Per sempre?

Amb aquest darrer poema de despedida s’acaba el trist i amarg recull poètic gal·lès.
Per mi ha estat una molt bona experiència el fet de treure’l del calaix. Quasi terapèutic. Fins sempre.

Et dic adéu per avui

-i tal vegada per sempre-.

Retendré

els colors del mar a la badia.

el marró de l’horabaixa

el gris dels dies tapats

i també el turquesa dels assolellats.

Et dic adéu avui

-pensant en demà

amb la teva marca per sempre-.

Deixaré de banda el fred

i les gotes de pluja fina sobre les espatlles

pensaré en la solitud d’aquests dies

i en les paraules càlides dels amics

-quina gran cosa els amics!-

Dic adéu avui

amb una barreja de sentiments

com si tot allò que ha passat

m’hagués canviat per sempre.

Ara bé, qui sap què és per sempre?


Buit de dolor

Quan les ferides es curin

i pugui sortir

d’aquest buit de dolor

recordaré aquest temps.

 
Dies tristos passejant pel parc

amb la neu al cos

i el sentiment de no saber on anar

de no anar enlloc.

Carrers buits en la tarda de diumenge.

Un cinema per refugiar-se

de la pròpia realitat.

 
Converses sense sentit

(Per què el cercam tota l’estona?).

 

Pensaré en el

       buit

i també en el

      dolor.

Perquè ara són

impensables.

 

Fins i tot sobre el paper

                                     els sent

i seguesc sense poder-los

                                         suportar.

Part number six of my unpublished poems of 2008.

Néixer i morir

Hi ha gent que ha nascut

directament per morir,

com els arbres de Sa Serra

o els animals del Pla.

Progradament,

com en els versos del poeta.

 
Altres obren els ulls

i destapen les porositats de la pell.

Alenen fort i s’esforcen en captar

aquell matís

o algun altre detall,

el somriure,

                  la carícia,

                                la comprensió.

Viuen per sentir

                         amb l’esperança de la llibertat

 
Senten

           per morir tanquils.


Inèrcia

Esperam molt els homes i les dones

                       del món

Ja de petits creiem que està fet a la nostra mida.

Ens bombardegen els grans objectius

                       les ambicions

arribar més lluny.

I ens ho empassam.

Construïm edificis

     de vent

                de boira

                              i de fum.

Aspiram al cel

i estiram la corda tant i tant i tant

que un dia es trenca i

            tot

es posa al seu lloc.

Llavors tornam a la realitat

         de l’ànima.

Aquesta no enganya

no té llums ni vidres de colors.

És allò que és.

Té la seva pròpia

inèrcia.

Devuit de març

Cau la nit

               espessa

               contundentment

enfront d’un horitzó

                                fosc i desdibuixat.

No hi ha res a fer

després de rebre el missatge

        senzill,

                   concís,

                              precís,

 -S’ha acabat-.

Part III of unpublished poems from a Welsh experience in 2008.

L’objectiu


“Good morning, nice to meet you”

Ha començat un nou dia,

                                       avui.

“How are you? Not too bad today”

Arrenca com de costum,

                                     el matí.

“Do you want a cup of tea?”

Res em treu la set

ni tampoc aquesta boca pastosa.

“It’s time for lunch”

 

“Good afternoon”

I així cau la nit

primerenca

després d’un

                      capvespre

                             pàl·lid.

Sopar sense fam ni gana

tot sol

i anar a dormir

amb un únic objectiu

-el de cada nit, el de cada dia-

arribar

a l’endemà.

 

Part II of Cardiff papers, unpublished poems of 2008.

Cardiff Bay

 

Us present:

Quaderns de la badia (2008)

To the tailor of intensities

 

El 2008 un hivern a Gal·les ple de sentiments al més pur estil Dylan Thomas va fer volar uns quants poemes enfront de la badia.

 

 

La brisa d’hivern traspassa

fins al forat que duc a dins

mentre m’endins al cor de la badia.

Intentam omplir la vida de flors

grogues, blanques, de tots els colors

però tot és en va.

Un dia assolellat pot de cop

omplir-se de núvols de neu

i nevar

i després ploure

i tornar a començar.

Construírem el que semblaven

sòlids edificis mirant el mar

però la badia enganya

primer ressaca

després onatge.

“Res és segur en aquesta vida”

escric en negre

en aquest quadern pobre i trist

ple de pàgines en blanc

buit de tu

buit de tot

fred i humit

com el cor de la badia.