El pols de la llengua als Països Catalans

Aquest és el títol d’un vocabulari il·lustrat que fa uns dies vaig trobar en una llibreria de l’Alguer (la que hi ha a la Torre de la Porta a Terra; sens dubte, la llibreria de la ciutat on és més fàcil trobar obres en català i també en sard). Destinat a un públic infantil (sic!), presenta 870 termes i frases en els “cinc principals dialectes sards” (logudorès, nugorès, campidanès i sassarès (?) i gal·lurès (?)), en italià (escrit sempre amb una lletra més gran, no fos cas) i es pot completar amb el dialecte de l’alumne (?) i, per acabar-ho de complicar i fer veure un to, fals, de modernitat, en anglès.

Obres com aquestes fan pensar en quina sort que hem tingut els catalanoparlants d’haver tingut un període històric que permetés l’aparició de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, que arribaren a totes les regions catalanes (inclòs el País Valencià, mitjançant les Normes de Castelló).

(…)

Certament, el cas del sard, malgrat els intents de fer una llengua sarda unificada, que servís de referència per a totes les variants del sard (com en el passat han fet els bascos amb l’euskera batuao en el seu moment van fer els alemanys o els italians, malgrat que les seves llengües estaven fortíssimament dialectalitzades) encara és lluny de dur-se a la pràctica (de fet, la proposta de llengua estàndard data de l’any 2000).

I una prova és el llibre que us presentem, publicat el 2009, i que, a part de la imatge de dialectalització extrema que ofereix a l’alumnat (enfront de llengües consolidades com l’italià o l’anglès), el confon quan afirma que el sassarès i el gal·lurès són variants dels sard, quan, en realitat, són parlars d’origen italià (el sassarès és producte de l’arribada de pisans i genonvesos el segle XVI, mentre que el gal·lurès és producte de repoblacions corses -per tant, properes al toscà- fetes a partir del segle XVI -per cert, corsos i gal·luresos s’entenen perfectament).

No cal dir que no ens deixa de sorprendre, amb aquesta mena de col·leccionisme de variants, que no es parli de l’alguerès, variant de la llengua catalana, i del parlar lígur del sud de l’illà (el tabarquí, perquè, com els valencians de Nova Tabarca, provenen d’una illa amb aquest nom del nord d’Àfrica que tenia aquest nom: a diferència dels “nostres” tabarquins”, els de Sardenya han conservat la seva llengua). Suposem que dir que el lígur i el català eren també variants del sard ja era massa agosarat.

La feina a fer és clara: començar a treballar seriosament en materials didàctics que potenciïn la variant estàndard i deixar-se d’aquesta mena de col·leccionisme immobilista. En tot cas, al darrere, cal decisions polítiques que comencin a fer del sard llengua d’ensenyament i llengua dels mitjans de comunicació regionals. A voltes, però, em fa l’efecte que els preocupa més l’anècdota que no pas els fets, com quan Diegu Corraine, un dels pares d’aquest estàndard i un dels referents de la llengua sarda, em comentava en una sessió de formació de mestres sards que calia insistir a l’Ajuntament de l’Alguer que, a més de la informació en italià i en català, fes la seva web també en sard. En preguntar-li quants ajuntaments sardoparlants tenien la seva web en sard, la resposta va ser prou clara: cap…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!