miozz mirades - un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Ara fa un any, el 3 de març del 2013, Badalona va sortir al carrer en una mobilització mai vista: la cadena humana 3×3 pels nostres drets que travessava la ciutat de punta a punta unint territori i reivindicacions. (segueix)

Pels nostres drets, suma i segueix!

Ara fa un any, el 3 de març del 2013, Badalona va sortir al carrer en una mobilització mai vista: la cadena humana 3×3 pels nostres drets que travessava la ciutat de punta a punta unint territori i reivindicacions. Les retallades als nostres drets no paren d’augmentar, i comparant la situació actual a la de l’any passat, vull destacar 4 grans retrocessos:

El dret a decidir sobre una cosa tan vital, íntima i personal com ho és la procreació.L’actual llei de l’avortament aprovada a l’estat espanyol és un atemptat a la llibertat, propi dels règims totalitaris i fonamentalistes.

El dret a la la dació en pagament, per aturar els desnonaments i per a la promoció del lloguer social, en relació al dret a l’habitatge. Una ILP amb més de 750.000 signatures reclamant aquesta regulació va ser desastimada pel Congreso de Diputados

El dret a accedir a la llengua catalana, dret que existia als països de parla catalana i que s’ha retallat dràsticament a València i Mallorca, i que ara es retalla també a Catalunya amb la darera sentència del TSJC.

El dret a expressar voluntat democràtica mitjançant un referèndum, dret reclamat precisament amb una colossal cadena humana, la Via Catalana. La negativa dràstica de Rajoy a deixar votar els catalans sobre el seu futur no s’obre al diàleg, sinó que s’enroca.

La llista de pèrdues de drets és més llarga, no para de créixer, i tampoc s’atura la mobilització i la lluita per defensar-los. La democràcia és el poder del poble, i és fonamental que aquesta defensa de drets es tradueixi en accions, en opinió pública i després en vots: els líders polítics que exerceixen aquestes retallades de drets, aquests retrocessos, ho fan amparats en els vots rebuts i amb la mirada posada en els vots que rebran. El poder el segueix tenint el poble. Cada ciutadana, cada ciutadà, cada persona compta. Estem vivint moments històrics en molts sentits, del que fem entre tots i totes plegades ara en depèn el futur immediat i el futur proper.

Fa cosa de 30 anys uns pares castellanoparlants instal·lats a Catalunya van reclamar per als seus fills el dret a accedir a la llengua catalana per quedar en igualtat d’oportunitats que els catalanoparlants. El seu clam va obtenir un ampli suport i va posar en marxa la immersió lingüística que ha fet possible que tota la població que s’escolaritza acabi dominant el català i el castellà, sense provocar fractures per raó de llengua d’origen, al contrari, aportant igualtat d’oportunitats i cohesió social. D’aquest tema en parlarem força. Mentrestant, trobo que és un bon moment per rellegir el llibre de Paco Candel, Els altres catalans.

Publicat dins de drets del/al món global | Deixa un comentari

despertamarç, rebrot de lluites (1 de març)

Publicat el 31 de març de 2014 per mariadolors

Març és un mes ventós, el mes del canvi d’estació, del final de l’estació fosca i freda, de l’inici de la primavera que tot ho fa rebrotar. És un mes d’esclats, de canvis, de moguda i mobilització. No és pas que l’hivern ens hagi mantingut quiets ni apartats del món, però les ventades de març ho agiten tot d’una forma diferent, molt més vistosa i evident. L’any passat el vam començar amb l’espactacular cadena pels nostres drets, a Badalona, el 15M encara és proper a la memòria i les marxes per la dignitat d’enguany ho han acabat de coronar. Els apunts de març s’havien quedat encallats, però avui s’apressen a sortir tots de cop, abans el calendari no giri full cap a l’abril. Quin altre l’abril, parlant de rebrots i mobilitzacions…(i no em puc estar de citar un article – abril, cada lletra, cada gest val per mil… – de l’època en que el meu bloc ocupava un espai preferent en l’equilibri de les meves hores, i ocupava també un espai entre les lectures preferents de molts lectors que ja dec haver perdut, amb tants parèntesis…) però deixem-nos d’abrils, que la corrua de març pressiona per sobre eixir!

Publicat dins de drets del/al món global | Deixa un comentari

les més visitades de febrer 2014

Publicat el 28 de febrer de 2014 per mariadolors

Els vostres interessos, aquest segon mes de 2014:

Gràcies!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

néixer

Publicat el 20 de febrer de 2014 per mariadolors

Avui (pel 16 de febrer) fa exactament 30 anys que va néixer la Clara.
Jo, llavors, en tenia 23.
Els amics i companys de mogudes que eren una mica més grans que jo – encara que no gaire – tenien fills en compta gotes, i en el nostre entorn xarxa d’aquell moment – Coordinadora d’Esplais, Consell de la Joventut, Diables…- cada natalici era una celebració molt compartida.
Recordo que l’arribada de la Clara fins i tot la vam publicar a EL REBOST.
Però el que va tenir d’especial aquell naixement, sobretot, va ser com el vaig viure. La Clara va néixer a casa seva, no pas en un hospital, i vaig tenir el privilegi de compartir aquesta vivència convidada per sa mare, la Dolors. Una vivència que es va repetir dues vegades més, fins completar les tres filles, així de gran va ser el seu regal a la nostra amistat.
Fa 30 anys això de parir a casa no era una decisió fàcil, ni popular. Arrel d’aquesta natural i alhora desnaturalitzadament poc habitual forma d’arribar al món de la petita Clara vaig conèixer l’Adela, i tot plegat va marcar molt com enfocaria i viuria jo mateixa l’infantar, la criança, i tot el que ho envolta.

(Vull seguir llegint)

Reconec que em costa copsar amb tota la seva magnitud el fet que els 30 anys que han passat per a ella també hagin passat per a mi… i se’m fa irrenunciable pronunciar a mitja veu aquell ” sembla que fos ahir, però si fa quatre dies…” La meva mare feia servir una expressió molt seva, “Sembla que ho vegi com si fos ara” i això és el que em passa a mi amb el naixement d’aquesta criatura d’ulls profunds (uns ulls precisos, que, per cert, va obrir abans d’acabar de néixer, i aquesta energia vital del seu caparró a mig sortir intentant captar el nou món amb la mirada és de les coses que més petjada em va deixar de tota l’experiència). Viure un part, veure néixer una criatura, i fer-ho en un entorn de complicitat i calma, d’amorosa serenitat, és una vivència inesborrable. Vivificant, transcendent. Almenys ho va ser per a mi, i segur que d’una manera encara més especial en ser la primera vegada.

Tinc un record molt visceral d’aquella experiència. Unes hores després caminava pel carrer com si trepitgés núvols, no podia contenir l’emoció i l’eufòria del què havia viscut. Era com si aquell broll de vida acabada d’emergir esclatés per dintre meu. Tenia ganes de saltar, de cridar, d’aturar la gent per fer-los saber que unes portes més enllà s’havia produït aquest miracle de la natura que és la vida procreada. Em miro en aquell moment, impregnada del naixement de la menuda, i em reconec en ella mateixa, en la seva vitalitat creativa, en la seva mirada artística, en la seva capacitat d’expressar emocions, de transmetre energia positiva. En aquesta capacitat tan seva de seguir mantenint viva la nena inquieta i curiosa que va ser, aquella amb qui vam teixir un vincle especial, la que m’estimulava a crear juguines manufacturades, en aquell temps en què l’anticonsumisme militant i la meva pròpia creativitat m’activaven a produir regals personalitzats. Ella va ser la primera, el més semblant a una neboda, una filla, una fillola… molt i molt propera. 30 anys…

Néixer i viure. Viure i néixer. Fantàstica vivència.

Trepitjant núvols i intentant contenir el volcà que em desbordava, aquell matí del dia 16 de febrer de 1984 una de les persones que em vaig trobar va ser la Lurdes. Ella tampoc podia contenir una vivència visceral, ens vam trobar enmig la vorera i vam intercanviar terratrèmols. Terratrèmols de signe oposat.

Publicat dins de àlbum de moments suggerents | Deixa un comentari

quina fira de sant jordi tindrem? (article al tot)

Publicat el 9 de febrer de 2014 per mariadolors

Fa dos anys a l’alegria de veure com la Fira de Sant Jordi ocupava tot Francesc Layret (o una bona part) se m’hi va sumar un gran desconcert en comprovar que s’havien sumat a la fira parades que no tenien res a veure ni amb la cultura, ni amb Sant Jordi. Un exemple paradigmàtic era la parada de la Guàrdia Urbana, o la distribució de fotografies dedicades de l’alcalde. També cridava l’atenció la presència de comerços que res tenien a veure amb la diada. Una nova estratègia per seguir desmantellant valors ciutadans i culturals? Per aigualir l’arrelament del caire cívic i popular de Sant Jordi? Per això, ara que moltes entitats estan intentant posar remei a aquest desori, vaig dedicar el meu article del TOT a aquest tema…

(Vull llegir l’article)

Quina Fira de Sant Jordi tindrem?

La nostra ciutat té una gran sort, té moltes associacions que amb el seu altruisme i compromís nodreixen la programació cultural amb accions participatives i de qualitat. A més, molt sovint, aquestes entitats de forma voluntària col·laboren amb l’ajuntament a l’hora d’organitzar, ofereixen el seu voluntariat, les seves idees, el seu temps i esforç. Aquest és el cas de la celebració de Sant Jordi. Com tothom sap Sant Jordi és una festa antiga i arrelada a tot Catalunya, i a la ciutat de Badalona fins fa dos anys la celebració institucional es restringia a la Fira del Llibre de la Plaça de la Vila. Es celebren altres activitats essencialment participatives, impulsades per entitats, com la Fira de Sant Jordi a Sant Roc i a la Salut Alta, la Festa de les Lletres o l’ A tota Veu …, però la celebració “oficial” era només la Fira del Llibre a la Plaça de la Vila.

Que calia canviar el plantejament d’aquella fira és una cosa de la que se’n parlava fa temps, però el nou format, que ocupa Francesc Leyret i dona cabuda a algunes entitats i comerços, planteja problemes. Afavoreix la participació, sí, és un èxit d’assistència, cert, pot semblar una veritable Fira de ciutat… però la manca de transparència a l’hora d’accedir-hi i la barreja de comerços i serveis que no tenen res a veure amb la Diada de Sant Jordi han desvirtuat la Fira, i han mobilitzat una colla d’entitats que senten la responsabilitat de vetllar per aquesta celebració tan rellevant per a la nostra cultura. Vetllar per tal que la Fira ofereixi el màxim de protagonisme a la participació d’entitats que treballen per la cultura i la participació en relació al significats i als valors propis que comporta la celebració de Sant Jordi, així com perquè la participació de comerços se circumscrigui als elements relacionats amb aquesta celebració. Cal que el procés per l’assignació d’espais sigui transparent, obert a tothom que compleixi uns requisits establerts (amb la finalitat de no desvirtuar la Fira), i que es mantingui un equilibri entre el sector associatiu i el sector comercial.

Cal un proces participatiu i obert per definir un model de Fira més transparent i en el qual les entitats hi tinguin un paper més destacat.

La ciutat hi guanyarà molt si l’ajuntament escolta aquesta proposta. Seria un greu error que no ho fes. I seria un greu error apartar les entitats culturals de la Fira de Sant Jordi. Sant Jordi és Sant Jordi, i cal preservar els seus valors. Dies per fer fires comercials n’hi ha molts altres. Cal agrair a les entitats la seva tasca en defensa del caire cultural i participatiu de la diada. Però ara com ara persisteix el dubte, quina Fira de Sant Jordi tindrem?

Publicat dins de badalona és i aporta | Deixa un comentari

el més llegit de gener de 2014

Publicat el 31 de gener de 2014 per mariadolors

Aquests són els apunts més llegits per vosaltres durant el mes de gener de 2014:

gràcies

Publicat dins de bloccaire sóc | Deixa un comentari

alfons banda en el camí

Publicat el 31 de gener de 2014 per mariadolors

La notícia de la seva mort em va arribar ahir, al final d’un acte poètic exquisit que em feia piular “Avui Badalona s’apropa a Romania sense el llast inculte i agre de l’alcalde Albiol” i mentre no em podia treure del cap que per primer cop en molts i molts anys Badalona no celebrava el DENIP com calia, precisament per culpa de la inculta i agra política de l’alcalde Albiol.

(l’article segueix)

La imatge l’he treta del seu bloc, l’ombra de la pau, un bloc que us recomano

Magnetitzada per la força expressiva dels mots de Marin Sorescu brollant dels llavis de l’Oldile Arquè, el plaer de convertir aquell acte en una mena de desobediència rebel contra la intolerància xenòfoba de l’alcalde m’obria pensaments que s’escampaven per la sala delitosos d’assaborir tot el gust d’aquella vetllada. Entre notes d’acordió i més gust de bones paraules, pensava en l’Anna Vicente, promotora del Seminari Permanent d’Educació per la Pau de Badalona, al CRP, qui aquest mes ha endarrerit la seva jubilació per no faltar a la cita del DENIP, el 30 de gener, dia de la mort de Gandhi, i en com aquest alcalde del PP, el mateix que fomenta l’odi contra els compatriotes de Sorescu, li ha enfosquit el comiat desmantellant un acte d’educació per la pau de tanta tradició a Badalona. Pensava en com molesta als totalitaristes la força de la no violència, de la deobediència civil, la força de la cultura de la Pau, la força de les paraules enraonades. Paraules, poesia, pau. I llavors, en acabar, després de les abraçades i felicitacions per la bona estona passada i per la magnífica feina de tots plegats, en Ramon m’informa de la notícia que ha vist en un tuit. L’Alfons Banda és mort. Inesperat, em sotraga. Una pèrdua prematura, un cop dur. I passa un 30 de gener, com el mateix Gandhi. Corprenedor.

Per nosaltres – aquest nosaltres va dedicat especialment als d’ENTORN LA PAU, un grup de lluita no violenta badaloní, ja desaparegut – persones com l’Alfons Banda, com en Rafel Grassa, en Vicença Fisas, i com el mateix enyorat Lluís Maria Xirinachs són d’aquelles que ens han quedat properes per sempre, malgrat no mantenir la intensitat del contacte inicial, com si allò compartit teixís llaços perennes. Amb d’altre com l’Arcadi Oliveras, el Paco Cascón, o el Pepe Beúnza, ens anem seguint més la pista… Tots plegats formen – formem – part d’un conjunt de gent que entre finals dels 70 i els 90 del segle passat aprofundíem en el llegat de grans lluitadors, grans transformadors, com Gandhi, Luter King o fins i tot Lanza del Vasto, descobrint Galtung, buscant respostes, buscant alternatives, buscant fer efectiva l’estratègia de lluita no violenta per resoldre conflictes i evitar la resposta militaritzada com a solució… Van ser els anys clau del gran moviment pacifista, de la posta en marxa d’una maquinària a favor de la cultura de la pau, una maquinària que tal com avui recollia a l’ara, en paraules d’Ignasi Aragay, és ja una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva.

“Sempre que es produeix un terratrèmol social, va seguit d’un terratrèmol polític”, deia. I afegia: “Les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se”. Malgrat Síria, malgrat tantes altres guerres, el pacifisme és avui una idea forta. Una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva, com ho demostren els nous moviments de protesta, malgrat l’intent de criminalitzar-los des del poder: des dels indignats fins a la mobilització pel dret a decidir. És el llegat que ens deixa l’Alfons Banda: la lluita pacífica per un món millor.

En tots els grans moviments hi ha d’haver, també, grans teòrics. Gent que ajuda a obrir i trobar camins i respostes, gent que suma a l’efervescència i constància activista una bona dosi de formació, reflexió i producció bibliogràfica. I no és que el compromís activista no s’acompanyés de reflexió, i molta (penso ara en moviments com el M.O.C, per posar un exemple clau), sinó que dins i fora dels propis moviments calia dedicació expressa, i això ho van fer tota una colla de gent que per nosaltres, els qui ens quedàvem més compromesos en l’activisme i la sensibilització a peu de carrer, eren, són,uns grans referents.

De l’Alfons Banda recordo especialment una xerrada que ens va venir a fer a Badalona, als inicis del nostre grup, sobre la força de l’opinió pública i sobre les estratègies per crear opinió pública. Em va marcar. Li ho vaig recordar el dia que ens saludàvem quan la Fundació per la Pau va organitzar el cicle d’itineraris vitals en “clau de pau” i va fer-hi venir al Pepe Beúnza, era el 2009, vaig recollir una pila de reflexions, llavors al meu bloc,només es perden les lluites que no es fan…

De la seva mort en parla avui la pròpia Fundació per la Pau, en la seva portada, i d’una forma molt sentida Jordi Armadans, al seu bloc Malgrat tot.

Sento aquesta mort per ella mateixa, però també per la pèrdua que comporta, la pèrdua d’una persona que havia posat la seva saviesa al servei de la pau i que seguia activa en aquesta tasca.

Publicat dins de morim perquè vivim | Deixa un comentari

l’educació a portada

Publicat el 25 de gener de 2014 per mariadolors

Dissabte passat vaig començar a escriure aquest article i el vaig deixar macerar. He fet tard, el protagonisme de l’educació com a notícia se l’emporta altra vegada la llei Wert i la consellera. En deixo l’encapçalament com a testimoni, ja hi tornaré…

Llegir a la portada del diari una frase com el futur econòmic del país passa per la “revolució educativa” com a síntesi d’un debat entre economistes de referència per parlar precisament d’economia és, d’entrada, una sorpresa que aplaudeixo. Que cal una revolució educativa també ho reclamem els pedagogs, però la pedagogia, ja se sap, és una ciència gens valorada i encara menys respectada. Relacionar l’educació amb la sortida de la crisi, amb la reeixida econòmica, ja ho ha fet Ebo Morales, a l’Equador, i en el fons el ministre Wert també ho intenta, però aplicant tots els paràmetres a la inversa. Us en parlava a l’ article una llei més per desobeir , i avui, a la vista dels arguments aportats per Germà Bel i Xavier Sala i Martín al debat Un model econòmic per a Catalunya, em motiva molt tornar-hi.

Publicat dins de educació formal | Deixa un comentari

no volem caritat, volem justícia

Publicat el 18 de gener de 2014 per mariadolors

No volem caritat, volem justícia, era el crit bandera de la societat fent pinya amb les associacions que defensaven els drets de les persones amb discapacitat poc després de la mort de Franco. Un crit que em va al cap molt sovint, sobretot ara, aplicat a temes de subsistència i de pèrdua de drets bàsics per al conjunt de la societat. L’he escollit per titular aquest nou article a EL TOT.

(seguir llegint)

No volem caritat, volem justícia

Aquests dies nadalencs, entre les felicitacions i els bons desitjos, m’han arribat missatges que denuncien descarats abusos econòmics de diferents càrrecs públics i privats…no és res nou, ho escoltem a les notícies cada dia, però de vegades tenir les xifres detallades a la vista ajuda a ser més conscient de les magnituds d’aquesta vergonya. L’abús d’una minoria privilegiada sempre és indecent, però es converteix en una burla obscena quan segueix creixent en paral·lel a la caiguda dels sous i els drets socials bàsics de la majoria de la població. Per Nadal s’escau posar en pràctica la solidaritat més que mai, i són milers les iniciatives de recollida d’aliments, joguines i diners per pal·liar les urgències de la pobresa. Gestos solidaris humans i necessaris, d’agrair…però també perillosos: en el fons encobreixen un sistema estructuralment injust i normalitzen les desigualtats incorporant la caritat com a única resposta a la manca d’equitat. Fent que la pobresa formi part de l’ordre establert, com si no fos possible superar-la.

La solidaritat humana és bona i necessària, però cal acompanyar-la de reivindicació i denúncia quan el propi sistema està vulnerant drets. Sinó aquesta solidaritat acaba essent una forma de col·laboració activa amb la injustícia. En aquest sentit celebro la iniciativa popular badalonina de convocar un gran acte reivindicatiu de drets el dia dels INNOCENTS, reconvertit en dia dels CULPABLES, a la mateixa Plaça de la Vila on es projecta la falsa imatge de Badalona ciutat de primera, i s’hi fan campanyes de recollida de joguines i aliments.

Perquè, si el bé comú recuperés tots els diners robats per defraudadors i corruptes, per la banca, els malbaratats per la monarquia, els dels sous desorbitats, i els dels bitllets d’avió dels eurodiputats viatjant en classe turista en comptes de fer-ho en primera classe – per posar uns exemples – no hi hauria tantes emergències socials al descobert.

Perquè si en la gestió de la crisi la inversió pública hagués estat encaminada a rescatar drets socials bàsics en comptes de servir per rescatar bancs privats, engreixar els seus beneficis i engrandir el patrimoni dels seus dirigents, les necessitats no cobertes pel bé comú serien moltes menys. I podria anar ampliant la llista.

Canviar tot això sembla impossible, perquè la pobresa està inscrita a nivell mundial, però és possible aconseguir societats menys desiguals, altres països ho han aconseguit. No és una utopia. Ara aquí, gràcies a la feina i a la voluntat de molta gent, tenim una oportunitat immensa: apostar per un altre model, començar a fer les coses d’una altra manera. En la possibilitat de la independència hi veig clarament aquesta oportunitat, real, i aquesta construcció m’il·lusiona enormement.

Us imagineu un país on hi hagués tanta justícia social que no calgués recórrer a la caritat per sobreviure?.

Fem-ho possible!

Publicat dins de drets del/al món global | Deixa un comentari