Eureka!

Tant de bo m’equivoqui. No estic d’acord amb els qui pensen que l’estratègia del govern espanyol ha fracassat perquè el 21D l’independentisme va revalidar la majoria absoluta i –diuen- ara tot continua igual. Potser som a una mena de situació contralampedusiana, on tot és diferent encara que res hagi canviat. L’1-O ho fa tot diferent. A ambdues bandes.

L’independentisme “de carrer” s’ha mostrat més fort i decidit del que molts creien, però el seu lideratge polític s’hi ha deixat la credibilitat, i amb ella la iniciativa. Per contra, el lideratge polític unionista n’ha sortit molt reforçat (no parlo del PP, parlo de l’unionisme). Si va trigar tant a aplicar l’”a por ellos” va ser per por a la reacció de la societat espanyola. Diuen que els EUA no van perdre la guerra del Vietnam a les jungles tropicals sinó a casa seva, quan la societat americana s’hi va oposar. No ha estat el cas. La vulneració de drets civils i humans a Catalunya ha estat rebuda amb entusiasme per la gran majoria de la societat espanyola: de la corona als partits polítics –curullades amb les infames declaracions d’en Monedero-, de les forces armades al poder judicial, passant pels medis de comunicació i els espanyols “de a pie”. El gruix del país ha tancat files, no hi ha hagut fisures destacables.

El lideratge polític independentista, per contra, n’ha sortit perjudicat. Les circumstàncies amb que el 21D vam votar van ser tan excepcionals que només va donar temps a tancar files, sense qüestionar-nos res. Però un cop passades és inevitable que l’independentisme es faci les preguntes que no s’ha fet en campanya. Què tenen a oferir JxCat o ERC? Ara fa dos anys ens van demanar una majoria absoluta per proclamar la independència. L’han tingut i no l’han proclamat –oi que no? L’unionisme, a diferència d’abans, ara sí té un projecte, i tothom el sap perquè l’han deixat ben clar durant la campanya: treure hores de català a l’escola; esterilitzar persones; tancar TV3, desinfectar-la, i tornar-la a obrir amb gent normal… Que hi ha ningú que dubti que, per poc que puguin, ho faran? El lideratge polític de l’independentisme, en canvi, ha mostrat un perfil baix, en part per manca d’idees i en part per por. Por a que il·legaitzessin els partits -com van fer al País Basc- o a agreujar les penes dels presos polítics: fer de la sedició una causa general implica que les penes dels presos polítics depenen no només de què han fet o facin ells sinó també –sobretot- de què fem els altres.

El 21D l’independentisme va salvar un match point. Però ara toca preguntar “i ara, què fem?”. Alliberar els presos polítics o acabar amb el 155 -que és amb què van fer campanya- no depèn del Parlament. Què faran els diputats electes que són a l’exili: tornaran per anar a presó o es quedaran a Brussel·les? Som conscients que no es pot ser president sense ser diputat? Som conscients que si hi ha diputats que no poden assistir al ple –perquè són a la presó– l’independentisme no tindrà la majoria dels vots de la càmera? I les preguntes més lletges: podem confiar el projecte independentista a qui el 10 d’octubre es va fer enrere per deixar pas als mediadors internacionals que -ens va dir- eren a punt d’aparèixer? Podem confiar el projecte independentista a qui no s’esperava una intervenció militar dels “constitucionalistes”, quan l’article 8 de la Constitució espanyola l’esmenta explícitament? Les preguntes són tan inevitables com incòmodes, per això és probable que el primer que observem sigui paràlisi als partits independentistes que derivi en paràlisi institucional i en discussions infantils, per tirar pilotes fora. Però perdre temps no ens ajuda.

Tinc la sensació que, amb tot el que ha passat al voltant de l’1-O, el conflicte polític entre Catalunya i Espanya ja ha sortit de les institucions i que difícilment hi tornarà; que comencem una etapa on el carrer –atenció als CDR, o a qui n’agafi el relleu quan els escapcin- serà més decisiu que els plens del Parlament. Tant de bo m’equivoqui.