Josep Nadal

Felicitar este blog por no censurar opiniones al contrario del blog de xavi sarria que elimina mensajes y no deja participar  desde que tiene opiniones discrepantes con la suya. Lo dicho, enhorabuena.

garrot!!

sabeu algo de l’arrels de xàbia?? es farà enguany?

Hola Nadal et vaig escriure aquest mateix missatge a la web de la gossa però supose que per allí no contestaràs i per això t’ho escrir ací.

Jo i l’amic que portavem la web de la plataforma de comarques l’hem tancada perquè ja ni es feien reunions i tampoc entrava ningú a la web.

Que fem? fem algo nou? passem de tot i ho deixem còrrer o cap a on tirem?

N’he quedem 4 i m’agradaria que continuarem tots en contacte.

Adéu i espere notícies teues

Avuí m’he comprat un llibre anomenat Doctor Pasavento (Vila-Matas
(callando, supose) i he pensat que anava a fer-li un tribut al títol d’aquest llibre- que he adquirit de la mateixa forma que haguera pogut comprar un kilo de rap i l’haguera pogut invertir en un bon “suquet de peix” però  he preferit culturitzar-me a culinaritzar-me, entre c’s anava el joc avuí- a veure com el vent passava acariciant la
superfície de l’arròs -a L’ullal del Bullent: El manantial de la vida
o tal volta El vent que agita l’arrossar (Ken Lo hachís), serien dos molt bon títols per
anomenar un altre matí de ressaca- fressant les mates més altes,
superposant-se les mates lleugeres en la boca de l’indi de Segària, l’efecte de la calina ha donat moviment a la boca il.lusòria d’aquest accident geogràfic assolit per l’AP7, que pausadament s’ha engulit aquest cereal oriental i l’ha digerit pujant per l’essòfac ascendent que dibuixa el Montgó en la barbilla de l’indi que mira el cel, des d’eixa panoràmica, de vegades més real que la vida reial.

He vist volar un ànec i he pensat si tal volta la força que impulsa els matolls d’arròs no siguen precisament producte del fort aleteig d’aquesta au marjalenca, i de cop interrelacionant termes i temes que des d’un principi no pareixien units per ningun tipus de relació, he pensat que la línea oblícua que dibuixa directament el Montgó sobre la barbilla de l’indi Segarienc més bè siga un tub a través del qual el primer embuteix de menjar a l’indi, d’una manera desproporcionada per tal de provocar-li una enfermetat tiroidea que done com a resultat un creiximent desproporcionat del fetge aconseguint així el tan reclamat mi-cuit (foie gras), que tal volta haga sigut el motiu principal de la desaparició quasi total de la població indígena (La población indígena al borde de la desaparición a causa de una enfermedad tiroidea “inventada” (como no) por el propio hombre, La muerte del hombre sobre el hombre, Ed. Le Monde (la cabra al monde) )causa per la quel s’utilitzen en els últims temps a les mencionades aus per donar plaer a les classes aburgesades. I he comprés el vol alegre i lleuger de l’ànec, lliure per fi d’aquest tipus d’amenaça classista, lliure del gran pes que atravessava el seu estòmac (Figura alegòrica de llibertat vista a dos quarts d’onze a l’ullal del Bullentó, La marjal, dimarts 08-07-08, el fum del puret i els efectes de la cervessa comencen a formar part de l’escenografia, en el fons i la forma. El meu gos em porta una pedra. Decideixo rodolar el  meu dit per l’encenedor i d’una flama i un altra pedra els efectes psicotropics comencen a fer mossa. Un estat de relaxió s’instal.la en mi per continuar aquesta història que sorteix de davall dels meus dits, sense fer servir el cervell, la virginitat sensorial arriba als nivells òptims. Pense en cassalles i nits de carnestoltes. Ara no és moment de festa. La muntanya reclama protagonisme).

Tot aquest quadre inmòvil m’ha fet pensar si hauria sigut possible tota
aquesta posta en escena sense l’acció d’un vent suau i melòdic,o si
tal volta l’immobilitat del vent hauria accionat les dos “moles”
de pedra, i tal volta Montgo, que devia ser una muntanya predestinada per a ser
col.lonitzada pels inglesos (go to the Mont, my dear) hauria deixat d’embutir al pobre indi i hauria donat pas a plaers més simbiòtics , i junts hagueren començat el ritual de jocs eròtics que precedeixen a qualsevol acte copulatiu, entés com a tal, começant xuclant el pessó del pit que paradòjicament dibuixa aquesta muntanya enigmàtica quan
tranquil.lament tornes d’esmorzar del mercat de Dènia pels camins dels
Poblets, i sense adonar-te sents que l’únic dur a la part inferior del
volant no és el canvi de marxes, i penses si és possible que aquest segon
canvi de marxes (afeccionat a la marxa enrera) ha sortit fruit de la panoràmica
erotisant (que deu ser com una erosió creadora, on hi havia una planura ara
sorteix forta i exuberant una muntanya amb erupcions volcàniques, i eixa
mescla de lava, pessons i indis dóna fruit a una ejaculació preseminal que fa
més agradable el viatge, sempre agradable, de tornada a casa) o simplement
l’incorporació d’una sexa marxa,  ha sigut fruit d’una ment calenturenta i a partir d’una reestructuració del conjunt de dones boniques de les que hem gaudit entre
cassalles, pebreres, lloms, petxuges i salsa de cacahuets (un poquet de
samorra, per favor.) a l’esmentat mercat (un altre dia parlarem de mercats, d’eixa atmósfera encisadora que es reprodueix en cadascun d’ells. Ara parlem de muntanyes. Parlem de la marjal (per favor)) i on hi havia uns pits perfectes hem adjuntat un cul rodó
i traicioner, i on hi havia una cara bonica hem dibuixat un somriure… i fruit
d’eixa imaginació de vegades malaltisa, hem creat una nova dona perfecta,
i ens hem mirat, i hem somrigut i hem preseminat junts.

 O tal volta tota aquesta introducció haja sigut fruit d’un  anterior missatge, d’un amic que un altra vegada s’ha allunyat i t’ha fet  referència a la mel i els seus distints estats, la mel que jo he substituit per lava (la viscositat d’ambdòs elements s’assembla) i com jo he anat a parar on ell a través d’un producte que tambè prové d’un animal volador (abella-ànec) i els dos hem arribat a una interpretació eròtica i excitant a partir de dos elements aparentment inofensius, Seran els primers simptomes d’una mal.laltia, potser, incurable? Tindre’m que recórrer al Doctor Pasavento per intentar trobar un diagnòstic? Jo de moment he començat a buscar solucions en el seu llibre de receptes. De moment els efectes han sigut contraproducents.

He tornat a sentar-me a la vora de l’ullal, m’he mullat el membre que
ràpidament amb el contrast de l’aigua ha tornat a la seva posició inicial, o intermitja,
he estudiat si el vent segueix una melodia preestablerta o si tal volt siga
lliure i anàrquic com tots imaginem, he inventat un món baix d’eixe
mantell verd i aspre, i més encara, he sentit el discórrer d’eixe vent
càlid per cadascún dels laberints que formen els talls que alzan desdeñosos sus paralelas inconciliables  (J.Cortazar) .Tal volta espentat pel del.liri d’acabar
desapareixent (en vida, és clar) m’he vist envoltat de talls d’arròs, d’ànecs
gegantins i boscos suaus i lleugers. He pogut banalitzar tots els problemes que
m’atavalen aconseguint minimanitzar-los a la mesura de la meva nova estatura
i per un moment he sigut molt feliç.

M’he parat al costat d’uns dels milers troncs que albirava i m’he quedat esperant, esperant que passar el tren que em dugui fins a eixe altre món que tal volta construim junts a partir d’aquestes coses ínfimes a l’ull humà però que vistes des d’una altra perspectiva adquireixen una magnitud inesperada i preciosa. Ja el veig apropar-se. La seva ximeneia no tira fum, alça unes bombolles d’aigua que aporten oxígen a l’atmòsfera.

– Bon dia, Em podria dir quantes parades té aquest viatge?

-Unes cent. Quina és la seva?

– Qualsevol de les Cent d’elles.

El tren està ple de gom a gom. Em dirigeixo cap al fons i una tortuga debateix amb una “garça” sobre els inconvenients de l’incòmode caparazó. De com d’hipotecada  té la seva vida amb semblant allotjament al coll. Per contra la garça, pensa que ella ho té més fàcil. Cada dia dorm en un lloc diferent, albirant un paissatge diferent. Es sent més lliure.

M’assec entre els dos ovípars i emprenc el llarg camí. S’estableix un pesat silenci….

P.D: Totes aquestes històries ja no seran possible sense aquest lloc paradisíac que amaga un poble anomenat Pego. Aquest lloc paradisíac no serà possible si alguns “amb molta corbata i molt poca vergonya” intenten que el poble de Pego poc a poc assoleixa tots els camps que l’envolten i l’embelleixen. “El dia que la marjal s’asseque s’inundara el món de llàgrimes, i jo marxare, i tu et quedaras…”