Eureka!

Una bomba que dosifica el seu combustible amb tanta gasiveria que tot i que porta quatre-mil sis-cents milions d’anys cremant encara té combustible per uns quants milions d’anys més. I malgrat tot, aquesta bomba atòmica és tan gegantina que en un sol segon s’hi produeixen milions d’explosions més violentes que les d’Hiroshima o Nasagaki, fins el punt que la seva resplendor és visible de la Terra estant, que és a uns 150 milions de quilòmetres.

El nostre planeta ha tingut la sort de ser al lloc oportú, a la distància justa del Sol perquè d’aquestes explosions ens arribin les quantitats apropiades de llum i escalfor per permetre l’aparició i el desenvolupament de la vida. Si fóssim gaire més a prop ens arribaria tanta calor que la temperatura dels mars pujaria fins fer bullir l’aigua, i si fóssim massa lluny els oceans es congelarien. En cap d’aquestes condicions ens podem imaginar cap mena de vida, almenys no tal com la coneixem.

Una nit estelada es ofereix la possibilitat d’admirar un grapat d’aquestes bombes gegants. És la parada de focs artificials més gran del món, i les estrelles que contenplem estan tan lluny de nosaltres que de les seves explosions només ens n’arriba una tènue llum fent pampallugues.

De tant en tant, molt de tant en tant, a alguna estrella se li acaba el combustible. N’hi ha que el continuen consumint com han fet sempre fins que se’ls esgota del tot i aleshores s’apaguen. Però n’hi ha d’altres que abans de quedar-se sense combustible s’acomiaden amb una gran explosió final. Una explosió que rebenta l’estrella i que durant unes setmanes li atorga un espectacular protagonisme, perquè brillarà més que tota la seva galàxia sencera. Són les supernoves.

Aquesta és la història d’una mica de llum nascuda fa milions d’anys en l’explosió d’una d’aquestes supernoves.

(continuarà…)