Italia al rastre de Polonia, Hungría i Austria

La política italiana des del final de la II Guerra Mundial sempre ha estat particular. La constitució italiana aprovada en1948 va establir una república parlamentària amb un sistema polític que estimulava que, generalment, tots els governs eren fruit de la negociació entre partits per aconseguir majories que s’apartessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema.

És ben sabut que a Itàlia van dominar durant dècades 2 blocs antagònics, la Democrazia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI); l’espai del centre polític era gairebé inexistent. Recordem que, als anys 70, després del Cop d’Estat a Xile Enrico Berlinguer del PCI justifica els acords amb els governs de la DC per donar una major estabilitat institucional, conegut com el “compromís històric italià” molt semblant als governs de concentració d’Alemanya entre la CDU i l’SPD.

L’assassinat d’Aldo Moro, la màfia, la corrupció, entre altres factors, van fer arribar a la fi del segle XX a la major crisi de credibilitat dels partits italians viscuda fins llavors. L’aterratge del “carismàtic” Silvio Berlusconi a l’arena política italiana, amb un partit tan poc convencional com Forza Italia, juntament amb les coalicions electorals creades pels seus opositors van començar un cicle d’eleccions italianes marcades per un incipient populisme i uns moviments polítics tan allunyats de les estructures de partits tradicionals com dels programes electorals.

Fa 10 o 15 anys, algú s’hagués imaginat que el “caos” de la política italiana podria derivar en algun govern amb una visió clara de recuperació de la sobirania cedida a la UE i crític cap a la llibertat de mercats?, o que es volgués liquidar l’estat del benestar que amb èxit es va establir al continent com a motor social de la postguerra i com a fre de l’avanç dels tentacles soviètics? Desapareguda l’amenaça del comunisme, el canvi de mil·lenni es caracteritza per un liberalisme bel·ligerant on els neoconsevadors intenten desmantellar tot model d’estat social. Gràcies al govern de Giuseppe Conte sorgit de l’acord entre Matteo Salvini, líder de la xenófoba Lega Nord, i Luigi di Maio, del Movimento 5 Stelle (M5S), referent dels “indignats” italians i que refusen que els cataloguin com dreta o com esquerres, Itàlia serà el primer gran estat de la UE que:  advoqui per l’expulsió massiva de immigrants sense papers, pretén elaborar una nova llei sobre legítima defensa que en la pràctica significa una ampliació per a la tinença d’armes, revisi el salari de desocupació només per als ciutadans italians, porti a la pràctica una reforma fiscal regressiva, reexamini les obligacions derivades dels tractats internacionals signats per la República italiana, així com augmentar el control a les fronteres. Tot això, al pur estil de Donald Trump que estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

Donald Trump… estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

La idea dels anys 90 d’una UE forta gràcies a la unió monetària, al lliure comerç i circulació de mercaderies i persones, i amb una constitució que atorga una “ciutadania” europea seria capaç de superar els estats és avui, gairebé 30 anys després, una utopia. L’ambició dels poders econòmics de liberalitzar els mercats i augmentar els seus beneficis a costa de l’esforç de la ciutadania ha fet que aquesta busqui respostes en aquells cants de sirena que potser dècades enrere no hagués fet cas. Els moviments populistes, tant de l’esquerra com de la dreta alternativa tenen receptes perilloses per superar l’Europa neoliberal de Merkel, Rajoy i Renzi. Però els temors econòmics no són els únics, la por a l’expansió del terrorisme d’arrel islàmica en la nostra societat, la maldestra política exterior comuna de la UE, els canvis en els models socials tradicionals com el matrimoni homosexual, fan ressorgir avui moviments ultraconservadors i populistes. Són forces tradicionalistes, de defensa de la uniformitat identitària, del rebuig frontal al canvi multicultural, i també del menyspreu a les elits. Els xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s’han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. Les seves polítiques són clares, el grau d’adhesió a la UE, ha de ser un compromís voluntari dels estats a sotmetre-s’hi, però sempre imperarà els interessos interns, cada Estat té el dret i l’obligació de prioritzar les seves necessitats domèstiques. El Brexit és un bon exemple.

Coneixem ja les prioritats del nou govern de Giuseppe Conte, com la lluita contra la immigració, l’emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets, són els eixos centrals del seu programa polític i la gran amenaça per a la Unió Europea i els seus ciutadans.

Publicat el 7 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

Quant a joangavalda

Politòleg. Opinador del que m'envolta.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Mediterrania i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*