Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Perpectives Catalanes

0

Aquestos dies he estat llegint "La Solució Cambó" del Francesc Pujols editada per l’editorial L’Esfera dels Llibres. Com que tot allò que prové del Pujols no té desperdici, aquesta lectura us aprofitarà més que qualsevol llicenciatura en politiqueses. Com sempre, no us deixarà indiferents perquè aporta una perspectiva catalana de les coses. Amb això vull dir que parla de què pensem, què fem i com som. La solució que proposa als nostres mals podia ser bona o dolenta, de fet, va ser impossible. La raó, com l’enraonar, no va triomfar. Ara per ara.

Allò important del nostre escriptor és que fa un esborrany i neteja el mirall en el qual els catalans ens mirem. De manera que podem veure si el nostre vestit ens va curt, si està arrugat o tacat. I només per això, el Francesc Pujols és un dels grans filòsofs catalans, i potser universals. Com diu el seu ofici, filo sofia, és a dir amic del coneixement o la veritat.
Però sent com som els catalans, caldria actuar en conseqüència, però de vegades no és fàcil. Els nostres enemics ens tenen engabiats. Però es que nosaltres tampoc no som pas uns sants. Sigui com sigui, i si Déu vol, existeixen diferents camins per aconseguir la llibertat. Una opció seria encongir-nos tant que poguèssim passar pels barrots de la presó. I l’altra seria engrandir-nos tant que trenquèssim igualment les reixes. Si ens fem petits abandonant qualsevol aspiració a Madrid o a París. Si ens fem grans posant els nostres ulls en la conquesta de l’imperi nord-americà.
En tot cas, si un president dels Estats Units va aconseguir que un president d’Espanya parlés americà, nosaltres hauríem d’aconseguir que un president nord-americà parlés català.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Més que un nom en una llista

0

Fa mesos, almenys des de finals del 2005, que tots els partits polítics de Sant Boi estan preparant les properes eleccions del 2007. A un any vista, les associacions organitzaven els afiliats, i es feien les propostes internes de candidats. Així com les "quinieles" i les combinacions més possibles dintre de cada partit estaven en boca de tothom. Algunes ja eren segures, i les altres que estaven més amagades comencen a sortir a la llum pública. CiU, PP i ERC ho tenien més clar, i el PSC-PSOE i IC-Verds no tant.
Durant aquestos mesos s’ha pogut sentir un cert nerviosisme dintre de l’ajuntament, i una remor sorda que no tenia un orígen cert. L’alcaldessa Montserrat Gibert va manifestar públicament la seva voluntat de continuar, però el seu partit no ho ha volgut així. Més enllà de les relacions entre candidats i aparells polítics, aquestos tenen la paella pel mànec. Amb llistes tancades, la democràcia també es troba tancada. Però si algú pensa que només són qüestions personals s’equivoca. N’hi ha més coses al darrera.

Sense fer balanç definitiu del govern de Montserrat Gibert durant aquestos dotze anys, ja que aquest s’escriurà a les properes eleccions. Perquè l’alcaldessa no es vol plegar a fer el relleu tal com ella va entrar a l’alcaldia al seu dia. Potser és un darrer gest, que l’honora, perquè aquest any serà llarg. Cal dir que es nota l’absència de la seva amiga Roser Suriol. Però les coses bones o dolentes no depenen només d’una persona. Durant aquestos anys la nostra població s’ha quedat aïllada dintre del Baix Llobregat. Tot i el redreçament i l’equilibri entre el respecte mediambiental, la construcció i la indústria, la manca de recolzament a nivell institucional per part de la Generalitat, de Madrid o del propi partit socialista han colocat Sant Boi sota les servituds i interessos d’altres poblacions. Amb la qual cosa, els ciutadans de Sant Boi no acabem d’aixecar el cap. Més que un capità calia un exèrcit, i més enllà del nucli de l’alcaldessa, no hi havia un suport real per afavorir la nostra població. Però a part de les persones, també hi ha un model o projecte de futur. Potser a Sant Boi aquest s’aguanta amb tres potes: pagesia, serveis logístics i treballadors. Però amb la marxa de Montserrat Gibert, la seva defensa del parc agrari també marxa. L’alcalde entrant, com va dir a la Nit de l’Esport, té predilecció per la logística i els serveis. Amb la manca de terreny a la zona metropolitana, i amb els nostres polígons ocupats al cent per cent, l’aposta és clara: els polígons s’eixamplaran i Sant Boi quedarà enganxat al Prat, a Viladecans i a Santa Coloma en els propers anys. Tal com passa ara al marge esquerra del riu. Si serà això el que volen els ciutadans de Sant Boi es veurà a les properes eleccions. Sigui per bé o per mal.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El RACC i el Català

4

Sobre la carta escrita pel senyor Josep Pujades publicada en l’edició del dia 25 d’agost passat(2005, Diari El Punt), opino que expressa un sentiment de sorpresa. És comprensible que també s’amoïni pel fet que una entitat catalana faci publicitat en un centre comercial de Salt(Gironès) , a Catalunya, majoritàriament en castellà.
Però la reacció que té el senyor Josep Pujades ens hauria de portar a les arrels del nostre problema. En primer lloc, em preguntaria si el RACC és una entitat catalana. Certament, la seu i la base principal les té a Catalunya, però el nostre país se li ha fet petit.

Crec que els catalans de cor sabem que som un poble petit comparat amb altres pobles, però tampoc no som menys que ningú. Aleshores ens trobem que empreses que han tocat sostre en nombre de clients a Catalunya busquen nous mercats. Però no obren empreses filials, obren sucursals. No en tenen prou, ni volen millorar gaire els serveis que haurien d’oferir, perquè costa molt anar més enllà. I l’ambició ens porta per altres camins: ho volem tot; volem el que és nostre i el que és del veí.
En aquest cas, el RACC, fora de Catalunya obre oficines, i fa la competància al RACE, i, és clar, cal utilitzar la llengua castellana. La torna és que aleshores s’imposa l’economia d’escala a costa del petit, i el català passa a segon terme. Ha canviat la perspectiva. Per sort, avui dia el món s’ha fet global, i sabem que podem canviar de perspectiva quan vulguem. Per això, animo tothom a saber on som, quina perspectiva volem aplicar i les conseqüències que tot plegat comporta.
Si no fo per la coincidència, crec que alguns partits polítics també s’ho haurien de fer mirar bé. Perquè em sembla que fan com el RACC, que, en comptes de millorar el servei que donen, només miren d’influir en mercats veïns.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Un DRACC per a Catalunya

3

Avui parlaré d’un drac de Catalunya bastant gran. Gran en edat i gros de mides. Enguany farà 100 anys, i com qui no vol la cosa, va nèixer com un club esportiu. Avui dia ha crescut molt, i el trobareu a moltes poblacions del nostre país i de l’estranger. Els darrers cinquanta anys l’han permès posar-se al davant d’altres animals que li feien ombra, i els ha escombrat del camí. En part perquè els altres s’havien quedat antiquats i també perquè no s’havien situat en el grup dels poderosos. És el nostre RACC. Ha aconseguit transformar un país i una societat, suposo que haurà aplicat la filosofia marxista de la transformació social. Com a títol de reialesa, ha fet que el cotxe sigui el rei absolut.
Perquè pugui circular amb comoditat ha construït autopistes que es van eixamplant i eixamplant, les seves carreteres han tallat camins antics i no deixen passar vianants ni bicicletes, la seva xarxa ha arraconat els altres mitjans de tranport com el tren o el vaixell. No com en altres països europeus on coexisteixen tots junts i tothom és respectat per allà on va. I la seva gana creix cada dia més: s’estèn fora de les nostres fronteres, crea una fundació sobre mobilitat per donar lliçons als altres, vol més ciment i carreteres quan les existents són un caos absolut i kafkià, compta els seus números de vehicles però no els de víctimes i accidents de trànsit, etc …

Molts diran que no sé que m’empatollo, però puc estirar el fil de la memòria i recordar alguns fets: la Setmana de la Mobilitat ja no es celebra com a tal; s’ampliarà l’AP-7 quan encara no s’ha construït el ferrocarril transversal; obre oficines en la zona del RACE espanyol; ha aconseguit "l’exclusiva" dels cursos de recuperació del carnet de conduir per punts; està a favor del pla que està destruint el Delta del Llobregat i les reserves d’aigua de Barcelona, amb obres de ferrocarril mal dissenyades. Com és que a Catalunya no s’ha tancat mai una ciutat al trànsit rodat pels alts índexs de contaminació com a Europa? Ha aconseguit portar grans premis de velocitat a Catalunya: rallies, motos, cotxes. Per a ells tot són facilitats. I cap problema.
Els problemes són dels altres i les culpes també. Si un s’estavella en el cotxe és culpa del conductor, o de la carretera. O en tot cas, que l’Administració ha d’encarregar-se de la feina bruta, que ells estan nets de culpa, com deia en una editorial de la revista RACC el seu president Sebastià Salvador. Però com que són vanitosos, a la mateixa revista anuncien que ells solets van convidar a Barcelona a la senyora de Palacios quan portava el ministeri de Transports a la Unió Europea, ni que el primer viatge que va fer l’ara conseller en cap, el senyor Bargalló fós per anar amb totes les despeses pagades al Gran Premi de Fòrmula 1 de Dubai. O que el PTOP estigui en mans d’un alcalde que va dir que la vall de Sant Daniel de Girona no es tocaria. No serà que al DRACC l’administració sí que els escolta. Ja se sap, els culpables del desastre de la mobilitat que tots patim a Catalunya són tots els altres. Per molts anys, RACC, que a nosaltres ens queden pocs!

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Els Processos de Participació Ciutadana

2
Avui dia, pels nostres verals, té gran predicament fer, per part dels polítics, els processos de participació ciutadana. La idea és recollir les opinions i les propostes dels ciutadans. Amb aquesta finalitat es fan trobades dirigides per tècnics especialitzats en la matèria que es debat, i per monitors que dirigeixen els debats. Així es vol aprofundir en la democràcia. Però la corrupció de la democràcia ens aboca a la demagògia. I això passa quan l’esperit del procés està viciat.
Els ciutadans fan les seves propostes, algunes realitzables o altres no, però massa vegades tenen dues sensacions. Primer es troben que algunes idees no són escoltades. I segon, les que són escoltades es giren del revés com un mitjó, o com una volea de tenis. Així, la sensació de desànim es va apoderant dels ciutadans, i de mica en mica van desapareixent. Si almenys se’ls digués clarament, sí o no, no se’ls hi faria perdre el temps.
I aquesta és la sortida trampa d’aquestos problemes que no se solucionen, tant sols es dilaten en el temps. Pel mig queden els ciutadans desencisats, i els processos de participació es converteixen en eines de legitimació de les actuacions dels polítics. Legitimitats manipulades, que només ajornen la decisió que ja s’ha pres anteriorment. Per a molts d’aquestos casos, els podríem anomenar PPC.
Aquesta seria la abreviatura del Procés de Pilatos contra Crist. I qui tingui ulls per veure, que vegi; i qui tingui orelles per escoltar, escolti.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Almogàvers i Xarnegos

3

Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s’hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s’enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d’aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l’esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l’imperi català s’està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l’orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.

Aquesta conversió que s’espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d’aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D’aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d’una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n’hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Des de Cafarnaüm

0
Aquest títol es refereix al text de l’Evangeli de Sant Marc (Mc 1,21-28) que s’ha llegit a les esglèsies aquest diumenge. Els catalans associem el lloc de Cafarnaüm amb el mercat de Calaf, com una imatge de desgavell, molt soroll o guirigall. I a on trobem de tot i a tothom.Com que aquestos dies això sembla que està passant amb el projecte de nou estatut de Catalunya, m’agradaria respondre a totes aquelles posicions interessades que estiren cap al seu cantó, sense tenir en compte que al mig es troben tots els catalans. Perquè molts sembla que s’obliden de la gent, i això farà que la gent se’ls hi giri d’esquena.

Com que no sóc gaire sant al respecte, només m’agradaria respondre algunes actituds que des de posicions de poder parlen sense autoritat. Parlo de crítiques que arriben des d’institucions eclesials que són respectables sobre qüestions com l’avortament, la sexualitat, etc., però que quan ho contraposen a la lluita per una millora de les condicions de vida i dignitat dels catalans, van errats. Precisament quan aquesta és una crítica ferotge sense tenir en compte que primer caldria fer sortir els dimonis i mals esperits que viuen dintre de mitjans de comunicació que estan al seu servei. Aprofitant que aquestos dies ha sortit la primera encíclica del papa Benet XVI, Déus és Amor, que parla de la caritat i de l’amor, envers uns i altres, seria una bona oportunitat perquè aquells qui més la necessiten fessin una lectura adient, i obressin en conseqüència, com va fer Jesús traient el dimoni d’aquell home a la sinagoga.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Sant Boi de la Marca

0

Es parla molt de la nova organització territorial de Catalunya. Potser no s’acabarà fent, perquè com va lligada a l’Estatut també correrà la seva sort. De totes maneres, això ha provocat que es parli del tema perquè afecta al futur dels habitants de cada regió. Així, sembla que ens trobarem amb set regions. Entre elles la de l’àrea metropolitana de Barcelona. I aquí dins es trobaria Sant Boi. La qüestió que plantejo és si, fins avui dia, la nostra ciutat ha tret profit d’aquesta vinculació. Dintre d’aquesta zona els interessos de Sant Boi i dels seus ciutadans han estat defensats prou bé?
Mirant l’evolució dels darrers anys, i posant les coses a la balança, sembla que no ha estat així. Sant Boi té coses bones i que s’han fet bé, cal dir-ho sense dubtar-ho. Comparat amb altres poblacions del Baix hem tingut prou sort. Però si mirem les coses negatives, i les que ens esperen, inclinen la balança en sentit negatiu. No comptem gaire a nivell comarcal ni metropolità, el paper dels santboians sembla el de suplent de luxe a qui l’entrenador no vol fer jugar. I la veritat, com a tot bon professional, crec que un jugador de futbol es buscaria un altre equip. Per això, proposo que Sant Boi, i faig extensiva la meva proposta a totes les poblacions del marge dret del riu Llobregat, s’inclogui en la futura vegueria del Penedès i del Garraf. D’aquesta manera es trencaria la dependència de Barcelona i podríem equiparar-nos en pla d’igualtat amb altres poblacions que presenten característiques semblants: com Sitges, Vilanova, Vilafranca, etc… Semblances no només de població sinó també geogràfiques, culturals i econòmiques. Potser algú diria que això és impossible, però com en tot judici, podem apel.lar a casos anteriors que s’han succeït: i aquest és el de la Marca Hispànica.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Buscant el Pont de Sant Boi

7
Publicat el 3 de gener de 2006

Diuen que el pont de Sant Boi no va existir mai. Parlo d’un de debó, de pedra. Que potser hi havia una barca, o que en tot cas, era de fusta. Però tenim un carrer amb aquest nom al nucli antic, i una imatge gravada en una pedra que representa un àngel sobre un pont de pedra.
Malgrat que aquestes evidències són menyspreades, i considerades llegendes, responen a una realitat. Ara són passat. Però cal saber que formen part del nostre present. No volem mirar enrera per quedar-nos-hi. Senzillament, volem trobar allò que perviu. I retrobar-nos amb nosaltres mateixos per mirar endavant.
Com a exemple, podem suposar que quan es va construir el pont de Molins de Rei, es devia desfer el de Sant Boi. El lloc on potser trobaríem les seves pedres és a la nostra Catedral.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Presentació del Pont de Sant Boi

5

Benvinguts, aquest nou any 2006 ens porta un bloc. Avui dia amb tantes coses no ens enrecordem de la il.lusió que teníem quan ens regalàven una bonica llibreta. Tapes dures, anelles d’espiral fortes i unes bones ratlles on escriure o dibuixar. És un bon regal de Reis. Com diu l’expressió: "Van veure una estrella…". Aquesta il.lusió, com la del petit timbaler, és la que vull compartir amb tots vosaltres.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari