Els Ponts de Sant Boi - Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Dia Mundial d’Alfabetització de les Mares de Déu Trobades

Publicat el 7 de setembre de 2008

Ara que comença el nou curs escolar, podem veure que a Sant Boi ens trobarem amb molts exàmens per passar . No només els alumnes, sinó també els pares, els professors i altres persones amb alguna autoritat. De moment, els mestres i professors ja s’han incorporat als col.legis i instituts. Tenen a Catalunya una nova Llei d’Ensenyament, que afectarà tant als públics com els privats. Tothom veu que cal canviar coses en l’educació dels alumnes, però també la majoria de professionals està en contra de la nova llei. No oblidem que és una llei aprovada per un govern de coalició i votada en el Parlament favorablement. El cas és que trenta anys després d’una dictadura, el nivell cultural no ha millorat gaire. Per no parlar de les millores en la taxa d’analfabetisme en el Dia Internacional de l’Alfabetització que es celebra el 8 de setembre.

A Sant Boi aquesta taxa està per sobre de la mitjana del Baix
Llobregat, i per tant, també de la de Catalunya. El fet que s’hagin
construït més escoles i instituts per millorar les condicions materials
de l’ensenyament sembla que hagi anat en detriment de les condicions
educatives i de la seva qualitat. Però com diuen, de vegades tot depèn
de les prioritats. I en la llista de despesa governamental i dels
particulars, no ens enganyem, aquesta va al darrera de la construcció d’autopistes i de la compra d’un cotxe.
Si Bertold Brecht va dir que el progrés d’un país va en funció de la proporció que destina a educació, l’estat espanyol queda en els furgons de cua de la UE. I quan diuen que la nova llei millorarà l’ensenyament, semblen paraules vanes. La realitat és el tancament de línies educatives, la reubicació de professors sense avisar, i es retallen altres despeses. El fet que a nivell educatiu el Departament demani que la programació de classes d’un curs s’hagi d’explicar en funció de les competències que han d’assolir els alumnes a classe sembla un artifici retòric que serveix per justificar els posteriors nivells baixos de coneixements. Fer paperassa no és una feina educativa, cal temps i esforços, un bon professorat que no respongui només a criteris corporativistes, i cal una autoritat del professor a l’aula davant de pares i alumnes, no una autoritat centralitzada en el despatx del director. Perquè al final a Catalunya ens trobarem sense potestat ni autoritat de cap tipus.
Si existeix un model educatiu, cal explicar-lo, i sinó cal anar fent les millores necessàries. El futur dels nostres fills, els dels catalans, està en joc. I això no depèn de la India, ni de la Xina ni dels Estats Units ni de Rússia. Que no ens trobem que un dia la saviesa del món es va amagar sota terra, i que caldrà després recuperar-la sota la imatge de les Mares de Déu Trobades. Per totes aquelles Núries, Meritxells, Montserrats, Tures, Flors, etc… que la setmana vinent començaran a estudiar.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Els totxos de Gal.les

Publicat el 4 de setembre de 2008

Des de Gal.les han arribat més notícies de tipus polític. Una d’elles parla de la campanya que està duent a terme el partit nacionalista gal.lès Plaid Cymru per aconseguir una nova seu. Es tracta d’apadrinar un totxo, i a un preu de 50 lliures esterlines (65€), tal com explica la revista Presència. El partit està creixent, tant en vots com en càrrecs electes, i estan demanant els diners als seus electors i simpatitzants. Malgrat la crisi institucional i econòmica que els està afectant, el Plaid Cymru busca la complicitat de la seva gent, i fa honor al significat de Cymru, que vol dir els companys o camarades. Una confiança que a Catalunya s’ha perdut fa anys, doncs ha fet que la gent hagi girat l’esquena a la seva classe política.

Els propers mesos es convocaran eleccions a la Gran Bretanya, i els conservadors de David Cameron tornaran al poder. Potser això afectarà al creixement del Plaid Cymru, però també van saber resistir la fortalesa del Partit Laborista durant aquestos anys. Aquestos dies en què es debatia la proposta d’augmentar la capacitat legislativa del parlament gal.lès, i de retruc, del govern, que actua sota l’empara del Home Office des de Londres, existien diversos debats sobre la manera de guanyar més autogovern. Un punt de vista planteja que no cal modificar res de moment, que ja estan bé com estan, i que per augmentar les competències però també els impostos, no cal. És una postura conservadora, però que no compromet. Un altre punt de vista vol demanar més competències, però de manera gradual, i de mica en mica, anar endavant. Però la lluita per aconseguir-ho es presenta difícil ja que la voluntat de fer canvis després de la guerra d’Irlanda del Nord, i de les reivindicacions escoceses, fa que Londres no vulgui afluixar gaire més. El tercer debat planteja obertament una independència d’Anglaterra. En aquest cas, vol aconseguir la Devolution igual que Escòcia o Irlanda, però aquesta via jurídica no és semblant a Gal.les. Resulta que si les altres dues es van unir per acord dels parlaments, per al País de Gal.les va ser diferent. El famós Enric VIII va decretar l’Acta d’Unió per a la integració de Gal.les i Anglaterra, ja que la dinastia dels Tudor era precisament gal.lesa. En aquest cas, el peix petit es va menjar el gros. Però d’això ja fa molts anys.
Encara fa més segles del recull de normes legals i costums gal.lès del Hywel Dda, semblants als nostres Usatges. Però era el dret viu aleshores, i molt avançat en la seva època. Ara per ara, nosaltres també ens hem de conformar amb una Deputació del General que va fent el camí invers en els temps a venir. A més, el control dels partits polítics no deixa gaires espais de debat civil, i qui va més enllà, ha d’agafar el camí de l’exili. Per desgràcia, i això ens passa a molts, alguns hem de tirar enrera per fer dos passos endavant. Però no podem deixar d’admirar-nos que altres partits triïn fer confiança a la seva gent, com el Plaid Cymru, i vulguin apadrinar totxos. I baixar el cap quan un partit polític català va deixar la seu vella del carrer Villarroel amb façana d’obra vista, és a dir, de totxos, per una altra seu millor, semblant a un búnker de disseny modern.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Eisteddfod 2008 al País de Gal.les

Publicat el 3 de setembre de 2008

Enguany el festival gal.lès per excel.lència, l’Eisteddfod, s’ha celebrat a la capital del país, Cardiff. Aquest festival anual aplega tota la societat gal.lesa durant la primera quinzena d’agost amb l’objectiu de promoure la llengua i el país. Cada any va canviant de població, i aquest ha tingut la gosadia de plantar-se en els jardins de la capital. Un repte en una zona del país de majoria anglòfona, i molt vinculada a l’antic comtat de Gloucester a Anglaterra, que dominava els marges del canal de Bristol. Cal felicitar als organitzadors per la valentia de plantar les tendes en els bonics jardins de Cardiff. No només van desafiar la persistent pluja d’enguany, que va deslluir la festa, sinó també l’assimilació que comporta la globalització en una ciutat amb una majoria anglòfona i immigrant. Així doncs, podem considerar l’edició d’enguany com un punt d’inflexió per a Gal.les, que obligarà a replantejar-se algunes coses, entre elles el mateix Eisteddfod.

Trenta anys després de fer-se l’Esiteddfod a Cardiff, el festival va tornar a les portes de la capital. El 1978 es va inaugurar el primer institut gal.lès a la ciutat, de manera semblant a la recent inauguració de l’institut de la Bressola a la Catalunya Nord. Cal tenir en compte que a Gal.les existeix una doble xarxa educativa: en anglès i en gal.lès. Aquest model ha fet que el coneixement de la llengua gal.lesa s’hagi estès i hagi guanyat prestigi entre la població, degut precisament a la categoria d’aquesta xarxa educativa. Tot i que encara s’arrosseguen els prejudicis anglesos sobre el gal.lès com a llengua pagesa. També hem de tenir en compte que el gal.lès, com a llengua celta, no s’assembla gens a les llengues llatines o saxones. Per això, a tot el país impera un bilingüisme total en qualsevol text escrit, amb els costos que comporta. Però aquest bilingüisme és una altra cosa en l’ús de la llengua, amb una diglòssia marcada pel territori i l’ambient social.
Aconseguit l’objectiu de trencar aquestos prejudicis, els gal.lesos s’enfronten a una crisi institucional. Es reivindiquen més competències i capacitat de legislar autònomament, ja que tot depèn d’un secretari en el Home Office de Londres. La petició de més autogovern ha estat contestada amb una campanya als diaris criticant les despeses excessives d’alguns diputats. La imatge del parlament gal.lès com a despesa supérflua s’ensumava enmig de la pluja. I la resposta de Londres ha estat que cal continuar com sempre. Però de fet, la crisi econòmica posarà a prova la relativa prosperitat del País de Gal.les. El nivell de benestar social és més alt que a Catalunya, però això no ha impedit que la crisi actual estigui afectant profundament al país. I de manera semblant, la construcció i la manca de liquiditat han reduït el consum. També els afecta la reducció de la producció de petroli al Mar del Nord, degut a la pujada en el preu del carburant. En una setmana de viatge, és més barat llogar un cotxe que pagar la seva gasolina. Al seu favor tenen el baix nivell de canvi de la lliura esterlina, més vinculada al dòlar que a l’euro, permetent que les exportacions no es ressenteixin gaire.
Per tant, podem veure com es presenta un panorama polític, social i cultural que qüestionarà el model vigent, i obligarà a sobrepassar-lo. Incloent el mateix Eisteddfod, un festival que haurà de renovar-se per passar de l’afirmació identitària a una proposta atractiva de futur. La dialèctica entre la defensa de la comunitat i la col.laboració amb altres pobles serà determinant. Mentrestant, podrem escoltar les cançons en gal.lès i en anglès de Duffy, i el seu triomf internacional amb Mercy. O anar de viatge a Cymru per escoltar un Croeso de benvinguda!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Què esteu fent amb…?

Publicat el 30 d'agost de 2008

Aquesta setmana, el diari Avui ha venut amb la seva edició diària un llibre titulat “Què esteu fent amb Barcelona?”, escrit pel senyor Joaquim Roglan, i editat per l’Ara Llibres el 2005 dintre de la col.lecció ESCACC. La seva faixa blava porta el reclam de ser “un al.legat sarcàstic contra la Barcelona del Fem-ho B…”. Es tracta, per tant, d’un llibre que vol buscar la polèmica i encetar un debat. Però l’infern és ple de bones intencions, ja que la crítica política i social justa està devaluada amb la demagògia i un treball de documentació matusser no contrastat.

No tenia gaires coses per escriure, ja que de vegades hom no sap què dir o expressar quan altres ja ho fan millor. Però el fet de trobar-me entre les mans aquest llibre del senyor Joaquim Roglan, m’ha donat l’oportunitat de posar-me davant de l’ordinador. És com en aquella escena del tinent O’Calaghan interpretada per Clint Eastwood a punta de pistola encanonant un delinqüent que està robant, i li diu, irònicament: Au va, bellugat una mica, que et podré disparar i m’animaràs el dia!.
I avui, el senyor Roglan m’ha animat el dia, i dispararé. Dispararé contra aquest senyor i els que han tingut la gosadia de publicar un llibre que perd el seu valor de denúncia fins a convertir-lo en un pamflet polític. Sent una mica condescendent, qualificaria el llibre de llarga “carta als lectors o al director”, com es diu. Però si el valor d’una carta als lectors rau en la manifestació d’una opinió, en la seva brevetat i en el testimoni de la persona que el signa, no és el cas d’aquest lllibre. De fet, tot el llibre sembla que estigui bastit sobre tot un recull de cartes als lectors publicades pels diaris respecte als fets polítics i socials que s’han esdevingut a Barcelona els darrers anys.
Entre els fets que destaca, i debat, aproximadament un terç del llibre, està dedicada a la política de mobilitat i els seus eslògans. Com s’enceta l’apartat amb un ben trobat “Bon cop de pedal, defensors de la terra…” , faré honor a ell, i com a bon segador, tallaré arran la manipulació informativa i la manca d’informació contrastada. Venint de qualsevol altre persona, encara és disculpable, però no venint d’un reconegut periodista, llicenciat en la carrera, i professor de la universitat Ramon Llull. No puc quedar-me quiet veient que el seu escrit “sarcàstic” provoca víctimes innocents. No tant per les crítiques als polítics, totalment comprensibles, sinó perquè deixa als ciutadans que anem en bicicleta per terra. Si algunes actituds incíviques són denunciables, fer-ho extensiu a tot el col.lectiu vulnera les normes bàsiques del codi deontològic dels periodistes. Com antic soci d’Amics de la Bici, i actual de Bicibaix, no puc quedar-me quiet veient com es perpetra aquest robatori de tantes il.lusions i esforços abocats a aconseguir no un ideal, sinó una cosa real i tangible com el dret a circular. A més, la construcció del discurs narratiu ha estat manipulat grollerament, i sense fer cap contrastació de les dades que presenta o publica. No només es donen errors en alguns fets esdevinguts, altres han estat silenciats i d’altres s’han distorsionat de tal manera en el temps que esdevenen incomprensibles per a qualsevol persona aliena a aquest camp.
Em sap greu que la crítica justa es transformi en un pamflet demagògic, i que la crítica a un pensament polític “políticament correcte” sigui d’un nivell tan baix, com el dels que l’escriptor crítica precisament! També em sap greu que al darrera d’aquest llibre estigui la fundació Escacc, ja que el conformen persones de reconegut prestigi, i que amb l’edició d’aquest pamflet no compleixi amb rigor els objectius que pregona a primera plana de la seva web.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Fa 75 anys a Barcelona- III amb Colom Català

Publicat el 27 d'agost de 2008

A l’anuari de Barcelona del 1933 apareix un article titulat “Colom y Barcelona” escrit per Ramon Carreres Valls en castellà. En ell reivindica la catalanitat de Cristofor Colom, o Salvador Colom, ja fa 75 anys. Els arguments que exposava aleshores es reprenen avui dia, amb millor que pitjor fortuna, per en Jordi Bilbeny. La documentació que recolza la catalanitat de Colom a partir de la signatura, del fet que era Almirall i que ja tenia escut, i per tant era noble, i que aleshores ja esmenta l’estudiòs peruà Luís de Ulloa com a referent en la reivindicació de l’origen català del navegant i descobridor.
La persistència dels fets farà que algun dia surti a la llum la veritat amagada per interessos aliens, i d’algunes persones d’aquí que no volen alterar l’actual “status quo històric”. Altres exemples de les falsificacions històriques comeses pels estats nacionalistes, com el frau de la troballa de la Dama d’Elx.

Esperem que algun dia es pugui veure editat el treball que va fer l’historiador del Baix Llobregat, amb la documentació original trobada a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi, sobre el testament fet en salut d’en Salvador Colom l’any 1462. Aquesta persona i les seves circumstàncies coincideixen plenament amb les que va viure Cristòfol Colom. No oblidem que Cristòfol és el nom en grec del llatí Salvador, i que la primera illa que va trobar Colom en el seu viatge va ser la de Guanahaní, batajada amb el nom de Sant Salvador. D’aquesta manera, Sant Boi i el seu terme, que comprenia el Prat de Llobregat, van formar part de la vida del famós descobridor.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Gal.les sobre Rodes

Publicat el 21 d'agost de 2008

Malgrat que aquest ha estat un estiu de “miserable weather” per als gal.lesos, molts estaven contents amb els exits esportius de la selecció britànica en els Jocs Olímpics de Pequin. La seva animaversió contra els anglesos és proverbial, però enguany han pogut gaudir de les victòries d’esportistes gal.lesos. Sols, o formant part de l’equip del Regne Unit (per poc temps em sembla), el remer Tom James i els ciclistes Geraint Thomas and Nicole Cooke han portat una mica de sol amb algunes medalles d’or i plata. Sembla mentida que els països que estan passant una crisi econòmica més forta, siguin precisament els que obtenen més victòries enguany: Espanya amb l’Eurocopa, les victòries de Rafa Nadal o de Pau Gasol, o que la Gran Bretanya hagi guanyat més medalles en aquestos Jocs Olímpics que en els cent anys anteriors.

La crisi colpeja durament la Gran Bretanya, i a la pujada de preus s’afegeix a la crisi hipotecària i bancària. El canvi de la lliura esterlina amb el dolar i l’euro no ajuda gaire. I per acabar, els “feliços anys laboristes” de Tony Blair s’acabaran amb Gordon Brown preparant l’arribada de David Cameron pels Tories conservadors. Com que el manà del petroli del Mar del Nord també s’està reduint, ara els hi està arribant l’impacte de la pujada del preu del carburant. Com ja vaig comentar en un post anterior, David Cameron fa anys que arriba en bicicleta al Parlament, en un avançament espectacular per l’esquerra laborista. Vistes aquestes i altres coincidències, i seguint el mètode deductiu, estimat Watson, podríem establir la hipòtesi que els britànics s’estan conscienciant per fer front a aquesta nova etapa a cop de pedal. Fins ara, institucions com Sustrans han fet un esforç considerable en aquest àmbit. Tot i així, enguany les associacions d’usuaris recollien firmes per millorar les infraestructures i acabar amb els robatoris de bicicletes.
Els gal.lesos han pogut ensenyar amb orgull la seva bandera, i les victòries esportives que han arribat amb el ciclisme donen ànims a la seva joventut. La bicicleta és necessària, però la manipulació per part del poder i d’alguns partits polítics sembla una manca d’ètica total. Sigui a la Gran Bretanya o a Catalunya, ja que tant va en bicicleta l’Hereu, com el Portabella, com l’Herrera, com el Roca, com el Bush, com el David Cameron, etc… la qüestió principal és com es fan les coses, si bé o malament, i si realment es té en compte la gent. No ens enganyem, tothom pot anar amb bicicleta, si vol. I per tant, el que compta és el dret a poder circular amb llibertat com tothom.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Gal.les versus Geòrgia

Publicat el 21 d'agost de 2008

Aquest dimecres 20 d’agost es va celebrar al The Liberty Stadium de Swansea, al País de Gal.les, el partit internacional amistòs entre els equips de Gal.les i Geòrgia. El resultat va ser de 2 a 1 favorable als georgians. L’encontre estava organitzat feia temps per l’associació de fútbol de Gal.les, i els recents esdeveniments a Geòrgia l’han portat a primera plana esportiva. Malgrat els Jocs Olímpics de Pequin, on només els estats poden participar-hi, les nacions organitzen pel seu compte partits precisament internacionals. Hem d’agrair al senyor Samaranch que les competicions olímpiques siguin només interestatals. Per aquest motiu, cal diferenciar els estats de les nacions, i per això, aquest és el factor determinant de les guerres actuals. La darrera que s’ha esdevingut a Ossètia, a Abjàssia i a Geòrgia.

Els fets de la guerra són tràgics per als que ho estan patint. No cal dir-ho, sempre ho són i ho seran. Però la naturalesa humana no atén a raons de vegades. L’existència de les Nacions Unides, on només estan representats els estats, és insuficient en el món actual. I l’ONU s’ha convertit en un fòrum interestatal que deixa de banda tota la resta de la realitat: el paper de les religions, el dels estats i de les nacions o pobles, les diferents cultures i el seu respecte, etc… Tampoc el dret internacional en el seu conjunt dóna resposta als interrogants, degut a la reduïda eficàcia de les seves institucions, i a la limitació a un dret internacional públic i a un dret internacional privat. La base d’aquest dret rau en la sobirania dels estats, i d’aquí prové la font de la seva ineficàcia. Les lluites de poder es converteixen i decanten a favor del més fort, sense que existeixi una justícia internacional independent. Ni els grans ni els petits volen veure els avantatges d’aquesta instància, ja que els compromet a tots. Si Rússia ha actuat amb prepotència, no ho ha fet menys Geòrgia, impedint el dret d’autodeterminació dels pobles abjàssos i ossets. Precisament una de les qüestions principals és quina és la base del dret: el territori o la gent. Els Estats Units d’Amèrica van donar suport a la independència de Kosovo, on tot i ser “territori serbi”, la majoria de població era “albanesa”.
Jo des d’aquí també manifesto el meu suport al predomini del dret de la gent a triar el seu futur, per davant del territori. I per aquest motiu, entenc que Rússia ha actuat seguint aquest mateix principi. Els errors de càlcul dels georgians ha fet que la independència de Ossètia i Abjàssia hagi estat acompanyada de la neteja de població d’orígen georgià amb qui estaven convivint. Cal dir-ho ben clar, el fet que l’estat obligui a un sol dret, a una frontera i a un sol govern obligarà sempre a la lluita interna per dominar les minories, i imposar-se sobre la gent d’altres nacions. També cal tenir en compte que a Catalunya ens podria passar el mateix. I si actuem seguint el principi d’acceptar l’autodeterminació de la gent, es podria donar el cas que l’Àrea Metropolitana de Barcelona, incloent el Baix Llobregat, formessin part de l’Estat Espanyol, i la resta del territori català fos independent. Aquesta va ser la fòrmula que es va pactar a Irlanda fa molts anys. I crec que si actuem en consciència, cal tenir-la ben present i com a catalans acceptar-la.
Una altra qüestió seria l’existència d’un dret civil català lliure, coexistent amb altres dret civil com l’espanyol, per exemple, amb el màxim de transferència a les administracions territorials. I això mateix, seria la base d’un ordre internacional fonamentat en els drets humans, però sobretot civils. La globalització implicaria la llibertat de triar i escollir de quin país o nació volem o no formar part. I un govern general per a tots els territoris que s’hi incloguin. Això solucionaria els problemes que cada dia es van fent més evidents: ni gal.lesos ni catalans podien ensenyar la seva bandera en els Jocs Olímpics, tot i que un gal.lès que va guanyar una medalla d’or va desobeir aquesta regla. Així com també un atleta de la Gran Bretanya va desfilar sol exhibint la bandera irlandesa.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona – II

Publicat el 4 d'agost de 2008

Ara que estem a l’estiu, és bo donar un cop d’ull a les notícies de l’Anuari barceloní del 1933 relacionades amb el Baix Llobregat. En tenim dos temes destacats aleshores: la reclamació de la construcció i millora de les instal.lacions de l’aeroport del Prat, i de la zona de lleure a la costa del Baix Llobregat. Això l’any 1933. Aleshores es va reclamar el nou aeroport del Prat ja que es van trobar que amb prou feines va poder aturar-se el dirigible Hindenburg en el seu viatge per sobre de Barcelona. Una fotografia espectacular del seu vol per sobre la ciutat. I l’altra es tracta d’un reportatge signat pel famòs Gatpac!!

Realment, l’Anuari ens permet comprovar que en ple segle XXI seguim el pensament de principis del segle XX, i que per tant, avui dia això està ultrapassat, i hem comprovat com ha caigut el mite del “progrés” d’aleshores. No vull fer una apologia d’utopies, siguin idealistes, nacionalistes, industrialistes o ecologistes, etc… Precisament formen part d’aquesta manera de pensar nascuda amb el Renaixement Clàssic, i que avui dia estan en plena decadència. Aquesta crisi que s’acosta no és només temporal, sinó que serà estructural perquè a més dels canvis materials implicarà uns canvis immaterials o de pensament humà. Anem cap a la topia, cap allò realitzable al nostre abast humà. Ni més ni menys.
Més enllà de la reivindicació de l’aeroport del Prat, ben actual com ja sabem, encara destaca més el projecte del Gatpac per a Barcelona. En aquest reportatge van establir que la costa del Baix Llobregat seria el lloc ideal per a la zona de lleure de la ciutat. Segons els estudis d’aleshores, es buscava una zona entre 10 i 20 quilòmetres al voltant de la ciutat per permetre als treballadors una zona d’esbargiment. Deixaven en segon terme l’opció nord, la costa del Maresme per la seva estretor i poca disponibilitat d’espai. I es decantaven per les pinedes del Baix Llobregat, seguint el perllongament natural de la Gran Via, que seria l’actual carretera de Castelldefels. De fet, es proposaven muntar uns moduls tipus bungalow prefabricats per a les famílies, amb una capacitat de quatre places, amb totes les comoditats. Les fotos del prototip són fantàstiques: llitera, llit i una cuina americana. Amb aquest projecte es demostra que volien instal.lar aquestos moduls a les pinedes naturals. I fer tota una sèrie de càmpings. Què hem de dir, avui dia?
Quan jo era petit, els barcelonins anàvem a les pinedes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, ens banyàvem, paràvem la taula i menjàvem una truita amb patates. Això jo mateix ho he fet, fa trenta anys o trenta-cinc! Però en aquest curt període de temps, els bons propòsits han quedat esguerrats per la construcció i especulació immobiliària: la transició s’ha demostrat un parany, i el “monstre” ho ha engolit tot. Culpables: els que compren una casa a la pineda, els que planifiquen i urbanitzen, etc… I per fer més riure, el reivindicat aeroport col.lisiona amb les cases que s’han edificat al seu voltant sense cap altre seny que els dels diners.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Fa 75 anys a la Ciutat de Barcelona – I

Publicat el 3 d'agost de 2008

Un company de feina m’ha deixat uns dies l’Anuari de la Ciutat de Barcelona de l’any 1933, editat per la Societat d’Atracció de Forasters, l’antiga oficina de turisme, vaja!. Un gros volum ben editat com a publicació oficial. Els reportatges i articles escrits no tenen desperdici. A més de poder comparar el pas del temps amb les fotos i els anuncis publicitaris, podem veure també què es volia aleshores, i que tenim ara després de 75 anys. La sorpresa ens arriba perquè podem comprovar que els grans projectes d’aleshores no han canviat gaire. En tot cas, sí que ha canviat la mida, i la manera sobretot de portar-los endavant.

Aquest llibre escrit en ple període republicà, i després de la mort d’En Macià, de la qual es fa ressò, conté tota una sèrie de reportatges molt interessants publicats per els homes capdavanters de la seva època: Artur Martorell, R. Batlle, Alfredo Romea, Santiago Brandolí, Magí Valls, Ramon Carreras, etc… L’objectiu del llibre era atreure el turisme, tant el de plaer com l’econòmic, la qual cosa ja manifesta en la seva portada. A més del català, estava escrit en castellà, i contenia resums de l’any en italià, francès i alemany. L’Anuari recollia les commemoracions del 1993: centenari d’Aribau, i per tant, del Renaixement Català, o el centenari de Goethe i el 25è de Wagner, amb la demostració de la influència germànica a la capital. Entre altres coses recollia la XV edició de la Volta a Catalunya, la revolució de la ràdio, amb Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona, i articles d’interès econòmic.
Un d’aquestos articles estava lligat a la indústria textil, un per al cotó i l’altre per a la llana. En el primer es destaca l’episodi de l’accident a la Colònia Güell. Fixeu-vos com va ser tant excepcional que per salvar la vida d’un xicot, amos i treballadors a l’una es deixessin arrencar un tros de pell. En aquells moments de confrontació social i ideològica, era l’excepció que confirmava la regla. El text recull completament l’esdeveniment, i els seus protagonistes, incloent una fotografia de la sala on s’extreien les pells. El bon desig que va inspirar aquell acte va esdevenir un miracle de l’època, ja que tres anys després esclatava al 1936 la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment la II Guerra Mundial.
Furgant al fons de l’arcó de la meva memòria, m’ha vingut al cap la idea que el motiu pel qual Gaudí va deixar inacabada la cripta de la Colònia Güell va ser l’esclat de la I Guerra Mundial el 1914. L’arquitecte no va acceptar la declaració de neutralitat del Regne d’Espanya degut als interessos comercials dels empresaris textils d’aleshores, dels quals el comte de Güell era l’exponent més clar. Un tema d’objecció de consciència que pot explicar-ho perfectament. A més a més, els beneficis extraordinaris d’Espanya durant la neutralitat del 1914-1918 van comportar potser que s’avancés a Espanya la II Guerra Mundial, amb la Guerra Incivil, amb l’afany de recuperar el tresor acumulat. El capital i altres estats, com Rússia, van recuperar amb interessos monetaris, i de sang, els diners que els espanyols havien guanyat sense remordiments.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Pau Casals, la via cap a la independència

Publicat el 15 de juliol de 2008

L’insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s’expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.

Quan en l’exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d’en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l’oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l’escena internacional de l’època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l’esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d’una política de caire francès, d’ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l’arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d’en Pau Casals va ser diferent. L’etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d’Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se’n va anar a viure a Puerto Rico. L’antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l’estatus d’estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un “Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica”? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Jordi Pujol, Herodes de Catalunya?

Publicat el 14 de juliol de 2008

Segons la Bíblia, i tot i que s’esmenta en alguns passatges la vida i fets d’Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d’aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l’espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes?

Herodes representa l’esperança del poble d’Israel d’esdevenir el Messies, però des del poder. I la seva lluita per aconseguir i retenir el poder van passar per davant de tot, inclús del poble que deia defensar. Primer, crec que podem parlar de què Herodes sembla que va ser més d’una persona, es parla del pare, i després del fill. El pare seria el protagonista de l’episodi dels Sants Innocents, quan van morir degollats tots els infants del poble de Betlem. I si ho comparem amb Jordi Pujol, veurem que totes les persones al seu voltant han estat apartades de la vida pública. Amb més o menys sort, totes elles, sense excepció han deixat de ser possibles rivals: fossin companys, o fossin enemics, tots han quedat enrera. Des de Xirinacs, fins a Joan Rigol, en Benet, o el Cullell o el Roca, o en Trias Fargas, o en Max Cahner, una llista molt llarga de noms, equiparable a la generació dels Sants Inocents.
Es podria dir que, com els pins, a sota seu no han crescut altres plantes que li fessin ombra. Parlant d’arbres, no seria aquest l’arbre de Convergència, el pal de paller que havia d’aguantar tot el país, i que potser només s’ha quedat sol i pelat, ja que tota la palla ha volat empesa pel vent, i ja no ens queda palla per donar de menjar al bestiar durant l’hivern que s’acosta.
No seria aquesta identificació d’un partit amb un home, que quan ha hagut de retirar-se ha nomenat un hereu que sembla dirigit pel Pujol mateix, com és Mas? I encara prou bé que fa el seu paper! Seria el segon Herodes, el fill, aquell que va governar després del pare, i a qui se li atribueix la decapitació de Sant Joan Baptista. Aquell que havia de preparar el camí al Messies, i es va encarregar de fer net, és a dir, explicar tot allò que estava malament del poder, i quin grau de corrupció existia entre els governants i les seves institucions. Per això va perdre el cap. Salomé va acomplir el paper de “cherchez la femme”, però més enllà, representava l’eròtica del poder. Com seria la nostra “Salomé” catalana? Qui seria la mare?
Ara, Convergència està preparant el seu retorn a la Generalitat. Potser pactarà amb el PSOE, amb Esquerra, fins i tot amb el PSC, amb Puigcercòs com a president de la Generalitat? La Generalitat serà, doncs, la Salomé catalana? Carretero farà el paper de Sant Joan Baptista, o potser ha estat Carod-Rovira, amb les seves “mans netes” que s’han encarregat de tallar-li?
Pujol tenia una missió personal i de país, i ha convertit el país en una qüestió personal. Però quan creixem, ens adonem que la vida és més que allò que volem i desitgem. I quina és la joia d’un pare quan veu el seu fill gran i independent? Però Pujol, no ha deixat créixer al seu fill, no ha deixat que Catalunya sigui més gran que ell. Per què el pare accepta que el fill s’equivoqui i caigui, per tornar-lo a redreçar i fer-li confiança en el seu camí! Que Nostre Senyor empari a tots els catalans, i ens perdoni.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

“Una vella resposta que t’haurà de servir”

Publicat el 29 de juny de 2008

No puc estar-me de reproduir el poema de Salvador Espriu publicat el 1954 titulat així. Formava part del poemari de “El caminant i el mur”, i com que avui diumenge guanyarà Espanya, passi el que passi, faré aquest recordatori als catalans. Precisament aquest poema està publicat davant del famós “Assaig de càntic en el temple”.

“Una vella Resposta que t’haurà de servir”
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s’altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l’esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d’aquests rostres, i el cant
no s’endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Cotxe, Càncer de la Nostra Societat

Publicat el 28 de juny de 2008

Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s’imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la “creació” de l’home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la “vaca sagrada” que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l’economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.

Avui mateix, revetlla de Sant Pere, només cal veure les notícies del dia per saber quin ha estat el balanç de víctimes mortals. No cal esmentar els ferits, ni tant sols, les pèrdues causades per guerres del petroli. I amb una hipocresia esfereïdora, amb unes manifestacions enormes en la seva contra, que després es traslladen als embussos de cap de setmana de les autopistes de peatge. On s’arriba al ridícul de pagar per estar aturat, ja que la paradoxa de la velocitat significa que tothom està parat en un mateix punt.
Però si algú diu que pontifico com un exaltat, o un boig, ja veus Sant Boi! només cal afermar que no hem d’eliminar el cotxe. Jo no ho he dit en cap moment! Cal nacionalitzar-lo o socialitzar-lo, ja que els seus costos socials han de ser assumits per tothom, i aquesta és la seva realitat. Podem fer servir biocombustible, o electricitat, però no n’hi ha prou. No hi ha prou places d’aparcament a les ciutats, no hi ha prou carrils a les autopistes, no hi ha prou hospitals per atendre als morts i als ferits, no hi ha prou presons per tancar als assessins del volant, no hi ha prou diners per pagar els vehicles més cars, no hi ha prou impostos per cobrir el dèficit de les administracions, no hi ha prou diners per omplir el dipòsit del cotxe ni per reduir la inflació en una economia fonamentada en el tranport per carretera, no hi ha prou petroli per evitar les guerres, … perquè no hi ha lloc per viure en pau i seguretat, si només va una persona en un vehicle. Els metges defineixen el càncer com el creixement incontrolat d’unes cel.lules del cos humà, i aquesta és la millor comparació per a la situació actual del cotxe dintre de la nostra societat, a principis del segle XXI.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Lieber Fluggast! o Estimat Passatger?

Publicat el 16 de juny de 2008

Després de l’enrenou provocat per Herr Hunold d’Air Berlin, i de veure unes quantes reaccions entre els catalans, així com en la premsa d’aquí i de l’estranger, m’animo a fer quatre ratlles d’agraïment al director de la companyia. Primer, per comprovar que no només hi ha alemanys que saben alemany, sinó també que existeixen catalans capaços de llegir i entendre l’editorial d’Air Berlin en la llengua original germànica, com el mateix Bernat Joan ha demostrat en altres ocasions. Tot i que la reacció del secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i antic diputat europeu, ha estat una mica passional, comprensible en aquest cas, m’agradaria exposar alguns raonaments per enlairar els pensaments d’uns i altres.

Primer de tot, jo diria que l’editorial d’Air Berlin ha estat dictada per l’esperit irreflexiu d’un cap important, o “jefe”, que tenint gravíssims problemes per mantenir una companyia aèria de baix cost, amb el petroli pels núvols, i tenint el pensament prou ocupat i capficat en aquesta qüestió, rebés una carta d’un client demanant ajuda per millorar el servei de l’empresa. Una cosa com aquella de dir: només em faltava que em vinguessin a tocar allò que no sona, i que no m’atabalin amb tonteries. Malgrat que vinguin d’un client com el Govern de les Illes Balears, vaja!
En segon lloc, m’agradaria que el senyor Hunold tornés a graduar-se en Història
Europea, ja que la cultura de que fan gala els alemanys queda a
l’alçada del betum, amb les afirmacions que en fa. Només recordar que Carles I, era flamenc, nascut a Gant, i per tant, en la seva cort, hi havia molt gent del seu país, amb els quals sempre parlava en flamenc, llengua germànica, cosa de la qual es queixaven precisament els castellans. També es podria parlar de que tot i ser emperador d’Alemanya, Carles només era rei de Castella, i que per tant, allò de “Carlos I de España i V d’Alemania” és una d’aquelles mentides que fan aprendre els espanyols als babaus. En tot cas, se li pot recordar que Carles va ser comte de Barcelona, entre altres títols, i per això era senyor del Regne de Mallorques, d’on té ara els seus principals clients aeris. Afegiria que l’orgull del Sr. Hunold parlant de llengües regionals sona una mica ridícul. Tot i la importància d’una llengua com la germànica, el seu pes és relatiu, no tant a nivell europeu, però sí mundial. En tot cas, què diria el Sr. Hunold si comparés l’alemany amb l’anglès-americà, o amb el rus?
En el descàrrec de Herr Hunold, jo diria que com que els catalans sempre estem jugant a “puta i la ramoneta”, no entèn que nosaltres no parlem “clar i català”. De fet, el castellà és llengua oficial a Catalunya, les Illes i altres llocs, però això no vol dir que no sigui una llengua estrangera. Com pot ser l’alemany, o el mateix català en altres llocs i països, evidentment. Voldria també esmentar que a més d’anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, els catalans hauríem d’encarar-nos als alemanys, i fer-los veure que portem sang goda, més que els espanyols, i que per tant, també som una mica germànics, i que no haurien de tractar així als seus parents del Mediterrani i els Pirineus. Ja que la llengua que ha menyspreat també diu “blau” i “clar”. Però si d’alguna cosa greu em queixo del Herr Hunold, és de la seva falta precisament d’hospitalitat, una de les regles més sagrades dels alemanys, i només per això, ja hauria de plegar del seu càrrec.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Roba Estesa al Terrat Polític

Publicat el 7 de juny de 2008

Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l’estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que “guanyi el millor” i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita “quan es tanca una porta, s’obre una altra” sempre és veritat, malgrat de l’estretor de “la porta del cel”.
Aquest cap de setmana s’esdevenen els darrers dies de celebració de la collita de la cirera a Torrelles. La setmana passada van coincidir a Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló. I per aquelles casualitats, aquest dissabte també, se sabrà qui remenarà les cireres a Esquerra els propers anys. Malgrat que hi hagi roba estesa en el partit des de fa mesos, els candidats ja estan molt apamats, i cadascun ja sap més o menys com quedarà.
Per a aquells que han seguit aquest període electoral, que afecta a tot Catalunya, no només des de fa mesos, sinó també des de fa anys, i que posa el nostre país en el camí de la “revolució permanent” de que en parlava Trotski, es fa evident que s’estan cremant etapes molt ràpidament.
Ja abans de les eleccions espanyoles de març, es va saber de la visita de Joan Puigcercós a l’Àngel Colom al Marroc. Aquest senyal marca una nova etapa a Catalunya, en funció dels interessos de Madrid, i que farà canviar els papers dels actors en l’escena política. Un possible pacte del PSOE amb CiU, amb l’acord implícit del PSC, que posaria la Generalitat en mans de CiU i ERC, i que donaria més tard un pacte posterior entre CiU i PP a Madrid.
Aprop de les festes de Sant Joan, algú celebrarà com cal el seu sant, i tindrem molta llenya vella per encendre la foguera. Però si algú vol seguir l’exemple de Sant Joan Baptista, qui es va enfrontar al poder representat per Herodes, ja sap que corre el risc de que li tallin el cap. I no per cap capritx de Salomé o la seva mare, precisament. Per això, hem de mantenir l’esperanaça, ja que el Baptista era el darrer dels profetes, i que preparava el camí al Messies. Amén.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari