Els Ponts de Sant Boi

Més enllà del cumpliment de la llei, i més enllà de les provocacions sobre la crema de les fotografies dels actuals monarques espanyols, crec que hauríem de sortir fora d’aquesta espiral que amarga a uns i altres. La Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides està per sobre del Còdigo Penal d’Espanya, ja que l’estat la va assumir. Per tant, si com deia un conegut "el santo se le adora por la peana", jo li responc que "qui té cua de palla" …

No entraré gaire en la campanya de sentiments contraposats, i en part irracionals, que s’han despertat d’un costat a l’altre per la crema de fotografies dels monarques espanyols. Si el Código Penal recull això com un delicte, cal tenir en compte, que de la mateixa manera que la Monarquia Espanyola gaudeix d’immunitat plena, també caldria deixar sense efecte la possibilitat de considerar la crema de les fotografies com a tal. De fet, s’incumpliria el principi de que tots els espanyols són iguals davant la llei. També crec que la millor sortida, seria que a partir d’ara cada català busqués una fotografia seva i la cremès, ja que aleshores cumpliríem la dita que diu: "els catalans portem un rei al cos".
D’aquesta manera, crec que ningú es sentiria ultratjat. Ja que cada part obtindria allò que vol i desitja: llibertat i respecte.

De vegades, les coses que ens semblen més importants per als altres no ho són tant. Això que sembla normal, per desgràcia, es converteix en una mena de falta de respecte envers les persones, i acusa les diferències de tracte i visió de diferents col.lectius. Quan aquesta diferència afecta als drets civils i personals, i afecta a la vulneració de les lleis, aleshores es torna insultant i humiliant.

Aquest mateix divendres passat, s’esdevingueren tres fets a Sant Boi. Potser no passarien d’anécdotes personals, però com feia Eugeni d’Ors, intentarem portar-ho al terreny de la categoria.
La primera d’elles, en el temps, va ser la petició d’un agent de seguretat "hábleme en castellano, por favor!", i davant de la meva resposta una mica inquisitiva, va respondre amb "estamos en España!" i "circule que si no avisaré a la policia". Vaig marxar amb la cua entre les cames, no creia pas que fos el moment de donar-li la raó, ja que em va tractar de no ser "espanyol" ni de parlar una llengua "espanyola". La segona d’elles, va ser la xerrada que va fer Josep Cruanyes sobre els Papers de Salamanca a Cal Sílio, organitzada per l’Oreig. Allà, davant d’una trentena de persones, el portaveu de la Comissió de la Dignitat explicava tot el procés seguit fins aleshores per retornar els papers a tots els seus propietaris, i va anunciar l’acte que es farà el diumenge 21 d’octubre a les 11,30h al Palau Sant Jordi. A l’acte no va assistir cap membre del govern municipal de Sant Boi, ni va tenir gaire ressó als mitjans de comunicació locals tot i la casualitat d’acaparar algunes portades a la premsa i televisions nacionals. La tercera anècdota va ser exemplar, ja que després de l’acte vaig anar a donar un tomb amb un amic, ell parla castellà i jo català, cap problema perquè ens respectem. Per casualitat, vam passar davant d’una coneguda pizzeria-restaurant de Sant Boi, i allà vam trobar sopant els membres de la candidatura de Ciudadanos.
És una cosa molt normal, però quan he fet un recompte d’aquest tríptic d’anècdotes, no puc deixar de treure conseqüències: per què no estaven els membres de Ciudadanos a la xerrada de Josep Cruanyes, el qual va recalcar que només volen fer cumplir una llei aprovada a Madrid? si tots som iguals davant la llei, per què sembla que uns són més iguals que altres, com va insinuar Orwell? o potser, és que malgrat ser de raça blanca, potser ens veuen com uns "negres", tal com diu la dita cubana: "Virgencita Mía, ojalá fuera blanco aunque fuera catalán!" que demanava un negre a Nostra Senyora. En aquest sentit, em declaro "negre", em vaig sentir de la mateixa manera, i em van tractar igual. Què faran els Ciudadanos per defensar la "igualtat" dels Ciutadans, o potser no som tampoc ciutadans de ple dret. Ja que només es defensa el dret del més fort?

• El 1714 que van escriure per a les generacions del futur (524 visites)
• Gulaix Hongarès (395 visites)
• Sant Galderic, patró català del Dia Mundial de l’Alimentació (368 visites)
• Treient Foc pels Queixals (330 visites)
• Pel nostre Honor (307 visites)
• La Nit dels Bandolers de la Cultura (300 visites)
• Després de les Termopiles, la Batalla de Salamina (296 visites)
• L’Art de Trontollar (268 visites)
• Epigrama Polític Pedrolià (255 visites)
• Massa cotxes o mal aprofitats? (254 visites)

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l’excel.lent revista L’Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l’any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l’activista polític català i de l’eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d’altres. Esperem que en gaudiu.

El diàleg difícil entre
ciència i consciència. Lluís M. Xirinacs.
L’Esborrany. Revista Político-Cultural.
Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991.
Article escrit per Lluís M.
Xirinacs per a la revista
L’Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del
Consell de Redacció l’any 2007.

?El diàleg difícil
entre ciència i consciència?
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un
sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència.
Els cataloguem sota l’epígraf generós de
?neoanarquistes?. Aquest concepte engloba antics anarquistes,
alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies,
naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics,
etc., etc. D’entre ells, alguns són ?amateurs? i altres
podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats.
Generalment però, tots disposen d’alguna figura senyera que
els va al davant.

La primera feina seria la de definir
què és la ?ciència?. En el diàleg
al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència
occidental en el grau d’evolució amb què es presenta
avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós
per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents
conferències d’un congrés convocat a Còrdova per
France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat
dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del
món, els mestres espirituals de les diferents i més
grans tradicions i cultures per tal d’abraçar-se…!

Però els alternatius
interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de
moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de
la paraula: ciència estètica, ciència mítica,
ciència metafísica, ciència mística,
ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens
caldria modificar el títol del diàleg pel de ?Ciència
moderna i Consciència?.

La segona feina ens vindria donada pel
convenciment que bona part dels alternatius, d’antuvi, han judicat
i condemnat la ciència moderna tot qualificant-la de
perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg
entre ciència (moderna) i consciència si, d’entrada, la
primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més
predilecció per la consciència que per la ciència,
l’haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què
l’han pre-sentenciada.

Cal rectificar aleshores el sentit del
tema. Ja no es tracta d’un diàleg sinó d’un procés.
Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de
l’acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament
convocats. La millor defensa llavors serà l’atac i per tant,
no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho
desitgen, però la força dialèctica s’aboca
inexorablement damunt la processada. L’acusació comet
contínuament dos errors cabdals: El primer és el de
confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa
servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema
imperant, l’imperialisme, no fou inventat estrictament a occident.
Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i
no ha parat d’estendre’s a l’orient i a l’occident i de
perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet
servir la ciència, però també la tècnica,
l’art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i
les nacions emprant la força militar, si s’esqueia, per
oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per
aquest motiu, de prohibir l’art o bandejar les persones individuals i
les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir,
alienar, distreure o afeblir els homes?

El segon error fa confondre una
ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva
adolescència, com és la primera ciència moderna
dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i
limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats
acostumen a passar el xarampió de creure’s la panacea
universal. Després ve la reducció als seus propis
límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven
explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són
ciència, sinó ideologies que sovint s’hi han adherit
gràcies a filòsofs-polítics i també a
científics que, per deformació professional,
extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques.
Un exemple esclatant és el llibre L’Atzar i la Necessitat de
Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna,
contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no
individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la
mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb
les seves descobertes les misèries de l’home i de la natura.
Existeix una deontologia científica. Molts científics
han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i
llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica
professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la
investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A.
Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides
(A. Fleming) i n’ha alegrades moltes més. La major part dels
atacs en contra que se li fan són producte d’anàlisis
superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d’una
autèntica ciència moderna.

S’arriba a afirmar que: ?Les
regularitats de la ciència (les lleis científiques) són
la imposició de les nostres regles de càlcul a
la realitat que no és de cap manera regular.? Creiem que la
realitat té aspectes de regularitat i d’irregularitat més
o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les
regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la
intuïció, l’endevinació i la imaginació.

També es diu que:
?L’experimentació constitueix una violació de la
naturalesa.? ?La naturalesa pot ser observada o experimentada
passivament, però no sela pot forçar a experiències
provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.?
?Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat,
encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres
càlculs.? I així queda prohibit l’estudi de
l’anatomia interna d’homes, animals i vegetals. Queda prohibida també
l’anàlisi química i a fortiori els experiments
dels acceleradors de partícules. Són una violació
de la natura. ?Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic
és provocar un avortament.? En el cor del sol es poden
desintegrar els nucli atòmics, en l’interior d’un volcà
ho poden fer les molècules, en el budell d’un tigre les
cèl·lules, a les mans de l’home sembla ser que no. Si
és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores
no. L’home pot salvar el seu germà moribund, però si
això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna,
aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic
tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la
terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral
escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria
una violació trencar les molècules de carboni o
d’oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.

Alguns, més moderats, des de
llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència
moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan
forta que l’obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa
conversió:

a) Renúncia a la pretensió
d’objectivar. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? són terribles projeccions mentals sobre
la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja
científics-ideòlegs, idealistes extrems ? l’escola
física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) –
que signarien això. Com hi ha encara científics
tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de
Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats
però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes
de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius:
l’aportació del científic estudiós i l’aportació
de la natura estudiada.

b) Renúncia a la pretensió
d’exactitud. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? fan una terrible violència a l’hora de
regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L’Escola
de Copenhaguen ? plena de científics indeterministes ?
signaria això. Com hi ha científics deterministes que
s’hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a
acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna
tenen aspectes ben determinats i d’altres ben indeterminats.

En resum, els detractors de la ciència
moderna parlen molt i malament de la ciència moderna… en nom
d’una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en
parlen molt poc.

Resta en l’aire el desig d’encetar
serenament el diàleg entre ciència i consciència.

NOTES
(1) Vegi’s Cultura en Weimar,
causalidad y teoría cuántica, Alianza Editorial,
Madrid, 1984.

Aquestos dies els "polítics catalans" han encetat un tema de debat al voltant de la sobirania quan s’acosta la Diada. Aprofiten l’oportunitat per marejar la perdiu, cosa que suposa una frivolitat i una falta de respecte a les creences polítiques de les persones, tant als d’avui com als que van lluitar l’Onze de Setembre. A més a més, desvien l’atenció cap a la lluita pel poder polític i els càrrecs a l’administració. Jo crec que el debat real, avui dia, gira al voltant dels drets civils dels catalans. No en va, Rafael Casanova, Conseller en Cap, era Doctor en Drets, i que la primera acció de Felip IV de Catalunya i V d’Espanya va ser la derogació del dret civil amb el "Decreto de Nueva Planta", tant al Regne de València com al Principat de Catalunya.

Per això, crec que primer cal recuperar el Dret Civil Català, tot el sistema jurídic, i no parlo de la codificació que ha fet el Parlament de Catalunya. Ja que no ho oblidem, la Generalitat de Catalunya forma part de l’Estat. Per tant, primer cal derogar el Decret de Nueva Planta, que conculca la base del sistema dels drets civils catalans, els quals atorguen la sobirania real en el poble català. No és el mateix quan el dret puja del poble cap amunt, que el dret del rei que va cap avall.
Algú dirà que això que dic no és realitzable, que les Constitucions de Catalunya són reaccionàries, quan ni se les han llegit. No parlo de la lletra, sinó sobretot de l’esperit. Dels drets dels catalans, dels quals Rafael Casanova era Doctor en Drets. De tot allò pel qual van lluitar els nostres avantpassats, sobretot, la lluita per la llibertat. Perquè sense llibertat, no podem viure amb dignitat. 

Aquest 31 d’agost es va celebrar el dia dels blocs. Sembla ser que el motiu per escollir aquest dia rau en l’anagrama de la mateixa paraula. Com que ja és la tercera edició, s’ha proposat una activitat consistent en recomanar cinc blocs als altres blocaires. Jo, a més a més, voldria recomanar el sant del dia com a patró dels blocs i dels blocaires. El seu nom és Sant Ramon Nonat, i els seus mèrits encaixen amb la idea principal dels blocs.

Jo no us puc recomanar només cinc blocs. En tot cas, us recomano el directori de Xarxa Santboiana, on s’apleguen ja vora noranta blocs escrits per santboians o que parlen de la nostra ciutat. Com que a més, el 31 d’agost se celebra Sant Ramon Nonat, festa destacada de Sant Boi, i que coincideix amb el Blog Day, voldria proposar aquest sant per patró dels blocaires. Així com tenim Santa Tecla per als informàtics, i algun altre de dedicat a les noves tecnologies, em permeto fer aquesta ofrena al sant. Els seus mèrits s’adiuen amb el cas.
Resulta que Sant Ramon Nonat va nèixer per cesàrea de la mare quan aquesta ja havia mort, i per això, és molt demanat en els naixements difícils. En aquest cas, crec que aquesta experiència es pot traslladar als blocs, ja que són pàgines web preparades que donen la possibilitat, més enllà de la informàtica de donar a conèixer les idees i els pensaments de molta gent que d’una altra manera no seria capaç de sortir a la llum del dia. En el fet de donar a conéixer i treure de dins tot allò que portem els blocaires, m’encomano, doncs, al mercedari Sant Ramon Nonat.

Aquestes vacances d’agost vaig passar una setmana visitant la capital de Bohèmia, Praga. La capital de la República Txeca estava força plena de turistes, i als seus encants, hi afegia uns preus més barats que altres països del voltant com Àustria. Certament, n’hi ha vida bohèmia a Praga, però no tanta com alguns es pensen. Més aviat el país està treballant molt per assolir un nivell de vida més alt. I en aquest cas, és a dir, fent el turista, vaig trobar un Sant Jordi que arribava en cavall des de l’est d’Europa.

A la part antiga de Praga, a la Ciutadella que domina una de les ribes del riu Moldava, s’aixeca entre altres edificis l’esglèsia de Sant Jordi. És un dels edificis més antics visitables, que conformava un convent benedictí. Aquesta esglèsia estava dedicada a Sant Jordi, el patró dels cavallers, en aquest cas de Bohèmia. I a l’entrada presentava la imatge del cavaller matant el drac. Però em vaig adonar que Sant Jordi, a Catalunya, ataca el drac d’esquerra a dreta. I en canvi, a Praga, el nostre cavaller atacava de la dreta cap a l’esquerra. És a dir, com si un vinguès de l’oest, i l’altre de l’est. Un símbol evident de què els bohemis i els eslovacs són un poble eslau, original de l’est d’Europa. De fet, amb germànics: alemanys i austríacs, i hongaresos, conformen la zona de contacte de Mitteleuropa. Una centreuropa on s’entrecreuen camins que s’ajunten i es separen.
Una altra curiositat, l’esglèsia forma part d’un convent benedictí, però femení. És més, l’abadessa del convent havia de ser la filla del rei de Bohèmia, i per tant, amb el títol de princesa. I per als estudiosos de l’antropologia, la cultura dels pobles i els seus drets, l’abadessa o princesa era la única que podia coronar com a reina l’esposa del rei. Aquesta és una versió molt espectacular de la nostra llegenda de Sant Jordi.

He estat llegint la cançó de gesta de Roland. El text correspon a la part fixada per escrit segles més tard d’haver-se cantat. Certament, és un dels poemes bàsics iniciàtics dels francesos, equivalent al del Mio Cid. Està escrit des d’un punt de vista determinat, el dels francs, i per justificar les reivindicacions d’aquestos. Cap problema, doncs, però sí que cal anar amb compte amb les tergiversacions modernes interessades.

Si els poemes cantats a partir del segle IX i X estan recollits en els textos del segle XII, gairebé tres segles més tard no és per casualitat. Al segle XII calia donar fonament a les reivindicacions dels francesos, com a hereus de la tribu germànica dels francs, i de Carlemany. I sobretot de la Casa d’Anjou. El judici al traïdor Ganelon és guanyat en combat per un membre dels angevins. La mort de Roland no serà en va.
Però avui dia els estudiosos de les universitats i altres savis continuen establint quines coses del poema són correctes o no. Vull dir que hi ha coses que s’han manipulat, i ningú bada boca. Per exemple, els llocs on es desenvolupa l’acció. I el nom de Roncesvalls, situat en un punt de la geografia pirenaica una mica inversemblant. Que hi passi el camí de Sant Jaume per aquest famòs punt, no vol dir que sigui el mateix del poema. I més tenint en compte que al text està escrit com a Ceresvallis. En ell es parla de Saragossa, i d’altres llocs, com els ports o les portes d’Hispania. Però és que el camí entre la vall de l’Ebre i les planes franceses passa per Catalunya! I la gran via d’accés és per la banda de la Cerdanya, les valls ceretanes.
Com que aquesta posibilitat incomoda a molta gent, tant espanyols com francesos, incloent els catalans, ja que obliga a replantejar algunes coses, molts prefereixen no tocar res establert. Per això, també em queixo que els poemes èpics catalans, com el del comte Gerard de Rosselló se’ns amaguin als soterranis de les Biblioteques Nacionals. Encara que alguns diguin que no són prou catalans!. Podeu donar un cop d’ull almenys?

Aquest mes d’agost es van fer a Irlanda les cerimònies en record del líder irlandès Michael Collins. Al poble on va morir en combat, Beal na mBlath a la regió de Cork, el britànnic Lord David Puttnam va llegir un escrit d’homenatge al general. El va situar entre els dirigents més destacats del segle XX, com Gandhi o Mandela. Després de 85 anys de la seva mort, l’illa torna a tenir una oportunitat de pau per a Irlanda del Nord.

Mentre uns quants santboians gaudiem d’unes vacances per l’illa d’Irlanda buscant inspiració i serenor, molts diaris recordaven la figura d’aquest militar irlandès que va portar la llibertat i la guerra civil al seu país. Molts llibres s’han escrit sobre ell, el més recent precisament per un anglès, en un to controvertit: clars i obscurs, com tot allò que forma part de la persona i de la condició humana. Això darrer, per exemple, aplicable als darrers llibres sobre Lluís Companys. Com si la part fosca amaguès la seva part més lluminosa, quan en la nostra vida, només fa que donar relleu i magnificar allò de més positiu que podem donar malgrat les nostres misèries.
Així, Michael Collins, guerrer comparable al mític Cuchulain celta, membre del clan dels O’Coileain, va encapçalar la lluita per la llibertat del seu poble. Un poble que estava disposat a lluitar i que combatia costat per costat. Unes guerres terribles, després d’unes fams encara més terribles al segle XIX. Que van portar també a la guerra civil, però que a la fi Irlanda del Sud esdevenia estat lliure associat el 1924. I després del 1945 estat sobirà. Quedava Irlanda del Nord per més tard, amb un pacte aconseguit a principis del 2000.
Malgrat les comparances, ni Irlanda ni el País Basc són exemples aplicables. Ens poden ensenyar moltes coses. Però com diu un savi proverbi: "cada terra fa sa guerra". Des del seu poble natal, Clonakilty, on trobareu a les afores un museu dedicat a la seva memòria, podem prendre nota. Sobretot dels sacrificis necessaris per tirar endavant un projecte: la casa cremada, el territori i els amics dividits. Però avui dia, malgrat els problemes del país, tenen un tresor més gran que els de totes les olles juntes dels gnoms dels seus boscos: la de viure en llibertat.

Aquestes vacances d’agost passades a Praga, a Bohèmia, m’han recordat la Primavera de Praga, quan enmig de la Guerra Freda es va intentar obrir pas la llibertat. Esclafada l’anomenada Primavera de Praga amb l’entrada de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia, l’estudiant Jan Palack va prendre la decisió de suicidar-se. Ell mateix es va cremar viu en protesta per l’ocupació soviètica. Després d’uns quants anys, les restes de Jan Palack reposen en el cementiri de Praga, a la zona reservada als herois nacionals. Potser per això, avui dia es pot viure amb més llibertat a la República Txeca. Segur que des d’on és, enten perfectament que Lluis Maria Xirinacs prengué aquesta decisió.
Amb tot el respecte, ja que personalment no la comparteixo. Però la seva decisió presa durant la nit de Sant Llorenç ens fa sentir que ell va ser com un d’aquestos estels que il.luminen la fosca volta del cel. Tot escoltant de fons la veu de l’estimat Xesco Boix. Amb tot el respecte per a Xirinacs, perquè en el futur els catalans lliures poguem enterrar amb tota la seva dignitat i sense cap vergonya el cos d’aquest heroi.

Si aquestos dies estem pendents de les fluctuacions econòmiques i dels moviments intensos a tot el món, no podem deixar de fixar-nos en la pel.lícula d’Orson Welles: El Tercer Home. Tota una crítica a la part fosca d’un sistema econòmic, no només capitalista sinó també comunista. Allà on els negocis es troben amb les clavegueres més fosques de totes les èpoques de la Humanitat.

Al Prater de Viena trobem una d’aquelles nòries gegants més importants i famoses. L’espectacle està garantit. A més a més, una de les sorpreses més agradables és el museu de maquetes i personatges animats en uns diaporàmes molt ben fets. Expliquen la història de la ciutat de Viena. Però per explicar les històries del món, Orson Welles va buscar una ciutat en plena postguerra, en zona neutral, per fer un retrat de l’especulador. Un retrat en blanc i negre com la seva pel.lícula de l’economia del món que gira com la nòria del Prater. Des d’allà es pot pujar a la banda més alta de la ciutat per tenir al món als teus peus, i per l’altra, baixar a les clavegueres on s’amaguen aquestos personatges.
Aquestos dies podrem veure com la nòria gira sobre les borses de tot el món, i uns quants faran molts beneficis a costa dels altres. El tercer home és el tercer sector productiu, o un exemple del tercer sector econòmic: industrial, serveis i especulació. Tant que van pujar els pisos i les cases, i ara que baixen, faran pujar els preus dels aliments per tenir a la gent al puny de les seves mans. Hi ha països on la lliure competència i una economia sana han contingut els preus i poden tirar endavant. En altres llocs els oligopolis i les màfies econòmiques portaran la ruïna a la gent, i a molts la fam. Com el protagonista de la pel.lícula, cal descobrir el responsable que s’amaga darrera de tot aquestos crims.

La bellesa de la ciutat de Viena és captivadora per la seva elegància. El vals és el seu símbol, ja que han fet del seu ball una representació idealitzada de la seva realitat. Aquest ball tan apolini es correspon amb la seva arquitectura i la bellesa dels seus palaus, edificis i carrers a la vora del Danubi. Però les aigües del riu no són sempre d’un blau intens. El verd també té la seva part, i correspon també a la part amagada sota la seva superfície. Allà també trobarem un dels conjunts psiquiàtrics més grans d’Europa, l’Otto Bauer.

L’Otto Bauer és encara més gran que la zona psiquiàtrica de Sant Boi. Sobre els turons de l’oest de la ciutat, a la part d’Steinhof, s’aixeca tota una ciutat gairebé. I a sobre es troba una esglèsia magnífica per atendre als malalts de l’hospital. Preparada per a la pregària, però apunt per tenir vigilats els malalts mentals que hi acudeixen. No és extrany doncs, que en una ciutat tan apolínia trobem les excepcions de la casa dissenyada per Hundertwasser, o que d’aquí sorgís la teoria psicoanalítica, i l’estructuració d’allò més irracional en l’home com la psicologia. Així Freud, però també Jung, tenen les seves arrels. No cal dir, que el tractament de la psique és bàsica, però també el respecte a la bogeria, i a les seves manifestacions. Una cosa que també forma part de la naturales humana, i d’allò que la lliga amb Déu.
En la catòlica Viena, trobarem una gran mesquita, boniques esglèsies ortodoxes, en un lloc d’encreuament de cultures al mig d’Europa. Aquella zona d’òsmosi intensa entre l’est i l’oest del continent europeu, la Mittel Europa en alemany. Però també amb una òsmosi intensa entre el logos i la psique, separada per un fina membrana, com la ratlla que dibuixa el riu Danubi.