néixer
Jo, llavors, en tenia 23.
Els amics i companys de mogudes que eren una mica més grans que jo – encara que no gaire – tenien fills en compta gotes, i en el nostre entorn xarxa d’aquell moment – Coordinadora d’Esplais, Consell de la Joventut, Diables…- cada natalici era una celebració molt compartida.
Recordo que l’arribada de la Clara fins i tot la vam publicar a EL REBOST.
Però el que va tenir d’especial aquell naixement, sobretot, va ser com el vaig viure. La Clara va néixer a casa seva, no pas en un hospital, i vaig tenir el privilegi de compartir aquesta vivència convidada per sa mare, la Dolors. Una vivència que es va repetir dues vegades més, fins completar les tres filles, així de gran va ser el seu regal a la nostra amistat.
Fa 30 anys això de parir a casa no era una decisió fàcil, ni popular. Arrel d’aquesta natural i alhora desnaturalitzadament poc habitual forma d’arribar al món de la petita Clara vaig conèixer l’Adela, i tot plegat va marcar molt com enfocaria i viuria jo mateixa l’infantar, la criança, i tot el que ho envolta.
Tinc un record molt visceral d’aquella experiència. Unes hores després caminava pel carrer com si trepitgés núvols, no podia contenir l’emoció i l’eufòria del què havia viscut. Era com si aquell broll de vida acabada d’emergir esclatés per dintre meu. Tenia ganes de saltar, de cridar, d’aturar la gent per fer-los saber que unes portes més enllà s’havia produït aquest miracle de la natura que és la vida procreada. Em miro en aquell moment, impregnada del naixement de la menuda, i em reconec en ella mateixa, en la seva vitalitat creativa, en la seva mirada artística, en la seva capacitat d’expressar emocions, de transmetre energia positiva. En aquesta capacitat tan seva de seguir mantenint viva la nena inquieta i curiosa que va ser, aquella amb qui vam teixir un vincle especial, la que m’estimulava a crear juguines manufacturades, en aquell temps en què l’anticonsumisme militant i la meva pròpia creativitat m’activaven a produir regals personalitzats. Ella va ser la primera, el més semblant a una neboda, una filla, una fillola… molt i molt propera. 30 anys…
Néixer i viure. Viure i néixer. Fantàstica vivència.
Trepitjant núvols i intentant contenir el volcà que em desbordava, aquell matí del dia 16 de febrer de 1984 una de les persones que em vaig trobar va ser la Lurdes. Ella tampoc podia contenir una vivència visceral, ens vam trobar enmig la vorera i vam intercanviar terratrèmols. Terratrèmols de signe oposat.