Els Ponts de Sant Boi

Hom diu que la formació de les llengües romances neixen a partir del llatí, i per tant, es diu que són un llatí corromput o vulgar. Si és un llatí vulgar, això implica que existeix un llatí no vulgar, és a dir, elitista, o dels poderosos. Aquestos fan servir un llatí estandard com a llengua franca per tota l’Europa Occidental. És la llengua de l’administració i de l’Església Catòlica. I la fan servir com a llengua heretada de l’Imperi Romà, sota l’empara de l’Església, en el sentit de Cristiandat Universal. Però aquestos apriorismes tenen algunes objeccions de base. Els estudiosos diuen que el llatí forma part de l’Imperi Romà, per una banda exposen que l’Imperi ja no existeix, però per l’altra el reivindiquen? A més, l’Imperi Romà també té com a llengua oficial el grec. I els textos religiosos del Cristianisme es tradueixen del grec al llatí.

Una altra pregunta que ens podem fer és per què el llatí vulgar o romanç no es pot entendre amb el llatí estàndard? Si és un llatí corromput, voldria dir que tots els ciutadans de l’Imperi coneixien i parlaven el llatí sense cap problema, però per què després dels segles ja no és així? Podem suposar que la influència dels pobles germànics i dels seus parlars afectarien a les províncies romanes en diferents graus. I això va passar certament, el superestrat germànic va impactar en el llatí. Però si observem detingudament, veurem que el patró tampoc no se segueix uniformement. Com que els Goths van dominar les províncies d’Hispània, per què no van aconseguir que el llatí vulgar tingués una deriva uniforme per totes les contrades?

De fet, els estudiosos que han fet recerca històrica ja se n’adonen que dintre de l’Imperi hi ha pobles amb llengües diferents, existeix un multilingüisme viu per totes les ciutats romanes. El llatí es fa servir per mantenir una comunicació intersocial. Perquè el pobles i la gent parlen llengües força diferents entre ells mateixos, i la barreja pot oferir manlleus de paraules, però no altera una base comuna. I aquesta base comuna ens la donaria el llatí? Un llatí que es manté gairebé inalterable durant segles? Com és que el romanç s’estén per tot arreu amb formes diferents però intercomprensibles, més properes entre elles que amb el mateix llatí estàndard?

Pot ser que la base comuna no neix d’un llatí imposat des de dalt, sinó perquè existeixen llengües anteriors al llatí que conformen uns fonaments estructurals de les llengües romances. I quines llengües es parlaven a l’Europa Occidental abans del llatí? Aquests són les llengües cèltiques que abasten tota l’Europa Occidental. La toponímia ens confirma tot el seu abast, de punta a punta. Una pista ens la dóna Juli Cèsar amb la Guerra de les Gàl.lies, on trobem les relacions dels diferents pobles celtes, llatins i germànics, les seves aliances internes i externes.

Com diu la doctora Carmen Jimenez molt encertadament, allò que parlem avui dia no prové del llatí. Anant més enllà, ens adonem que aquesta base comuna ens la donen les llengües celtes, que malgrat gairebé desaparèixer, ens aporten els significats i les estructures que s’hibridaran amb el llatí, i posteriorment amb el germànic. Les llengües celtes de la branca britònica pel que fa al cas català. Més que parlar de llatí degenerat, el nostre romanç és una llengua criolla, transformada i creadora. Per això existeix una continuïtat entre tot el bloc romanç: des del gallec, l’asturllionés, el navarro-aragonès, fins al retroromanx, passant per l’occità i el català.

Tot és romanç amb diferents denominacions, depenent del territori on es parla, tot i així són dialectes comprensibles entre uns i altres. Per això els catalans poden entendre els Juraments d’Estrasburg del segle IX, fet en època de Carlemany, perquè està en llatí, en germànic, i en romanç. Un romanç occità, que no és pas un francès antic. No existeix el francès antic, ni el castellà, ni l’italià fins que a partir del segle XIII es consoliden les monarquies hereditàries. Els nous poders triomfants amb el Renaixement vindran acompanyats de noves llengües que volen separar-se del món medieval. Ja ho diu el nostre Antoni de Nebrixa, que la llengua és companya de l’imperi.

L’altre dia vam trobar la publicació “Salomó. Llegenda i Història al voltant del Sant Crist”. Es va editar l’any 1980 per l’Ajuntament i la col·laboració de l’aleshores Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona. Un volum no gaire gran que compta amb les firmes d’Antoni Virgili, el Joan Bernadas i Mossèn Marçal Martínez. El tema principal és el teatre de “El Crist de Salomó: Tradició i Història” del Sr. Bernadas i com apèndix “El Ball del Sant Crist” en la versió de Mossèn Marçal. El llibre conté els textos relacionats amb aquesta antiga representació teatral que es remunta al segle XVI. És una obra que omple d’orgull la cultura popular, i especialment, el poble de Salomó. Nosaltres ens fixarem més en els orígens històrics que exposa l’Antoni Virgili a mena de pròleg. Allà recull els textos antics que parlen del territori i de la seva orografia. Acompanyat d’un excel.lent mapa que mostra l’espai entre el riu Foix i el riu Gaià, ens fem una idea clara d’aquesta terra de frontera abans d’entrar a la província d’Hispània, amb capital a Tarragona.

El fet que Salomó s’esmenti com a rierol, o torrent, que va a parar al Gaià, ens dona una pista del seu significat lligat al paisatge. A més, la seva vinculació amb el Castellvell del Penedès ens relliga amb el domini comtal, i militar. En els textos antics, que també recull Joan Corominas, escriuen “Salamon”. El filòleg ens diu que encara es pronuncia “Salamó”. Com hem passat del Salamon original fins al nom de poble de Salomó? . Per entendre què significa el nom de Salamon ens hem d’abocar a l’etimologia gothica o germànica. La paraula es descomposaria en dos: primer Sala– Pfal o Saal, i de Mon-mond, lluna, és a dir, seria el lloc o espai que està envoltat per un circ o una lluna de cingleres que l’encerclen. Tot i que Pfal amb el significat de cingle és una opció, m’inclino més pel significat de Saal, com a espai o lloc gran, com a sala. En alemany també existeix la paraula Salband com a espai proper a un riu.  En resum, Sala-mó seria el lloc o espai envoltat de turons en forma de lluna o circ. L’oblit del significat d’aquest topònim fa que es canviï cap a l’administratiu de Salomó. Tot i que el nom original ha estat conservat a nivell del poble. Podem veure un fenomen normalitzador que provoca la contaminació dels noms, els quals queden a l’ombra d’altres més familiars a nivell cultural en els nostres dies.

Per això, Salamon es converteix en Salomó, que és el nostre rei bíblic, famós per la seva justícia. Per trobar la veritat, cal fer una recerca més acurada de l’etimologia, i no caure en una normalització antinatural dels noms del lloc. Estiguem contents perquè enguany, el 2024, s’ha fet una edició nova en llibre, més completa i moderna del Ball del Sant Crist. Precisament amb el mateix Antoni Virgili, acompanyat d’altres estudiosos. Que per molts anys es continuï fent festa d’aquest ball tant assenyalat en la tradició popular. I que el nostre Salomó tingui més en compte els seus orígens, per fer justícia al nom de Salamó.

Els estudiosos ens han parlat de la influència de la llengua basca, l’euskera, en el català. Especialment Joan Corominas va defensar aquesta tesi, la qual està ben exposada en la magna obra de l’Onomasticon Cataloniae. El treball que va fer sobretot en el parlar del Pallars és important. Però fins a quin punt podem donar al basc la categoria de fonament?  Fins i tot Corominas ha de tenir en compte altres pobles, i llurs llengües, en el procés de formació de la nostra llengua. A més del llatí, hauria de tenir més en compte els celtes o gals, anteriors als romans, i els germànics o goths, posteriors als llatins.

El filòleg ens parla de sorotapte, i altres denominacions específiques, quan parla d’etimologies prèvies a la romanització. Aquesta llengua incògnita es pot reconèixer si apliquem el coneixement de les llengües cèltiques, encara vives, de la branca britònica: gal.lès, cornuallès, i sobretot, la bretona. Sobre aquesta proposta en faré un quants exemples per destacar la seva pervivència en el parlar popular, i els manlleus que existeixen amb d’altres llengües. En aquest cas, amb el germànic.

Una mostra clara és l’etimologia de Tremp. Tremp és el nom original, i ens adonem que Trimplo és una traducció al llatí. És una llatinització d’un nom antic. Si cerquem Tremp en llengua celta, trobem “tremen”, i “trempeln”, en llengua gothica. Molts noms catalans han perviscut amb la seva denominació idèntica en català actual com antic, això en referma que és el nom original, i el nom llatí una traducció. Com per exemple, Sant Boi de Llobregat. Aquest fenomen ja s’esmenta en “Història de la Llengua Catalana” de Josep M. Nadal i Modest Prats. Això ho esmenten comparant el nom llatí amb els recollits en els capbreus d’aleshores i amb els topònims actuals. Com Loria, Meranges, Salent, Palerols, etc…

Tant el “tremen” celta, com el “trempel” germànic ens vol dir volta, o desviació en el camí. Perquè Tremp estava en el camí que permetia superar l’estret de Susterris, on està el pantà de Sant Antoni. I en el cas de Tremp, encara es fa més evident. El fet que el nom donat als seus habitants, trempolins, s’acosta molt més a la seva significació original gothica. Penseu que l’urbanisme antic de Tremp segueix el patró romà encreuat, i que a un extrem de la població es troba el Peiró, potser l’antic oppida ilerget. Ben aprop tenim Talarn, fins i tot Corominas li atorga un origen celta. Però és que en germànic ens significaria Tal-arm, o braç de la vall. Un altre exemple dels lligams celtes i germànics és el topònim d’Envall, a la Vall Fosca. En-vall ens mostra l’adjectiu Enc, en celta, i Enk, en germànic que vol dir estret. Per tant, tenim una vall estreta tal com veiem en el seu paisatge.

Pel que fa als rius, recordem que “Ster” en bretó vol dir riu, i els topònims derivats ja els hem explicat en altres articles: Ser, Segre, Esterri, etc… A més tenim les Nogueres, els nostres afluents que neixen enmig de roques punxegudes. En germànic està la paraula “nocke” que vol dir roca punxeguda. A més ens trobem que en irlandès “cnoc” vol dir turó. Si anem a buscar més exemples, ens trobem amb el de Terradets. El gran congost del Montsec que ens derivaria de Terr- riu, i -adets, on la paraula bretona “a dreuz” vol dir que travessa, que creua, en el nostre cas la serralada.

Què més podem dir? Si mirem els noms antics recollits pels romans, els quals prenien nota del nom que li donaven els seus pobladors, podem mirar de trobar-ne el significat. Com a exemple, a la Depressió Central tenim el tossal de Gebut a la població de Soses. Allà s’han anat fent les excavacions d’aquest oppida d’època ibera, que va ser abandonat fa segles. Segurament que als seus peus es trobava prou aigua per poder abastir la població. En aquest cas, Corominas ens dona diferents etimologies, però cap és concloent. De fet, jo diria que el nom s’ha mantingut inalterat durant segles. Gebut derivaria del celta “Ker o Ger”, que vol dir poble, i la terminació -ut provindria del celta, -ul, que en bretó fa “uehl”, i vol dir alt, aixecat. Recordem que aprop de Balaguer també ens trobem amb la població de Gerb, als turons al costat del riu Segre, que seguiria el mateix patró.

En resum, moltes de les etimologies dels topònims que s’han establert oficialment concorden poc amb el seu paisatge. I el nomenclàtor oficial encara les emmascara més, com a Rialp.  Sense descartar altres influències, el fonament de les llengües celtes britòniques en la formació de la llengües romances, i en el nostre cas, del català, es fa evident. Per tant, aquesta raó ens demana recuperar i treballar en la nostra etimologia, la qual no és cap clos tancat. No fem cap favor al gran filòleg Corominas, ni a nosaltres mateixos, si deixem de banda les perspectives de recuperar els nostres tresors.

Lisboa ha estat sempre lloada per aquella llum especial que s’escampa des del cel serè. Certament per a la capital de la Lusitania, tant important com la seva llum, és el reflex de la seva aigua, i del riu que hi desemboca formant un port segur i ample per a qualsevol nau. En els temps antics, el nom que van recollir els romans per a aquesta ciutat és el d’Olisipo. Vés per on, ens anem a l’altre costat de la Península, a terres lusitanes. Són també celtes?

Doncs el nom d’Olisipo també ens ho confirma. Ja sabem que O- vol dir el seu o els seus. Ens trobem amb li, la síl.laba derivaria de “loa” que vol dir cullera, o “loar”, pronunciat “lwa” que vol dir lluna. El significat seria el de entrant o badia corbada. La síl.laba -si derivaria de “sioul”, pronunciat “siwl” que vol dir tranquil o quiet, per tant és l’estuari del riu Tejo. I la síl.laba final seria -po per “pod”, com un pot, o bé, de “pobl” que vol dir poble. Caldria refinar més les opcions que tenim, però no s’allunyen gaire del paisatge en el qual es troba esmentat el nom del lloc. Ja sabem que d’Olisipo surt el nom de Lisboa, o Lisbona. Però el camí no ha estat gaire clar. Sí que podem entendre que Li-si-po es contrau per donar Lis, malgrat que es perd el seu significat original. L’etimologia celta explica els noms antics de les Ophiuses i d’Olisipo,

Pel que fa al nom dels lusitans, s’han donat explicacions de la seva etimologia al voltant de les herbes, o de la mala fama sobre la manca de neteja corporal. Realment, no crec que cap poble es vanti de ser poc escrupolós en la seva higiene per admetre un nom així. Potser seria millor provar en el camp de les medicines, perquè tots els pobles coneixien els remeis que necessitaven. Després de veure el probable significat de Lisboa, jo estiraria el fil per aquest costat. Si descomposem Lu-Si-Tania ens trobem amb Lu, que podria venir també de Li, o Lwa, és a dir, lluna, i en aquest sentit tornem a trobar uns estuaris tranquils als rius, en contraposició a la duresa de l’Atlàntic. La tranquil.litat de l’estuari ens la marca la síl.laba “si”.

També podem interpretar l’esment de “Serpents” en els textos que parlen dels lusitans. Fins ara es parla de l’adoració a les serps, però si analitzem la paraula trobarem “Ser- Pents”. Recordem que “Ster” o “Ser” vol dir riu, i que “penn” vol dir turó. Per tant, l’element més important per aquest poble és l’eix que marca el riu Tagus, el Tejo, i doncs, ens parlaria del riu que neix o està envoltat pels turons. Com així ens mostra la conca del riu fins a la desembocadura de Lisboa. Els mapes de la província romana de la Lusitania ens mostra com l’eix central és la conca del riu Tajo, incloent l’actual Extremadura i l’Alemtejo. Fet i fet, observant amb llum natural ens adonem de molts coses, malgrat que alguns prejudicis polítics interessats ens emmascarin la veritat.

Aquesta setmana hem pogut sortir a buscar la fresca als peus de Núria. No hem anat al Santuari, però sí que hem fet cap a Ribes de Freser. Hem tingut temps de tot, estones de sol, i força més estones de núvols, i per sort, prou pluja arreu. El poble no és tan gran com altres poblacions, però encara manté els serveis necessaris com a centre de les Valls de Ribes. La crisi econòmica també li està passant factura, però voldria destacar l’esperit d’un poble viu, amb ganes de tirar endavant. La qualitat dels seus productes alimentaris i de l’hostaleria fan de reclam enmig del laberint de carreteres que la travessen. També de la  sort que tenen per la línia del tren i el cremallera.

Tot això en un lloc on es troben fins a tres rius, els quals baixen de les muntanyes del Pirineu. El curs principal és el Freser. Al seu costat es troba un bonic passeig dedicat a l’Àngel Guimerà, amb plataners. Allà raja una font ufanosa, i ben a la vora es poden contemplar els plafons del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril al voltant de l’any 1919. Molt ben exposat i explicat, ens adonem del reviscolament que va representar per aquestes valls. A més de la connexió internacional per la Tor de Querol, el tren va portar molts estiuejants de Barcelona a la població. Entre ells es trobava l’Àngel Guimerà. Com que aquest 2024 també està dedicat al gran escriptor, han aprofitat per recordar aquestos lligams. Si moltes poblacions tenen una Fira Modernista, com la de la Colònia Güell, a Ribes han apostat per celebrar una Fira Noucentista. El nom és la Festa de l’Estiueig. Aquesta es va fer del 26 al 28 de juliol. Us recomano el full de la publicació “Petraria”.

Què ens sembla la idea? Fantàstica, perquè l’enginy fa que s’aprofiti l’ocasió per tocar un tema que interessi a la gent del poble i als que venen de fora. Un altre exemple és la programació de la Festa Major de la Mare de Déu d’Agost. Els actes segueixen un criteri força tradicional: sardanes, ball, tallers per la canalla, cercavila, sopar comunitari, etc… Potser no és molt original, però posen l’èmfasi en fer que tothom s’ho passi bé, més que fer exhibicions de cara a la galeria d’internet. La prova més evident és que l’alcaldessa estava ajudant a posar les cadires per al sopar. Es mereix un gran aplaudiment! Tant com els que s’han dedicat a la Colla dels Gegants de Ribes. Els 40 anys ben portats pel Manelic i la Núria els han fet protagonistes de la samarreta commemorativa.

A més de ballar, també vam trescar per camins i valls. Contemplar el paisatge meravellós que ens compensa de sobres l’esforça i les suors de la pujada. I el soroll de l’aigua que sentim propera a cada passa. Aquesta aigua que s’ajunta en el Freser. L’origen del seu nom és tota una declaració d’intencions. L’etimologia celta ens recorda que “ster” vol dir riu, i que “rev” vol dir gebre o gel. Rev-Ster es transforma en F-re-ser. Només cal posar al davant la t i fer el canvi per f per obtenir el nom. Aquest voldria dir el riu de les neus, o del gel.

A l’estiu tot això ens fa pensar en una mena de Suïssa a la catalana. Cal que la gaudim amb el cor agraït. Enmig d’un paisatge impressionant, digne d’una pel.lícula. Trieu-ne potser “Terra Baixa”, que podreu trobar algun dia al Cinema Catalunya. La sala ha estat recuperada enguany per l’associació d’Amics del Cinema de la Vall de Ribes. Nosaltres també ens hem ben reviscolat.

Adès les músiques que estan de moda al nostre país són gairebé totes estrangeres, i que molts catalans, més que pouar en la nostra tradició, fan versions imitant els ritmes forasters. És clar que hom no es pot aïllar del món modern, i cal fer-ne adaptacions, però tampoc no podem menystenir els nostres recursos musicals.

Aquest sentiment d’inferioritat per a la festa i l’alegria rau en la nostra condició de país colonitzat. Estem en una presó, i és clar, els presoners que hi canten no estan gaire contents, oi? Com diu la cançó, quina és la clau, petita i bonica, que obrirà la presó? Primer de tot tenir confiança en un mateix, i saber que nosaltres també érem capaços de rebre i d’estendre la nostra música per tot arreu.

Un exemple d’importació el vaig trobar fa anys escoltant la cançó de la “Margarideta lleva’t de matí”. Potser la lletra no era ben bé igual, però una cançó popular hongaresa tenia una tonada semblant. Ara no me la feu buscar, de vegades està soterrada enmig de les aplicacions musicals. Aleshores ens fem les preguntes pertinents, com quina és la tonada original? potser la hongaresa, la va portar la Reina Violant d’Hongria amb el casament de Jaume I, o va ser a l’inrevés, la tonada catalana es va portar cap a Hongria?

Aquestos casos cal posar-los en mans dels experts per comparar les partitures i les lletres, i treure’n una conclusió més segura d’aquella que estem aventurant. Per la mateixa raó, cal explorar la tonada de la cançó folc americana titulada “The River in the Pines”, que he escoltat en el disc d’ “Angelina” cantat per la Joan Baez. Resulta que la melodia em resultava familiar, i certament, tenia una gran semblança amb la tonada de la nostra “Presó de Lleida”. Les coincidències són prou grans. Cançons tristes totes dues, amb unes lletres que no s’assemblen, però sí el paisatge humà i els fets que s’hi canten. Trobem que “The River in the Pines” és una cançó originària de la serralada dels Apalatxes, a l’est del continent americà, i és un romanç trist pels amors estroncats. De fet, ens parla d’un noi que es dedicava a enraiar els arbres per fer-los baixar pels rius, on hi troba la mort.

Pins a Amèrica? Raiers que davallen pel riu? El cas, és que la tonada seria posterior a la de la “Presó de Lleida”, doncs les lletres de la cançó ens parlen d’un paisatge i un ofici familiar a les terres de Lleida. Tornem a preguntar-nos si la lletra en anglès és la mateixa de la tonada original, semblant en tots dos casos, i si la lletra de la Presó de Lleida és una versió reivindicativa després de la Guerra de Successió. Ho deixo al vostre criteri, i al dels experts, però vosaltres mateixos podeu jutjar les semblances i les divergències de cadascuna d’aquestes belles cançons, a les quals hi poso un origen català.

Llegint el llibre de Joan de Déu Domènech titulat “Bèsties en sagrat” apareix la paraula “arrimar”. L’autor afirma que és una paraula plenament catalana, tot i que avui dia tinguem dubtes sobre la seva procedència castellana. Si fem la consulta al Diccionari de l’Alcover-Moll la trobem força ben explicada. Aleshores ens adonem que l’esmentada paraula ens la fan passar per barbarisme, substituïble per arrambar, o acostar. Aquest mot forma part del cos natural de la llengua. I el dubte ens fa trompicar i donar voltes quan no cal, fent-nos insegurs en el parlar com si fóssim uns vells que necessiten el bastó per assegurar les passes lingüístiques.

Això ens passa perquè les interferències del castellà són tant grans que ja no sabem si la llengua catalana pot fluir amb naturalitat o no. Fins i tot, ens han inculcat la mentalitat de que parlem un dialecte del castellà, quan precisament el castellà neix com un dialecte del català, sobretot de la variant occidental. Ho podem veure amb detall en el conegut refrany “A quien buen árbol se arrima, buena sombra lo cobija”. Si fem la consulta al llibre de l’Anna Pares Puntas “Tots els Refranys Catalans” editat per Edicions 62, o ho mirem pel bloc d’internet del Refranyer Català-Castellà del Víctor Pàmies, a la paraula “ombra” apareixen dos o tres en català equivalents al de castellà.

Podem veure que el castellà és una traducció de l’original català. Així doncs, direm sense cap por d’errar el camí “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra l’abriga”. Poden haver variacions en aquesta dita, però són plenament correctes i naturals. Recordem a tothom que el concepte de barbarisme hom l’aplica per excés o per defecte.

Si qualsevol filòleg purista s’empipa, m’acolliré a sagrat. Com explica molt bé el Joan de Déu Domènech al seu llibre, a més de bèsties, també les persones podien acollir-se a la protecció de l’església. Només arrimar-se a la porta, fins i tot, agafant-se al picaporta, era suficient perquè ” Valga’m lo sagrat” funcionés. La sagrera al voltant ja era efectiva. En el nostre cas, em posaré a recer de Mossèn Antoni Alcover. Cal aprendre la llengua, però també ens cal dominar el nostre dret. En aquest cas el dret d’asil, o els conceptes d’immunitat i d’impunitat. De tot això ens és un bon exemple el cas del Julian Assange.

Etimologies dels topònims “Barkeno” i “Baetulo” als territoris coneguts per Catalunya segles després. A l’arribada dels romans es van trobar les poblacions i la gent que hi vivia en aquestos territoris. Eren celtes, o gals, o ibers, tots coneguts o batejats amb noms diferents, però que signifiquen tots lo mateix. Com ja n’hem parlat en un altre article, ibers, eren els pobles celtes de l’oest del Mediterrani, des del punt de vista grec o romà. Per tant, podem esbrinar el significat dels noms dels pobles celtes i la seva distribució territorial gràcies a la transcripció de l’alfabet ibèric, i de les fonts dels textos clàssics, que recollien el seu nom.

Malgrat la distància de segles fins arribar als nostres dies, podem trobar llur significat d’acord amb el coneixement de les llengües celtes que ens han pervingut fins al segle XXI. Especialment pel que fa al grup de llengües que agrupen el Gal.lès nord, el Gal.lès sud, que és Cornualla, i la Bretanya. La recerca de les paraules i la comparativa de llengües ens fa veure que existeixen comparticions, encara que sigui a nivell fonètic. A més, també existeixen manlleus amb el grup germànic, que han estat mantinguts entre les llengües romàniques. Abans i després de l’arribada dels romans i dels llatins. Per veure aquestes interrelacions socials, i per tant, a nivell lingüístic, es pot donar un cop d’ull a Juli Cèsar i la seva Guerra de les Gàl.lies.

En un article anterior vam parlar dels significat de la distribució territorial i del significat celta dels noms dels pobles a l’actual Catalunya. Ara voldria esmentar alguns topònims de lloc, és a dir, de poblacions destacades de les quals sabem el nom, a les quals es pot atorgar un significat que va lligat al paisatge i a la cosmovisió celta o gal.la. Podem parlar de “Barkeno”, l’actual Barcelona. Sabem per les troballes arqueològiques que la població es trobava a la zona de Montjuïc, la muntanya que dominava el Delta del Llobregat i el Pla de Barcelona. No era encara la petita illa on neixeria la Barcino romana. Aleshores gairebé una illa. Què podem dir de Barkeno? S’han buscat etimologies gregues, semblances amb una població del Nord d’Àfrica, etc… Cal que tornem al terreny. Montjuïc és una muntanya destacada que s’endinsa dintre del mar, és a dir, un cap. La paraula Bar-ke-no ens diu que “bar” és un cim, una punta, amb la paraula “bar” celta. No han fet servir “penn”. Però sí que tenim “ke-” que seria poble, o “ker”. I també “-no”, que ens acosta molt al significat de “kernow”, és a dir, de la cantonada o banya que dibuixa la península. “Bar-kernow”. És el cap de la banya, com dir que és el cap de la Cornualla.

A l’època romana, la població més important de la zona era “Baetulo”. El municipi era el més gran en població i extensió per una raó molt senzilla, per l’aigua del Besós. Què voldria dir el nom de Baetulo? O “Baitolo” posen en iber. Doncs per una banda tenim “bae” que vol dir badia en bretó, “-tu” que vol dir costat, vora, com “-to”, i “-lo” que si fa com “loch” vol dir barraca, o cabana, és a dir, poblament al costat de la badia que aleshores formava la desembocadura del riu a la vora de la mar. Com podeu veure, es manté la regla bàsica de la toponímia, que és la connexió entre el nom donat per la gent. La qual viu en un context geogràfic que marca un significat concret.

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l’oest del país. En anglès el tradueixen per l’Irish Sea, o mar d’Irlanda. D’aquest topònim podem deduir que “Iwer” es refereix a l’oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'”iler-“, i sobretot, amb la d'”iber” em va sobtar. Si el nostre “iler” separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s’assembla “iwer” amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l’arrel indi-, es situen cap a l’est. Podem pensar que estan a l’est de la península, però això només depèn del punt de vista de l’observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l’oest del seu centre del món.

Quan es parla dels “ibers”, es diu que el nom d’aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l’accent escriuen amb una h inicial, “hiberus”, en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant “iler”, com “iwer” en gal.lès encara més, es refereix tot a l’oest.

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l’oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l’Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l’oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l’oest, i d’aquest punt cardinal agafaria el nom.

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l’oest del Mediterrani, si voleu a l’est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l’interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània.

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s’imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal…. I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of Môr IwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

L’any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l’àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat “EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament”. La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s’entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt.

Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l’evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s’expandeix per tot l’Imperi Romà. Però dintre de l’Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d’inici a partir de les conquestes de l’exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d’exposició de la gent al llatí.

Perquè hauríem d’analitzar el substrat sobre el qual s’implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l’evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l’altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d’un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l’envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L’hummus del qual parlem és comú a la majoria d’aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s’assenta el llatí? Una base d’extensió enorme, des de l’est fins a l’oest d’Europa.

La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s’arrela el llatí és d’origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l’evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l’Edat Mitjana europea.

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l’Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d’origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l’estat: tant pel que fa a “Women and Medieval Song” i el “Corpus dels Trobadors”.

L’altre gran punt d’interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s’afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d’origen. En aquest cas, els gallecs s’expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les “soldadeiras”, les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d’aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d’aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d’aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic.

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d’Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d’aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l’aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.

Avui és 8 de març del 2024, i es commemora el Dia Internacional de la Dona. No el celebro pas per aquest motiu, nosaltres tenim Santa Àgueda des de fa segles, amb capella al Palau Comtal de Barcelona. Sí que tinc present l’aniversari de la meva tieta, que no va parar de treballar tota la seva vida. Ella pot ser un exemple per a tots nosaltres. Com deia la cançó, “A la meva manera”.

Enguany celebraré la coneixença de la trobadora Na Castelosa. Un descobriment que cal agrair a les Jornades sobre les Trobadores organitzades per l’IRCUM a Barcelona. S’han celebrat aquesta setmana, entre el 5 i el 7 de març, les seus de les quals eren a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Entre les ponències, n’hi havia dues al voltant d’aquesta poetessa. Una de la Rosa Medina i l’altra de la Giorgia Toccaceli.  Les seves exposicions em van fer pensar en un nou punt de vista. Na Castelosa ha estat estudiada com una persona trista, menyspreada, amb un amor no correspost del qual es plany. Però el “planh” que fa està lluny dels costums literaris d’aquella època.

El context i el simbolisme dels trobadors i, de les mateixes trobadores, és compartit. Rau en la seva mentalitat social fonamentada en els usos i costums. Aquest és un dels components bàsics de l'”hummus” de què parlava un altre conferenciant, el professor Guida. Uns usos i costums que neixen de l’autoritat de cada persona. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d’una relació amorosa, i assenyala quines són les seves decisions.  “de vos don no’m recre…” en -e final per la rima, que traduiria per “no em reca”, del verb recar, i per tant, vol dir que no li fa recança. És un diàleg de tu a tu amb l’amant, encara que no la correspongui.

Ella mateixa diu “qu’ieu non hai poderatge”, vol dir que no té poder. Només té l’autoritat, i per això, és capaç de defensar son parer. “Ca m’s cove”, que això em convé. Malgrat que els poders del món no la reconeixen pas, accepta de bon grat la seva situació, sense deixar de dir ni d’expressar els seus pensaments. Sigui en positiu o en negatiu. És molt conscient i coneix a fons el concepte del poder, que té dos pols: l’autoritat i la potestat. Malgrat que es reconeix sense cap potestat, ella es manifesta amb tota la seva autoritat, sigui personal, sigui amorosa. Com en el jurament feudal, la seva autoritat és equivalent al de fidelitat.

En el mateix nom de la trobadora podem endevinar un significat amagat. Na Castelosa es fa rimar en -a final, però darrera del castell trobem el sufix gothic o germànic -loss o -less que vol dir sense. Això ens referma i marca la pauta de totes les estrofes. Sense cap potestat, però amb tota la seva autoritat. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d’una relació amorosa, i pren les seves decisions. De cap manera es recrea en la seva marginació amorosa, ni es plany contra l’altre, accepta i com diu ella, no li dol pas seguir el seu propi camí. I aquesta via és diu llibertat. Tanta com ens permetem de suggerir una altra opció per al significat del nom: aquest amaga l’alosa, és a dir, ens trobem amb la imatge de l’ocell, terrerola en diuen també, i la qual ens parla de la casta alosa.

Ens dona una lliçó i ens mostra una actitud davant la vida. Acceptar les contrarietats, una lliçó per a tothom, que ens demostra que cal tirar endavant, ni que altres no vulguin fer cas d’algú. A desgrat de tot l’amor que s’hi està abocant en una relació. I això serveix tant per a les dones com per als homes. És una lliçó intemporal que ens ressona avui dia, de la mateixa manera que ho feia fa gairebé 900 anys. Perquè el 8 de març es fa festa per la dona. L’empoderament, que diuen copiant l’anglès, ha portat a la dona a assolir molt de poder, és a dir, molta potestat. En canvi, cada vegada té menys autoritat en tots els àmbits de la societat, en les seves relacions personals, entre elles i amb els homes.

A l’anterior article parlàvem sobre el reintegracionisme galaico-portuguès. Aquest fenomen es pot extrapolar a la resta de llengües romanç. Cal entendre que també s’ha de fer un reintegracionisme, que anomenaríem catalano-occità. Però vull recalcar que no és un fet present, sinó de futur, de projecte de cara als segles vinents. I cal que sigui genuí, no es pot fer servir l’ortografia de les llengües dels estats-nació per a les romances. L’error d’adaptar l’ortografia oficial d’aquestes a la llengua romanç, fa que la comoditat de la lectura faci perdre de vista la seva originalitat. La lectura fa perdre els referents propis, i la salut fonètica de cadascuna. Això ja s’ha vist amb el provençal felibre, o el gallec autonòmic.

A Catalunya va existir un reintegracionisme amb Pompeu Fabra, durant el moviment del Noucentisme. Però aquest reintegracionisme no era diacrònic, no s’emmirallava en la tradició medieval, ni dels trobadors. Era un reintegracionisme envers les llengües dels estats-nació imperants al segle XX, era sincrònic per poder fer lloc al català enmig de totes elles. El cas és que hem vist com el català va ser ofegat, i encara ho és, perquè és una falca que obre les portes a la resta de llengües colonitzades. El romanç, com a conjunt de la família lingüística comuna d’Europa Occidental, que s’ha anat trencant i separant sense tenir en compte el tronc comú. Les denominacions de català, occità, gallec, portuguès, franc-provençal, valencià, etc… parlen del mateix sistema cultural, de la mateixa civilització, de la mateixa llengua romanç.

Com vam dir, la llengua és companya de l’imperi. I va lligada al poder polític. El Renaixement Clàssic va portar les monarquies i els estats a la censura i el control de la impremta, alhora que impulsaven una nova llengua. L’exemple tant ben estudiat per Jordi Bilbeny és un paradigma de com s’esdevenia aquest control, i de com s’esdevindrà en la nova era pel domini d’internet a partir del segle XXI. Ara que estem entrant en el Renaixement Feudal, les llengües de l’estat-nació entraran en decadència justament perquè van lligades a una estructura que s’està desfent. I els nous poders regionals dintre de l’Imperi Romà recuperaran les velles llengües arraconades als segles anteriors. Evidentment estaran sotmeses a un nou procés de forjat, a una evolució futura de la matèria lingüística de l’Edat Mitjana, a un nou romanç, que serà galaico-portuguès, catalano-occità, franco-provençal, etc…

Tenim molta feina a fer per recuperar el substrat gal o celta, i també el superestrat gothic o germànic, de totes aquestes llengües neoromances. Serà un reintegracionisme diacrònic que projectarà els segles medievals cap a un futur lligat a nous poders regionals, a les noves corts. Cal entendre que l’etimologia no només serveix per conèixer el passat d’una paraula, sinó també per entendre el seu futur. Un exemple seria l’ús de la paraula anglesa “pog” en l’internet modern, i com les seves arrels s’estenen fins arribar a petó i potxó. Qui té la llengua, té la clau de la seva llibertat.

L’any 2020 s’havia de celebrar l’any de l’escriptor i estudiós de la llengua gallega, Ricardo Carvalho Calero.  Enmig de la plaguèmia va passar tot molt difuminat, i fins i tot, es va allargar el calendari d’actes fins al 2021, gràcies a la voluntat de mantenir el seu llegat. Ricardo Carvalho era el representant i capdavanter del moviment del reintegracionisme del gallec a la família lingüística del portuguès. Per això va ser un dels que van fer un gran treball d’estudi sobre l’evolució de la llengua i de la gran florida que el galaico-portuguès va tenir durant l’Edat Mitjana.

La seva proposta no va triomfar en vida. L’adopció de l’ortografia castellana per part dels organismes oficials autonomistes només era el símptoma de la subordinació mental i cultural a l’imperi espanyol. I aquesta subordinació porta a la dialectalització i ruïna de la llengua gallega. Com les altres llengües romances, el gallec esdevé la ventafocs a casa seva. Precisament són totes aquelles que durant l’època medieval van compartir la mateixa celístia.  Perquè quan es parla de continu romanç és perquè totes les llengües, des del romanès al gallec estaven connectades i formaven un bloc divers però homogeni. Sobre una primera planta llatina, teníem els fonaments celtes o gals, i la segona planta de tipus germànic. Aquesta era, i és fins i tot avui dia, la casa de cada poble, i de cada llengua.

Aquestes llengües van anar lligades al feudalisme, és a dir, floreixen perquè representen unes llengües de cort i de pobles, enmig d’un regionalisme triomfant que s’emmarca dintre de l’Imperi Romà universal.  Perquè el poble parla romanç, de base celta o gal.la, la noblesa és germànica, i l’església és llatina. No hi ha cap caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, perquè només hi ha una metamorfosi i evolució de la mateixa estructura política i social. Fins a l’any mil, fins al Cisma entre Roma i Constantinoble, el llatí no s’imposa sobre el grec, que era la llengua imperial i de cultura.

Perquè quan Antoni de Nebrixa diu que la llengua és companya de l’imperi, no es referia només al castellà. El Renaixement Clàssic va lligat a la construcció de les monarquies i dels nous estats-nació en un procés cultural de segles. Cinc cents anys després, aquest procés està en decadència i arribant a la seva fi. Cal entendre que l’imperi és el domini sobre les persones, i això implicava que les noves corts i monarquies escollissin una llengua, fins i tot un determinat dialecte de l’antiga llengua romanç, per poder estructurar un nou poder, i fer una neollengua. Es van arraconar les antigues llengües romanç com el català, l’occità, el gallec, etc… per crear un castellà, que de fet era un dialecte del català occidental, o un francès, que el dialecte de l’occità septentrional, o un portuguès, que era un dialecte del gallec. Com dia una quiosquera a l’aeroport de Porto, el brasiler “estragava” el portuguès, i nosaltres afegíem: com el portuguès va “estragar” el gallec.

Fixeu-vos en la reacció nacionalista d’aquesta noia portuguesa enfront del brasiler, perquè la mentalitat de l’estat-nació impregna la cultura popular, i fa que per als portuguesos el gallec estigui considerat com a rònec, tot i sabent que és el seu pare. Dintre del reintegracionisme galaico-portuguès les dificultats no estan només de la banda gallega, estan també de la banda portuguesa. I els lusistes gallecs volen passar-se al portuguès, quan és un idioma que també està naufragant, com tots els dels estats nacionals. Per això és important que el portuguès també es reintegri al gallec. Cal caminar plegats pel camí del mig, com ens va ensenyar Ricardo Carvalho. I cal que del tronc comú rebroti una branca nova. Tot això que he esmentat també ho podem aplicar a les altres llengües romances, des del català fins a la resta del conjunt.