NADALS D’AHIR I D’AVUI

Ja han passat les festes de Nadal del 2017. Força entretingudes diria jo, perquè sota el mantell de neu, les aigües nervioses van fent via. Amb l’entrada oficial a un hivern temperat en forma d’eleccions democràtiques, el solstici ens ha portat tota una sèrie d’actes paral.lels que ens donaran la perspectiva de l’any 2018 que acabem d’encetar. Un d’aquestos actes emotius va ser la cantada de Nadales que es va fer davant de la presó Model per donar suport als polítics “presoners polítics”. Per dir-ho amb pleonasme, figura literària que és més amiga de la barroca llengua castellana, per no dir-ho amb sarcasme.

El fet que l’acte es desenvolupés davant d’una presó Model tancada feia pocs mesos, després de tants anys, em va produir aquella sensació de viure l’Aleph, aquell moment on s’ajunta el passat, el present i el futur. Recordava la història de la presó, i del sistema penitenciari espanyol, que va tenir el seu exponent més tràgic al castell de Montjuïc durant tot el segle XX. També la Model va tenir el seu protagonisme, quan avui dia recordem la sentada del Lluís Maria Xirinacs davant de la porta principal. El cartell de l’exposició ho explicita: “La Model ens Parla”.

Molts érem petits i no ens vam enterar gairebé de res, i després quan llegeixes els llibres de memòries, comences a fer-te una idea de tot allò que t’explicaven, o no, la nostra gent gran, i com ho havien viscut. Ens pensàvem que tot allò ja havia passat, i te n’adones que no. Xirinacs ens fa cinc cèntims amb el títol: “Entrem en el Gran Buit”. Allà trobem que hi ha una petita diferència entre les persones que es troben a dintre i les que estan fora, només depèn del costat de la paret on te trobis. I això que altres ja ens han dit abans, ara ho estem vivint nosaltres.

Encarem el Nadal amb la màscara de l’alegria consumista, amb el desig de celebrar amb els estimats una veritable festa, i sabent que la nit es torna cada dia més fosca i amenaçadora pels quatre costats. Sentint amb tristesa com alguns pastors de l’Església fan costat al rei Herodes. Com els corders anem d’un costat a l’altre, cercant un rabadà i un majoral de confiança, com si fossin els dels Pastorets innocents. I desitjant que aquella estrella que es mou en el cel, ens faci arribar al nostre destí, tal com va encaminar als Reis Mags. Ens caldrà molta màgia, encara que sigui com la del Mag Hausson o com la del Lari. Des del fons del cor, desitgem que tots arribem a veure-la una altra vegada el Nadal del 2018.

ELS ARENYS CULTURALS

Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d’aniversari literari per l’Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l’Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d’Arenys de Mar. El divendres 17, l’atzar va fer que encara poguéssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d’Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós

A l’endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l’autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l’Institut Nova Història, amb el lema “La Història Censurada de Catalunya”. L’acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l’entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l’historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l’INH van saber portar l’acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l’ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s’escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s’aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l’autobús de tornada cap a l’hostal. Si n’haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L’endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d’Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l’esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d’allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l’autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d’un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l’avinguda de grans plataners que s’enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l’arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d’escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l’aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d’Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d’aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l’autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L’asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s’imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

VIUREM AMB PORS

Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D’aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se’ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se’ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l’encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.

No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: “O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d’esquezida, deixa o mal e leva o bem”. Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc… Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d’Água, l’any 2004 : “Portugal, Hoje” amb el subtítol tant actual “O Medo de Existir”. És un recull d’articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d’un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l’estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s’estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d’una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d’una societat de dictatova. L’amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l’allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d’aquest marc o norma social dintre d’un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d’aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d’haver un recurs a la violència física i institucional de l’estat sobre les persones o altres pobles. L’evolució ha superposat una capa de “democràcia” damunt d’altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l’apocalipsis, d’altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l’au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.

APLEGANT ELS JONCS

Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA

El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA

La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l’eix del temps, especialment de l’home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d’un nom o d’un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d’interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot “garding“, que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules “gard” i “ring” on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l’anglès, on es refereix a la manera d’ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l’Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia “pretoriana” dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d’honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d’agència d’espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m’he adonat ara que el seu significat també m’era desconegut. M’ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l’atemptat de les Rambles s’hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l’antiga societat secreta? Qui ho sap…

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula “gardeny”. El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l’estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

FENT CUA PER L’ART A KASSEL


Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d’altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d’art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d’art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s’estén per una bona part d’aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d’aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l’estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d’art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L’Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l’art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d’afavorir l’intercanvi entre els dos països, es volia posar l’accent en l’art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l’art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n’hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l’abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l’Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s’ha tancat en el laberint d’Ariadna, i no sap com sortir-se’n. Una modernitat que s’ha enlairat tant com el nostre mite d’Ícar. Per això, l’edició d’enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l’art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d’artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s’exposaven a Kassel: un seria l’Albert Llobet, i l’altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d’anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.