REDEMPCIÓ DE CAPTIUS

Demà 24 de setembre celebrarem la Mare de Déu de la Mercè, que aquest 2018 s’escau en dilluns, i faran festa a Barcelona. A més de ser una de les patrones de la ciutat, és també l’advocada de l’orde dels mercedaris. Aquest orde religiós es va fundar a Catalunya amb la finalitat de rescatar els esclaus i els presos en mans dels musulmans, o altres infidels, agafats en les batalles o en les ràtzies corsàries, fossin moros o turcs. El cas és que fins aleshores, cada presoner s’havia de comprar la llibertat amb els seus mitjans, si en tenia, i aleshores molts pobres no podien tornar mai a casa. Els senyors feudals disposaven de recursos, com en el cas del rescat de les Cent Donzelles de Bagà, per exemple. L’orde va permetre socialitzar i ampliar l’ajuda a més captius. Tal com ens explica la seva història, aquest va comptar amb una branca femenina, i la seva fundadora va ser Maria de Cervelló. Com veieu, a l’Edat Mitjana, tant bescantada pels il.lustrats, a Catalunya hi havia una equiparació real entre homes i dones a nivell social. Santa Maria de Cervelló ens retorna al Baix Llobregat i al fet que va ser un referent de la seva època.

Ho vull recalcar perquè aquest dissabte, 22 de setembre, al vespre es va celebrar un acte de suport a la Tamara Carrasco a Viladecans. Aquesta jove està encausada pels fets esdevinguts durant la vaga del 3 d’octubre a Catalunya. Pendent de judici, està sotmesa a mesures cautelars que la impedeixen sortir del seu municipi excepte per anar al seu treball. A nivell legal, això comporta que el jutge espanyol li denegués la petició per visitar sa mare, que viu en un altre municipi. L’acte va comptar amb el suport de la sectorial de l’ANC relacionada amb la dona, a més d’altres entitats que hi van ser convidades a pujar a l’escenari per poder explicar la seva tasca. Tot i que l’acte es va allargar més del compte, la llista de les personalitats era molt destacada. Des d’Elisenda Paluzie, la Carme Porta, fins a d’altres capdavanteres en el seu àmbit. Destacaria la intervenció de la representant de Súmate, i de la Plataforma d’Afectats per l’1 d’Octubre. En general, la reflexió sobre els esdeveniments va anar enfocada al paper de la dona en aquestos moments polítics que vivim camí de la independència.

El lema de la República feminista va ser predominant. Certament, cal molta feina perquè les dones avancin a nivell social i polític, però com tots els “ismes”, el feminisme s’equivoca. La lluita contra el patriarcat és un objectiu equivocat, el seu enemic principal és el matriarcat. I m’explicaré tant bé com podré: parlem de com el patriarcat i el matriarcat es divideixen l’espai social en l’àmbit públic i privat, i en cadascun d’ells manen de forma jeràrquica vertical, de dalt a baix. Fins que el feminisme no entengui que anem a un espai social sense divisions entre privat i públic, on ens trobem amb una distribució a nivell del rang, horitzontalment, i no verticalment, encara caurem en el parany d’un discurs ben elaborat, que més enllà del llenguatge políticament correcte s’omple de tecnicismes com “sororitat”, que vol dir germanor entre dones… i sinó que moltes vegades la gent entén com “sonoritat”… ai….

També es queixava la representant de la CUP que no tenien referents femenins clars, i això penso que és culpa del pensament feminista, que es recolza en la història moderna que, a tot estirar, arrenca del segle XX. Aquesta manca de perspectiva històrica fa que el feminisme esdevingui un discurs de dues dimensions, o de poca profunditat. Si avui dia la gent entengués que, a més de parlar i discutir, es pot aprendre molt de la història del nostre poble i de la seva evolució històrica. Quan hom manca de referents, no serà perquè no hi són, sinó perquè no s’han buscat i trobat com cal. Per això, al 1928 la Fundació Concepció Ravell i Civils va editar el volum “Sobiranes de Catalunya”, un recull de monografies històriques de les dones catalanes. Per sort, altres llibres editats modernament omplen aquestos espais per donar relleu a les nostres avantpassades. Els prejudicis al voltant d’aquestos segles fan que el feminisme català pateixi el mal del “patufet”…

En tot cas, més que els discursos polítics, em van agradar les representants de les associacions, més clares i entenedores. Aquestes van donar veracitat al seu discurs, com ho va fer la Tamara Carrasco. Tal com ella era, una noia de Viladecans que s’estima el seu poble. Va rebre una bona felicitació pel seu cumpleanys: l’escalf de la seva gent, i de les companyes que la van obsequiar amb un bon regal: anem plegats endavant. Com que l’acte es va fer davant de l’església parroquial, vaig poder agafar un fulletó sobre la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. Ella també serà un bon referent per a tots nosaltres. Amb el desig que aviat puguem sortir tots de la presó, sigui més ample o estreta.

CORRESPONSALS DE BUSH A OBAMA

El llibre d’Anna Garcia i Albert Elfa, titulat “Look at Això”, editat per Cossetània l’any 2009, amb el subtítol de “La vida sota l’harmoniosa gespa d’Amèrica” és un bon treball periodístic. Com a corresponsals als Estats Units van cobrir el període entre els mandats presidencials de Bush fins a l’arribada d’Obama. És un bon reportatge que exposa les vivències d’aquells anys, compilant una sèrie d’articles que detallen la societat des d’un punt de vista català. Formalment també està estructurat en dos blocs: un recull de l’American Way of Life, i per l’altre, la trajectòria vital i la campanya del president Barack Obama. Si en un bon article periodístic lo més important és el titular, aquí precisament aquest no fa justícia a les bondats del llibre. Fins i tot sembla que no s’ha buscat massa cridar l’atenció. Potser ha estat un bon exercici de prudència i discreció que, de tant en tant, fa molta falta.

 

Aquest llibre em va fer recordar el de Rafael Tasis: “Amèrica del Nord, Avui” editat per Proa, l’any 1967, dintre de la col.lecció La Mirada, pertanyent a Aymà Editora. Aquest va ser el darrer llibre escrit per Tasis, i ens explica el viatge que va fer des de París cap als Estats Units al juny del 1966, doncs va morir el desembre d’aquell mateix any. Va anar per a la trobada internacional del Pen Club que es va fer a Nova York, i quan va acabar el congrés, se’n va anar uns dies de visita a Mèxic, per retornar a París a primers de juliol. Aquest llibre es va redactar en forma de dietari, conformant un quadern de bitàcola del viatge com si fos escrit per un explorador o un antropòleg, quan de fet Rafael Tasis era periodista de renom. Com veieu, els catalans continuem tenint un ull posat en les coses que passen pel món, a desgrat d’allò que maldiuen, que només ens mirem el melic.

És interessant prendre el pols a l’esdevenir de l’imperi nord-americà, sabent que és un dels poders més grans del món en aquesta època, a principis del segle XXI, malgrat que topi amb altres grans estats. Sembla estrany com la victòria de Reagan, que va acabar amb la desaparició de la URSS, va encimbellar tant els USA fins al punt d’abocar-los a una de les crisis més grans del capitalisme. Paradoxalment, derrotar el comunisme d’estat va significar la desaparició del capitalisme com l’enteníem. La globalització ha comportat el trencament dels esquemes que van configurar el segle XX. I per això, l’arribada del president Bush i les guerres petroleres signifiquen un dels pasos en fals més grans fets pels americans. L’esperança de redreçar l’economia interior dels Estats Units i el benestar social es va encarnar en el president Obama, en el lema “Yes, We Can!”. Però la realitat ha estat que darrera les formes, el fons ha estat molt difícil de canviar. El somni nordamericà s’ha estancat, i les grans multinacionals han guanyat la partida. Es pot acusar Barack Obama de ser el nou Otel.lo shakespirià, mulat com ell, que acaba amb la llum de Desdèmona, però de fet, Otel.lo va ser Ronald Reagan, a qui els americans encara recorden amb devoció encegats pel seu poder absolut.

Tot això es deixa entreveure en el nou president Donald Trump. Les formes ja no són les polides i correctes d’Obama, i en el fons és una lluita oberta contra el poder de les grans companyies globalitzades, que han arraconat la població nordamericana uns esglaons més avall del benestar que gaudien. Els nordamericans volen trencar les regles del joc perquè ara no els afavoreixen, i el lliure comerç els està portant a un cul de sac. Veurem com les guerres comercials actuals aniran a més, i ja veurem com ens en sortirem tots, els guanyadors i els perdedors. És un temps de crisi, preparant el terreny per a les coses noves que vindran. I els catalans hem de continuar cuidant-nos, tant mirant endins com enfora nostre.

 

Per això necessitem periodistes bons, i cal que siguin prou independents per no caure en els mals actuals de la propaganda interessada, a sou d’altres poders. En Trump es queixa, en part té raó, i en part no, perquè cal destriar el gra de la palla. Aquí sabem prou bé com es manipula la gent, i als Estats Units també. Una altra cosa és si la gent n’és conscient, o cada dia ens fan tornar més atontats. M’agrada llegir els lemes impresos a la motxilla estudiantil: American Flavour ( en anglès Aroma Nordamericà). Ars, Scientia, Veritas (en llatí Art, Ciència i Veritat). Aquesta hauria de ser la divisa dels periodistes, també de tots nosaltres, malgrat les dictadures modernes que patim dia a dia.

LLÀGRIMES DE SANT BOI

Ahir, 10 d’agost del 2018, vam anar al tanatori de Sant Boi de Llobregat per anar a la vetlla del cunyat de la meva amiga Tona. Només el coneixia de vista, tenia més tracte amb el seu germà. Son nom era Hèctor, de ressons homèrics que em venien al cap. Mort d’un càncer a la meitat de la cinquantena, de forma bastant ràpida i pocs mesos després del diagnòstic, pel qual no hi havia gaire solució. En tot cas, puc recordar que la glòria d’Hèctor a la Ilíada va ser la de saber afrontar el seu destí. Anar a lluitar perquè la sort estava de part d’Aquil.les, que no podria guanyar-lo, i que el resultat del seu duel decidiria també el destí funest de la seva estimada ciutat de Troia, i de la seva gent.

Aquestos dies el president nord-americà Donald Trump ha aixecat aranzels contra la importació de l’acer turc, i la lira turca s’ha devaluat per l’impacte econòmic. Sabem que Troia es trobava a la costa oest de Turquia, però no sabem si en el futur, aquest imperi caurà com va caure aquella ciutat. Ara les guerres més dures es lliuren a nivell econòmic, potser no tenen la crueltat ni la violència explícita de les altres, però els seus efectes també arriben a tothom.

La mort del nostre Hèctor és la d’un ciutadà santboià de tota la vida, respectat per tots els que el coneixien pel ser caràcter franc. Una franquesa davant dels altres, d’amics i enemics, que li ha permès afrontar la mort amb el mateix coratge. Les condolences han estat nombroses, tant que omplien el tanatori, i la parròquia a vessar. En aquestos temps difícils, se’n va un altre referent santboià, tant com l’Agustí o el Josep Borràs, o com tant d’altres que se’ns han avançat. Tal com diu el mossèn recurrentment, per anar a viure a l’apartament que tenen al cel. Aquí els amics el trobaran a faltar, i la família lluitarà per tirar endavant, malgrat que ara no el tinguin al seu costat. El temps ens dirà si els santboians han sabut fer honor al seu record.

Aquestes nits, les llàgrimes de Sant Llorenç s’acompanyaran elles mateixes amb les Perseides mitològiques, i Sant Boi de Llobregat esguardarà cel enllà per poder veure l’Hèctor passar en el seu destí final. Amb l’esperança que després de la caiguda de Troia, podrem recitar l’Eneida que ens parla del naixement de Roma. I això ja és una altra història.

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – II

Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades “brilla por su ausencia”… parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d’autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l’educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d’un català xava a un català estandard, sinó de passar d’un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d’un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d’un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s’ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc… que amb prou feines s’entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d’un català occidental…

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d’aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l’escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l’aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n’ha ha prou santboians que s’atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.

CASTELLS DE CARTES

Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, “Viatge Involuntari a la Catalunya impossible”, amb l’edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d’Assaig 2009….i un subtítol “Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar”. La meva primera impressió va ser la d’un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M’ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d’intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l’època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se’l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l’hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d’aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d’exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar… els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística…que es va alçar en aquells anys plens d’esperances. Si fos dintre de la catedral, l’autor ens hauria pintat un retaule d’aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d’aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l’homenatge, la figura d’Eugeni Xammar… O potser, fins i tot, diria que cadascun d’ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d’altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se’ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – I

Aquestos dies d’estiu hem fet la troballa d’un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana… un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l’acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l’acció es desenvolupa abans d’aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l’ambient barceloní. Una manera d’acostar-nos potser als temps d’una república catalana, que es debatia entre l’ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d’aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l’Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d’En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d’art, i això l’omple d’amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l’amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l’obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d’avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.

MANDONI O MANDRONI, O TOTS DOS ALHORA

Quan ens expliquen històries d’aquelles que ens fan aprendre, com si fossin axiomes o lemes determinats, podeu comprovar que amb el pas del temps el maquillatge que emmascara la veritat va caient. Es va esvaint fins que un fet determinat palesa la desfeta, i se’ns mostra com són les coses. Aleshores també veiem els qui i perquè van fer aquesta pintura esbiaixada. Ja sabem que els que manen avui dia controlen el passat, per poder continuar manant en el futur.

Així, gairebé ni ens adonem que davant de certes lliçons d’història apreses a l’escola, que pensem que no ens condicionen el pensament propi, ho fan per estalviar-nos els raonaments que molts vegades ens caldrien per redreçar la nostra vida present. Una d’aquelles coses explicades seria la lluita coratjosa dels ilergetes contra els romans. A Lleida es va aixecar un monument al seu heroisme, personificat en els cabdills Indíbil i Mandoni. Què podem dir d’ells que no ho hagin mirat i remirat un munt d’historiadors?. Doncs que hi ha coses que no quadren, i malgrat que el mètode científic accepta un marge d’error, aquest marge ens obre una escletxa per avançar el progrés i la recerca.

El cas que plantejo és la semblança entre el nom de Mandoni, i el de Mandroni. Aquest segon nom es troba recollit en una llegenda explicada per Joan Obiols al seu llibre titulat “La Gramola”. És un recull etnogràfic dels Pirineus, i recull la llegenda segons la qual Mandroni va resistir als romans a les valls altes. Se’l presenta com un guerrer gegant a Betlan que va contenir l’avenç de les legions, i que al final va morir lluitant. La llegenda recollida a la Vall d’Aran explica que quan Mandroni va morir, van agafar el seu cap i el van foradar amb un clau, i les seves restes descansen al poble de Garòs, a tocar de Vielha. Allà les hi guarden encara, i és digne de meravella que el guerrer de l’Aran tingui tanta semblança amb el nom del cabdill ilerget. No serien la mateixa persona, malgrat que un estigui a la banda del Noguera, i l’altre al vessant del Garona? I encara em meravella més que sent ilerget, la seva mort segueixi el costum celta, o gal, de foradar el crani amb un clau. Aquest seria un altre argument que reforçaria la teoria de què els iler-getes  són també iler-keltes?. El costum funerari dels cranis clavats ja s’ha trobat a Ullastret, a la banda indi-keta, però més recentment. I com sinó surt el nom d’Indi-Bilis, l’altre heroi?. Si la llegenda de Garòs s’explica des de fa segles, no deixa de ser un exemple de la connexió entre les dues poblacions, malgrat el pas del temps. Voldria dir que el costum compartit forma part des de fa segles de la història del nostre país, i del substracte que conformava el nostre poble. Caldria deixar de fer el “mandroni” com diuen en sard, i posar mans a la feina per desenterrar unes quantes històries sepultades per un munt de mentides interessades.