Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades “brilla por su ausencia”… parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d’autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l’educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d’un català xava a un català estandard, sinó de passar d’un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d’un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d’un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s’ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc… que amb prou feines s’entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d’un català occidental…

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d’aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l’escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l’aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n’ha ha prou santboians que s’atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.

Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, “Viatge Involuntari a la Catalunya impossible”, amb l’edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d’Assaig 2009….i un subtítol “Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar”. La meva primera impressió va ser la d’un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M’ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d’intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l’època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se’l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l’hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d’aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d’exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar… els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística…que es va alçar en aquells anys plens d’esperances. Si fos dintre de la catedral, l’autor ens hauria pintat un retaule d’aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d’aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l’homenatge, la figura d’Eugeni Xammar… O potser, fins i tot, diria que cadascun d’ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d’altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se’ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

Aquestos dies d’estiu hem fet la troballa d’un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana… un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l’acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l’acció es desenvolupa abans d’aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l’ambient barceloní. Una manera d’acostar-nos potser als temps d’una república catalana, que es debatia entre l’ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d’aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l’Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d’En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d’art, i això l’omple d’amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l’amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l’obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d’avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.

Quan ens expliquen històries d’aquelles que ens fan aprendre, com si fossin axiomes o lemes determinats, podeu comprovar que amb el pas del temps el maquillatge que emmascara la veritat va caient. Es va esvaint fins que un fet determinat palesa la desfeta, i se’ns mostra com són les coses. Aleshores també veiem els qui i perquè van fer aquesta pintura esbiaixada. Ja sabem que els que manen avui dia controlen el passat, per poder continuar manant en el futur.

Així, gairebé ni ens adonem que davant de certes lliçons d’història apreses a l’escola, que pensem que no ens condicionen el pensament propi, ho fan per estalviar-nos els raonaments que molts vegades ens caldrien per redreçar la nostra vida present. Una d’aquelles coses explicades seria la lluita coratjosa dels ilergetes contra els romans. A Lleida es va aixecar un monument al seu heroisme, personificat en els cabdills Indíbil i Mandoni. Què podem dir d’ells que no ho hagin mirat i remirat un munt d’historiadors?. Doncs que hi ha coses que no quadren, i malgrat que el mètode científic accepta un marge d’error, aquest marge ens obre una escletxa per avançar el progrés i la recerca.

El cas que plantejo és la semblança entre el nom de Mandoni, i el de Mandroni. Aquest segon nom es troba recollit en una llegenda explicada per Joan Obiols al seu llibre titulat “La Gramola”. És un recull etnogràfic dels Pirineus, i recull la llegenda segons la qual Mandroni va resistir als romans a les valls altes. Se’l presenta com un guerrer gegant a Betlan que va contenir l’avenç de les legions, i que al final va morir lluitant. La llegenda recollida a la Vall d’Aran explica que quan Mandroni va morir, van agafar el seu cap i el van foradar amb un clau, i les seves restes descansen al poble de Garòs, a tocar de Vielha. Allà les hi guarden encara, i és digne de meravella que el guerrer de l’Aran tingui tanta semblança amb el nom del cabdill ilerget. No serien la mateixa persona, malgrat que un estigui a la banda del Noguera, i l’altre al vessant del Garona? I encara em meravella més que sent ilerget, la seva mort segueixi el costum celta, o gal, de foradar el crani amb un clau. Aquest seria un altre argument que reforçaria la teoria de què els iler-getes  són també iler-keltes?. El costum funerari dels cranis clavats ja s’ha trobat a Ullastret, a la banda indi-keta, però més recentment. I com sinó surt el nom d’Indi-Bilis, l’altre heroi?. Si la llegenda de Garòs s’explica des de fa segles, no deixa de ser un exemple de la connexió entre les dues poblacions, malgrat el pas del temps. Voldria dir que el costum compartit forma part des de fa segles de la història del nostre país, i del substracte que conformava el nostre poble. Caldria deixar de fer el “mandroni” com diuen en sard, i posar mans a la feina per desenterrar unes quantes històries sepultades per un munt de mentides interessades.

El passat 22 de maig es va celebrar a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi una taula rodona per tancar les activitats dedicades el 2018 a la poetessa Maria-Mercè Marçal, en el vintè any de la seva mort. L’acte va omplir la sala de públic, majoritàriament femení. No debades, Marçal va viure i treballar de professora força anys a l’Institut Rubió i Ors de la nostra ciutat. Els ponents van ser companyes d’aquella època, la seva primera parella, Ramon Balasch, i alguna alumna d’aleshores. Un homenatge merescut a una persona molt activa en tots els àmbits, tant privats com públics. Aquella professora que venia de Barcelona a treballar a l’extraradi, amb la seva vestimenta “hippie” com a signe de modernitat.

M’agradaria parlar d’alguns aspectes no gaire comentats d’aquesta dona de caràcter que va fer del seu lema: “tres voltes rebel” un eix vital. Sant Boi per a ella no era massa estrany: un poble amb tradició pagesa, amb força gent treballadora, tant catalana com nouvinguda, i en un moment polític de canvi que oferia moltes possibilitats i esperances a la dècada dels anys setanta. Cal que tingueu  en compte que va passar la seva infància a Ivars d’Urgell, d’on era la seva família, i que traslladats a Barcelona, va ser conscient dels diferents valors de la societat agrícola com de la industrial. Remarco, a més, que com a ilergeta, parlant d’un català occidental, es trobava com una immigrant en un món d’indigetes, amb un català oriental. L’accent també la delatava anés on anés. Això no va ser cap obstacle, sinó un enriquiment en el coneixement i domini de la llengua que estimava. I aquest amor el va mostrar tant a l’ensenyament com a la literatura. Un fet il.lustratiu és la fundació de l’Editorial Llibres del Mall juntament amb destacades personalitats de l’època. Si ells eren el mall, l’enclusa era la societat que sortint de la foscor de la dictadura franquista, buscava una llum, i per això calia forjar moltes eines per redreçar la cultura i l’educació arrabassada pels genocides.

La feina era ingent, i aixecar una nova societat no va ser gens fàcil. Tot i l’esforç, sabem que moltes batalles es van perdre, moltes coses es van capitombar, com s’ha demostrat ara després de quaranta anys. Maria-Mercè Marçal va perdre gairebé totes les batalles: fos en l’àmbit polític, nacional, feminista, social i cultural, amb un preu alt a nivell personal. Era molt lluitadora, però no se’n va sortir. És ara després de la seva mort que ha estat reconeguda abastament, i considerada com es mereix, una d’aquells que es va enterrar en els fonaments, com va titular Manuel de Pedrolo una de les seves obres. La mort prematura no va llevar-li l’esperança d’un futur millor. Pensem que Maria-Mercè Marçal es considera com una escriptora moderna i renovadora, una de les fites de referència. Però si agafem perspectiva, entendrem que l’obra de Marçal beu d’una tradició antiga i profunda que entronca amb la poesia trobadoresca, la de les “trobairitz”, d’una font que raja pel broc del “trobar clos”.

Per això, podem entendre la petjada profunda que va deixar en persones, com la Montse Piquer que va llegir un emotiu escrit, i en altres camps socials i culturals. L’escriptora ens va llegar un tresor literari que no us podeu perdre, si teniu la gran sort d’haver-la trobat, sinó en vida, més enllà de la seva mort. Us recomano que llegiu l’excel.lent butlletí 4Ratlles editat per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, el seu número 70 està completament dedicat a la Maria-Mercè Marçal. Us servirà de guia per endinsar-vos en el món d’aquesta gran trobadora catalana. I si cal, encara podeu acudir a la seva fundació que va deixar-nos com a testimoni.

Aquesta expressió és força coneguda pels catalans, i els santboians la tenen força present en el dia a dia. És una manera de veure la bogeria, i com la considerem des de la mentalitat catalana. La frase també apareix a la novel.la que va escriure Narcís Oller al segle XIX, “La Bogeria”. Vaig trobar aquest llibre editat per Laia dintre de la col.lecció de Les Eines de Butxaca, amb un bon pròleg del Sergi Beser.

És una narració a mig camí entre el naturalisme imperant i la prospecció psicològica de les persones. L’aproximació al personatge està molt ben feta, la perspectiva exterior ofereix una panoràmica completa de la bogeria, i del protagonista, en aquest cas, del boig. Tant des del punt de vista social, com de les aproximacions mèdiques, i de les causes de la malaltia, que poden ser tant hereditàries com adquirides. Un llibre molt recomanable per a qualsevol que vulgui acostar-se a aquesta malaltia, que forma part de la nostra natura. Una aproximació panoràmica, que no és plana, sinó que ens envolta i ens interpel.la a tots. El boig neix, o se’n fa. Som bojos de naixement, o hem anat a parar a Sant Boi perquè la nostra vida ens hi ha empès, i les persones que ens envolten no ens han sabut donar un cop de mà.

Evidentment, aquesta novel.la no vol fer un elogi de la follia, però sí que vol acostar-nos a la gent que la pateix i com la societat la viu. A la tradició catalana del seny i la rauxa, s’hi exploren els límits del geni i de l’acostament perillós a la veritat, real o figurada. Observem com exposa l’afer de l’assassinat de Prim com a crim d’estat,  burlant una possible censura perquè en parla un boig. I si de vegades un hi toca, d’altres no hi toquem i veiem fantasmes on no n’hi han, com en el cas de sospita de l’adulteri de la dona.

I això ho fa des d’un punt de vista molt humà, on n’hi ha per riure i n’hi ha per plorar. També cal observar com la bogeria pot ser un esdeveniment, que la nostra vida ens hi pot portar, i que som com equilibristes sobre la corda fluixa. De fet, la malaltia seria com un accident més que ens pot passar a tots. Aquestes setmanes de març, ens ha tornat a visitar el Circ Raluy a Sant Boi, i això ens fa adonar de la meravella de l’home, i dels riscos que afrontem cada dia. Gairebé tots ens en sortim, millor o pitjor, però de vegades fins i tot els més capaços i preparats perdem el peu, i caiem. Fins i tot, un equilibrista magnífic del Circ del Sol ha ensopegat, i la mort se l’ha emportat. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de tenir una bona xarxa sota els peus  per parar els cops.

Aquestos dies de febrer estem rebent un bon temporal de pluja i neu que s’ha escampat pel nostre país assedegat. Malgrat que hi ha hagut força complicacions, també ha permès viure aventures personals. Entre elles, la de l’autocar flamenc atrapat per la neu a la collada de Toses. Tots els estudiants que hi viatjaven estan ben aixoplugats a l’hotel. Per aquelles coincidències, el nostre president Puigdemont es troba arrecerat en un altre hotel de Brusel.les, i com no podia ser més simbòlic, a l’Hotel President. Mentres es debat com i de quina manera es pot fer una investidura, jo demanaria que se’l vestís amb una gramalla com pertoca.

Potser el fred que fa, i que ens anirà tant bé, és semblant al que feia pels volts de la Puríssima a Flandes. Segurament és la torna d’aleshores. Tanmateix, vam poder gaudir de l’escalf que vam trobar a Lovaina, la capital del comtat de Brabant. En flamenc es diu, Leuven, i vol dir Lió, és dir, Lleó amb la traducció. I com que parlem de traduccions, vam tenir l’oportunitat de trobar-nos amb l’exposició commemorativa del Col.legi Trilingüe d’Erasme de Rotterdam a la Biblioteca de la Universitat. Es titulava el “Somni d’Erasme”. El col.legi es va fundar l’any 1517, feia ja cinc cents anys, gràcies a l’herència benefactora de Hyeronimus van Busleyden, Jeroni de vés a saber qui i d’on era…

De fet, el col.legi estava vinculat a la universitat de la ciutat, però seguia uns estudis propis. La seva existència va ser fructífera, però no gaire plàcida. El seu objectiu principal era la coneixença dels textos sagrats en els idiomes originals, i per això, saber-ne bé l’hebreu, el grec i el llatí. Calia aprendre-les bé per poder recuperar el sentit original de les escriptures, que la jerarquia eclesiàstica s’havia reservat per a ells. Erasme volia desenvolupar un projecte cultural que reformés el cristianisme des de dins. Era un puritanisme cultural que retornés la fe als seus principis bàsics. El puritanisme de Luter va ser més polític i social, perquè va voler fer una separació de poders entre l’església i l’estat. D’aquesta manera es retornava a l’església com a comunitat de creients. La Contrareforma precisament mantindrà la Inquisició, instrument de l’estat per a controlar la religió. Erasme no va voler donar la raó ni als uns ni als altres, defensant la seva llibertat. Els Països Baixos eren un punt clau d’aquella època, i per això, allà es va produir una línia de la fractura d’Europa Occidental, entre catòlics i protestants. Bé, el cas és que Flandes va restar catòlica i Holanda protestant.

L’exposició estava força ben feta, se centrava en el “collegium”, i mostrava els llibres impecables que es van imprimir aleshores, tant els de text com els quaderns dels estudiants. Emocionava contemplar aquelles edicions, tal com ho fem avui dia a les nostres facultats, pensant en els professors i en els companys d’estudis que hem tingut. Aleshores cada alumne s’identificava amb l’escut de la seva casa. Cal que ens fixem en la ciutat de Lovaina, com capital del comtat de Brabant. Al seu escut llueix amb orgull un lleó, és clar. I vés per on, ben aprop trobem també l’escut de les quatre barres, que porten els prínceps de Merode. Aquesta feliç coincidència fa que els estudiosos burxin per les genealogies fins a trobar els seus orígens catalans. Fins i tot, diria que el nom de Merode derivaria d’ArmenRodes, la vall on es troba el monestir de Sant Pere de Rodes.

En tot cas, vull subratllar que Erasme personifica un moviment cultural de renovació que comptava amb el suport de gent destacada. Per exemple, aquestos dies podem gaudir de l’exposició al voltant d’En Miquel Mai, barceloní de nissaga pallaressa, que va ser doctor en drets, i un membre destacat de la Cancelleria Imperial de Carles V. La seva biblioteca incloïa nombrosos llibres erasmistes. Per desgràcia, la Inquisició i el paper de Felip II, nefast per als interessos catalans, van expulsar aquell alè reformador fora del seu imperi.