El pols de la llengua als Països Catalans

En aquest apunt us oferim informació sobre una de les comunitats d’immigrants més important dels Països Catalans, la comunitat procedent de l’Estat xinès. Només al sistema educatiu de Catalunya el 30 de juny de 2009 hi havia 6330 alumnes d’aquesta procedència!

De fet, les mateixes característiques d’aquest col·lectiu fa que se sàpiga poques coses d’ells i de quina és realment la seva llengua. Si aprofundim en el tema descobrirem que, atesa la seva procedència geogràfica majoritària, la majoria dels xinesos del nostres país no tenen com a llengua pròpia el xinès mandarí (el que hom entén normalment com a xinès), sinó el xinès wu (un wu i un mandarí quan parlen en la seva llengua pròpia no s’entenen i, de fet, la diferència seria comparable, per fer-nos una idea, a la que hi ha entre el català i el romanès).

Tot seguit trobareu informació sobre aquestes dues llengües (per fer-la he rebut l’assessorament d’una estudiant de la Universitat de Girona, Andrea Dudu, que resideix a la Garrotxa i que és parlant, cada cop més conscienciat, del wu -pel que fet, com ella mateixa diu, de viure a Catalunya on ha començat a entendre que no hi ha llengües ni millors ni ptijors).

En el mapa adjunt, zona on el wu és llengua pròpia.

El xinès mandarí és la llengua oficial de la Xina (un estat amb més de 1.000 milions d’habitants), tot i que s’hi parlen, pel capbaix, unes 50 llengües més. Pel que fa a la llengua que hom anomena xinès, es tracta realment d’un conjunt de llengües (tan diferents com ho són entre si les llengües romàniques). Cal destacar, però, que existeix un mateix sistema d’escriptura per a totes les llengües xineses, tot i que, segons la llengua tenen alguns caràcters diferents (aquest fet és especialment rellevant en cantonès –llengua que es parla també a Hong Kong–, i comença a ser-ho en llengües com el wu, que no han tingut accés a l’escola i als mitjans de comunicació).

Actualment a l’escola s’ensenya el putonghua (la llengua comuna). De fet, es tracta d’una llengua estàndard moderna basada en el dialecte mandarí de Pequín, que és oficial a tot Xina des de 1917. A part del mandarí (que té diversos grans dialectes), hi ha totes les varietats del sud (que, a voltes, els xinesos anomenen simplement dialectes, però que, com hem vist, es tracta realment de llengües independents): wu (costa central), min (Taiwan i Fujian), cantonès o yuè (Guangdong, Guangxi, costa sud i a l’interior), xiang (Hunan), gan (Jaingxi i al sud-est de Hubei) i hakka (sud de la Xina). Els xinesos pròpiament dits s’anomenen generalment hans (que és un concepte de tipus ètnic), i representen el 90% de la població de l’estat xinès.

A part de les “llengües xineses”, també hi trobarem llengües turqueses (uigur -amb vuit milions de parlants-, kazak…), llengües mongoles (amb el mongol, que té uns cinc milions de parlants), llengües miao-yao (amb una llengua com el miao amb quasi vuit milions de parlants), llengües thai (amb quasi vint milions de parlants), llengües autòctones de Taiwan, llengües del grup tibetanobirmà (entre les quals cal destacar el tibetà, parlat per uns cinc milions de persones) i altres llengües com el coreà…

Actualment, hi ha uns 900 milions de persones que tenen com a llengua pròpia el mandarí. Si voleu ampliar la informació sobre aquesta llengua, podeu recórrer un altre cop a la pàgina de Linguamón, en concret a l’apartat xinès mandarí i a la pàgina Doku del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona (GELA), on trobareu, a més d’un vocabulari de cortesia (que podreu també escoltar), informació més general sobre les llengües que es parlen a Xina.

 Pel que fa al xinès wu es parla a la major part de la província de Zhejiang, a la ciutat de Xangai (Shanghai), al sud de la província de Jiangsu, així com a parts menors de les províncies d’Anhui, Jiangxi i Fujian. Es calcula que és parlat per més de 80 milions de persones.

 Xangai és una de les ciutats més grans de l’Estat xinès i s’hi parla la varietat anomenada xangainès, ??? shàngh?ihuà, que difereix força de la varietat oujiang o w?nzh?uhuà (de la ciutat de Wenzhou), que, segons sembla és la llengua xinesa més parlada a Catalunya, ja que bona part dels xinesos que viuen al nostre país prové d’aquesta zona. A Catalunya també hi ha una presència molt important de persones del districte de Quingtian, que és a una hora per autopista de Wenzhou. La versió que trobareu en aquest conte correspon a la zona de Wenzhou.

 El wu és un conjunt dialectal amb notables diferències internes, que fan que, a voltes, els parlants de zones diferents afirmin que no s’entenen (fenomen, d’altra banda, relativament normal entre parlants de llengües minoritzades), i que inclou sis varietats: taihu (el parlar suzhou d’aquest dialecte és el més influent i el que es pren sovint com a referent), oujiang, taizhou, chuqu, wuzhou i xuanzhou. Després del mandarí, és la llengua xinesa més difosa.

 Durant el segle xx, el wu ha estat desplaçat pel mandarí a les escoles, als mitjans de comunicació i a l’administració. També s’està produint en moltes famílies wu un trencament generacional en la transmissió de la llengua familiar als infants, que comencen a tenir el mandarí com a primera llengua. Per això, a vegades, és tan difícil que els parlants d’aquesta llengua s’autoidentifiquin com a tals.

Informació general sobre el wu a Linguamón-Casa de les Llengües.

Altres llibres i materials útils per al professorat i per a l’alumnat:

 § ALKUWAIFI, Ahmad; TORRES, Montserrat. AOUATTAH, Asmaa; ZARIOUI, Asmaa (traductores). Els llibres de la Nur / Idlisen n Nur català- xinès. Barcelona: Punt d’Intercanvi, 2006.

 § Diccionari audiovisual català/xinès. Barcelona: Departament d’Educació.

http://www.edu365.cat/agora/dic/catala_xines/index.htm.

 § ESTEVE, Montserrat i REVERTÉ, Carme. Diccionari visual català-xinès. Barcelona. Departament d’Ensenyament, 2001.

 § GRÀCIA, Lluïsa. El xinès. Dins de la col·lecció Llengua, immigració i ensenyament del català, núm. 3. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002. (http://www.gencat.cat/benestar/publica/pdf/El%20xines%20(tripa).pdf).

 § Liao, Yanping. Diccionari il·lustrat català-xinès. Xina, 2003.

 § Liao, Yanping. Lèxic il·lustrat català-xinès. Barcelona: Maguregui Ediciones, 2005.

 § MARTÍNEZ RAMOS, Andrés. Dìdì. Diccionari dibuixat català-xinès. Palma de Mallorca. Prensa Universitaria, 2003.

 § MARTÍNEZ ROBLES, David. L’escriptura xinesa. Barcelona. UOC, 2005.

 § MARTINEZ ROBLES, David. La llengua Xinesa: història, signe i context. Barcelona: Editorial UOC, 2007.

 § RUIZ DE INFANTE, Begoña. Mirades de la Xina. Barcelona: Save the Children a Catalunya, 2007.

 § SOLER, Elisenda. http://www.xina.cat/. (Hi podeu trobar un diccionari xinès/català, com escriure el nom en xinès, aspectes de cultura xinesa, cursos de xinès…).

 § UNIVERSITAT DE BARCELONA. Guia de conversa universitària xinès-catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006. (http://www.intercat.cat/guia/xines/index.htm).

 § Viure a Catalunya, aprenem català des del xinès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria per a la Immigració i Secretaria de Política Lingüística, 2009. (versió a la xarxa).

 § Zhou, Minkang i Le, Jing. Diccionari Català-Xinès / Xinès-Català.. Enciclopèdia Catalana: Barcelona, 1999.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!