El pols de la llengua als Països Catalans

Enguany hem tornat a participar a la Universitat d’Estiu Rafael Altamira que cada any organitza la Universitat d’Alacant. En concret, al curs dirigit per Sandra Montserrat i que duia per títol Models educatius plurilingües. En concret, la meva companya Imma Canal i jo mateix hem presentat la sessió Models plurilingües a les escoles de Catalunya.

De ben segur que no exagero gens ni mica si dic que ha estat un autèntic plaer poder compartir quasi quatre hores de reflexió amb una setantena de mestres del sud de la nostra comunitat lingüística, amb els quals hem parlat de com ha de ser la gestió de la llengües en un centre educatiu, com s’ha d’ensenyar (i no únicament llengua, sinó veient com la llengua és a la base de qualsevol tipus d’aprenentatge, de qualsevol, per tant, matèria), com cal apostar pel poliglotisme dels nostres alumnes sense oblidar el paper clau de la nostra llengua, hem reflexionat sobre l’absurditat de la sentència del Tribunal Constitucional… Els aplaudiments finals, que, certament, han estat com mai, ens confirmen que encara hi ha molt país, molt més del que ens pensem, arreu de la nostra comunitat lingüística, fins i tot en punts tan durs com pot ser Alacant.

Tot seguit us oferim les línies generals del que hem explicat.

Nota: us recomenem veure la feina que fa la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, que dirigeix el professor Vicent Brotons.

És evident que el futur de la nostra comunitat lingüística s’ha de bastir en un nou context on cal fer una aposta clara pel plurilingüisme i pel respecte a la diversitat lingüística. Sense tenir clares aquestes premisses, que, a voltes, tanta por han provocat entre els defensors de la llengua catalana, difícilment podrem garantir un dels objectius del nostre sistema educatiu: transmetre la llengua pròpia del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per als que la tenen com a segona; potenciant, alhora, pautes d’ús lingüístic favorables al català.

És aquest un dels grans reptes en temes lingüístics de l’educació a Catalunya, a les Illes Balears i Pitiüses i a una part de l’escola del País Valencià i d’Andorra (i només molt testimonialment a Catalunya Nord, la Franja de Ponent i a l’Alguer). Així, en acabar l’ensenyament obligatori, hauríem d’haver aconseguit que el català fos la llengua primera, la llengua necessària, en tots els àmbits de la vida escolar. Amb aquesta afirmació no estem dient que l’escola hagi de suportar tot el pes del procés de normalització de la llengua (com ha semblat que ha passat en aquests anys darrers), ja que seria no entendre la funció real de l’escola del segle xxi. Si la política lingüística no és transversal i no incideix en el món econòmic, en el món sociocultural, en la indústria del lleure…, difícilment les nostres escoles i els nostres instituts podran capgirar la situació en la qual viu la llengua catalana. Ara bé, els nostres centres educatius sí que poden esdevenir el pal de paller d’una part molt important d’aquesta política lingüística.

Cal parlar de plans educatius d’entorn, com els que s’havien començat a fer en els anys 80 al Principat de Catalunya (amb el nom de plans intensius de normalització lingüística), on s’han d’involucrar els pares i les mares (als quals cal oferir en el propi centre classes de llengua catalana i en llengua catalana –de fet, en altres països les escoles d’adults estan incorporades dins de les escoles ordinàries), els ajuntaments (coordinant, per exemple, el món del lleure, el qual ha d’oferir una continuïtat de la llengua en coherència amb el sistema educatiu), els altres departaments de la Generalitat, els moviments socials, les entitats culturals, esportives, de lleure… En definitiva, cal crear continuïtats (amb coherència) entre el que fa l’escola i el seu entorn: quin model rep el noi o la noia quan, després d’haver rebut classes en llengua catalana, fa esport o una altra activitat lúdica en llengua castellana? La resposta és clara: una és la llengua de l’escola i l’altra la llengua de la vida. Si no sumem esforços, tot el que facin els professionals de l’ensenyament pot quedar en el no-res (com, de fet, pot passar ara en les zones on s’ha potenciat la immersió lingüística, però on, per exemple, en els centres de secundària no es té clar quina és la llengua vehicular).

Tot aquest gran repte, on, en definitiva, l’únic que faríem és deixar clar quina és la llengua de cohesió social no implica que el nostre sistema educatiu no hagi de fer possible el coneixement de la llengua espanyola, l’ensenyament de la qual ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els joves, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder-la utilitzar normalment i correctament al final de l’educació obligatòria. El tractament pedagògic de la llengua espanyola haurà de ser diferent segons el territori, òbviament no és el mateix ensenyar aquesta llengua a la Terra Alta o en un poble de la Safor que ensenyar-la al Baix Llobregat o a Alacant, on és la llengua familiar de la majoria dels alumnes. Els materials didàctics, per tant, haurien de tenir en compte aquesta diferenciació. De fet, ha de ser molt similar al que ja fem en català: apliquem estratègies del programa d’immersió lingüística en contextos majoritàriament no catalanoparlant i ensenyem senzillament el català com a L1 en contextos en què la majoria de l’alumnat és catalanoparlant.

Pel que fa a la llengua espanyola, només cal observar els resultats obtinguts en les proves d’avaluació de les competències bàsiques que el Departament d’Educació, en aquest cas de Catalunya (on, teòricament, la catalanització del sistema educatiu és molt més arrelada) fa. En general, els resultats són més favorables en llengua espanyola que en llengua catalana. Aquesta afirmació encara és més apreciable quan s’observen les dades de l’ensenyament secundari. Fins i tot en les competències bàsiques de les quals només tenim resultats d’una de les dues llengües, es percep que, com en el cas de la llengua oral, l’expressió en català és clarament inferior a la feta en castellà. De fet, les proves de secundària ens indiquen que mai no hem de valorar el coneixement del castellà que tenen els nostres fills i filles a partir de la nostra experiència com alumnes. Nosaltres només apreníem una llengua, ells, dues. Nosaltres apreníem com si visquéssim a Valladolid, ells aprenen el castellà com a segona llengua i, per tant, el procés és més lent, però arriba allà mateix. A més les dades de secundària (quan encara falten dos anys per acabar l’ensenyament obligatori) ens confirmen que el nostre alumnat no té més problemes amb el castellà del que tenen els nens i nenes de la resta de l’Estat i del problema que tenen amb la seva llengua pròpia molts alumnes europeus. Cal demanar als pares i mares també una certa paciència amb el tema del castellà. Si un nen o una nena de 6 anys del nostre país només parla en català, no és un problema perquè les dades objectives ens demostren que també acaben parlant castellà. El problema és que, a voltes, per exemple, metges, venedors, etc. no canviïn de llengua davant d’un infant catalanoparlant. Es veu que, per natura, un nen d’aquest país és bilingüe mentre que gent que, a vegades, porta trenta -o més- anys vivint aquí i que, fins i tot, pot tenir una carrera i potser parlar perfectament l’anglès, és incapaç de dir ni bon dia en català.

Pel que fa a les llengües que han de tenir el plantejament pedagògic de llengües estrangeres (principalment l’anglès, però sense oblidar el francès o l’alemany, segons quina sigui la llengua que pugui ser més útil: a la Jonquera és evident que és més útil el francès que no pas l’alemany, mentre que a bona part de les Illes és més útil l’alemany que no pas el francès) creiem que el nostre sistema educatiu ha de vetllar perquè, en acabar l’ensenyament secundari, l’alumnat comprengui i produeixi missatges orals i escrits amb propietat, autonomia i creativitat, en una d’aquestes llengües, fent-la servir per comunicar-se. Ara bé, per tal de fer possible aquest objectiu, ja marcat en la normativa actual, cal un replantejament de l’ensenyament d’aquesta llengua: decidir si és profitós o no la incorporació primerenca de l’anglès; apostar per una millor formació del professorat d’anglès de primària; potenciar la possibilitat de fer alguna assignatura o activitats extraescolars en llengua anglesa (fent un tractament integrat de llengua i continguts); organitzar colònies d’immersió… L’ensenyament de l’anglès, a més, hauria de tenir una clara continuïtat en les escoles oficials d’idiomes (EOI) i en el món universitari. En les EOI l’alumnat podria optar per l’aprenentatge d’altres llengües d’origen germànic, com seria el cas de l’alemany.

Un tema a part podria ser el de les altres llengües romàniques: francès, italià, portuguès i, per què no, occità (una llengua tan i tan semblant a la nostra, que, a més, es parla en el territori de l’actual Principat de Catalunya). Creiem que l’aprenentatge d’aquestes llengües ja es podria introduir a primària (com, de fet, fan algunes escoles Calandretes d’Occitània), aplicant mètodes com l’Euromania[1] o l’EuroComRom[2], que permeten l’aprenentatge simultani de les llengües romàniques. Potencien el plurilingüisme a partir de l’explotació cognitiva del parentiu existent entre les llengües d’una mateixa família. El mètode és especialment realista perquè els objectius se centren, en un primer moment, en les capacitats receptives (d’entrada, la competència lectora). A secundària, aquestes llengües s’haurien de poder ja estudiar per separat (el nostre alumnat ara ja pot optar per una segona llengua estrangera) i, a més, caldria garantir-ne la continuïtat a les EOI.

L’arribada de la nova immigració ens ha de servir per treballar dos objectius. D’una banda, el professorat ha de saber explicar que la diversitat lingüística no és un problema (no és un càstig diví, el de la Torre de Babel, és el do de la Pentecosta), sinó que és part de la riquesa cultural del món, un dels mitjans que tenim els humans d’adequar-nos a l’entorn. Cada vegada que perdem una llengua, perdem una manera particular i original d’entendre el món. A hores d’ara al sistema educatiu de Catalunya hi ha alumnat (més de 125.000 alumnes) procedent de més de 160 estats (potser estem parlant, per tant, que hi ha unes 300 llengües). Els nostres ensenyants han de saber valorar aquesta riquesa. No es pot continuar dient: “aquest alumne no parla res”. S’imposa, per tant, una ràpida formació sobre la diversitat lingüística i un mínim de formació en les llengües més parlades (en aquest sentit cal destacar materials com els de Carme Junyent[3] i Lluïsa Gràcia[4], que ajuden, en el primer cas, a acostar els estudiants a la diversitat lingüística i a veure la relació que hi ha entre totes les llengües, i en el segon cas a conèixer un xic més la llengua de la nova immigració). L’objectiu ha de ser clar: poder valorar tot allò que ens aporten els nostres estudiants i demostrar-los que nosaltres també ens interessem per allò que, en principi, no és nostre. Paral·lelament, i de forma optativa i quan sigui possible pel nombre de parlants, cal que la nova immigració tingui l’oportunitat d’aprendre en el marc escolar la llengua del seu país d’origen (segurament el més adient és fer-ho en el marc de les activitats que, desencertadament es diuen extraescolars). En aquest sentit, cal aprofundir en el convenis ja existents amb estats com el del Marroc, que aporta professors d’àrab, o Portugal. Un convenis que s’haurien d’ampliar amb el màxim d’estats possibles (Romania, Xina, Gàmbia, Rússia, Ucraïna, Pakistan, Bulgària, per citar alguns dels estats que aporten més alumnes). Aquestes classes haurien de tenir un clar seguiment per part dels departaments d’Educació per garantir, en primer lloc, que l’únic contingut que s’hi fa sigui lingüístic i, en segon lloc, que es respectin i no es culpabilitzin els parlants de llengües minoritzades (el cas més clar seria el de l’amazic). A més, cal continuar potenciant acords amb associacions de nouvinguts per tal de garantir l’aprenentatge d’aquestes llengües minoritzades (amazic, quítxua, panjabi…). L’aprenentatge d’aquestes llengües a més hauria de tenir una continuïtat en les EOI. Els nostres Països del segle xxi necessiten de persones que, a part del català, siguin competents amb el màxim de llengües possibles. La projecció del nostre país al món és garantida.

Conclusió

En definitiva, una proposta per a uns Països Catalans que han d’assegurar el futur de la llengua catalana i que han d’estar oberts al món més que mai, amb ciutadans i ciutadanes que tinguin en el català la seva llengua de relació habitual, però que, a més, coneguin perfectament l’espanyol, es puguin comunicar en anglès, tinguin uns coneixements que els permeti, com a mínim, entendre les altres llengües romàniques i, finalment, en el cas de les persones nouvingudes, que puguin tenir coneixement de la seva llengua d’origen. Un repte difícil, però certament engrescador.

 Imma Canal

Pere Mayans

——————————————————————————–

[1] http://www.euro-mania.eu/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1&lang=ct

[2] CLUA, Esteve; Estelrich, Pilar; KLEIN, Horst G.; STEGMANN, Tilbert D. EuroComRom – Els sets sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament. Aachen: Shaker Verlag, 2003. Podeu trobar informació sobre EuroCom en dotze llengües a: www.eurocomresearch.net.

[3] En referim als materials publicats per Carme Junyent a l’editorial Octaedro, tant per a primària com per a secundària.

[4] Ens referim a la col·lecció que s’ha publicat sota el títol Llengua, immigració i ensenyament del català ha publicat la Generalitat de Catalunya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!