Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Mobilitat

L’AMIC DEL TREN

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

Les Muralles Mòbils

0
Publicat el 4 d'agost de 2013
Normalment tenim la idea que un mur és un element permanent, consolidat, preparat per romandre aixecat. Però igual que l’aigua fendeix la roca de la costa, el temps també afecta a les muralles que aixeca l’home. I aquestes parets construïdes per la societat, en un moment determinat poden ser desmuntades i traslladades cap a un altre lloc, anys o segles més tard. No només el totxo o la pedra, com a element físic, pateixen aquest procés, sinó que també afecta als elements espirituals o immaterials, parlant de la seva societat. Perquè les muralles socials també s’aixequen i s’abaixen en funció dels interessos personals. Des d’una perspectiva global, podem entendre que l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, com expressa la fòrmula atòmica. I per tant, el conjunt sumaria zero, però l’ordre de factors sí que afectaria al producte.
Els elements materials acostumen a ser els més abundants en el paisatge: les muralles de Babilònia s’aixecaven amb tàpia, de fang i palla, igual que les seves cases. A Catalunya, la majoria de cases es van aixecar amb pedra i fusta. I els castells de l’Edat Mitjana mostraven les torres i els murs ben parats. L’element central i bàsic era la torre, la qual oferia protecció i acolliment. Les escales de fusta connectaven les diferents estances. Al cap dels segles, es van anar desfents aquestes torres, que van passar a formar part dels masos i cases de pobles i ciutats. Tot això succeïa paral.lelament als canvis que es feien a nivell social, immaterial, i que es reflectien sobretot en el dret. I més en el nostre dret català. 

Les torres eren el punt de referència de la societat d’aquella època, la seva icona constructiva més representativa: ja fos la torre del castell o la del campanar, a veure quina s’aixecava més alta. A més a més, els camins connectaven cadascuna d’aquestes edificacions, per més que fossin en un emplaçament difícil, havien de tenir un camí d’accés i formaven part d’una xarxa, no eren un element aïllat. Els camins podien ser de camí ral, particular, de peatge o no. Això també es pot veure en el dret català, construït sobre els usatges, i desenvolupat amb drets i constitucions, pedra sobre pedra, per conformar una societat determinada.
La nostra societat contemporània ha canviat les torres pels gratacels. I els camins s’han eixamplat per transformar-se en carreteres i autovies. També públiques i privades, gratuïtes i de peatge. Malgrat que veiem que els blocs de pisos i oficines com l’element més important actualment, jo diria que això és relatiu. Precisament la dedicació de la nostra societat cap a la mobilitat motoritzada i les carreteres és, fins i tot, molt més important per l’afectació als recursos naturals, i el seu impacte en el territori. El nostre tòtem ja no és el cavall o el ruc dels segles anteriors, sinó el cotxe com a objecte privat que circula sobre una via pública.
Una perspectiva superficial des del segle XVI diria que un cop enderrocades les muralles medievals, la societat ha progressat i és més “oberta”. Però una visió profunda, ens revela que s’han aixecat unes muralles encara més altes i amenaçadores. Les carreteres modernes són aquestes enormes parets aixecades sobre elements físics com el ciment i el petroli. Aquestes rutes, traçades amb tiralínies des d’un despatx que trenquen rius i muntanyes, posades al servei dels interessos dominants. I que moltes vegades, marginen i trenquen també les relacions de paisatge humà i social, deixant totes aquestes subordinades en mans dels posseïdors d’un carnet de conduir.
En la majoria de països europeus avançats aquesta xarxa de camins ha intentat evitar aquestos efectes perniciosos oferint uns traçats més pensats per a tots els usuaris de la via pública: al costat de camins i autovies, trobareu camins per anar a peu i en bicicleta. A Espanya, i a Catalunya, encara es demostra l’endarreriment material i social quan ni tant sols existeixen vorals en condicions, i prou segurs per a no jugar-se la vida. Us asseguro que el progrés avui dia posa en qüestió el cotxe privat, i tota aquesta despesa en xarxa viària insostenible. Els beneficis que reporta aquestes carreteres i autovies són clarament inferiors al perjudici d’una societat abocada a compensar el dèficit econòmic que provoca la seva construcció i, sobretot, el seu manteniment. Això ho podem veure en la ruïna de les administracions públiques: siguin ajuntaments, o governs autonòmics o estatals. Els ingressos de la mobilitat: multes, peatges i impost de circulació, no compensen les seves despeses: manteniment, policia, construcció finançada per privats o públics, amb hipoteques com els peatges a l’ombra. Quan veurem retallades en aquest camp econòmic, i es deixaran de subvencionar sectors deficitaris com el de l’automòbil, tal com ha passat amb les reconversions navals o siderúrgiques? Pot ser un procés ràpid o lent, però hem de tenir clar que cal plantejar alternatives que desfacin aquestes muralles modernes, abans que ens caiguin a sobre.
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

El Terror dels Cotxes

0
En aquesta vetlla de Tots Sants molta gent celebrarà la Castanyada, i també, per celebrar més coses, la tradició del “Halloween”, importada.
Si amb la castanyada podrem menjar castanyes i panellets, i en les imatges de les ànimes, amb el Halloween la gent demanarà dolços per endrapar i la canalla es disfressarà en una mena de carnaval tètric. En fi, que és temps de carbasses, i qui vulgui que balli el “ball de la castanya”.

En aquesta barreja de tradicions i costums veiem com les tradicions més imaginatives de la “Santa Companha”, per exemple, canvien ja que patim les nostres pors de manera més personal i directa, vull dir que la mort es viu de manera més cinematogràfica amb el Halloween. Per això, m’enrecordo d’aquella pel.lícula de vampirs al desert mexicà que va gravar un famós director nordamericà. Al final, després de litres i, tines, plenes de sang, veiem un devessall de cotxes i camions estimbats. Una metàfora evident sobre els problemes provocats per els vehicles de motor i el culte a la velocitat.

La majoria de conductors dominen el seu vehicle, i saben dominar-se ells
mateixos. Ho dic perquè conduir un cotxe és com portar una arma
carregada. Cal portar el fermall posat per a que no es dispari. Tot i
així, ens trobem amb gent que va lluint el seu revòlver, o es pensa que
va sol pel carrer, i sobretot que, quan va per un poble o ciutat, no
baixa la velocitat per un sentit de mínima precaució.

Fa décades que les associacions de víctimes d’accidents i altres col.lectius de vianants i ciclistes reclamen que a les zones urbanes es circuli a 30 km/h. No es tracta de posar o no més semàfors, o de tenir-los engegats a la nit o no, es tracta de no còrrer. De que els cotxes no corrin. Aquest pont de Tots Sants hi ha hagut dos atropellaments de nens als carrers: un a Sant Boi, i l’altre a Olot. Tres ferits greus, i una nena morta. Per a ells s’ha acabat la festa, i quedarà sempre el record. Per a tots nosaltres quedarà la por de veure si la mort avui porta la disfressa d’un cotxe.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

La Religió del Petroli

0
Publicat el 11 d'agost de 2011

D’aquells anys ençà hem anat seguint un camí força còmode a nivell econòmic. La societat nascuda després de la Segona Guerra Mundial va desenvolupar-se sobre el consum barat de l’energia. El petroli oferia molts més avantatges que altres recursos com el carbó, per exemple. Però després de la primera crisi energètica a principis del 70 amb la guerra del Yom Kippur, s’han anat succeint uns cicles d’expansió i recessió econòmica cada vegada més amplis i globals. D’aquesta manera es posa en qüestió el paper central del petroli, i dels seus derivats, concretats en el cotxe privat.

Cal ser-ne conscient que els països productors de petroli es troben lluny dels països consumidors, per la qual cosa, l’increment de la factura energètica posa aquestos estats darrers en una progressiva asfíxia econòmica en acabar-se el període colonial. Malgrat les guerres lliurades per al control dels recursos, l’increment del seu cost es trasllada a la seva població tard o d’hora. A més a més, la importació del petroli comporta també una immigració de població forània, ja que l’alça dels preus energètics es compensa amb una rebaixa dels costos laborals, que obliguen a cercar una mà d’obra barata. Fins i tot incentivada, cosa que provoca la competència pels recursos socials disponibles.

El fet que els diferents estats consumidors tinguin una religió diferent
de la dels estats productors, comporta que la lluita a nivell econòmic tingui
una traslació a nivell religiós. Això es fa més patent a Europa
respecte a l’Aràbia, i que hi hagi un xoc religiós entre Cristianisme i
l’Islam. Però no ens enganyem, la gran lluita no es fa per Déu, es fa
pel petroli, i això sí que el converteix en objecte d’idolatria. En el
fons, tant els que s’arroguen la defensa d'”un” cristianisme, incloent “un”
laicisme agnòstic, com els que s’arroguen la defensa d'”un” islam no deixen de ser “tots”
uns “infidels”. Doncs, la proclama de la Jihad com de la Croada col.loca a Déu lluny del centre de l’Home. Cal recordar als creients que tant Jesús com Mohamed van anar a predicar muntats a l’esquena d’un ruc.

Si el petroli és l’or negre que necessitem, i som humans, reduim el seu consum tant com poguem. Si el cotxe privat és l’ídol de la societat moderna, reduim el seu ús igualment. Per a que fer Ramadà o Quaresma, si ho deixem tot en la part material del menjar. També hauríem de fer dejú de les coses que ens engreixen el cos i la ment. Si cal donar exemple, millor compartir el menjar i transport tal com Ell ens ha ensenyat?

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Noves Tecnologies, Errors Vells

3
Publicat el 23 d'abril de 2011

La nostra
societat es vanta d’estar sempre a l’aguait de les novetats i de tot
allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la
informàtica o l’estalvi energètic. Tot això es crea amb alguna
finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot
generar molts problemes.

 

El cas real
és que l’Ajuntament de Barcelona està substituint els semàfors de
llum pels més nous de leds, la qual cosa crec que és un bon encert.
Tanmateix, m’he trobat que la seva deficient orientació pot provocar
un accident de trànsit. Resulta que a la cruílla de l’avinguda
Meridiana amb el carrer Espronceda, i fins i tot, amb el carrer
Navas, el semàfor corresponent al trànsit en sentit descendent està
posat en diagonal, amb la qual cosa, és visible tant per als
vianants i ciclistes, que ja tenen el seu, com per als conductors del
carrer que van de baixada.

Enlloc
d’estar el semàfor de vianants i el de cotxes en perpendicular, les
persones que volem creuar pel pas de vianants ens trobem que veiem
dos senyals: un més petit en vermell i un altre de més gros en
verd, però no ens adonem que correspon al dels cotxes fins que ja
pot ser tard. Això va passar el Diumenge de Rams, ja que anant en
bicicleta una mica ràpid em vaig equivocar amb el senyal. Per sort,
el conductor de l’autobús que baixava va poder reduir la velocitat i
va evitar un greu accident, la qual cosa vull agrair-li de tot cor.
Cal que recordem que la velocitat és mala consellera, però que
també cal posar bé els senyals i tenir-los ben orientats per evitar
els accidents, i d’això també n’hi ha responsables tècnics. Les
noves tecnologies són bones si estan ben aplicades als seus
destinataris, que som en aquest cas, vianants, ciclistes i
conductors, en general.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

A Bicicletinha vai de Copenhague a Sitges

0

Demà diumenge, 14 de novembre, es farà la intitulada XIII Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges organitzada per la Federació de Ciclisme. Van canviar el nom de marxa, ja que molts esportistes pensaven que era una cursa. Aquestes són les confusions derivades de la ràpida recuperació de la bicicleta al nostre país. Molts s’han apropiat d’aquest èxit, del qual molt pocs s’ho mereixen. Després de més de 25 anys, Amics de la Bici encara ha de lluitar per fer-se escoltar. La veu de l’experiència i la saviesa acumulada és poc aprofitada per les administracions públiques, mentre que altres associacions volen acaparar i monopolitzar el món de la bicicleta. No tenim prou amb les pressions del món automobilístic i encara ens fem la punyeta. Esperem que la Federació de Ciclisme, la Fundació Eca Bureau “Veritas” o el Bacc aprenguin a distingir el cicloturisme de les sortides esportives en bicicleta. Ni que ens trobem que els que han impulsat la multiplicació d’ordenances municipals sortin ara dient que estan a favor d’una modificació del Reglament de Circulació, com si fossin els piròmans bombers.
En fi, de totes maneres, la vida dóna moltes sorpreses. En el darrer Congrés Velocity, celebrat el 2010 a la ciutat de Copenhague, vam tenir el gust de conèixer el jove ministre federal brasiler de transports. Venia a buscar noves idees per promoure l’ús de bicicleta al seu país, i com a tot arreu, havia de superar molts obstacles. Tanmateix, puc dir que és un home afortunat, ja que enguany una cançó dedicada a la bicicleta ha estat el capdamunt dels èxits musicals del Brasil. Una cançó que parla del desig i l’alegria d’anar en bicicleta. A ritme de forró, aquesta cançó ha fet més que molts discursos. Per això, vull dedicar-la a tots els “puretas” que deia el Caetano Veloso, a la Pedalada de demà, i a la gent de la “bicicletinha” perquè pugui cantar-la amb goig i alegria.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Toc de Queda a la Carretera

0

Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s’afegeixen a la llarga llista d’enguany, que superarà la de l’any passat, invertint la tendència d’anys anteriors, només se m’ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí. Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.

D’aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D’homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc… No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més… podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

“La passió va per dins”

0
Publicat el 8 de juny de 2010
Aquestos dies d’alegries i penes, com tots, i més en aquest mes de juny,
amb la falç al puny, ens trobem que enlloc de la falç funciona més la
dalla de la mort. Més enllà de les morts per les guerres, obertes o
encobertes, i de les declaracions en pro o en contra de l’ús de la
força, i de les víctimes, civils o combatents, no podem restar
indiferents a les víctimes més properes, i que ens atenyen més.

Ni es poden justificar les declaracions d’algun embaixador sobre les
accions del seu exèrcit, ni les complantes dels brigadistes que sabien
amb qui se les tenien. Cal respectar a tots els guerrers, i cal que ho
fem assumint les responsabilitats de cadascú. I per això estic indignat
per la manipulació, i l’ús abusiu dels rentamans de Pilat. A sobre,
alguns s’estripen els vestits en senyal d’un dolor farisaic, i certament
hi ha molta hipocresia per totes bandes. Però les víctimes dels
accidents es mereixen el seu respecte, i més totes aquelles que reben la
violència a la carretera dels altres. I encara més la hipocresia
d’aquells que volen enretirar els anuncis dels contactes dels diaris
quan aquestos fan propaganda amb uns anuncis encara més pornogràfics com
el recent del Circuit de Catalunya: “La passió corre per dins”. A més,
tot molt subliminal, com aquell de “El Circuit de Catalunya té Sang”.
Per desgràcia, aquesta sang es vessa cada dia a les nostres carreteres
com a tribut al vedell d’or que és el cotxe privat.
I cada dia som més gent que veiem les coses des d’una perspectiva global, com per exemple, els treballs d’economistes com Mishan.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Violències als Carrers i a les Carreteres

0
Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l’any anterior sobre l’accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels “lobbies”.

Podem pensar que les estadístiques es poden veure de diferents punts de vista, però amb els morts és molt difícil jugar. Si cal felicitar al Servei Català per com exposen les dades de les carreteres, caldria demanar-los que fessin un balanç de tot Catalunya, incloent les dades dels sinistres als ajuntaments. S’ha avançat en l’homologació amb les policies locals, però encara queden llacunes. I cal que tinguem una visisó global. A primera vista, veurem que els carrers de la nostra ciutat s’han tornat més perillosos degut a certs conductors agressius que s’esplaien aquí, ja que no poden fer-ho a les carreteres.
Certament, crec que el director del Servei fa una bona defensa dels seus arguments. Per contra, la defensa que fa el director de la Fundació del RACC és clarament parcial, ja no es tracta només de millorar les infraestructures: com es pot millorar la carretera d’Arbúcies a Sant Hilari sense desfer les Guilleries?. Tampoc no poden parlar gaire alt els del RACC, on la modificació de la Ley de Transito aprovada a Madrid ha transmès als conductors el missatge de que “pagant” ja no et treuen els punts. Aquesta relaxació en les sancions de la llei, i en la sensació que no es castiguen als culpables dels accidents com abans. D’acord en això, si els accidents són involuntaris, però si provenen de conductes temeràries: drogues, alcohol, velocitat excessiva, estem davant d’una violència contra les altres persones. I això és homicidi involuntari, però homicidi. I no serà aquesta relaxació la responsable del repunt espectacular dels accidents i dels morts en accidents des de la reforma de la Ley en el mes de novembre, perquè sembla massa casualitat?
Pressionar per millorar les infraestructures viàries és correcte, però aleshores no estan dient que cal posar més multes per poder pagar a les empreses d’obres públiques, de manera que augmentem el dèficit i els impostos? No estan dient que malgrat que la crisi ha provocat una disminució en la circulació de vehicles, cal continuar subvencionant la compra de vehicles privats a càrrec dels pressupostos públics? Suggereixo que cal millorar la qualitat de la circulació dels vehicles, i això implicaria retirar immediatament de la circulació tots aquells cotxes que no tenen l’assegurança vigent després del mes de carència, i perseguir als propietaris que no tenen el cotxe en condicions de circular. Perquè som prou responsables d’allò que fem, i d’allò que deixem de fer, malgrat les limitacions de cada persona.
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Els Mil Tombs de Sant Boi

0
El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l’any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d’aquí s’ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l’Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d’un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.


Què va passar? quin miracle es va esdevenir gràcies a una colla de gegants, una de grallers i els portants de Sant Antoni Abat a peu, per aplegar una gentada? Doncs que la gent es va trobar! L’organització de l’acte va ser senzilla, un escambell, un faristol i un equip de megafonia per fer els parlaments i la benedicció. El grup dels Pessebristes va recordar-nos oportunament que s’acabaven les celebracions de l’Any de Joan Amades, el folclorista que al segles moderns va fer un recull dels costums tradicionals catalans. Tot i que era molt pudorós respecte al tema de “naps i cols2, va fer una gran feina.

Després van sortir els Tres Tombs, que de fet, es van convertir en una cercavila. Malgrat que no hi havia cap carro ni animal de bast guarnit, la gent aprofitava el temps xerrant i saludant els uns als altres, mentres la canalla jugava i corria lliurement. El mossèn va fer la seva invocació a Sant Antoni Abat, i després la benedicció dels animals, en aquest cas, limitada a animals de companyia: on predominaven gossos, i alguns exemplars com ocells, ratolins o una fura. En fi, ja veiem que avui dia el nostre bestiari s’ha reduït força. Com que la volta dels Tres Tombs va ser més curta, alguns van arribar a deshora per beneir els animals, però el mossèn no va tenir cap recança per beneir els tocatardans, encara que alguna persona amb les presses va sortir una mica més remullada.

Durant unes hores, els santboians vam gaudir dels nostres carrers sense el soroll ni les preocupacions del tràfic de cotxes. Les millores urbanístiques fetes amb la realització dels plans per peatonalitzar els carrers s’han demostrat encertades. Tan encertades, que els veïns beneficiats ha obert els ulls, i s’han adonat de la importància per a la salut i la qualitat de vida té la reducció de la circulació de vehicles privats de pas. Ara reclamen que es posin més pilones per impedir el pas i l’aparcament de cotxes aliens al seu carrer. Hom ha dit que això era privatitzar la via pública, seguint l’escola de l’anàlisi economicista, tant fa que sigui capitalista com marxista, no trobeu, ja que de fet, qui ha privatitzat el carrer de les nostres ciutats, i els camps del nostre país ha estat precisament el cotxe.
Si hi pensem en com estem tant capgirats en la nostra manera de veure el món, que no ens adonem que precisament el cotxe privat ha estès el seu imperi sobre les persones, i el seu domini aclaparador sobre els carrers de qualsevol poble o ciutat. Un imperi que fa que per anar a buscar la compra a deu minuts caminant, o portar els nens al col.legi, calgui agafar el vehicle privat. Un domini que fa que el vuitanta per cent de l’espai urbà estigui ocupat per a l’aparcament i trànsit de vehicles, sense que els nens ni els avis puguin sortir amb seguretat al carrer.

Precisament, aquell diumenge de Sant Antoni Abat els santboians vam “VIURE” com cal als nostres carrers i places. I el sant va aconseguir vencer els dimonis que existeixen avui dia en forma de cotxe privat. En tot cas, sempre ens quedarà el desig que el proper any poguem fer una cercavila més completa, amb carros de tir, i animals de bast.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Les Cadenes del Cotxe

0
Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d’algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc… moltes vegades queda reduït a l’àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d’un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d’un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.
Començaria parlant de les famoses subvencions a l’automoció concedides a l’Estat Espanyol pel Govern Central i el de la Generalitat, sense anar més lluny. Tant pel que fa als cotxes, com a les motos. La idea de subvencionar la compra d’aquestos vehicles per afavorir el nivell de consum no seria una idea tan dolenta, si no fós per tota una sèrie de realitats. Una d’elles seria que el parc automobilístic està en prou bon estat i encara no s’ha esgotat la vida útil de la majoria de vehicles comprats en els darrers anys de bonança econòmica. Per tant, es tracta d’un mercat madur, i que només necessita reposar les existències. Ja no està en expansió, i la capacitat productiva de les fàbriques és excedentària, i les marques acumulen estocs de més. L’altre tema seria que el sostre del preu del vehicle fins a uns 49000€ afavoreix clarament a rendes mitjanes altes, tot i que el percentatge relatiu sigui més favorable a les classes populars. Si parlem de la fiscalitat de l’automòbil, l’Informe Mensual de “la Caixa” del mes de març del 2006 exposa que el creixement impositiu per als vehicles és més baix que el d’altres impostos. Tenint en compte que la sèrie comença a l’any 1995, i que en tots aquestos anys de prosperitat i bombolla econòmica s’ha seguit aquesta tendència a la baixa en el percentatge de recaptació, encara és més flagrant la contradicció en aquest període de crisi. D’aquesta manera es demostra el favoritisme econòmic cap a aquest sector, i com les polítiques actuals no han trencat aquest fet.
El cas paradoxal seria que la percepció dels propietaris de vehicles és clarament inversa, i es pensen que estan exposats a un increment de la pressió fiscal en aquest cas. És clar que no tenen en compte tota la despesa que es genera per poder circular: siguin autopistes, autovies, carreteres, carrers, etc… i tot lo que hi va lligat. Per exemple, el manteniment, la senyalització, la policia, etc …

No es diu pas que el dèficit econòmic de l’estat avui dia prové de les grans inversions en infraestructures viàries, incloent les autonomies i els ajuntaments. La fallida de l’administració pública rau en que la recaptació per impostos, tant directes com indirectes, per peatges, per benzina, etc… no arriba a cobrir tota la despesa necessària posada a disposició dels vehicles de motor. Aleshores, una de les vies per aconseguir més diners prové de l’increment d’impostos, però la que l’estat explota amb molt èxit és la recaptació per multes i infraccions de trànsit. Tot i la millora en les lleis de seguretat viària, i en el tema dels accidents i de la violència en la carretera, encara ha millorat molt més el sistema de recaptació i pagament de multes. D’aquesta manera, les subvencions que es donen generosament amb una mà es recapten amb avidesa mitjançant el sistema molt rigorós de les multes, palesant que de vegades compta més l’increment d’ingressos que la protecció de les víctimes dels accidents.
L’exemple més clar d’aquesta paradoxa rau en la Fira de l’Automòbil celebrada el 2009 a Barcelona. L’administració pública va pagar tota la despesa per assistir a les marques de l’automòbil davant l’amenaça de vaga general del sector. No crec que els empresaris paguin res als treballadors en vaga, com acostuma a passar sempre. De fet, ja fa temps que les regles del lliure mercat s’han trencat, i ja no existeixen línies ni ratlles contínues. El món de l’automòbil avui dia ha deixat de ser una font de progrés, i s’ha convertit en una màquina que avança per inèrcia, i per ironies de la vida, sembla un tren que no pot sortir de la via que el porta a un xoc frontal.
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

El Cotxe contra la Paret

0

Aquestos dies s’estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l’enfonsament el sector de l’automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s’enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s’està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s’assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l’Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l’estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l’abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l’automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.
Solucions que passen per racionalitzar l’ús dels mitjans de transport. No només els materials, em refereixo també als immaterials, com la informació o la comunicació. Si l’autèntica revolució de la comunicació ha consistir en la difusió i transmissió d’una gran quantitat de dades i d’informació entre la gent, perquè encara es fonamenta la nostra economia en el transport de coses materials sense tenir en compte l’eficiència d’aquest transport material? Cal fer totes les reunions entre dues persones de manera física i presencial? Cal desplaçar sempre la gent per poder “anar a treballar”? Bé, aquesta seria una de les línies de treball.
Una altra afecta a la mateixa eficiència en el transport. Molts vegades ens trobem amb cotxes conduïts per una sola persona, per exemple. Hi ha molt espai desaprofitat en un simple cotxe! També ens trobem que molts transports públics, especialment, algunes línies d’autobús estan desaprofitades, degut a que existeixen interessos contradictoris d’explotació. O la manca de promoció del sector del taxi, per exemple. La Federació Catalana de Taxis va fer un document dient que cal reduir el nombre de llicències per millorar els ingressos dels taxistes. No estic gens d’acord, ja que precisament el sector del taxi és deficitari perquè precisament el que sobren són cotxes particulars!!! A les ciutats es veu més aquest fenòmen: la gran massa de cotxes en circulació allunya els clients del taxi, els quals normalment van a peu o en bicicleta. Els clients del taxi són precisament aquells que no poden conduir o anar en cotxe particular!!!
Un altre tema serien els costos directes i indirectes del cotxe particular: perquè no es “nacionalitza” el sector de l’automòbil? perquè no ha d’haver una gestió pública, com la de qualsevol altre bé “social”?

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Què esteu fent amb…?

0
Publicat el 30 d'agost de 2008
Aquesta setmana, el diari Avui ha venut amb la seva edició diària un llibre titulat “Què esteu fent amb Barcelona?”, escrit pel senyor Joaquim Roglan, i editat per l’Ara Llibres el 2005 dintre de la col.lecció ESCACC. La seva faixa blava porta el reclam de ser “un al.legat sarcàstic contra la Barcelona del Fem-ho B…”. Es tracta, per tant, d’un llibre que vol buscar la polèmica i encetar un debat. Però l’infern és ple de bones intencions, ja que la crítica política i social justa està devaluada amb la demagògia i un treball de documentació matusser no contrastat.


No tenia gaires coses per escriure, ja que de vegades hom no sap què dir o expressar quan altres ja ho fan millor. Però el fet de trobar-me entre les mans aquest llibre del senyor Joaquim Roglan, m’ha donat l’oportunitat de posar-me davant de l’ordinador. És com en aquella escena del tinent O’Calaghan interpretada per Clint Eastwood a punta de pistola encanonant un delinqüent que està robant, i li diu, irònicament: Au va, bellugat una mica, que et podré disparar i m’animaràs el dia!.
I avui, el senyor Roglan m’ha animat el dia, i dispararé. Dispararé contra aquest senyor i els que han tingut la gosadia de publicar un llibre que perd el seu valor de denúncia fins a convertir-lo en un pamflet polític. Sent una mica condescendent, qualificaria el llibre de llarga “carta als lectors o al director”, com es diu. Però si el valor d’una carta als lectors rau en la manifestació d’una opinió, en la seva brevetat i en el testimoni de la persona que el signa, no és el cas d’aquest lllibre. De fet, tot el llibre sembla que estigui bastit sobre tot un recull de cartes als lectors publicades pels diaris respecte als fets polítics i socials que s’han esdevingut a Barcelona els darrers anys.
Entre els fets que destaca, i debat, aproximadament un terç del llibre, està dedicada a la política de mobilitat i els seus eslògans. Com s’enceta l’apartat amb un ben trobat “Bon cop de pedal, defensors de la terra…” , faré honor a ell, i com a bon segador, tallaré arran la manipulació informativa i la manca d’informació contrastada. Venint de qualsevol altre persona, encara és disculpable, però no venint d’un reconegut periodista, llicenciat en la carrera, i professor de la universitat Ramon Llull. No puc quedar-me quiet veient que el seu escrit “sarcàstic” provoca víctimes innocents. No tant per les crítiques als polítics, totalment comprensibles, sinó perquè deixa als ciutadans que anem en bicicleta per terra. Si algunes actituds incíviques són denunciables, fer-ho extensiu a tot el col.lectiu vulnera les normes bàsiques del codi deontològic dels periodistes. Com antic soci d’Amics de la Bici, i actual de Bicibaix, no puc quedar-me quiet veient com es perpetra aquest robatori de tantes il.lusions i esforços abocats a aconseguir no un ideal, sinó una cosa real i tangible com el dret a circular. A més, la construcció del discurs narratiu ha estat manipulat grollerament, i sense fer cap contrastació de les dades que presenta o publica. No només es donen errors en alguns fets esdevinguts, altres han estat silenciats i d’altres s’han distorsionat de tal manera en el temps que esdevenen incomprensibles per a qualsevol persona aliena a aquest camp.
Em sap greu que la crítica justa es transformi en un pamflet demagògic, i que la crítica a un pensament polític “políticament correcte” sigui d’un nivell tan baix, com el dels que l’escriptor crítica precisament! També em sap greu que al darrera d’aquest llibre estigui la fundació Escacc, ja que el conformen persones de reconegut prestigi, i que amb l’edició d’aquest pamflet no compleixi amb rigor els objectius que pregona a primera plana de la seva web.
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

El Cotxe, Càncer de la Nostra Societat

3
Publicat el 28 de juny de 2008
Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s’imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la “creació” de l’home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la “vaca sagrada” que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l’economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.

Avui mateix, revetlla de Sant Pere, només cal veure les notícies del dia per saber quin ha estat el balanç de víctimes mortals. No cal esmentar els ferits, ni tant sols, les pèrdues causades per guerres del petroli. I amb una hipocresia esfereïdora, amb unes manifestacions enormes en la seva contra, que després es traslladen als embussos de cap de setmana de les autopistes de peatge. On s’arriba al ridícul de pagar per estar aturat, ja que la paradoxa de la velocitat significa que tothom està parat en un mateix punt.
Però si algú diu que pontifico com un exaltat, o un boig, ja veus Sant Boi! només cal afermar que no hem d’eliminar el cotxe. Jo no ho he dit en cap moment! Cal nacionalitzar-lo o socialitzar-lo, ja que els seus costos socials han de ser assumits per tothom, i aquesta és la seva realitat. Podem fer servir biocombustible, o electricitat, però no n’hi ha prou. No hi ha prou places d’aparcament a les ciutats, no hi ha prou carrils a les autopistes, no hi ha prou hospitals per atendre als morts i als ferits, no hi ha prou presons per tancar als assessins del volant, no hi ha prou diners per pagar els vehicles més cars, no hi ha prou impostos per cobrir el dèficit de les administracions, no hi ha prou diners per omplir el dipòsit del cotxe ni per reduir la inflació en una economia fonamentada en el tranport per carretera, no hi ha prou petroli per evitar les guerres, … perquè no hi ha lloc per viure en pau i seguretat, si només va una persona en un vehicle.  Els metges defineixen el càncer com el creixement incontrolat d’unes cel.lules del cos humà, i aquesta és la millor comparació per a la situació actual del cotxe dintre de la nostra societat, a principis del segle XXI.
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Quina és la millor velocitat per anar cap a la mort?

0

El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l’expresident de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit, Apad, en Xavier Parés i Bausà. Gràcies a la necrològica del Punt publicada el dia 1 de desembre, em vaig assabentar. Es veu que des dels anys vuitanta, és dir, de l’època en que també va néixer l’associació Amics de la Bici, va estar treballant en l’àmbit de la mobilitat i la seguretat en el trànsit. Quan encara la majoria de gent no se n’adonava de la importància central de la mobilitat en la nostra societat actual. I de quin preu pagava cada dia pel seu culte a la velocitat.
Un preu que ara s’està reduint gràcies a l’aprovació, entre altres normes, de la modificació del Codi Penal amb les penes de presó per als conductors temeraris. Una violència viària que, més enllà d’un accident fortuit, provoca molts morts cada any pel menyspreu a la vida dels altres i la pròpia. Quan es va rodar la pel.lícula de "Mad Max", "Boig Max" no ho oblidem, les carreteres on es vivia el futur eren llunyanes i solitàries. Però la realitat és que són molt properes i concorregudes.
A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els polítics han aprovat la limitació de velocitat a 80km/h. Malgrat els intents desesperats dels "lobbys" com el Racc, amb informes contradictoris, que no responen a les raons principals, que la cobardia política amaga: la reducció de la velocitat redueix, més que proporcionalment, el consum de combustible, un bé cada dia més car i escàs a més de 90$, redueix més que proporcionalment la contaminació atmosfèrica, i més que proporcionalment, els morts per aquesta causa i pels accidents de trànsit. Si per a uns i els altres, es tracta d’un ball de xifres amunt i avall, d’un balanç d’ingressos i despeses que reflexa el càncer que provoca el cotxe en la nostra societat.
És important la velocitat a que anem en la nostra vida. Més que res per tenir un cert marge de maniobra, i procurar no fer mal als altres, reaccionant a temps. Per més cotxes segurs que es facin, la principal norma de seguretat és conduir a una velocitat prudent. I si la prudència no s’aconsegueix per voluntat pròpia, és el deure social, imposar una voluntat aliena mitjançant l’amenaça de la presó. Malgrat les declaracions del senyor Albert Batlle sobre aquest tema, qui tement que no pugui tenir prou lloc a les presons, s’estima més que es cometin injustícies, a que la seva feina i el seu càrrec estiguin en risc i descontrol. Per aquesta regla de tres, el primer que hauria d’anar a presó és ell mateix, per prevaricació? Esperem, i desitgem tots, que no ens hi trobem mai a la presó. Ni que ens trobem la mort abans d’hora, per voler còrrer massa.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari