Aquest mes d’abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l’any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula “Mestres de Casa Nostra” i l’altre “Memòries Heterodoxes d’un Inspector d’Ensenyament”. Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l’educació, tant fent de mestre com d’inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d’En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d’esdevenir una mena d’informes tècnics, sense l’embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l’ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d’aixecar-les al nivell de categoria, com deia d’Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l’ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l’escola catalana, renascuda després de l’ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d’una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s’hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d’aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d’excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l’han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d’Hostalric, que va ser de les primeres professores de l’Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l’Emili Teixidor, o l’Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l’Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals o en escoles urbanes; en escoles petits i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d’una línia tradicional, que sempre ha entès l’ortodòxia com el fonament de l’anar més enllà que suposa l’heterodòxia. El seu “leitmotiv” el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc “Porta patet, Cor magis!”. Que ell mateix tradueix amb “La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!”.

Aquesta setmana passada s’han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula “Desafío Total”, el títol original anglès guanya més en sentit: “Total Recall”, “Recordança Plena” diria jo. Si feu memòria del film d’aventures i ciència ficció, l’actor Schwarzenegger és espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d’explotació a l’entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s’estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s’aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l’explicació: els portals de Cardona, l’Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l’Oficina de Turisme, en el rovell de l’ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l’exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l’aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l’obra de teatre “Les Dones Sàvies”. Basada en l’obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s’ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d’Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l’escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d’enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l’exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l’obra “Mort a les Cunetes” 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d’en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d’altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l’alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s’aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d’aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

La recent lectura del llibre “Devocions Marianes Populars La Segarra” de l’autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d’una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l’escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n’adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l’autoritat religiosa, l’autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l’exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m’han cridat més l’atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d’elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l’advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m’ha cridat l’atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s’escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma “gras” és una paraula germànica que vol dir “herba”. Un significat que s’allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament “ray gras”. Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d’agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d’Oluja, que com diu l’autor, remet a un lloc d’on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d’Oluja va ser molt important a l’època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia “Aluges”…

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s’hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per “Mala Faciei” que l’allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l’autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc… I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic “Mal” o “Mahl”, que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula “Kar” que vol dir circ o cercle, cosa que s’adiu més amb l’espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me’n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d’aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l’església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l’església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell “Mons Ledo” del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l’església dels Hostalets. L’església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se’n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d’Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l’aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d’aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a “Molió”. També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d’indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d’un ” bell rast de corall”. Malgrat l’estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre’ns per la puixança i devoció d’altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d’Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d’aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d’aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film “Guardián y Verdugo”. Vam poder gaudir de la versió original, que es titula “Shepherds and Butchers” rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d’un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l’apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s’encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d’un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l’advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l’home, i de com afronta l’embrutiment d’una feina que l’arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d’un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d’aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d’Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d’aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l’estat espanyol, a les portes d’un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l’assassinat de Pedro Àlvarez a l’Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.

Des de fa anys, a casa nostra sempre hem tingut Sant Antoni de Pàdua com a sant familiar. Sigui per la tradició dels noms, sigui pel paper dels sants casolans com a testimonis de la permanència dels avantpassats. Recordem les creences religioses romanes dels “lares i penates”, paral.leles a d’altres semblants que relliguen el present amb el passat, no només com un temps immaterial, sinó també com un temps material del qual les persones som el seu resultat, el seu esdevenir amb millor o pitjor fortuna.

Aquesta reflexió ve a tomb de la lectura del llibre de Bienve Moya: “La Llegenda dels Sants, Creadors de Mites”, de l’editorial El Mèdol, publicat el 1996. Encara existeix una edició posterior ampliada que l’autor que va titular “Una Mà de Sants”. En aquest llibre titulat la Llegenda dels Sants relliga la cultura popular amb la religió, on els contes, els mites, i les creences s’agafen de la mà. D’aquesta manera, ens adonem de que l’autor treballa en el camp llegendari. Una temàtica que té a casa nostra el gran referent de l’escriptor Xavier Fàbregas.

La “Llegenda dels Sants” ens ofereix una panoràmica dels sants arrelats a Catalunya, del seu origen i de les seves llegendes, a més dels punts de contacte entre l’església institucional i el poble. I dels punts de conflicte, allò que en un moment determinat interessa als mandataris, amb el pas del temps pot estar-hi en contra. De fet, els sants també són un reflex de les interrelacions entre els canvis de poder i els canvis de la societat, i com de vegades, aquestos no van parells, sinó que es troben contraposats. El fet que Sant Jordi no estigui reconegut oficialment per l’Església de Roma no deixa de ser significatiu. Per aquesta banda hi ha més suport a la categoria de l’Arcàngel Sant Miquel, tot i que Sant Miquel lluita per les ànimes, i Sant Jordi lluita més pel món terrenal. Com veiem, hi ha punts d’intersecció, que a nivell popular no presenten una competència, sinó una col.laboració i enriquiment.

Aquest llibre sobre les característiques dels sants se’ns presenta com un retaule. La seva contemplació ens farà pensar en l’evolució del culte, i en les dinàmiques temporals, no només d’un sant en concret, sinó també en el seu conjunt, o per grups. A nivell doctrinal, la via de la santificació personal permet establir la Santíssima Trinitat com un tot, deixant de banda la creença arriana, en què la naturalesa del Fill no és igual a la del Pare i l’Esperit Sant. Aquí s’enfrontava un concepte romà amb les creences godes. També ens permet observar l’evolució i cristianització del paganisme, adaptant la tradició amb el pas del temps. Des del martiri en grups, fins a les parelles i els sants individuals.

Podem observar com el cristianisme es desplaça d’Orient cap a Occident de l’Imperi Romà. Com les devocions inicials neixen a l’est del Mediterrani i es van estenent cap a l’oest. No hi ha cap trencament religiós entre una banda i l’altra de l’Imperi, cosa que prova la seva unitat política i religiosa. Almenys fins al Cisma de l’Any Mil, quan el bisbe de Roma trenca la relació amb el bisbe de Constantinoble, i no a l’inrevés com podríem suposar. És revelador veure com la persecució a la Barcelona d’aleshores es personifica amb Sant Medir i la llegenda de les faves, que vol protegir el Sant Sever que fuig. No és massa coincidència que existeix aquest Sever que fuig de la cort imperial de Ravenna, a Itàlia, empaitat pels soldats. No serà el mateix savi que fuig i al cap dels mesos que triguen les faves a créixer,  és capturat aquí?.

Una altra cosa que m’ha sobtat i he anat trobant quan mirem els noms dels pobles, i barris o parròquies, és que a Barcelona mateix juntament amb Sant Gervasi, hi ha un Sant Protasi. Que al Prat tenim Sant Pere i Sant Pau, però també un barri de Sant Cosme, al qual cal afegir Sant Damià. O tenim un Sant Abdó i Senén, coneguts com Sant Nin i Non. O els Sants Just i Pastor. I també parelles masculines i femenines, com Santa Justina i Sant Cebrià. Aquest grup de sants duals no crec que siguin cap influència maniquea realment, però sí un reflex de l’organització social i política d’aquells segles antics, quan eren un punt de referència. Podem parlar del poder espiritual, que també separa l’autoritat de la potestat, però que personifiquen en dos individus. Això s’assembla a l’Imperi Romà, que treballa plegat Orient i Occident, sent una mateixa parella?. Com podeu veure, els nostres sants també van ballant al so que els toquen els músics, siguin del poble o de les institucions.

El Lluçanès és aquella comarca catalana que encara no està constituïda com a tal, a  cavall de Vic i Manresa. Aquest altiplà irregular nia sobre una terra aspra i rocosa, on l’agricultura s’ha d’arrapar per sobreviure, oi tant i més que ha d’aprofitar la seva situació com a encreuament de camins per fer servei a les cabaneres. Els ramats hi passen, i tots són ben acollits, gairebé de manera franciscana. Això passa amb els pocs turistes que la visiten. Passavolants que haurien de valorar més el seu bon clima sec i les vistes excepcionals que ofereix. De tant en tant, la seva gent s’empesca reclams molt destacables, com a Olost el festival dels bandolers, amb el protagonisme del Pere Roca Guinarda, i tenen el bon gust de no copiar les fires medievals tant habituals a llocs que no els hi escauen gens. Encara recordo quan anàvem a escoltar i ballar al famós Festival SOLC, que va ser una aposta magnífica de la comarca, i que per desgràcia es va deixar de fer.

El cap de setmana vam aprofitar el bon temps per escapar-nos a Prats de Lluçanès, capital no gaire gran, però amb tot allò que cal tenir per al servei de la gent. Podíem triar entre el Baumer i l’Hotelet, i al final ens vam decantar per l’Hotelet, que funciona com a Bed&Breakfast de fet. El Jordi ho tenia tot apunt, i amb la informació necessària que volguéssim: què visitar, on anar a menjar… Si per una banda teníem el santuari de Lurdes, amb un panorama excepcional del costat d’Osona, per l’altra podíem anar cap a Sant Sebastià, i passejar contemplant les muntanyes de Montserrat i del Bergadà.

A l’ermita de Sant Sebastià i a Sant Andreu de Llanars vam podem observar la bona feina feta de l’Espai de la Memòria Històrica per honorar els soldats morts i enterrats en fosses comunes en aquella contrada durant la Guerra dels Tres Anys. Precisament el divendres anterior la consellera de Justícia va presidir l’acte de reparació als combatents, tant soldats, com que entre ells també alguns bombers, els quals van parar uns dies l’envestida de l’exèrcit sublevat per protegir la gent que fugia a l’exili l’any 1938. Aquells republicans, potser no tant creients, que van seguir l’exemple del màrtir cristià. D’aquesta manera vam poder entendre més els camins i paisatges que contemplàvem. Els de terra, els de l’aigua, i els de la sang.

A una de les llibreries de Prats, totes amb diversitat d’opcions complementàries, papereria, o vinoteca, per exemple, vam trobar la música i els llibres que fan falta per omplir l’espai i el temps. A més del disc de Solc vam trobar el llibre de Mossèn Valls i Bofarull reeditat com a resum històric de Prats, i que de fet parla del Lluçanès extensament. Tot un personatge, que fent-ne broma deia que al seu poble hi havia corresponsal del Diccionari Alcover-Moll i del Centre Excursionista, però és clar, ell era totes dues coses alhora, a més de mestre d’escola. Potser per això encara sentim a la mestressa del Canya i Teca, un bon bistrot, parlar dels sagals com cal.

Pel que fa a la toponímia antiga, m’escolto molt més el parer del Mossèn respecte als Pens, enlloc d’Alpens, o la serra d’Agolats, i no als moderns que hi van posar els Degollats per una llegenda popular. El mestre havia llegit els papers antics i sabia què hi estava escrit. A banda de recuperar els mots i el seu significat, també podreu gaudir de Prats i els seus voltants si us deixeu perdre pels camins ramaders, seguint les petjades dels que hi han passat, retrobareu aquella pau i tranquilitat que ens redreçaran.