Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

COSES MOLT BONES QUE S’ESDEVENEN A SANT BOI

0

Aquesta setmana és la última que podem gaudir del Circ Raluy a Sant Boi de Llobregat. Han tornat després d’uns quatre anys per causa de la crisi econòmica i les restriccions de la plaguèmia. I encara és una meravella poder contemplar el seu espectacle “Kirko” a la nostra ciutat. Cal dir que s’ha actualitzat mantenint l’estil tradicional del circ. Amb números clàssics, molt ben executats. La modernització també es nota en un acostament més artístic, com l’homenatge al fundador Carlos Raluy, mort fa uns mesos. Malgrat algun moment de relaxació, el conjunt manté la força i atracció que ens transporta a un món màgic. És una d’aquelles coses bones que de tant en tant passen per Sant Boi. Encara que les etiquetes penjades a la nostra ciutat portin la marca de la follia, podem tenir el goig de trobar esdeveniments dignes de qualsevol capital.

Un altre exemple és la programació que porta a l’Escola BlaiNet les Joventuts Musicals del Baix Llobregat. Cal recordar la magnífica actuació de Miguel Bonal el passat 17 d’octubre. El solista, que toca la viola de gamba de manera excel.lent, va interpretar diferents obres del repertori musical antic i modern. Més enllà del Marin Marais de “Les veus humanes”, retratat a la pel.lícula “Tots els matins del món”, va tocar Hume, Telemann, Bach o Abel, i una composició moderna que va mostrar son nivell de mestria. L’aragonès és una promesa que ha de madurar i harmonitzar amb el seu esperit. Ganes no li en falten, i venir a l’Esmuc és un bona experiència. Demostra una gran bona voluntat, fins i tot en el seu català molt correcte. El proper concert serà el dia 30 de novembre a dos quarts de vuit per Miquel Muñoz al violí, i Lluís Rodríguez al piano, amb dues sonates, una de Schumann i l’altra de Cesar frank.

De vegades et trobes que coincideixen actes de molta qualitat, perquè aquell mateix dimecres es farà la presentació a la nostra ciutat del poemari del santboià Carles Ribó. Es titula “Cendra batuda pel Vent”, editada aquest 2022 per Anem, i que va rebre el Premi Grandalla 2021. Es farà també el dia 30 de novembre, diada de Sant Andreu, a dos quarts de 7 al saló dels Cinemes de Can Castellet. Els poemes expressen els sentiments viscuts durant la separació d’una parella. La seva qualitat formal i de contingut són molt altes. No us ho perdeu, no us quedeu escarxofats i morts d’avorriment. Sortiu i viviu aquestos moments que com estrelles ens acompanyen damunt del cel de Sant Boi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SANT POL, SANT POL

0

Vam passar el cap de setmana a Sant Pol de Mar, d’aquells llocs que quan passes amb el tren sempre et dius que hi baixaries, només per veure l’ermità. De fet, el poble té forma de barca, avarada a la platja, entre l’ermità i l’església. Al darrera els blocs d’apartaments i les carreteres. Les cases i les torres arrapades al vessant dels turons. El poble conserva l’esperit de pescadors i estiuejants que es barregen amb els turistes més moderns. Les seves platges s’allarguen entre caps i rieres, els quals fan de miradors i de camins amb l’interior, pujant cap a la Vallalta. Malgrat que l’Hispània de la Carme Ruscalleda està tancat, al seu costat han obert el Jardí. I d’altres restaurants mantenen un bon nivell gastronòmic, el cap de setmana tot reservat malgrat la crisi, per segons qui.

Per crisi gran, la que va viure Sant Pol durant la Guerra de Successió. Els plafons metàl.lics que es troben al costat de l’església expliquen prou bé tot allò que van patir per ser plaça austriacista. A més podem comptar amb el dietari que va escriure un prohom arenyenc de la casa Bellsolell, i el paper que van desenvolupar les tropes d’Ermengol Amill per aquell territori. Podeu llegir-ho en el llibre “Poso per Memòria” de Francesc Forn, editat per Crea’tCal el 2014.  Ens adonarem de la revolta que va provocar la monarquia borbònica amb els impostos que posaren als catalans a partir del 1713 per entendre la resistència a ultrança. Després del 1714 el cadastre i altres taxes van arrossegar el país a la misèria. Això sense comptar que no haguessin patit la repressió que li van aplicar els borbons. Sant Pol va ser saquejat i cremat. L’antiga església de Sant Jaume va ser destruïda perquè les campanes van avisar que arribava la tropa, i la gent es va escapar. Els de Calella, el poble veí, se’n reien dient “Sant Pol, manta i gent berganta”, perquè no tenien ni teulat a les cases.

D’aquí se’n deriva l’altra dita més estesa, de “Sant Pol, quina hora és?” parlant de l’anècdota del rellotge de sol cobert perquè no és mullés. Els de Sant Pol, quan els hi fan la pregunta tenen a punt una altra resposta. “Sant Pol, quina hora és? L’hora de recuperar els nostres drets!”. I així estem, aguantant els xàfecs com podem, i si cal, plantant cara. De fet, així estem tots els catalans, que diuen que plou… fins que torni a sortir el sol. Jo recomano a tothom fer l’exercici de la ruta dels Tres Turons. Un tros passa pel puig de l’Home Mort, i només de sentir-ho ja ens posem a tremolar, fins i tot han fet una desviació per no haver d’enfilar-s’hi. Quan veus la pujada al cim per una pista tant dreta, feta de xaragalls i argila, ja penses que no hi arribaràs. Però quan t’hi poses, veus que sempre hi ha un lloc on posar el peu, i malgrat que anem torts, arribem a dalt de tot. La baixada també impressiona, però es pot fer de la mateixa manera. Ja ho sabeu, aprofiteu algun dia per fer estança a Sant Pol, i us refareu del tot.

TROBADORES DE L’ATZUR

0

Aquest vespre a Sant Boi, mentre la majoria de la gent sopava encara als bars i terrasses, seguint la rutina setmanal, a Cal Ninyo hem pogut veure brillar tres estels enmig de la nit. S’havia programat a les 9, i una mica més, el concert del grup de música batejat com Atzur. Tres noies que de la mà del Ricard Ros han aterrat a Sant Boi, baixant de la terra alta del Lluçanès. No ens enganyem, ha estat un concert encara força familiar i d’amics. Però un concert molt necessari per a aquest grup que comença a volar i desplegar les ales.

Un grup amb una forta personalitat, que adapta la tradició musical als temps moderns. No fan una còpia, sinó que saben composar unes cançons originals, amb unes lletres compromeses. S’aconsegueix que la melodia i els cors acompanyin amb seny i sentiment. Les veus van seguint el fil dels instruments i la tonada donant aquest color d’atzur que tenyeix la seva música. Potser la Maria Mercè Marçal estaria contenta d’escoltar-les. Són noves trobadores que prenen el relleu a les nostres trobairitz. Encara són novelles, però poden aportar molt a la música. Escolten, que no és poc, Pau Riba, o Marala, i d’aquí en fan versions pròpies. Què més podem demanar? La Mar, la Laia, i la Montse es van fent camí entre aquestes cançons. Les anirem seguint, de prop o de lluny, perquè tenen molt a dir.

 

EL COMTAT GÒTIC DE BESALÚ

0

Quins misteris podem trobar a Besalú? La població presenta una arquitectura d’un gran nivell, reflex d’uns segles de gran prosperitat. La fàbrica de les seves esglésies es pot  trobar escampada per la major part del comtat, i de manera molt semblant seguint un model determinat. És un romànic que comença a aixecar i estirar la nau central. Si el comtat s’estén per un territori que va de la plana fins a les valls pirinenques, Besalú concentra el poder religiós vinculat a la Gàl.lia Narbonesa tal com s’exposa en l’acta de consagració de l’església del Sant Sepulcre. No existeix pas una frontera determinada, és un conjunt harmònic que treballa en grup per aixecar una societat feudal.

A Besalú trobarem Sant Pere, Santa Maria, etc… i a les afores el camí que porta a Beuda. El qual també ens mena a Santa Maria de Palera, i ben a prop, al Sant Sepulcre. No gaire lluny Sant Pere de Lligordà. Totes elles també segueixen un cert model d’èxit garantit, pensat per durar segles. L’església del Sant Sepulcre és una de les sorpreses del nostre país: poder fer el pelegrinatge per a tothom que no pot anar fins a Jerusalem. L’acta de consagració del monestir aplega bisbes i arquebisbes de tota la Gòthia. Doncs Sant Pere de Roda acull a tothom per mar, també la Veracreu, a l’església de Santa Helena. Aleshores el Sant Sepulcre els acull per terra.  Les relíquies són un mitjà per acostar-se a Déu, als sants, per relligar aquest món amb la creença de l’altre.

Cal una nova fe, ara que s’esvaeixen els Déus pagans, potser llatins i grecs. Potser també els gals o celtes, tal com diuen els textos llatins amb “Bisuldunum”, etc… que Corominas diu que seria celta. Però la nova societat té una presència germànica preponderant. I si els noms que coneixem són més aviat goths?. Ens trobem amb Besalú, amb un “Weisel-Ort”, lloc de saviesa, on la paraula “Weih” vol dir altar, sagrat. Si ens anem cap a Palera, seria un derivat de “Pfals”, un conjunt de cingleres. I camí de Beuda, ens trobem amb la paraula “Weide”, que vol dir pastures… Per Lligordà… “Liegen”, que vol dir llit, jeure, “lieg-ort-alt”.

El cas és que des de la Garrotxa és dominava el comtat de l’Empordà i els passos des del Rosselló. Per això Pere el Gran es va retirar a Besalú durant la Croada. Des d’allà tenia un bon ventall d’opcions per controlar els camins de la plana, i els rius entre el Fluvià i el Ter. Faltava dominar el mar, i per això, el triomf de les esquadres catalanes va posar els francs entre l’espasa i la paret.  Què seria de Cathalunha si no haguessin tingut una mínima esperança de victòria, de fe en la Justícia? Així com cerquem la veritat a palpentes, enmig de la foscor, per trobar els camins de dins, i els que porten enfora. Per això, el comtat de Besalú s’aixeca a les esquenes de les muntanyes, d’on sorgeixen llurs rius.

EL FALCÓ MALTÈS

0

Qui no ha vista la pel.lícula de cinema negre “El Falcó Maltès” protagonitzada per Humphrey Bogart? La trama gira al voltant de la recerca d’un tresor, un falcó ple de joies  que l’Emperador Carles I havia de rebre dels Cavallers de Sant Joan quan es van establir a Malta. Aquesta film presenta tota una sèrie de personatges que volen apoderar-se de l’estatueta, i per fer-ho, són capaços de tot. D’enredar als amics i als enemics, de robar i, si cal, matar. L’ambició i la cobdícia enceguen el cor i els ulls de tot aquell qui va al darrera.

Només es pot sortir d’aquesta espiral de destrucció si mantenim els ulls oberts i l’esperit prou net per contemplar la veritat. Cal estar atent als senyals, alguns ens poden despistar, però d’altres ens ajudaran a trobar el camí. El camí que van encetar els catalans amb la conquesta del Regne de Sicília. Al segle XIII va arribar l’estol de Pere el Gran a l’arxipèlag de Malta, amb Gozzo i Comino, tal com explica Ramon Muntaner a la seva Crònica. Durant uns tres segles, Malta pertanyia al Regne de Sicília, el qual estava dintre de la Confederació Catalano-Aragonesa. Fins al segle XVIII encara estarà sota l‘Orde dels Cavallers de Malta, el qual encara és viu i reconegut com a organització internacional.

D’aquells anys ha quedat una capa de sutge interessat, que només passar el dit es comença a trobar allò que s’ha amagat als catalans. Tal com va ser el retrobament amb l’Alguer a Sardenya, i el paper bo i dolent que vam tenir els catalans a l’illa sarda, també ara es comença a retrobar el tresor dels catalans a l’illa de Malta. Allò que vam portar de dolent, però també tot allò que vam portar de bo, i que vam recollir de Malta. Unes quantes proves s’exposen en el darrer llibre del Jordi Bilbeny. “Redescobrint la Malta Catalana” editada per Librooks. No és un llibre com els anteriors, ple d’anotacions històriques. Més aviat és un quadern de viatge on s’apleguen força evidències sobre la presència catalana a l’arxipèlag. I amb prou seny, deixa el camp obert perquè altres historiadors vulguin aprofundir en aquestes petjades.

Em fa gràcia que s’acusi als historiadors de INH de fer servir la tècnica de manipulació anomenada “cherry picking”. En català seria anar a collir cireres, més clar i català. Però amb altres llibres, i amb aquest sobretot, es pot veure que el cistell de les cireres comença a vessar pels quatre costats. Estic molt content que els nostres amics de la revista Sàpiens comencin a organitzar també viatges a Malta. Com més serem, més riurem. De fet, com més falcons volin per sobre de Malta, més podrem veure els estols plens de mariners catalans. I això serà també ocasió per fer una altra pel.lícula digna de Hollywood, amb permís del Bogart.

CIRCUS BESALÚ

0

Volíem aprofitar el darrer cap de setmana d’agost per descansar una mica. Vam triar Besalú, sense adonar-nos que es feia la fira de Besalú Medieval. Dissabte ple de gom a gom. Malgrat que no era la idea prevista, va ser força entretingut. El nostre país presenta uns decorats magnífics per a aquest gènere d’animació. I ja fa dècades que s’hi treballa amb força qualitat. Fira dels Trobadors a Castelló d’Empúries, Sant Jordi a Montblanc, a Vic, etc… Potser als pobles es representaven les obres de teatre com el Retaule de Sant Ermengol, i ara s’ha portat tot més als carrers i places. Amb una barreja de gèneres mediàtics: sèries, videojocs, exhibicions… Fins i tot el circ ha sortit de l’envelat, i ara s’escampa per tots els racons del poble. Serà casualitat o no, a Besalú van substituir el Museu de les Miniatures pel Museu del Circ. Ara ja no es porta la distinció entre els “tontos” i els “espavilats”, sinó entre els “bons” i els “dolents”.

Quina mena de pallasso triaria avui el filòsof Kierkegaard per exposar la seva paradoxa? La pregunta que em faig és quina mena de públic tindríem avui? Ahir a la nit van passar el magnífic documental “De Caligari a Hitler” per la cadena BTV. Què ensenya el cine que nosaltres mateixos no veiem? era la pregunta reiterada. En Sigfried Kracauer exposa en el seu llibre una panoràmica d’aquells anys sense judicar, una contemplació de la vida d’aleshores, que ens corprèn per les semblances actuals. Però hi ha gaire diferència amb Na Cassandra de la Guerra de Troia?

Cerquem refugi en un passat idealitzat, sigui el dels grecs, romans, o dels medievals,  fora d’aquest present conflictiu. Atracció del passat, melangia, juguem amb el passat per no esguardar l’ara i aquí. Ens esvera més pensar en el futur, perquè no hi ha una utopia ni un paradís cap on valgui la pena caminar-hi. Gaudir de l’espectacle és sa, l’ànima ho desitja, però l’esperit necessita enfilar-se tocant de peus a terra. Fins i tot les bombolles de sabó necessiten l’alè que les impulsa fora de l’anella. Cal observar les bombolles per poder descobrir les coses que se’ns amaguen. Perquè la nostra mirada no contempla tot allò que té al davant. Voldria esmentar l’excel·lent article del Manuel Pimentel adés publicat a internet. Parla dels temps mentiders,  però sobretot de com ens eduquen per condicionar les nostres observacions.

VALL DE BOÍ I COMTAT D’ERILL

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Aquest estiu vam passar una setmana intensa a l’Alta Ribagorça. Un dia agraït a Pont de Suert, per agafar l’autobús de línia, i després el Bus del Parc que ens va portar fins a Barruera. Aquest poble va ser el punt de partida per a les visites i passejades per la Vall de Boí. A més de veure el romànic que teníem al nostre abast, vam gaudir del Camí de l’Aigua. Aquesta ruta va seguint el curs de la Noguera de Tor, que desemboca a la Ribagorçana, i aprofita els camins antics que connectaven els pobles i llocs entre ells. Malgrat la calor i els desnivells, està prou ben marcada. Els arbres de ribera i avellaners ens fan de para-sols força estona, quin goig poder gaudir d’aquestos camins! Tot un tresor rebut en herència dels nostres avantpassats.

Aquesta vall aplega altes muntanyes i prats, amb collades que les connecten amb les valls del costat. Per això, si a l’est tenim el Pallars, a l’oest trobarem la Ribagorça. Des de feia segles, la seva gent vivia sobretot de la ramaderia. El món medieval va organitzar les parròquies i els seus pobles. Entre el comtat de llevant i el de ponent, va anar creixent la baronia d’Erill.  I a cada església s’aplegava la gent, sota l’esguard dels senyors feudals. Fossin el bisbe de Pallars o la Ribagorça, o el senyor d’Erill. Aleshores a partir del segle X s’anaren posant els noms de cada lloc. La vall té forma d’arc, es va doblegant seguint la Noguera, tal com diu el nom de “Boí” que derivaria del germànic “bogen” o “bug”, que fa “bôgus” en gòtic, com un colze o articulació.

A Barruera trobem que el poble antic davallava de la solana, seguint el barranc. Pocs arbres n’hi han, “baar” en germànic vol dir nu, despullat, amb formes com “barer” o “barwer”. Davant mateix el poble de Durro, que s’enfila per connectar amb la Vall Fosca. “Durch” vol dir a través, per enmig, i “Olt” antic o alt. Riu avall trobàvem el poble de Llesp, vindria del germànic “Letzt” que vol dir l’ultim, en aquest cas de la nostra vall, un topònim que també veiem en altres llocs com Les, Lles o Llessui, ben a la vora, a l’Aran o al Pallars, amb el mateix significat.

Estaré content si l’encerto més que l’erro, per poder donar el significat d’Erill, el qual derivaria de “Ehre” que vol dir noble, i faria “Ehre-lich” per esdevenir un ennoblit Erill. Sigui Erill la Vall o Erill Castell, tots són de la potestat. Què més podem dir, encara de Saraís, una esgarrapada, “scharren”? O Cardet, de “karg” que vol dir cercle, com Cardona o Cardó? País de muntanya, amb bona aigua, que espera amb neguit també la pluja. Feia dècades que no es veia una sequera tan gran. “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu” preguem dins del temple, contemplem la llum dels nostres artistes, que agafant l’art del món romà el van transformar en una visió original i corprenedora. I preguem fora, enmig d’aquest cims que ens obliguen a alçar el cap per contemplar els núvols, i el cel de dia i de nit.

REFUGIS CULTURALS ESTIUENCS

0
Publicat el 5 d'agost de 2022

Aquest estiu del 2022 es recordarà per la sequera i les perllongades jornades de calor, dia i nit, que han convertit Catalunya en un país semblant al Brasil. El lema de “mais samba e menos trabalhar” s’ha encomanat sobretot a la classe política. Pel que fa a la gent, va tirant com pot. Com sempre s’ha fet a l’estiu, qui marxa bé, i qui no també. Caldria anar més enllà dels festivals de música, i de les festes majors, per recordar que hem de ballar molt més. Ara molta cosa es fa enllaunada, i la gent jove ha perdut el gust per les propostes més personals. Ja poden anar donant beques culturals, que més aviat serveix de “sopa boba”.

Per als que cerquem camins nous, que no ens facin tornar a la nostàlgia juvenil, caldria aventurar-se per llocs i moments fora dels circuits establerts. Al mateix Empordà podem trobar propostes originals, com actuacions als patis d’alguns hotels, com el Plaja de Palafrugell. Vam gaudir de l’actuació de la Tona Gafarot a una hora propícia per al còctel abans de sopar, a les 8 del vespre. Altres dies l’hotel ha programat més cantants, amb prou diversitat d’estils. Si les cantades d’havaneres a Calella estan bé, o el Festival de Cap Roig, encara és millor trobar aquestes altres opcions.

Malgrat el dol pel recent traspàs de l’artista Rodolfo Candelaria, a Palafrugell senties parlar a la gent d’ell. Així era recordat, amb obra seva exposada a peu de carrer i en altres establiments. D’altres prenen el relleu, fent un nou camí. Mentre al teatre es projectaven films actuals, a la planta superior podíem gaudir de l’exposició titulada “A la Panxa del Bou!” del begurenc Pedro Osuna, amb unes il.lustracions fantàstiques de contes populars. El cartell de la Festa Major d’enguany era seva, i Santa Margarida acompanyava complaent el Drac del programa.

I si de calor en feia a tot arreu, encara podíem aprofitar el dia per visitar les fundacions que es troben al mateix poble. No tenim excuses amb el Tiquet conjunt per 10€. Espais per contemplar i pensar, embolcallats per la fresca de l’aire condicionat. Podíem esmentar la Fundació Pla, que a més de fer recordança de l’escriptor, tenia una bona exposició recordant els contactes amb el Joan Fuster. Dos intel.lectuals, en plena competència, a veure qui escrivia més, i sobretot, qui fumava i bevia més. Dos homenots, per ells mateixos, que han encès moltes llums enmig de la nostra cultura escanyada. Quin goig poder veure una persona llegint en Josep Pla aquest estiu sota l’ombra d’un arbre a la Vall de Boí!

Altres fars culturals, potser no tant alts, no són fets per donar llum, sinó per tenir aigua a pressió. Com la torre de l’aigua que es pot visitar a davant del Museu del Suro. Aquesta torre és l’equivalent Eiffel per Palafrugell, dalt de tot, ben agafats a la barana quan bufa la tramuntana, podrem contemplar  l’Empordanet i els Pirineus en dia clar. Els plafons són ben explicatius, i si aneu al Museu del Suro, amb noves sales renovades, encara ho entendreu millor. A la part inferior també es poden veure obres d’art amb deler. Sense caminar gaire, a davant mateix trobareu Can Mario, una de les seus de la Fundació Vila Casas. Allà podeu caminar amunt i avall observant l’exposició temporal del Subirachs. A la resta d’espai trobareu un conjunt d’art modern impressionant, una col.lecció ben triada i escollida de diferents artistes del segle XX i XXI. Noms de renom, i obres ben representatives de cadascun, de menes i formats variats: sigui un Plensa, un Tàpies, un Subirachs, i molts d’altres d’origen estranger.

A més de despertar l’esperit, ens permeten completar la nostra educació. Des de petits no hem de perdre aquesta dimensió de la nostra vida, ni tant sols quan ens fem més grans. Cal esmentar la presència de la Fundació Pallach també a Palafrugell. L’aniversari el 2020 del pedagog i polític Josep Pallach va passar desapercebuda enmig del maremagnum plaguèmic. Per sort, allà estan per projectar més llum enmig dels mars foscos i les tempestes del món contemporani. Els fars hi són per guiar-nos a bon port, i a la platja assolellada, on ens espera l’estimada.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

RIBAGORCES

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l’Alta Ribagorça. Mentre l’autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d’una comunitat autònoma a l’altra,  d’Aragó a Catalunya, d’una província a l’altra. De fet, Catalunya s’estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s’estenen en aquest braç del Montsec d’Es Tall, amb article salat. Com explica l’entrada d’En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d’Escales.

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l’Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l’aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d’una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s’hi atura gaire camí de la Vall d’Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d’autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d’una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d’Alemanya que s’estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l’Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l’Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l’Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l’augment de la circulació en els mesos d’estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l’autobús sota la calor del sol.

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l’Aran. Allò de l’Aneto, posat pel nom d’aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com “les Maleïtes”. En plural i femení, i com el significat s’havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d’aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l’esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d’aplicar l’etimologia gòtica, podem trobar la paraula “Mal”, que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula “Leite”, que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem “hleida”. Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d’aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

Publicat dins de Cultura, Societat, Toponímia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

0

El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s’ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l’anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l’alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc… són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu “logos” i el seu “arqué”. Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l’aïllament és l’arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l’occidental com l’oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s’escrivia aquesta consonant en una paraula si no s’hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l’accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d’una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d’entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L’exemple de les paraules angleses “shit” i “sheet” és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d’elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l’accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d’Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l’evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

Publicat dins de Cultura, Història, Toponímia i etiquetada amb | Deixa un comentari

LLAURANT EL CAMP AL SEGLE XVIII

0

Hem acabat de llegir el llibre d’Ernest Lluch “La Catalunya vençuda del segle XVIII”. Editat per Edicions 62 l’any 1996, quatre anys abans del seu assassinat l’any 2000. El subtítol és “Foscors i clarors de la Il.lustració”. Un excel.lent treball del professor que explora la situació del país després de la derrota de la Guerra de Successió. La conquesta va esclavitzar Catalunya, perdent la seva sobirania, i va encetar el genocidi cultural i lingüístic per part de l’Imperi Espanyol. Tot i ser un conflicte clarament internacional, els resultats per al nostre poble van ser especialment durs. Finia la nació amb glòria, com esmentava Rafael de Casanova. I si es va perdre la casa, almenys es van poder salvar els mobles.

Precisament el Decret de Nova Planta va permetre el manteniment del dret civil privat català. I mentre la monarquia espanyola no legislés en aquest camp, eren vigents els usatges. Aquest pacte de mínims, que permetia als Borbons dir que respectava el dret dels catalans d’acord amb el Tractat d’Utrecht, encetava el joc del gat i la rata. Fins a dia d’avui, al Regne de València estan reclamant el restabliment dels Furs. Com que aquest tema no ha estat tocat en el llibre d’En Lluch, en vull fer esment per entendre la capacitat de mantenir la societat “civil” enmig de la desfeta.

Sí que cal valorar amb molt d’interès l’exposició del desenvolupament teòric i aplicat dels corrents econòmics, tant dintre de l’imperi, com els que arriben de fora. És evident que es mantenen els canals de comunicació internacionals, i com les ideologies il·lustrades arriben des de fora malgrat la presència de la Inquisició. Evidentment, la Inquisició Espanyola fa una bona feina perquè les propostes reformistes només es podran emmarcar des d’un punt de vista utilitarista per als Borbons. Precisament caldria recalcar el paper decisiu de la censura dels llibres, tal com ha estat expressat per Jordi Bilbeny i altres historiadors catalans. La transmissió de les idees es fa des de la llengua francesa, aleshores la llengua franca internacional, al castellà mitjançant traduccions i publicacions controlades.

És interessant observar com es reben a l’Imperi les idees il·lustrades des de França. Però des del punt de vista català, tant català com aragonès, els nostres il·lustrats posen l’accent en els models que arriben des del Regne de Prússia, i també des l’Imperi Austro-Hongarès. No deixaran de reivindicar la possibilitat de recuperar el dret públic, o una fórmula mixta, seguint els models germànics, i si cal, estant atents al model anglosaxó. De fet, els nostres funcionaris catalans, que treballen dintre de l’administració borbònica no deixaran passar cap oportunitat favorable per redreçar el país durant tot el segle XVIII.

Una tasca formidable que es personifica en Francesc Romà i Rossell. Va acompanyat de força més gent que ajuden a elaborar “Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces”. Aquest llibre s’imprimirà l’any 1768 a Madrid. Altres documents no tindran tanta sort, es quedaran sense editar al seu moment, i la seva circulació quedarà restringida a membres de l’administració, i en cercles culturals restringits. El projecte il·lustrat català està molt ben exposat amb els tres textos que l’estudiós Lluch ens mostra. El primer “Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona”. El segon “Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes”, que es complementarien amb el “Diccionario catalan-castellano-latino” i la “Gramàtica” de Ballot. I el tercer el “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona.

Fixem-nos que tots tres s’editaran les últimes dècades del segle XVIII, en castellà, i on la ciutat de Barcelona assumeix la representació dels seus interessos, i en segon terme els del Principat.  Uns interessos econòmics molt explícits, a favor del proteccionisme i d’un mercat intern per la Península gràcies a la xarxa de mercaders, i d’un mercat extern, que vol accedir directament a les colònies americanes. Pel que fa als interessos culturals, malgrat que estiguin escrits en castellà, tant el diccionari d’escriptors, com el diccionari de la llengua, posaran les bases per poder redreçar la llengua a partir del segle XIX, i per tant, donar pas a la Renaixença. Cal fer esment que el Diccionario Catalan és un autèntic diccionari de la llengua catalana, i que tant el castellà com el llatí apareixen com a vocabularis.

Voldria esmentar també que l’exèrcit d’ocupació borbònic permetrà mantenir un mercat intern dependent, però que permetrà una part de l’estalvi per encetar el segle XIX amb un desenvolupament econòmic capitalista, en lluita amb els drets antics encara vigents a Catalunya. Mentre aquí arriben tropes estrangeres, els catalans són enviats a les colònies americanes on no representen cap amenaça per a la monarquia borbònica. Els fills dels austriacistes formen part de l’exèrcit, com és el cas paradigmàtic de Gaspar de Portolà. Fixeu-vos que el mateix Romà i Rossell és enviat com a regent de l’Audiència de Nueva España. Entre el traspàs del Virrei Bucareli i l’arribada de Martin de Mayorga. Malgrat les peticions de retorn per motius de salut, morirà a Mèxic. En aquells moments s’està fent l’exploració de l’Alta Califòrnia, i Portolà està acompanyat per Juníper Serra.

Mentre uns anaven a fer les Amèriques, d’altres llauraven els camps del nostre país per poder plantar i recollir el fruit de la propera collita. I encara n’hi hauran moltes més collites. Malgrat que avui dia són temps difícils per a tothom, no oblidem l’exemple de gent que ha treballat sense descans per millorar les condicions polítiques i socials, no només de la nostra nació, sinó també d’altres pobles. Què en farem de tot allò que hem ofert per redreçar un imperi en decadència? Les forces s’esgoten, i els ànims ja no volen ni sentir parlar de restablir ponts, malgrat que la propaganda oficial així ho publiciti.

REFRESCANT RIPOLLÈS

0
Publicat el 15 de juny de 2022

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d’un final d’etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una “Sonsolunya”… Per això, vull recordar que randallaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l’estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb “Randalieren in der Stadt”. Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d’altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l’afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l’Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l’infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d’Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d’anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t’atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d’anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S’ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s’ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S’ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d’aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

CRÒNIQUES IMPERIALS DE RAMON MUNTANER

0
Publicat el 7 de juny de 2022

Continuant amb la recerca de llibres pels llocs d’intercanvi trobem la “Crònica de Ramon Muntaner”. Una edició feta pel diari El Mundo, com a col.lecció de butxaca de les Millors Obres de la Literatura Catalana, editada el 2004 en dos volums. Fins i tot, d’aquest diari hem pogut treure alguna cosa de profit. Suposo que no se la van arribar a llegir, perquè amb l’aparició del nom d’Espanya ja es tenien per satisfets. Feliç ignorància, l’Espanya que podeu trobar és la Hispània dominada pels llinatges catalans. Una Hispània on tots els espanyols parlen, llegeixen i escriuen en català i aragonès.

Ramon Muntaner escriu la seva crònica com a testimoni viu i directe d’aquella època. És un cronista, i protagonista d’aquells esdeveniments. És clar que exposa el seu punt de vista, sense separar la part objectiva de la subjectiva, de manera honesta. Si fos un periodista se li podria criticar, però què més us he de dir?. Des de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons IV d’Aragó a Saragossa va desfilant cada un dels protagonistes d’una època imperial. Parla de llur capteniment i de les raons que els movien. A més de la glòria, la riquesa entesa com a donació, també la lluita i la defensa del dret, així com la creença en Déu com a garant de tot lo món. Llegint la crònica podem entendre que el Tirant lo Blanc segueix una tradició literària de segles.

Una època d’expansió del llinatge, i de la creació d’un imperi al Mediterrani. Amb el centre a Catalunya i l’Aragó. La crònica acaba amb la coronació d’Alfons a Saragossa. És l’apogeu abans de la Pesta Negra que assolaria tot Europa. Però l’esplendor de la cerimònia ha durat per segles. Allà hi van acudir tots els membres de la noblesa vinculats a la Corona. No només per sang, també com a vassalls. Fem la llista:  el mateix Alfons, Rei  d’Aragó, l’Arquebisbe de Saragossa. Amb el títol de Comte de Barcelona,  sobirà de Catalunya. El sobirà del Regne de València. El del Regne de Mallorca, que a més és comte de Cerdanya, Rosselló, Conflent i senyor de Montpeller. El del Regne de Sicília. El del Regne de Sardenya, el Jutge, i l’Arquebisbe d’Arborea. I és clar, el del Regne de Castella, i l’Arquebisbe de Toledo. Tots dos catalans, per cert. Perquè el Regne d’Aragó manava sobre el Regne de Castella, aquestos últims eren vassalls. Com ho era el Regne de Tunis, o l’illa de Gerba.

Si la terra portava quatre barres, la mar també. Llegiu les grans proeses de la marina catalana, dels grans almiralls, com Corral Llança, Roger de Llòria, etc… de la infanteria i sirvents, és a dir, soldats, i dels nostres “marines”, els almogàvers. Gairebé un segle ha passat des de la conquesta de València fins a l’existència dels Ducats d’Atenes i Neopàtria a la Romania. Salvatjades se’n van fer, no tantes com les dels enemics: el Regne de França. El papa Martí, francès abans que Apòstol. El Regne de la Provença, i Nàpols, encapçalats pel rei Carles de la casa d’Anjou. Sort que gràcies a Frederic Mistral i Víctor Balaguer, els catalans i provençals vam fer les paus segles més tard, aixecant la Copa Santa. I això que tots els regnes tenien llaços de sang per llurs matrimonis i descendència. Encara ressonen les lluites amb el pisans, i sobretot amb els genovesos. Com podia ser Colom genovès, i que el rei Ferran II d’Aragó pagués els viatges, si estaven en guerra pel control del Mediterrani Occidental?.

Si seguiu sèries per tots els canals, i per tot arreu, us recomano que llegiu sencera la Crònica de Ramon Muntaner. No us toldrà pas, i menys si la podeu gaudir en llengua catalana. D’això en treureu gran profit, i riqueses sens fi. Potser més endavant podrem acostar-nos a frare Roger de Flor, i sos almogàvers per la Romania, de les lluites per Constantinoble, per l’Anatoli, les lluites i aliances amb grecs, turcs, i francs. Continuarà, i continuarem.

FORTIFICANT LA DEFENSA DE COLOM

0
Publicat el 7 de juny de 2022

En el dret català existeix el procés de fortificació. Es tracta de recollir i endreçar les proves per poder ensenyar-les davant del tribunal en el judici, tant a favor com en contra de l’acusat. Cal recordar que la finalitat és la de conèixer la veritat, i des d’aquí, fer justícia. No és gaire diferent de com s’hauria de fer sempre, malgrat que sovint existeixen prejudicis i factors aliens que enterboleixen el veredicte.

S’ha parlat molt sobre Cristòfor Colom, i s’han dit moltes coses que escapen del sentit comú més elemental. D’entrada diré que era català, i m’acolliré a la tradició popular catalana, que el feia fill del nostre país. Una transmissió oral transmesa de pares a fills, és a dir, no apresa a les escoles ni universitats oficials. D’això es diu que és una llegenda. Però si anem a veure el context de l’època, podem concloure que el marc jurídic de les Capitulacions, del Virregnat, i del Procés contra Colom tot se seguia com a vassall d’Aragó. Ja està ben explicat en el llibre “Príncep de Catalunya” del Jordi Bilbeny. Què més podem dir? Doncs si tenim en compte el context, en el segle XX no seria possible que Itàlia arribés a la lluna, oi? Qui va arribar a la lluna en aquest segle? Doncs el Estats Units, i el primer satèl·lit el va posar en òrbita la URSS. Qui tenia la capacitat, coneixements, professionals per poder arribar a Amèrica i tornar amb èxit al segle XV? Doncs els catalans.

Tot això molta gent no s’ho vol creure perquè contradiu lo que li han explicat, sobretot des del principi d’autoritat acadèmica, i sobretot des del poder establert. Per tant cal anar fortificant la defensa de Colom com a català. I aquestes proves, si es volen més detallades, estan molt ben exposades en el llibre “Cristòfor Colom i l’Amèrica Catalana”, del mateix Bilbeny editada per Librooks l’any 2021.

És un recull d’articles que tracten en detall diferents característiques del Descobriment, i quina relació tenen amb el Colom català.  Continuem tocant el marc jurídic amb el testament d’Isabel de Castella, amb el Virregnat i l’organització dels primers establiments, així com l’aplicació del dret català. Altres apunten a la preparació de les expedicions: el finançament amb ducats, les troballes a la Llotja de Barcelona, els ports de sortida. Els aspectes tècnics de la navegació, com la precisió dels portolans, o l’ús de la llegua marítima catalana. Parlem dels textos com el Fènix de Catalunya o els Col.loquis de Tortosa que esmenten el Descobriment. A més de la gent que hi va participar: els mariners, i les seves cançons, o les traces lingüístiques i fonètiques que deixarien els primers colons, com el sesseig.

Però més enllà de les aportacions d’aquest historiador, vull recalcar que hi ha més gent que està tocant altres aspectes de la història catalana. Per exemple, la tasca del Lluís Mandado des del punt de vista de la literatura catalana, i el seu simbolisme, ens fan observar altres punts d’interès. Evidentment, cal acceptar algun error puntual, però si els fonaments de la fortificació són sòlids, la perspectiva global ens ajuda a veure-ho com cal. No ho dubteu, llegiu el llibre del Jordi Bilbeny, i digueu quines coses no estan ben exposades i demostrades. El redescobriment la nostra història és tant important per a nosaltres com el descobriment d’Amèrica ho és per a tothom.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

PAUS DE PAPER

0
Publicat el 7 de maig de 2022

A la paperera que es troba davant d’una escola vam trobar un dels folis que els alumnes havien pintat i penjat a la façana. Acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna, des del món educatiu es volia fer una protesta simbòlica contra la guerra. Per desgràcia, no ha tingut gaire efecte. Al costat del símbol doblegat, una llauna d’un refresc amb la marca comercial de “Monster”, que vol dir, és clar, monstre. Una beguda molt consumida pels adolescents, encara més forta que altres de cola. Després diuen que els joves estan que boten, i no m’estranya.

Com veieu, el símbol de la pau ha estat llençat a la paperera de la història, i ben aprop es troben els monstres culpables. A l’Europa de l’Est continua el procés de construcció dels nous estats-nació, i la descomposició dels imperis antics, incloent la Urss. Un procés que ben gestionat, hauria evitat sang i dolor per a tothom. Especialment entre els pobles eslaus. Però els interessos globals han passat al davant. Si Rússia tindrà una victòria pírrica, la Unió Europea s’ha ficat de ple a la ratera.

La traïció als principis democràtics fundacionals dels Tractats europeus, corromputs pels interessos polítics i econòmics dels estats actuals, han portat a una crisi existencial. La política de l’estruç ha escampat l’ou de la serp per tot arreu. L’assetjament dels imperis àrabs, xinès i nord-americans han deixat la EU en retirada. Ara entrem en una nova guerra que donarà pas a un mur d’acer més cap a l’est. Què més podem dir que no sapiguem? Com que ens toca més aprop de casa, podem fer un viatge en el temps. Llegim el llibre de Jaume Bartrolí, “De Sibèria al Tròpic” editat per La Magrana el 2001. Ens fixarem en el recull de les cròniques del viatge que va fer amb el Transiberià l’estiu i la tardor del 1994, poc temps després de la caiguda de la Urss. Molt interessants les reflexions finals del viatge sobre les perspectives futures. És molt clarivident com assenyala la presència d’algun demagog que es recolzi en polítiques ultranacionalistes, fins i tot, seguint un esquema semblant a les dictadures llatinoamericanes, amb un exèrcit recolzant la cúpula del poder, i unes classes populars a remolc.

Quan algú assenyala Putin, no se n’adona que troba la palla a l’ull del veí, i no pas la biga al propi. Zelenski fa el que pot perquè els ucraïnesos no siguin també carn de canó. La comèdia que representava s’ha tornat una tragèdia per al seu poble. Perquè la demagògia s’ha estès per tot el continent, i les lluites pel poder es tornen descarnades i amorals.  Des de l’imperi espanyol ens arriba un magnífic exemple. Dels francesos, cherchez la femme!. Per part dels alemanys, la Merkel ens ha ben mercat a tots. Els britànics han posat els alemanys lluny de la roba, i a veure com quedaran després de la mort de la reina. Les colònies han conquerit l’imperi.

Fa uns anys, durant les vacances d’estiu vam coincidir a l’estació de tren de Colònia amb una parella, el noi parlava català, se sentia ucraïnès, però era conscient que tenia amics russos, i com pressentia el conflicte. De fet, allò que fa avançar els pobles és l’amor i el projecte de futur. Només cal sentir la cançó de Vasilisa per adonar-se’n. Quan no hi ha democràcia, no hi ha pau, no hi ha altre camí que la guerra. Si no és a les bones, a les dolentes. I no cal anar gaire lluny. A la mateixa escola que va penjar aquestos cartells el director va separar un grup de docents qualificades, perquè es van oposar a les seves directrius. Va encetar un assetjament laboral que encara no ha acabat aquest curs. Ja veieu que tot s’aguanta sobre el paper, fins que es mulla. El continent europeu es troba enfangat, perquè d’“aquella pols, vénen aquestos fangs”.