Josep Nadal

Feia molt de temps que tenia en ment
escriure un article sobre Canal Nou, per què si bé és
cert que és un tema sobre el que ja s’han vessat litres i
litres de tinta, també és cert que la malaltia continua
i que la sensació de fàstic que tinc en posar
l’esmentada cadena augmenta dia a dia.

D’alguna manera els cabrons
aconsegueixen que vegem el nostre país reflectit en els minuts
que dura l’informatiu, clar que alguns sabem que això no és
el país real, que als valencians i valencianes ens passen
moltes més coses de les que ells volen que tinguem en compte.
Però clar, la tele té una màgia i una autoritat
moral innegable i definitiva per als analfabets i per als curts de
mollera i esperit i més si només hi ha un canal sense
cap competència. Posa’t a discutir amb qualsevol oligofrènic
sobre les causes de la crisi econòmica i automàticament,
la culpa per a Zapatero, els ecologistes o els catalans.

De tota manera no és això
el que més em preocupa, que la massa és deixe alienar
és bastant normal i evidentment els alienadors fan la seua
faena ara, igual que la feien quant a Franco o al segle XIX. Sempre
hi hauran volantiners i prostitutes al sevei del poder, però
i l’oposició? On és l’avantguarda revolucionària
que hauria de guiar les masses cap al Palau d’Hivern per penjar al
Tzar i guillotinar la Reina de França? On són totes
aquelles generacions de progres que van lluir tipet corrent
davant dels grisos o que corrien als anys 80 i 90 per dins de les
institucions universitàries com peixos (o taurons) en l’aigua?

De les últimes coses que vaig
saber d’ells, és que van fer un compromís per a
presentar-se a les eleccions i va ser un desastre. Després
vaig saber que van acabar a hòsties per què tenien dos
candidats tan bons per al Consell d’Administració de RTVV que
van lluitar cos a cos a vore qui guanyava, no recorde qui va guanyar.
Però sí recorde que vaig pensar que amb l’ensalada
d’hòsties que s’estan pegant entre ells, quan arribe l’hora de
mesurar forces amb els cabots del PP llavors veurem un gran
espectacle, els ciments de Canal 9 trauran fum i el nostre
representant al consell d’administració de tan inefable cadena
eixirà de cada reunió esposat pels segurates ple
d’hematomes per la defensa numantina que s’haurà fet de la
llibertat d’expressió, de la valencianitat i del bon gust
televisiu. Res d’això va passar, el sou a la butxaca i prou de
radicalismes i violències.

Algú va dir llavors que és
que no és pot confiar en els polítics, que només
el poble salva el poble i vaig seure a esperar que passara alguna
cosa. I no va passar res, i van vindre unes altres eleccions i la
gent pensava que votant s’arreglarien les coses i van votar al
candidat de la Sexta que era més simpàtic que el de
Canal 9 i van tornar a enganxar el cervell al futbol que és la
gran revolució actual.

I arriba un altre dia i pose Canal 9 i
el fetge em pega punxades i pense que no tenim sang, que som unes
ties Maries vingudes a menys. Sempre he pensat que el gran problema
dels fusterians i post-fusterians no era ser massa catalanistes o
massa poquet. El nostre problema és que en algun punt de la
història ens vam pensar que erem millor que la resta i que no
calia xafar el carrer, que els crits i la confrontació són
per a gent ordinària i no per a nosaltres.

Cada dia el Notícies 9 fa tres o
quatre connexions en directe i estan al teu barri, al teu supermercat
o al pas de vianants per on passes cada matí. Per rebentar-los
la notícia només cal veure el sumari, i si són
aprop de ta casa acostar-te amb un bon grapat de fem d’haca, o amb un
cd dels Pavesos a tota castanya dalt del cotxe. Pots escopir-los a la
cara, saludar la mare de Lluís Motes o posar-te a cantar la
Internacional; allò important és tocar els nassos. I
tenint en compte que ni manifestacions, ni pegatines, ni diputats a
les corts aprofiten absolutament per a res, no estaria mal canviar de
tàctica.

Confrontació civil, si senyor,
per molt mal que sone a les nostres acomodades orelletes elitistes.