Lou
Escolta.
Jo no tenc por.
Ni de tu, ni de mi, ni del món.
Nosaltres no som més vulnerables que la resta.
Són les coses… les que es trenquen.
M’agrada construir.
Pensar, projectar i deixar la pell en les idees.
Però, nena, les meves paraules són transparents.
Sóc fort i aguant bé a l’abisme.
Aquí no estem per bajanades.
Em sent més robust que mai
quan alen l’efímer que és viure.
S’acaba un any i no passa absolutament res.
Tot d’una veig com tornam a començar
amb la mateixa força que ens va unir aquella nit.
La not a dins meu i sé que tu no et rendeixes.
Només et cal que ho tinguis clar.
Escolta.
Jo no tenc por.
Si creus que vaig partir endut pel desesper.
Si em creus dèbil.
Si creus que podràs amb mi.
Estàs equivocada.
Vaig rumb a un tu que encara no coneixes.
A la vegada que trob un jo que va creixent.
Si agafes el timó amb mi
el somni s’allargarà fins l’eternitat.
Sent les onades i els batecs.
Jo avui dorm amb les estrelles dels teus ulls al coixí.
I suu llàgrimes de vida.
Enyor el diamant que anam polint
amb la mateixa finor i impuls del primer dia.
Descansa i cerca dins teu.
Entre molts versos, trobaràs els meus.
Nena, les meves paraules són transparents.
Escolta.
Jo no tenc por.
Ni de tu, ni de mi, ni del món.
Nosaltres no som més vulnerables que la resta.
Són les coses… les que es trenquen.
I jo, que ho sé, seguesc construint.
