Els Ponts de Sant Boi

Adés celebrem la festivitat de les Mares de Déu Trobades, 8 de setembre. Felicitàrem a les Núries, Meritxells, Flors, Tura, fins i tot a les Montserrat. Aquelles que van restar amagades, amb llur festa celebrem el seu retrobament. Tornen a formar part de la nostra societat, i les tornem a tenir al nostre costat. No es van amagar per voluntat pròpia, com va fer el Fill Pròdig, sinó que contra la seva voluntat les van soterrar per sobreviure a una època terrible. Per això, aquest article el vull dedicar a la nostra Caterina de Cardona, esdevinguda Santa Teresa de Jesús.

Anem cap al Regne de Nàpols, al segle XVI, on hi va viure una dona d’alt llinatge català anomenada Caterina de Cardona.  La seva família la volia obligar a casar contra la seva voluntat. Ella ja hauria triat seguir una vocació d’estudi, i potser religiosa, però la família dels Cardona, grans senyors, volien fer-li un casament arranjat per interessos polítics. A contracor devia cedir als manaments dels pares, perquè era lo més normal en aquella època. També passa molt avui dia, segles després.

L’escollit potser va ser Llorenç II de Mèdici, Duc d’Urbino, gran senyor i de gran cultura. Val a dir que els retrats no el pintaven gaire hermós. Quan hom té prou poder, i no és gaire atractiu, les necessitats sexuals es solucionen per vies alternatives. És a dir, si cal busques o et porten les bagasses que et calen. Per desgràcia, i més en aquella època, la sífilis s’escampava per tot arreu. Ja ho diuen que el nostre Llorenç devia morir d’això. Però mentrestant no es manifesta la malaltia, hom podia patir-la sense saber-ho, i passar-la als altres. La història oficial no diu pas que es fes el matrimoni entre Caterina i Llorenç. En tot cas, si es va fer el matrimoni, després es podia anul.lar per l’Església quan l’esposa entrava a la vida religiosa, encara que hagués tingut criatures. Malgrat que la Caterina quedés embarassada, i a sobre, s’hagués contagiat per la sífilis. El drama està servit.

Allò què sabem és que Llorenç II Metge es va casar amb la senyora Magdalena de la Torre, que provenia de l’Alvèrnia, i que van criar una filla que portava el nom de Caterina de Medici, la futura reina de França. El cas és que quan va morir Llorenç, el mateix any també mor la Magdalena. Massa casualitats. Què devia passar amb la nostra Caterina? Lo més normal era que estigués amagada durant l’embaràs i retirada per tractar-la de la malaltia. Així i tot, la seva salut corria greu perill, i diuen que va haver d’anar a l’hospital de Maria Llong, a Nàpols. Allà va poder reviscolar-se, malgrat que arrossegaria uns greus problemes de salut durant la resta de la seva vida.

Aquest trauma vital, pròpia d’una pecadora, d’una meretriu, provocaria una conversió i confirmació de la missió de la nostra Caterina de Cardona a la vida religiosa. Podem seguir el seu misteri, i podem veure el seu testimoni en aquell segle XVI tant convuls. Si va voler millorar el seu món, es va trobar enmig de la Reforma Protestant i de la Contrareforma Catòlica. La nostra Caterina de Cardona esdevindria la nostra Abadessa del Monestir de Pedralbes, i com la seva voluntat progressista va ser bescanviada per la d’una monja de clausura tridentina?. La nostra Santa Teresa de Jesús il.il·lustrada seria soterrada per la Teresa d’Àvila il.letrada. Ja sabem què “doctores tiene la Iglesia”!.

Perquè Santa Teresa de Jesús va ser declarada Doctora de l’Església Catòlica, i l’any 1602 es va engegar el procés de beatificació a instàncies de l’arquebisbat de Tarragona. Al voltant d’ella giraven una constel.lació de representants polítics i culturals de primera fila en la societat d’aleshores. Si voleu tenir una perspectiva més grossa, us recomano la lectura del llibre de Pep Mayolas. “Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana. Abadessa i Doctora” editat enguany per l’editorial Llibres de l’Índex.

Ara que estan de moda els programes de lladres i policies, de fet sempre ho han estat, des de la novel.la negra, els Krimis alemanys passant pel Sherlock Holmes o l’Agatha Christie, podeu seguir les pistes del crim que van fer amb la nostra Teresa de Jesús. Perquè la van matar simbòlicament, i van enterrar el seu cos a la vista de tothom, perquè ningú sospités què havia fet el poder amb la nostra màrtir. Així la van anomenar quan va morir. És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les feministes contemporànies. I recordant la festivitat de les Mares de Déu Trobades, només podem estar contents de tenir-la un altre cop al nostre costat i celebrar-ho com cal.

Com dèiem en l’anterior article, els pobles anomenats ibers que van viure al territori de l’actual Catalunya tenen uns noms determinats que poden presentar una significació lligada a les llengües cèltiques, continentals, per a les quals el bretó és el més acostat. Hem fet una proposta etimològica per a cadascun dels pobles, la qual va lligada força a les característiques geogràfiques i la seva distribució en el territori.

Vaig deixar per més endavant, algunes altres tesis. Per als Ceretans trobaria la composició de les paraules Ke-rev, la qual parla de “ker”, com a poble, o estimat, en bretó, i de “-rev”, que vol dir neu o gel. Això ens casa amb el seu paisatge, i ens fa veure com va lligat als Airenosis, que també presenten “-rev”. Hem de tenir esment que a l’antiguitat, en aquells segles el clima era més humit i temperat, malgrat la presència de cicles de sequedat. Si parlem de sequedat, hem d’anar a veure els Cessetans. A l’anterior article parlem de Cossetania, i de l’opció de seguir “kuz” que en bretó vol dir occident, que ens posaria els cossetans a la banda ilergeta, gens estrany perquè ja es troben al mig, a la seva frontera, i coincideixen prou amb la distribució lingüística del català oriental i de l’occidental. Tanmateix, m’inclino per una proposta derivada de Kesse, que ens dóna “Ke” altre cop, és a dir, poble o gent, i el sufix “-sse”, que es referiria a la paraula “sec”, tal com es diu en català d’un lloc de secà, eixut i amb poca aigua. Bé, em deixo els Castelani, que pot derivar de “gwazh” que vol dir rierol, i lligat amb això “gwazhied”, que són les venes. Recordeu que les venes de la terra són els rius, tal com es deia en català antic. Però ja no he trobat res més adient.

Voldria acabar recordant que en bretó se’ns presenten algunes paraules significatives referents als celtes o gals. Ja hem vist la importància de “Ker” per parlar de poble, i d’estimació. Així, entenem que “Ke” o “Ge” parlen de la gent, i com podem trobar aquests mutacions, com kw i gw al principi de paraula. Un altre derivat molt important és el de “Kelch”, que vol dir cercle, entendríem també la comunitat o el clan. D’aquí vindria potser el nom que els hi van posar els grecs, és a dir, Keltoi. En fi, caldrà entendre encara la sinonímia entre celtes i gals, tenint en compte qui és el subjecte o l’objecte de la frase segons qui parla, tal com distingim en la gramàtica.

Remenant per les toponímies gòtiques de Catalunya, ens adonem que també es troben presents altres topònims que tenen un origen desconegut, anteriors al llatí. En Joan Coromines de vegades fa alguna proposta sobre aquestes toponímies, i les arriba a denominar sorotàptiques. Un exemple clar és el de Pení, Penedès, etc… derivat de Penn, en celta, cap o turó, i present en la llengua i toponímia de Galiça. De fet, ens adonem que són toponímies d’origen celta o gal, presents al territori de l’actual Principat de manera testimonial. A més a més, comprovem que hi ha manlleus entre les llengües celtes i les germàniques, o coincidències en la denominació i el significat. Un exemple seria el nom de Daró, nom de riu, que pot derivar del Dour, celta, com de l’Ader germànic, el darrer vol dir vena, com vam veure en la toponímia de l’Empordà. Un altre seria la paraula Enk, en bretó, celta continental, com en eng, en germànic, que vol dir estret.

La toponímia ens parla dels paisatges, i de la gent que hi vivia, o hi viu. A més a més, els noms ens parlen d’un significat determinat, encara que moltes vegades el desconeixem. Trobar aquest significat és també l’objectiu d’aquestos estudis. Per això mateix, defensant la tesi de la presència celta o gal.la a Catalunya, anirem a fer propostes sobre els noms de les poblacions anomenades iberes en la historiografia actual. Sabem que ja els grecs parlaven dels keltoi, i pels nostres verals, els dividien en dos grans grups: els ilergetes i els indigetes. I dintre de cada grup podem distribuir els diferents pobles que els conformaven. Provarem d’entendre que el nom assignat també té una correspondència amb la seva distribució geogràfica.

Recordem que els indigetes són els celtes de l’est, i els ilergetes els de l’oest. De l’est, indi, de l’oest, iler. Als pobles indigetes trobem els Laietans, i podem trobar que en bretó “laez” vol dir superior, de dalt, i voldria dir els que estan per sobre del riu Llobregat, que sempre ha fet de frontera. Després ens trobem amb els Ausetans, on trobem “A-us” que vol dir a sobre, a dalt, per sobre del Llobregat, i per sobre dels laietans. Tenim també els Sòrdons al Rosselló, podria derivar de “Korn”, és a dir banya, tal com Cornualla, o la forma que pren entre l’Albera i les Corberes. Més avall dels laietans, trobem la Lacetania, com la Jacetània, podria derivar de “izeloch” que significa inferior, en aquest cas, per sota del Llobregat. Més avall estan els Cossetans, que derivaria de “kuzh” occident, o oest, en bretó. Podem distingir els Lacetans de la branca indigeta, dels Jacetans de la branca ilergeta. Els Jacetans estarien sota els pobles Airenosis, En aquest nom, Ai-ren trobem la paraula “rev” que vol dir neu, gebre, gelat, que ens parlaria de l’Aran i del Pallars. Al costat estan els Andosins, i allà trobaríem la paraula “dor” que vol dir “porta”, tant com l’anglès “door”, i estem parlant dels ports alts de muntanya. En això parlaríem dels congostos, des d’Organyà, a l’Urgell, o Andorra. I si baixem a sota de tot, trobem els Ilercavons, on la paraula “kav” vol dir celler, també soterrani, al sud de tot. Tenim els Bargusis, si “Bar” vol dir home, tenim l’adjectiu “guez” que vol dir salvatge. Bé, deixarem els Cessetans i els Ceretans per potser més endavant. Cal treballar més aquest tema, però per aquí es por fer camí.

Ens arriba també una proposta sobre una inscripció celtibera trobada en un objecte a Gruissan. Podem observar com surt la paraula “Steniotes”, en la qual “ster” en bretó vol dir riu. Parlen potser del riu Ebre, i d’una ciutat a la seva vora. Per això tenim -ge o -ke, que en bretó muten per dir “ker”, que vol dir poble. i després tenim rida o rita, que ens recorda la paraula riba. Ja veieu que sempre intentem trobar on posem el nom i en quin context, o espai geogràfic el situaríem. Encara queda molta feina per fer.

Aquesta setmana he sentit l’expressió “fer palestra” que no es recull ni el Diccionari de l’Enciclopèdia ni en l’Alcover Moll. Els diccionaris expliquen que la palestra és el lloc central en el qual es debaten o plantegen determinats afers. Per això sentim a dir que “surt a la palestra”, com qui surt a un escenari. Però fer palestra amb el verb té un altre significat, un matís una mica diferent. En boca del Joan Basca de Sant Boi de Llobregat, m’ha explicat que quan eren més joves, l’expressió “fer palestra” volia dir quan l’amo de la finca sortia a defensar el tros dels qui entraven als camps a prendre fruita o verdura.  Ell mateix reconeix que feia temps que no la deia, tant antiga com és, però va com l’anell al dit per exposar quin era el nivell literari que teníem, i com cal que defensem la nostra tradició enfront dels que la menyspreen i la fan sentir com una ventafocs.

He estat llegint la narració de “El Cavaller de la Carreta” de Chrétien de Troyes. Editada per Edicions Bromera el 1992, amb la traducció i pròleg de Francesc Machirant. Dintre de la col.lecció juvenil “A la Lluna de València”. El traductor ja n’ha fet altres adaptacions com la de Jacob Xalabín o del mateix Tirant lo Blanc. En el pròleg fa el comentari laudatori de l’autor de Troyes que certament el té merescut. Però trobo que tot s’emmarca en el discurs nacional francès, sense tenir en compte el panorama literari contemporani d’aquells segles. Vull dir que aleshores, als segles XI, XII i XIII, el centre de la producció literària europea estava a la nostra Occitània, i es feia en occità, o en llengua romanç. Precisament Chrétien diuen que escrivia en xampanyès, perquè era la llengua romanç encara que formés part de lo que posteriorment s’ha agrupat dintre de la llengua d’oil, que es parlava al seu comtat, La seva comtessa li va encarregar aquest roman. No en va, Maria de França, comtessa de Xampanya, era filla del rei Lluís VII i també d’Elionor d’Aquitània, vés per on, Elionor era qui portava les regnes d’Europa Occidental. Aquest encàrrec estava dedicat a un altre comte, Felip d’Alsàcia, comte de Flandes, i per tant, un veí important de la Xampanya. És encara l’època d’esplendor dels comtats per tot arreu de la Cristiandat. I si en un comtat feien alguna obra de renom, a l’altre provaven de treure una de semblant, però des del seu punt de vista, dotant-la nous matisos que milloressin el resultat de la còpia o plagi.

Podem parlar del roman, o de la novel.la, com l’evolució de la poesia trobadoresca occitana, la qual estava rimada i es cantava per places i per palaus. Amb l’extensió de la poesia, i l’amplitud dels versos, els poemes eren difícils de recordar malgrat els recursos mnemotècnics, com les reiteracions. Si la llibertat de trobar donava marge al joglar, va arribar un moment que calia fixar el text en un document escrit, almenys pel que fa a les obres de més èxit i difusió. Aleshores es produeix un procés de transició i de transcripció del vers a la prosa, cosa que s’esdevé en molts textos, fins i tot els que semblen escrits expressament per al roman. Fins i tot al Llibre dels Fets de Jaume I s’hi endevina el vers.

Pel que fa al tema, o l’ambientació de l’obra, allò que s’agruparia dintre de la matèria de Bretanya, és a dir, de cercar uns avantpassats per a una noblesa que vol justificar i dignificar uns orígens més aviat bàrbars, és a dir, germànics. Una idealització que doni legitimitat a un determinat llinatge dirigent. La revolució feudal ja va passar fa segles. Cal consolidar l’autoritat dels nobles que ja no estan tant pendents de l’Emperador Romà de Constantinoble, com del Papat de Roma. I per això, cal reforçar el prestigi de la nissaga davant de l’autoritat de l’Església, que els pot prendre la potestat com es va veure amb les Croades. Mirat en perspectiva, una de les raons de la tria del món celta es fonamenta en unes creences que precisament no provenen ni dels grecs ni dels romans, ni d’un politeisme que es va convertir al cristianisme.

Voldria acabar exposant que, malgrat les novetats dels romans i de l’evolució de la poesia dintre de la literatura francesa, aquesta és una còpia pàl.lida de tota la producció literària del món occitano-català.  Només cal veure el valor de la producció literària en llengües d’oc i comparar-la amb les d’oil. La Chansó de Roland es queda curta davant la Canso de la Crosada albigesa. De com el Jaufré, o el Blandin de Cornualla,  porten unes quantes voltes d’avantatge als romanços de Cristià de Troia. I aquí és on vull fer palestra amb la transmissió d’uns tòpics literaris sobre el predomini de la llengua francesa i les perspectives nacionals que justifiquen el valor d’una literatura posteriorment, i sense tenir en compte el marc històric i social d’aquells segles. Cal sortir a la palestra perquè no entrin a prendre’ns els fruits dels nostres camps, i menys els que siguin de Sant Boi de Llobregat.

Continuant amb l’anterior article sobre la Seu d’Urgell, volem esmentar encara d’altres activitats culturals que s’hi estaven realitzant. Una d’elles va ser la inauguració de l’exposició Somriu del Xavier Casals a la llibreria Refugi, unes caricatures que semblen força innocents, però que contenen un to més sarcàstic que irònic. Ben aprop es feia la celebració dels 8 anys de l’Ateneu Popular de la Seu. Encara tenen molta feina a fer, però si els hi dius que sembla l’obra de la Seu, et fan la mitja rialla i una mirada no gaire solidària. Cal admirar la seva empenta perquè tot just l’any passat van comprar la seu social, i molt gent hi va donar un cop de mà.

Aix, que les coses ja no són lo que semblen, i per això hem d’estar amb els ulls ben oberts. Una bona mostra és la doble exposició a la Sala La Cuina. En una sala el grup d’art Ceba Tendra, que fa honor al seu nom, celebrava els seus cincs anys amb una selecció dels seus treballs. En l’altra sala, el Marc Garcia, presentava una exposició de les seves obres entre el 2008 i el 2002, amb uns collatges fantàstics, força crítics i plens de sàtira política i social, molt més gamberros que les caricatures del Xavier Casals. Es mereixen una visita, i teniu de temps fins al mes d’agost.

Un altre esment mereix el músic Quim Sabaté, tocant a les portes de la Catedral. Músic que s’ha mudat fa anys de la ciutat a la muntanya, que fa cara d’haver-les vistes de tots colors. Canta perquè li agrada i vol. Ara li han canviat l’entrada al Museu Diocesà, i l’accés ja no és tant evident, que cal fer una mica de volta. El claustre està a un costat, i l’entrada a l’altra punta. Tot ben aixoplugat per la magnífica catedral romànica dels lambards, que vol dir, lamm ward gothic, els guardians del fang. Aquells artesans del país que aixecaven cases de fusta i fang són els que van edificar les esglésies de pedra més tard. Us recomano la visita al museu, que permet gaudir de moltes meravelles. Tot el conjunt val molt la pena. Mai tant no passeu de llarg de l’oficina de turisme! No tot està a internet, i no ho trobareu tant clar com lo que es troba a l‘Espai Ermengol. Un resum de la història de la Seu, on també cal visitar l’exposició sobre els formatges, i un bon mirador explicatiu encarat cap al sud.

Els nostres sants també la ballaran al festival dels Set Inferns, que es va fer a la Seu i a Montferrer, aquest cap de setmana de juliol. Un mal nom per a una proposta musical popular ben bona. A l’endemà, diumenge i dia d’eleccions… A partir dels resultats del 23 de juliol ja veurem si ja hem pujat al setè infern, i si pot ser serà més fàcil llençar-se des dels cims de la Serra del Cadí que travessar el desert del Sinaí. Sort que el dissabte se celebrava Santa Magdalena, i aquest dilluns molts polítics estaran plorant més que la nostra Maria Magdalena. Encara hem d’aprendre a plorar d’alegria més que de pena, com va fer la nostra santa.

Aquest juliol vam pujar una setmana a la Seu d’Urgell. Tots i els averanys en contra, vam poder agafar el tren des de Sant Boi fins a Manresa, i des d’allà el bus de l’Alsina fins a la Seu. Vam passar per Súria, i a Cardona vam fer el canvi d’autocar per agafar el que s’encaminava per Solsona, Oliana, Organyà fins a la Seu. L’estació de busos està prou al centre de la població, i ens quedava més aprop de l’apartament del que teníem previst inicialment. Realment, els plans van patir algunes alteracions, les quals considero afortunades. Vam pujar el 7 de juliol, festa de Sant Fermí, i quan vam arribar a la Seu, no només ens havien canviat de lloc l’apartament, sinó també el sant. A la Seu celebraven Sant Ot, amb missa i sardanes, tot i que no era Festa Major. Però suposo que algú no s’hi va estar de res, i aquella nit se celebrava el concert inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el Femap. Es feia a la capella del Seminari, i malgrat la desorientació de l’arribada, vaig seguir la gent que s’hi encaminava. 

No em puc queixar, va ser un concert molt ben interpretat, tot i que vaig badar a l’entrada. Abans meu un dels convidats havia reservat dues entrades, però no tenia acompanyant, i podria haver fet d’escorta per una nit. I si de cas, amb el cost de l’entrada podria haver regalat el disc del festival de bon grat. Va estar prou bé els 20€, però no hi ha descompte per als aturats, malgrat que fan concerts benèfics dintre de la programació, com va explicar el nou alcalde de la Seu. Cantava la Marta Matheu, un concert barroc molt bo de repertori variat, català així com internacional de l’època. Els instrumentistes que tocaven també estaven al seu nivell, i gairebé ballaven tant com ho feia la soprano seguint el ritme de la melodia. Qui diu que els trobadors o els cantants clàssics són hieràtics i encarcarats?

Bé, el bisbe i copríncep no hi era aquell cap de setmana, per altres afers, que suposo exteriors. Sí que vaig notar la presència del nostre Ot el Bruixot, que ens ha regalat tants bons moments com el còmic Manuel Ibañez, acabat de traspassar. També hi havia torn de guàrdia a l’Ateneu Popular, preparant la celebració dels 8 anys de vida. Això sí, les coses del voluntariat van a un altre pas, en aquest cas, laic, perquè algunes coses encara s’han d’arranjar al local. Vaig fer la broma de que això semblava l’obra de la Seu, i la noia s’hi va quedar rumiant. Potser millor que ho expliqui el Milan Kundera.

Bé, seguim amb els calendaris trastocats. A l’endemà un bon mercat de dissabte al carrer Major, ple de parades i animació. També es veien els turistes de França, o de Flandes fins i tot, voltant i comprant. Alguns d’ells es sorprendrien de la calor exagerada que teníem, però comparat amb la costa, la muntanya és més seca, i ens deixa dormir a la nit.  Els cartells anunciaven també més celebracions. En aquest cas, la de Sant Cristòfol, la festivitat del qual era el proper dilluns, i van fer ball dissabte, el diumenge la missa i la benedicció dels conductors. Ja ho veieu, alguns s’avancen. I la Mare de Déu del Carme se celebrava la missa del dissabte al vespre següent, perquè el Diumenge és el dia del Senyor, i de Santa Maria. Els sants també la ballen.

On no hi ballaven gaire va ser a la nit, a la plaça de les Monges, perquè el grup tocava un repertori de fa més de trenta anys enrera. Fins i tot, hom va trobar a faltar un reguetó.  Potser la Morena Tradipatxanga hagués posat més salsa a la plaça. Bé, seguim amb Sant Cristòfol, a qui la Confraria de la Seu s’encarrega de portar a beneir els clauers a missa, i després els reparteix als conductors, que amb il.lusió i alegria, van anar desfilant després pel passeig. Qui més qui menys, portava el vehicle decorat, fos el cotxe, la furgoneta, la moto, la bicicleta i algun patinet, i després de la corrua de tractors, tràilers i camions que feien soroll gros, tocant les botzines i passant al compàs del salpàs. Certament la mobilitat sostenible també passa per compartir aquestos moments de germanor i solidaritat. Tal com van els conductors avui dia, jo els hi regalaria un Sant Cristòfol a tothom amb el carnet de conduir. I fins i tot, els hi posaria de pantalla de fons als que van caminant pel carrer mirant o parlant pel mòbil.

Aquestos dies mirant per internet vam trobar el comentari que es feia sobre la tauleta de plom que es va trobar a Empúries. Una làmina molt interessant perquè recull un acord comercial entre els grecs i els indiketes. Està escrit en grec antic, sembla que en dialecte jònic. D’altres documents trobats a Ullastret, estan en alfabet que en diuen ibèric, però del dialecte del nord-est. Els textos grecs s’han pogut entendre i desxifrar sense massa problemes. Com a tot contracte internacional, el text en l’altre alfabet diria lo mateix, però en la llengua de la gent que vivia al país.

Molts historiadors diuen que aquesta llengua és ibera, però no troben mai l’entrellat. L’alfabet no coincideix amb altres llocs als quals diuen que també són ibers. Potser sigui que es tracti de llengües diferents, les quals s’escriguin amb el mateix alfabet, com passa amb el nostre alfabet llatí, que es fa servir per transcriure llengües de vegades força diferents.

Si ens traslladem a aquells segles, veiem com les colònies fenícies es van establir des de la vall de l’Ebre cap avall, i van passar després a mans dels cartaginesos. S’entén que van pactar amb els pobles nadius de la costa, i als quals anomenen ibers. Per altra banda, més al nord de l’Ebre, els grecs van pactar amb els nadius d’aquella costa, i van establir colònies des d’Emporion fins a Massalia, és a dir Marsella. A la banda de Marsella, diuen que eren gals o celtes, més cap aquí, a Enserune, tornem a trobar celtes. I aquí a Empúries diuen que són ibers, la qual cosa és una contradicció. No és normal fer pactes amb els aliats dels teus competidors, en tot cas, ho faràs amb els seus enemics. I aquesta constant la retrobem amb el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos, que estableixen els límits fronterers sobre l’eix del riu Ebre.

Tornant a la carta comercial, esmenta els noms de “Saiganthe”, potser Sagunt, com a nom d’una ciutat, i després “Basped”, com a nom d’una persona. El cas és que podem tenir uns noms ibers, o no. Però si seguim el raonament pel qual els grecs pactaven amb els gals o celtes, els noms haurien de ser gals. Gal és el nom propi que es donaven aquells pobles, i celta, o keltoi, el que els hi donaven els grecs. Per això, és lògic que hi hagi iler-getes, i com en el nostre cas, indi-getes. De getes a celtes, hi ha un petit pas.

L’altre pas és fer una proposta d’identificació dels noms a partir d’una llengua celta, o gal.la. La que està més propera és la llengua bretona, celta de la branca continental. I allà trobem els significats d’aquestos noms. Per Saig-Anthe es troben la paraula “Sig”, que vol dir Seu. A més de la paraula “Anden” que vol dir Sagrat. És a dir, parlaríem d’una Ciutat Sagrada, que seria l’actual Ullastret, capital dels indi-ketes. L’altre nom, Bas-Ped, ens fa buscar la paraula “Bas”, o “Baz”, que vol dir bastó, i Ped, que seria “Pedenn”, o “Peder”, i significa prior o pregària. I per tant, Basped voldria dir un Sacerdot.

Com podem veure, el text antic queda molt més ben explicat amb aquestos significats, els quals relliguen el sentit comercial amb el religiós que sancionava l’acord comercial segons els costums del món antic. Tot i la distància temporal de segles entre la llengua celta d’aleshores i la contemporània, encara trobem un fil que ens connecta amb el significat d’aquest text.

Encara ressonen els ecos de l’entrevista que va fer el Xavier Graset a la Joana Lola que va somoure les aigües manses de la televisió. En aquest cas, certament, trobem que la Juana Dolores, poetessa, i segurament trobairitz, va fer bo el palíndrom de “català, a l’atac”. Per això, i espero que estigui contenta, em prenc la llibertat de dir-li Joana Lola, que a més de tenir bona entonació, li farà perdre aquell regust tràgic lorquià. Perquè fins i tot, Federico Garcia Lorca reia de gust de tant en tant. No sé si el Xavier Graset pot dir lo mateix, perquè el van fer suar al plató. Segur que l’increment d’audiència li ha endolcit aquest cafè amarg. No s’esperava allò passat de moda que era “Épater le bourgeois” fa més del segle XX que no del XXI. Ja veieu, tot torna. Malgrat que segurament la propera edició del seu llibre “La Pausa dels Dies”, no inclogui aquesta entrevista degut al subtítol de “Dietari de Vivències Plaents”, de l’editorial La Campana.

La campanada la va donar la Joana Lola, autèntica pota blava, que venint del Prat de Llobregat sap que la classe obrera ja no existeix. Si Graset representava el seny, la Lola va agafar el paper arrauxat. Reivindicar el marxisme al segle XXI és digne d’una pel.lícula dels germans Marx. I no vull donar-li pas la culpa a ella. Qui ha entès més el marxisme, i qui el practica cada dia, ha estat precisament el capitalisme modern. Fins i tot, apliquen la revolució permanent del Trotski, amb la teoria del caos i altres fenòmens que són més fàcils d’explicar que d’entendre. No debades, el padrí de Carles Marx era el burgès Friedrich Engels. O com ara diuen en anglès, va ser una mena de “business angels” fent honor al seu cognom.

La poetessa té ben preses les mides al sistema mediàtic actual. Podia haver-li sortit malament el xou, però manté una línia coherent amb les entrevistes que dóna. La poesia ja requereix un esforç més gran. I aquí rau la seva força i coratge. Ja se li passarà el coragre al Xavier Graset. Pitjor està el seu amic i dibuixant Andreu Faro, van publicar fa anys uns llibres conjunts. Uns bons llibres, que us recomano i pels quals no ha passat el temps. Resulta que l’acaben d’acomiadar del Diari de Tarragona després de vint anys. I tot per un acudit sobre la normalització lingüística del castellà .

Els catalans la ballem magre, i per això, la Joana Lola vol ser una coça al cul, a veure si ens espavilem, que deia el Joan Sales. De moment, esperem que el Xavi Graset tingui més mà esquerra, i tregui a ballar la Joana Lola sentint aquest tango. Que la vida és un tango, o un “tongo”, dels grossos. Ballem, que cal tenir seny i rauxa per viure com cal!  Compte, que el proper 18 de juny a les dotze del migdia, ens trobarem altre cop la nostra poetessa presentant son llibre al Racó del Llibre de Rubí. Ja sap ella que diuen “Rubí, nenes maques i bon ví”?

Buscant el millor encapçalament, m’ha vingut al cap l’episodi de la mitologia grega que ens parla del laberint d’Ariadna, i com Teseu troba la sortida després de vèncer al Minotaure. Per mi és una metàfora molt adient per veure com la història de l’Imperi Espanyol ha estat convertida en un autèntic laberint. Des de l’escola tots els estudiants han estat aprenent uns fets que semblen versemblants. Quan madurem ens pensem que ja els tenim superats. No ens enrecordem de tots els fets, ni de tots els detalls, però el mal més gran és que conformen el fonament d’un edifici, i aquesta construcció és la que anomenem pensament. Cada persona s’ha quedat tancada en un marc mental del qual costa molt de sortir. Fins i tot, de repensar davant de senyals que ens avisen que no tot és com ens sembla que hauria de ser. Potser avui dia ens ho diuen més clarament amb el cinema, per exemple, amb Jim Carrey i “El Show de Truman”.

Tampoc no és ben bé la torre de la biblioteca d’Umberto Eco, al “Nom de la Rosa”. És el laberint on al centre es troba el Minotaure. Precisament el símbol del mig home mig brau. El tòtem que recull l’essència de l’imperi. Les parets del laberint amaguen l’entrada, i sobretot, la sortida. El nostre heroi Teseu haurà de penetrar-hi envoltat de la foscor, i potser amb una torxa per tota ajuda. Per sort, compta amb l’amor d’Ariadna, que amb el seu enginy li lliura una troca de fil. D’aquesta manera, si Teseu surt vencedor, podrà trobar el camí de la sortida, i el món coneixerà la seva victòria.

Amb aquest esperit, el d’amor a la nostra història, volem que l’Institut de Nova Història, encapçalat pel Jordi Bilbeny, representi Teseu, i que amb la seva recerca, com estirant el fil de la troca, puguem desembolicar-la. I retornar sans i estalvis del laberint en els quals estem tancats. Ens encomanem a Santa Caterina, que més enllà de Maria com a font de saviesa, ens aboca a l’estudi i el coneixement científic. Com anell al dit, ens arriba a les nostres mans un tros del dietari de Jeroni Pujades, mitjançant el Museu del Castell d’Empúries. Precisament a finals de maig del 1629 ens explica que estant bona part del Principat patint una gran sequera, a l’Empordà la situació és de pluges continuades. I la collita és podria per excés d’aigua. Què cal fer, ara com ahir? Pregar que millori el temps i la tramuntana eixugui la terra. El dimarts, 29 de maig del 1629 es va fer missa cantada a l’església. Deixem que ell mateix ens ho expliqui:

 “Dimarts a 29 de Maig 1629. Per los grans ayguats hi ha hagut tot aquest mes en tot lo Empurdà, que tots los esplets estavan bolcats y se pudrian a la rel. En la vila de Castelló de Empúrias, en la Església Mayor, se celebrà missa cantada de ‘Corpore Christi’, en la qual, y més de groça mija hora aprés, estigué patent lo Cors preciós de Jesuchrist, lo poble orant perquè lo Sr. fos servit donarnos serenitat. Acudí a la oració la Sra. Dona Catherina de Còrdova, Duquessa de Cardona y Comtessa de Empúrias. Vingué pluja batent (posada dins una cadira) y anà al altar tota ab soleta de sabata. Y estigué perpètuament agenollada sens cuxí ni estrado, donant bon exemple a tots. Fou Déu servit oir alguna bona ànima, perquè cessà la pluja actualment, estant en la oració. Y a las dos de la tarda començà a asserenar-se. Lo endemà més, y lo dia de 31 fa molt serè, si bé al prondre’s lo sol hi hagué nova ruxada. Tota via per horas se conexia la mudança dels esplets, que se alçavan ab un ayret fresch de tramontana. Glòria al Sr. ‘Qui non potest oblivisci misereri, nec continet in ira misericordias suas’.”

Amb qui ens trobem? Amb la nostra Sra. Dona Catherina de Còrdova, Duquessa de Cardona y Comtessa de Empúrias. Una dona tant poderosa que té la senyoria i els títols de tres llocs. I com pot ser que una catalana fos també senyora de Còrdova? Senzillament perquè la sobirania feudal va lligada a la persona, i encara més a la jurisdicció que té a la seva mà. Per aquest motiu, en els mapes d’Andalusia d’aquella època podeu trobar representat l’escut del Comtat d’Empúries, i encara més, al seu oest trobareu el territori del “Condado”, on apareix Moguer i Palos. Si Palos existia, això ens demostraria que el seu nom provindria del Pals original, perquè tots dos pertanyien als comtes d’Empúries?

Ara ens endinsem en el laberint del Minotaure. Qui era aquesta Catherina? Surt a internet com a Catalina Fernández de Cordoba etc… És la mateixa que es va casar amb Enric d’Aragó? O potser és una de les filles que van tenir que es deia Catherina, i que diuen que va viure entre 1610 i 1647? Fins i tot, la documentació disponible no ens aclareix gran cosa. Com és possible que aquest gran dama que porta sobre seu tres grans títols nobiliaris no estigui ben identificada? Aleshores ens adonem que per cada títol li posen un nom diferent. La Catherina serà Catalina a Còrdova. I d’aquesta manera, ja no existeix una sola persona, sinó com a mínim tres. S’ha capgirat la perspectiva original, s’ha convertit la fotografia d’un negatiu en molts altres positius. Jugar als heterònims de Fernando Pessoa és lícit en poesia. Però en el camp de la història, ens porta a un laberint espantós. I així s’ha construït la història espanyola, desdoblant, triplicant, i si cal multiplicant els mateixos personatges.

Quedem-nos pregant amb la nostra Catherina. Que el vent tramuntanal bufi i escampi l’aigua que podreix les arrels del nostre poble. Us recomano el llibre d’un dels nous Teseus, en aquest cas es diu Pep Mayolas. Ens parla precisament de qui era l’avantpassada de Catherina, coneguda com a Santa Teresa de Jesús. Es titula “Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana, Abadessa i Doctora”. Editat per Llibres de l’Índex. Allà trobareu explicat el laberint del Minotaure on la van tancar, i per què? La resta està a les vostres mans, espero que us agradi aquesta aventura i desemboliqueu la troca.

Encara que no ho sembli, van sortint llibres interessants com el de “Ruralisme” de la Vanesa Freixa. A mig camí del documental i de la literatura, vol exposar la perspectiva rural des d’un punt de vista positiu. Vol llevar els apriorismes i estigmes que la civilització moderna, de base urbana, atorga al món de pagès i a un ruralisme tòpic. De fet, la ciutat està urbanitzant el camp, l’està convertint en àger, com deien els romans. L’està suburbialitzant, sigui al Baix Llobregat o al Pallars. De fet, com confessa l’autora, ha deixat enrera la ciutat, i ha tornat al camp, perquè se n’adona que el triomf de l’urbs comporta el seu declivi i decadència. Els aires contaminats de la ciutat s’escampen per tot arreu, i la vida promesa que oferia als ciutadans s’ha tornat un miratge. Estem assistint a un final de cicle, enmig de la crisi d’un sistema cultural que ens aboca a una etapa de transició. El món rural tornarà a renéixer, per necessitat, però encara estem buscant els camins. Camins materials, com produir i gestionar els recursos naturals. Camins immaterials, lligats potser a la religió, cercant una mena de panteisme nou, però que no deixa de ser la reformulació d’una relació nova entre l’home i Déu. I una nova relació entre els homes, una nova església.

Aquestos dies llegim una bona entrevista de Núvol a la Vanesa Freixa. També cal esmentar l’entrevista a la Itziar Gonzalez, que cerca aprofundir en la participació popular i els mecanismes democràtics de decisió. Què podem dir de l’entrevista a l’Eva Fiter sobre la promoció de l’Idapa, l’organisme de gestió pública a la Vegueria del Pirineu i l’Alt Aran?  La primera vol tocar de peus a terra, la segona vol donar eines de decisió, la tercera encara vol fer créixer el poder de l’administració pública. Cridarem a Paris per triar entre les Tres Gràcies?. Estem cercant camins, però hi ha molta boira. De fet, el marc legal vigent fonamentat en la llei i la norma escrita és un fangar. “Corruptissima re publica plurimae leges”. Hem vist que en aquestes maresmes han mort la democràcia, la ciutadania i la justícia. legal. S’acosta una revolució perquè el sistema no es pot reformar ni regenerar. Cal recuperar els usos i costums, les Constitucions catalanes, que retornaven el dret a les persones. I sense canviar les pedres d’aquest pou, no tindrem aigua ni per beure ni per regar.

Aquestes setmanes he pogut llegir successivament el llibre de “El Pou de la Paraula” del Jaume Casals i “Ruralismes” de la Vanesa Freixa. Sigui casualitat o no, crec que entre ells s’estableixen relacions inesperades, però alhora inspiradores d’elements positius per encarar el nostre dia a dia, i saber afrontar el futur.

El primer llibre, editat per Edicions 62 l’any 1996, porta per subtítol “Una història de la saviesa grega”. Tota una declaració d’intencions del Jaume Casals, el qual vol anar més enllà de la temàtica filosòfica per acostar-se als personatges i els filòsofs més representatius de cada període històric. És un llibre que demana un esforç considerable de lectura, i que obliga a repensar cada concepte per poder assimilar-lo. Breu, en format de quadríptic, on s’exposen els fonaments i els pilars centrals al voltant del qual es desenvoluparà la filosofia grega, i com aquestos han estat contemplats pels autors moderns. Tot i reconeixent aquesta distància dels segles, que permet al temps oferir una perspectiva diversa. Recordem que la perfecció de l’Acròpolis s’aconsegueix amb la irregularitat de les seves mides, que ens ofereixen una visió harmònica del Partenó.

De la mateixa manera, l’autor del llibre ens ofereix una metàfora molt expressiva que sembla posada entremig del text sense venir al cas. Però realment es tracta d’una metàfora al voltant de la qual l’autor estableix un punt de fuga. Qui, poc o molt, recorda la metàfora de Plató de la cova com a metàfora de la realitat ?. En Jaume Casals, corprès pel poema de David Sanahuja, que contempla un pou, qui mitjançant aquestos curts versos, condensa la poesia continguda en la saviesa grega. La qual, esgotades les paraules amb que va ser mostrada, va retornar al silenci d’on havia sortit.

Aquest Sant Jordi 2023 ha estat una diada especial, molt primaveral en el sentit d’alegria popular, fent-se notar les punxes que acompanyen les roses d’enguany. Hem gaudit d’un bon dia, començant una mica ennuvolat que s’ha anat esclarint, fins que al capvespre feia de bon passejar. Així ens podíem trobar al centre cara a cara amb la gent i veure com estava tothom, i què en pensava.

Era evident que el triomfalisme dels mitjans de propaganda de cara a la galeria té una bafarada electoral que tomba d’esquena. Hi havia més parades de partits polítics que d’entitats o llibreries. Sobretot es feia palès a la nostra ciutat de Sant Boi de Llobregat. O que els globus que passejava la mainada feien més efecte que els llibres infantils que els poguessin haver comprat els pares. Perquè no cal que ens enganyem, ni que ens enganyin, el llibre imprès ha perdut categoria com a bé de consum bàsic. I ha passat al darrera en les preferències de la gent. La informàtica, i sobretot, els mòbils són els objectes més cobejats. Malgrat tot podem observar un creixement del còmic que aporta també un valor gràfic i literari creuat, que cal valorar positivament.

Certament, el llibre, i la literatura, s’escampa entre els ciutadans com a mitjà d’entreteniment, cosa lloable i que sempre ha tingut el seu mercat. I més ara que davant de la programació de la televisió, un llibre sempre fa més bona companyia, si no és que tens a mà una subscripció als canals de sèries i films.

Enguany trobàvem les parades de llibres de l’Abacus, i de la Llibreria Barbus. La llibreria Isart va obrir al seu local, i encara podrem anar-hi abans que la tanquin definitivament a finals de maig. Sant Boi, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb un índex de llibreries per habitant que fa caure de cul. La resta de les dades, les hauríem de preguntar a les empreses de distribució per internet.

Una altra dada destacada és la quantitat d’estands d’entitats, que plenes de voluntat i voluntariat, ofereixen informació i les seves publicacions. A més de la venda de roses, moltes apleguen capses plenes de llibres de segona mà que es paguen a preus mòdics, i que ja no volen ni al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Entre ells destriem algun grans enmig de la palla.

Emmascarats per l’animació popular i dels coneguts, amics i saludats, es passejaven els nostres dracs polítics a la recerca de les fotos, abraçades i petons per lluir de cara a les eleccions municipals del mes de maig proper. Com tot està tant enredat, els dracs es volen menjar totes les princeses a l’abast. És a dir, els prometran fidelitat i matrimoni si cal, fins que les votacions s’hagin acabat.

I els pobres cavallers han girat cua, mentre que algun valent s’ha fet el boig, i ha tingut la gosadia de no acceptar els petons de l’alcaldessa. Potser ja l’ha posat a la curta llista dels ciutadans desafectes, i haurà perdut l’esperança de tornar a sortir al Riure Sant Boi. Sort que com tot, les coses importants passen en uns quants reservats. Gaudim dels nostres folls, que estan més bé que els nostres cors.

Aquest 2 de febrer s’ha celebrat la festivitat de la Candelera. I com cada any, la llum travessa i fa el ple de la rosassa de la catedral de Ciutat de Mallorca per il.luminar l’interior. Aquest fenomen es produeix aquest dia, així com per Sant Martí. Alguns diuen que quan van fer l’edifici no van tenir en compte els dos esdeveniments. Realment aquestes persones són una mostra de la poca confiança en els coneixements i la saviesa dels avantpassats. Si fins i tot els romans, quan van aixecar el mausoleu d’Adrià, van calcular el dia d’abril en què entrava el sol per la cúpula per poder fer llum sobre la porta d’entrada de l’emperador.

Oi més, quan la Diada de la Candelera representaria un homenatge a Jaume I el Conqueridor, que ho va ser del Regne de Mallorca. Precisament el dia del seu aniversari o natalici. Al voltant de la seva biografia s’esmenta la tria del seu nom, Jacme, comptant la durada de les espelmes. Tantes candeles com dotze són els apòstols, i la que portava el seu nom va ser la més llarga de totes.

Jaume I va passar-les de tots colors, i se’n va sortir prou bé. Després de la desfeta de son pare, Pere I, al nord, va emprendre les conquestes cap al sud i cap a l’est del Principat de Catalunya i del Regne d’Aragó. Cada territori conquerit el va anar organitzant i estructurant, tant jurídicament, com repoblant-lo amb gent d’aquestes nacions principalment. Si al Regne de Mallorques predominava gent de la Catalunya Oriental, al Regne de València predominava gent de la Catalunya Occidental i d’Aragó. Perquè no hi hagués disputes entre els veïns, va redactar el document l’any 1243 dels límits entre el Principat i el Regne d’Aragó. En ell estableix clarament que el conjunt de Catalunya, on s’incloïen els diferents comtes, amb els seus territoris, abastaria des de Salses fins al riu Cinca. Aquestos termes han estat prou reivindicats per la banda dels catalans, i mal reconeguts pels aragonesos.

Què vull dir amb tot això? Que potser el límit real del Regne d’Aragó era la nostra Fariza, a tocar de la frontera de la Gal.laecia. És a dir, tal com sabem que la província romana d’Hispània arribava fins a la Gal.laecia, i que la capital era Tarraco, d’on deriva el nom d’Aragó, tot allò era del Regne d’Aragó. Quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella, no parlem d’un Aragó limitat a les tres províncies actuals. Estem parlant d’un Aragó que per l’oest arriba fins a Galiça. Aleshores Ramon Berenguer IV tenia la potestat sobre el Regne d’Aragó amb el nom d’Alfons II d’Aragó. El cas és que així com Jaume I va dividir els regnes entre els seus fills, també ens trobem que l’Aragó es va anar dividint en el Regne de Lleó, el de Castella, i el d’Aragó estricte. Això explicaria que en aquella època els grans llinatges catalans: els Urgell, els Calders, els Montcada, etc… apareguessin en aquestos regnes. Perquè tots pertanyien al Regne d’Aragó, el Gran Aragó que diríem avui.

El Gran Aragó va ser tot un territori i una gent que es van anar organitzant a partir del governants catalans. No només era la conquesta un procés expansió cap al sud i cap a l’est, va ser també un procés expansiu cap a l’oest. Tal com ja ha estat posat en evidència per altres autors. Cal recordar que Jaume I pertanyia al llinatge comtal i també imperial, de Constantinoble per part de sa mare, Maria, filla de la princesa Eudòxia Comné. I per tant, actuava com a emperador. La llum de la seva candela es va allargar no només en el temps de vida, sinó també en els límits dels territoris a on va arribar la seva llum.

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l’edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n’és conscient i no s’ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s’estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s’ermi, i tal com diu l’àvia pallaresa: “no es pot deixar aermar!”. Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor.

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me’n diu l’àvia? “Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s’aermi tot!”.

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l’amo d’aleshores se’n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se’l van partir per treure’n profit del seu costat. L’àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d’ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l’hi donen. L’ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s’ha ermat.

L’àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l’àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.

El dia de la Cavalcada de Reis van néixer la padrina de la Marta i el Jordi. La padrina va marxar fa força anys. El Jordi ens va deixar l’any passat d’un mal dolent. En parlem de tant en tant, però sobretot els recordem. Ara que també sóc orfe de pare, ells s’afegeixen als que hem trobat a faltar aquestos Nadals. Unes absències que es fan paleses enmig del silenci, quiet i callat, que més que la fe, ens remet a l’esperança. Aquella voluntat de passar un any sencer esperant la tornada dels Reis Mags amb la confiança de rebre els regals que porten. De fet, són els presents que, enmig de les dificultats i maltempsades, podem trobar de bo en aquesta vida.

Tantes coses bones com el llibre de Josep M. Ballarin, “Paràbola dels Retorns” editat el 1980 per l’Abadia de Montserrat. Ell ja no hi és en aquest món, ens acompanyen els seus escrits i les seves paraules. Aquestos contes que ens explica a la vora del foc encès, en un poble petit i tranquil com Gósol. La saviesa de la vida explicada entremig d’aquestes ratlles, la callada comprensió de les persones, més enllà dels dogmes.

També aquest Nadal hem pogut llegir uns escrits que va fer la padrina sobre la seva infantesa al barri de Galvany. No són gaire extensos, però els records d’ella ens acosten a una època on la canalla podia sortir als carrers de Barcelona. A ella li agradava molt estar-s’hi, mentre sa germana era més de quedar-se a casa. S’hi sentia més lliure, en un món que s’anava eixamplant cap a la Travessera de Gràcia i Gal.la Placídia, fins a Casanova i el Turó Park. Paradoxalment, ella va morir a casa seva, hi va tornar per poder ajudar a la seva gent. Sempre ho va fer. Ella també esperava amb il·lusió els Reixos. Contemplar la cavalcada de cada any, com el dia que hi va néixer.

O com el Jordi, que vam conèixer en un dia assolellat a l’Hospitalet de Llobregat, quan es feia una d’aquelles cavalcades en bicicleta que s’organitzen per la Setmana de la Mobilitat. Digueu-li marxa ciclista, pedalada, etc… que organitzen els municipis puntualment, per fer-nos creure que la mobilitat sostenible és una cosa seriosa per tots ells. Com si fossin els pares que fan de Reis, quina presumpció més gran!, que es fan passar pels Reis. Per les administracions públiques d’aquestos verals, el rei no deixa de ser el cotxe, i la resta són joguines a les seves mans. Quan creixem ens adonem que som nosaltres mateixos qui hem de fer de Reis, i portar els regals de cada dia als que ens envolten. Pot ser que la cavalcada dels Reis s’acabi a la nit, quan arribem al portal. Però cada dia tornem a emprendre el camí seguint la nostra Estrella d’Orient. I que l’Àngel ens guardi, per evitar tots els Herodes, que per por de perdre el poder van matant els Innocents.