mocador negre amb el poema de Foix, que van servir per cobrir el cap, i evitar alguna insolació. Ahir s’esperaven 20.000 persones, però només 1000 segadors s’hi van aplegar. La collita d’enguany ha estat molt minsa a nivell polític, i en aquest sentit, prou valents van venir a donar el seu testimoni. No van arribar ni a cinc ni a tres mil persones, això pot ser efecte d’algun miratge del desert de l’avinguda pavimentada o de la pols del parc de la Ciutadella.  Les banderes ens feien companyia i omplien la gernació. De fet, la manifestació reivindicativa pels drets dels homosexuals va aplegar més gent, algú potser va haver de triar, no es pot estar a tot arreu. Però és simptomàtic que alhora de la veritat, els drets dels catalans tenen menys recolzament que els drets sexuals d’altres ciutadans.
Però no vull que us penseu que vull fer d’esgarriacries, Déu n’hi do la paraula! Al contrari, va ser una manifestació exitosa i de gran transcendència per al nostre poble. Més enllà de les xifres, ja us he dit que el seu valor simbòlic era molt més gran. Era una manifestació per dir no, per dir prou! Per dir, no és això, companys, no és això…! No va ser només la lletra d’una cançó, va ser el gest d’expressar-la amb fets. També va ser el moment de cantar cançons de l’Ovidi Montllor, del Llach, fins i tot, de la República, com un cant d’enyor. Ahir es va anar enrera per tirar endavant: per recordar al president de la Generalitat Lluís Companys, i per aprendre de la seva darrera llicó: morir amb els peus tocant a terra, ja que ell va ser confiat i il.lús, però honrat.
A nivell personal, vaig estar content de retrobar companys i amics d’altres temps, els Josep, els Toni, el Roger, els Ramons, … vaig agrair molt el regal d’aniversari que ens va fer el Carles, en forma de beguda refrescant, des d’aquí et torno a felicitar. Els companys i amics, els altres polítics que estaven anant d’aquí a allà, xerrant i parlant, els més coneguts com el Carretero, el Santiago Espot, el Pedro Morón, etc… i els més joves que prendran el relleu algun dia. Ahir, sota el sol inclement d’Espanya vam anar pel carrer, i sabem que caldrà tornar a passar pel desert per arribar a la Terra Promesa. Fent com el títol del llibre escrit per l’abat Cassià Just, “Viure amb fe, esperança i caritat”. Amén.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Els Americans d’Europa

0
Publicat el 1 de març de 2009
Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s’han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l’estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc… Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d’Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d’estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte “territorial”, i el concepte “personal”, que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d’una realitat geogràfica, i que hauria d’implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament “eurocèntrica”?. Seria confondre l’estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l’únic possible. L’estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l’estat-poble neix de l’home lliure. Un va de dalt cap avall, i l’altre d’avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d’estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d’estat totalitari referint-se a la UE, molts s’escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l’espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d’Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d’Estats o Estats Units dels Pobles d’Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d’Independència Nord-Americana: “Nós, el Poble…”. Els catalans encara ens hem de descolonitzar d’Europa, en molts sentits.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Imperi Universal i Domini Propi

0
En l’aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s’ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s’han quedat amb el règim establert se’ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d’espera, no només pel Nadal, hem d’esperar també unes quantes sentències. L’any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l’estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l’arena no l’espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.
En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble,
uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha
moltes menes d’independència. En general, s’entèn que volem tenir un
estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar
l’expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que
l’agonia lenta a que estem sotmesos. L’altra opció seria la lluita per
la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les
mansions d’Olot, o Girona, a Reus, etc… també molts catalans han
aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol
triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la
independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què
vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d’una constitució catalana, ni d’un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l’estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d’estats)  no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un “estat”, però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l’estat universal, que és l’imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d’estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l’imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Els totxos de Gal.les

0
Des de Gal.les han arribat més notícies de tipus polític. Una d’elles parla de la campanya que està duent a terme el partit nacionalista gal.lès Plaid Cymru per aconseguir una nova seu. Es tracta d’apadrinar un totxo, i a un preu de 50 lliures esterlines (65€), tal com explica la revista Presència. El partit està creixent, tant en vots com en càrrecs electes, i estan demanant els diners als seus electors i simpatitzants. Malgrat la crisi institucional i econòmica que els està afectant, el Plaid Cymru busca la complicitat de la seva gent, i fa honor al significat de Cymru, que vol dir els companys o camarades. Una confiança que a Catalunya s’ha perdut fa anys, doncs ha fet que la gent hagi girat l’esquena a la seva classe política.

Els propers mesos es convocaran eleccions a la Gran Bretanya, i els conservadors de David Cameron tornaran al poder. Potser això afectarà al creixement del Plaid Cymru, però també van saber resistir la fortalesa del Partit Laborista durant aquestos anys. Aquestos dies en què es debatia la proposta d’augmentar la capacitat legislativa del parlament gal.lès, i de retruc, del govern, que actua sota l’empara del Home Office des de Londres, existien diversos debats sobre la manera de guanyar més autogovern. Un punt de vista planteja que no cal modificar res de moment, que ja estan bé com estan, i que per augmentar les competències però també els impostos, no cal. És una postura conservadora, però que no compromet. Un altre punt de vista vol demanar més competències, però de manera gradual, i de mica en mica, anar endavant. Però la lluita per aconseguir-ho es presenta difícil ja que la voluntat de fer canvis després de la guerra d’Irlanda del Nord, i de les reivindicacions escoceses, fa que Londres no vulgui afluixar gaire més. El tercer debat planteja obertament una independència d’Anglaterra. En aquest cas, vol aconseguir la Devolution igual que Escòcia o Irlanda, però aquesta via jurídica no és semblant a Gal.les. Resulta que si les altres dues es van unir per acord dels parlaments, per al País de Gal.les va ser diferent. El famós Enric VIII va decretar l’Acta d’Unió per a la integració de Gal.les i Anglaterra, ja que la dinastia dels Tudor era precisament gal.lesa. En aquest cas, el peix petit es va menjar el gros. Però d’això ja fa molts anys.
Encara fa més segles del recull de normes legals i costums gal.lès del Hywel Dda, semblants als nostres Usatges. Però era el dret viu aleshores, i molt avançat en la seva època. Ara per ara, nosaltres també ens hem de conformar amb una Deputació del General que va fent el camí invers en els temps a venir. A més, el control dels partits polítics no deixa gaires espais de debat civil, i qui va més enllà, ha d’agafar el camí de l’exili. Per desgràcia, i això ens passa a molts, alguns hem de tirar enrera per fer dos passos endavant. Però no podem deixar d’admirar-nos que altres partits triïn fer confiança a la seva gent, com el Plaid Cymru, i vulguin apadrinar totxos. I baixar el cap quan un partit polític català va deixar la seu vella del carrer Villarroel amb façana d’obra vista, és a dir, de totxos, per una altra seu millor, semblant a un búnker de disseny modern.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

El darrer triomf d’en Xirinacs

0
Publicat el 4 de gener de 2008

Després d’uns quants mesos de la mort en "martiri" d’en Xirinacs, en la qual, els principals responsables som els catalans, celebro el seu triomf i la seva llibertat. Ell que ha clamat en el desert, proclamava que l’esclavatge és la via de la llibertat. I nosaltres veurem, que en la nostra societat tan farta, ens arribarà la fam. Per als catalans, que tenim fam i set de justícia, esperem que ens arribi el dia de Joia.
A sota, us poso l’entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.

L’ENTREVISTA
Xirinacs:"la dependència és indigna"


Amb 68 anys i amb la força d’un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l’opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L’"ombra" de dos edificis oficials impedeix l’assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.


La seva presència ha estat l’estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d’en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l’independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l’estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.

Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l’u de gener d’aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d’altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l’expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos… Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s’integrin voluntàriament tots aquells que siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l’Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.

Per què, ara?

Una colla de circumstàncies, una d’elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d’un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.

Qui li dóna suport?

Tenim una invasió d’adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.

Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?

Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt…; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l’engròs que sotmet el municipi…; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials…, o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l’assemblea com un veí més.

Com es podria definir la seva revolució?

La autoorganització del poble.

Què li falta a l’independentisme per ser entès?

Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s’ha plantejat molt de "teulada". No m’acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l’Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d’acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se’ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.

Independència sí, però, a quin preu?

Deixa’m explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s’han jugat la vida per la independència i només l’han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l’Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida…; la vida d’una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.

El nostre nacionalisme mou poca gent…

Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l’Estatut i d’altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva… El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se’ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se’ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt… Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m’he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal…

Sap d’algun lloc on s’hagi creat l’assemblea que vostè promou? I que s’hagi plantat?

Tenim l’antecedent de l’Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s’ha d’evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s’està extenent, n’hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.

Què en destacaria d’aquesta plaça de Sant Jaume?

La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l’àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l’atròfia d’una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació…; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha…

Escriurà un nou llibre?

Ja ho veurem això…Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.

Unes paraules als nostres lectors…

Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d’actuacions ciutadanes, d’associacionisme, de gent que lluita…; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l’inversa: dóna la imatge d’allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l’altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces… Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l’autoritat sinó que han de ser obeïdes per l’autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.

Albert Artés i Serra
.


Manifest

Petit fragment del manifest Crida-2000. Països Catalans elaborat per Lluís Maria Xirinacs i Damians: "La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d’Europa, en la línia de les declaracions dels Drets del Pobles de l’ONU, en la seva singularitat i en la igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra."



-"La independència no es demana, es pren"



Punts d’Informació i Suport. Campanya "jo també em planto"



Carrer Rocafor, 242, bis, pis 2on. 08029 Barcelona.



Telèfon 934194747.



Web: www.assemblea.org



Correu Electrònic: assemblea@assemblea.org



Compte Corrent: 2013-0110-29-0201021466

Entrevista Publicada a quatre columnes a la Revista El Llaç de Molins de Rei. Març del 2000. Número 344. Pàgines 14 i 15. Signada per Albert Artés i Serra.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Fins a Tots Sants, no anem als Jutjats

0

Aquest diumenge, 21 d’octubre, molts catalans aniran al Palau Sant Jordi convocats per la Comissió de la Dignitat. Es vol reclamar la devolució dels papers que van ser confiscats pel franquisme als seus amos fa més de seixanta anys. Aquests documents estan a la ciutat de Salamanca, i fa uns mesos es van tornar gairebé tots els que pertanyien a la Generalitat. Tal com es va aprovar en una Ley de las Cortes Españolas, que establia la devolució dels papers als seus amos. Però ara, cal tornar a trobar-se per reclamar una cosa que no s’està complint per motius clarament electorals.

Han passat més de seixanta anys des que les victorioses tropes feixistes espanyoles van ocupar Catalunya, i van començar a recollir tota mena de documentació pública i privada al país. El motiu era el control polític i l’aplicació de mesures repressives de tota mena, incloent la pena capital. Una repressió que va més enllà del període de guerra, es va perllongar amb l’estat d’excepció fins ben entrats els anys quaranta. I que es va mantenir en menor grau durant la dictadura. Després de 35 anys de "pau", es va pactar una transició i el 1977 es votava una Constitución Española. El pacte va incloure un silenci tàcit sobre moltes qüestions, ja que afectava a molta gent que encara era viva. Però després de 30 anys més, ja no tenia sentit per als catalans. I per això, alguns es van adonar que volien recuperar aquella documentació públic i privada que es van emportar.
De fet, la legalitat instaurada pel cop d’estat no havia estat qüestionada. Ni tampoc s’havien fet "tribunals de la veritat" per posar les cartes sobre la taula, i que cadascú assumís els seus errors. Per desgràcia, res d’això s’ha fet, i encara en paguem les conseqüències. El cas, és que sobre la transició es va pactar una determinada legalitat. Un ordenament jurídic fonamentat en una Constitución. Però aquesta, i tot això, està en crisis. Ja que la Constitución era només el reconeixement d’un "status quo" que l’evolució del món ha canviat. En aquest cas, no només existeixen factors interns sinó també externs. I els símptomes més evidents és el frau de la llei.
Això vol dir que si hi ha una llei d’un parlament, el poder executiu l’ha de fer complir amb diligència i bona fe. Si no és el cas, vol dir que s’està vulnerant la llei, s’està cometent un frau, i per tant, prevaricació. Entrem en el terreny de que hi ha drets i lleis per sobre d’altres, i això només ho pot decidir un parlament. Sinó la decisió es pren segons la conveniència i l’arbitrarietat del poder executiu. Però si s’esdevé això, la Llei es devalua, es perd legitimitat, i per tant, les lleis no poden ser aplicades en els tribunals de Justícia. La conseqüència més evident és la manca de la base fonamental dels drets civils i personals, de manera que regna l’arbitrarietat i no l’imperi de la llei. Vol dir que anar a demanar justícia als tribunals espanyols es converteix en una quimera. Per això, proposaria que tots els catalans que hagin d’anar als tribunals, abans busquin de posar-se d’acord entre ells. Llevat dels casos penals, caldria fer vaga als tribunals espanyols, i que fins a Tots Sants, ningú anès als Jutjats.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

La Monarquia Catalana

1

Aquestos dies encara es debat allò de si els catalans tenim rei o no. En fi, que no hi ha manera de que la gent es molesti una mica a mirar el per què de les coses. Ni a parlar amb propietat. Primer, els catalans no tenim rei, i això és la veritat. L’altra veritat és que sí teníem monarquia, i ara m’explicaré, no fos cas que alguns s’enredessin més en la troca de les opinions.

Els catalans no hem tingut mai rei, de fet, el títol del nostre governant era el de comte de Barcelona. I per ser-ho, havia de jurar les Constitucions de Catalunya. Per exemple, el darrer que va fer-ho va ser Felip V rei de Castella, Felip IV rei d’Aragó no ho oblidem. Però tampoc oblidem que va ser comte de Barcelona. I només com a comte de Barcelona podia governar als catalans.
Això no vol dir que els catalans no tinguèssim govern. Teníem un govern semblant al que avui dia tenen els nordamericans. El comte era una mena de president, amb un vice-president, digue’m-ne. I havien de retre comptes a les Corts Catalanes. Per tant, eren i són, un govern monàrquic en el sentit estricte del terme que vol dir govern d’un sol, encara que sigui sota la forma republicana com és el cas. De fet, cal recordar que els Estats Units són una República.
Una altra qüestió que cal tenir present és la legitimitat de la monarquia catalana. Com us he dit, calia jurar les Constitucions Catalanes abans de ser nomenat comte de Barcelona. Per tant, amb el Decreto de Nueva Planta, els Borbons van cometre perjuri, ja que havien jurat complir i defensar les llibertats i drets dels catalans. Només desitjaria que un Borbó esmenés el tort que se’ns va fer aleshores als catalans.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari