Tapar els crulls
Promeses de persona!
No val mirar-se tant el melic.
La vida, meravellosa,
passa un sol pic.
Mites?
No n’hi ha ni un de viu.
Tots són caiguts.
Referents?
Per acompanyar i prou.
Quines veritats cercau pel món
si ni suren les interiors?
Cada passa és única
insignificant.
Al moment que ens auto-construïm
existim.
Suports?
Estaques per quan les figueres tomben
de tantes figues madures que carreguen.
Passat l’estiu cauen i es podreixen.
És quan comença la terra
a tapar els crulls.
Cadascú que es llepi les pròpies nafres
i després que surti a aferrar-se pel coll de la gent.
La sang regalima per la cama, fins que s’atura i s’asseca.
Ni pares ni padrins
per parar
els cops.
Cada un cau
a l’hora establerta.
I el destí?
l’afrontam
amb una fina línia de dignitat.
La que ens fa estar drets
tret a tret
fins a finir
fins el final.