Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Amor eixut

Amor eixut

0

(Hi era en aparença però veritablement era impossible sentir-la i pràcticament no se la veia).

Ella dibuixava una ombra

en constant estat de desintegració

per mitjà del mètode de difuminació permanent.

Dins un ser-hi, amb inspiració nòrdica,

sec i calculat,

se reivindicava

esvelta,

amb presència de gel,

imposant-se

sobre un partner de luxe,

que es limitava

a servir canapès sofisticats

i a abocar cava fred.

 

Ell mostrava

els seus tresors,

i escampava

amor perdut

arreu,

amb la seva mirada

transparent.

Sobre la taula,

a damunt del llit,

a la pica,

a les terrasses.

 

Ella el veia allà exposat

a la intempèrie siberiana.

Amb una indiferència àrtica.

Amb incomoditat evident.

Amb rebuig mal dissimulat.

L’observava,

per res recollia,

cap de les bondats exposades.

 

(És evident. Es veu clar! Funcionaven com aquelles parelles amb l’estimació en conserva, o directament extingida).

Amor eixut.

 

Ella es mostrava

sempre cansada,

girant-te cap a la llum del carrer.

Deixant-lo en la penombra més

devastadora.

La naturalitat d’un subtil

menyspreu.

 

Ell, un home anteriorment estimat, dissolent-se.

Nit rere nit.

Estança rere estança,

cada cambra

acumulava un gra de sorra més

del seu desert particular.

Àcid i solitari.

Èxode de l’essència.

Cada cop més lluny.

 

(Sí! Recordooooo!!! Observeu-lo!

Vida buidada,

enfonsaaaada,

ensorraaaaada,

defenestraaaaaaada).

Implosió: renaixement

0

 

 

“Al vespre quan em despullo, el coll alt del jersei m’atrapa el crani per recordar-me que néixer no és res, que el perill és renéixer”. 

Eva Baltasar, Boulder (2018).

 

Néixer no és res.

Ple d’innocència

i bondats,

per aquell infant

venir al món

fou natural.

 

Ai las!

En arribar l’edat adulta,

innocència i bondat

no semblaven bons atributs

per la supervivència.

Massa elements facilitadors

del patiment i l’abús,

sembraren

terrenys fèrtils

pel mal-tracte

pels enganys

i

per les negacions del dolor

que infringia el món.

 

De cop i volta,

la desintegració de tot

es feu evident.

Carn viva podrint-se i floridura.

 

Implosió.

 

Què en queda de la vida després del tro?

Ànima trencada.

Tot de peces repartides pel terra d’un pis buit i gèlid.

Desolat.

Desesperat.

 

Al vent,

el cor esquinçat,

la pell arrencada

en petits retalls.

 

El cos purgant

els mals,

per tots els fluids possibles.

El pit a un batec de rebentar.

 

El repte és renéixer, però com?

 

Aferrant-nos a tots i cadascun

dels fragments,

just en l’instant després

d’haver-ne validat

l’autenticitat.

 

Cercar-li l’essència a cada segon,

i passar-la pel sedàs de la pròpia vida.

 

Canalitzar la ràbia

refent les parts d’un mateix,

fins reconèixer-hi

la veritat.

 

Estotjar el dolor

en caixetes negres

de diferents mides,

i arraconar

la vivència

en el dipòsit de cotxes

de l’experiència.

 

Reviure-ho per tornar a néixer.

Espargint les llavors.

Arreu.

 

Íntegrament.

Alegrement.

Sensiblement.

Feliçment.

 

Ben viu i lluny de candideses.

Més ú.

Més fort que mai.

Relluent i poderós.

Més contactat amb

aquella terra primogènita,

que reapareix

al record mnèsic

de l’ànima.

 

Abraçar-se per fi

a la comprensió

i a l’amor

veritable

que reverdeix amb força

amb brots

que creixen en totes direccions.

 

Arrelant de nou.

A la terra que ens va acollir

A la terra que ens recollirà.

 

 (Nota: Quan s’escorxa  el cos però no hi fas pell, la cicatrització que ve té una força imparable. Aquest poema va dedicat a tots els amics i familiars que m’heu donat suport aquest 2020).