Eureka!

En Take ja no va sentir el zero. Així que hi va entrar es va fumer un castanyot amb el primer àtom que hi havia per allí. El xoc els va canviar a tots dos.

Del primer que es va adonar és que a l’àtom se li havia escapat un dels seus electrons, que amb el xoc havia sortit disparat. “Pobre àtom”, va pensar en Take, “espero que no s’hagi fet gaire mal. Si només ha perdut un electró encara es pot dir que ha estat de sort”. Però un cop se li va passar l’ensurt, va veure que ell també s’hi havia deixat alguna cosa en el xoc… Havia perdut energia. Perquè, recordem-ho, energia és l’única cosa que tenen els fotons, i per tant és l’únic aque poden perdre… Aleshores ho va entendre tot.

– Maleït electró! S’ha aprofitat de la confusió del xoc per robar-me energia i se n’ha anat corrent. Atrapeu-lo! atrapeu-lo!…

Però ja era massa tard. L’electró havia tingut temps de desaparèixer i en Take es va haver de fer a la idea que ja no recuperaria l’energia que havia perdut. Ja no seria mai més un raig gamma. A partir d’ara seria un raig-X, com els que fan servir els metges per fer radiografies i veure si t’ha trencat algun os.

– Ara ja sé quina mena de coses passen a la Terra! Això està ple d’electrons que a la que et despistes et prenen tanta energia com poden. Per això hi ha tants fotons que hi arriben essent visibles i quan surten s’han quedat en infra-rojos… Hauré d’anar al tanto perquè no em torni a passar.

Mentre en Take continuava el seu descens cap la superfície es creuava amb tot de fotons que venien d’allà baix. Un d’aquests fotons va fer un comentari que li va cridar l’atenció:

– Oh, no! Una tempesta magnètica!

No era la primera vegada que escoltava aquesta expressió. Quan va passar a prop del Sol li havien comentat que n’estaven sortint més àtoms del que és normal, i que d’això se’n diu una tempesta magnètica. Li havien assegurat que a la Terra en sentiria a parlar, i era cert!. Ara podia esbrinar què carai volia dir tot allò.

– Bon dia, company! Per què et fan por les tempestes magnètiques?

– Perquè sóc un fotó amb molt poca energia. Sóc una ona de radio. Duc notícies molt importants i necessito rebotar en aquesta part de l’atmosfera per poder tornar cap la superfície.

– I què tenen de dolent les tempestes magnètiques?

– Doncs que ho capgiren tot per aquí dalt. Les tempestes magnètiques revolucionen els àtoms i aquests, enlloc de fer-nos rebotar cap baix, ens capturen. I si em capturen aquesta la notícia tan important que duc no arribarà.

– I ja ho saben allà baix que aquí passen aquestes coses?

– I tant. Se n’adonen de seguida que hi ha problemes. Bé, ells en diuen interferències!

“Curiós”, va pensar en Take. Però no en va fer massa cas perquè estava prou enfeinat intentant evitar el xoc amb els àtoms de l’atmosfera. Cada vegada era més difícil perquè a mida que s’endinsava en l’atmosfera cada vegada hi havia més àtoms. Es va fixar en que els àtoms que veia a la Terra solien anar en grupets, a vegades eren només grups de dos, però d’altres de tres o fins i tot molts més. Ho trobava estrany perquè fins ara, tant a la supernova com a l’espai interestel·lar, sempre havia vist els àtoms d’un en un. “D’aquests grupets se’n diuen mol·lècules”, li va comentar un fotó que tenia al costat, “a la majoria dels àtoms no els agrada estar sols”.

“Mol·lècules? Que interessant!”, va pensar en Take, “aquell àtom de plutoni em va explicar que als àtoms els agrada rodejar-se d’electrons. I ara descobreixo que també busquen la companyia d’altres àtoms. Sí que són sociables…” Tots aquests pensaments van despistar en Take i, és clar, va passar el que sol passar quan bades….. “Patapam!”.

Un altre xoc, i un altre electró que fuig corrents. En Take de seguida mira a veure si ho té tot…. què carai ho ha de tenir tot! Ja li han birlat una mica més d’energia!

– És indignant! Això està ple de pispes!

El fotó que abans li havia explicat tot allò de les mol·lècules va comprendre que en Take anava molt despistat i que li aniria bé una mica d’informació.

– Et donaré una bona notícia. Com menys energia tinguis menys probabilitats tens de que et robin. Els fotons més energètics són els més llaminers pels electrons, per això t’han atracat de seguida, perquè has arribat com a raig gamma. Després, com que eres un raig-X i tenies menys energia has durat una mica més. I ara, que aquest galifardeu t’ha plumat encara més i només t’ha deixat energia per ser un ultra-violat, corres menys perill. Però tot i amb això no arribaràs gaire lluny si no espabiles…

– I què he de fer?

– D’entrada, has de saber que a cada tipus de fotó ens atraquen uns àtoms i unes mol·lècules diferents. Ara ets un ultra-violat, igual que jo. Has de tenir en compte que a l’atmosfera terrestre el nostre principal enemic és una mol·lècula que es diu ozó: la reconeixeràs facilment perquè són tres àtoms d’oxígen que van juntets.

– Una mol·lècula de tres àtoms d’oxígen? I n’hi ha gaires per aquí dalt?

– Déu n’hi do, però estem de sort perquè diuen que mai n’hi havia hagut tan pocs com ara. Així que si ens ajudem l’un a l’altre potser tots dos aconseguirem arribar a la superfície. Els ultra-violats no ho hem tingut mai tan fàcil com ara per arribar-hi.

– I què farem si hi arribem?

No ho sé. Tot depèn d’on caiguem…. Si caiem sobre una bactèria o un virus segurament els matarem. Si caiem sobre algú que s’està a la platja el posarem una mica morè i l’ajudem a fabricar vitamines… però també és possible que li fem mal: que el cremem o fins i tot li provoquem un càncer si massa de nosaltres arribem fins ell…. Podem ser molt bons o molt dolents, Take.

En Take va quedar moix. Potser era millor deixar-se prendre una mica més d’energia i no ser tan perillós. Ben mirat, si en perdia una miqueta més, només una miqueta, deixaria de ser un fotó ultra-violat i es convertiria en llum visible… Però el seu company també li havia dit que una mica d’ultra-violats són necessaris perquè ajuden a fabricar vitamines… Què havia de fer? Mantenir-se tal i com era, assumint el risc de provocar un càncer, o deixar-se prendre energia i potser fer que algú es quedés sense fabricar aquella vitamina?

Estava confús. No sabia què fer. Però mentre li donava voltes a totes aquestes preguntes una mol·lècula d’ozó va atrapar el seu company i en Take s’ho va prendre com un senyal.

– M’ha dit que uns quants han d’arribar. Que tan dolent seria que n’arribessin pocs com que n’arribessin massa. Ja que ell ja no ho pot fer, jo intentaré arribar fins la superfície…

(continuarà)