Els Ponts de Sant Boi

Adés s’ha registrat al clot del Tuc de la Llança una de les temperatures més baixes de la Península Ibèrica. L’aparell meteorològic ha marcat la nit de Reis uns trenta-quatre graus sota zero com a rècord històric. Aquest cim està a tocar del pla de Beret, on neixen la Garona i la Noguera Pallaresa. La serralada alterosa fa de capçalera dels Pallars, i de frontera amb el vessant nord del Pirineu.  La neu acumulada als mesos d’hivern s’anirà desfent, davallant pel curs de la Noguera. Aquestos tucs es despullaran a l’estiu de llur mantell blanc, deixant a una banda la roca pelada de la solana, i a l’altra banda els boscos i prats verds de l’obaga. Així durant milions d’anys s’ha repetit aquest cicle natural, reforçat per les glaciacions, de manera que les valls s’han anat obrint i escalant per fer via a l’aigua que va rajant. Com les Valls d’Àneu.

Dintre de les valls es troben els replans de Son, que s’allarguen una mica més fins a Jou. A Son mateix trobareu el Centre de Documentació dels Pirineus, un edifici no gaire gran, però ple a vessar de continguts molts interessants, que podeu trobar al vostre abast. En destaca la part del Romànic Pallarès. Per això, no és d’estranyar que ara mateix pugueu veure un exposició artística contemporània al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC. Es titula “Empremtes i Figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció d’Oriol Vilapuig”. Malgrat les circumstàncies sanitàries, podeu arribar-vos al museu per contemplar una perspectiva diferent d’aquestes obres. Si la mà de l’artista us permet copsar el geni de les persones que les van fer, també cal obrir els nostres sentits a aquesta realitat immanent.

Una realitat que també s’expressa entre els homes mitjançant el drets perennes de la Vall. Potser el fred d’aquestos dies està glaçant la neu, com es va glaçar la sang del darrer comte del Pallars a la presó de Xàtiva molts segles fa. Cinc cents anys que va caure el castell de Valença d’Àneu i la comtessa, Caterina Albert, va acomiadar-se de la fortalesa que va defensar gairebé sola. Se n’ha parlat molt, però no s’ha explicat prou. Potser ve a tomb pensar que Caterina Albert fos també un pseudònim literari com ho era Víctor Català?. Més enllà de la grandesa d’aquesta escriptora, se’ns apareix la fermesa dels Costums i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

L’evolució dels drets i costums de les Valls anava lligada a l’evolució de la societat d’aleshores, però es fonamentava en una sobirania real. Els drets es defensaven perquè per a la gent eren tant propis com les creences religioses o el respecte a la sobirania comtal. Els pilars jurídics eren sòlids, i tothom era molt conscient del seu valor. Els segles han passat, però els drets i costums continuen sent una fita. Un referent i una àncora per a la nostra societat moderna. Enmig d’aquesta crisi general que vivim a principis del segle XXI de la nostra era. Més enllà del misteri, ens meravellem davant la saviesa d’aquells avantpassats. Malgrat els contratemps, tenien clar que l’home necessitava expressar-se per poder mirar al futur amb confiança. El verb, la imatge, l’escrit, tot ressonava dins dels seus caps i cors.

Adés hem enterrat el Valentí al cementiri de Sant Boi. A la cerimònia es van trobar els pares i sa germana, algun amic i conegut del poble, i amics del seu partit. Va morir de càncer als cinquanta-cinc anys, el dol dels pares ben viu. Valentí no podrà anar a votar l’any vinent per celebrar el seu sant, estic segur que uns quants aleshores ens enrecordarem. Fill de pares immigrants, castellanoparlants, s’estimava el país on va nèixer, i el defensava a la seva manera. No tenia pèls a la llengua catalana que parlava. Potser els seus orígens humils no li han permès portar una vida millor. Sembla que hagi estat sempre de pega, una vida complicada sense gaires lluentors. D’aquelles que estan a mercè del destí. Fins i tot volien comptar la seva mort com a una xifra més de morts per Covid. Enguany sé de més gent morta de càncer aquest 2020 que no pas de la pandèmia, això com es menja?.

Sabem que Sant Valentí és el patró dels lladres i estafadors, i si té requesta actualment al nostre país és per influència nordamericana. Però el Valentí tenia altres qualitats. No era pas de tapar-se la cara amb un mocador negre com feien els nostres famosos bandolers. I menys que el fessin anar amb el mascarot. Potser per això es va fer apòstata de la nostra religió catòlica. Tot i així, estic segur que ha passat al davant de molts de nosaltres per anar al capdamunt. Una vida amb pocs regals, fins i tot el seu nínxol ha estat de regal, i li ha tocat un àtic en la renglera de la paret de totxana.

Altres màrtirs han tingut més sort, o no, i Joan Roig ha pogut ser beatificat a la Sagrada Família dos dies abans de la mort del Valentí. Envoltat de gent, i sobretot de bisbes, algun porprat. Més que el vermell, a l’enterro del Valentí predominava més aviat el color negre dels vestits dels seus amics. Li han portat la bandera que més li agradava, rams de flors i clavells vermells. Bandera negra al cor, què direm de la part fosca de la vida?. D’aquell negre del poder que se’ns emporta, com es va emportar l’admirat i temut periodista Alfons Quintà. Us recomano la lectura del llibre escrit per Jordi Amat: “El fill del xofer” per entendre moltes coses de la Cosa Nostra. D’aquella transició pactada a la Catalunya autonòmica que ara està agonitzant.

En aquestos moments difícils per a tothom, l’exemple del Valentí que “a mal tiempo, buena cara” ens ajudi a tirar endavant, amb fortalesa d’esperit per afrontar les estretors materials. Sobretot per dominar la por, més que la real, la figurada que ens dibuixen per tots els mitjans de comunicació, en un paper ben galdós. De vegades, se’ls hi veu el llautó. Com sempre, ens haurem d’espavilar i confiar en nosaltres mateixos. I si cal, posarem una espelma per nosaltres i pel Valentí.

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat “Carles I sense Censura”, m’he posat amb el Pep Mayolas. “Erasme i l’Imperi Català de Carles I”. Llibres de l’Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s’encavalca sobre l’altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d’una cadena. Tots dos treballen des d’una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l’inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure “L’Elogi de la Follia”. De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll.

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d’aquella època apassionant, quan la crisi de l’Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s’hauria d’incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l’imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l’Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l’elecció de l’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l’elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l’Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls.

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s’ensorra l’Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l’Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d’estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d’aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una “nova història” que ara ja s’ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d’aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se’n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l’Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l’ensorrament de l’Imperi Romà farà que també s’ensorri l’Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar.

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d’un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d’aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d’esperança.

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l’aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers “estragavam” el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien “estragado” el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.

Aquest any 2020 està dedicat a l’escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l’idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d’allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l’idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l’altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l’esquelet o els ossos que sostenien el cos de l’idioma. I per sobre d’ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l’idioma gallec que es trobava ajupit a l’ombra d’una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l’idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d’aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.

Des d’aquí podem recordar a l’estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l’estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, “Coraçom de Terra” de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d’un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

Al voltant del darrer llibre de Jordi Bilbeny, Carles I Sense Censura, voldria fer notar com els fets i els capítols publicats es van fent marxa enrera. Des de la victòria de Pavia i la captura de Francesc I de França anem reculant fins als esdeveniments claus d’aleshores. Em recorda en el fons aquelles pel·lícules que d’entrada et deixen clavat al seient a les primeres escenes, i que ens retornen al punt de partida estirant la corda. A més a més, trobo una comparança amb els escrits de Manuel de Pedrolo, les Cròniques Colonials, que eren articles de combat polític i cultural. En Bilbeny desenvolupa aquest combat en l’àmbit de la història catalana, i per això, es nota com domina l’espai i el temps. Tot allò que ens han explicat, mitjançant unes cròniques falsificades, fonamentades en documents alterats respecte als originals. Res de nou sota el sol, però és clar, aquí molta gent porta la bena als ulls, i per això els afusellen la història, la seva, sense adonar-se’n. Molts amaguen el cap sota terra, o a la panxa del bou, on no neva ni plou, i no s’admet cap posicionament alternatiu, ni tan sols cap ombra de dubte, que els faci trontollar. Senten el vertigen de les alçades, i de sentir com ha estat de fonda la caiguda en el pou. Però com diu el conte, si el ruc no prova de sortir-ne, segur que se n’ofegarà.

Si Manuel de Pedrolo va crear la col.lecció de la Cua de Palla amb l’objectiu de difondre la literatura policíaca, de lladres i serenos, i d’aquesta manera la gent podíem veure reflectit el mirall de la vida, amb la seva distància entre la legalitat i la realitat, els grisos de la justícia i la seva legitimitat… a l’Institut de Nova Història es va furgant seguint les proves del delicte, no tant per trobar l’assassí, que ja coneixem per endavant, sinó per fortificar la causa, i provar davant del tribunal popular quines raons i motius van portar-los a cometre l’assassinat de la Història dels Catalans.  Ja ho diu l’Evangeli, cal tenir més por dels que roben l’ànima que dels que maten el cos.

Es van escampar tota una sèrie de pistes falses en forma de documents que alteraven els originals, i que esborraven les proves que els incriminaven. Calia modificar l’espai, els llocs on deien que van passar els fets, i també el temps, quan s’esdevingueren, per poder crear una realitat virtual, una cosa que no és nova del segle XXI, vés per on…! Per sort, aquesta teranyina deixava moltes escletxes, forats i cicatrius, i lletres i paraules que no enganxen. Com un encreuat que no es pot resoldre correctament perquè és no és perfecte, anem estirant el fil del laberint on ens han ficat. I malgrat que no poden arribar a encertar-ho tot, la tasca de Jordi Bilbeny i dels seus companys va dominant l’espai i el temps d’aquest discurs històric. Posant en relleu les contradiccions, i trobant bones pistes, ens porta a desenterrar la veritat, a entendre millor la nostra història, a entendre’ns millor nosaltres mateixos. Per poder tornar a ser protagonistes, ni més bons ni dolents que els d’altres pobles.

Només cal seguir el pla seqüència del llibre, veure les diferents escenes: les Corts, el model inicial de colonització del Nou Món, amb els virreis i unes lleis, la potència del Regne de València, les lluites de Carles I, i les seves victòries i febleses, els homes i dones que regnaven aleshores, la mentalitat d’un imperi que es volia catòlic, i per tant, universal, reformista segons Erasme però no protestant segons Luter. Tot un món que no cap en aquest llibre, on de forma panoràmica ens va ensenyant aquells segles d’apogeu imperial, que com una estrella que assoleix la seva màxima intensitat, després comença a perdre brillantor i llum pròpia, fins a quedar esmorteïda per altres estels.  Aquesta recerca ens permetrà fer resplendir a la veritat, i així Tirant lo Blanc tornarà a cavalcar.

Quan de jove escoltava la cançó de la Companyia Elèctrica Dharma titulada “La Presó del Rei de França” pensava que era una composició moderna de tanta força i empenta que tenia, fins que em vaig adonar que era una magnífica versió de la Dharma d’una cançó antiga. Una proposta d’actualització, i “aggiornamento” que es deia, i confonia de vegades amb la Presó de Lleida, de to més melangiós i trist. Però fins a hores d’ara, anys després, no he estat capaç d’entendre el significat de la tonada de la Presó del Rei de França. Fins que he pogut llegir el llibre de “Carles I Sense Censura” del Jordi Bilbeny, editat per Librooks aquest 2020.

Les circumstàncies epidemiològiques d’enguany, i les campanyes públiques desautoritzant els treballs de l’autor, i de la gent aplegada al voltant de l‘Institut de Nova Història-INH, fan que es noti una mica en la present edició del llibre. Sembla com si En Bilbeny l’hagués escrit amb una mica de precipitació, però certament sense cap falsificació pel mig. Escriu a raig, el devessall de dades i contradades mareja de vegades. Ens adonem del vertigen històric que provoca la manipulació dels documents històrics, com aquesta base trontolla sota els nostres peus tant com ho fa la creença en els discursos oficials. La meva observació principal seria que el millor títol fos “La Presó del Rei de França.”

Diuen que el mètode d’en Jordi Bilbeny i companyia no és gaire científic, però cal fer-los veure que si podem deduir d’uns documents bàsics una teoria o marc general, de baix cap a dalt, també podem fer aquesta deducció des de dalt cap a baix, des del context general podem enfocar la realitat de sota per il.luminar-la, per poder trobar la veritat. Tal com ens diu precisament en Francesc Pujols en els seus escrits, com el Pròleg a la Matemàtica de la Història, o com qualsevol lingüista sap, que pel context de la frase i de la llengua arribem a trobar el significat concret de les paraules.

Potser podríem justificar alguns canvis de noms o de lloc per motius de secret militar, al seu dia, però no al cap dels anys i segles posteriors. Això ens demostra la perversió que hi ha al darrera. La importància de l’apogeu del Regne de València en el segle XV i XVI, dintre dels regnes de la Corona Aragonesa, i més enllà, dintre de tot l’Imperi. La ruta de navegació i del trasllat del rei de França fins a Alacant, passant per Barcelona, Tarragona, València, etc… és una demostració del poder d’aquell regne en el seu màxim esplendor. Què va passar amb tot això? Doncs que la censura secular va fer com els ocells en el conte de “Pulgarcito”: les molles de pa que va deixar per retrobar el seu camí se les van anar menjant. Això ha provocat que molts dels historiadors oficials es perdin enmig d’una mar de documents alterats i fragmentats a consciència. No saben trobar el camí de la veritat, ni el de casa seva, i ens porten enmig de la foscor del laberint. Potser no entenen per què els borbònics al segle XVIII van socarrar de dalt a baix Xàtiva sense tenir en compte que existia una revenja per haver-hi tancat a Francesc I dos segles abans, per exemple?

Què us he de dir? En Bilbeny arriba a volar molt amunt, per sobre d’aquestes muntanyes. Es podria comparar amb l’alegria que devia sentir l’Emperador Carles I quan va capturar Francesc I, rei de França, i cosí seu, no ho oblidem.  Així l’àguila del Jordi Bilbeny ha capturat la veritat històrica d’aleshores. Com l’àguila mateixa, no sempre pot capturar les seves preses, no sempre caçarà tot lo que és gras, però no per aquest motiu perdrà la seva majestat. L’historiador i l’INH volen alt, han gosat capturar el rei gal, i ara senyoregen en els cels de la Història, no només la catalana, sinó la General, per sobre de la Historiografia Francesa que fins ara ha predominat.

Nosaltres estem trobant el camí de retorn a casa, i ja sabem com “Pulgarcito” guanya al final. Ara mateix, escoltem la cançó de la Presó del Rei de França, i en gaudim. Ens queda molta feina a fer, i encara ens cal trobar més claus per obrir tots els panys, sigui de la Presó de Lleida, i fins i tot, la de Nàpols. Tornem a cantar amb joia, que anem endavant.

Mentre llegia el llibre “Sortida del Laberint” de Lluís Duch, anava contemplant una perspectiva diferent de la cosmovisió catalana, i l’anava comparant amb la recent lectura del “Pròleg de la Matemàtica de la Història” de Francesc Pujols. El llibre de Lluís Duch està editat l’any 2018 per Fragmenta Editorial, recollint els escrits per a Lliçons Ferrater Mora, i va sortir poc després de la mort del pensador. Amb el subtítol aclaridor d’Una Trajectòria Intel·lectual, l’escrit fa un repàs autobiogràfic a l’evolució cultural durant tota la seva vida, condensant i exposant els seus punts de vista, les troballes i els interrogants que anava plantejant-se a mesura que anava estudiant, i que confrontava amb la seva societat i el seu temps. Duch va saber creuar els estudis històrics i diacrònics amb els estudis contemporanis, i sincrònics, per anar a la recerca d’una experiència vital profitosa per a ell i per a tothom. El filòsof i monjo no planteja només aquesta recerca com a finalitat en si, acull alhora la percepció del coneixement com a part de l’existència humana i de la saviesa com a gaudi de la vida.

Lluís Duch es debat entre dos punts de perspectiva: el grec o clàssic, i el jueu o semita. És conscient que existeix una polaritat entre tots dos, i que forma part del cristianisme. Aquesta tensió intenta superar-la aixecant un pont. Aquesta figura entre aquestos dos pilars és com el pont o l’arc gòtic. S’ajunten acostant el punt de contacte entre les dues corbes traçades des de cada columna. Voldria exposar que deixa de banda les perspectives celtes, germàniques, fins i tot, les d’altres pobles, com poden ser els ibers, els berbers, els fenici-púnics…, etc que també van fer aportacions culturals. En tot cas, no va ser el seu objectiu fer una exposició massa àmplia, i es va centrar en els fonaments de la cultura grecollatina i la semita.

Recomanaria aquest llibre com a text de base per a qualsevol carrera d’Humanitats, és la lliçó d’un mestre per als seus estudiants. Una lliçó magistral que permetrà aixecar una volta de creuer al pensament de cadascun. Alhora el farà conscient del canvi de cicle cultural que viu la societat de l’Europa Occidental, amb l’esgotament del renaixement clàssic després de cinc-cents anys, i la tornada al renaixement del món medieval, donant pas a una nova època.

L’autor ens fa una exposició, la qual recorda a un tapís o un retaule que no només decora una església, sinó que també és un símbol amb una forma i un contingut determinat. És una comunicació d’un missatge que envolta les parets i els pilars de l’edifici, com la carn ho fa amb els ossos del cos. És com el verb que s’escolta enmig de la vida, de la paraula que ressona enmig de les persones, i dels quals nosaltres som els seus transmissors, som la seva trans-dicció… per tots aquells que vindran.

Aquestos dies de març he pogut acabar de llegir el llibre de l’historiador Jaume Codina. “Aiguabarreig del Microcosmos”. Sant Boi de Llobregat a mitjan Segle XVI i XVIII. Editat l’any 1998 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’historiador pratenc recull principalment dos processos judicials que es van desenvolupar a la vila de Sant Boi. Amb un pròleg molt ben detallat, exposa com es vivia en aquestes dues èpoques, i en quines circumstàncies personals i socials es desenvolupaven les persones. Dintre d’aquest marc trobem les relacions jurídiques, i econòmiques, així com es pot comparar els canvis entre els dos processos. D’aquí un escriptor en podria treure la matèria primera per una novel·la policíaca.

El primer i més extens dels dos casos, tracta del robatori de la caixa de cabals de l’Església el Cap d’Any del 1555. A l’endemà, Ninou, es va descobrir el fet, i es va fer la inquisició, és a dir, la investigació per poder trobar els culpables. Els detalls de l’enquesta i dels testimonis es van recollir precisament en el mes de març. Fins aleshores es veu com a més dels fets explicats pels testimonis al voltant de les festes de Nadal, també es recullen fets i esdeveniments posteriors que demostren com al poble la gent estava al cas de tot lo que feien els seus veïns. Fos com fos, més que en tot el procés, em centraré en l’acusat, en Joan Vidal, pagès de Sant Boi, i en la seva xarxa de relacions familiars.

Perquè resulta que Joan Vidal era natural del Pallars, del poble d’Orcau. Estava casat i tenia una filleta de pocs mesos. Feia de pagès, i dintre del seu estament, estava ben considerat i bon treballador, tot i que tenia deutes i amb la feina no arribava a guanyar prou per tirar endavant. Penseu que encara no feia un segle s’havia descobert i conquerit Amèrica, el rei d’Aragó Ferran II havia conquerit també el comtat del Pallars, i havia deixat el darrer comte Hug Roger tancat i deixat morir a la presó de Xàtiva el 1503. Ferran II surt vencedor de la Guerra Civil catalana, i amb ell, els Remences. En teoria és així, però el Sindicat Remença només aconsegueix encetar un procés de canvi que fructificarà al cap dels anys. Les condicions socials i econòmiques encara no han canviat massa dècades després. A Sant Boi es troba encara amb la jurisdicció nobiliària de Francesc Gener, com a batlle del noble Joan de Cardona. Justament la família feudal triomfant amb la Guerra Civil, malgrat que Hug Roger també hi està emparentat per part de mare. Els Cardona passen també a ser els Marquesos del Pallars.

Potser, per aquest lligam, trobem que tal com ara al segle XX van baixar cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana molta gent del Pallars, i per extensió de Lleida, també es va produir aquest fenomen al segle XVI. Igualment, ens trobem amb gent com Antoni Bonvale, o Joan Aurer, que provenen del regne de França, segurament ja enceten el corrent occità, que predominarà dintre de la immigració gascona del segle XVII. Tornant a Joan Vidal, els veïns que el coneixen més saben que és del Pallars, i alguns d’oïdes, suposen que ve de la Segarra, i de l’Urgell. És a dir, de Ponent, dels territoris enllaçats pel camí ral. El suposat còmplice de Joan Vidal en el robatori, que és Lluís Cornador, s’escapa durant la investigació dient que se’n va cap a Sant Vicenç dels Horts, o la Palma, i per Olesa de Bonesvalls, se’n va a veure un cosí que diu que té a la Llacuna, població del terme del castell de Vilademàger, al Penedès.

Qui es carregarà el mort serà Joan Vidal, que no ha fugit pas, i malgrat els testimonis de la defensa, serà trobat culpable davant l’evidència d’haver pagat força part dels deutes que tenia pendents, sense poder justificar l’origen d’aquestos ingressos. En la seva defensa, apareix Bernat Pasqual, coraller de Tremp, que viu a Barcelona, aprop del Born, i que li havia prestat alguns diners. També s’esmenta a Barcelona la presència d’una tia d’en Vidal. I com a veí de Sant Boi, també trobem en la seva defensa en Salvador Pagès, natural de la població de Claret, comtat del Pallars, tal com diu ell mateix. Aquesta xarxa familiar i social del Pallars demostra com aquesta immigració respon a necessitats econòmiques, i que l’arribada a un lloc nou buscant un futur millor no sempre és prou reeixida.  Els Reis Mags costen de trobar, i com aleshores anomenaven la diada amb la paraula Parissi. Com es deia aleshores també, poca gent podia gallofejar, i fer el gallofo.

El segon procés judicial sí que està protagonitzat per un que va gallofejant. És més un embolic en ple segle XVIII, després de la Guerra de Successió. El protagonista és Josep Parellada, és l’hereu de la masia de Can Parellada. Pagès ben situat dintre del bàndol dels vencedors borbons, i a qui altres veïns santboians se la tenen jurada per qüestions polítiques. També el fan responsable de la retirada del rector Francesc Albertí de la Parròquia, el qual va aixecar l’Esglèsia nova que avui coneixem. Aprofitant-se de la debilitat de Joan Parellada per les dones, perquè és un faldiller, el faran fora de la seva posició social predominant. Encara se’n sortirà prou indemne, gràcies a les influències i la riquesa personal que salden la pena principal amb una sanció econòmica.

En tots dos casos, podem veure que es compleix la dita: “sempre han tingut bec les oques”. I que depenent de la posició i de la riquesa de l’encausat aquesta permet que la sentència sigui més rigorosa o més lleu. En el cas de Joan Vidal, d’Orcau, la sentència ja estava mig embastada, i els resultats van ser més dolorosos. Les conseqüències en el cas del robatori a l’Església van comportar el canvi en la recaptació de la confraria de Sant Boi. I en el cas de Joan Parellada, en el seu arraconament social. Tots dos encausats, tots dos pagesos, però els temps sí que han canviat, i ara el progrés encetat pels remences haurà permès que la prosperitat dels masos cobreixi les faltes dels culpables. Ara els pagesos benestants porten una bona capa davant dels embats de la vida. Les aigües del Llobregat baixen, i  encara es barregen amb les del Noguera i del Garona, formant aquest aiguabarreig que és el nostre delta.

Aquest mes de març del 2020 estem pendents de la pesta a casa nostra. Però aquesta atzagaiada va acompanyada d’altres notícies més habituals en les cròniques de successos. Una d’aquestes és la captura de tres lladres que es vestien amb uniformes de la policia per robar a la gent. En aquest cas, com a guàrdies civils. Després d’actuar a les Garrigues, els van enxampar a la zona d’Artesa de Segre. Més que el fet del robatori, destacaria com l’uniforme camufla les intencions delictives d’aquestes persones. L’hàbit fa el monjo, o no? . El problema avui dia és que la frontera entre el mal i el bé està desdibuixada. Hom ja no confia en el poder, ni en la seva autoritat. Aquesta societat està malalta perquè qui hauria de donar exemple són els primers que fan malvestats. Per això, els ciutadans veuen les connexions soterrades entre els de dalt de tot amb els de baix de tot. És allò que és tant antic, si un en menja dos, l’altre en menja quatre. Entremig es troben les víctimes, qui gemega ja ha rebut. A sobre la gent quan vota es tira terra a sobre, i cada dia els van enfonsant més en el fangar.

Per denunciar aquestos mals, va néixer la novel.la negra. No ens enganyem, la tradició cultural del nostre poble ja transmet els fets delictius des de fa l’antigor mitjançant romanços, cançons, llegendes, i escrits històrics, siguin sentències o investigacions judicials. Sempre han tingut bec les oques. A partir del segle XIX i XX es volen escriure aquestes cròniques amb llibres per modernitzar aquesta tradició. Els catalans no són aliens a tot això. I a Ponent, també, és clar. Precisament serà Manuel de Pedrolo un dels fundadors de la col.lecció la Cua de Palla que va plantar les arrels d’aquest gènere a casa nostra. Perquè també existeix una “cosa nostra”. I no és un fenomen importat dels Estats Units.

Actualment ens trobem escriptors d’origen lleidatà, fills de la immigració a l’àrea metropolitana de Barcelona, dedicats a la novel.la criminal. Com els títols més recents de Marcel Fité, amb “Escacs d’amor i mort”, ambientats a la ciutat. També d’altres alternen la residència habitual amb la casa pairal, com la Raquel Picolo, més enfocada al gènere fantàstic. Poden estar ambientades al camp, a una ruralitat que no és aliena als seus vincles actuals amb la ciutat. També podem trobar-nos amb escriptors com el Pep Coll que fa temps van escriure “L’abominable Crim de l’Alsina Graells”, o la més recent de “Dos taüts negres i dos de blancs”.  Dintre de l’àmbit dels contrabandistes, també recordem les narracions al voltant de la població de Tor, del Carles Porta,  i les connexions amb Andorra.  També cal destacar l’Albert Villaró amb “Obaga”.

Aquesta collita ufanosa ha permès la consolidació del Festival el Segre de Negre a Lleida. I que les novetats vagin apareixent a raig, com la darrera de Marta Alòs, o del David Marin, barceloní trasplantat a Lleida, fent el viatge invers, amb “Purgatori” o la més recent d’“Appletown”. Aquesta última ens fa una distopia amb la ciutat de Nova York, com si l’emigració lleidatana hagués fet com la siciliana. De fet, ja sabem que Barcelona és la Nova York de Lleida. Ben travada, i amb personatges ben caracteritzats i reconeixibles. Us la recomano també per la seva humanitat i humor negre al voltant dels desitjos i misèries de cadascú. Quedaria pendent una novel.la negra sobre l’emigració a l’Argentina. Fins i tot, des de Ponent ens n’aniríem fins al Far West, a Califòrnia i la costa Oest.

Ara mateix estem paint el tsunami del virus de la corona, i cal que tornem a Pedrolo, l’escriptor que va plantar aufals per a la literatura catalana del futur, per tenir present la seva visió de futur amb aquelles novel.les, algunes molt experimentals, però d’altres que se’ns fan actuals com l’original d’Acte de Violència, que es deia “Estat d’Excepció”. Encara ens trobem que els lladres d’avui dia van disfressats de molta mena, sigui amb corbata o amb uniforme. N’han detingut tres que es disfressaven de guàrdia civil, com tres flors negres enlloc de les blanques nuades de l’escut. A veure si els podem detenir per posar a la presó de Lleida, i no deixem que ens posin a nosaltres a la presó.

A Arenys de Mar es va celebrar una conferència sobre Robert Lafont un divendres del mes de novembre del 2019. Era un acte més dels que es van fer aquell any per homenatjar el savi occità, al cap dels deu anys de la seva mort. Es feia a la sala d’actes que es troba davant de la biblioteca Fidel Fita, al carrer Bonaire. A dins els ponents i els assistents eren de primera categoria, tanmateix el temps no ens va gens acompanyar. Plovia a bots i barrals, i els rials baixaven fins a vessar. Comptar amb el Miquel Maresma, amb l’Antoni Rossell, o amb el Xavier Moral del departament de Cultura hi era tot un esdeveniment. Per això, la gent que hi va assistir també ho va fer amb molta afició. Cal felicitar-nos per la possibilitat de conèixer aquest personatge tan destacat en el món occità, malgrat que fora dels cercles coneguts no ho és gaire. Us recomano que mireu atentament la web que se li ha dedicat.

La conferència va fer un repàs de la biografia de Robert Lafont, que va ser un referent de la seva generació, tant a nivell cultural com social. Tant en cercles occitanistes, com catalans, a nivell de l’estat francès i fins i tot, europeu. Reconegut intel.lectual i professor, no va tancar-se pas dins de la seva bastida. Es va comprometre políticament, i malgrat el seu fracàs, va ser el testimoni del profund lligam amb el seu país. Mentre a fora plovia a raig, endins pensava en Robert Lafont com un home compromès, una persona que volia fer de pont per sobre de les aigües tempestuoses, entre les dues ribes que havien esquinçat la Renaixença Occitana. Al Segle XIX, Jan Jorès i Frederic Mistral van anar cadascú pel seu costat: Jorès es va dedicar al progrés social, i Mistral al progrés cultural. Totes dues vies van fracassar, no van aconseguir revitalitzar el país, tal com sí que va aconseguir-ho la Renaixença Catalana. Així com l’estat francès va escapçar la Renaixença Occitana el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, l’estat espanyol va haver d’esperar-se al 1936 amb la Guerra dels Tres Anys per escapçar la Renaixença Catalana.

Lafont va ser conscient d’aquesta profunda divisió entre Jaurès i Mistral, i per això, no va dubtar a treballar tota la seva vida per aixecar un pont entre els dos costats, un pont d’una sola arcada, com els que trobem a les muntanyes de factura medieval, i que aguanten el pas del temps durant segles. Robert Lafont ja no hi és, però el pont que va estendre, tant  bé com va saber, i malgrat els seus desencerts, es perllongarà a través de les properes generacions a banda i banda dels Pirineus.

Tal com existeixen dues Califòrnies, la Baixa a Mèxic, i l’Alta als Estats Units d’Amèrica, també trobem dues portes daurades aprop de la ciutat de San Francisco. Una porta és l’estret famós conegut amb el nom de Golden Gate, el qual permetia l’entrada per mar a la gran badia. Aquest pas difícil de travessar obria la porta al recer de l’enorme regió coneguda com l’actual Bay Area. Precisament per poder evitar fer la volta per terra, el 5 de gener del 1933 es va començar a construir el pont que connectava les dues ribes: des de Sant Francesc cap al comtat  de Marina. Un pont impressionant que no es va acabar fins a l’any 1937. El pont va rebre el nom de Golden Gate, la porta daurada.

Per als catalans existeix un altre pont, encara molt més llarg, el que van aixecar entre Catalunya i Califòrnia al segle XVIII. Un pont dissenyat des del virregnat de la Nova Espanya, a Mèxic, conquerida dos segles abans per Ferran Cortès. En el qual els arquitectes, paletes i manobres van ser principalment militars i missioners catalans del Principat i de les Illes. Els encapçalaven Gaspar de Portolà i Juníper Serra, els quals feren les exploracions dels diferents països i gents que habitaven en allò que avui dia coneixem com a Califòrnia. I encara més enllà, per assegurar els límits de l’Imperi Espanyol. Molts d’ells rebien com a herència dels pares la Guerra de Successió, del bàndol contrari austriacista, i d’altres l’herència d’una sospitosa religiositat jueva. Sota el règim borbònic calia fer carrera i esdevenir un home respectat i admirat.

Aquest pont es va anar esvaint a mida que les vides d’aquestos catalans acabaven.  Però van deixar una herència, van deixar uns fonaments prou fondos per aixecar un nou país. També els seus hereus han volgut reivindicar la seva tasca, de vegades destructiva, d’altres constructiva. Per sort, podem acostar-nos-hi molt gràcies a la publicació del llibre de Santiago Suñol i Molina: “L’Epopeia Californiana de Catalans i Illencs (1764-1848)” editada el 2015 per Llibres de l’Índex. Una bona edició, fàcil de llegir, que flaqueja en la part gràfica, per la dificultat de reproduir els mapes amb prou bona qualitat. Més enllà de la part tècnica, cal deixar-se emportar pel relat dels fets que fonamenten allò que anomenem epopeia. Una fita per retrobar les petjades catalanes resseguint la biografia i els fets de tota aquella gent que hi va anar. No només dels capdavanters, sinó de tots aquells que els envoltaven en aquella aventura. Des dels oficials, fins als soldats, des dels missioners fins als colons. Des dels imperis colonials europeus competint per les riqueses d’Amèrica fins als indis i nadius que patien l’aculturació i el domini per part dels invasors, les seves lluites i els esforços per la supervivència…

Un llibre d’història que exposa una panoràmica de tot allò, sense entrar massa en valoracions personals, deixant això en mans del lector. No pren partit directament, perquè el llibre en sí ja és tota una declaració d’intencions. Parlar de la història per parlar dels seus protagonistes, i de tot allò que podem redescobrir anant a la recerca dels seus escrits, i de les fonts originals quan és possible. Aquesta Nit de Reis us recomano aquest magnífic regal que ens ofereix Santiago Suñol. Una porta daurada al coneixement de la nostra història, i al paper que hem fet els catalans al món.

Avui 28 de desembre del 2019 encara celebrem el Dia dels Sants Innocents. Diuen que això no va esdevenir realment, però tothom podrà comprovar que són fets intemporals que passen cada jorn. El llenguatge profètic, ple de simbolisme, ens explica com el poder intenta acabar amb tots aquells que poden ser una amenaça. Per poder entenem la força o potestat dels personatges, i el comandament o autoritat dels qui regeixen les institucions, siguin públiques o privades. En la nostra època podem veure’ls pels mitjans de comunicació abastament: grans empreses, multinacionals, gestors, en el sector privat, o administracions públiques, partits polítics, jutges, gestors en el sector públic. Els separem, però normalment treballen més junts de lo que pensem.

Els Reis Mags arriben davant Herodes per demanar pel Messies, i aquest els hi explica quins són els senyals i les profecies. Aleshores, els enganya dient que quan el trobin, li avisin, que ell també vol adorar Jesús. En el fons, el vol matar per ser una amenaça al seu poder. Així passa amb el món d’avui dia, especialment amb el medi ambient. Tothom diu que és una empresa socialment responsable, que té els segells d’ecologia necessaris, que les administracions públiques treballen per afavorir la qualitat de vida dels ciutadans, que els ajuntaments estan adherits a Xarxes per la bicicleta, o reben premis del millor municipi mediambiental, etc… ja veiem i escoltem tot això moltes vegades. Però quan baixes al carrer, la sensació és angoixant, i com més gran és una ciutat, l’angoixa encara creix més.

Com creix més l’anxovament de la població, l’urbanisme expansiu, acaparador de recursos mediambientals: sigui aigua, mobilitat motoritzada, terres fèrtils convertides en ermes… tot es torna un desert. Això sí, fan una zona de baixes emissions, o un carril bici de complement, o reciclen més merda que ningú… i tot això són maquillatges, són llufes que ens pengen cada dia. Si són empreses privades, ja veieu que és per un tema de publicitat, si són administracions públiques o partits polítics que es diuen verds, ja podeu tremolar, que per més comissions de medi ambient, us aplicaran l’article 28, que per això els vota la gent, per seguir engreixant la roda de la repartidora.

Lluny del poder, en una establia de les rodalies del poble, allà neix el futur de la nostra societat cada nit. Allà on no arriba el poder absolut, hi trobarem l’esperança del demà. No us deixeu penjar la llufa a l’esquena, porteu-la al davant amb orgull i coneixement. Feu tot allò que està a l’abast de cadascú: aneu a peu i en bicicleta, compartiu cotxe i pis, compreu al barri, i la resta serà tot de més a més.

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.

Aquestos dies ha estat notícia en la premsa del cor que el jugador de bàsquet santboià Pau Gasol s’ha casat amb Catherine Mc Donnell de la ciutat de Sant Francesc de Califòrnia. Han fet un casament allà i  un altre a Catalunya, a l’Empordà, per deixar-ho tot ben lligat. Més enllà de les casualitats, o providències d’aquest estiu, suposo que molts americans que escolten el nom de Pau o Marc Gasol pensen que és només una anècdota o una curiositat. Per a ells no deixen de ser “Spanish”, però els hauria de sobtar que no es diguin ni Pablo ni Marco. Des d’aquest costat, ja sabem que el nom és català, per ser la seva llengua paterna.

Faig aquest pròleg per poder exposar que els “Spanish” no són realment aquell bloc uniforme que els nordamericans tenen per tòpic. Si obrissin els ulls se n’adonarien que la varietat i diversitat es dóna a tot arreu. Els actuals immigrants californians, de llengua hispana, i també ameríndia, procedeixen de països molts allunyats un dels altres: siguin de Mèxic, també de Centre Amèrica, o del Sud, amb dialectes cada vegada més dissemblants. Però si això passa als ciutadans corrents dels Estats Units, perquè no se n’adonen també els estudiosos de les universitats nordamericanes. Per exemple, respecte a l’època de l’exploració de Califòrnia. Si comencem pel navegant Sebastià Bizcaino que diuen que va ser el primer d’explorar amb vaixell la costa del Pacífic de Nova Espanya, ens adonem que ja el cognom diu que és basc. Si més endavant trobem el cognom de la família Castro que dóna nom a un conegut barri de Sant Francesc, es delata l’origen gallec. I si parlem de Gaspar de Portolà i de Juníper Serra, tots sabem que parlaven i sabien escriure el català de Lleida i de Mallorca del segle XVIII. Que sota administració borbònica evidentment que ho havien de fer en castellà, però si parlaven entre ells, quina llengua parlarien sinó la materna…?

A Califòrnia s’ha fet una gran esforç per reconèixer i identificar els diferents pobles indígenes que  habitaven aleshores les diferents regions que avui s’apleguen sota els límits d’aquest estat. Per exemple, a la badia de Sant Francesc es troben els Ohlone, i per la resta del territori n’hi ha tants d’altres, lligats a la naturalesa d’allò que era casa seva. Aquesta diversitat, tant ètnica com lingüística ha estat prou estudiada i reconeguda després de tant anys de menyspreu i colonització. Però aquesta perspectiva ha estat negada per la banda dels pobles que formaven part de l’Imperi Espanyol.

Aleshores ens adonem que les aportacions dels catalans al fonament de l’actual Califòrnia han estat marginades, quan no amagades. Per sobre de Gaspar de Portolà s’ha fet destacar el paper del Pare Serra degut al reconeixement i defensa que ha tingut per part de l’Església Catòlica. Hi ha uns quants llibres publicats sobre Juníper Serra, tant en català, com en castellà o anglès, de prou bona factura, però amb certes mancances. Sorprenentment, una de les poques biografies de Gaspar de Portolà en anglès que es podria trobar a Califòrnia està feta per Josep Carner-Ribalta, és a dir, de la primera meitat del segle XX, i es troba actualment sense cap edició en circulació. Algunes altres publicacions que s’hi acosten són de les dècades dels 70 i 80…!

Si per sort, des de la banda catalana, s’ha fet una bona investigació al voltant dels orígens familiars i de la seva trajectòria militar dintre de l’exèrcit borbònic, aquesta no ha estat prou ben exposada ni traslladada a l’altra costa del Pacífic. També m’agradaria fer notar que Juníper Serra era franciscà, com se sap abastament, però no hem d’oblidar que el pare de Gaspar de Portolà també es deia Francesc, i que el seu cos va ser enterrat al convent de Sant Francesc de Lleida, els Portolà també devien estar molt vinculats a l’Orde Franciscà segurament.

Com ja s’ha estudiat prou, el nom de Califòrnia és català. Però als Estats Units el fan derivar de contes i cites literàries d’origen divers, cosa que demostra que cap d’elles no té cap fonament seriós. I si Califòrnia ja va ser batejada amb un nom català, per què no molts altres llocs i topònims d’allà presenten una adaptació tant alta a l’opció de ser traduïdes al català?. Començant per la mateixa ciutat de Sant Francesc, part civil, i per la missió dels Dolors, per la part religiosa. O si ens n’anem a la ciutat dels Àngels. O a Sant Bernadino, que agafa el nom del convent mallorquí de Sant Bernardí de Siena. O la capital de Sacrament, etc… i així podem continuar per veure com el santoral català es manifesta per tot arreu… Com amb els noms dels militars de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, tots ells van posar els fonaments d’allò que avui dia coneixem com a Califòrnia, la meitat de la part del vessant que fa un taulat. Tal com podem veure aquesta forma en els mapes antics de l’època de Nova Espanya, és a dir, del Mèxic d’aleshores.

Avui dia tothom es vanta de la globalització com a marc mental de progrés, però de vegades ens adonem que en realitat, aquesta perspectiva no existeix. Fins i tot, podem pensar que antigament ja n’eren prou conscients d’aquest punt de vista quan es parlava de conceptes universals. Per fer realitat això, cal utilitzar eines o instruments materials per connectar-hi llocs. En aquest cas, entre la costa catalana i la californiana caldria bastir un pont molt més llarg i alt que el Golden Gate de Sant Francesc de Califòrnia.