Expliquen a Mieres que Josep Pla parlava d’aquesta zona de la Garrotxa fent servir la metàfora de la  cassola. Situada entre Banyoles i Olot, més aviat sembla el replà d’una escala que davalla de la muntanya cap a mar. Certament, la forma de les valls que l’envolten s’eixampla al mig fent-ne un espai més arrodonit. Però l’eix s’allarga des de les alçades de Santa Pau per anar a buscar el Pla de l’Estany. Al peu de la carretera es troba el poble de Mieres, fent intersecció amb els rierols del lloc.

L’església està dedicada a Sant Pere, i recorda per la forma de la façana la que es pot veure a Sant Boi de Llobregat a una escala més gran. L’edifici parroquial presideix el turonet a mà esquerra del Merdançà, i a l’altre costat s’estén el carrer Major que s’enfila vorejant el rierol. L’orografia volcànica ens remet a l’etimologia de la Garrotxa, que derivaria del germànic Kar- cercle, o de Karg-pobre, i ort-chen, llogarret… Potser Mieres, que fan derivar del llatí miliaria, derivaria de la paraula Minden, que vol dir menor o inferior, d’acord amb la posició jussana que ocupa dintre de la comarca.

Això forma part de les meves tesis, que dubto que siguin gaire compartides per les autoritats acadèmiques actuals. Fins i tot, per als alemanys que ens vam trobar pel pont de Sant Joan a Mieres. Alguns hi viuen, i altres estaven de pas, així com algunes angleses i algun holandès fent cicloturisme per la contrada. Aquestos s’afegien a la gent que fugint de la ciutat i les zones urbanes buscaven més aviat pau i tranquil.litat, envoltats dels naturals de la comarca, més pendents de celebrar Sant Joan fent molta gresca si cal. Ja es diu que els homes busquem les coses que no acostumem a trobar al nostre voltant.

Per això vam tenir la sort de trobar Cal Carreter, just a l’entrada de Mieres, venint d’Olot. La casa rural ja publicitava una revetlla sense petards, i algunes famílies amb criatures i parelles hi vam fer-hi cap. Per tres dies va ser el nostre oasi, i malgrat que s’encetava la calor de l’estiu, a la nit es podia dormir de gust. I qui va voler, per Sant Joan es va acostar a la foguera que el poble va fer a la plaça del cap del carrer Major. Espai per voltar en teníem, fos en bicicleta, a peu o en cotxe per les rutes que passen per llà. Vam triar una per passar tot el dia, cap a la Dama de la Garrotxa, i fins a Santa Maria de Finestres, i un altre dia per Sant Vicenç de Sallent i el Torn. Malgrat la pau aparent, hi havia força gent caminant, pedalant o banyant-se als gorgs. Fins i tot, força animació al santuari del Collell. Per sort, sortíem ben esmorzats, i tornàvem a sopar de gust per recuperar-nos de la jornada. Això ho devem a la bona mà de la Núria a la cuina, i de la convivialitat del Jordi amb els seus hostes. Fins i tot la meva dona va gaudir amb els plats vegetarians que li van presentar. Sense tenir cap carta, tot el menjar és bo i ve de gust.

Com veieu, al nostre país sempre trobarem racons esplèndids, i gent que és capaç d’oferir aigua fresca als caminaires assedegats. Sigui aquesta aigua, sigui la pau i tranquil.litat que de vegades no trobem. Tot i que som conscients de què a tot arreu passen les mateixes coses del món, cal aprofitar aquests moments, que són allò que realment tindrem. I amb el que omplirem la cassola del nostre cor.

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

Aquesta Setmana Santa ha estat força aspra. Els vent carregats de núvols i l’ambient humit ens ha portat una música plena de contrapunts. Per una banda el desig de sortir, d’agafar aire fresc i descansar, més lleuger i plaent, amb ganes de gaudir de les coses bones de la vida, d’aquest món on hi som. Un concert del Roger Mas jaçista, el plaer culinari de l’Orfeó Olotí o del Cafè del Mig. Per altra banda, més endins, l’esperit religiós s’ha deixat sentir, encara que no s’hagi fet palès. El misteri de la mort ens ha colpit ben aprop aquest mes d’abril, amb amics del poble, de la família, de coneguts i no tant, de qui hem parlat i de qui, sobretot, hem recordat.

S’ha fet el festival Sismògraf a Olot aquest 2019, i les diferents activitats han estat força repartides per la població. Un nom ben trobat per al festival de dansa, en un territori pirinenc força ple de volcans. On la natura present és un mut testimoni de passades tempestes magmàtiques, de terratrèmols que van modificar el seu paisatge. De com malgrat l’aparença sòlida de les coses, i de la terra que trepitgem, encara podem sentir sota els peus la remor del món que es belluga. Feia poques setmanes que aprop de Rialp es produïren una tongada de sismes que es feren sentir.

A Can Trinxeria inauguraven una exposició el 18 d’abril amb el títol de Remor. Una exposició fotogràfica que volia ressaltar els conceptes actuals feministes, contraposant-los amb els espais dels safarejos dels pobles de l’Empordà. Un espai públic dominat per les dones on podien compartir ses vivències. No era només per fer safareig, era també per destacar-lo com la nostàlgia d’un temps passat. En el món actual, on no existeix una separació entre la part pública i la privada, el safareig deixa de ser un espai vital.  Quina reflexió podem fer sobre els valors actuals de la nostra societat i la comparació amb els valors antics?. Si són els mateixos, en què s’han metamorfosat, i com podem destriar de fer safareig amb la solidaritat entre la gent per tirar endavant enmig d’aquestes crisis. Enmig de la tragèdia de la mort d’una dona a mans de la seva parella. Enmig d’aquestos tremolors que ens envaeixen l’ànima, com el record de tot allò que vam estimar i de tots aquells que ens van deixar abans.

Caminàrem pel Montolivet, fins al Montsacopa, on els miradors s’esplaien per tots costats, i per les rutes que entre i surten de la Garrotxa, anellada de serralades. Als peus, la capital d’Olot, Ault-Ort, del gòtic lloc alt i antic, ple d’història geològica, però també humana. Passaren els celtes, els romans, els gots, ara arriben d’altres pobles també llunyans. Olot s’endreça pel centre, i va creixent al seu redol, des del seu elegant eixample fins als horts i camps dels voltants. Visiteu els seus museus d’art, plaent Museu de la Garrotxa, una excel.lent exposició dels Cossos de Dolors Puigdemont, trepitgeu el claustre renaixentista del Carme, on es troba l’Escola d’Art. I després atanseu-vos a la Fageda d’En Jordà, al volcà de Santa Margarida, amb rescat d’àvia accidentada enmig de tots els pasquaïres que omplien la base del volcà i envoltaven l’ermita, i arribeu-vos fins al corprenedor Croscat. El volcà obert de dalt a baix,  que ens mostra i dibuixa la força de la natura, la petitesa dels homes i la seva feina dels titans. Contrapuntem el verd esponerós dels arbres amb els negres i vermells de les terres a les quals vesteixen. Contrapuntem l’esperança de la vida amb el dolor i i la mort sobre la qual aquesta reposa.

Aquest mes d’abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l’any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula “Mestres de Casa Nostra” i l’altre “Memòries Heterodoxes d’un Inspector d’Ensenyament”. Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l’educació, tant fent de mestre com d’inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d’En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d’esdevenir una mena d’informes tècnics, sense l’embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l’ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d’aixecar-les al nivell de categoria, com deia d’Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l’ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l’escola catalana, renascuda després de l’ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d’una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s’hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d’aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d’excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l’han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d’Hostalric, que va ser de les primeres professores de l’Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l’Emili Teixidor, o l’Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l’Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals o en escoles urbanes; en escoles petits i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d’una línia tradicional, que sempre ha entès l’ortodòxia com el fonament de l’anar més enllà que suposa l’heterodòxia. El seu “leitmotiv” el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc “Porta patet, Cor magis!”. Que ell mateix tradueix amb “La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!”.

Aquesta setmana passada s’han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula “Desafío Total”, el títol original anglès guanya més en sentit: “Total Recall”, “Recordança Plena” diria jo. Si feu memòria del film d’aventures i ciència ficció, l’actor Schwarzenegger és espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d’explotació a l’entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s’estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s’aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l’explicació: els portals de Cardona, l’Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l’Oficina de Turisme, en el rovell de l’ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l’exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l’aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l’obra de teatre “Les Dones Sàvies”. Basada en l’obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s’ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d’Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l’escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d’enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l’exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l’obra “Mort a les Cunetes” 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d’en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d’altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l’alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s’aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d’aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

La recent lectura del llibre “Devocions Marianes Populars La Segarra” de l’autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d’una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l’escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n’adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l’autoritat religiosa, l’autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l’exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m’han cridat més l’atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d’elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l’advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m’ha cridat l’atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s’escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma “gras” és una paraula germànica que vol dir “herba”. Un significat que s’allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament “ray gras”. Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d’agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d’Oluja, que com diu l’autor, remet a un lloc d’on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d’Oluja va ser molt important a l’època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia “Aluges”…

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s’hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per “Mala Faciei” que l’allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l’autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc… I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic “Mal” o “Mahl”, que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula “Kar” que vol dir circ o cercle, cosa que s’adiu més amb l’espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me’n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d’aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l’església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l’església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell “Mons Ledo” del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l’església dels Hostalets. L’església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se’n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d’Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l’aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d’aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a “Molió”. També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d’indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d’un ” bell rast de corall”. Malgrat l’estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre’ns per la puixança i devoció d’altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d’Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d’aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d’aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film “Guardián y Verdugo”. Vam poder gaudir de la versió original, que es titula “Shepherds and Butchers” rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d’un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l’apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s’encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d’un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l’advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l’home, i de com afronta l’embrutiment d’una feina que l’arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d’un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d’aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d’Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d’aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l’estat espanyol, a les portes d’un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l’assassinat de Pedro Àlvarez a l’Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.