Els seus càlculs són correctes. Però no arriba a impactar amb el terra… quan està a poca alçada, amb el mar a la dreta, veu al davant un enorme rectangle fosc amb el que xocarà. “És ben estrany”, pensa en Take, “que carai és aquest rectangle?” Ai, Take, si ho haguessis preguntat, qualsevol t’ho hauria
En Take va donar un cop d’ull al que tenia al davant. Era veritat: la gota d’aigua l’estava fent tornar enrere, cap aquella ciutat que ara sabia que era Barcelona! Se n’hi anava de dret i el fotó vermell l’envejava per això… finalment havia trobat el tema de conversa del que podrien parlar-ne hores i
Havíem deixat en Take caient en picat. Ha sobrevolat per sobre d’aquella ciutat i ara tot just comença a deixar-la enrere. El xoc amb el núvol li ha fet perdre la por a les gotes d’aigua. Ara ja no l’amoïna que hi hagi gotetes d’aigua per tot arreu. Es relaxa i s’anima a xerrar amb
En Take anava pujant i pujant, i a mida que s’enlairava gaudia de la vista que se li obria quan mirava cap avall. La pedra l’havia enviat cap dalt amb una direcció completament nova, i va veure que sobrevolava una ciutat bastant gran. Entre turons i mar. A mida que s’enlairava va notar que probablement
En Take estava a punt d’aconseguir-ho. Tenia el terra ben a prop. Estava molt concentrat en evitar el xoc amb les molècules de gas de l’atmosfera, però tot i amb això va reconèixer cap on anava. Va veure el mar, i una serralada de muntanyetes que anava més o menys paral·lela a la costa. Cauria
Per animar-se una mica, en va posar a pensar en les coses bones que els ultra-violat poden fer. Cada tipus de fotó serveix per alguna cosa. Els ultraviolats bronzegen i ajuden a fabricar vitamines, amb els rajos-X els metges poden fer radiografies, els microones descongelen el menjar, amb els visibles veiem les coses, els infra-rojos
– Atenció, fotons! som a punt d’entrar a l’atmosfera de la Terra. Tres, dos, un… En Take ja no va sentir el zero. Així que hi va entrar es va fumer un castanyot amb el primer àtom que hi havia per allí. El xoc els va canviar a tots dos. Del primer que es va
Estava entusiasmat. Tornava a tenir uns companys de viatge peculiars. Els microones encara hi eren. Els microones sempre hi eren! Però ara els fotons que més es feien notar eren els visibles que sortien del Sol. En Take se sentia especial, a la supernova no cridava l’atenció perquè allò estava farcit de raigs gamma. En
En Take ja estava començant a pensar que potser partir d’ara el viatge seria sempre així d’avorrit. Potser el seu destí era córrer per aquella part de l’espai on gairebé no passa res. És ben curiós, quan era a la supernova es delia per marxar-ne, i en canvi ara anyorava aquella època en que li
Després d’aquesta trobada en Take s’entretenia a comptar els protons de tots els àtoms que es trobava i mirava quin nom hi havia al requadre de la taula periòdica que li tocava. Però de mica en mica el viatge s’estava tornant molt avorrit. A mida que s’havia anat allunyant de la supernova l’espai estava cada
Era l’àtom més gran que havia vist mai, i això que n’havia vist un munt! Sobretot a la supernova, on cada dos per tres xocava amb algun, però també déu n’hi do els que havia vist des que en va sortir. Es pensava que ja els coneixia a tots, però evidentment estava equivocat… La grandària,
Mentre rumiava com passar l’estona va veure que era a punt d’avançar una altre electró. Ja tenia amb què entretenir-se… Comptaria les partícules avançava! – Un electró… I va anar seguint: – Dos electrons…. tres electrons… un àtom… dos àtoms… quatre electrons… S’imaginava a ell mateix fent una cursa amb la resta de partícules. Cada
Però de de cop i volta tot canvia. Tot d’una ja no xoca amb ningú. Sorprès, en Take mira al seu voltant i veu que tothom, àtoms, electrons i fotons, es mou en la mateixa direcció que ell. És com si de cop i volta tots s’haguessin posat d’acord: “cap allà!”. I cap allà van
En Take, el nostre protagonista, és aquesta miqueta de llum. Potser has sentit a dir que la llum és una ona electromagnètica, però això no t’ajuda gaire a saber quin aspecte té en Take, oi? Els científics es van passar molt de temps inspirant-se en el so, que és un altre tipus d’ona, per imaginar-se
Hi va haver un poeta que es va referir a les estrelles com “les espelmes de la nit”. És una frase preciosa, però la realitat és bastant menys poètica perquè amb el que hauríem de comparar el Sol, o qualsevol altra estrella, no és amb cap espelma sinó amb una immensa bomba atòmica. Una bomba