Els Ponts de Sant Boi

Avui parlaré d’un drac de Catalunya bastant gran. Gran en edat i gros de mides. Enguany farà 100 anys, i com qui no vol la cosa, va nèixer com un club esportiu. Avui dia ha crescut molt, i el trobareu a moltes poblacions del nostre país i de l’estranger. Els darrers cinquanta anys l’han permès posar-se al davant d’altres animals que li feien ombra, i els ha escombrat del camí. En part perquè els altres s’havien quedat antiquats i també perquè no s’havien situat en el grup dels poderosos. És el nostre RACC. Ha aconseguit transformar un país i una societat, suposo que haurà aplicat la filosofia marxista de la transformació social. Com a títol de reialesa, ha fet que el cotxe sigui el rei absolut.
Perquè pugui circular amb comoditat ha construït autopistes que es van eixamplant i eixamplant, les seves carreteres han tallat camins antics i no deixen passar vianants ni bicicletes, la seva xarxa ha arraconat els altres mitjans de tranport com el tren o el vaixell. No com en altres països europeus on coexisteixen tots junts i tothom és respectat per allà on va. I la seva gana creix cada dia més: s’estèn fora de les nostres fronteres, crea una fundació sobre mobilitat per donar lliçons als altres, vol més ciment i carreteres quan les existents són un caos absolut i kafkià, compta els seus números de vehicles però no els de víctimes i accidents de trànsit, etc …

Molts diran que no sé que m’empatollo, però puc estirar el fil de la memòria i recordar alguns fets: la Setmana de la Mobilitat ja no es celebra com a tal; s’ampliarà l’AP-7 quan encara no s’ha construït el ferrocarril transversal; obre oficines en la zona del RACE espanyol; ha aconseguit "l’exclusiva" dels cursos de recuperació del carnet de conduir per punts; està a favor del pla que està destruint el Delta del Llobregat i les reserves d’aigua de Barcelona, amb obres de ferrocarril mal dissenyades. Com és que a Catalunya no s’ha tancat mai una ciutat al trànsit rodat pels alts índexs de contaminació com a Europa? Ha aconseguit portar grans premis de velocitat a Catalunya: rallies, motos, cotxes. Per a ells tot són facilitats. I cap problema.
Els problemes són dels altres i les culpes també. Si un s’estavella en el cotxe és culpa del conductor, o de la carretera. O en tot cas, que l’Administració ha d’encarregar-se de la feina bruta, que ells estan nets de culpa, com deia en una editorial de la revista RACC el seu president Sebastià Salvador. Però com que són vanitosos, a la mateixa revista anuncien que ells solets van convidar a Barcelona a la senyora de Palacios quan portava el ministeri de Transports a la Unió Europea, ni que el primer viatge que va fer l’ara conseller en cap, el senyor Bargalló fós per anar amb totes les despeses pagades al Gran Premi de Fòrmula 1 de Dubai. O que el PTOP estigui en mans d’un alcalde que va dir que la vall de Sant Daniel de Girona no es tocaria. No serà que al DRACC l’administració sí que els escolta. Ja se sap, els culpables del desastre de la mobilitat que tots patim a Catalunya són tots els altres. Per molts anys, RACC, que a nosaltres ens queden pocs!

Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s’hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s’enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d’aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l’esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l’imperi català s’està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l’orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.

Aquesta conversió que s’espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d’aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D’aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d’una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n’hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.

Es parla molt de la nova organització territorial de Catalunya. Potser no s’acabarà fent, perquè com va lligada a l’Estatut també correrà la seva sort. De totes maneres, això ha provocat que es parli del tema perquè afecta al futur dels habitants de cada regió. Així, sembla que ens trobarem amb set regions. Entre elles la de l’àrea metropolitana de Barcelona. I aquí dins es trobaria Sant Boi. La qüestió que plantejo és si, fins avui dia, la nostra ciutat ha tret profit d’aquesta vinculació. Dintre d’aquesta zona els interessos de Sant Boi i dels seus ciutadans han estat defensats prou bé?
Mirant l’evolució dels darrers anys, i posant les coses a la balança, sembla que no ha estat així. Sant Boi té coses bones i que s’han fet bé, cal dir-ho sense dubtar-ho. Comparat amb altres poblacions del Baix hem tingut prou sort. Però si mirem les coses negatives, i les que ens esperen, inclinen la balança en sentit negatiu. No comptem gaire a nivell comarcal ni metropolità, el paper dels santboians sembla el de suplent de luxe a qui l’entrenador no vol fer jugar. I la veritat, com a tot bon professional, crec que un jugador de futbol es buscaria un altre equip. Per això, proposo que Sant Boi, i faig extensiva la meva proposta a totes les poblacions del marge dret del riu Llobregat, s’inclogui en la futura vegueria del Penedès i del Garraf. D’aquesta manera es trencaria la dependència de Barcelona i podríem equiparar-nos en pla d’igualtat amb altres poblacions que presenten característiques semblants: com Sitges, Vilanova, Vilafranca, etc… Semblances no només de població sinó també geogràfiques, culturals i econòmiques. Potser algú diria que això és impossible, però com en tot judici, podem apel.lar a casos anteriors que s’han succeït: i aquest és el de la Marca Hispànica.

Diuen que el pont de Sant Boi no va existir mai. Parlo d’un de debó, de pedra. Que potser hi havia una barca, o que en tot cas, era de fusta. Però tenim un carrer amb aquest nom al nucli antic, i una imatge gravada en una pedra que representa un àngel sobre un pont de pedra.
Malgrat que aquestes evidències són menyspreades, i considerades llegendes, responen a una realitat. Ara són passat. Però cal saber que formen part del nostre present. No volem mirar enrera per quedar-nos-hi. Senzillament, volem trobar allò que perviu. I retrobar-nos amb nosaltres mateixos per mirar endavant.
Com a exemple, podem suposar que quan es va construir el pont de Molins de Rei, es devia desfer el de Sant Boi. El lloc on potser trobaríem les seves pedres és a la nostra Catedral.

Benvinguts, aquest nou any 2006 ens porta un bloc. Avui dia amb tantes coses no ens enrecordem de la il.lusió que teníem quan ens regalàven una bonica llibreta. Tapes dures, anelles d’espiral fortes i unes bones ratlles on escriure o dibuixar. És un bon regal de Reis. Com diu l’expressió: "Van veure una estrella…". Aquesta il.lusió, com la del petit timbaler, és la que vull compartir amb tots vosaltres.