Raül Romeva i Rueda

Hi ha dies en què obrir els diaris és sinònim de malcafè. Avui és un d’aquests. Com cada matí quan sóc a Brussel.les he comprat els diaris de camí cap al Parlament, i els he fullejat tot caminant. En portada, lògicament, la massacre de Bombai (Mumbai segons la versió). Ja a la cafeteria del Parlament m’he detingut a llegir les pàgines d’internacional. No m’ha donat temps a entrar en política estatal i nacional ja que amb prou feines he aconseguit llegir tot allò referent a Guantanamo, Afganistà, Somàlia, Gaza, i, com sempre, l’Iraq.

Aprenem geografia a base de desastres. El problema, però, és que els desastres que he mencionat no són desastres naturals. Són tots provocats pels éssers humans. I per tant evitables.

De vegades tenim la sensació que el món mundial ens queda lluny del nostre món local, o potser és que, ben al contrari, la seva proximitat és tal que ens incomoda, i ens fa abaixar la mirada, tímidament, com quan ens trobem amb un veí a l’ascensor, (segueix…)

… i és que ens agradi o no, el món és cada vegada més petit, i per tant som cada vegada més responsables de les conseqüències mundials dels actes (o dels no actes) que duem a terme en el nostre entorn quotidià i inmediat.

En altres paraules, malgrat el risc de frustració, decepció i desmovilització que de vegades pot comportar la lectura del diari en dies com avui, no podem abandonar el nostre compromís universal. Els progressos que hem pogut constatar al llarg de la història en favor de la defensa dels drets humans i de la convivència universal, i dels quals és evident que avui ens en beneficiem una bona part de la humanitat, han estat el resultat de l
‘inconformisme, la tenacitat, el coratge, la convicció i la lluita constant contra l
‘adversitat i, sobretot, contra la inmensitat del repte, de les generacions passades. No tenim cap dret a frustrar nosaltres les expectatives i les esperances de les generacions venideres. Ningú diu que sigui fàcil, simplement és que no hi ha alternativa.

És cert que la magnitud del problema global ens pot fer creure que és impossible modificar les grans tendències mundials, però personalment penso que no podem permetre
‘ns el luxe de rendir-nos. Ni tant sols davant del fracàs de la darrera conferència sobre armes lleugeres ens podem permetre renunciar al compromís universal. I és que, tal i posa de manifest el nou gir que ha adoptat la situació de Guantánamo, o el debat sobre els vols de

la CIA, o la creixent solitud de l’administració Bush en el vergonyós afer iraquià (entre d’altres), encara que sembli que allò que es pot fer i dir és poca cosa, cal fer-ho i cal dir-ho, cadascú al seu àmbit d’influència, perquè es la suma de totes aquestes petites denuncies la que al final actúa de catalitzador dels grans canvis.

Tot plegat em ratifica en la meva convicció que cada cop més la
‘nostra
‘ seguretat com a país i com a regió del món està directament relacionada amb afrontar de manera seriosa i responsable la dimensió global, universal. No és una qüestió estrictament de tenir una mentalitat altruista, pròpia de gent benpensant o fins i tot un punt utòpica (tot i que aquesta motivació em sembla més que respectable i jo mateix m
‘hi identifico), sinó que fins i tot des d’una lògica clarament egoista ens convé invertir econòmicament i política en la promoció de la pau i l
‘estabilitat mundials, i sobretot en la desactivació de conflictes vigents o potencials.

Aquest matí, per altra banda, hem abordat la convulsa agenda internacional amb el president de torn del Consell, el Ministre d
‘Afers Exteriors finlandès, Erkii Tuomioja, qui ha presentat la seva agenda semestral. Entre d
‘altres qüestions hem avaluat la propera reunió del G8 (Durao Barroso afirmava ahir que amb Rússia no es canviaria energia per drets humans, afirmació que celebro), les recents accions israelianes sobre Gaza i el drama humanitari que estan provocant (recolzo la petició d
‘alliberament del soldat israelià retingut, però no considero coherent el silenci i la poca contundència amb que s
‘afronta l
‘escalada de la violència que està duent a terme Israel, i insisteixo que en el present context és incomprensible mantenir l
‘Acord d’Associació amb aquell país), la situació a l
‘Iraq, el procés de pau al Sudan, o les tensions nuclears relacionades amb Iran i Corea del Nord.

Ahir mateix, per exemple, vàrem poder parlar, primer a

la Comissió AFET i després en privat, amb el Ministre d
‘Exteriors afganès, Rangin Dadfer Spanta, qui de fet va viure molts anys a Alemanya on militava al Partit Verd i fins i tot va ser regidor d
‘un ajuntament per aquest partit. No amaga mai aquest fet, i fins i tot en fa bandera, malgrat que en el seu país els sectors més fonamentalistes l
‘utilitzen en contra seva. L
‘acusen, per exemple, de ser massa sensible amb la qüestió de gènere. La situació a l
‘Afganistà és ben lluny de ser satisfactòria. Dadfer assenyala tres grans reptes: seguretat per permetre la rehabilitació, narcotràfic i terrorisme, i conclou que la millor manera de combatre el terrorisme a la regió es estabilitzant el país, però es lamenta que ni la policia ni l
‘exèrcit locals disposen de les capacitats ni la formació necessària. En resum, Dadfer defensa que l
‘Afganistà suposa l
‘oportunitat de fer possible la democràcia en un país musulmà.