Els Ponts de Sant Boi

Hi ha una cançó molt maca de l’Anna Andreu: “Quietud”. I la versió amb Rita Payés i Pol Batlle és sensacional. La lletra musicada és d’una poesia de la Maria Antònia Salvà. La poetessa ja no hi és i mon pare tampoc. La cançó m’acompanyava fa dos anys, com el sospir de l’absent.

Aquest mes d’octubre ens ha arribat el llibre d’Eva Piquer titulat “Difamació”. En ell posa en evidència les crítiques que li va dedicar l’articulista Bernat Dédeu en el seu moment. Si la venjança se serveix freda, aquesta ha encès un bon foc. Tots dos tenen defensors en aquesta palestra, però cal posar l’origen d’aquest combat agre en el context de l’any 2017. D’aquest parer ha estat una altra escriptora, que volia donar una perspectiva més desapassionada, anant a l’inici de tot allò.

Recordo aquella vegada que Carles Capdevila va venir a presentar el diari Ara l’any 2010 a Sant Boi de Llobregat. Va ser un 26 d’octubre a dos quarts de 8 a Cal Ninyo. En Capdevila va engrescar uns quants per fer-se socis fundadors, perquè veies una persona que donava la cara per tirar endavant un projecte periodístic amb cara i ulls. Per desgràcia, l’any 2017 va morir d’un càncer. Ara ja han passat vuit anys d’aquell any en que vam viure al límit.

Adès he trobat a l’intercanvi de llibres el volum titulat “La Vida que Aprenc”. És un recull dels seus articles publicats i que es va editar a l’abril del 2017, mesos abans de la seva mort. Certament va patir de valent, no només ell, personalment. En aquell any,  tots vam passar la prova del foc amb el procés, i de tot plegat, només ens queden les cendres de la veritat.

Dels seus escrits, d’estil assossegat, voldria destacar alguna frase: “O celebrem l’estima o exhibim a cops la seva absència”. I és aquesta absència, precisament la de Carles Capdevila, que deu trobar a faltar la seva dona i els fills, així com el Bernat, que veu que no hi ha gaire gent amb qui parlar cara a cara. “I de sobte, amb lleu frissament, una branca s’estremia. Era un ocell que hi venia, era el sospir d’un absent”. De tots els nostres absents.

Adès el proppassat dijous 9 d’octubre a les set de la tarda es va celebrar la segona conferència de l’Aula d’Extensió Universitària de Lleida. La primera va estar dedicada al gran músic lleidatà Ricard Viñes. Tot el programa compta amb ponents destacats i reconeguts abastament.

Precisament aquesta segona sessió anava a càrrec del periodista i productor Tatxo Benet, responsable de la companyia Mediapro.  Entre el públic es trobaven el president del Centre, Roger Mestre, i la vicepresident, Joan Novau. El seu títol era “Cultura i Innovació”. Va ser interessant escoltar la veu d’un protagonista destacat de les darreres dècades en el món periodístic i audiovisual. Envoltat per tot de canvis accelerats, dels quals hem estat tots testimonis.

La seva carrera professional arrenca a la dècada dels vuitanta, i ha anat evolucionant a partir dels avenços tecnològics. En Tatxo Benet volia deixar ben clar que la cultura no és una cosa estàtica. De fet, la cultura comporta una innovació contínua de la nostra societat. I que es produeix un traspàs de la tradició mitjançant la comunicació, de generació en generació.

Va fer esment que, des de la Prehistòria i de la mà del progrés material, l’home s’ha anat enfilant per damunt d’aquestes millores tecnològiques. Aquesta idea em va recordar el llibre de Yanis Varufakis del 2023 titulat “Tecnofeudalisme”. En ell ens explica com son pare, des de ben petit, li ensenyava com van anar evolucionant els metalls, i quina repercussió van tenir en les nostres societats. Sobretot a partir del descobriment del ferro.

Ara ens afrontem a una altra revolució. És el pas del món analògic al món digital, on la compressió de les unitats d’informació ha permès, paradoxalment, que es puguin fer coses més grans. És aquesta compressió i descompressió amb les noves tecnologies que fa que s’obrin un gran ventall d’oportunitats. Des de la seva empresa s’han generat continguts, que gràcies als canals d’internet i les seves plataformes, ens arriben de seguida, amb un consum massiu dels productes culturals.

Cal anar-se adaptant a les innovacions tècniques. Per això, va posar com a exemple els recents encàrrecs rebuts com el de les Aigües de Barcelona amb “The Zone of Hope”. També el projecte immersiu en les obres del pintor Sorolla. I el més recent, com el de la digitalització de la capella de Sant Nicolau de València, amb pintures comparables a les de la Capella Sixtina.

Va esmentar l’impacte de les noves tecnologies en el món periodístic, davant la pèrdua del monopoli de la informació. Per ell, la solució passava per recuperar la veracitat, i confiança en el treball periodístic.

En resum, cal veure la innovació tècnica estretament lligada al canvi cultural. Perquè de fet existeix una superposició de mitjans que no invaliden els més antics. Tal com va passar amb el pergamí, la impremta, la ràdio o la televisió. En Tatxo Benet ens va donar una bona perspectiva actual enmig d’aquest maremàgnum d’esdeveniments. Cal tenir una bona brúixola per navegar, i per això, us recomano que assistiu a les properes conferències del Centre Comarcal Lleidatà. Estareu al cas de tot allò que es belluga sota els nostres peus.

PS. Aquesta setmana de lluna nova hem sabut de la marxa de Tatxo Benet de la productora Mediapro. Estic segur que tirarà endavant amb altres projectes. Des d’aquest racó li desitgem bon vent i barca nova.

Del 8 al 10 de setembre es va celebrar el Forum Edita a Barcelona. Com el seu nom indica, aplega editors i altres professionals que es dediquen al món de llibre. Enguany era el desè aniversari, i el Gremi d’Editors de Catalunya va lliurar a tots els participants un volum amb les cròniques de les anteriors sessions. Molt interessant i ben imprès. A l’enllaç el podeu trobar en format pdf.

La sessió inaugural es va fer al Consell de Cent. I la resta d’actes es van fer a la seu de la UPF al carrer Balmes. El programa era força extens, ple de ponents que exposaven diferents aspectes del món editorial. Cal dir que estava enfocat al mercat català, però sobretot al mercat castellà. Calia veure les prospectives que s’albiraven. Un bon resum es troba en la notícia publicada per Jordi Nopca en un diari. En d’altres sumaris i canals trobareu més informació.

En tot cas, intentaren centrar-me en alguns apunts que vaig prendre. Primer, tenir en compte les dades que forneixen els índexs de Nielsen IQ o GFX per validar la salut editorial. Durant l’any com per gèneres literaris. El mercat ibèric presenta unes bones vendes, així com el brasiler, però no pas el llatinoamericà, que resta estancat. La seva distribució presenta diferències, amb una gran concentració per sectors, tot i la importància de les llibreries i del canal d’internet. Tot i que es manté l’increment del mercat en volum i preu, si es té en compte la inflació el seu valor ha quedat també al mateix nivell. Enrico Turrin és conscient que encara hi ha molta feina per fer. I ja assenyala l’impacte de la IA.

Les taules rodones va fer palès la segmentació del mercat. Per una banda, els grans editors com Penguin i Planeta, els mitjans i els petits. No debades, els grans editors van compartir un taxi per anar a dinar tots dos plegats. Després del dinar van expressar-se les agents literàries i els escriptors. El fenomen del “romantasy”, un  híbrid entre el llibre i l’internet, amb les seves comunitats de lectors, que ens aboquen de cap a la IA. Aquest tema va ser molt interessant. Dimecres al matí valia la pena arribar d’hora en van parlar extensament. De fet, aquesta eina és tant potent que trenca els drets d’autor i el copyright del mercat editorial. La comparen amb la pirateria de tota la vida.

Com a conclusió, vull recordar la importància de les llibreries, i les Fires, com a punt de trobada. A més es va anticipar el Congrés de Traductors que es farà el 2026 a Barcelona. Pel que fa als catalans, i la diversitat de les llengües no tant esteses, tenim punts a favor que ens garanteixen un futur. Malgrat els grans obstacles, es presenten bones oportunitats que cal saber explotar per anar endavant. Aquest 2025, més que un Forum Edita, va ser un Forum Medita.

Continuem amb l’observació de les il.lustracions dels manuscrits miniats, que es troben penjats a internet. Afortunadament a l’abast de tothom gràcies a la seva digitalització per part d’Universitats, Museus i altres Institucions. En aquest cas ens vam fixar en el volum anomenat les Cantigues Rothschild, que es troba a la Universitat de Yale.

Es tracta d’un manuscrit molt interessant, només cal mirar la seva àmplia descripció. I és prou extensa perquè sembla que siguin tres llibres originals, amb les pàgines compilades en un de sol. Si us hi fixeu, veureu que aquestes parts presenten unes característiques força diferenciades.

Des dels fulls més senzills en principi; passant per un grup més elaborat i ric en l’imaginari metafòric medieval; fins arribar a l’esclat de color i esplendor dels fulls de més nivell artístic i simbòlic. Aquestos darrers són els que pertanyen al cicle de la Trinitat.

Diuen que aquestes Cantigues provenen dels països de Flandes o del Rhin, datades al voltant del segle XIII. Potser per l’últim propietari conegut, o per l’estil d’una part de les pàgines. Però jo em centraria en aquest cicle de la Santíssima Trinitat. Presenten unes làmines molt ben dissenyades, que segueixen un patró molt clar. La imatge està emmarcada i presenta unes fulles d’heura, que són el símbol de la fidelitat. I a cada punta del requadre es troba el mateix escut repetidament. És la Creu de Tolosa, el símbol occità per excel.lència, que representa la Ciutat de Déu amb les dotze portes. A més a més, apareixen sovint com a parella, el sol i la lluna.

Potser diguin que és una coincidència, però més aviat és una evidència! Els estudiosos reconeixen que aquest cicle trinitari segueixi el corrent teològic dels agustins. Estirant aquest fil ens adonem de què a Tolosa de Llenguadoc es va establir un monestir de l’orde dels agustins a partir del segle XIII. Primer a les afores de la ciutat, i més tard, com a convent dintre de les muralles, fins que van arribar a un acord jurídic amb la Catedral de Sant Serni, o Sadurní.

Lligant tot lo que hem dit abans, podem deduir l’origen occità d’aquestos fulls que conformarien un altre llibre pel seu compte. Un manuscrit que volia remarcar la importància de la Trinitat, davant de l’antiga heretgia arriana, i sobretot davant de la predicació càtara. No debades, a més dels dominics i franciscans, els agustins havien de fer ensenyament i predicació, per acostar-se als fidels. Calia ser un exemple vivent, per fer front a l’esperit de pobresa i el dualisme que el catarisme propugnava davant el poder terrenal de les institucions eclesials catòliques.

Com tot poder terrenal, fins i tot el monestir dels agustins va patir força els darrers segles. Sobretot a partir de l’any 1542, quan hom parla de l’espoli de la seva enorme biblioteca. Segurament aleshores es van anar escampant els manuscrits. Ens ha pervingut aquest volum que aplega els fulls relacionats amb la Santíssima Trinitat que han perdurat fins al segle XXI. Gràcies a l’estima per l’art, i al mecenatge dels Rothschild, avui podem tenir el goig de contemplar aquest tresor occità.

En articles anteriors hem proposat unes etimologies per a alguns noms de lloc que es troben a la Vall Fosca, al Pallars Jussà. Ara bé, no voldria deixar de banda aquelles terres més a l’oest anant cap a la Ribagorça. Cal dir que els estudis del Joan Corominas són tan impressionants com la seva obra, l’Onomasticon Cataloniae. Tanmateix, crec que encara podem oferir noves interpretacions des del punt de vista celta o germànic, avantpassats dels romans i posteriors a ells respectivament.

Encetem aquesta relació amb Manyanet. Tant el riu com la vall està entremig, tal com explica Coromines. Jo afegiria que en gothic, “mana”, en germànic, tenim “Mähne” que és la part superior del coll del cavall. Del Mesüll, amagat, però no massa clar. D’Erdo estem més segurs, en germànic tenim Erde i Olt, terra alta o altiplà, com tants n’hi ha arreu. Més interessant és la proposta per a Xerallo, on ens trobem amb el verb germànic”scheren” que vol dir tallar, una esquerda o tall a la muntanya. Pel que fa al riu Bòsia, que com diu l’estudiós hom deia Bosía, ens pot derivar de “bogen”, que assenyala l’arc o el traçat corbat del riu, com a Boí. Més agosarat seria pensar en el topònim Avellanos, del qual podem trobar Vellànega, i que en alemany trobem “welle” i “wellan” que fa onades, ondulacions. Com sempre, cal anar al lloc per confirmar quin és el seu paisatge.

Pel que fa a Malpàs, no és lo que sembla. “Mal” és la fita en alemany, i aquest significat s’escampa per tota la nostra toponímia. Per això tenim la fita o terme del passatge. Una altra referència al camí és Perves, que apunta a la idea de masies travessades per un camí. Amb una idea semblant trobem el germànic “Per”, de “pech” o pic, i “bes” de “wegs” en germànic camí. Viu de Llevata, on Lavata que és molt clar. Pel cas de Viu ens parla de “vi” com a ou o bressol, acotxat i envoltat per les muntanyes. Aquí ens trobem amb “Wiege”, bressol en femení, germànic, també en algun text antic trobem la transcripció de “Bigo”.

Com veieu, la majoria dels topònims tenen relació amb la llengua dels goths, els germànics que van governar i aixecar el nostre país. Des dels temps de l’Imperi Romà van acabar de conformar la personalitat de la nostra gent. Cada poble que ha viscut en aquestes terres ha deixat la seva empremta en un paisatge. El qual ha estat cultivat per l’home, i que mostra els seus senyals en el noms que ens han pervingut. Malgrat la seva evolució formal els noms estan arrelats al seu significat original.

El fracàs del dret civil en les relacions entre els pobles, sí, tal com en deien els romans de l'”ius gentium”, el dret de gents, que era la base del dret internacional ha portat a l’època fonamentalista que estem vivint al món. Ja ho va dir l’aleshores president nord-americà, Bill Clinton, faldiller però intel.ligent: el futur serà català o talibà. I ja hem vist que aquest segle serà talibà en molts llocs.

El dret civil permet una sortida individual i també una sortida col.lectiva, perquè forma part essencial d’un poble: com la sang, el territori, la cultura, la llengua. Com deien els grecs: l’aigua, la terra, l’aire i el foc. I això permetia interaccions més permeables entre els diferents pobles. Els conceptes de frontera eren més flexibles, i les alternances i convivències més diverses. Fins i tot dintre d’un mateix imperi, el qual permetia un conglomerat sempre que no es posés en qüestió el cap de l’imperi.

Ara mana la llei del més fort. La ideologia de l’estat-nació amb la seva frontera rígida, un sol dret, un sol estat, un sol territori, un sol poble, etc… s’ha escampat per tot lo món. Hi ha llocs on aquesta ideologia està en regressió, però en d’altres llocs, el virus escampat per les antigues potències colonials europees serà més letal que les plagues epidèmiques. I quan dos pobles lluiten pel mateix espai, és a vida o mort. L’exemple més clar és la guerra entre Israel i Palestina. El mateix concepte a una banda i l’altra no troba altra sortida que la seva victòria o la desfeta. A més a més, al voltant de cadascun es troben els diferents imperis en lluita en aquest camp de batalla, amb interessos no gaire evidents. L’imperialisme àrab ha substituït el turc, i l’americà el britànnic.

Catalunya commemorarà el 2027, d’aquí a dos anys, l’aniversari de la Pau i Treva de Déu. Adès a Toluges fa gairebé mil anys. Què podem dir de les misèries i grandeses del poble català? Quedem-nos amb lo bo, amb la fidelitat a la nostra manera de ser, i l’esperança que el futur de la humanitat sigui més català!

Anem Flamisell amunt, cap a la capçalera de la vall. I per la banda de Mont-ros, ens trobem Pobellà i Paüls, la gent anomena aquest costat com el lloc de la Coma, nom estès per totes les comarques per assenyalar una depressió del terreny o una petita plana on es pot pasturar, tal com s’explica al Diccionari de l’Alcover-Moll. És força clar el nom de Mont-ros. No tant els del nostre Pobellar, i Padules o Pahules. Més que xops, potser trobem pots. I de Paüls potser el germànic “Pfad” que vol dir camí, corriol.

A davant Oveix, Aguiró, Astell. Potser Obeix porta el be, com “gwere” bretó, de pastor, potser “beg”, que és el nostre bec, o pic. D’Aguiró recordar que el nom antic era Guiró, i d’Astell no en puc assegurar gairebé res. Més amunt ja ens trobem amb Capdella o Cabdella, certament el cap de la vall. Voldria esmentar que el turó on està fa una corba enlairada, com una roda. Un cercle o “kar” que permet contemplar el paisatge. A la banda esquerra ens trobem el Montsent, que vol dir lo mateix que Montseny a l’altra banda del país, el cim capdavanter, el més destacat, que fa de senyal.

Què podem dir de Sallente? El nostre Sallent o caient, de “Pfal”, en germànic.  Si ens anem a Gento, trobaríem el gen corresponent al celta “lenn” que vol dir llac, i el to de “tok o tog” que vol dir barret o capell, com el “top” de l’anglès. Per tant, seria el llac o estany de dalt.

Com podeu observar són aproximacions al significat del paisatge des del punt de vista d’altres llengües com les celtes o germàniques. Potser relliscaria en algunes propostes, però precisament el port de Rus vindria de ros, des del marró fins al vermell. Què us sembla la paraula “russ” en germànic vol dir sutge? I el verb “rutschen” que vol dir precisament relliscar o patinar.

El cas és que l’etimologia de les paraules no és un dogma. Es poden trobar noves perspectives, i anar més enllà de la gran autoritat del Joan Corominas. Ell va posar una grans fonaments, però la casa encara està lluny d’acabar-se. Fins i tot, en la nostra gran Vall Fosca podem trobar molta llum en el camp de la filologia i de la nostra llengua.

Manuel de Pedrolo va escriure molt, a raig com un braç. Unes quantes de les seves obres es van publicar el 1978 amb el títol de “Trajecte Final”, dintre de la col.lecció de butxaca El Cangur de les Edicions 62. L’any 1992 ja anava per la vint-i-novena edició. Es tracta d’un volum que aplega diferents contes en el gènere de la ciència ficció.

Aquestos relats presenten una marcada ambientació americana, d’acord amb els més destacats escriptors nord-americans d’aquest gènere com Isaac Asimov i d’altres. Una literatura popular que va assolir obres mestres. Cal fer esment dels nostres clàssics catalans com Homes Artificials d’En Pujulà o Retorn al Sòl de J.M Francès. Pedrolo també s’hi posa, ajudat per la seva coneixença de les obres policíaques dels Estats Units. Això es veu clar en els contes d’aquest volum. “Trajecte final” sempre toca el tema de la mort com el final de l’acció de l’obra, i de la vida del protagonista.

A diferència de Simenon no se centra tant en l’acció psicològica interior dels personatges, ni en les ambientacions europees, que emmarquen l’escenari policíac.  Un exemple clar de l’estil literari de Simenon és la celebrada novel.la “L’home de Londres”. No debades, l’acció i el protagonista es mouen al voltant del món ferroviari, com una metàfora del tren que no pot sortir de la seva via. En tot cas, ens podem trobar amb un canvi d’agulles que porta el comboi per un altre camí, moltes vegades a una via morta.

Pedrolo gosa seguir el corrent americà, i en aquestos contes de ciència ficció assoleix un gran nivell. A desgrat de les seves intencions literàries, com va passar amb el “Mecanoscrit del Segon Origen”, la cirereta del pastís d’aquest recull és el darrer text: “La Regressió”. En ell ens trobem amb l’ambientació catalana d’un món apocalíptic, que s’anticipa a la coneguda “Blade Runner”. Un panorama que descriu un malson ecologista. Això dóna més versemblança a un relat que juga amb el temps vital del protagonista.

La trama gira sobre l’eix imaginari de la gent gran que es van tornant més jove amb el pas dels anys. Un fet anormal considerat una amenaça en una societat superpoblada i amuntegada en les ciutats. Podem comparar aquest conte amb la pel.lícula “El curiós cas de Benjamin Button”, basada en una novel.la d’Scott Fitzgerald.

Manuel de Pedrolo no arriba als cims de la ironia i fantasia d’En Pere Calders, o Tísner, però també s’estima els seus protagonistes. Persones angoixades, en tensió, que lluiten per sobreviure enmig de les adversitats, i sobretot, enfront dels poders totalitaris que governen les societats. Fan les mil i una per sortir-se’n prou bé, viure al màxim, malgrat que tots saben que la mort els trobarà en el “Trajecte Final”. La lliçó principal és que cal lluitar per la vida i aprendre a estimar tothom qui la comparteix amb nosaltres.

Adès estava mirant els vídeos del You Tube. L’aplicació va ensenyar-me’n un que em va captivar. Aquest documental està fet pel British Museum, i el presenta la curadora Sophia Adams. Tracta de la descoberta d’un escut molt antic, datat en l’Edat del Ferro, descobert a Enderby. En el nostre cas, hom suposaria que l’escut seria de metall, i la meravella que es recupera és un escut fet d’escorça vegetal. S’ha preservat i estudiat en tots els seus detalls, de manera que es pot entendre com estava fet, de quins materials i quin va ser el seu ús. En conjunt, la fabricació d’aquest escut està fet amb molta cura. Calien uns grans coneixements tècnics, uns mestres artesans amb talent. La troballa ha estat molt ben recreada, amb seny.

Durant l’explicació del vídeo m’ha corprès l’esment a la dita dels arqueòlegs: “L’absència d’evidència no és l’evidència de l’absència”. És a dir, malgrat que no en tinguem proves, això no vol dir que no n’hi hagi, vol dir que encara no les hem trobat. Això mateix ens va passar amb el nostre Tirant Lo Blanc, del qual només es conservaven edicions traduïdes en llengua no catalana. Fins que es va trobar un exemplar complet de l’edició prínceps impresa el 1490 en la nostra llengua.

Aquestes troballes són els tresors que obren camins per entendre la història i avançar en el coneixement. De vegades els estudiosos fan prou bona feina, però d’altres aixequen una paret per defensar les teories establertes. No nomès es defensen certs apriorismes, sinó que també idolatren estudiosos que van fer una gran feina. Tot el conjunt es converteix en un tòtem infalible, sense possibilitat d’esmena. Eviten tot allò que pugui fer trontollar els fonaments d’un edifici científic al servei de determinats interessos, i sense crítica la saviesa no progressa. La màxima llatina: “ésser més amic de la veritat que de Plató”, no la practiquen gaire vegades.

Aquestos científics aposentats pregonen les seves veritats, però tampoc fan massa cas de la metodologia. Un exemple concret és de la navalla d’Occam: “davant del dubte sobre una proposta enraonada cal acceptar-ne la més senzilla”. De fet, alguns estudiosos aixequen castells a l’aire, de la més gran fantasia, per poder justificar-se. Si algú estira el fil, i fa altres propostes, se li apliquen els principis sofistes: atac a la persona, a la proposta, al mètode deductiu, etc…

Certament la recerca oficial necessita suport real, perquè cal poder viure d’aquesta feina. Però totes les feines a sou tenen servituds. Si cal adonar-se de les coses bones, també de les seves ombres. Com les que es projecten en una caverna o presó feta pel mateix home. Aleshores nosaltres anem avançant pas a pas. Hem de reconèixer que un dia o altre trobarem l’evidència que estàvem cercant. És un “encara no” que neix de la convicció i de la fe. Recordem l’exemple magnífic que ens va donar l’arqueòleg alemany Enric Schliemann i la seva troballa de Troia.