Els Ponts de Sant Boi

Aprofitant l’avinentesa que tenim entre nosaltres a Woody Allen, actor i director, acompanyat de l’Scarlett Johansson, faré una declaració d’intencions i un homenatge particular i familiar a unes persones que van ser les meves actrius preferides. Ara ja no hi són entre nosaltres, però el seu record no és trist. Ni l’elegia cap neguit quan la seva vida va ser una vida acomplerta.

Entre aquelles coses que aporta la parella, sempre trobem els familiars. De vegades una càrrega, d’altres una benedicció. La meva dona va venir acompanyada de dues àvies, l’àvia i la tieta, per part de sa mare, que eren dos puntals de la casa. Com que en el meu cas, ja havia perdut a tots els meus avis en la infància, van suplir el meu contacte directe amb la gent gran. Més enllà de la feina i del carrer. Si l’àvia Rosa era la part esperançada i serena, la padrina Maria era la lluita constant malgrat un esperit melanconiòs. Però quan era hora de fer el que calguès per fer-nos sentir a tots nosaltres la mar de bé: segurs, tranquils i contents, sabíem que sempre les teníem al nostre costat.
Éren unes àvies de pel.lícula, les protagonistes dels millors moments de la nostra vida. Si la Glòria Swanson era el punt central de totes les mirades quan baixava les escales a "Sunset Bulevard", les àvies eren la referència quan pujaven les escales del semisoterrani per sortir a la porta de casa a despedir-nos quan marxàvem. S’estaven saludant a la porta quan enfilàvem amb la bicicleta, i s’estaven dretes allà fins que tombàvem el següent carrer. Aquest és el meu millor record d’aquestes actrius que van protagonitzar uns dels moments estel.lars de la nostra pel.lícula de cada dia.

Aquesta setmana es va fer un acte a Palau. Sí, al Palau de la Generalitat, en Carod-Rovira presidia la celebració de la 25ª edició de les Beques d’Integració Europea del Patronat Català Pro Europa. I vist el resultat minso de la integració de la Unió Europea, veurem que els millors propòsits no serveixen de gaire res. Més aviat, estem en el camí de la integració a la globalització. Però cal prendre’s les coses pel costat bo. Potser a la llarga el nostre poble tindrà noves oportunitats.

I sinó, que preguntin al mateix vice-president perquè va estudiar filologia portuguesa, és més, galaica també amb Basilio Losada, excel.lent professor. Però també a d’altres filòlegs catalans que estudiaven la llengua de Camoens: potser per la proximitat a la llengua catalana o per allò de "menos mal que nos queda Portugal". És la tradició iberista, que aspira a un estat confederal i igualitari. Però ni Espanya ni Portugal són confederals ni igualitaris sinó per la força. Per la mateixa força de la necessitat, Portugal ha assumit la presidència de la Unió Europea. I un dels primers actes ha estat rebre el president del Brasil, Lula da Silva. El paper de pont amb Amèrica continua funcionant, però ara la colònia és molt més important que la metròpoli. Són les lliçons de la història. De totes maneres, esperem que Lisboa continui sota l’empara del Castell de Sant Jordi, oferint amabilitat, senzillesa i una mica de llum per als catalans. Com em va comentar un amic que estava de viatge, pots menjar molt bé per 6? a la capital.

Avui se celebra el 14 de juliol, aniversari de la Revolució Francesca, que va donar pas al triomf dels estats nació que coneixem avui dia a Europa. Coincidint amb el dia, el president rus s’ha retirat del Tractat d’Armes Convencionals. Això vol dir que podrien desplegar divisions cuirassades a les fronteres sense previ avís. I el president francès va dir el dia abans que si calia farien servir la seva força nuclear. Com que no se sap sempre si els francesos van de la mà dels rusos o no, les intencions que s’hi amaguen no són gens tranquilitzadores.

Els estats-nació europeus van intentar avançar amb la creació de la Unió Europea fa cinquanta anys. Però han tingut por de deixar de ser el que són, i les Comunitats estan paralitzades. Alemanya porta la batuta, ja que és l’única que té les coses una mica clares. Però els rusos i els americans també ho tenen bastant clar. Cadascun defensa els seus interessos comercials, econòmics, i no ho oblidem, militars. Aleshores caldrà veure com anirà tot això: si a les bones, o a les males. Precisament, Europa té un nivell militar destacable, però inferior al de les dues superpotències. Els catalans haurem d’estar amatents, i defensar la nostra neutralitat, no fos cas que rebessim per tots els cantons. Haurem de veure d’on bufa el vent: de ponent, del sud o de l’est, com el gèlid siberià.

El Primer Ministre britànnic, Tony Blair, ha deixat el càrrec en mans del seu amic Gordon Brown, del mateix partit laborista. Com que és una transició pactada, Gordon Brown prepararà el retorn dels conservadors l’any vinent. A les eleccions britànniques ens trobarem amb en David Cameron. En el tradicional i liberal sistema de l’alternança, el retorn dels conservadors portarà novetats.

En Tony Blair deixa el càrrec amb una guerra a l’Irac en marxa, mentre la guerra d’Irlanda s’acaba. També, com a bon escocès, ha deixat el SNP al davant de les institucions de govern autònomes. Recordem que el partit nacionalista escocès governa en minoria recolzat pels ecologistes. Com a bon polític, de vegades cal distreure el personal per solucionar els problemes més importants. De moment, el seu amic i "rival" Gordon Brown serà primer ministre el temps suficient per poder cobrar la pensió vitalícia.
L’any vinent ja serà una altra cosa, amb l’arribada del conservador David Cameron. I per fer-ho, ha agafat la bicicleta per anar al Parlament cada dimecres. Alguns han criticat que darrera porta el cotxe oficial cobrint l’esquena. Però no deixa de ser el símptoma d’alguna cosa. Blair ha marxat al Pròxim Orient a buscar la pau, diuen, però segurament buscarà petroli per al seu país. Si no té prou exit, el conservador David Cameron donarà exemple d’allò que s’acosta. Serà una imatge simpàtica si és vol, però amaga la crua realitat que el continent no té prou petroli ni urani per mantenir una economia competitiva. I el canvi de cicle va cap a una economia d’estalvi i eficiència màxima. Si les coses es poden fer de manera persuassiva i de guant blanc, millor. Si no és així, l’explotació laboral i la crisi social arribarà a límits que ens recordaran els temps antics.

Aquest dimecres, 27 de juny de l’any 2007 del naixement del Nostre Senyor,
van morir a les carreteres catalanes, només en un dia, tres persones en
accident de trànsit. Un avi, un adult i un jove. Cadascun en circumstàncies
diferents, però amb el mateix resultat. La meva pregunta és la següent: si un
accident és inevitable, aleshores perquè hem d’agafar un vehicle i conduir-lo
fins a morir?. Aquesta seria una actitud fatalista, i crec que no és un
plantejament correcte. Com a persones, i no màquines, som en part responsables
dels nostres actes. I si aquestos actes esdevenen un mal costum, comporten un
risc per a la resta.

La idea del progrés al seu dia va ser beneficiosa, però entendre el progrés
de manera determinista, i portar-lo a l’extrem ha comportat grans sacrificis en
vides humanes. Avui dia, el progrés ha esdevingut una mite que s’està buidant de
significat. I comença a comportar més pèrdues que avantatges a la societat. Quan
jo anava a escola, explicaven el cas de les presència de les "vaques sagrades"
als carrers de l’Índia, i ens en feiem creus que no les apartessin. Però avui
dia, la vida m’ha ensenyat que els carrers de la civilitzada Europa estan plens
de "vaques sagrades": els cotxes. El país s’omple d’infraestructures que
destrueixen la base alimentària de Catalunya, la seva qualitat de vida. Perquè
les "vaques sagrades" funcionin, cal fer guerres en països llunyans malgrat que
tots ens declarem pacifistes. I aquest tribut que paguem pel "progrés"
s’incrementa amb els morts en accidents de trànsit, i en contaminació
atmosfèrica i acústica de ben aprop. Allò que va ser símbol del progrés fa uns
anys, com el 600, ha esdevingut el càncer de la nostra societat. I com tota
malaltia necessita uns medicaments i una teràpia determinada, que ja existeix, i
que cal aplicar abans que no s’extengui més pel cos social, i mati una persona
més. Per això, i malgrat els prejudicis dels "progres" , he rebut amb interès i
atenció la declaració que ha fet l’Esglèsia Catòlica sobre la conducció. No
dubto que hi ha hagut altres institucions religioses i laiques de diferents
creences i pensament que han fet recomanacions sobre els perills del trànsit i
del cotxe en el nostre segle XXI. Perquè fa dos mil anys no tenien aquest
problema, però sí que el tenim avui dia.

Mentre la Rambla de Sant Boi presentava un espai renovat i polit, moltes cases antigues del Barri Centre s’estaven enderrocant per edificar. Certament, hi ha llocs que estan en molt mal estat, i que cal aterrar. Tanmateix, la manera de fer les coses assenyala el respecte per a la gent i per a la seva història. I a la nostra ciutat, aquest respecte no es nota gaire.

L’estat de degradació "permès" per les autoritats municipals durant els anys de "democràcia" al barri centre han passat factura. El cicle econòmic fonamentat en l’urbanisme afavoreix zones determinades en detriment d’altres, i quan una zona està enfonsada, compren a baix preu allò que després revendran a un més alt. L’arqueologia al casc antic de Sant Boi és un element que destorba les aspiracions pecuniàries. Certament queden pocs vestigis anteriors, ja que cada època ha destruït les restes antigues, i sobre aquestes ha fet els edificis nous. Però aquestes pedres expliquen una part de la nostra història, i mereixen un respecte.
Com comenta un blocaire santboià, l’edifici al capdamunt del carrer Alou ha estat enderrocat i excavat. La qüestió és saber perquè les excavacions s’han fet tan depressa, i perquè s’han aterrat les restes trobades: paviment, clavegueres, una sitja excavada a la roca, etc… Potser no gran cosa, però ningú ha donat encara cap informació oficial sobre això. Mentre es feien els Ludi Rubricati, i el sopar romà aquest mes, les restes que encara queden d’aleshores s’esborren ràpidament. El nou urbanisme al barri centre no està per romanços. Ja veurem que passarà amb l’Ateneu Santboià?. En tot cas, recordar que l’imperi romà també va caure a mans dels bàrbars, i que d’allò que ara aixequem amb tanta pompa no quedarà pedra sobre pedra.

Amb l’excel.lent treball de recopilació dels Atles del llibre "Imago Cataloniae" podem passar a observar la zona de l’actual comarca del Baix Llobregat. Per a aquells que volen que tot continui igual, només cal ensenyar-los els mapes i fer servir la lupa. Els mapes també recullen els canvis vitals d’un territori, tant per l’espai físic i les comunicacions, com per la gent que hi viu. I el Baix Llobregat no és una excepció.

Com que els mapes que tenim només arriben al final de l’Edat Mitjana, no podem afirmar ni negar amb aquestos quina era l’organització de la nostra comarca. Sí podem esbrinar-ho per altres fonts. Potser direu que el país no ha canviat des de fa cinc cents anys, i amb els mapes podreu veure que no ha estat així. Hi ha canvis, alguns més lents, altres no tant, més traumàtics.
Podem viatjar a finals de l’Edat Mitjana, i principis del Renaixement, i observar amb lupa. Podreu veure que aleshores la comarca del Baix Llobregat pertanyia a la vegueria de Barcelona, la qual incloia l’àrea metropolitana i la zona de Moià. Però si baixeu al detall dels noms dels llocs us quedareu força sorpresos. Alguns s’esmenten i altres no, això volia dir que alguns eren importants i altres no gaire. Alguns apareixen col.locats en llocs que avui dia no porten el mateix nom, a més a més. Algú pot dir que qui va fer el mapa s’equivocava, o que no sabia que es feia. Però amb quina autoritat pot dir que aquelles persones s’equivocaven?
Com a exemple destacat a simple vista, els mapes antics al 1714 situen Gavà al costat de Sant Boi, i Viladecans al lloc actual de Gavà!!! I més coses, s’esmenta Salvador a sobre de Castelldefels, que és un dels nuclis antics de la població, però també es col.loca el nom de Gramanet sobre l’actual Santa Coloma de Cervelló!!! També he observat que de Barcelona sortien dos camins per creuar el riu Llobregat: un per l’Hospitalet, i per tant Sant Boi, quan el riu tenia poca aigua, i l’altre cap a Molins de Rei, quan el riu en portava molta. Podeu mirar-ho tot als atles, no crec que enganyin. Som nosaltres els que estem enganyats, més aviat. Perquè com diu la dita: "la Història l’escriu qui guanya". Per això Joan Fuster parlava de quan "el nom fa la cosa".

Aquest mes he estat mirant, més que llegint, el magnífic volum editat per la Generalitat l’any 2005: "Imago Cataloniae". En ell es recull un compendi de mapes sobre el nostre país des del final de l’Edat Mitjana fins als temps moderns. Els mapes van representar una revolució i són el símbol del món modern. A l’Edat Mitjana la realitat es representava amb els llaços de vassallatge i de familiars, i el Renaixement va portar a veure el món d’una altra manera primant el territori físic. Amb la voluntat des de l’inici de cartografiar tota la Terra, l’Orbe.

Com que els mapes eren una eina molt útil, també pateixen les vicissituds de la Història. I amb això vull dir que estan sotmesos a pressions polítiques, i que no tenen un ús tècnic neutral. Dels primers mapes o portolans ja es poden veure que es dibuixaven d’acord amb la seva finalitat. Una finalitat militar assenyalant els castells en alguns, en altres una finalitat religiosa, en altres civil.
Com a exemples, el mapa encarregat per l’orde religiós dels caputxins. Els mapes nàutics amb la indicació dels llocs: un portolà català amb els noms de les illes Canàries com aquestos: Ferro, Forteventura, Lancelot, etc… Us recomano l’ús de la lupa, encara que fixant-vos-hi podreu llegir-los. Per defecte, en un proper escrit parlaré d’alguns canvis en el Baix Llobregat,.
Ara mateix, només volia apuntar que el fet d’assolir el cim de la cartografia, que és conèixer tota la Terra, almenys en la seva part física, des del fons de l’Àfrica fins a l’Antàrtida, implica la davallada en l’ús dels mapes. I com s’entèn això, ara que tothom té accés en qualsevol moment, incloent internet o el gps? Perque passen a ocupar un lloc secundari en el món que neix. Com que ja sabem tot de la terra, ara és més important saber tot allò pertanyent a la gent. El mapa del genoma humà, el mapa de relacions interpersonals, allò que en cert sentit identifica les persones, i que era tan important a l’Edat Mitjana. No és ben bé igual, és clar, però per aquest camí anem.

A Montpeller vaig comprar per Setmana Santa el llibre de Joan Bodon "La grava sul camin"-"L’Evangeli de Bertomeu" que recull les seves vivències de la II Guerra Mundial i la Postguerra. Aquest gran escriptor occità va començar a escriure aleshores. Va ser la seva manera d’expressar i treure fora tot allò que es va haver d’empassar en aquells anys tan difícils. Més proper, podem recòrrer en català a "Les Amnèsies de Déu" d’en Beszonoff.

El dolor d’aquelles experiències va ser inenarrable. L’Evangeli de Bartomeu d’en Bodon és el primer text que s’hauria de llegir d’ell. No estava acabat, perquè els seus silencis parlen més que la seva prosa escrita. Després "La grava del camí" ja ens porta a l’acceptació i duresa del viure quan ja no hi ha marxa enrera, aquestes pedres del camí que fan que el cos i l’ànima pateixin quan caminen. Allò que ens ha endurit i aixecat l’esperit. Potser la grava del camí o del riu, tant se val. Al darrera del temple jueu de Budapest trobareu el monument a l’Holocaust format per tot de pedres i còdols. Sense comentaris.
Potser això té preparat Nicolas Sarkozy als francesos. Ell que precisament és d’origen hongarès. Certament, el model d’esquerres estava esgotat a França. Ni la "grandeur" ho dissimulava. Però les meves preferències per Segolene Royal no amaguen la meva lluita contra els estats que no compleixen la Declaració dels Drets Humans. Francesos que ens trobavem pel altres camins parlaven dels abusos de la societat de la subvenció. Els treballadors que pagaven les pensions dels altres estaven cansats. Tanmateix, la classe dirigent francesa no els salvarà. I Sarkozy és el seu representant. Del foc han anat a parar a les brases. El sol de Montpeller ens va acompanyar, allà on dies després feia el seu darrer miting de campanya Nicolas Sarkozy. El Midi ha votat per Sarkozy, ja veurem els resultats amb el temps.

Un d’ells estava malalt de l’esperit i l’altre del cos, però cap dels dos ha pogut arribar fins al dia d’avui. El primer veí es deia Enric. Vivia en una casa antiga del barri centre. Una casa on vivia de lloguer, un lloguer antic dels temps dels pares i potser dels seus avis. Però ara a casa seva estava sol. Era conegut entre els veïns, no gaire a fons, ja que sempre saludava i era cortés, però no anava explicant gaire les seves penes. Ja gran, amb pensió de jubilat, els veïns comentaven al carrer que l’havien trobat a casa penjat. Havia estat en tractament psiquiàtric un temps, i ara sembla que ja no prenia medicació. Algun comentari desafortunat sobre el desnonament i trasllat a una residència potser el van fer recaure.
L’altre santboià va morir al carrer. El seu cas ha tingut més repercussió, ja que ironies del destí, va encetar el conflicte que va portar a la vaga de les ambulàncies, amb sis treballadors acomiadats. Aquells que van tenir el coratge de dir no als seus caps han estat acomiadats. A l’inrevés dels treballadors que a cent metres de l’Hospital de Sant Boi van obeir les ordres dels seus caps i van esperar una ambulància medicalitzada per portar el malalt que s’estava morint al carrer. Aquestos han estat felicitats per complir les lleis.
En tots dos casos, aquestos dos veïns nostres ja no hi són. Potser algun dia ens pot passar a nosaltres. Per por s’han complert les normes i les lleis dels homes. Però s’ha vulnerat la llei més important, la llei de l’amor. Si no tens ningú al costat, ja ens hi podem morir tranquils, doncs!

Enguany es compliran els tres anys de la inauguració oficial de Vilaweb Sant Boi. Les provatures ja van començar a principis del 2004. Des d’aleshores hem estat darrera aquest projecte. No sense temors, ni sense dubtes, hem anat avançant dia a dia. Però el camí ha valgut la pena. Estem contents de la feina feta, amb ganes de millorar i polir-ho més. En tot cas, veurem què ens portarà el demà. Ara per ara, només puc agrair als nostres lectors la seva confiança, als anunciants el seu suport, i a tots ells les suggerències i les observacions fetes.
També cal agrair la lectura del nostre bloc editorial, de vegades massa personal, però que ha permès arribar a la xifra de més de 7.000 visites. I aviat és dit. Per això, gràcies, i esperem que algun dia cadascú trobem el nostre Pont de Sant Boi.
Per a tots vosaltres, la nostra edició general ha preparat aquesta rosa de felicitació que podeu enviar des d’aquí. Per molts anys.

Hi ha una cançó de la Maria del Mar Bonet, "L’Asguilando", amb una lletra que diu: "més valguera ser arbre o pedra per no sentir crit ni dolor…". Així els cors se’ns assequen quan escoltem les xifres dels morts a la carretera, i com aquestes no baixen. Parlo de xifres de morts, o de ferits ja no els diuen gaire, i dels a qui no ha passat res greu perquè Déu no ha volgut. Surten els responsables de Trànsit parlant d’accidents, surten els responsables del Racc parlant d’accidents, i surten els jutges parlant d’accidents. 

Tots parlen, i parlem molt, d’accidents. De carnets per punts i de controls, però per desgràcia les persones ens comportem com a nens petits. Ens malcriem, i com que no hi ha ningú que ens corregeixi el comportament, sigui de la manera més adient, continuem fent coses mal fetes. Coses que no només posen en perill la nostra vida, sinó la dels altres. No pot ser que un excés de velocitat sense causa justificada quedi en una multa. Una multa no pot cobrir el cost d’una vida, o si? Conduir sota els efectes d’una droga, legal o no legal, es pot pagar amb una multa? Compensa el benefici de la venda de cotxes gràcies a la seva velocitat, amb els llocs de treball que es mantenen,  amb el cost d’una vida? Quanta gent viu i a canvi quanta gent mor?
Es diu que és el preu del progrés, que són accidents, que és culpa de l’estat de la carretera, que és culpa del temps, que … Però no es diu que hi ha solucions, que algunes coses es poden millorar amb la tecnologia existent, que es pot compartir cotxe, que hi ha limitadors de velocitat, que es poden fer sentències justes, … En tot cas, fer una mica de justícia a tots aquells que han mort a les nostres carreteres.

Aquestes vacances de Setmana Santa he pogut gaudir del sol i la platja. A la comarca de l’Herault, aprop de Montpeller, ha fet bon temps. La capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló ha rebut també la visita de molts més turistes, ja que la zona estava bastant plena de gent, aprofitant les vacances escolars, i el centre de la ciutat estava ple de gom a gom de gent passejant. Rellegint la premsa i coincidint amb l’inici de la campanya presidencial francesa us explicaré algunes coses que m’han cridat l’atenció. Per exemple, sobre els blocs.

La lectura del diari predominant a la regió, el Midi Libre, del dijous 5 d’abril anunciava en portada l’efecte d’Internet i dels blocs en la campanya presidencial. Un titular que deia: "Internet, injúries, llibres: la campanya s’endureix". I és que els blocs tindran un paper novedós i destacat també. El candidat occità François Bayrou va llençar la proposta d’un debat dels blocaires francesos amb ell mateix, Nicolas Sarkozy, Segolene Royale, i Jean-Marie Le Pen. No cal dir que la proposta ha aconseguit cridar l’atenció. Només cal esmentar com el mateix diari Midi Libre ofereix un servei gratuït de blocs a tots els seus lectors. Una iniciativa intel.ligent per a un diari capdavanter. Les temàtiques són diverses, i no només trobareu blocs en francés, sinó també en occità llenguadocià. Reseguint la blocosfera de l’estat veí, també trobareu equivalents com el Canalblog.com.
Si voleu fer un seguiment del procés electoral francès, podreu donar un cop d’ull a l’Observatori Presidencial. Malgrat que les eleccions seran posteriors a les municipals a Espanya, ja ens podem fer una idea d’allò que ens trobarem per aquestos verals.