Inspir poètic

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. Amor eixut ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Poetes referents

Ningú no ens escolta; el lleu alè de la sang

0

Sense memòria de la mort, de Salvatore Quasimodo:

La primavera aixeca arbres i rius;

no escolto la veu pregona,

perdut en tu, estimada.

 

Sense memòria de la mort,

units en la carn,

la remor del darrer dia

ens desvetlla adolescents.

 

Ningú no ens escolta;

el lleu alè de la sang!

 

Feta una branca,

floreix en el teu flanc

la seva mà.

 

De plantes pedres aigües

neixen els animals

en l’exhalació de l’aire.

 

Llegit a: Salvatore Quasimodo. Obra poètica. Edcions del salobre, Pollença 2007.

Mira, jo visc

0
Publicat el 2 de gener de 2016

 

De Novena elegia (fragment), per RM Rilke

 

Terra, no és això el que vols, ressorgir

en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni

ser de cop invisible? Terra! Invisible!

Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?

 

Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien

més primaveres teves per a guanyar-me, una,

una de sola ja és massa per a la sang.

Innominadament m’he decidit per tu ja fa molt de temps.

Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa

és l’íntima mort.

 

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur

minven. En el cor, m’hi floreix

a vessar l’existència.

 

Llegit a: Rainer Maria Rilke, Elegies de Dunio. Els llibres de l’Ossa menor-Proa 1995.

Tots ens avesam a la mancança

0

De Refraccions, d’Hilari de Cara:

 

Tots ens avesam a la mancança, pocs

però, solen reeixir a les nafres,

i menys aquells que, veient-les supurar,

cobren, tanmateix, del compte un quocient

de força que els guareix.

 

Em llev, i a les finestres les meves mans

s’obren com magnòlies de la mar,

i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,

cants de tudons, larves, paraules,

i, amb aquesta nutrició desperten,

ballen amb mals averanys

i viuen amb mi amb gest sobtat.

 

Llegit a: Hilari de Cara, Refraccions, Editorial Proa 2015

Te’l donen i te’l prenen, calladament, l’amor

2
Publicat el 1 de maig de 2015

De SWING, per Francesc Garriga:

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

 

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

 

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

 

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

 

te’l donen i te’l prenen,

calladament l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

 

Llegit a: Francesc Garriga Barata, Swing, Alabatre 2015

Amb les cames aixencades damunt un sac de palla

1
Publicat el 19 d'abril de 2015

Naixement a fora vila, per Miquel Bauçà:

La meva mare em va llançar al món

tota sola,

damunt el terrat emblanquinat

de Sa Pleta d’En Maimó,

amb les cames aixencades

damunt un sac de palla.

(Eren les quatre de la tarda

del dia set de febrer de mil nou-cents quaranta.)

Pel carrer passava un picapedrer tot blanc,

xiulant una cançó de moda.

Dins la tanca de S’Uiastre

alguna ovella alçava el cap

i amb boca plena d’herba

belava.

El demés era silenci i pau.

Ni Déu va dir una paraula.

I no sé com no ho va fer,

perquè després se’n degué penedir massa.

Tot això, un dia de juliol,

dins el carro que ens duia a Son Centes,

m’ho contà ma mare.

No ens mourem

1

 

De Calaloscans, de Bartomeu Fiol:

No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,

a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia

-tossuts, tossuts, tossuts,

arruixats, sorruts i llords

i tot el que vulgueu-,

sense un ben establert salconduit

amb molts pesats segells, regalimosos,

on, amb claredats de sang, estigui escrita

tota la veritat, lletra per lletra.

 

Llegit a: Tot en jo és una exageració, Edicions  Proa, Barcelona 1999.

L’existir no té remei

0

 

En el Feu de l’hermitatge (fragment 29), per Miquel Bauçà:

L’existir no té remei

i genera l’estultícia,

que es propaga a l’infinit…

Tota queixa és insensata

i afrontar-s’hi és un plaer

que perllonga cretineses

ben sabudes. El format

és igual en tot paratge…

Ni els més savis torsimanys

poden contradir la feta,

malgrat tinguin el barram

fet a posta per contar-ho…

 

Llegit a: Miquel Bauçà, En el Feu de l’ermitatge. Barcelona, Empúries 2014.

http://www.grup62.cat/autor-miquel-bauca-rossello-000052019.html

El silenci és la mort

1

 

El silenci, per Anne Sexton:

La meva habitació està emblanquinada,

blanca com el recinte d’una estació rural

i igual de silenciosa;

més blanca que ossos de pollastre

que es blanquegen a la llum de la lluna,

pura escombraria,

i igual de silenciosa.

Hi ha una estàtua blanca rere meu

i plantes blanques

que creixen com verges obscenes,

que mouen les seves llengües gomoses,

però no diuen res.

 

Els meus cabells són l’única cosa fosca.

Els han cremat amb el foc blanc

i s’ha carbonitzat.

Les meves perles també són negres,

vint ulls extrets

del volcà

ben retorçats.

 

Empleno l’habitació

amb paraules de la meva ploma.

Etzibo paraules a l’aire

i em reboten com pilotes d’esquaix.

Tanmateixhi ha silenci.

Sempre silenci.

Com una boca enorme de nadó.

 

El silenci és la mort.

Ve cada dia amb el seu xoc

a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc,

i em picoteja els ulls negres

i el múscul vermell i vibràtil

de la boca.

 

Font: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits (1960-1975). Barcelona, Proa, Óssa Menor 2011.

Observa, medita abans de fer

0
Publicat el 8 de juny de 2014
in nuce, d’Antoni Clapés:
1
Observa, medita abans de fer.

No pas sobre l’acció.

sinó sobre l’essència mateixa de l’escriptura.

Calla – palpa el silenci- per dir.

De la branca aprens la serenor.

Fins que tu mateix ets (la) branca.

2

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament ?

Qui camina el teu camí?

3

Tots els camins, no són el mateix camí?

Canvies tu, no pas el camí.

5

Tot és pur canvi: tan sols ell roman.

Font: Publicació de la Setmana de Poesia de Barcelona 2014.

 

Something there is that doesn’t love a wall

0
Publicat el 1 de març de 2014
Refent paret, de Robert Frost (fragment): 

… I és que a l’indret on som no ens cal paret:jo hi tinc el pomerar i ell hi fa els pins.

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: -Bona tanca, bons veïns-.

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

-Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no en tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol-. Li podria dir: -Follets-,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: -Bona tanca, bons veïns.

Font: Robert Frost, Al Nord de Boston, Barcelona, Edicions 62, Poesia del segle XX, 1994.

 

que no

Vinyolejant (II): Els dies vénen i se’n van

1

SOVINT, de Joan Vinyoli:

Sovint, sovint, l’home s’oblida

del més secret i del més gran. 

Com un infant juga a la vida

i s’embriaga del seu cant. 

Els dies vénen i se’n van. 

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura

en el seu cor estranyament fulgura

com un diamant trist.

     —–

ENS CRÈIEM ÚNICS, de Joan Vinyoli:


Ulls aclucats, vam oblidar

l’abisme que separa.

Ens crèiem únics, que podríem

realitzar l’ascensió,

i sols teníem una escala

de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.

Ens crèiem de tocar realitats

perquè inventàvem ulls i batíem grans ales

i dèiem sempre les mateixes coses

i sempre anava més amunt el crit.

I  vam fer compte que el temps no existia.

El temps, però, mai no perdona, mai:

la vida no val més que una clofolla,

i encara és massa dir.

  

Vinyolejant (I): Sigues fidel a les petites coses.

1

PROU, de Joan Vinyoli: 
S’amaguen crits darrera els arbres.

El sol abaixa tant la veu

que ja se sent la de les coses.

Un vent morat

ve de la freda, agrumollada sang

vespral i passa per l’escletxa

que sóc, sols una escletxa

que vibra i fa

remor de buit.


Estic cansat. Les bèsties que em servien,

pujades amb esforç,

com per eixarm s’han esvaït.

L’arment que posseïa

vaga flotant cap per avall pels aires.

El corral està buit.

M’assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s’acosti

—–


CAP A LES DEUS, de Joan Vinyoli:

Sigues fidel


a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra vora. 

Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus peentres.

Indesxifrables són

els signes que il·luminen;

el cant humil, però,sovint els interpreta.



Font: Joan Vinyoli. 
Poesia Completa. Barcelona, Editorial la butxaca,  2008 

 

What we call the beggining is often the end, and to make an end is to make a beggining

0
Publicat el 3 de gener de 2014
Quatre quartets: Little Gidding, fragment V (final), de T.S. Eliot: 

No cessarem d’explorarI el final de la nostra exploració

Serà arribar on començàrem

I conèixer el lloc per primera vegada.

A través del portal desconegut i recordat

Quan el que ens resta per descobrir de la terra

És allò que era el principi;

A l’aiguaneix del riu més llarg

La veu de la cascada oculta

I la quitxalla en el pomer

No coneguda, car no ha estat buscada

Però sí sentida, mig sentida,

En la pausa entre dues onades.

De pressa, aquí, ara, sempre-

Un estat d’absoluta senzillesa

(Que no val pas menys que res)

I tot anirà bé i

Tota llei de coses també

Quan en el nus coronat de foc

Les llengües de flama es repleguin

I el foc i la rosa siguin u.

Font: Quatre quartets (a cura de Jaime Gil de Biedma i Àlex Susanna), Barcelona, Editorial Laertes, 1984.