Us present:
Quaderns de la badia (2008)
To the tailor of intensities
El 2008 un hivern a Gal·les ple de sentiments al més pur estil Dylan Thomas va fer volar uns quants poemes enfront de la badia.
fins al forat que duc a dins
mentre m’endins al cor de la badia.
grogues, blanques, de tots els colors
però tot és en va.
omplir-se de núvols de neu
i nevar
i després ploure
i tornar a començar.
sòlids edificis mirant el mar
però la badia enganya
primer ressaca
després onatge.
escric en negre
en aquest quadern pobre i trist
ple de pàgines en blanc
buit de tu
buit de tot
fred i humit
com el cor de la badia.
L’esperit de Thomas és en aquests versos senzills i clars, però quin do de paraula i quin regal sentir/llegir Dylan Thomas:
“Sobretot quan el vent de l’octubre,
amb dits gebrats, castiga el meu cabell,
pres pel Sol malcarat, damunt el foc camino
i faig ombra de cranc damunt la terra,
a la vora del mar, oint remor d’ocells, […]
o encara d’El bosc làctic, Under milk wood,
“El crepuscle s’ha negat per sempre fins demà. Ara tot de cop és la nit. El poble on bufa el vent és un turó de finestres, i des de les ones batent, les llums dels fanals darrere les finestres criden que torni el dia i que tornin els morts que es van fer a la mar. La fosca crida pertot arreu, […]
En poques línies aquests versos resumeixen un sentiment universal i el fred de la tristor i l’entorn em glaça des de l’empatia més sincera i en simètric diacronisme.
El millor que es pot fer amb els dolors profunds és extreure’ls a la llum, posant-los sobre paper, compartint-los amb els altres ulls, buidant el pes, en definitiva, per fer-los més aeris i integrables en el nostre dia a dia. Sempre seran allà, però ja païts, és aleshores quan s’hi conviu en pau.