Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

CERCANT LA LLUM PER LA VALL FOSCA

0
Publicat el 10 d'agost de 2021

Quan mirem el mapa comarcal del Pallars Jussà, ens sorprèn la punta que sobresurt. Per entendre el misteri, cal pujar a Sallente, embarcar-se en el telefèric i contemplar com la vall s’estén en línia recta, fins als contraforts del Montsec. S’aixeca la Vall Fosca com una espelma que té per taula la Conca de Tremp i per ble, la capçalera del riu Flamisell. Ses flames es trobem als cims del Montsent, la Roca Roia o el Pic d’Espada. En ple mes de juliol l’aigua raja encara amb alegria per la vall, enfilant cap a la Pobla de Segur on s’ajunta amb la Noguera Pallaresa. Podeu arribar-hi agafant el tren de la Pobla des de Lleida, i si us bé de gust, el Tren dels Llacs. Des de la Pobla hom pot agafar el Bus del Parc que funciona els mesos d’estiu.

Ens vam arribar a la Pobleta de Bellveí, on s’eixampla una mica la vall abans de la Plana de Mont-ros. Uns dies de vacances cercant aire, espai i tranquil.litat lluny de la terra baixa. Els llops i óssos de la muntanya no són tan perillosos com els de la terra plana. L’allotjament a l’Hotel Arturo ens va refer, i el seu tracte familiar us fa estar com a casa, prou atents si sabeu què voleu. Una excel.lent cuina, amb detalls com un gelat de timonets, una excel.lent girella, o un lluç i unes sardines fresques per llepar-se els dits. Sort que ens va avisar el conductor de l’autocar. A més a més, podeu preguntar per tota mena de rutes. Caminar amunt i avall per poder obrir els pulmons, moure el cul, i desemboirar el cap.

Des de la Pobleta aneu a passejar cap al riu, i si cal, enfilar-vos cap a Antist, Envall, Montcortès, o Senterada. Temps d’estiu per buscar més l’obaga que la solana, més el riu que la roca. Tant és si voleu fer campaments i esplais, com a Molinos, o agafar hotel o autocaravana. Hi ha lloc per a tothom. A Senterada, bons hostals, una bona piscina enmig del parc, i un hort comunitari per respondre a la manca de botigues. A la Pobleta, una plaça de poble on s’hi troba tot i tothom. Font i botiga, hostal i companyia, terrasses i música, sons i alegria. Aquí dalt també cal suar fort, però tot es fa amb serenor.

Podeu agafar el bus per pujar fins a Capdella, i trobar-vos amb l’Estany Gento. Més amunt es troben llacs que li fan companyia, i cap al costat, el carrilet que us portarà, si voleu per pla, fins a la Cambra d’Aigües. Volianes i àguiles, o potser milanys, us faran companyia entre boscos, cims i prats. Després de la caminada parada al bar-restaurant, per acabar de contemplar la vall des de dalt ben arrepapats. Ben a la vora del Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici. També us recomano anar fins a la Torre de Capdella, i des d’allà agafar el camí fins a Mont-ros, Pobellà i Paüls, per tornar a baixar cap a la Plana. Es poden fer bé, prou ben senyalitzats, però alguns necessiten un bon manteniment. Les meves recomanacions per als Ajuntaments, i al Consell Comarcal: caldria endreçar el camí d’Envall, a més del de Senterada i del Barranc de Ruixoi des de Mentui.

Com diu l’Evangeli, enmig de la fosca la llum d’una espelma encesa es veu força. D’aquesta vall surt una bona part de l’electricitat que aprofita el país. La gran companyia ja ha tingut moltes raons per no respectar els pactes originals. Caldria que la torna fos més profitosa per als seus veïns, que no pas un Jocs d’Hivern per a quatre rics. Que el pagès fos més respectat per les vaques que no pas per les bordes esdevingudes apartaments. En el fons, cercant més equitat entre les persones i justícia de veritat. Per tot això, cal treballar i lluitar, camins amunt, camins avall, els que caldrà trepitjar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CERCANT L’AIGUAFREDA I LA PLUJA

0
Publicat el 27 de juny de 2021

Vam aprofitar el Dilluns de Pasqua Granada per sortir fora de la nostra comarca. Després de mesos de confinament legal, vam buscar un lloc no massa allunyat, i accessible amb transport públic. En aquest cas el tren ens podia deixar a l’estació de Sant Martí de Centelles. Malgrat perdre el primer tren per les presses i la deficient informació de Renfe, vam poder agafar un altre mitja hora més tard. Els nervis acumulats es van esvair tant aviat com vam arribar-hi. Els cingles de Bertí es retallaven al seu costat, i com diu son nom, Berg Tur, la porta de la muntanya,  vam entrar en un món més relaxant. No debades, Aiguafreda manté moltes cases d’estiueig.

El camí de l’estació baixa travessant pel nucli d’Abella, deixant a la dreta l’ermita de Sant Jaume. Més avall ens cal travessar el bonic pont gòtic que creua el Congost per entrar a Aiguafreda. Seguint l’antic camí ral convertit en carrer Major del poble, vam anar a raure a l’Hostal de l’Esquella. És l’únic que queda dels molts que devia tenir la població quan els viatgers passaven del Vallès cap a Osona des de temps immemorials. De seguida ens adonem que els carrers estan endreçats, i que disposa de tot lo necessari per al dia a dia. Aquesta polidesa es mostra tant al poble com al nostre hostal, on a més de les habitacions ben aparellades, pots gaudir d’una cuina familiar i tradicional. Una cuina atenta a les peticions dels seus clients, i un personal treballador perquè tothom estigui ben satisfet a cor què vols. Aiguafreda té un caràcter amatent, potser això va lligat a la presència del convent actual de monges, i també a la Torre Llobeta, actualment una casa de colònies. Aquesta tradició perviu des de fa segles, quan la comtessa Ermessenda fa una donació i estableix el nucli d‘Aiguafreda de Dalt, muntanya amunt.

Al nucli de Dalt s’hi pot arribar per una de les valls, la que ha modelat la riera de Martinet, i que alimenta la Font dels Enamorats. Vam aprofitar les hores bones de la tarda per seguir el camí ben marcat i senyalat, amb unes bones explicacions del recorregut. Riera amunt, fins a la Sort, el Rec, i més enllà anem a sortir a la Frau, a la bonica masia del pintor Paco Ballesteros. Allà podreu contemplar la seva obra, tant pictòrica com escultòrica. Enfilant-nos per la pista arribareu a Aiguafreda de Dalt, allà el capvespre ens ofereix unes vistes impressionants, i podem contemplar Centelles en primer terme. Aiguafreda de Dalt està ple d’excavacions, però val la pena donar-hi un cop d’ull, encara que sigui des de fora. O contemplar el goig de la natura, o el vol d’una parella d’àguiles. Passat l’església de Sant Martí, el camí davalla de tornada cap al poble.

A l’endemà, cap a la Serra de l’Arca, més aviat se les arques, o sarques, que són els dòlmens, o enterraments prehistòrics que es troben escampats per aquesta banda. Costa amunt, fins a Can Serra de l’Arca, i després planejant de tornada pel costat del poble que dóna al castell de Cruïlles. Els núvols feien un capell gris que ens protegia de les calors estivals, avançades per l’època. Una altra ruta recomanable és la de l’Avencó. Com la riera de Martinet, és una vall estreta que s’endinsa en direcció al Montseny. La riera segueix la pista per la seva dreta, i va acompanyant el recorregut que ens endinsa en el Parc Natural. Les ermites que s’hi troben són una mostra del poblament antic de la vall. Pel camí trobareu els pous de glaç, i si teniu la sort, a una veïna que se’n recordava de quan era petita, del fred i gel d’aquells hiverns, que poc tenen a veure amb els actuals.

Per contrast, enguany la terra estava seca, els camins plens de pols, i les rieres baixaven amb molt poca aigua. La gent del poble estaria més contenta si plogués que si els hi toqués la loteria. Per ara, més que aigua, vam poder agafar una mica d’aire i de pau. Cal que neixin flors a cada instant!.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES VALLS DELS PRATS – II

0
Publicat el 5 de maig de 2021

Aprofitant l’avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat “Pagus Anabiensis” de l’Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d’Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d’allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l’Institut d’Estudis Catalans ens posa a l’abast per internet de l’Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l’article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula “ster” en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc… i respecte al català occidental, amb Esterri “Sterria”, Ser, Segre, etc… fins i tot Terradets…

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l’Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se’m fa evident que l’evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l’efecte de l’aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d’antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l’Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet.

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d’alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) – “An – au, aue” – En els prats –

Barcedana – Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – “Barsch” – Aspres – Els Aspres del Montsec – Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne – “Börde” – plana vora el riu – “ehe” noble o bé, “eben” – suau, pla

Burgal – Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) “Burg”- “Alt”. Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –” Zer”- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – “Gern”-“Berg” – Muntanya Desitjada –”Ger”–”Berg” – Muntanya de la Llança –

Eixe – Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) – “Pfalz” de “l’Ecke” – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – “Pfalz” – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – “Berg”-“Joch” – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s’estreta la Vall d’Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l’Or a Terradets, o el Forat de l’Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria “Loch” que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d’Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) ” matte” – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – “Mont”-“Aar”- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -“Nocke” – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l’arbre no és especial d’aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) “Ort” Anyà – “Ort” –”Eng” – Lloc del Congost, de l’Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – “Pfalz” –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai.

Sarga – Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de “Zarge” que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça…

Sixena – derivat de”Zeichen” – “zeichnen” – senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – “Tal”-“arm” – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de “Topf” – tapadora – o de “Zopf” – cua, punta – “Topf – Olt” . Castell antic de Toló .

Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s’ajusten pas a la topografia. Alguna d’aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L’objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat al davant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES VALLS DELS PRATS – I

0
Publicat el 4 de maig de 2021

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS REGALS DE LA VICTÒRIA

0

Ja han passat uns mesos des que la Victòria va morir a casa seva, als 93 anys d’edat. Va ser al mes de setembre, precisament la nit de la celebració del Nou Any Jueu. Va coincidir amb el Xanà Tovà de benvinguda a una nova vida. Un dels seus llocs preferits era la cascada dels Ulls del Jueu a la Vall d’Aran, la llegenda parla de llur llàgrimes que vessen perquè no reconeixen que Jesús és el Messies. Per als cristians, que de fet som una secta jueva, hauríem de tenir més fe en el pas de la mort, però com a humans, cadascú ho passa com pot. La Victòria ho va fer a la seva manera, darrera matriarca de la família de la meva dona, de la generació dels padrins i madrines que van passar la Guerra dels Tres Anys, i que va marcar el seu destí vital més enllà de les circumstàncies familiars. Des de les cascades, que rajaven amb tota la força de l’aigua, li agradava molt atansar-se a l’Artiga de Lin per contemplar els seus cims.

Tanmateix, el seu lloc favorit a l’Aran era la bassa d’Oles, on també van portar les cendres de son marit. La bassa feta pels pastors es troba en un replà als peus del MontCorbisson, i d’allà fa d’escambell per guaitar les muntanyes de la Vall, tant a dreta com a esquerra. Tots dos contemplaven amb admiració aquells tucs altius, plens de neu i de verd. No us sorprendreu per la paradoxa de saber que havien nascut enmig de paisatges més planers i secs. La seva vida també va estar plena d’aquestes muntanyes, fortes i enlairades, dures i tendres, fredes i fresques, d’alts i baixos, força contrastats, de moments dolços i amargs.

Va voltar tots els estius per l’Aran, amunt i avall, fent amics i coneixences que li han durat tota la vida. Malgrat el seu caràcter fort era molt fidel, i sempre estava contenta de trobar-se la gent. Enraonava a raig, i les sabia dir sense ofendre perquè tenia molt enginy i gràcia explicant els ets i uts de totes les coses. Una altra de les seves qualitats és que era molt generosa, i li agradava estar envoltada de la família i de tots els amics. Això ho demostrava cada any quan arribava el Nadal. Allà s’esforçava en tot: en el menjar, en el parament, i en que a ningú no li faltes res. Si al saló de casa decorava l’avet, més goig feia el guarniment que ella procurava al dinar de Nadal. Era festa grossa, i tots la compartíem.

Com la trobarem a faltar, ara que ja fa companyia a tota sa gent que l’ha avançat. Estic segur que haurà tingut una gran benvinguda, i allà dalt serà Nadal de pau i alegria, tant com a la seva vida atzarosa havia desitjat. Pels Reis haurà tingut un gran regal, ella que tants n’havia fet per tots els seus amics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES VIDES PROMESES A LES AMÈRIQUES

0

Aquesta setmana s’ha difós el projecte que uns inversors volen fer al Brasil. L’han batejada com Aguaduna, la construcció planificada d’una ciutat sencera, com es va fer amb la capital de Brasília. La novetat és que volen que sigui una població sostenible, d’acord amb els últims avenços tècnics i ambientals. El lloc que han trobat és a la prefeitura d’Entre Rios, que es troba a l’estat de Bahia. Compteu que hi ha una gran extensió de terrenys, i més si és al Brasil. Podeu donar un cop d’ull a la presentació pública d’Aguaduna, tenint en compte que els responsable tenen la seu a Catalunya, amb el suport de capitalistes internacionals. Sembla paradoxal que un grup financer tant potent s’esmerci a desenvolupar una idea tant agosarada, que a més compti amb l’atractiu mediambiental. Si a Europa ja no hi ha lloc per a aquestes iniciatives, sempre hem tingut tirada a veure les Amèriques com el Nou Món, ple d’ideals i promeses utòpiques. No debades, tothom situa “La Utopia” de More a l’Amèrica.

Però si això ja passava al segle XVI, què me’n podeu dir de l’aventura del segle XX que ens explica el darrer llibre d’Enric Larreula “La Vida Promesa” editat per La Campana el 2020. Explica els esforços esmerçats per anarquistes catalans de crear una Nova Catalunya al Brasil de la primera meitat del segle, durant el mandat del president Getúlio Vargas. Fugint de la repressió al nostre país, els anarquistes buscaven terres verges per explotar i portar d’acord amb els seus principis llibertaris. Fent de pagès, volent portar una educació, defensant el català, i l’esperanto, el naturisme i les cooperatives, l’estimació pels animals i plantes, i la fraternitat humana. L’escriptor ens explica tot això mitjançant els diaris d’un adolescent que va creixent, i aprenent a viure enmig del món. Un recurs molt utilitzat, però que l’ofici d’En Larreula ens acosta de forma senzilla i tendra, envoltada d’aquestes ironies que ens fan profundament humans. El xoc amb la realitat dels camps i la selva, dels indis i del cacic local, de la família i de l’amor lliure. De com s’enfronten a les diferents contradiccions, de vegades de cara, de vegades d’esquena. Malgrat tot l’esforç i estimació posada en el projecte, les esperances es van esvaint, i aboquen a un comiat. Un comiat que no deixa de ser l’etern retorn a la lluita per la vida, i com ens hi encarem. L’epíleg, una mica massa enfarfegat, ens ensenya com el fil de la vida es va perllongant durant generacions. La ironia del retorn del vaixell a Barcelona el 18 de juliol del 1936 és un bon encert. Les promeses d’una vida millor s’esvaeixen davant la força dels poderosos, i com, davant del naufragi, només ens queda remar amb els bots fins a trobar un port més segur i arrecerat.

Aconseguirem desenvolupar una nova ciutat al Brasil, com diu la cançó “moro num país tropical abençoado por Déus”? El temps ho dirà, caldrà que tingui molts recursos, i molt de suport per poder tirar endavant. Fa anys un projecte per construir un barri d’habitatge públic a Salvador no va reeixir,  malgrat que tenia fins i tot el suport del Carlinhos Brown. Quan es va acabar la batucada, el seu so intens es va esvair enmig dels carrers del Pelourinho. Molts catalans han fet camí al Brasil, d’altres no gaire, perquè de Pere Casaldàliga n’hi ha pocs. Sigui a Catalunha, sigui al Brasil, tots els països tenen coses bones i dolentes, però qui ha de guanyar-se el pa ha de ser l’home, i el cel i l’infern són tots a les seves mans. I estan ben aprop, no cal anar-hi gaire lluny.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VALLS I DEVESSALLS

0
Publicat el 9 de gener de 2021

Adés s’ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L’aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d’hivern s’anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l’estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l’altra banda els boscos i prats verds de l’obaga. Així durant milions d’anys s’ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s’han anat obrint i escalant per fer via a l’aigua que va rajant. Com les Valls d’Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s’allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d’estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC. Es titula “Empremtes i Figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció d’Oriol Vilapuig”. Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d’aquestes obres. Si la mà de l’artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s’expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d’aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d’Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n’ha parlat molt, però no s’ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d’aquesta escriptora, se’ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

L’evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l’evolució de la societat d’aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d’aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d’aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l’home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l’escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CÀNCERS PER AL PAÍS

0

Adés hem enterrat el Valentí al cementiri de Sant Boi. A la cerimònia es van trobar els pares i sa germana, algun amic i conegut del poble, i amics del seu partit. Va morir de càncer als cinquanta-cinc anys, el dol dels pares ben viu. Valentí no podrà anar a votar l’any vinent per celebrar el seu sant, estic segur que uns quants aleshores ens enrecordarem. Fill de pares immigrants, castellanoparlants, s’estimava el país on va nèixer, i el defensava a la seva manera. No tenia pèls a la llengua catalana que parlava. Potser els seus orígens humils no li han permès portar una vida millor. Sembla que hagi estat sempre de pega, una vida complicada sense gaires lluentors. D’aquelles que estan a mercè del destí. Fins i tot volien comptar la seva mort com a una xifra més de morts per Covid. Enguany sé de més gent morta de càncer aquest 2020 que no pas de la pandèmia, això com es menja?.

Sabem que Sant Valentí és el patró dels lladres i estafadors, i si té requesta actualment al nostre país és per influència nordamericana. Però el Valentí tenia altres qualitats. No era pas de tapar-se la cara amb un mocador negre com feien els nostres famosos bandolers. I menys que el fessin anar amb el mascarot. Potser per això es va fer apòstata de la nostra religió catòlica. Tot i així, estic segur que ha passat al davant de molts de nosaltres per anar al capdamunt. Una vida amb pocs regals, fins i tot el seu nínxol ha estat de regal, i li ha tocat un àtic en la renglera de la paret de totxana.

Altres màrtirs han tingut més sort, o no, i Joan Roig ha pogut ser beatificat a la Sagrada Família dos dies abans de la mort del Valentí. Envoltat de gent, i sobretot de bisbes, algun porprat. Més que el vermell, a l’enterro del Valentí predominava més aviat el color negre dels vestits dels seus amics. Li han portat la bandera que més li agradava, rams de flors i clavells vermells. Bandera negra al cor, què direm de la part fosca de la vida?. D’aquell negre del poder que se’ns emporta, com es va emportar l’admirat i temut periodista Alfons Quintà. Us recomano la lectura del llibre escrit per Jordi Amat: “El fill del xofer” per entendre moltes coses de la Cosa Nostra. D’aquella transició pactada a la Catalunya autonòmica que ara està agonitzant.

En aquestos moments difícils per a tothom, l’exemple del Valentí que “a mal tiempo, buena cara” ens ajudi a tirar endavant, amb fortalesa d’esperit per afrontar les estretors materials. Sobretot per dominar la por, més que la real, la figurada que ens dibuixen per tots els mitjans de comunicació, en un paper ben galdós. De vegades, se’ls hi veu el llautó. Com sempre, ens haurem d’espavilar i confiar en nosaltres mateixos. I si cal, posarem una espelma per nosaltres i pel Valentí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT

0

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat “Carles I sense Censura”, m’he posat amb el Pep Mayolas. “Erasme i l’Imperi Català de Carles I”. Llibres de l’Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s’encavalca sobre l’altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d’una cadena. Tots dos treballen des d’una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l’inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure “L’Elogi de la Follia”. De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll.

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d’aquella època apassionant, quan la crisi de l’Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s’hauria d’incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l’imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l’Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l’elecció de l’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l’elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l’Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls.

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s’ensorra l’Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l’Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d’estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d’aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una “nova història” que ara ja s’ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d’aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se’n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l’Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l’ensorrament de l’Imperi Romà farà que també s’ensorri l’Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar.

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d’un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d’aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d’esperança.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ENGINYERS SOCIALS DE LA LLENGUA GALAICO-CATALANA

0

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l’aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers “estragavam” el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien “estragado” el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.

Aquest any 2020 està dedicat a l’escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l’idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d’allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l’idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l’altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l’esquelet o els ossos que sostenien el cos de l’idioma. I per sobre d’ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l’idioma gallec que es trobava ajupit a l’ombra d’una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l’idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d’aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.

Des d’aquí podem recordar a l’estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l’estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, “Coraçom de Terra” de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d’un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DESMONTANT LES CRÒNIQUES COLONIALS

0
Publicat el 7 d'agost de 2020

Al voltant del darrer llibre de Jordi Bilbeny, Carles I Sense Censura, voldria fer notar com els fets i els capítols publicats es van fent marxa enrera. Des de la victòria de Pavia i la captura de Francesc I de França anem reculant fins als esdeveniments claus d’aleshores. Em recorda en el fons aquelles pel·lícules que d’entrada et deixen clavat al seient a les primeres escenes, i que ens retornen al punt de partida estirant la corda. A més a més, trobo una comparança amb els escrits de Manuel de Pedrolo, les Cròniques Colonials, que eren articles de combat polític i cultural. En Bilbeny desenvolupa aquest combat en l’àmbit de la història catalana, i per això, es nota com domina l’espai i el temps. Tot allò que ens han explicat, mitjançant unes cròniques falsificades, fonamentades en documents alterats respecte als originals. Res de nou sota el sol, però és clar, aquí molta gent porta la bena als ulls, i per això els afusellen la història, la seva, sense adonar-se’n. Molts amaguen el cap sota terra, o a la panxa del bou, on no neva ni plou, i no s’admet cap posicionament alternatiu, ni tan sols cap ombra de dubte, que els faci trontollar. Senten el vertigen de les alçades, i de sentir com ha estat de fonda la caiguda en el pou. Però com diu el conte, si el ruc no prova de sortir-ne, segur que se n’ofegarà.

Si Manuel de Pedrolo va crear la col.lecció de la Cua de Palla amb l’objectiu de difondre la literatura policíaca, de lladres i serenos, i d’aquesta manera la gent podíem veure reflectit el mirall de la vida, amb la seva distància entre la legalitat i la realitat, els grisos de la justícia i la seva legitimitat… a l’Institut de Nova Història es va furgant seguint les proves del delicte, no tant per trobar l’assassí, que ja coneixem per endavant, sinó per fortificar la causa, i provar davant del tribunal popular quines raons i motius van portar-los a cometre l’assassinat de la Història dels Catalans.  Ja ho diu l’Evangeli, cal tenir més por dels que roben l’ànima que dels que maten el cos.

Es van escampar tota una sèrie de pistes falses en forma de documents que alteraven els originals, i que esborraven les proves que els incriminaven. Calia modificar l’espai, els llocs on deien que van passar els fets, i també el temps, quan s’esdevingueren, per poder crear una realitat virtual, una cosa que no és nova del segle XXI, vés per on…! Per sort, aquesta teranyina deixava moltes escletxes, forats i cicatrius, i lletres i paraules que no enganxen. Com un encreuat que no es pot resoldre correctament perquè és no és perfecte, anem estirant el fil del laberint on ens han ficat. I malgrat que no poden arribar a encertar-ho tot, la tasca de Jordi Bilbeny i dels seus companys va dominant l’espai i el temps d’aquest discurs històric. Posant en relleu les contradiccions, i trobant bones pistes, ens porta a desenterrar la veritat, a entendre millor la nostra història, a entendre’ns millor nosaltres mateixos. Per poder tornar a ser protagonistes, ni més bons ni dolents que els d’altres pobles.

Només cal seguir el pla seqüència del llibre, veure les diferents escenes: les Corts, el model inicial de colonització del Nou Món, amb els virreis i unes lleis, la potència del Regne de València, les lluites de Carles I, i les seves victòries i febleses, els homes i dones que regnaven aleshores, la mentalitat d’un imperi que es volia catòlic, i per tant, universal, reformista segons Erasme però no protestant segons Luter. Tot un món que no cap en aquest llibre, on de forma panoràmica ens va ensenyant aquells segles d’apogeu imperial, que com una estrella que assoleix la seva màxima intensitat, després comença a perdre brillantor i llum pròpia, fins a quedar esmorteïda per altres estels.  Aquesta recerca ens permetrà fer resplendir a la veritat, i així Tirant lo Blanc tornarà a cavalcar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA

0

Quan de jove escoltava la cançó de la Companyia Elèctrica Dharma titulada “La Presó del Rei de França” pensava que era una composició moderna de tanta força i empenta que tenia, fins que em vaig adonar que era una magnífica versió de la Dharma d’una cançó antiga. Una proposta d’actualització, i “aggiornamento” que es deia, i confonia de vegades amb la Presó de Lleida, de to més melangiós i trist. Però fins a hores d’ara, anys després, no he estat capaç d’entendre el significat de la tonada de la Presó del Rei de França. Fins que he pogut llegir el llibre de “Carles I Sense Censura” del Jordi Bilbeny, editat per Librooks aquest 2020.

Les circumstàncies epidemiològiques d’enguany, i les campanyes públiques desautoritzant els treballs de l’autor, i de la gent aplegada al voltant de l‘Institut de Nova Història-INH, fan que es noti una mica en la present edició del llibre. Sembla com si En Bilbeny l’hagués escrit amb una mica de precipitació, però certament sense cap falsificació pel mig. Escriu a raig, el devessall de dades i contradades mareja de vegades. Ens adonem del vertigen històric que provoca la manipulació dels documents històrics, com aquesta base trontolla sota els nostres peus tant com ho fa la creença en els discursos oficials. La meva observació principal seria que el millor títol fos “La Presó del Rei de França.”

Diuen que el mètode d’en Jordi Bilbeny i companyia no és gaire científic, però cal fer-los veure que si podem deduir d’uns documents bàsics una teoria o marc general, de baix cap a dalt, també podem fer aquesta deducció des de dalt cap a baix, des del context general podem enfocar la realitat de sota per il.luminar-la, per poder trobar la veritat. Tal com ens diu precisament en Francesc Pujols en els seus escrits, com el Pròleg a la Matemàtica de la Història, o com qualsevol lingüista sap, que pel context de la frase i de la llengua arribem a trobar el significat concret de les paraules.

Potser podríem justificar alguns canvis de noms o de lloc per motius de secret militar, al seu dia, però no al cap dels anys i segles posteriors. Això ens demostra la perversió que hi ha al darrera. La importància de l’apogeu del Regne de València en el segle XV i XVI, dintre dels regnes de la Corona Aragonesa, i més enllà, dintre de tot l’Imperi. La ruta de navegació i del trasllat del rei de França fins a Alacant, passant per Barcelona, Tarragona, València, etc… és una demostració del poder d’aquell regne en el seu màxim esplendor. Què va passar amb tot això? Doncs que la censura secular va fer com els ocells en el conte de “Pulgarcito”: les molles de pa que va deixar per retrobar el seu camí se les van anar menjant. Això ha provocat que molts dels historiadors oficials es perdin enmig d’una mar de documents alterats i fragmentats a consciència. No saben trobar el camí de la veritat, ni el de casa seva, i ens porten enmig de la foscor del laberint. Potser no entenen per què els borbònics al segle XVIII van socarrar de dalt a baix Xàtiva sense tenir en compte que existia una revenja per haver-hi tancat a Francesc I dos segles abans, per exemple?

Què us he de dir? En Bilbeny arriba a volar molt amunt, per sobre d’aquestes muntanyes. Es podria comparar amb l’alegria que devia sentir l’Emperador Carles I quan va capturar Francesc I, rei de França, i cosí seu, no ho oblidem.  Així l’àguila del Jordi Bilbeny ha capturat la veritat històrica d’aleshores. Com l’àguila mateixa, no sempre pot capturar les seves preses, no sempre caçarà tot lo que és gras, però no per aquest motiu perdrà la seva majestat. L’historiador i l’INH volen alt, han gosat capturar el rei gal, i ara senyoregen en els cels de la Història, no només la catalana, sinó la General, per sobre de la Historiografia Francesa que fins ara ha predominat.

Nosaltres estem trobant el camí de retorn a casa, i ja sabem com “Pulgarcito” guanya al final. Ara mateix, escoltem la cançó de la Presó del Rei de França, i en gaudim. Ens queda molta feina a fer, i encara ens cal trobar més claus per obrir tots els panys, sigui de la Presó de Lleida, i fins i tot, la de Nàpols. Tornem a cantar amb joia, que anem endavant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL LABERINT VITAL D’EN LLUÍS DUCH

0

Mentre llegia el llibre “Sortida del Laberint” de Lluís Duch, anava contemplant una perspectiva diferent de la cosmovisió catalana, i l’anava comparant amb la recent lectura del “Pròleg de la Matemàtica de la Història” de Francesc Pujols. El llibre de Lluís Duch està editat l’any 2018 per Fragmenta Editorial, recollint els escrits per a Lliçons Ferrater Mora, i va sortir poc després de la mort del pensador. Amb el subtítol aclaridor d’Una Trajectòria Intel·lectual, l’escrit fa un repàs autobiogràfic a l’evolució cultural durant tota la seva vida, condensant i exposant els seus punts de vista, les troballes i els interrogants que anava plantejant-se a mesura que anava estudiant, i que confrontava amb la seva societat i el seu temps. Duch va saber creuar els estudis històrics i diacrònics amb els estudis contemporanis, i sincrònics, per anar a la recerca d’una experiència vital profitosa per a ell i per a tothom. El filòsof i monjo no planteja només aquesta recerca com a finalitat en si, acull alhora la percepció del coneixement com a part de l’existència humana i de la saviesa com a gaudi de la vida.

Lluís Duch es debat entre dos punts de perspectiva: el grec o clàssic, i el jueu o semita. És conscient que existeix una polaritat entre tots dos, i que forma part del cristianisme. Aquesta tensió intenta superar-la aixecant un pont. Aquesta figura entre aquestos dos pilars és com el pont o l’arc gòtic. S’ajunten acostant el punt de contacte entre les dues corbes traçades des de cada columna. Voldria exposar que deixa de banda les perspectives celtes, germàniques, fins i tot, les d’altres pobles, com poden ser els ibers, els berbers, els fenici-púnics…, etc que també van fer aportacions culturals. En tot cas, no va ser el seu objectiu fer una exposició massa àmplia, i es va centrar en els fonaments de la cultura grecollatina i la semita.

Recomanaria aquest llibre com a text de base per a qualsevol carrera d’Humanitats, és la lliçó d’un mestre per als seus estudiants. Una lliçó magistral que permetrà aixecar una volta de creuer al pensament de cadascun. Alhora el farà conscient del canvi de cicle cultural que viu la societat de l’Europa Occidental, amb l’esgotament del renaixement clàssic després de cinc-cents anys, i la tornada al renaixement del món medieval, donant pas a una nova època.

L’autor ens fa una exposició, la qual recorda a un tapís o un retaule que no només decora una església, sinó que també és un símbol amb una forma i un contingut determinat. És una comunicació d’un missatge que envolta les parets i els pilars de l’edifici, com la carn ho fa amb els ossos del cos. És com el verb que s’escolta enmig de la vida, de la paraula que ressona enmig de les persones, i dels quals nosaltres som els seus transmissors, som la seva trans-dicció… per tots aquells que vindran.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DEL PALLARS CAP AL BAIX LLOBREGAT

0

Aquestos dies de març he pogut acabar de llegir el llibre de l’historiador Jaume Codina. “Aiguabarreig del Microcosmos”. Sant Boi de Llobregat a mitjan Segle XVI i XVIII. Editat l’any 1998 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’historiador pratenc recull principalment dos processos judicials que es van desenvolupar a la vila de Sant Boi. Amb un pròleg molt ben detallat, exposa com es vivia en aquestes dues èpoques, i en quines circumstàncies personals i socials es desenvolupaven les persones. Dintre d’aquest marc trobem les relacions jurídiques, i econòmiques, així com es pot comparar els canvis entre els dos processos. D’aquí un escriptor en podria treure la matèria primera per una novel·la policíaca.

El primer i més extens dels dos casos, tracta del robatori de la caixa de cabals de l’Església el Cap d’Any del 1555. A l’endemà, Ninou, es va descobrir el fet, i es va fer la inquisició, és a dir, la investigació per poder trobar els culpables. Els detalls de l’enquesta i dels testimonis es van recollir precisament en el mes de març. Fins aleshores es veu com a més dels fets explicats pels testimonis al voltant de les festes de Nadal, també es recullen fets i esdeveniments posteriors que demostren com al poble la gent estava al cas de tot lo que feien els seus veïns. Fos com fos, més que en tot el procés, em centraré en l’acusat, en Joan Vidal, pagès de Sant Boi, i en la seva xarxa de relacions familiars.

Perquè resulta que Joan Vidal era natural del Pallars, del poble d’Orcau. Estava casat i tenia una filleta de pocs mesos. Feia de pagès, i dintre del seu estament, estava ben considerat i bon treballador, tot i que tenia deutes i amb la feina no arribava a guanyar prou per tirar endavant. Penseu que encara no feia un segle s’havia descobert i conquerit Amèrica, el rei d’Aragó Ferran II havia conquerit també el comtat del Pallars, i havia deixat el darrer comte Hug Roger tancat i deixat morir a la presó de Xàtiva el 1503. Ferran II surt vencedor de la Guerra Civil catalana, i amb ell, els Remences. En teoria és així, però el Sindicat Remença només aconsegueix encetar un procés de canvi que fructificarà al cap dels anys. Les condicions socials i econòmiques encara no han canviat massa dècades després. A Sant Boi es troba encara amb la jurisdicció nobiliària de Francesc Gener, com a batlle del noble Joan de Cardona. Justament la família feudal triomfant amb la Guerra Civil, malgrat que Hug Roger també hi està emparentat per part de mare. Els Cardona passen també a ser els Marquesos del Pallars.

Potser, per aquest lligam, trobem que tal com ara al segle XX van baixar cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana molta gent del Pallars, i per extensió de Lleida, també es va produir aquest fenomen al segle XVI. Igualment, ens trobem amb gent com Antoni Bonvale, o Joan Aurer, que provenen del regne de França, segurament ja enceten el corrent occità, que predominarà dintre de la immigració gascona del segle XVII. Tornant a Joan Vidal, els veïns que el coneixen més saben que és del Pallars, i alguns d’oïdes, suposen que ve de la Segarra, i de l’Urgell. És a dir, de Ponent, dels territoris enllaçats pel camí ral. El suposat còmplice de Joan Vidal en el robatori, que és Lluís Cornador, s’escapa durant la investigació dient que se’n va cap a Sant Vicenç dels Horts, o la Palma, i per Olesa de Bonesvalls, se’n va a veure un cosí que diu que té a la Llacuna, població del terme del castell de Vilademàger, al Penedès.

Qui es carregarà el mort serà Joan Vidal, que no ha fugit pas, i malgrat els testimonis de la defensa, serà trobat culpable davant l’evidència d’haver pagat força part dels deutes que tenia pendents, sense poder justificar l’origen d’aquestos ingressos. En la seva defensa, apareix Bernat Pasqual, coraller de Tremp, que viu a Barcelona, aprop del Born, i que li havia prestat alguns diners. També s’esmenta a Barcelona la presència d’una tia d’en Vidal. I com a veí de Sant Boi, també trobem en la seva defensa en Salvador Pagès, natural de la població de Claret, comtat del Pallars, tal com diu ell mateix. Aquesta xarxa familiar i social del Pallars demostra com aquesta immigració respon a necessitats econòmiques, i que l’arribada a un lloc nou buscant un futur millor no sempre és prou reeixida.  Els Reis Mags costen de trobar, i com aleshores anomenaven la diada amb la paraula Parissi. Com es deia aleshores també, poca gent podia gallofejar, i fer el gallofo.

El segon procés judicial sí que està protagonitzat per un que va gallofejant. És més un embolic en ple segle XVIII, després de la Guerra de Successió. El protagonista és Josep Parellada, és l’hereu de la masia de Can Parellada. Pagès ben situat dintre del bàndol dels vencedors borbons, i a qui altres veïns santboians se la tenen jurada per qüestions polítiques. També el fan responsable de la retirada del rector Francesc Albertí de la Parròquia, el qual va aixecar l’Esglèsia nova que avui coneixem. Aprofitant-se de la debilitat de Joan Parellada per les dones, perquè és un faldiller, el faran fora de la seva posició social predominant. Encara se’n sortirà prou indemne, gràcies a les influències i la riquesa personal que salden la pena principal amb una sanció econòmica.

En tots dos casos, podem veure que es compleix la dita: “sempre han tingut bec les oques”. I que depenent de la posició i de la riquesa de l’encausat aquesta permet que la sentència sigui més rigorosa o més lleu. En el cas de Joan Vidal, d’Orcau, la sentència ja estava mig embastada, i els resultats van ser més dolorosos. Les conseqüències en el cas del robatori a l’Església van comportar el canvi en la recaptació de la confraria de Sant Boi. I en el cas de Joan Parellada, en el seu arraconament social. Tots dos encausats, tots dos pagesos, però els temps sí que han canviat, i ara el progrés encetat pels remences haurà permès que la prosperitat dels masos cobreixi les faltes dels culpables. Ara els pagesos benestants porten una bona capa davant dels embats de la vida. Les aigües del Llobregat baixen, i  encara es barregen amb les del Noguera i del Garona, formant aquest aiguabarreig que és el nostre delta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

OMBRES DE PONENT

1

Aquest mes de març del 2020 estem pendents de la pesta a casa nostra. Però aquesta atzagaiada va acompanyada d’altres notícies més habituals en les cròniques de successos. Una d’aquestes és la captura de tres lladres que es vestien amb uniformes de la policia per robar a la gent. En aquest cas, com a guàrdies civils. Després d’actuar a les Garrigues, els van enxampar a la zona d’Artesa de Segre. Més que el fet del robatori, destacaria com l’uniforme camufla les intencions delictives d’aquestes persones. L’hàbit fa el monjo, o no? . El problema avui dia és que la frontera entre el mal i el bé està desdibuixada. Hom ja no confia en el poder, ni en la seva autoritat. Aquesta societat està malalta perquè qui hauria de donar exemple són els primers que fan malvestats. Per això, els ciutadans veuen les connexions soterrades entre els de dalt de tot amb els de baix de tot. És allò que és tant antic, si un en menja dos, l’altre en menja quatre. Entremig es troben les víctimes, qui gemega ja ha rebut. A sobre la gent quan vota es tira terra a sobre, i cada dia els van enfonsant més en el fangar.

Per denunciar aquestos mals, va néixer la novel.la negra. No ens enganyem, la tradició cultural del nostre poble ja transmet els fets delictius des de fa l’antigor mitjançant romanços, cançons, llegendes, i escrits històrics, siguin sentències o investigacions judicials. Sempre han tingut bec les oques. A partir del segle XIX i XX es volen escriure aquestes cròniques amb llibres per modernitzar aquesta tradició. Els catalans no són aliens a tot això. I a Ponent, també, és clar. Precisament serà Manuel de Pedrolo un dels fundadors de la col.lecció la Cua de Palla que va plantar les arrels d’aquest gènere a casa nostra. Perquè també existeix una “cosa nostra”. I no és un fenomen importat dels Estats Units.

Actualment ens trobem escriptors d’origen lleidatà, fills de la immigració a l’àrea metropolitana de Barcelona, dedicats a la novel.la criminal. Com els títols més recents de Marcel Fité, amb “Escacs d’amor i mort”, ambientats a la ciutat. També d’altres alternen la residència habitual amb la casa pairal, com la Raquel Picolo, més enfocada al gènere fantàstic. Poden estar ambientades al camp, a una ruralitat que no és aliena als seus vincles actuals amb la ciutat. També podem trobar-nos amb escriptors com el Pep Coll que fa temps van escriure “L’abominable Crim de l’Alsina Graells”, o la més recent de “Dos taüts negres i dos de blancs”.  Dintre de l’àmbit dels contrabandistes, també recordem les narracions al voltant de la població de Tor, del Carles Porta,  i les connexions amb Andorra.  També cal destacar l’Albert Villaró amb “Obaga”.

Aquesta collita ufanosa ha permès la consolidació del Festival el Segre de Negre a Lleida. I que les novetats vagin apareixent a raig, com la darrera de Marta Alòs, o del David Marin, barceloní trasplantat a Lleida, fent el viatge invers, amb “Purgatori” o la més recent d’“Appletown”. Aquesta última ens fa una distopia amb la ciutat de Nova York, com si l’emigració lleidatana hagués fet com la siciliana. De fet, ja sabem que Barcelona és la Nova York de Lleida. Ben travada, i amb personatges ben caracteritzats i reconeixibles. Us la recomano també per la seva humanitat i humor negre al voltant dels desitjos i misèries de cadascú. Quedaria pendent una novel.la negra sobre l’emigració a l’Argentina. Fins i tot, des de Ponent ens n’aniríem fins al Far West, a Califòrnia i la costa Oest.

Ara mateix estem paint el tsunami del virus de la corona, i cal que tornem a Pedrolo, l’escriptor que va plantar aufals per a la literatura catalana del futur, per tenir present la seva visió de futur amb aquelles novel.les, algunes molt experimentals, però d’altres que se’ns fan actuals com l’original d’Acte de Violència, que es deia “Estat d’Excepció”. Encara ens trobem que els lladres d’avui dia van disfressats de molta mena, sigui amb corbata o amb uniforme. N’han detingut tres que es disfressaven de guàrdia civil, com tres flors negres enlloc de les blanques nuades de l’escut. A veure si els podem detenir per posar a la presó de Lleida, i no deixem que ens posin a nosaltres a la presó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari