Horabaixa a Barcelona

Sovint costa actuar com homes i dones de veritat.

Davant terratrèmols ens envaeix la perplexitat.

Enmig de la misèria ressona la desolació.

Cops de timó sense sentit.

Embats tribals mostren mons hostils i degradats.

Ganivetades que degollen l’essència humana.

L’arrogància i prepotència s’empassen oceans

on les carícies i abraçades donaven sentit a tot plegat.

Costa molt reconèixer els errors.

Sovint és immens l’esforç de rectificar.

Desgraciats moren sense aquesta capacitat.

És tan difícil reaccionar davant l’atordiment

que innunda els cossos ferits.

Comportaments freds, glacials, rosseguen els pits dels vulnerables.

A vegades fibla el cor

i notam el dolor davant el no-res.

Cau l’horabaixa i els tambors marquen el ritme.

Per fer de la vida allò preciós

que sovint ens omple

entre entre frenesí i esgotament.

Cau el vespre i focs nous són a punt d’il·luminar

cada una de les nits

que ens manquen

que temim per davant.

Rocs al cor

El pes.
La pressió.
L’embat.

Treu-me’ls de damunt!

Del pit.
Del cap.
Del cos.

Arranca’m-els i aparta’ls de mi.

Voldria que me’ls
traguessis de cop
com un queixal infectat
arrabassat amb urgència.
O potser capa a capa,
matinada a matinada
com tels de ceba
que pelem en nits d’insomni.

Cada lluna
des-compressió!

Sortint del magma
de l’engany i la mentida.
Sobreeixint
de les profundirats més tenebroses.

Tu em donaries la mà
i jo t’acompanyaria
cap a l’alba de la tardor.

Però el somni no és viu.
Les misèries són solitàries.
I les depuracions no demanen instructors.

Al matí,
riuràs entre enginy i persistència.
Aferrant-te al dia.
Surant.
Respirant.
Esperant-me.
Amb lleugeresa.
Sense rocs al cor.
Simplement,
la tendresa i l’amor.

Som!

imageMoguts per allò bàsic, ens aferram als mugrons fins arribar a les branques enfiladisses.

Cal aprendre a córrer, a riure i a abraçar. A plorar!

Descobrir la joia,

la inquietud de conèixer,

la fascinació per la llum d’agost,

la satisfacció per cada segon deixat enrere.

Compartir.

tots i cada un dels fluids

que ens ha donat el món.

El mar a la cara, pel dolor.

La sorra a la gola, per escopir ossos i espines.

Vinagre a la pell, per la por i pel risc de la fisca, per l’esgotament.

Rius a tocar de l’ànima, per les passions ancestrals.

Sentir!

Cridar fins rebentar la gargamella.

Hem de treure tot allò que se’ns podreix a dins

abans que sigui massa tard!

Cal reproduir òrgans i comportaments, per la supervivència.

Són tasques del cicle vital.

Definides.

Tangibles.

Simples.

El primer renou les enceta,

i la resta ens condueixen.

Som organismes entre matèria contínuament canviant.

Amb seguir la crida n’hi ha prou.

Participam del caos terrenal

amb els propis batecs i alenades.

Rodolam

com macs dins el torrent

a l’hivern.

Amb un ritme frenètic i eixordidor.

Aturat, l’escolt!

Veus com brama la vida?

Sent-la en vermell i en groc.

En un no-res passarà,

i el silenci negre

tornarà.

Fins mai.

Ningú no ens escolta; el lleu alè de la sang

Sense memòria de la mort, de Salvatore Quasimodo:

La primavera aixeca arbres i rius;

no escolto la veu pregona,

perdut en tu, estimada.

 

Sense memòria de la mort,

units en la carn,

la remor del darrer dia

ens desvetlla adolescents.

 

Ningú no ens escolta;

el lleu alè de la sang!

 

Feta una branca,

floreix en el teu flanc

la seva mà.

 

De plantes pedres aigües

neixen els animals

en l’exhalació de l’aire.

 

Llegit a: Salvatore Quasimodo. Obra poètica. Edcions del salobre, Pollença 2007.

Mira, jo visc

 

De Novena elegia (fragment), per RM Rilke

 

Terra, no és això el que vols, ressorgir

en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni

ser de cop invisible? Terra! Invisible!

Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?

 

Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien

més primaveres teves per a guanyar-me, una,

una de sola ja és massa per a la sang.

Innominadament m’he decidit per tu ja fa molt de temps.

Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa

és l’íntima mort.

 

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur

minven. En el cor, m’hi floreix

a vessar l’existència.

 

Llegit a: Rainer Maria Rilke, Elegies de Dunio. Els llibres de l’Ossa menor-Proa 1995.

Tots ens avesam a la mancança

De Refraccions, d’Hilari de Cara:

 

Tots ens avesam a la mancança, pocs

però, solen reeixir a les nafres,

i menys aquells que, veient-les supurar,

cobren, tanmateix, del compte un quocient

de força que els guareix.

 

Em llev, i a les finestres les meves mans

s’obren com magnòlies de la mar,

i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,

cants de tudons, larves, paraules,

i, amb aquesta nutrició desperten,

ballen amb mals averanys

i viuen amb mi amb gest sobtat.

 

Llegit a: Hilari de Cara, Refraccions, Editorial Proa 2015

Tapar els crulls

crull 2

Promeses de persona!

 

No val mirar-se tant el melic.

 

La vida, meravellosa,

passa un sol pic.

 

 

 

Mites?

No n’hi ha ni un de viu.

Tots són caiguts.

 

Referents?

Per acompanyar i prou.

Quines veritats cercau pel món

si ni suren les interiors?

 

Cada passa és única

insignificant.

Al moment que ens auto-construïm

existim.

 

Suports?

Estaques per quan les figueres tomben

de tantes figues madures que carreguen.

Passat l’estiu cauen i es podreixen.

És quan comença la terra

a tapar els crulls.

 

Cadascú que es llepi les pròpies nafres

i després que surti a aferrar-se pel coll de la gent.

La sang regalima per la cama, fins que s’atura i s’asseca.

Ni pares ni padrins

per parar

els cops.

Cada un cau

a l’hora establerta.

I el destí?

l’afrontam

amb una fina línia de dignitat.

La que ens fa estar drets

tret a tret

fins a finir

fins el final.

Trànsit

Quan un sentiment no et fa bé

quina ha de ser la resposta?

 

Picar contra la paret

fins enfonsar el castell?

Ignorar la sangria diària

tot i que ens porti a la perdició?

Acceptar el dolor

fent de la claudicació una virtut?

 

Quan un sentiment no et fa bé

la pregunta, companya de nits d’insomni,

és el principi de la resposta.

 

Hemorràgia i destrucció

però també harmonia i creació

són vida

de camí al nou món

en l’elaborat procés d’autoreconstrucció.

 

El que sentim no va bé

però la reinaixença

ja ha començat.

 

Entre el fang, el càrritx i les males herbes

roselles i margalides

cerquen el seu espai.

 

I cada instant és el miracle de no morir ara mateix

I cada instant, per Màrius Sampere:

I cada instant

és el miracle

de no morir ara mateixa.

 

Talment herois,

sostenim la nostra posició perduda,

guaites obstinats

d’ulls a llevant i cor a ponent.

 

Vivim

de dos trets,

l’un al front i l’altre a la nuca,

rebuts de matinada, quan el son

del jutge és més profund.

 

I la terra ens aferma més i més, ens abat, ens enfonsa,

ens defensa del cel.

I el vent del cel ens arbora

ben enlaire: bandera enemiga.

 

—–

 

Revelacions, per Màrius Sampere:

Recordar allò viscut

o esperar més vida,

de què diable es tracta?

Mira’l, el cel

se’n va! Ara no és ara.

 

Mira’l com se’n va! Fuig

d’ell mateix. Potser se’n va

cap a mi. ¿Hem nascut per veure com tornava

al seu fons, on m’invento la vida? Però jo

l’aturo, el salvo, el rebo exactament

al punt final, comissura

de llavis extrems, la porta que dóna

a totes les preguntes insensates.

 

Per tant, el cel esposat, mostrari

de cavitats. O bé

la resposta ajornada per sempre.

Sura el No. Me’n torno a casa

sense res als ulls. No m’arriba

cap llum encara viva. Els morts

m’ho revelen: altres mons.

altres moments.

 

Llegit a Màrius Sampere i Passarell, Les imminències. Proa Ossa Menor, 2002.

 

Te’l donen i te’l prenen, calladament, l’amor

De SWING, per Francesc Garriga:

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

 

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

 

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

 

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

 

te’l donen i te’l prenen,

calladament l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

 

Llegit a: Francesc Garriga Barata, Swing, Alabatre 2015

Amb les cames aixencades damunt un sac de palla

Naixement a fora vila, per Miquel Bauçà:

La meva mare em va llançar al món

tota sola,

damunt el terrat emblanquinat

de Sa Pleta d’En Maimó,

amb les cames aixencades

damunt un sac de palla.

(Eren les quatre de la tarda

del dia set de febrer de mil nou-cents quaranta.)

Pel carrer passava un picapedrer tot blanc,

xiulant una cançó de moda.

Dins la tanca de S’Uiastre

alguna ovella alçava el cap

i amb boca plena d’herba

belava.

El demés era silenci i pau.

Ni Déu va dir una paraula.

I no sé com no ho va fer,

perquè després se’n degué penedir massa.

Tot això, un dia de juliol,

dins el carro que ens duia a Son Centes,

m’ho contà ma mare.

Al marge

 

foto marges

 

Covem lentament

fins que bullim.

Alguna vegada part

de nosaltres s’evapora

i desapareix per sempre.

 

Més que arbres que floreixen

i fruits vermells que maduren,

un munt de pedres i macs

que dia a dia picam, modelant-le la forma,

fan esquerdes de totes mides

i formes múltiples.

 

Troços nostres

que feim combinar

procurant no deixar gaires forats.

 

Enfilats en un marge fràgil

construim

en l’etern buit

que ens ha vist néixer

i ens veurà morir.

 

Trencadissa

futur

 

Si pens en la vida com un combat,

entén-me.

 

Si dic que si ens rompem no passa res

és perquè ho sent així.

 

Sentim solitud entre la gent,

a vegades trobam qualque persona,

i moltes nits

només els ecos de l’ànima

entre els caires de les parets.

 

No ens mourem

 

De Calaloscans, de Bartomeu Fiol:

No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,

a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia

-tossuts, tossuts, tossuts,

arruixats, sorruts i llords

i tot el que vulgueu-,

sense un ben establert salconduit

amb molts pesats segells, regalimosos,

on, amb claredats de sang, estigui escrita

tota la veritat, lletra per lletra.

 

Llegit a: Tot en jo és una exageració, Edicions  Proa, Barcelona 1999.

Cops

 

Aparèixer només per colpejar

quin sentit té?

 

Un sol cop sec

deixa un desasossec etern

en un paratge àrid i ple de morques.

 

En què vas pensar quan decidires que volies existir?

En una consciència o en dues?

 

Inconcebible

és cercar un lloc per algú que no hi és

ni hi serà mai.

Com es pot portar una existència inexistent?

i sobretot, com es pot retrobar

la serenor arrassada

d’una ànima ara ofegada

per la cendra

del foc

devastant.

 

 

 

 

 

 

L’existir no té remei

Enllaç

 

En el Feu de l’hermitatge (fragment 29), per Miquel Bauçà:

L’existir no té remei

i genera l’estultícia,

que es propaga a l’infinit…

Tota queixa és insensata

i afrontar-s’hi és un plaer

que perllonga cretineses

ben sabudes. El format

és igual en tot paratge…

Ni els més savis torsimanys

poden contradir la feta,

malgrat tinguin el barram

fet a posta per contar-ho…

 

Llegit a: Miquel Bauçà, En el Feu de l’ermitatge. Barcelona, Empúries 2014.

http://www.grup62.cat/autor-miquel-bauca-rossello-000052019.html

Combat

hivern 2010 132

 

No ho pensàvem,

quan vivíem enfilats als arbres

que la vida seria aquest combat.

 

 

Deixàrem de banda la terra

per abarcar el món

i tot semblava a l’abast.

 

Fins que hem vist que no existeixen els regals.

L’abundància com el més efímer engany.

 

La brutalitat dels fets

ens ha fet recordar

que la llibertat s’ha d’exercir continuadament.

Cada passa enrere

és un retorn a foscors antigues,

a l’atavisme de quan teníem por

i això condicionava les nostres vides.

 

No fer res

és reviure la innocència

de quan pensàvem que el benestar 

ens acompanyaria sempre,

en aquest món de llops!

 

I fer vol dir estar a l’aguait.

No imaginavem aquesta lluita sense final.

Els canons retòrics a l’espatlla.

L’estat d’alerta constant.

La defensa dels bastions que tant han costat d’establir.

El reforç de posicions que semblaven consolidades.

 

Tot el que s’ha assolit en eternitats

es pot dissoldre en un sol instant.

 

Al bosc

les mandíbules estan esmolades.

I nosaltres,

que ens crèiem homes,

no som més que carn

a punt de ser esmicolada en trossos,

mentre miram de deixar la candidesa 

amb què durant tant de temps ens hem gronxat.

 

El silenci és la mort

 

El silenci, per Anne Sexton:

La meva habitació està emblanquinada,

blanca com el recinte d’una estació rural

i igual de silenciosa;

més blanca que ossos de pollastre

que es blanquegen a la llum de la lluna,

pura escombraria,

i igual de silenciosa.

Hi ha una estàtua blanca rere meu

i plantes blanques

que creixen com verges obscenes,

que mouen les seves llengües gomoses,

però no diuen res.

 

Els meus cabells són l’única cosa fosca.

Els han cremat amb el foc blanc

i s’ha carbonitzat.

Les meves perles també són negres,

vint ulls extrets

del volcà

ben retorçats.

 

Empleno l’habitació

amb paraules de la meva ploma.

Etzibo paraules a l’aire

i em reboten com pilotes d’esquaix.

Tanmateixhi ha silenci.

Sempre silenci.

Com una boca enorme de nadó.

 

El silenci és la mort.

Ve cada dia amb el seu xoc

a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc,

i em picoteja els ulls negres

i el múscul vermell i vibràtil

de la boca.

 

Font: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits (1960-1975). Barcelona, Proa, Óssa Menor 2011.

Refugis

cropped-foto-aigua1.jpg

Amagat.

Des del penyal es veuen

milers de reflexos de llum

damunt la mar.

 

Dubtam de tot

menys de ser

súbdits,

esclaus.

 

El capvespre ens mena cap al túnel de la nit.

Què ens condueix a refugiar-nos al forat?

 

Dins el búnquer,

l’esperança és conscient.

Algun dia podrem sortir d’aquí!

 

Lluitarem

en l’estiu d’un inhòspit desert,

amb l’exèrcit de

desquiciats

prepotents

egocèntrics

soldats

sense escrúpols

que habiten

el nostre món

robat.

 

 

El son

Descoberta

 

No em despertis quan arribis.

Ni em toquis, amb carícies teves de guerrer.

 

 

Pobres lluitadors, aventurers poetes.

Viviu una virtuositat

que creieu excelsa

pel fet de batallar durament

i navegar per aigües turbulentes,

arriscant la vida a cada mot.

 

Ai las, els vostres combats!

Valents,

herois,

temeraris.

Levitau entre humans

amb estratègies

centrades en com vèncer.

 

La victòria?

 

És aquest plat a taula.

L’escalfor del meu jaç.

La puresa del mirar net.

La immensitat del son que vols interrompre.

 

No em despertis ni em toquis aquesta nit.

Bull la teva pell.

La majestuositat

és a les teves besades.

N’hi ha prou amb el desig?

 

Per molta

lluita,

força,

abraonament,

tanmateix

seguim igualment

sotmesos

a la vida, a cada alba,

a la mort, a cada posta de sol.

 

Observa, medita abans de fer

in nuce, d’Antoni Clapés:
1
Observa, medita abans de fer.

No pas sobre l’acció.

sinó sobre l’essència mateixa de l’escriptura.

Calla – palpa el silenci- per dir.

De la branca aprens la serenor.

Fins que tu mateix ets (la) branca.

2

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament ?

Qui camina el teu camí?

3

Tots els camins, no són el mateix camí?

Canvies tu, no pas el camí.

5

Tot és pur canvi: tan sols ell roman.

Font: Publicació de la Setmana de Poesia de Barcelona 2014.

 

Something there is that doesn’t love a wall

Refent paret, de Robert Frost (fragment): 

… I és que a l’indret on som no ens cal paret:jo hi tinc el pomerar i ell hi fa els pins.

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: -Bona tanca, bons veïns-.

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

-Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no en tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol-. Li podria dir: -Follets-,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: -Bona tanca, bons veïns.

Font: Robert Frost, Al Nord de Boston, Barcelona, Edicions 62, Poesia del segle XX, 1994.

 

que no

Vinyolejant (II): Els dies vénen i se’n van


SOVINT, de Joan Vinyoli:

Sovint, sovint, l’home s’oblida

del més secret i del més gran. 

Com un infant juga a la vida

i s’embriaga del seu cant. 

Els dies vénen i se’n van. 

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura

en el seu cor estranyament fulgura

com un diamant trist.

     —–

ENS CRÈIEM ÚNICS, de Joan Vinyoli:


Ulls aclucats, vam oblidar

l’abisme que separa.

Ens crèiem únics, que podríem

realitzar l’ascensió,

i sols teníem una escala

de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.

Ens crèiem de tocar realitats

perquè inventàvem ulls i batíem grans ales

i dèiem sempre les mateixes coses

i sempre anava més amunt el crit.

I  vam fer compte que el temps no existia.

El temps, però, mai no perdona, mai:

la vida no val més que una clofolla,

i encara és massa dir.

  

Vinyolejant (I): Sigues fidel a les petites coses.


PROU, de Joan Vinyoli: 
S’amaguen crits darrera els arbres.

El sol abaixa tant la veu

que ja se sent la de les coses.

Un vent morat

ve de la freda, agrumollada sang

vespral i passa per l’escletxa

que sóc, sols una escletxa

que vibra i fa

remor de buit.


Estic cansat. Les bèsties que em servien,

pujades amb esforç,

com per eixarm s’han esvaït.

L’arment que posseïa

vaga flotant cap per avall pels aires.

El corral està buit.

M’assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s’acosti

—–


CAP A LES DEUS, de Joan Vinyoli:

Sigues fidel


a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra vora. 

Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus peentres.

Indesxifrables són

els signes que il·luminen;

el cant humil, però,sovint els interpreta.



Font: Joan Vinyoli. 
Poesia Completa. Barcelona, Editorial la butxaca,  2008 

 

What we call the beggining is often the end, and to make an end is to make a beggining

Quatre quartets: Little Gidding, fragment V (final), de T.S. Eliot: 

No cessarem d’explorarI el final de la nostra exploració

Serà arribar on començàrem

I conèixer el lloc per primera vegada.

A través del portal desconegut i recordat

Quan el que ens resta per descobrir de la terra

És allò que era el principi;

A l’aiguaneix del riu més llarg

La veu de la cascada oculta

I la quitxalla en el pomer

No coneguda, car no ha estat buscada

Però sí sentida, mig sentida,

En la pausa entre dues onades.

De pressa, aquí, ara, sempre-

Un estat d’absoluta senzillesa

(Que no val pas menys que res)

I tot anirà bé i

Tota llei de coses també

Quan en el nus coronat de foc

Les llengües de flama es repleguin

I el foc i la rosa siguin u.

Font: Quatre quartets (a cura de Jaime Gil de Biedma i Àlex Susanna), Barcelona, Editorial Laertes, 1984.

 

Lou


Escolta.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

M’agrada construir.

Pensar, projectar i deixar la pell en les idees.

Però, nena, les meves paraules són transparents.

Sóc fort i aguant bé a l’abisme.

Aquí no estem per bajanades.

Em sent més robust que mai

quan alen l’efímer que és viure.

S’acaba un any i no passa absolutament res.

Tot d’una veig com tornam a començar

amb la mateixa força que ens va unir aquella nit.

La not a dins meu i sé que tu no et rendeixes.

Només et cal que ho tinguis clar.

Escolta.

Jo no tenc por.

Si creus que vaig partir endut pel desesper.

Si em creus dèbil.

Si creus que podràs amb mi.

Estàs equivocada.

Vaig rumb a un tu que encara no coneixes.

A la vegada que trob un jo que va creixent.

Si agafes el timó amb mi

el somni s’allargarà fins l’eternitat.

Sent les onades i els batecs.

Jo avui dorm amb les estrelles dels teus ulls al coixí.

I suu llàgrimes de vida.

Enyor el diamant que anam polint

amb la mateixa finor i impuls del primer dia.

Descansa i cerca dins teu.

Entre molts versos, trobaràs els meus.

Nena, les meves paraules són transparents.

Escolta.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

I jo, que ho sé, seguesc construint.

 

 

I no pensar en res si és que es pot


Pensar…, per Robert Creeley:

Tornar a pensar en un mateixen un petit cau propii embolicar-se amb les mantes

i tancar la boca…

aclucar els ulls i les mans

mantenir els peus quiets,

i no pensar en res si és que es pot

no pensar en res…

un espai en l’estretor del qual

hi ha una substància així,

un lloc de buidor,

la recança del cor.

L’esperit del món és després de tot

una addició

al que hi havia abans

i encara hi és.

Llegit a: R. Creeley, A la terra. Vic, Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo Editorial), 2013

 

La companya

Quan torna la pluja

interior

poden passar quatre dies

seguits

que no s’atura.

La solitud

del primer dia

de nou.

Fina i per moments quasi imperceptible,

en un no-res, l’humitat és als ossos

i l’ànima parla.

Enraona de la fragilitat i també de la lluita.

La supervivència sempre en els poemes

però sobretot en la mirada.

Ulls negres del Mississippi,

amb l’esclavitut al damunt,

al tren de l’hivern.

Ulls blancs sedentaris a punt d’infartar-se.

El mirall no enganya

i els llums no poden dissimular

el vertigen de la nit.

Ignorants i atevits

ocultam el buit

així com podem.

Abundància, violència, xerrameca, perversió.

El somni americà com a fugida endavant

per tal de tot menys d’escoltar-la…

aquesta pluja interior

silenciosa companya

d’ahir, d’avui i de sempre.

(Tot recordant L. Reed, poeta i músic, 1942-2013).
 

No tremoles, no tems, no t’angunies

Un fragment de les obres completes de Marià Villangómez:

¿No tremoles, no tems, no t’angunies,

amada, de mirar l’amor, gran riu

desbordat fins el marge més esquiu,

estès fins al teu cos per amples vies?

El seu triomf al caire dels teus dies,

el seu poder que munta, et nega, viu

ran del llavi que encara li somriu,

no t’esvera? No fugis: no podries.

Si et miro els llavis, és amor que veig.

Si els ulls, no una mirada: un clam pregon

on espera una glòria turbulenta.

T’han d’estimar, t’estimo. Un espireig

en tu abaixat m’exalta sobre el món.

Caure en tu m’és victòria violenta.

Font: Edicions del Mall, Barcelona 1986 

Pioners

Audiències ignorants,

personatges temeraris,

ombres farsants,

envoltats de calitja,

caminen per bassiots,

amb el fang fins els genolls,

fiten de molt lluny els penya-segats.

Ai las, els dolorosos penyals!

No s’hi arriba en una passejada, no!

Són anys i anys d’aixecar-se

de matinada,

pegar una bona suada,

i quan entra el dematí

arreplegar.

Refugiar-se a l’ombra de les cases (i esperar).

Que passi el dia i arribi l’horabaixa

en què el sol deixa de picar

i tapareres i ametllers alenen.


Llavors, cossos morts bequen a les platges.

Però nosaltres vivim!

És l’hora de sortir i acabar l’escarada.

La tasca és clara i les eines fa anys que, esmolades, saben cloure-la.

Abans del capvespre tenim l’oportunitat

de finir-ho tot.

Seguir lluitant com a essència de l’existència.

Aprofitar el temps per allò que importa.

Deixar enrera la desolació.

I en arribar la nit,

jeure (i descansar).

 

Sols l’estimar, sols el conèixer val

El plany de l’escavadora (fragments), per Pier Paolo Pasolini:
Sols l’estimar, sols el conèixer

val, no l’haver estimat,

no l’haver conegut. És angoixant

viure d’un amor

extingit. L’ànima no creix més.

….

La vella escavadora està ferida

pel bramar de mesos i anys de suors

matinals, acompanyada

pel mut estol dels seus picapedrers;

però al costat de la fresca,

remoguda excavació, o en els breus confins

de l’horitzó noucentista,

tot el barri… És la ciutat,

enfonsada en una claror de festa,

és el món. Plora allò que

acaba i torna a començar. Allò que era

un herbassar, camp obert, i s’esdevé

pati, blanc com la cera,

tancat en una dignitat que és rancor;

allò que era una vella fira

de fresques pinzellades lluents al sol,

i es converteix en illes de cases, que pul·lula

en un ordre que és dolor apagat.

Plora també allò que canvia

per fer-se millor. La llum

del futur no cessa de ferir-nos

ni un moment. Està ací cremant

en tots els nostres actes quotidians,

i aclapara fins i tot en la fe

que ens dóna vida, en l’ímpetu gobettià

cap aquests obrers que, callats, hissen

en el barri de l’altre front humà

el seu roig parrac d’esperança.

Font: PP Passolini, El plany de l’escavadora, Alzira, Bromera Poesia, 2001.

 

 

Xarxes

En una mar immensament

calorosa

navegam

-amb les xarxes trencades-.

Incomunicats

-entre onades de renou-. 

Aparells de darrera generació

en compartiments a vessar d’alens.

Molts contactes.

Poques carícies.
 

Paraules que lleneguen en una basca asfixiant. 

A l’altre cap de món,

sols suor i olor d’all. I son i esgotament.

El fum escurça la vida.

S’espesseig el cap.

La incompensió és absoluta.

On és el garbí?

I la sal a la pell? 

És tan fàcil perdre’s!

Cerc tornar i sentir l’aigua als turmells. 

Veure’t a tu sobre els llençols gastats, però nets i eixuts.

Esper trobar-te en llits antics, com els dels padrins, vull dir com els d’abans.

 

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma


Mania de solitud, de Cesare Pavese:


Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.

L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.

A fora, els carrers tranquils em porten,

una mica tard, fins el camp obert.

Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones

sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;

el treball estordeix el meu cos i el de les dones.

Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,

sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,

però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.

Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses

algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.

Una alenada i el meu cos absorbeix la vida

dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.

Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,

que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.

Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,

com sé que la sang circula per les venes.

La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,

en un gran festí de la natura. Plantes i pedres

viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes

de tot el que és viu en aquest pla.

No m’importa la nit. El rectangle de cel

em parla de tots els fragors, i una estrella menuda

es debat en el buit, lluny dels aliments,

i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa

i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,

el meu cos reposa i se sent sobirà.

 

Nomes vi i sucre

Desig, de Sònia Moll:

No deu ser tan dificil, tanmateix,

amorosir l’instant

amb regalims de vi i de sucre.

Permetre que el mirall ens xucli.

Estimar-nos el cos

que algu ja estima

i capbuçar-nos en l’espiral violenta

dels mugrons tibants.

No deu ser tan dificil, tanmateix.

Nomes vi i sucre.

 

Generacional

Hem vist passar molt trens.

Hem passat tardes contemplant-nos.

Diumenges al llit sense plans.

Nits de despertars continuats.

Somrius 

i pens que no t’ho mereixes.

Hores i hores de lluminositat d’hivern de les cinc de l’horabaixa.

Ruixats en forma de plugims i negror.

Molta negror.

Tothom parlant de crisi

-moral en crisi i crisi en els esperits-

Incertesa perpètua.

Inseguretat permanent.

-pressió al pit.  Palpitacions. No sentir-se bé amb res del que passa-.

Què en farem de tot plegat? Quin futur constriurem?

Persistint en l’amor i en la passió per viure.

Esperançadament,

empenyent fort,

reconstruirem

la il·lusió.

 

Aterrido y fijo en un barrizal

Sangriento día de lluvia, de Roberto Bolaño:

Ah, sangriento día de lluvia,

qué haces en el alma de los desamparados,

sangriento día de voluntad apenas entrevista:

detrás de la cortina de juncos, en el barrizal,

con los dedos de los pies agarrotados en el dolor

como un animal pequeño y tembloroso:

pero tú no eres pequeño y tus temblores son de placer,

día revestido con las potencias de la voluntad,

aterido y fijo en un barrizal que acaso no sea

de este mundo, descalzo en medio del sueño que se mueve

desde nuestros corazones hasta nuestras necesidades,

desde la ira hasra el deseo: cortina de juncos

que se abre y nos ensucia y nos abraza.

 

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos


QUO FATA VOCANT, de Salvador Iborra:
 
Perdut, caminant en cercles, roman tenaç i sòrdid el destí veient entristir-se lavida, llogant-li memòria al futur per dir-nos que no fou nostre allò que

posseírem, tenaç d’aclarir si fou el nostre o no aquell cadàver de records

silenciosos que somriu irònic en la distància fent recompte de les ampolles

esgotades en la taula.

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos, al final és

possible que tinguéssem raó, que amb el valor suficient deixàssem senyal de les

il·lusions perdudes quam amb el llit desfet i humits els llavis apagàrem els llums i

vam tancar la porta.

Dies estranys que ens inventàrem recordant-los, despulles consistents en la

fugacitat grotesca de cossos nus i saviesa sense ànim de cuixes més solitàries

que els amors provisionals sense pretensió alguna.

El destí va resultar més fort, més fort que nosaltres, i no queda ciutat per

compartir-se, per temor que el que tinguen vinguen i els ho roben, i penetren en

la nit altres cossos i ens el mirem incrèduls més resistents que nosaltres a la

passió que genera la memòria.

 

 

¡qué serafín de llamas busco y soy!


Muerte, de Federico García Lorca:

¡Qué esfuerzo!

¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!

¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!

¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!

¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!

Y el caballo,

¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,

¡qué rosa gris levanta de su belfo!

Y la rosa,

¡qué rebaño de luces y alaridos

ata en el vivo azúcar de su tronco!

Y el azúcar,

¡qué puñalitos sueña en su vigilia!

Y los puñales dimínutos,

¡qué luna sin establos, qué desnudos,

piel eterna y rubor, andan buscando!

Y yo, por los aleros,

¡qué serafín de llamas busco y soy!

Pero el arco de yeso,

¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,

sin esfuerzo.
 

Un segon

Dedicat a en Blai

Dos, un, zero…

Cada segon és com un any de vida.

Jo, vegent com te’n vas.

Tu, de camí.

 

El compte enrere és inexorable.

Ara hi som, sí!

No sabem l’alenada on durà.

Al trull, cridam i riem

mentre vivim.

Fins que un cop de destral escapça el brogit

i un segon irromp entre la multitud.

Agafa forma el buit.

Tot s’atura, en silenci de quietud.

-“Reacciona, que això s’acaba!”

Veig la mort en tu.

Vius la mort per un instant.

Zero, un, dos…

Aquest segon t’ha retornat a la vida.

Has baixat del penyal

i lentament véns cap a casa.

Guanyes els anys mentre reneixes

sabent que el pas final

no ens deixarà d’acompanyar mai.

 

Ens estimam i vivim


Chanson, Jacques Prevert:

Quel jour sommes-nous

Nous sommes tous les jours

Mon amie

Nous sommes toute la vie

Mon amour

Nous nous aimons et nous vivons

Nous vivons et nous nous aimons

Et nous ne savons pas ce que c’est que la vie

Et nous ne savons pas ce que c’est que le jour

Et nous ne savons pas ce que c’est que l’amour.

(Quin dia és avui. Som tots els dies. Amiga. Som tota la vida. Amor. Ens estimam i vivim. Vivim i ens estimam. I no sabem pas què és la vida. I no sabem pas què és el dia. I no sabem pas què és l’amor)

Un home trist que rememora el silenci

Amb aquest poema d’Abel Ramon s’acaba per ara la selecció d’obres inèdites d’ell a Inspir (poesia). He xalat prou amb la selecció lliure, sense cap tipus d’ordre cronològic ni d’estil. Ventura per l’Abel.

Com abandonar Sibèria, d’Abel Ramon:

Imagineu Sibèria.

Penseu en l?infern.

Ara imagineu Sibèria en flames.

I llavors un home que arrossega passes

més enllà dels seus fracassos

i sap mirar-se al mirall.

Un home trist

que estudia manuals de sinceritat,

que remou les pedres flotants,

que rememora el silenci;

va estar agafat de la mà a gegants que aprenien a caminar,

va lluitar contra si mateix fins que es va guanyar i es va perdre,

va esquitxar amb arestes incomptables,

va trencar difús, entotsolat, les maneres més estranyes,

va caure i es va situar sota les tempestes,

va travessar dempeus un mar de dubtes,

va poder remar fins una costa estranya feta de somnis

-i allà va tenir insomni durant vint dies i vint nits-,

va intentar saber on desitjava i el què.

Llavors, cansat,

mirall endins,

enllà de costes i maneres i gegants,

va mirar l?horitzó i va dir en veu alta,

espantant totes les bruixes:

?Mireu-me abandonar Sibèria?.

I l?home va caminar,

flames enllà la penombra,

un passadís invisible,

l?àngel alat somrient

-tots recordem les imatges alades-

en la seva pròpia memòria de

turgent

desaparició

i

rastre.

 

Tornava a calar foc a tot el meu desig


Marges, d’Abel Ramon:


Et recordo flàccid i esbatanat,

arborescent,

mitificat sota una bruma taronjosa.

Et vas aixecar,

amb passa lenta:

vaig saber que jo,

quasi tant com tu,

havia renascut

d’entre tenebres.

Dins un lloc sense nom,

al ritme d’un somriure tan plàcid com desconegut,

tornava a calar foc

a tot el meu desig.

 

De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses


Enllà jo, d’Abel Ramon:

De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys

com si endrapessin cendra.

Faig veure que sóc dèbil

perquè trobo a faltar innocències.

Endreço tremolors

i matinada endins

oblido

tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m’agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d’una platja infinita

-i això que jo odio la platja.

Després penso en algun amor

d’infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar

per la porta del darrera

al passadís secret

d’un castell impossible.

Ens empastifem al sorral.

De sobte,

en tancar els ulls,

veig barques i princeses.

Al final de tot del vals

hi ha un devessall de fosca

i, atent a l’embranzida,

em dic

que tots els meus desitjos

la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo,

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Però davant del mirall somric.

És màgic l’acte del mirall.

He après a fer-me gràcia.

 

No sents el meu cos que s’exalta?

Lorelei, de Màrius Torres:

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,

que tu sola tenies uns límits en l’impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 

de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!

                        ****

               Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?

Vina, ja deslliurat del desig que t’irrita,

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau-.

I deia el mar: -¿No sents el meu cos que s’exalta

més profund en la joia sonora del combat?

Inquiet en la fosca, vivament agitat

igual que un llit d’amor…

                                   -Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!

O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes

si a l’ombra tremolosa de les teves pestanyes

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

                          ****

Com una lira ronca, per la pluja de plata

feien càlids arpegis les llargues mans del vent.

¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,

les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.

La nit era tot música, Les finestres obertes

ens duien, de les vastes avingudes desertes,

aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…

Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,

una ombra que tenia la forma del teu cant.

 

Tinc ressecs els ronyons i em molesta la pell

Jornada laboral, d’Abel Ramon:

Em molesta la pell.

Tinc ressecs els ronyons

i em molesta la pell.

La caiguda en la son

pronuncia esgarips

i remor de somort.

Tinc record i tensió.

Em molesta la pell.

Quan fa fred em molesta el tendó.

M’incomoda -avantbraç-

un fragment de la cama.

Tinc estralls al peu dret

i em molesta la pell.

Arrancat de matí,

m’he cuinat un pot d’escuma.

Però drecera.

Violí.

Drecera.

Em molesta la pell.

 

Apocalipsi

Atramuntanats estem.

El vent ens envesteix, empeny 

i s’endu tot allò que troba.

No cerquis explicacions.

Asserena’t.

Quan vulgui pararà.

Cremam.

Fum fosc enterenyina el cel d’estiu.

El sol enmudeix.

Sembla la fi del món.

L’ambient s’omple d’ànimes perverses,

de sobte som penitents demanant clemència.

Tot és a punt pel final.

Taronja crepuscular i música celestial.

Però l’experiència tomba el moment crític 

i l’esperança riu.

La rauxa ara és un buf.

Seguim joves ignorants feliços.

Apassionats per l’aire

l’alenam, sense entendre’l gaire,

fins que s’acaba el festival

i arriba l’hora d’arreplegar.

 

Plena de mistos, cremant eternament, la polsegosa memòria

Malauradament no, d’Abel Ramon:

I.

Tinc la seguretat

que hi ha fantasmes.

Són com cavalls

que aixequen música

polsegosa

al voltant d’una foguera.

Els habitants de la casa

encenen

fe i escombraries

amb les mans.

Els fantasmes

solen abandonar-nos

com ocellets

que viatgen incansables

al voltant de la foguera

plena de mistos,

cremant eternament,

la polsegosa memòria.

II.

Passaran els anys

i estaré a punt de morir.

De les quatre o cinc coses

que els ancians

deuen recordar amb claror meridiana

jo guardaré dins meu

el nostre silenci

davant la vasta eternitat

del cementiri

dels afores

d’Estocolm.

 

Tard o d’hora acaba sortint la destral

La destral amagada, per Abel Ramon:
No es veu.

Gemega a les nits,

o fa que té basques.

Sempre té por.

Rau com somorta a l’interior de la part somrient;

però tard o d’hora hi ha una fractura,

i un tambaleja, s’esllavissa, recorre un oblit tenaç.

Tard o d’hora,

acaba sortint la destral,

sí.

Talla invisible un aire

que fins avui havies estat respirant.

 

Acostuma’t-hi.
Tu tens també
sempre
la destral amagada. 

 

De la pell trencada en tinc la descendència

La solitud de les balenes,  d’Abel Ramon:

I

Sota la intempèrie dels volcans hi havia flors i culpa.

He vist el crit en la remor de la fosca.

A estones no sé qui és que relata;

davall cauen sorolls en alerta

amb les estries salfumades.

Penso en la solitud de les balenes.

II

La nit abans de la paraula viva

i quadrangular

tu eres la meva esperança.

Quin do de fressa endins

s’endú la fosca pedra?

He estat revisitant aquell crit,

la grisa fondalada,

però avui era dimarts i bombejava l’abisme.

III

He recollit el fragment

més aspre de

l’altar perdut

del meu dolor.

De la pell trencada

en tinc la descendència.

M’envien missatges migpartits

que encara no sé llegir.
 

Europa, dos mil dotze

         
          Fang de batalles. 

          Nits d’esperança i joies!

          Ens convé dormir.

                   —-

          Érem o serem.

          Home estàtic passat.

          Aixequem-nos clars!

          
 

 

Carícies

Quan m’estimes

jo som jo.

Per molt temps que passi

un diumenge migdia de sol

ens trobam, ens miram i ens abraçam,

com aquella revetlla de Sant Pere que passàrem junts.

M’estimes

i jo som.

Rutines i salts d’aigua.

Taquicàrdies i incendis.

Estrès i riuades.

Aparicions i enterraments.

Tot passa.

Seguirem,

fins que un horabaixa

ens desinflem i arruguem.

El vent no pararà de bufar.

Pluja fina ens farà suaus carícies contínues.

I estarem cansats, molt cansats.

Tu seràs tu

i t’estimaré

com si seguissim entre fanals

i l’orquestra no s’aturàs de tocar 

mai.

 

Vals

Vivim entre Mecanismes.

Múltiples combinacions

complexes

per moments

ens enterboleixen.

A vegades dubt

levitant entre terrats.

Fins i tot tremol

en vespres humits

en què bufa el vent de mar.

Sense forces, 

ens desperten fosques matinades

de confusió.

No veus que els migdies el sol ja escalfa?

En no res irromprà l’estiu.

Amb capficos nedarem, en aiguës tèbies farem braçades rítmiques

cercant la fredor de corrents de cristall.

Entre roques ens abraçarem

als horabaixes ataronjats.

Els núvols s’hauran retirat

i tornarem a allitar-nos exhausts,

aquest cop amb un únic son

profund, senzill i clar.

  

Elements

Era primavera

i els núvols mantenien

constants insinuacions.

T’havies passat el dia revolcant-te pel terra.

Havies aconseguit una expressió feliç en el meu rostre

de vida nova

                     pura

                             simple.

Finalment plogué i ens banyàrem.

          —–

Ara, girat cap a tu,

seguesc la silueta del teu rostre

a les fosques. És el teu o el meu?

La teva sang i la meva fluint plegades.

Un alè profund que omple de serenor.

Estels m’han fet trobar-te

i crear llum que ens acompanya en la persecució del temps,

amb una abraçada infinita.

Generosament,

al ritme de la vida,

estimam

ho donam tot

existim

contemplant la grandesa

de l’aire, de l’aigua, de la terra,

                                                  del món.

En temps de crisi (II)

Al pare

No et refugiïs

sota el paraigües de la llibertat

que no estem per bajanades.

Fugir?

Amagar-se pels carrers?

Camuflar-se darrera

un somriure tímid estafador?

És això ser un Home? 

Deixa les farses o enfonsa’t.

Els dies s’acaben

i d’aquí a poc ens morim.

Així

He sentit el teu dolor.

Un petit gisc

que comença poc intens

i es fa perceptible en segons.

La teva cara

de dona trencada

-inundada per la riuada-.

Descomposta i esqueixada.

El cor empeny a l’angoixa.

Paraules i abraçades.

Mirades i gemecs.

Explica. Escolt.

Calma’t, calma’t.

Així.

A l’amic

Davant la mort què hem de dir?

-“És trecament i continuïtat”- intentes consolar-te.

-“Venim i anam”.

Tanta raó, tant pensament, i tanmateix estàs xapat!

Tots són troços, de tu, d’ella, dels que us estimam,

d’aquest projecte que s’ha quedat pel camí

deixant una aura inesborrable.

Aquesta imatge la construirem entre tots.

El dolor fet creixement,

com arrel que ens uneix a la vida compartida.

Horabaixa en un caminoi de misticisme

per on passejarem agafats,

on compaginarem mirades pures i sentiments còmplices

de les passions que romanen per explorar.

Tercer Poemari: Crisi

Amb tots vosaltres “Crisi” (2012-2013)

 

En temps de crisi (I):


Dedicat a l’Anna.

 

No tenguis por.

El renou que sents al carrer

és de gent com tu i com jo.

Tresquen,

cercant,

a vegades frenèticament, a vegades amb més pausa,

qualque cop s’aturen, i tot.

Però no t’equivoquis malpensant.

No maquinen res d’especial

ni trafiquen males influències cap a ningú.

Simplement van i vénen sense aturall.

Onades vers les roques.

Núvols cap als cims.

Ocells entre branques.

Ja ho sabem: fan xivarri i incomoda.

Et molesta sovint.

Tots som humans

i encara que molts cops ens espantem

i ens tanquem a casa

ens volem

ens necessitam.

Per estimar-nos, per estar plegats.

Sense por

sense por

sense por.

 

Les coses són així. Ens duen allà on volen

“Estam entre les coses”, de Miquel Àngel Riera:

Estam, entre les coses,
com enmig de la mar.
Alçam un braç. giram el cap, pegam un crit:
i el braç espiga, el cap s’astora,
el crit s’encén.
Però estam, entre les coses, com enmig de la mar.
I si a les coses les mou
una maror obscura, constel·lant-les,
per la sang ens gisquen els dofins novicis.
El núvol, el tassó,
el telegrama viu, el quadret de Modigliani,
la cadira, la clau, l’arbre japonès,
tot ens revolta irresistiblement…

Feim projectes. Miram els calendaris
de coa-d¡ull, palpam camins a córrer
i feim previsió de rialles generosa.
Tot està a punt de grandia
perquè així ho hem desat amb la mà dreta
i està ben vist que res no pot fallar.
I, mirau!, a voltes basta que es rompi
un pua o dues de l’aclaridor
perquè es trenqui el cercle, s’esbuqui l’ordre
generador, el ritme fecundíssim
que ens havia de dur on projectàvem…

Les coses són així. Ens duen allà on volen
i viure enmig d’elles
us dic que és ben igual que viure
enmig de la mar…

Quin fil d’or subtil sargeix les ombres sense inici?


Lisèrgia, d’Andreu Vidal: 

Quina sobtosa llum

dins cada cos secretament s’enquista

i persisteix,

vibrant, com una cosa viva?

I aquest intens
 
fred dolcíssim que desvetlla

la vella ànima de l’os,

d’on ve, per quin camí

descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil

sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar

alè d’un déu o fou la pluja,

a qui importa?

Un sol cop ens és permès de veure

i resistir.

Tota la nostra vida

no és sinó l’oblit d’una imatge,

les seves deixalles

lluen contra l’eternitat.

Ara que estam tots sols


“Rancors emparaulats”, de Damià Huguet

Ara que estam tots sols
podríem començar a parlar malament dels altres,
somriure lentament, frankesteinianament a tothom,
mirar la lluna com una verge immaculada o retallar
els anuncis cinematogràfics d’un diari francès
com qui acursa les imatges amb asfíxia
perquè parlant té por a esser cruel.

Podríem també, en aquesta impotència furiosa,
sumar els deutes físics, els fracassos de l’altre
i les promeses convertides en oblits acabussats
enmig d’aquesta soledat sense nom de circumstància
que crivella un poble sense cura, i amb perdó.

Llavors, en aquesta triadella de no saber decantar,
amb grisa eufòria personal, els vicis de les conveniències,
sabríem ben cert quina és la veritat temuda
que ens encalça des dels camins dels anys novells.
Perquè creuríem, netament, en una por feixuga, immastegable,
llunyana sempre d’un temor devotament cruel.
Ens divertiríem reblanint imatges delicioses
com flors crullades d’haver patit la set d’un llarg estiu.
Ens assaltarien delicats records, llunyans, netíssims,
d’abans de fer la muda dels queixals, o posteriors,
quan un es renta les genives amb glops de vinagre
i no té un pèl a la cara ni tions als ulls.
Immersos somnis de cotó mustiats per la nuvia descalça
que corre, lentament, sobre el rostoll d’un camp que crulla,
o la pàl·lida adolescent que s’afaita les cames
davall una figuera de branques pelades, blanquinoses,
en una posta de sol vangoghiana,
s’haurien de trencar amb colzades desesperades de ginebra.

Seria la humiliació tacada pel penediment en blanc,
esblanqueït, de recordar després dels vicis,
aquella infància aplegada
com un mocador emmidonat dins un calaix.

Però potser tot seria massa fàcil tanmateix,
perquè avui, ara, aquí, tenim la ràbia immesurable, vinagrosa
que ens empeny a protagonitzar el present,
donar la cara, la mà, la paraula i el pretexte.
Som maleïts i malxerrats. Duim a la cara pols de fam
cicatritzada com una pintura enclavada a la història.

Així que, ara, potser el millor de tot seria
que ens retàssim les mans, de bell nou, i ens oferíssim,
lliurement, tendrament,
una mica d’esperança amb grumallons de desesper.

Sempre hi ha un brot de taronger que va, en silenci, cap a la taronja

“Soledat oberta”, de Blai Bonet

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‘bellveure’,

‘taronja’, ‘llimonera, ‘estrella’, ‘amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de La Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… – so dels meus pins! –

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. –Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia, sortí molt –molt!– de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‘Estrella’, ‘ala’, ‘llimonera’, ‘sal’,

‘núvol’, ‘fill’, ‘mare’, ‘rosa’, ‘frescor’, ‘aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inondà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts com a migdies,

i conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot esser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… Jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.

 

Vital

                     gemec     

                                                                                                                  dolor
                                  
                                                                          renou

                                         puresa
                                                      
                                                   
             els plaers i les passions

                                                       
                                                              sol al món

                                             carícies

                                                                                            abraç
                                                                                      

                                                                                                          sospir

              
                                                          crit

                               
                                                  
                                                         silenci

                                               
                                                                                                              
                                                         eternitat     

Descoberta

Dedicat a M. Guimet

     Mira,

             això és la mar.

            -“Hi és sempre, fixa’t-hi”.

Les onades a vegades ens en duen.

Veus? Seiem junts a les roques i aguantem les envestides!

Pedres,

            còdols

                       i macs,

                                  són fascinants.

T’estires i mires l’horitzó.

                                    Ara que s’acaba l’estiu, els nuvols grisos són amenaçants.

La remor rítmica

                         serà melangia i serenor.

Però, la dus a la sang.

                                   Amb els batecs, inunda tots els racons,

                                                                                                 i a vegades vessa.

                                                      
Un dia redescobriràs

                                   l’aigua i el cel, d’avui,                                                                                                                           
                                                                      i apareixerà la rauxa.

                                                                   “-Hi és sempre, fixat’hi”.

Llum

Vius entre coses extraordinàries.

La bellesa ens envolta

i alguns passam els dies descentrats.

Si em fix en els teus blaus,

en els miralls s’hi identifiquen

coses molt concretes.

Claretat i cels.

               Lluentor i violetes.

                             Simplicitat i verds.

Els edificis grisos tenen el seu què,

i negres són els carrers, i les vies del tramvia

-per on creuen dones velles i joves-.

També són plens els camins

                                           que porten

                                                les persones al mar.

L’arena blanca acull tothom i l’aigua transparenta,

deixant veure els teus peus rosats en ficar-los

mentre els ulls lluents no deixen de fixar-se en

tot.

És llum que travessa les pupil·les,

                                                     ens atrapa
                                                                    
                                                                       i ens fa especials.

Jean Paul

Estirat

panxa avall

espires profundament.

La caiguda ha estat de les que fan història

i romans en estat de xoc.

Estàs mig atrapat,

quasi no et pots moure,

i et veig esbufegar.

                               ———-

Estic segur que te’n sortiràs,

pels gestos que fas

i per la manera que tens de mirar,

amb una expressió d’esforç i d’autosuperació.

                                ———-

Veig que comences a moure un braç!

La situació és fora de perill.

Seguiran de prop el teu estat

i procuraran que te’n surtis.

Perquè t’estimen,

                            t’adoren.

La seva ajuda és pluja

per créixer en cada una de les caigudes.

Una i altra vegada

no paren de repetir:

                                 -“Aixeca’t”.

                                                    -“Aixeca’t”.

Nit de revetlla

No és que caigui la nit

és que està a terra.

L’hem passada plegats

sense parar

   vivint-la

                                                   alenant

           panteixant

                                    movent-nos d’un costat a l’altre

                      -moment a moment-.

Ens hem mirat

                      hem parlat

                                         i ens hem tocat molt

                      -tot el que hem pogut-.

Ara que reprenem el dia,

els ossos se’m trenquen

i els músculs criden que no poden més,

que nits d’aquestes dimensions

se’n viuen poques a la vida,

i que, exprimint-les així,

cada dia apareix

com si fós l’últim,

                           el final.

Quietud

Immòbil,

              t’aferres a la pell.

Fixes la vista a l’infinit

com si marxessis a algún racó

                                misteriós.

De sobte, és com si volguessis compartir

                                            algun secret

                                                    preciós.

                                    No ho fas.

Reprens la quietud

i et submergeixes

                                                  en la tasca

-la gran tasca vital-

                                                  la supervivència.

L’hora

Fins que no arriba no te n’adones.

Baixes dels gratacels,

                                  i te’n vas rambla avall fins el mar.

Allà hi tens la vida.

Radiant

             però atenta i exigent:

              -“Tingues cura de mi,

                                               tingues cura de mi”.

És la importància d’estar on cal

quan l’hora ha arribat.

Junts

Un a cada costat.

T’abraç,

           me mires,
                        
                          te bes.

Aquesta olor

sempre la duré amb mi,

juntament amb la imatge

                                          d’aquests ulls

                                          i d’aquests dits

que no gosaves apropar.

El teu posat i el meu

                                          cara a cara.

Per fi estem plegats.

I això 
        és molt gran.

Plor

                    I

Plores

estirada

desconsoladament.

Mir d’abraçar-te

d’acaronar-te

de trobar els mots justos.

Però tu segueixes

plorant

estirada, sense consol,

sense cap ni un consol.

                  ——-

                    II

Ara, el ventre.

Ara, el pubis.

Ara, el pit.

    

I, de nou,

               el plor.

Ja el tenim aquí.

T’estim i escric

                                      I

         Per damunt de tot: un núvol immens.
                   
                           S’hi barregen

    la bellesa

                                                 la intel·ligència

                    

                        la sensibilitat

                                                              

                                  —–

                                   II

                               Hi veig

        els teus ulls,

 
                                      el tacte de la teva pell,

       

                els teus mons,

       

                         i allò que em fas sentir.

                                  —–

                                   III

                               T’estim i escric.

                               Immers en l’amor. 

                               Ajagut al nostre llit.

                                   —–

                                    IV             

                         Omplim i fem crèixer.

La Rambla del Poblenou

 

Amb tots vosaltres:La rambla (2011)

A Hel

Amb aquest vers comença un segon poemari inèdit “La rambla” (2011)  que és continuació del “Quaderns de la badia” (2008), a la xarxa des del 2010. Gaudiu.

 

Del trencament complet a la plenitut absoluta.

Dolor,

          buidor,

desesperació.

Gris,

         negre,

                       roig.

Sense esperar res llavors, ara ho tenim tot.

                                       

                                      Viure,
                         

                         per arribar a l’essència

                             del que suposa

seguir vivint.

 

 

Per sempre?

Amb aquest darrer poema de despedida s’acaba el trist i amarg recull poètic gal·lès.
Per mi ha estat una molt bona experiència el fet de treure’l del calaix. Quasi terapèutic. Fins sempre.

Et dic adéu per avui

-i tal vegada per sempre-.

Retendré

els colors del mar a la badia.

el marró de l’horabaixa

el gris dels dies tapats

i també el turquesa dels assolellats.

Et dic adéu avui

-pensant en demà

amb la teva marca per sempre-.

Deixaré de banda el fred

i les gotes de pluja fina sobre les espatlles

pensaré en la solitud d’aquests dies

i en les paraules càlides dels amics

-quina gran cosa els amics!-

Dic adéu avui

amb una barreja de sentiments

com si tot allò que ha passat

m’hagués canviat per sempre.

Ara bé, qui sap què és per sempre?


Buit de dolor

Quan les ferides es curin

i pugui sortir

d’aquest buit de dolor

recordaré aquest temps.

 
Dies tristos passejant pel parc

amb la neu al cos

i el sentiment de no saber on anar

de no anar enlloc.

Carrers buits en la tarda de diumenge.

Un cinema per refugiar-se

de la pròpia realitat.

 
Converses sense sentit

(Per què el cercam tota l’estona?).

 

Pensaré en el

       buit

i també en el

      dolor.

Perquè ara són

impensables.

 

Fins i tot sobre el paper

                                     els sent

i seguesc sense poder-los

                                         suportar.

Part number six of my unpublished poems of 2008.

Néixer i morir

Hi ha gent que ha nascut

directament per morir,

com els arbres de Sa Serra

o els animals del Pla.

Progradament,

com en els versos del poeta.

 
Altres obren els ulls

i destapen les porositats de la pell.

Alenen fort i s’esforcen en captar

aquell matís

o algun altre detall,

el somriure,

                  la carícia,

                                la comprensió.

Viuen per sentir

                         amb l’esperança de la llibertat

 
Senten

           per morir tanquils.


Inèrcia

Esperam molt els homes i les dones

                       del món

Ja de petits creiem que està fet a la nostra mida.

Ens bombardegen els grans objectius

                       les ambicions

arribar més lluny.

I ens ho empassam.

Construïm edificis

     de vent

                de boira

                              i de fum.

Aspiram al cel

i estiram la corda tant i tant i tant

que un dia es trenca i

            tot

es posa al seu lloc.

Llavors tornam a la realitat

         de l’ànima.

Aquesta no enganya

no té llums ni vidres de colors.

És allò que és.

Té la seva pròpia

inèrcia.

Devuit de març

Cau la nit

               espessa

               contundentment

enfront d’un horitzó

                                fosc i desdibuixat.

No hi ha res a fer

després de rebre el missatge

        senzill,

                   concís,

                              precís,

 -S’ha acabat-.

Part III of unpublished poems from a Welsh experience in 2008.

L’objectiu


“Good morning, nice to meet you”

Ha començat un nou dia,

                                       avui.

“How are you? Not too bad today”

Arrenca com de costum,

                                     el matí.

“Do you want a cup of tea?”

Res em treu la set

ni tampoc aquesta boca pastosa.

“It’s time for lunch”

 

“Good afternoon”

I així cau la nit

primerenca

després d’un

                      capvespre

                             pàl·lid.

Sopar sense fam ni gana

tot sol

i anar a dormir

amb un únic objectiu

-el de cada nit, el de cada dia-

arribar

a l’endemà.

 

Part II of Cardiff papers, unpublished poems of 2008.

Cardiff Bay

 

Us present:

Quaderns de la badia (2008)

To the tailor of intensities

 

El 2008 un hivern a Gal·les ple de sentiments al més pur estil Dylan Thomas va fer volar uns quants poemes enfront de la badia.

 

 

La brisa d’hivern traspassa

fins al forat que duc a dins

mentre m’endins al cor de la badia.

Intentam omplir la vida de flors

grogues, blanques, de tots els colors

però tot és en va.

Un dia assolellat pot de cop

omplir-se de núvols de neu

i nevar

i després ploure

i tornar a començar.

Construírem el que semblaven

sòlids edificis mirant el mar

però la badia enganya

primer ressaca

després onatge.

“Res és segur en aquesta vida”

escric en negre

en aquest quadern pobre i trist

ple de pàgines en blanc

buit de tu

buit de tot

fred i humit

com el cor de la badia.