Inspir poètic

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. Amor eixut ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Amor eixut

Implosió: renaixement

0

 

 

“Al vespre quan em despullo, el coll alt del jersei m’atrapa el crani per recordar-me que néixer no és res, que el perill és renéixer”. 

Eva Baltasar, Boulder (2018).

 

Néixer no és res.

Ple d’innocència

i bondats,

per aquell infant

venir al món

fou natural.

 

Ai las!

En arribar l’edat adulta,

innocència i bondat

no semblaven bons atributs

per la supervivència.

Massa elements facilitadors

del patiment i l’abús,

sembraren

terrenys fèrtils

pel mal-tracte

pels enganys

i

per les negacions del dolor

que infringia el món.

 

De cop i volta,

la desintegració de tot

es feu evident.

Carn viva podrint-se i floridura.

 

Implosió.

 

Què en queda de la vida després del tro?

Ànima trencada.

Tot de peces repartides pel terra d’un pis buit i gèlid.

Desolat.

Desesperat.

 

Al vent,

el cor esquinçat,

la pell arrencada

en petits retalls.

 

El cos purgant

els mals,

per tots els fluids possibles.

El pit a un batec de rebentar.

 

El repte és renéixer, però com?

 

Aferrant-nos a tots i cadascun

dels fragments,

just en l’instant després

d’haver-ne validat

l’autenticitat.

 

Cercar-li l’essència a cada segon,

i passar-la pel sedàs de la pròpia vida.

 

Canalitzar la ràbia

refent les parts d’un mateix,

fins reconèixer-hi

la veritat.

 

Estotjar el dolor

en caixetes negres

de diferents mides,

i arraconar

la vivència

en el dipòsit de cotxes

de l’experiència.

 

Reviure-ho per tornar a néixer.

Espargint les llavors.

Arreu.

 

Íntegrament.

Alegrement.

Sensiblement.

Feliçment.

 

Ben viu i lluny de candideses.

Més ú.

Més fort que mai.

Relluent i poderós.

Més contactat amb

aquella terra primogènita,

que reapareix

al record mnèsic

de l’ànima.

 

Abraçar-se per fi

a la comprensió

i a l’amor

veritable

que reverdeix amb força

amb brots

que creixen en totes direccions.

 

Arrelant de nou.

A la terra que ens va acollir

A la terra que ens recollirà.

 

 (Nota: Quan s’escorxa  el cos però no hi fas pell, la cicatrització que ve té una força imparable. Aquest poema va dedicat a tots els amics i familiars que m’heu donat suport aquest 2020).