Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

Apart del clima primaveral que s’escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l’Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l’atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s’escriu així, però el pronuncien com a Point Reis… Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s’escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d’un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D’aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d’un cognom català, Jorba.  D’Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba… Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona… ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d’una nissaga que va des de l’avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L’àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló…!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de “Sierra Nevada”, és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l’accent agut, i allà li han tret l’accent, n’han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l’anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d’un carrer amb el nom d’O’Donnell, que en l’idioma original pronunciaríem amb accent pla, O’Dónnell,  i en canvi la gent l’ha convertit en un accent agut, dient O’Donnéll. L’adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l’enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d’una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d’això seria el llibre d’Steven W. Hackel sobre “Junípero Serra”, un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s’articulava dintre de l’Imperi Espanyol.

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d’Aran, on va morir. Després d’una vida militar molt intensa, l’explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies.

Aquestos dies ha estat notícia en la premsa del cor que el jugador de bàsquet santboià Pau Gasol s’ha casat amb Catherine Mc Donnell de la ciutat de Sant Francesc de Califòrnia. Han fet un casament allà i  un altre a Catalunya, a l’Empordà, per deixar-ho tot ben lligat. Més enllà de les casualitats, o providències d’aquest estiu, suposo que molts americans que escolten el nom de Pau o Marc Gasol pensen que és només una anècdota o una curiositat. Per a ells no deixen de ser “Spanish”, però els hauria de sobtar que no es diguin ni Pablo ni Marco. Des d’aquest costat, ja sabem que el nom és català, per ser la seva llengua paterna.

Faig aquest pròleg per poder exposar que els “Spanish” no són realment aquell bloc uniforme que els nordamericans tenen per tòpic. Si obrissin els ulls se n’adonarien que la varietat i diversitat es dóna a tot arreu. Els actuals immigrants californians, de llengua hispana, i també ameríndia, procedeixen de països molts allunyats un dels altres: siguin de Mèxic, també de Centre Amèrica, o del Sud, amb dialectes cada vegada més dissemblants. Però si això passa als ciutadans corrents dels Estats Units, perquè no se n’adonen també els estudiosos de les universitats nordamericanes. Per exemple, respecte a l’època de l’exploració de Califòrnia. Si comencem pel navegant Sebastià Bizcaino que diuen que va ser el primer d’explorar amb vaixell la costa del Pacífic de Nova Espanya, ens adonem que ja el cognom diu que és basc. Si més endavant trobem el cognom de la família Castro que dóna nom a un conegut barri de Sant Francesc, es delata l’origen gallec. I si parlem de Gaspar de Portolà i de Juníper Serra, tots sabem que parlaven i sabien escriure el català de Lleida i de Mallorca del segle XVIII. Que sota administració borbònica evidentment que ho havien de fer en castellà, però si parlaven entre ells, quina llengua parlarien sinó la materna…?

A Califòrnia s’ha fet una gran esforç per reconèixer i identificar els diferents pobles indígenes que  habitaven aleshores les diferents regions que avui s’apleguen sota els límits d’aquest estat. Per exemple, a la badia de Sant Francesc es troben els Ohlone, i per la resta del territori n’hi ha tants d’altres, lligats a la naturalesa d’allò que era casa seva. Aquesta diversitat, tant ètnica com lingüística ha estat prou estudiada i reconeguda després de tant anys de menyspreu i colonització. Però aquesta perspectiva ha estat negada per la banda dels pobles que formaven part de l’Imperi Espanyol.

Aleshores ens adonem que les aportacions dels catalans al fonament de l’actual Califòrnia han estat marginades, quan no amagades. Per sobre de Gaspar de Portolà s’ha fet destacar el paper del Pare Serra degut al reconeixement i defensa que ha tingut per part de l’Església Catòlica. Hi ha uns quants llibres publicats sobre Juníper Serra, tant en català, com en castellà o anglès, de prou bona factura, però amb certes mancances. Sorprenentment, una de les poques biografies de Gaspar de Portolà en anglès que es podria trobar a Califòrnia està feta per Josep Carner-Ribalta, és a dir, de la primera meitat del segle XX, i es troba actualment sense cap edició en circulació. Algunes altres publicacions que s’hi acosten són de les dècades dels 70 i 80…!

Si per sort, des de la banda catalana, s’ha fet una bona investigació al voltant dels orígens familiars i de la seva trajectòria militar dintre de l’exèrcit borbònic, aquesta no ha estat prou ben exposada ni traslladada a l’altra costa del Pacífic. També m’agradaria fer notar que Juníper Serra era franciscà, com se sap abastament, però no hem d’oblidar que el pare de Gaspar de Portolà també es deia Francesc, i que el seu cos va ser enterrat al convent de Sant Francesc de Lleida, els Portolà també devien estar molt vinculats a l’Orde Franciscà segurament.

Com ja s’ha estudiat prou, el nom de Califòrnia és català. Però als Estats Units el fan derivar de contes i cites literàries d’origen divers, cosa que demostra que cap d’elles no té cap fonament seriós. I si Califòrnia ja va ser batejada amb un nom català, per què no molts altres llocs i topònims d’allà presenten una adaptació tant alta a l’opció de ser traduïdes al català?. Començant per la mateixa ciutat de Sant Francesc, part civil, i per la missió dels Dolors, per la part religiosa. O si ens n’anem a la ciutat dels Àngels. O a Sant Bernadino, que agafa el nom del convent mallorquí de Sant Bernardí de Siena. O la capital de Sacrament, etc… i així podem continuar per veure com el santoral català es manifesta per tot arreu… Com amb els noms dels militars de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, tots ells van posar els fonaments d’allò que avui dia coneixem com a Califòrnia, la meitat de la part del vessant que fa un taulat. Tal com podem veure aquesta forma en els mapes antics de l’època de Nova Espanya, és a dir, del Mèxic d’aleshores.

Avui dia tothom es vanta de la globalització com a marc mental de progrés, però de vegades ens adonem que en realitat, aquesta perspectiva no existeix. Fins i tot, podem pensar que antigament ja n’eren prou conscients d’aquest punt de vista quan es parlava de conceptes universals. Per fer realitat això, cal utilitzar eines o instruments materials per connectar-hi llocs. En aquest cas, entre la costa catalana i la californiana caldria bastir un pont molt més llarg i alt que el Golden Gate de Sant Francesc de Califòrnia.

Expliquen a Mieres que Josep Pla parlava d’aquesta zona de la Garrotxa fent servir la metàfora de la  cassola. Situada entre Banyoles i Olot, més aviat sembla el replà d’una escala que davalla de la muntanya cap a mar. Certament, la forma de les valls que l’envolten s’eixampla al mig fent-ne un espai més arrodonit. Però l’eix s’allarga des de les alçades de Santa Pau per anar a buscar el Pla de l’Estany. Al peu de la carretera es troba el poble de Mieres, fent intersecció amb els rierols del lloc.

L’església està dedicada a Sant Pere, i recorda per la forma de la façana la que es pot veure a Sant Boi de Llobregat a una escala més gran. L’edifici parroquial presideix el turonet a mà esquerra del Merdançà, i a l’altre costat s’estén el carrer Major que s’enfila vorejant el rierol. L’orografia volcànica ens remet a l’etimologia de la Garrotxa, que derivaria del germànic Kar- cercle, o de Karg-pobre, i ort-chen, llogarret… Potser Mieres, que fan derivar del llatí miliaria, derivaria de la paraula Minden, que vol dir menor o inferior, d’acord amb la posició jussana que ocupa dintre de la comarca.

Això forma part de les meves tesis, que dubto que siguin gaire compartides per les autoritats acadèmiques actuals. Fins i tot, per als alemanys que ens vam trobar pel pont de Sant Joan a Mieres. Alguns hi viuen, i altres estaven de pas, així com algunes angleses i algun holandès fent cicloturisme per la contrada. Aquestos s’afegien a la gent que fugint de la ciutat i les zones urbanes buscaven més aviat pau i tranquil.litat, envoltats dels naturals de la comarca, més pendents de celebrar Sant Joan fent molta gresca si cal. Ja es diu que els homes busquem les coses que no acostumem a trobar al nostre voltant.

Per això vam tenir la sort de trobar Cal Carreter, just a l’entrada de Mieres, venint d’Olot. La casa rural ja publicitava una revetlla sense petards, i algunes famílies amb criatures i parelles hi vam fer-hi cap. Per tres dies va ser el nostre oasi, i malgrat que s’encetava la calor de l’estiu, a la nit es podia dormir de gust. I qui va voler, per Sant Joan es va acostar a la foguera que el poble va fer a la plaça del cap del carrer Major. Espai per voltar en teníem, fos en bicicleta, a peu o en cotxe per les rutes que passen per llà. Vam triar una per passar tot el dia, cap a la Dama de la Garrotxa, i fins a Santa Maria de Finestres, i un altre dia per Sant Vicenç de Sallent i el Torn. Malgrat la pau aparent, hi havia força gent caminant, pedalant o banyant-se als gorgs. Fins i tot, força animació al santuari del Collell. Per sort, sortíem ben esmorzats, i tornàvem a sopar de gust per recuperar-nos de la jornada. Això ho devem a la bona mà de la Núria a la cuina, i de la convivialitat del Jordi amb els seus hostes. Fins i tot la meva dona va gaudir amb els plats vegetarians que li van presentar. Sense tenir cap carta, tot el menjar és bo i ve de gust.

Com veieu, al nostre país sempre trobarem racons esplèndids, i gent que és capaç d’oferir aigua fresca als caminaires assedegats. Sigui aquesta aigua, sigui la pau i tranquil.litat que de vegades no trobem. Tot i que som conscients de què a tot arreu passen les mateixes coses del món, cal aprofitar aquests moments, que són allò que realment tindrem. I amb el que omplirem la cassola del nostre cor.

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu.

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?. Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

Aquesta Setmana Santa ha estat força aspra. Els vent carregats de núvols i l’ambient humit ens ha portat una música plena de contrapunts. Per una banda el desig de sortir, d’agafar aire fresc i descansar, més lleuger i plaent, amb ganes de gaudir de les coses bones de la vida, d’aquest món on hi som. Un concert del Roger Mas jaçista, el plaer culinari de l’Orfeó Olotí o del Cafè del Mig. Per altra banda, més endins, l’esperit religiós s’ha deixat sentir, encara que no s’hagi fet palès. El misteri de la mort ens ha colpit ben aprop aquest mes d’abril, amb amics del poble, de la família, de coneguts i no tant, de qui hem parlat i de qui, sobretot, hem recordat.

S’ha fet el festival Sismògraf a Olot aquest 2019, i les diferents activitats han estat força repartides per la població. Un nom ben trobat per al festival de dansa, en un territori pirinenc força ple de volcans. On la natura present és un mut testimoni de passades tempestes magmàtiques, de terratrèmols que van modificar el seu paisatge. De com malgrat l’aparença sòlida de les coses, i de la terra que trepitgem, encara podem sentir sota els peus la remor del món que es belluga. Feia poques setmanes que aprop de Rialp es produïren una tongada de sismes que es feren sentir.

A Can Trinxeria inauguraven una exposició el 18 d’abril amb el títol de Remor. Una exposició fotogràfica que volia ressaltar els conceptes actuals feministes, contraposant-los amb els espais dels safarejos dels pobles de l’Empordà. Un espai públic dominat per les dones on podien compartir ses vivències. No era només per fer safareig, era també per destacar-lo com la nostàlgia d’un temps passat. En el món actual, on no existeix una separació entre la part pública i la privada, el safareig deixa de ser un espai vital.  Quina reflexió podem fer sobre els valors actuals de la nostra societat i la comparació amb els valors antics?. Si són els mateixos, en què s’han metamorfosat, i com podem destriar de fer safareig amb la solidaritat entre la gent per tirar endavant enmig d’aquestes crisis. Enmig de la tragèdia de la mort d’una dona a mans de la seva parella. Enmig d’aquestos tremolors que ens envaeixen l’ànima, com el record de tot allò que vam estimar i de tots aquells que ens van deixar abans.

Caminàrem pel Montolivet, fins al Montsacopa, on els miradors s’esplaien per tots costats, i per les rutes que entre i surten de la Garrotxa, anellada de serralades. Als peus, la capital d’Olot, Ault-Ort, del gòtic lloc alt i antic, ple d’història geològica, però també humana. Passaren els celtes, els romans, els gots, ara arriben d’altres pobles també llunyans. Olot s’endreça pel centre, i va creixent al seu redol, des del seu elegant eixample fins als horts i camps dels voltants. Visiteu els seus museus d’art, plaent Museu de la Garrotxa, una excel.lent exposició dels Cossos de Dolors Puigdemont, trepitgeu el claustre renaixentista del Carme, on es troba l’Escola d’Art. I després atanseu-vos a la Fageda d’En Jordà, al volcà de Santa Margarida, amb rescat d’àvia accidentada enmig de tots els pasquaïres que omplien la base del volcà i envoltaven l’ermita, i arribeu-vos fins al corprenedor Croscat. El volcà obert de dalt a baix,  que ens mostra i dibuixa la força de la natura, la petitesa dels homes i la seva feina dels titans. Contrapuntem el verd esponerós dels arbres amb els negres i vermells de les terres a les quals vesteixen. Contrapuntem l’esperança de la vida amb el dolor i i la mort sobre la qual aquesta reposa.

Aquest mes d’abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l’any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula “Mestres de Casa Nostra” i l’altre “Memòries Heterodoxes d’un Inspector d’Ensenyament”. Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l’educació, tant fent de mestre com d’inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d’En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d’esdevenir una mena d’informes tècnics, sense l’embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l’ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d’aixecar-les al nivell de categoria, com deia d’Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l’ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l’escola catalana, renascuda després de l’ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d’una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s’hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d’aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d’excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l’han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d’Hostalric, que va ser de les primeres professores de l’Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l’Emili Teixidor, o l’Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l’Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals o en escoles urbanes; en escoles petits i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d’una línia tradicional, que sempre ha entès l’ortodòxia com el fonament de l’anar més enllà que suposa l’heterodòxia. El seu “leitmotiv” el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc “Porta patet, Cor magis!”. Que ell mateix tradueix amb “La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!”.