Inspir poètic

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. Amor eixut ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Arxiu de la categoria: Des-compressió

A NYC

0

Enmig del brugit

l’eixordiment

colpeja primer.

 

Poc a poc

la remor pren força

fins captivar-nos.

 

Just després

el corrent arrossega

i en un no res

restem presos.

 

Entre ribes

obrint pas

entre la multitud.

 

S’acosten núvols de tempesta que

descarreguen

sobre carrers bruts i eixuts

mai assedegats a bastament.

 

Encalçant un capvespre efimer

que fuig

cap a una nit immensa.

 

Siluetes d’edificis i ombres en avingudes

recorden que som

únics cops insignificats,

que bateguem un ritme ancestral

dins d’oceans de solitud.

 

Eixordats pel brugit.

Arrossegats pel corrent.

Captivats per la remor.

 

Perduts

amagats

o (re)trobats.

 

Vagant sense rumb

eternament atrapats

per la flaire de llibertat.

Sang, raons i amor

0

Calles,

mentre la teva expressió de la cara brama.

Al món dels rocs les paraules no comanden.

Al teu univers mana la sang.

Sang és llei.

Sang és poder.

Sang és allò que regeix el camí

dels morts cap als vius

i dels vius cap a la mort.

El meu futur no passa per aquest sedàs.

Mentre s’assequen les llàgrimes a la meva pell

pens en el valor de ser persones.

Més ennlà dels batecs que ens mantenen aquí,

hi ha quelcom que ens diferencia

de les bèsties.

Respecte.

Empatia.

Comprensió.

Tolerància.

Estim,

amb aquestes raons.

Tu calles però jo no puc.

Ned entre la teva sang i les meves llàgrimes.

L’esforç és titànic.

El silenci que has deixat

em colpeja per dins.

I algun dia sortirà.

Brollaran mil·lers de paraules, sense aturall.

Tolerància,

respecte,

empatia,

i comprensió,

són la base del meu amor

per viure.

Horabaixa a Barcelona

0
Publicat el 28 d'agost de 2017

Sovint costa actuar com homes i dones de veritat.

Davant terratrèmols ens envaeix la perplexitat.

Enmig de la misèria ressona la desolació.

Cops de timó sense sentit.

Embats tribals mostren mons hostils i degradats.

Ganivetades que degollen l’essència humana.

L’arrogància i prepotència s’empassen oceans

on les carícies i abraçades donaven sentit a tot plegat.

Costa molt reconèixer els errors.

Sovint és immens l’esforç de rectificar.

Desgraciats moren sense aquesta capacitat.

És tan difícil reaccionar davant l’atordiment

que innunda els cossos ferits.

Comportaments freds, glacials, rosseguen els pits dels vulnerables.

A vegades fibla el cor

i notam el dolor davant el no-res.

Cau l’horabaixa i els tambors marquen el ritme.

Per fer de la vida allò preciós

que sovint ens omple

entre frenesí i esgotament.

Cau el vespre i focs nous són a punt d’il·luminar

cada una de les nits

que ens manquen

que temim per davant.

Rocs al cor

0

El pes.
La pressió.
L’embat.

Treu-me’ls de damunt!

Del pit.
Del cap.
Del cos.

Arranca’m-els i aparta’ls de mi.

Voldria que me’ls
traguessis de cop
com un queixal infectat
arrabassat amb urgència.
O potser capa a capa,
matinada a matinada
com tels de ceba
que pelem en nits d’insomni.

Cada lluna
des-compressió!

Sortint del magma
de l’engany i la mentida.
Sobreeixint
de les profundirats més tenebroses.

Tu em donaries la mà
i jo t’acompanyaria
cap a l’alba de la tardor.

Però el somni no és viu.
Les misèries són solitàries.
I les depuracions no demanen instructors.

Al matí,
riuràs entre enginy i persistència.
Aferrant-te al dia.
Surant.
Respirant.
Esperant-me.
Amb lleugeresa.
Sense rocs al cor.
Simplement,
la tendresa i l’amor.

Som!

0
Publicat el 15 d'agost de 2016

imageMoguts per allò bàsic, ens aferram als mugrons fins arribar a les branques enfiladisses.

Cal aprendre a córrer, a riure i a abraçar. A plorar!

Descobrir la joia,

la inquietud de conèixer,

la fascinació per la llum d’agost,

la satisfacció per cada segon deixat enrere.

Compartir.

tots i cada un dels fluids

que ens ha donat el món.

El mar a la cara, pel dolor.

La sorra a la gola, per escopir ossos i espines.

Vinagre a la pell, per la por i pel risc de la fisca, per l’esgotament.

Rius a tocar de l’ànima, per les passions ancestrals.

Sentir!

Cridar fins rebentar la gargamella.

Hem de treure tot allò que se’ns podreix a dins

abans que sigui massa tard!

Cal reproduir òrgans i comportaments, per la supervivència.

Són tasques del cicle vital.

Definides.

Tangibles.

Simples.

El primer renou les enceta,

i la resta ens condueixen.

Som organismes entre matèria contínuament canviant.

Amb seguir la crida n’hi ha prou.

Participam del caos terrenal

amb els propis batecs i alenades.

Rodolam

com macs dins el torrent

a l’hivern.

Amb un ritme frenètic i eixordidor.

Aturat, l’escolt!

Veus com brama la vida?

Sent-la en vermell i en groc.

En un no-res passarà,

i el silenci negre

tornarà.

Fins mai.