Els Ponts de Sant Boi

A l’article anterior sobre Joan Bodon parlàvem del retorn del llop al país. Però en l’imaginari de la gent, no n’havia marxat pas. La prova és el conte de Balssanon que ens va llegir En Jaume Figueras quan estàvem al Roc de l’Espinassòla. És la relació entre el petit Balssanon i “lo lopgaron”, l’homellop, qui ajuda el nen per agrair-li d’haver-lo salvat d’un parany. En el fons trobem el lligam que els animals mantenen amb l’home, un lligam de por i d’admiració, d’allò que veu la raó i del sentiment que s’intueix en el fons del cor. Aquest és un dels contes dels Balssàs.  Una relació immemorial entre l’home i la natura.

Com és la meravella de paisatge que es contempla des de les roques d’Espinassòla. En aquest punt s’obre la vista a les valls i a la serralada dels Pirineus. Aquest mes de febrer coberts pel capell de neu, llurs cims destacaven com l’espinada d’un gegant. Si de dia és un espectacle magnífic, com deu ser de nit contemplar la celístia en una nit clara. Quants segles han vist passar, quants mil.lenis, que l’home no s’hagi quedat a la Roca per poder seguir el calendari de la natura, la cursa del sol per les estacions de l’any, als equinoccis, a l’hivern o a l’estiu. Unes dates assenyalades per les sortides i les postes dels astres, que van bellugant-se sobre les esquenes dels gegants. Com si l’Espinassòla fos el nostre rellotge, la talaia on la llum s’escola pels forats de les pedres fent de mira.

En aquest lloc el temps ho és tot, i per a l’home, no és res, sinó l’estel que en un instant creuarà el cel fosc de la nit. I per això, entremig es troba aquest temps imaginat per l’home des del començament dels temps. Els avantpassats celtes ja van adonar-se d’aquest fenomen. Comptem el temps per nosaltres sabent que nosaltres pertanyem al temps. Tal com som diversos els homes, també ho són els temps que vivim. I per explicar la vida ens cal posar-la en un temps irreal, utòpic, és a dir, sense lloc i sense temps. D’aquesta manera els homes van inventar la tradició, la cultura que es transmet de generació en generació per aprendre a viure i que cadascú aprengui a coneixe’s. Mitjançant la llengua, que és l’eina humana més humil i, alhora, la més formidable que l’esperit ens ha donat. Corpresos fem ressonar les paraules que brollen del silenci.

El diari regional del 16 de febrer mostra a la seva portada la foto d’un llop.  El titular ens explica que aquest animal torna a omplir la zona d’Occitània. Més enllà del record de la Bèstia del Gavaldà, i de tots aquells animals salvatges que ens treuen de la nostra zona de comfort civilitzat. Són un mirall per recordar als homes llur lligam amb la natura. De vegades, els homes acostumen a ser llops per a altres homes.

Hom pot ser pitjor que un llop. Per sort, tenim el nostre gran escriptor Joan Bodon per explicar-nos els contes de màgia i terror. En ells retrobem la lluita per la vida, la reconeixença de les nostres pors i odis que es deixen entrellucar en la nostra existència. Com tot el bestiari, va lligat a la cultura popular, doncs és una faula, un exemple i un ensenyament per al dia a dia. D’aquesta manera coneixem el món terrenal i l’obrim a les realitats que l’eixamplen misteriosament.

Torna el llop, i també el record de Joan Bodon. Enguany celebrem el cinquantenari de la seva mort el 1975. Allà en la contrada del Segalar, tocant a Rodès. Un paisatge planer solcat per valls no gaire fondes, on l’aigua i el bosc s’arreceren del fred i el vent que bufa fort. Un paisatge de pobles petits i moltes cases de pagès, amb l’escala exterior per guardar la calor de la llar de foc.

Un paisatge que em recorda l’interior de Galícia, la plana entre els ports de muntanya i les ries de vora el mar. Potser es fa evident aquesta connexió entre tots dos llocs gràcies a la cultura celta que s’estén de banda a banda dels Pirineus. Per això, quan llegeixo Bodon m’enrecordo de la gran tradició mitològica catalana, i també de la gallega. A Galiça on l’escriptor contemporani Àlvaro Cunqueiro  donava vida a tots aquells personatges que nadaven entre la màgia i la meravella. Dintre de la tradició gallega ens trobem amb els “lobishomes”, els homes llop que, de nit, es converteixen en aquest animal i surten a voltar sota la lluna plena. L’estudiós de l’obra d’En Bodon, Jaume Figueras, ens explica les històries reals i les imaginàries dels Contes del Drac. Especialment d’aquell que ens parla de l’home atrapat en un parany i que és alliberat per un nen orfe. En agraïment, el nen estarà protegit pel cap de la llopada.

Certament, el jornal diu que el llop està guanyant terreny. El diari Midi Libre explica que l’Occitània està en via de colonització.  Parlar de Midi Libre en si ja és un contrasentit. Fa segles era el centre d’una civilització romanç, i ara es troba a la perifèria colonial. De lliure no en té gaire res, com deia En Robert  Lafont. Mentre les persones creguin en el conte de la Republique, ja n’estan prou de colonitzats.  Potser mantenen el sentiment, però no pas la raó d’ésser. De moment, sentim la força de la natura que ens acotxa i ens fa posar en guàrdia. Escoltem com els contes de Bodon ens fan anar a dormir, mentre algun dia el somni es desvetllarà. Tot alhora, enmig d’un món ple de coses bones i dolentes, de grisos i de colors, que ens acompanyen en el nostre pelegrinatge.

Ara que la murtra està florint als boscos de Farners, celebrem el 40è aniversari de la mort del Salvador Espriu. El nostre escriptor va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, on hi va viure i morir. Però al poble on va néixer, Santa Coloma de Farners, tampoc no ha restat pas oblidat. Més enllà de la placa commemorativa de la casa natal, aquest mes de febrer va ser protagonista de l’homenatge que se li va fer a la Biblioteca Joan Vinyoli. Aquesta biblioteca porta el nom de l’altre gran poeta colomenc.

La conferència, titulada “Espriu, ara; Espriu, sempre” ,va omplir la sala de la biblioteca, amb ponents de categoria. L’antic president de la Generalitat, Joaquim Torra, i la diputada Laura Borràs. Aquesta, com a Professora de Filologia Catalana i Literatura, es va encarregar d’exposar els punts més destacats d’Espriu. En un to amè i una dicció molt clara, ens va acostar a la personalitat del poeta. Ens calia entendre la seva perspectiva vital per recuperar una imatge que el temps ha anat desvirtuant. Observar com les experiències familiars i socials van tenyir la seva literatura d’una ombra tràgica, d’una vida en lluita contra la mort. Malgrat tot, aquest pessimisme resignat que es traspua en els seus escrits es contraposa amb la lluita esperançada pel demà. Salvador Espriu va ser comparat amb altres grans escriptors de la seva època com Celan, etc… fins i tot, jo l’acompararia amb el Joan Bodon occità, amb qui aquest mes de febrer coincideix també en el cinquantenari de la seva mort.

Podem comparar aquesta opció amb el camí expressiu que va prendre l’altre gran poeta, en Joan Vinyoli. En Vinyoli fa una acceptació del pas del temps, de l’arribada de la mort, des d’un punt de vista més natural, més dionisíac, valorant les coses bones que té la vida. Aquest mes de març se celebrarà la XII edició del festival poètic Domini Màgic. Dues perspectives que s’entrellacen i ens acompanyen com a éssers humans. Que ens abracen com les muntanyes que envolten el seu poble natal.

Què tindrà Santa Coloma de Farners? També ha estat el bressol de l’antic arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i del celebrat Sant Salvador d’Horta. És com la font del parc que hi raja contínuament i a la qual tothom s’hi aboca per beure. Potser aquestos poetes i religiosos ens assenyalen un camí espiritual que s’enfila costa amunt pels turons. Tots quatre formen un pòquer d’asos que atorguen a la capital de la comarca de la Selva un prestigi merescut.

Enceto l’article fent esment de la coneguda cita de Dant a la Comèdia sobre els catalans. El text que ens ha arribat imprès parla de “l’avara povertà di Catalogna”. No ens sobta gaire que el gran poeta florentí faci referència als catalans que en aquell segle XIV estenien llur imperi per tota la Mediterrània, ben coneguts arreu. I si n’hi ha cap dubte podem llegir la Crònica de Ramon Muntaner.

Aquesta frase podria haver estat escrita inicialment com diu el títol del nostre article: “cathara povertà”. Segons qui podria alterar el significat de la frase, del vers en aquest cas, i seria versemblant. Com podríem saber quina opció és l’autèntica? Doncs ho podríem saber pel context de la frase. Dant escriu aquest text com a vers d’un poema en el qual explica que amb la conquesta de Sicília, els catalans arramben amb tot el botí dels Anjú que poden, i omplen fins a la borda les seves galeres.

Per això, qualsevol document, sigui escrit o d’altre format, com contes o llegendes, costums… que ens pervenen durant el temps, i que el poble recull, rememorant-los enmig d’un paisatge, d’un moment històric. El llenguatge històric, tant com el llenguatge humà pot entendre les paraules individualment, però el significat ple només el podrem conèixer pel marc o perspectiva de conjunt.

I aquest fenomen es manifesta explícitament en el recent llibre de Jordi Bilbeny sobre Sant Francesc d’Assís. Editat per Librooks el 2024, es titula “Sant Francesc, els Càtars i la Llengua Catalana”. En ell va exposant el personatge de Sant Francesc enmig de la seva època històrica. Fins ara, la majoria d’aproximacions han estat reduïdes al component religiós. Però si la motivació religiosa de Sant Francesc és el fonament de la seva acció, aquesta es projecta enmig d’una societat determinada al segle XIII que està vivint moments molt cruels amb les croades contra els càtars i els occitans.

I el context de Sant Francesc no es troba gaire per la Umbria italiana d’Assís. Pas a pas, l’autor va explicant els senyals de la biografia que lliguen el nostre sant amb Catalunya, el Llenguadoc i la Provença. Tant pels orígens com pels fets coneguts de la seva vida, els quals podem posar a Itàlia, però on romanen amb més força i record viu és dins la memòria del nostre poble. Per això, goso dir que és més important la història viva que la història morta, que ens han anat explicant des de les trones durant segles.

Petjades com el convent de Sant Francesc de Barcelona, les llegendes recollides pel nostre país, la llengua materna i quins pocs textos originals ens han arribat. Un altre senyal és el nom de la mare, que es deia Pica, original de la Provença en deien, i per tant, ja sabem que com a mínim Sant Francesc parlava provençal. Podem trobar pistes també a nivell contemporani gràcies a les noves tecnologies.

Si feu una consulta a les bases de dades genealògiques, tant de moda avui dia, del cognom Pica, i les seves variacions Picas, Piques, etc… ens emportarem una gran sorpresa. Els resultats de la seva distribució geogràfica ens porten sobretot a les terres de Catalunya i del Llenguadoc.

Recordem també que Joan Maragall i Mossèn Cinto Verdaguer van voler ser enterrats amb l’hàbit dels franciscans. Què ens volien dir amb el seu gest? Observem tots aquestos símbols que apareixen en el retrat del nostre sant, els quals ens permeten agafar una perspectiva nova i més àmplia del personatge i de la seva societat.

According to the scholars of the English language, it is established there is not a big impact of the Celtic languages on the formation of the language. So is this really true? Do the origins of English rely on the Roman Empire and the conquest of Britannia as a Province? Historians suggest trying to confirm that Latin and Germanic were the main frame.

The Romans arrived first, seconds the Saxons and Angles that were Germanic people. Centuries later came into the British Islands the Vikings and Nordmans with their own speech language. All these people came from the East and they pushed the Celts towards their West. Each of them mixed with the population, the culture and their words, building a new language, a pidgin or creole. Furthermore, as we know today, English has developed through generations with new influences. I’m fairly sure that you will all agree with me when I say there is a missing point.

Talking of toponymy, the names of the places, we consider the strong relationship between people, culture and landscape. It is like naming a child, because having a proper name is one of the most important things linked to a person. So it is the same with the places where we live. There is a way to connect with nature and ourselves.  Sometimes during our lifetime it is possible to change or adopt a new name, but the previous one belongs to us.

Then, how was it possible that after the Romans defeated the Celts, there was no influence of the Welsh or Cornish into the British mixing? Did the Celts speak Latin as a mother tongue?  It seems that the English language has no Celtic background at all, but if this statement was right, we wouldn’t think the language as a whole. The Roman Empire was not newly born in England in the 1st Century. A language has different layers during its lifetime, so we have to look for the first layer. In this matter, we can search about the background of Celtic languages in the formation of the English.

M’han arribat a les mans dos llibres de petit format, i gran ressò amagat. Per una banda el llibre d’Antoni Mus titulat “Ganes de Viure”, editat el 1981 per Edicions 62 dintre de la col.lecció de butxaca El Cangur. El segon és un dels primers llibres de la Raquel Picolo de Voliana Edicions de l’any 2012 anomenat “La nit als armaris”.  Entre un i l’altre han passat unes quantes dècades, però tots dos ens parlen d’un tema universal. La lluita per la supervivència, el xoc entre el món rural i la ciutat, i els conflictes personals tant a nivell social com a nivell personal.

Tots dos formarien part de la literatura menor de la nostra cultura, però no ens enganyem, donen la perspectiva necessària per a les obres de gran volada. Dintre d’aquest segment més humil podem recordar els “Contes de Kaneai” de la mateixa Raquel Picolo, on connecta el món rural amb la ciència ficció i el terror. O bé un altre llibre com “Obaga” de l’Albert Vilaró de l’any 2003. Pertanyen a escriptors que publiquen a finals de la Dictadura i durant aquesta Segona Restauració Borbònica, mal anomenada període de “Transición” perquè no se sap cap a on va. Més aviat a fer tombs a lo mateix de sempre.

La temàtica de “La nit als armaris” és fantàstica, ens aboca de cap a les experiències interiors, a la recerca dels sons i malsons. La nostra escriptora Picolo enfoca els seus textos des del punt de vista femení, on els personatges masculins no surten gaire ben parats. Què hi ha per sota del comportament humà? Entremig de la vida i de la mort, la violència apareix ben viva. La força imposada als més febles que es manifesta en totes les narracions. Perquè de fet, allò més important no es mostra explícitament. És la por, que rau en el context vital dels personatges, nascuda de la repressió de les llibertats.

És aquella contra la qual cal lluitar per sobreviure, per tirar endavant, un anar fent que implica un acte de resistència vital, unes ganes de viure com titula l’Antoni Mus, malgrat els peatges i les esgarrinxades que cadascú pateix. Podem trobar aquestes connexions, que com les aigües dels rius, es filtren entre les muntanyes del Pirineu i de les Illes per corrents desconegudes. És un cercle que ens acompanya de dia i nit, com l’ànima que s’expressa mitjançant el cos, i que perdura en les següents generacions.

El mes de setembre vam aprofitar el cap de setmana per retornar a Vidrà. Malgrat les aventures amb la Renfe, vam arribar bé a la destinació. Durant el trajecte vam xerrar amb una amiga fins a Vic. Per atzar hi pujava per fer uns tallers a Sentfores.  Nosaltres baixàvem després, a Sant Quirze de Besora, perquè havíem d’agafar un taxi. A mà dreta la carretera s’enfilava pel territori del Bisaura. Vam fer estada a Hostal Serrasolses, pronunciat amb es final i escrit amb as d’acord amb la normativització del català. Un hostal amb molta solera. Aquest segle van complir 100 anys al 2002. Força ben portats, i amb una cuina molt bona. Posats a celebrar aniversaris, també vaig gaudir dels pastissets de cabell d’àngel que fan a la Fleca de Vidrà, enguany complia els 25 anys.

El pas del temps no es nota a Vidrà, regnen la pau i tranquil·litat, malgrat els avatars històrics que l’han fet protagonista moltes vegades. Anem a caminar i contemplar el paisatge dels turons que abracen la petita vall coberts de roures i fajos, salpebrats de prats i vaques. Un espai bucòlic que amaga secrets i misteris de fa molts segles. Si anem a donar un cop d’ull al mateix nom, fins i tot En Corominas no ho veu massa clar. Fent la nostra recerca etimològica, comencem per mirar la banda celta. “Vi” en bretó vol dir “ou”, on “dra o tar” vol dir “pica”. O bé “darn” que vol dir tros, o una part. Com vivípar, del grec… no del llatí? ovo…. També tenim els cingles de Beví, que faria Berg-vi o potser Weg-vi. Abans de passar al costat germànic, esmentem el nostre Siuret o Ciuret…perquè tenim en bretó “siul-sioul” que vol dir tranquil o quiet. O bé que té forma de cercle. Seguit amb – ul que vol dir alt. Allà es va celebrar un casament entre un català i una anglesa. Vés per on els lligams antics es retroben avui dia.

Observem on ens porten les influències germàniques. La paraula “Vieh” vol dir bestiar o ramat, en goth. També tenim la paraula “wiege” o “wige” que vol dir bressol. M’inclino més pel significat de bressol que ens mostra el paisatge, que s’acosta al significat celta d’ou. A més s’ajunta amb “Wiese” pastura o prat, i “Wisa” estany. Així potser Vich no sortiria de Vicus, lloc en llatí, sinó de “Wiege”?

Per arrodonir la toponímia ens trobem amb el nostre forat Micó. Aquest congost tant característic de la zona, ens derivaria de Wiedehopf., Witehopfe?  Canal llarga, com un embut. També topem amb la paraula “Mieze” que vol dir cony, com Micció, símbol sexual, més aviat femení que no pas masculí…Però això ho deixarem per als nostres filòlegs especialitzats en els simbolismes sexuals.

Durant el mateix cap de setmana vam coincidir amb un altre hoste. El Francesc, el qual passejava ben a prop del poble, donant el senyal d’alarma per una planta invasora tòxica que es va trobar per la zona. Es dedica a la fotografia, i ara que ja està retirat empaita les aurores boreals. Així com jo faig viatges en el temps, ell es desplaça pel nostre món, nord enllà amb uns quants amics. Va la recerca d’aquestos fenòmens, els quals vam poder gaudir excepcionalment per les nostres contrades no fa gaires dies.

Després de llegir el volum de la col.lecció Quaderns d’Història de Girona titulat “Girona al Segle XVI (1519-1599) Cavallers i Menestrals” faré un parell d’observacions. Escrit per Xavier Torres i editat el 2017 per l’Ajuntament i la Diputació de Girona fa un recorregut força didàctic i representatiu de la història d’aquells anys des del punt de vista de la ciutat. Cal destacar l’ús acurat de les fonts històriques, bé siguin els escrits antics com els treballs bibliogràfics més recents que tracten aquella època. Com diu l’autor, gràcies a la documentació conservada encara es pot fer molta més feina de recerca. Tot i que aquest text és prou modern, fa set anys només, l’autor se n’adona que encara podem aclarir-ne més coses.

Una d’elles és el capítol dedicat a l’Estudi General. A la pàgina 82 es parla del privilegi concedit l’any 1446 per tenir aquestos ensenyaments reglats, més enllà dels que ja oferien algun orde religiós, com per exemple els dominics que es mantindran fins al segle XVI, quan competiran amb els jesuïtes o teatins. A partir del 1561 se sap que comença l’edificació de l’Estudi General. Les classes no començaran fins al 1572 sota el rectorat de Bernat Cerdà, després que el gironí Antic Rocha es mantingués en la seva seu de Barcelona. L’historiador Xavier Roca recull textualment la petició que fan els Jurats de Girona a Antic Rocha: “venir a residir en esta ciutat per encaminar lo Estudi que de nou edificam” o bé “recomanar algun mestre tal que pugués donar principi al dit Estudi”. Com veiem, l’elecció o potser recomanació final recaurà en Bernat Cerdà. Però també podem observar que aquest Estudi del 1561-1572 no és el primer. El text esmenta que “de nou edificam”, això ens diu que hi havia un Estudi anterior, tal com és natural si estava autoritzat a partir del 1446, malgrat les grans maltempsades dels darrers cent anys.

Evidentment el nou Estudi es farà seguint les directrius de la Contrareforma Catòlica d’aquell segle, i sota la vigilància estricta de la Inquisició. La qual cosa vol dir censura i control de l’ensenyament. També es fa evident que la pertinença a aquesta organització era un signe més de prosperitat social i política. Un dels personatges que esmenta és la família Agullana. En el capítol “Armes i Lletres”, a la pàgina 41 destaca en Joan Agullana com a cavaller ric, que al 1589 assoleix el privilegi de noblesa signat per Felip II. El text ens esmenta que la família va participar en les guerres contra França defensant Perpinyà, però també a les guerres dels Països Baixos sota les ordres del Duc d’Alba i els Terços. També hi havia catalans als exèrcits hispànics!. Precisament aquestos dies es commemora el saqueig de la població de Malines, Mechelen, per part dels soldats imperials l’any 1572. Com explica l’article de Marc Pons, Felip II havia posat tots els habitants dels Països Baixos als peus de la Inquisició, sota l’acusació d’heretgia.

Al final els holandesos van aconseguir la independència per esdevenir una de les potències europees hegemòniques a partir del segle XVII, mentre Girona es va anar esllanguint. Vés per on, adés s’ha celebrat a la ciutat de Girona el partit de futbol de la lliga de Campions contra l’equip del Feyenoord de Rotterdam. Els holandesos han acabat guanyant el partit. Potser una coincidència o no, el cas és que millor tenir aquest espectacle futbolístic que no pas aquelles guerres de la Contrareforma. És un bon recordatori dels esdeveniments sagnants d’aquells segles, i de com els pobles han de lluitar per la seva llibertat.

Quan agafem el camí de Vic des del Vallès hem de travessar el Congost. Aquest pas estret entre les muntanyes de les serres del Montseny dóna nom també al seu riu que desemboca en el Besòs. Sigui a peu, amb bicicleta, a cotxe o amb tren, el cap se’ns aixeca per contemplar el seu paisatge majestuós. Els nostres sentiments es barregen d’admiració i temor.

Entrem des de la Garriga cap al Figaró, i no ens mengem pas cap figa del poble. Més aviat, la seva etimologia ens explica que en llengua germànica, o gothica, vol dir “dit”. És un derivat del nom que coneixem en anglès com a “finger”. Així quan ens trobem amb algun lloc semblant, sabreu que el pas es farà més estret, tant com un dit de la mà. Fins que no arribem a creuar el Congost, a partir de Centelles, ens acompanyaran als costats els cingles de Bertí. Un escriptor ja va dir que això era la porta de la muntanya, la porta que ens obre el pas cap als Pirineus. Precisament en llengua germànica, tenim les paraules “Berg” i “Tur” que volen dir la porta de la muntanya. Amb el pas del temps ens donen el nom de Bertí, que no és ben bé el nom de cap persona.

Enmig d’aquest conjunt trobem la muntanya més destacada de la zona, el Tagamanent. Una piràmide que sobresurt destacant-se al mig del cel. És una avantsala del nostre Montseny, el mont senyera, l’anomenat Mons Jovis que apareix a la vista dels navegants des de l’antigor. Al costat del Montseny s’aixequen les Agudes, que serien les esmentades “escales d’Aníbal”. Però el Tagamanent se’ls hi avança com un herald. Potser el nom antic de Taga ens pot fer recular fins als temps dels celtes, quan en llengua bretona trobem la paraula “tad”, que vol dir pare. Potser tindria el significat del pare més gran d’aquest costat de la serra.

Amb una idea semblant, perdura el seu significat a l’Edat Mitjana. Si per tot el país s’han mantingut els noms d’etimologia gothica, crec que des d’aquesta banda ens acostem més al seu significat geogràfic. I més si a dalt del Tagamanent ens trobem un castell que el corona, perquè els cavallers cathalans eren de nissaga germànica. Per això cercarem les paraules “tal” “ward” “magnent”, que volen anomenar el gran guardià de la vall. En la llengua catalana s’ha simplificat per donar Tagamanent. Potser només recordem son nom, perquè hem perdut el significat real. Per sort, sempre podem sortir a cercar el tresor gràcies als senyals que s’amaguen entre les boscúries i els fondals d’aquesta contrada. Hem de mirar al terra, però sempre cal mirar també cap al cel.