El pols de la llengua als Països Catalans

En el marc de la XLI edició de la Universitat Catalana d’Estiu, ens han demanat a la inspectora d’educació del Govern Balear Joana Lladó i a mi mateix que impartíssim el curs “L’alumnat novungut a les aules dels centres educatius”, on hem explicat les polítiques en matèria d’incorporació d’alumnat nouvingut tant al Principat de Catalunya com a les Illes Balears.

I, per què només hem fet referència a aquestes dues regions i no a la resta dels Països Catalans. Doncs, senzillament, perquè tret del cas de l’Escola Andorrana (on hi ha un aula d’acollida molt similar a les aules d’acollida del Principat de Catalunya), a la resta del territori no s’ha fet cap aposta clara per fer la incorporació de l’alumnat nouvingut en la nostra llengua: al País Valencià (només cal consultar el web per veure què hi ha) la integració, especialment a secundària, es fa pràcticament sempre en castellà, tret de casos aïllats com pot ser el de l’IES de Torrent, on es fa en valencià), a la Franja crec, sincerament, que ni s’ho plantegen si ha de ser en català o castellà, a Catalunya del Nord no cal dir que el francès és la llengua d’integració (amb, a voltes, inspectors molts més preocupats per si els alumnes nouvinguts parlen perfectament el francès -amb una fonètica correcta- que no pas per l’autèntica integració) i a l’Alguer potser no cal ni comentar que els “quatre” immigrants que hi arriben s’integren en italià.

Com es veu, és vital tenir un poder polític sensible per la llengua, perquè, si no, la política és contra la llengua. I en el cas de la nova immigració ens juguem moltes coses: una integració ben feta és sinònim de cohesió social i d’un futur per a la nostra llengua. Si no ho fem bé, no tenim garantides cap d’aquestes dues coses.

(…)

I què hem explicat en aquest curs? Doncs, les polítiques educatives en matèria d’immigració d’ambdues administracions catalanes: la de les Balears i la del Principat de Catalunya , que, sortosament, en aquests anys darrers, han treballat molt plegades, fent, a voltes, materials didàctics conjuntament, compartint experiències, formació, assessorament… Vaja, pràcticament, com si fóssim “normals”.

Un dels temes, crec, més interessants que ha aparegut en aquest curs ha estat que, si bé és cert que l’acollida inicial està bastant ben resoltat, ja que ambdues administracions hi han abocat molts recursos (de personal -per exemple, al Principat de Catalunya hi ha uns 1300 professionals dedicats a aquest tema exclusivament-, de material didàctic i informàtic, de formació, d’assessorament…), el gran repte actual és com aquests alumnes passen de l’aula d’acollida a l’aula ordinària, com passen d’un llenguatge comunicatiu bàsic a un llenguatge acadèmic, com potenciem el que ja sabien, però que ara ho estan aprenent en la nostra llengua…

I, per fer-ho, no n’hi ha prou amb recursos, cal un nou plantejament didàctic que, segurament, passa per recuperar bona part de les estratègies d’ensenyament/aprenentatge de segones llengües que es van fer servir en l’aplicació del programa d’immersió lingüística però ara traspassades als cicles mitjà i superior de primària i, atenció!, a secundària. I cal fer-ho amb l’adaptació que calgui, però tenint present que a l’aula hi ha alumnes que tenen dificultats amb l’idioma i que cal buscar estratègies (d’organització d’aula, de presentació de continguts, d’anticipació de continguts, de participació de l’alumnat) diferents de les que feien servir en una aula de fa deu anys, per exemple, quan pràcticament no hi havia nova immigració.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!