miozz mirades

No volem caritat, volem justícia, era el crit bandera de la societat fent pinya amb les associacions que defensaven els drets de les persones amb discapacitat poc després de la mort de Franco. Un crit que em va al cap molt sovint, sobretot ara, aplicat a temes de subsistència i de pèrdua de drets bàsics per al conjunt de la societat. L’he escollit per titular aquest nou article a EL TOT.

(seguir llegint)  

No volem caritat, volem justícia

Aquests dies nadalencs, entre les felicitacions i els bons desitjos, m’han arribat missatges que denuncien descarats abusos econòmics de diferents càrrecs públics i privats…no és res nou, ho escoltem a les notícies cada dia, però de vegades tenir les xifres detallades a la vista ajuda a ser més conscient de les magnituds d’aquesta vergonya. L’abús d’una minoria privilegiada sempre és indecent, però es converteix en una burla obscena quan segueix creixent en paral·lel a la caiguda dels sous i els drets socials bàsics de la majoria de la població. Per Nadal s’escau posar en pràctica la solidaritat més que mai, i són milers les iniciatives de recollida d’aliments, joguines i diners per pal·liar les urgències de la pobresa. Gestos solidaris humans i necessaris, d’agrair…però també perillosos: en el fons encobreixen un sistema estructuralment injust i normalitzen les desigualtats incorporant la caritat com a única resposta a la manca d’equitat. Fent que la pobresa formi part de l’ordre establert, com si no fos possible superar-la.

La solidaritat humana és bona i necessària, però cal acompanyar-la de reivindicació i denúncia quan el propi sistema està vulnerant drets. Sinó aquesta solidaritat acaba essent una forma de col·laboració activa amb la injustícia. En aquest sentit celebro la iniciativa popular badalonina de convocar un gran acte reivindicatiu de drets el dia dels INNOCENTS, reconvertit en dia dels CULPABLES, a la mateixa Plaça de la Vila on es projecta la falsa imatge de Badalona ciutat de primera, i s’hi fan campanyes de recollida de joguines i aliments.

Perquè, si el bé comú recuperés tots els diners robats per defraudadors i corruptes, per la banca, els malbaratats per la monarquia, els dels sous desorbitats, i els dels bitllets d’avió dels eurodiputats viatjant en classe turista en comptes de fer-ho en primera classe – per posar uns exemples – no hi hauria tantes emergències socials al descobert.

Perquè si en la gestió de la crisi la inversió pública hagués estat encaminada a rescatar drets socials bàsics en comptes de servir per rescatar bancs privats, engreixar els seus beneficis i engrandir el patrimoni dels seus dirigents, les necessitats no cobertes pel bé comú serien moltes menys. I podria anar ampliant la llista.

Canviar tot això sembla impossible, perquè la pobresa està inscrita a nivell mundial, però és possible aconseguir societats menys desiguals, altres països ho han aconseguit. No és una utopia. Ara aquí, gràcies a la feina i a la voluntat de molta gent, tenim una oportunitat immensa: apostar per un altre model, començar a fer les coses d’una altra manera. En la possibilitat de la independència hi veig clarament aquesta oportunitat, real, i aquesta construcció m’il·lusiona enormement.

Us imagineu un país on hi hagués tanta justícia social que no calgués recórrer a la caritat per sobreviure?.

Fem-ho possible!