En ple esforç per superar el famós jet lag, i després d’haver superat la sempre feixuga tasca d’acreditar-nos per entrar a l’Assemblea General de NNUU, anem arrivant de manera escalada els i les integrants de les diferents delegacions internacionals. Entrem a l’edifici principal de NNUU el qual, malgrat seguir essent imponent i comptar encara amb una gens menyspreable dosi de seducció, no aconsegueix dissimular del tot certs símptomes de decadència i d’incertesa de cara al futur que ens recorden la necessitat d’encarar de manera urgent i seriosa la reforma de la institució tota ella.
Sigui com sigui aquest serà l’escenari en què afrontarem els diferents nivells de discussió pel què fa a la revisió del Programa d’Acció de NNUU sobre Armes Lleugeres. I és que la primera cosa que cal constatar en una Conferència d’aquestes característiques és que hi ha moltes conferències en una, i que no totes són visibles (segueix…)
Trobada de les ONG i parlamentaris/es
Com cada matí, a les 9.00, té lloc la reunió preparatòria de les ONG i de la xarxa IANSA, en la qual hi participem també alguns parlamentaris. La presència de les ONG en aquesta mena de conferències de caràcter intergovernamental s’ha demostrat clau, i més quan algunes d’elles fins i tot formen part, en qualitat d’assessors, d’algunes delegacions oficials. No es tracta de cap manera d’un fet casual, sinó que respon, aquesta presència d’ONG en delegacions oficials, a la feina que durant molts anys venen fent a escala nacional i internacional, i a la voluntat que moltes d’elles han demostrat per ser actors protagonistes, o si més no influents, en els espais de presa de decisions. Un dels avantatges de formar part de la delegació oficial és que les ONG normalment compten amb una acreditació de color marró que els permet moure’s per dins l’edifici però que no els permet accedir a certs espais com, per exemple, la platea de l’Assemblea General, mentre que les que formen part de les delegacions oficials, amb acreditació roja, sí tenen accés a totes les dependències, la qual cosa els permet parlar amb tots els representants governamentals. En qualsevol cas, les reunions de les 9.00 serveixen per tal que uns (marrons) i d’altres (roges) acordin quins són els temes de discussió que cal abordar de manera bilateral o multilateral amb determinades delegacions governamentals. De la mateixa manera, moltes delegacions compten amb representants dels seus respectius Parlaments, els quals estan jugant cada cop més un paper fonamental tant en quant a legisladors com pel què fa a la seva capacitat de control de l’executiu. En conclusió, malgrat que es tracta d’una conferència intergovernamental, la presència tant d’ONG com de parlamentaris en tant que assessors en les delegacions oficials permet (que no sempre garanteix) una oportunitat d’influir en el decurs de les converses que han de conduir al resultat final. A més a més, si els Parlaments compten amb postures aprovades que van molt més enllà de les propostes fetes pels mateixos governs, pot ser també una eina que els governs més convençuts poden utilitzar en el marc de les seves negociacions amb d’altres governs més reticents.
Plenària: Assemblea General
A les 10.00 comença la sessió plenària a l’Assemblea General. Es tracta de la part més `formal’ i `formalista’ de la Conferència. Un darrere l’altre van pujant els diferents ambaixadors a l’estrada per exposar les línees generals de la seva postura. Els discursos solen tenir tots la mateixa estructura: primer es destaca la importància i la urgència de lluitar contra les armes lleugeres i la seva proliferació, amb gran profusió de dades i exemples, amb tons vehements, i amb constants referències a la lluita contra el terrorisme; després sol venir la llista de totes les coses que el govern en qüestió ha fet o fa en aquesta qüestió, i els diners que hi aboquen, la qual cosa posa de manifest que, malgrat les bones paraules, no tots compleixen amb el Programa d’Acció de la mateixa manera, ni amb la mateixa ambició; i finalment sol venir la postura que pensen defensar en el marc de la present conferència, i aquí és on apareixen els peròs, els matisos i les incerteses sobre si el representant que parla serà un dels `convençuts’ o un dels `reticents’. Si bé és cert que no hi ha massa sorpreses respecte les expectatives que ja tenim de cadascun dels governs intervinents, sempre hi ha alguna sorpresa, no sempre desagradable, pel què fa a la delegació que el govern envia, i per tant pel què fa a la possibilitat de parlar-hi.
Malgrat que si visiteu el lloc web de la conferència podeu despenjar-vos totes les intervencions voldria destacar-ne almenys dues de les que han tingut lloc fins el moment. La primera, la de la presidència austríaca de la UE. Hans Winckler, secretari d’Estat austríac, no va parlar només en nom dels 25 estat membres, sinó també dels futurs membres (Bulgaria i Rumania), Estats candidats, països del procés d’Estabilització i Associació, i d’Ucraïna i Moldova, a petició seva. El discurs de la presidència del Consell de la UE va destacar, entre d’altres coses, que `la UE està convençuda que cal intensificar els esforços de Nacions Unides en relació a les armes lleugeres, especialment en aquelles àrees en què es constaten importants problemes pel què fa a la implementació del Programa d’Acció tals com: controls de les transferències d’armes, marcatge i seguiment (marking and tracing), regulacions d’intermediaris (brokering) munició i integració de mesures d’armes lleugeres en programes de desenvolupament. A més a més, però, cal destacar també la importància d’establir de manera clara de quina manera caldrà seguir amb els treballs de la conferència’ (a hores d’ara encara no hi ha una postura consensuada al respecte). El text complert de la seva intervenció el podeu trobar aquí.
La segona intervenció a destacar és la de Juli Minoves, Ministre d’Exteriors d’Andorra, qui va fer el seu discurs en català. Pete Seeger va dir una vegada: `vull anar a Andorra, em fascina un país que no té exèrcit i que només gasta 4’70 US$ en la seva defensa’. Efectivament, Andorra és l’exemple d’un país que per la seva situació (país petit, sense exèrcit) pot assumir amb gran autoritat el debat internacional en favor del desarmament, ja sigui participant activament en el debat, o finançant programes de desarmament i conferències de NNUU. Aquí trobareu el text de la seva intervenció (en versió anglesa).
Esdeveniments paral·lels (side events)
Al marge de les intervencions en plenària i de les reunions preparatòries la Conferència compta també amb una nombrosa i rica profusió d’esdeveniments paral·lels en els quals se sol abordar diverses qüestions, de caràcter més tècnic, amb la intenció d’aprofundir en alguns aspectes concrets de la reflexió global. Així, ens trobem amb seminaris simultanis on es parla de l’atenció a les víctimes, de la coordinació entre programes de desarmament i desenvolupament, o de projectes de microdesarmament, entre d’altres.
La veritable conferència: la que no es veu
Malgrat tots els espais de discussió i debat mencionats, però, la veritable conferència té lloc als passadissos, en sales de reunió sense anuncis externs, en trobades de caràcter bilateral, o fins i tot a la cafeteria, ja que és en aquesta mena d’encontres on es pot saber quines postures i estrategies seguirà cadascú. Així, resulta fonamental cultivar espais de reunió informal que permetin acostar posicions de manera discreta.
Aquesta tarda es repartirà un primer esborrany de la declaració final que s’ha d’aprovar a finals de la setmana vinent, i que es distribueix entre les delegacions per negociar-ne el contingut. Llavors començarà la veritable conferència, la que no es veu.