Raül Romeva i Rueda

L’escalada de violència que està duent a terme Israel no només no s’atura sinó que puja diàriament graons cap al desastre absolut. Als atacs sobre Gaza d’aquests darrers dies cal afegir ara l’ofensiva sobre el Líban. Tímidament,
la UE, a través del seu Alt Responsable en Política Exterior, Javier Solana, comença a alçar la veu, mentre que al Parlament Europeu el debat sobre la situació a l’Orient Mitjà és un dels que més polarització genera, si bé la correlació de forces segueix essent clarament favorable al reconeixement del dret a Israel a la seva autodefensa. Ara com ara som clarament minoritaris els qui reclamem la cancelació de l’Acord d’Associació entre
la UE i Israel en virtut de l’Article 2 de la clàusula democràtica.

Pel què fa als atacs sobre Gaza, l’argument sota el qual s’ampara Israel és la detenció d’un soldat israelià. Tanmateix, la desproporció de la resposta (la qual inclou la detenció de 100 membres de Hamàs, inclosos ministres i parlamentaris) suposa en ella mateixa una flagrant vulneració del dret internacional. Així, tal i com posen de manifest Marta Mendiola i Núria Tomàs, de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB: (segueix…)

?eEn primer lugar, los ataques contra objetivos civiles, como son las infraestructuras destruidas en Gaza, no pueden ser justificados desde el punto de vista militar, por lo que suponen una violación del derecho internacional humanitario, en particular de
la IV Convención de Ginebra. Esta Convención, ratificada por Israel, prohíbe además los castigos colectivos y medidas de intimidación contra la población civil. En segundo lugar, la destrucción de las infraestructuras vulnera el derecho al agua y el acceso a la electricidad, elementos indispensables para el goce de un nivel de vida adecuado, derecho humano recogido en el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC), del que Israel es también Estado parte. En este sentido, en virtud del derecho internacional de los derechos humanos, y según lo confirma el Comité DESC de
la ONU, las obligaciones que incumben a Israel en virtud del PIDESC se deben aplicar a todos los territorios y poblaciones bajo su control efectivo.”

A més a més, ?erespecto a las detenciones realizadas por Israel a los miembros de Hamas, podrían constituir una ‘toma de rehenes’ prohibida por la citada Convención, en palabras del Relator Especial de
la ONU sobre
la Situación de los Derechos Humanos en los Territorios Ocupados Palestinos. Asimismo, Israel debe garantizar el derecho al debido proceso de dichas personas, derecho recogido en
la IV Convención de Ginebra y en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, ratificado por Israel. Por otra parte, cabe añadir que la captura del soldado israelí y el asesinato de un colono a manos de grupos armados palestinos también constituyen una violación del derecho humanitario y de las normas internacionales de los derechos humanos. Al mismo tiempo, la suspensión de las ayudas por parte de la comunidad internacional y el bloqueo económico impuesto por Israel a los territorios ocupados como resultado del triunfo de Hamas en las pasadas elecciones está ocasionando una catástrofe humanitaria de alarmantes proporciones, particularmente en Gaza, calificada de ‘mortal’ por el Secretario General Adjunto para Asuntos Humanitarios de
la ONU”.

Davant d’aquesta situació, Solana confirma el seu suport a la missió de Nacions Unides que té per objectiu que s’estableixi un alto el foc, i ell mateix es compromet a visitar la regió després de la reunió del G8. Tanmateix, la resposta internacional és certament preocupant tal i com ho demostra el fet que quan fa dos díes el Consell de Drets Humans de l’ONU va votar una Resolució en la qual es demanava a Israel que posés fi als atacs, que alliberés els presos i que complís amb els compromisos adoptats en el marc del dret internacional, països com Canadà, Japó i els mateixos països europeus hi van votar en contra, a la qual cosa cal afegir la constant negativa dels Estats Units per tal que el Consell de Seguretat de l’ONU condemni aquests fets.

En quant als atacs sobre el Líban, també motivats segons Israel per la detenció de dos soldats israelians per part de Hezbollah, han donat peu a respostes més contundents que les accions sobre Gaza. Per part de Vaticà, per exemple, es tracta d’una agressió sobre un Estat sobirà, mentre que el mateix president francès, Jaques Chirac, la resposta és totalment desproporcionada. El Líban ha reclamat una Resolució condemnatòria de part del Consell de Seguretat de l’ONU i, en aquest cas, George Bush s’ha compromès, segons el primer ministre libanès, a pressionar Israel per tal que aturi l’ofensiva. El Consell de Seguretat de l’ONU ha de deliberar divendres per la tarda sobre si adopta o no aquesta resolució condemnatòria.

Tenint en compte que Israel considera responsables col·lectius l’eix format per Iran-Síria-Hamas-Hezbollah, el risc d’una escalada d’incommensurables dimensions és cada cop més preocupant.

Tot plegat ens permet arribar a la conclusió que la política de dobles mesures duta a terme per part d’alguns països sobre la regió no només no ha ajudat a pacificar la zona sinó que, més aviat al contrari, ha servit per polaritzar encara més les tensions i fins i tot per alimentar les veus més extremistes de tots els bàndols. No podem armar econòmicament, militarment i políticament Israel mentre al mateix temps assenyalem amb el dit acusador a Hamàs, Hezbollah, el mateix Iran o Síria, acusant-los de tots els mals de la regió, i esperar que la tensió es redueixi.

El gran problema que tenim en aquests moments és la manca de coherència i credibilitat a l’hora de criticar i condemnar la violència d’uns, als quals acusem de terroristes (per bé que moltes de les accions que cometen són necessàriament condemnables), mentre alimentem la d’altres qui, amparant-se en el dret a l’autodefensa, duen a terme accions clarament considerables com a crims de guerra i totalment contràries al dret internacional, sota l’ampara de la impunitat internacional.