ambFilosofia

Estem a l’illa dels cavallers i els escuders. En aquesta illa tots els habitants són o bé cavallers (C) o bé escuders (E). Els cavallers sempre diuen la veritat. Els escuders sempre menteixen.

Suposem que trobem dos habitants A, B. Preguntem a A, “Què és cada un de vosaltres, cavaller o escuder?”.

A diu: (1) Com a mínim un dels dos és escuder.

La pregunta és, què són A i B?

Suposem: P = “A és cavaller”. Q=”B és cavaller”. I representem (1) per: P ∨ Q

A serà cavaller si i només si és cert el que diu, si no és cert serà escuder. És a dir, P si i només si (P ∨ Q), que ho representem per: P↔(P ∨ Q)

A	B	P	Q	P v Q	P↔(P ∨ Q)
C	C	V	V	F	F
C	E	V	F	V	V
E	C	F	V	V	F
E	E	F	F	V	F

És a dir, a través de la taula sabem necessàriament que la respòsta és: A és cavaller i B és escuder, és l’única possibilitat que resulta V (vertadera) a l’última columna.

La fe del neoliberalisme en els seus models matemàtics en economia deriva entre altres coses d’una mala comprensió de la naturalesa de la lògica i les matemàtiques, i del tipus de certesa que proporcionen.

Les estructures lògiques i matemàtiques no són reals, són inventades i s’apliquen a determinats models (com l’illa). La certesa de les seves afirmacions deriva de reduir les possibilitats a un conjunt finit i manejable, de manera que es puguin examinar totes les possibilitats (com en el quadre).

Però confondre aquests models amb la realitat és una bestiesa. Abans de treure cap conclusió hem de considerar fins a quin punt s’assemblen els models i la realitat. I els models econòmics neoliberals no s’assemblen gaire a la realitat, la simplifiquen fins a un punt que ja no parlen de la realitat que vivim la resta d’humans. Construeixen una espècie d’illa de cavallers i escuders on els individus són reduïts a calculadors d’utilitats. Incapaços de predir el “crac”, afirmant en 2003 que una nova depressió era impossible (Robert Lucas), que els mercats sempre tornen a l’establitat, fracasant en les seves propostes de retallades per sortir de l’atzucac on ens han portat. Aquest models matemàtics neoliberals han perdut la credibilitat però les elits al poder els continuen utilitzant per justificar la seva política en la seva particular lluita de classes.

Per cert, un petit entreteniment, suposem que A diu: Cap dels dos no és escuder. La pregunta és, què són A i B?

Considerar que els béns culturals són una despesa, un luxe, i no entendre que els béns culturals són les infraestructures del futur és semblant a la posició dels fisiòcrates al segle XVIII.

Aquests consideraven que tota la riquesa venia de la terra i que només l’agricultura produïa més del que es necessitava per mantenir als qui s’ocupaven d’ella; totes les altres branques de l’activitat econòmica es limitaven a modificar la forma del seu material. Així van denominar estèrils activitats com la indústria o el comerç on la producció simplement retornaria els imputs utilitzats, els mitjans de subsistència dels productors.

“El treball agrícola és pels fisiòcrates l’únic treball productiu, perquè és l’únic treball que crea una plusvàlua, i la renda de la terra és l’única forma de plusvàlua que coneixen. El treballador a la manufactura no augmenta la matèria; simplement modifica la forma d’aquesta.” (Marx. Teories sobre la plusvàlua).

També la següent cita que dóna Marx a l’obra citada:

“És innegable que el nombre relatiu d’homes que pot ser mantingut, sense que ells treballin a l’agricultura, depèn totalment de les forces productives dels treballadors agrícoles” (R. Jones, On the Dist. of Wealth).

Avui dia la mateixa productivitat de l’agricultura i de la indústria permet alliberar d’aquestes feines a la majoria de la població i planteja el repte de en què posar a treballar tota aquesta gent que ja no fa falta a la agricultura i a la indústria, obre la oportunitat de produir béns econòmics d’un nivell més alt en la jerarquia de les necessitats humanes, com trobaríem, posem per cas, a l’escala o Piràmide de Maslow.

Avui no es tracta de construir autopistes, es tracta de construir cultura: la cultura són les infrastructures del segle XXI.

En l’article El cel o l’infern dèiem que és també fonamental determinar en què, i per a què, cal posar la gent a treballar. Per fer les paus amb el Planeta o per aprofundir la guerra amb el Planeta?.

En la producció dels béns econòmics només intervenim lateralment a través del coneixement-treball. No generem patates, només posem les condicions perquè la natura les produeixi. Avui, donats els equilibris ecològics, no és possible produir més béns materials, ans cal reduir-ne la producció. Per tant, cal el decreixement econòmic?.

Suposem que l’activitat econòmica consisteix en la producció de béns sota restriccions. – Què és un bé econòmic?. – A banda dels cotxes, les autopistes, els aerogeneradors, etcètera són també béns la sanitat, l’educació, el teatre, l’esport, etcètera?. Si és que sí, i així ho penso, som nosaltres que decidim què és un bé econòmic. – Quins són els béns econòmics possibles i més importants avui dia?

Haurem de parlar clarament de decreixement en el consum de recursos materials. I el problema serà aleshores fixar un determinat nivell de consum de recursos materials (molt inferior a l’actual) i amb aquests recursos maximitzar la producció de béns global; on prèviament haurem debatut i determinat la jerarquia dels béns, i també en quina projecció temporal s’hauran d’assolir.

Una economia capitalista, i estem en una economia capitalista, per crear ocupació necessita créixer; ja que en augmentar la productivitat, si no hi ha creixement econòmic, crea atur. Cal el creixement econòmic i el decreixement del consum de recursos naturals.

Caldrà produir més béns amb menys recursos. I per créixer caldrà produir béns que no consumeixin, o consumeixin mínimament recursos materials. Caldrà que molta gent es dediqui a produir coneixement per produir amb més eficiència i caldrà produir, altres tipus de béns, béns culturals o espirituals que avui, amb una mentalitat retrograda, es consideren despeses i que són precisament els béns possibles de produir i que poden acabar amb l’atur. Avui no es tracta de construir autopistes, es tracta de construir cultura: la cultura són les infrastructures del segle XXI.

Efectivament, la ironia era l’eina que utilitzava Sòcrates per desmuntar els prejudicis de l’interlocutor i fer possible el diàleg.

En un article anterior «Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional» dèiem «els liberals més fanàtics diuen que la bondat seria contraproduent per aquest progrés. Quan sou solidaris econòmicament esteu provocant una disfunció econòmica. NO se us acudeixi participar a la Marató de TV3, estaríeu agreujant i allargant la crisi econòmica.»

Aquesta afirmació és més greu i seriosa del que sembla.

Deixeu-me presentar una conjectura. Agafem un exemple: Podríeu pensar que la política de la Sra. Merkel d’arrasar l’estat del benestar a Grècia (i al sud d’Europa) deriva d’una espècie de maldat i/o insensibilitat davant del sofriment. No és cert, deriva del dogma liberal i d’un sentit ètic profund, és el seu deure.

L’estat del benestar és l’eina col·lectiva de la bondat i la solidaritat, per tant, la causa última que el mercat no pugui arribar a la màxima eficiència que prediuen els models teòrics neoliberals. L’atur i el dèbil creixement econòmic deriva d’una assistència pública excessivament generosa; retallar (entre altres l’ajuda alimentària) els sembla, a aquestes ànimes pures, una necessitat per fer front als mals que afecten la debilitada economia.

Per als protestants del nord (no només els alemanys) això és especialment notori en els catòlics països del sud que no tenen una ètica del treball i sí una tendència a la laxitud. Cal introduir en aquests països del sud, pel seu propi bé, el mateix esperit rigorós que ha portat Alemanya als seus èxits. No cal ser protestant, però una determinada ètica protestant és l’esperit del capitalisme (Max Weber) que fa avançar la Humanitat i ens demostra que som els fills predilectes de Déu (o del seu equivalent laic, el destí, el progrés o la història).

Participar en el gran recapte d’aliments i el seu possible èxit és una demostració més de la laxitud dels catòlics del sud i de la falta de vigor ètic en aquests països.

Les discrepàncies amb el vot donat al PP i altres discrepàncies que s’han donat respecte els resultats reals (per exemple, es pronosticava majoria absoluta per CiU a les eleccions passades), fan necessari pensar que les enquestes tal com es fan avui resulten esbiaixades. Examinem una taula amb el vot ocult incorporat, segons diverses possibilitats.

Dèiem que la gent és la principal riquesa d’un país i que cal una política econòmica que tingui com a prioritat posar a treballar les persones que avui no poden, i dèiem també que si no ho fèiem, donada l’ànima humana, no seria possible aconseguir una societat que avancés en equilibri i segura d’ella mateixa. Penso que aquí hi ha la clau del procés de sobirania a casa nostra.

Hem dit també que cal la comprovació empírica de les hipòtesis. Crec que examinar els anys trenta, que van patir una crisi semblant a la nostra, ens pot portar a una certa comprovació empírica. En què van consistir les polítiques econòmiques reeixides de llavors?.

Tenim l’exemple del NeW Deal dels EE.UU. d’Amèrica (les cites són extretes de la Viquipèdia):
– Coneixement, “El brain trust era el grup d’origen intel·lectual i universitari que, en contrast amb els empresaris que havien copat l’administració republicana, va ser al darrere de la política de Roosevelt”
– Control del capital financer i acotament del seu poder. “Roosvelt va promulgar la Banking Act, que col·locava la banca sota control federal i, en establir distincions entre els bancs de negocis i els bancs de dipòsit, garantia les sumes dipositades contra els riscos de fallida. També es va aprovar la investigació federal del sistema bancari i es va sotmetre a control el mercat de valors.”
– Reducció del deute real de les famílies a través d’una devaluació del dolar d’un 41%.
– “la CWA (Civil Works Administration) i la WPA (Works Progress Administration), que oferien salaris dignes per realitzar obres públiques d’infraestructura.”

Deixant d’adorar l’ídol diner, entenent-lo només com una eina, totes elles orientades a posar la gent a treballar.

Ara bé, no és indiferent en què posar la gent a treballar. És fonamental, és el cel o l’infern.

Agafem un altre exemple d’un altre país que aconsegueix sortir de la crisi els anys 30, l’Alemanya de Hitler. També adopta mesures semblants i aconsegueix “una de les majors expansions de la producció industrial i la millora civil com mai s’havia vist a Alemanya”. Aquí amb una especial actuació creant, a banda del marc, una espècie de segona moneda, els «mefo»: “Gran part del finançament per a la reconstrucció i el rearmament venia de la manipulació de la moneda per Hjalmar Schacht, inclosos els crèdits a través dels comptes mefo”.

Però aquí es va posar la gent a treballar per a l’infern de la guerra.

Per tant, és també fonamental determinar en i per a què cal posar la gent a treballar. Per fer les paus amb el Planeta o per aprofundir la guerra amb el Planeta?.

On és l’error?

Sí ja sé que els mitjans de comunicació ens diuen que, segons l’enquesta del CEO, el PP trauria entre 11 i 14 escons; però com a periodistes hem de verificar les dades. Anem a l’original i fem la taula segons l’enquesta que veieu al quadre d’aquí al costat que és una captura de pantalla de la pàgina 28 sobre el document PDF del CEO corresponent a l’enquesta de novembre. L’enquesta està feta sobre una mostra de 2000, però la situem sobre 1000 dividint simplement per dos, després treiem els percentatges sobre el vot emès (644), després considerem la possibilitat de vot ocult al PP i treiem un nou percentatge.

I heus aquí la taula:

	vots sobre 1000	% sobre vot	vots (PP + ocult)	% sobre vot
CUP	39	6,05	39	5,93
ICV	62	9,62	62	9,43
ERC	211	32,76	211	32,11
CiU	172	26,70	172	26,17
PSC	56	8,69	56	8,52
Cs	53	8,22	53	8,06
PP	14	2,17	27	4,10
Altres vots	76	11,80	76	11,56
NS/NC/NV	356		343

Si no hi ha vot ocult el PP té un recolzament del 1,4% de la població que significaria el 2,17% del vot emès. Difícilment el PP entraria al Parlament.

Suposem el vot ocult, suposem que el nivell d’abstenció seria el mateix que el de les eleccions passades (343/1000 front 356/1000), aleshores donaríem 13 vots més al PP per igualar el nivell d’abstenció: total vots PP, 27. Aleshores trauria el 4,10% dels vots i sí entraria al Parlament com a última força i amb possiblement 5 o 6 diputats.

La veritat és que penso que m’equivoco per alguna banda. He agafat el quadre correcte de l’enquesta del CEO? Diria que sí: «Si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit o coalició votarà?». S’hauran equivocat el CEO ens transcriure les dades? No. Doncs, per què apareix a molt mitjans de comunicació que segons aquesta enquesta el PP trauria de 11 a 14 diputats? No ho entenc. On és l’«error»?.

He agafat també la comparació entre el record de vot al PP=33, el vot real a les passades eleccions=87, la intenció de vot actual=14, he aplicat la mateixa proporció com a vot ocult (87/33)*14=36,9. El PP continua sent la força menys votada darrera la CUP que en té 39.

I si no és un error, quin tipus d’informació s’ha donat?

I et porta a ser un «idi?t?s»

La divisa del liberalisme podria ser l’afirmació de Bernard Mandeville: els vicis privats produeixen beneficis públics. No és la virtut sinó l’egoisme el motor del progrés.

Ser de dretes dèiem que volia dir considerar que l’ésser humà és dolent i que és la societat que ha de contenir aquesta maldat.

Ajuntem les dues propostes: l’ésser humà és irremeiablement egoista, però tenim el mecanisme social que contindrà aquesta maldat i que, fins i tot, farà que produeixi beneficis públics: és el mecanisme econòmic del mercat. El mercat fa que l’egoisme individual derivi en beneficis públics.

No és necessari transformar l’individu en una bona persona. Fins i tot, els liberals més fanàtics diuen que la bondat seria contraproduent per aquest progrés. Quan sou solidaris econòmicament esteu provocant una disfunció econòmica. NO se us acudeixi participar a la Marató de TV3, estaríeu agreujant i allargant la crisi econòmica.

Quan la humanitat no podia destruir el planeta, aquestes propostes podien ser simplement errònies, però no catastròfiques. Avui, tanmateix, els humans sí que podem destruir part de la vida en general (extinció de milions d’espècies) i en particular la vida humana sobre el planeta (segurament les formigues ens sobreviuran).

Arriscar-se a deixar avui el futur de la humanitat en mans d’un mecanisme ceg com el mercat no és racional. Aquestes teories liberals, com qualsevol teoria, poden ser falses. I aleshores, ens trobaríem en un vehicle descontrolat en un moment que estem a pocs metres d’un precipici. Si considerem un criteri de racionalitat que de les diverses propostes hem de considerar els pitjors resultats possibles i preveure els mecanisme per minimitzar-los. La teoria del mercat liberal no compleix aquest criteri.

Podríem entendre, en part, la construcció de la democràcia política i econòmica com el problema de construir un mecanisme social que sí compleix aquest criteri i que resol el conflicte entre el pensament de dretes i d’esquerres, el conflicte entre individu i societat, entre bondat i maldat de l’ésser humà.

Com actua aquesta banda?

Primer de tot s’han fet amb el control del BCE que és l’únic que pot emetre moneda. Des d’aquest banc es concedeixen a ells mateixos préstecs al 0.5% i eviten que aquest banc (BCE) concedeixi crèdits directament als Estats. Els Estats llavors han de recórrer a la banda per obtenir diners, i ells (la banda) els presten als Estats al 3.5%, sense fer absolutament res. Després els Estats fan passar els seus recaptadors casa per casa per recollir els diners que han d’anar a parar a la banda i els seus capos. Fins i tot, els Estats blinden aquests pagaments, alterant les Constitucions per assegurar a la banda que cobraran per damunt de, abans que, les necessitats d’educació, sanitat o les pensions.
Només a l’Estat espanyol la banda recaptarà, aquest any, per aquest procediment, 30.000 milions €.; diferència entre el 3.5% que ha de pagar l’Estat i el 0.5% que pagaria l’Estat si pogués accedir al BCE. (Totes les retallades de la Generalitat per l’any en curs no arriben als 4.000 milions €.)
Com és que els jutges i la policia no investiguen aquesta banda? com és que no han estat detinguts? com és que no reaccionem davant d’aquesta banda que entra cada dia als nostres domicilis a robar?.

No ho volen entendre i això ofèn la intel·ligència.

Ja s’ha dit per activa i per passiva: «Majoritàriament a Catalunya es vol en primera opció no separar-se mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional tipus Suïssa»; «no separar-se mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional és la opció volguda en primera instància majoritàriament a Catalunya».

Ara bé, tal com vèiem en l’article d’ahir «Separació, reconciliació, maltractament?», enfrontats a l’ordre de preferències dels Països castellans, això porta majoritàriament els catalans a triar la segona pitjor opció (la segona menys volguda) per a ells «Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

El problema per una opció federalista no és Catalunya. Catalunya ja n’està convençuda. El problema, qui la fa impossible,  és el projecte de la “Gran Castella” (Espanya); és un ordre de preferències als Països castellans que obliga els catalans a triar la seva segona opció menys volguda. Per tant, la seva feina, Sr. cayo Lara, si realment creuen en un estat plurinacional és canviar aquest ordre de preferències, tan bèstia, dels Països castellans, i mentre això no es produeixi, que ara per ara no es produeix, defensar la independència de Catalunya.

A més aquest espanyolisme ha servit històricament i també avui per subordinar les classes populars a l’hegemonia de l’oligarquia castellana. Per citar-ne un esdeveniment tràgic, només cal veure la II República i el cop d’estat posterior. No lluitar contra aquest supremacisme, com no lluitar contra el xenofòbia i el racisme, encara que avui faci perdre vots, és condemnar-se a mals molt pitjors el dia de demà.

Per tant, vista la situació aquí i allà que pinten les enquestes, en aquests moments (i això va també per ICV), si volen ser creïbles, si no volen ofendre la nostra intel·ligència, si volen començar a construir ponts per una futura federació de pobles hispànics o ibèrics, caldria que lluitessin en els Països castellans contra el supremacisme que porta a la hegemonia de la oligarquia castellana (i els seus adherits) i mentrestant defensessin la independència de Catalunya.

Cal neutralitzar l’agressió i la por.

Arbre del Joc:

Suposem dos individus amb els noms Catalunya, Espanya (Cal recordar, però que és una correlació de forces interna la que es manifesta en aquests individus dins de cada punt de decisió)

Catalunya es troba a s1 on ha de prendre una decisió: separar-se (S), no separar-se (NS).

A s2 Espanya té dues actuacions possibles: canviar (C) o no canviar (NC). A s3 Espanya té tres actuacions possibles: Agredir (A), Reconduir fent una oferta menor (R), acceptar la separació amistosa (AS).

Només a s7 (oferta menor) té Catalunya una nova possibilitat de decisió: reconciliar-se (R), no reconciliar-se (NR).

Per «canviar» entenc el pas d’Espanya a un estat plurinacional. Per no «canviar» entenc continuar amb el projecte Espanya=Països castellans.

Resultats finals possibles:

s4: Catalunya decideix que no es separa, mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional

s5: Catalunya decideix que no es separa i Espanya es consolida com Estat-nació-Països castellans

s6: Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho

s9: Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia

s10: Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya no accepta

s8: Catalunya decideix separar-se/Espanya ho accepta amistosament, sense agredir.

Ordenacions de preferències dels dos jugadors:

D’acord amb les enquestes d’opinió aparegudes recentment podríem suposar els següents ordres de preferències respecte de les situacions finals:

Catalunya: s4 ? s10 ? s8 ? s9 ? s6 ? s5

Espanya: s5 ? s6 ? s9 ? s4 ? s10 ? s8

Amb valors de 1 per la menys preferida fins a 6 per la més preferida.

Majoritàriament a Catalunya es preferiria: Catalunya decideix que no es separa mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional (s4). Però si això no és possible: Catalunya decideix separar-se, Espanya negocia, però fa una contraoferta menor, i Catalunya no accepta (s10). Espanya continua sent Estat-nació, no negocia, però ens deixa marxar en pau (s8). Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia (s9) . Catalunya es separa i Espanya l’agredeix tant com pot (s6). Catalunya no es separa i Espanya continua com a Estat-nació-Països castellans (s5).

Majoritàriament a Espanya es prefereix que Catalunya no es separi. I en primer lloc: Catalunya decideix que no es separa i Espanya es consolida com Estat-nació-Països castellans (s5). Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho (s6). Si hi ha declaració d’independència, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia(s9). Si això no és possible: Catalunya decideix que no es separa mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional (s4). Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta pacífica que no supera l’Estat-nació, i Catalunya no accepta (s10). Catalunya decideix separar-se/Espanya ho accepta amistosament, sense fer res (s8).

Estratègies:

Catalunya:	Espanya:
C1: anar a s2	E1: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s6
C2: anar a s3, si a S7 va a S9	E2: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s7
C3: anar a s3, si a S7 va a S10	E3: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s8
	E4: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s6
	E5: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s7
	E6: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s8

Taula del joc:

Fem el creuament de les estratègies i veiem la situació que en resulta amb el seu valor; la primera xifra correspon a Catalunya, al segona a Espanya.

		Espanya
		E1	E2	E3	E4	E5	E6
Catalunya	C1	S4 (6,3)	S4 (6,3)	S4 (6,3)	S5 (1,6)	S5 (1,6)	S5 (1,6)
	C2	S6 (2,5)	S9 (3,4)	S8 (4,1)	S6 (2,5)	S9 (3,4)	S8 (4,1)
	C3	S6 (2,5)	S10 (5,2)	S8 (4,1)	S6 (2,5)	S10 (5,2)	S8 (4,1)

Catalunya no té d’entrada una estratègia dominant. Espanya té una estratègia dominant que s’imposa sobre totes les altres la E4 (Si Catalunya no es separa, no canviar; si es separa, atacar). Davant d’aquesta estratègia E4, per Catalunya queda eliminada la estratègia C1, no separar-se. Les estratègies C2 i C3 empaten a 2, però C2 perd davant E2 i E5, així Catalunya resulta en l’estratègia C3, separar-se i no acceptar una oferta menor.

Curiosament el valor del resultat és (2,5), 2 per Catalunya, 5 per Espanya. Una cosa pròpia d’un maltractador i la seva víctima.

Ara bé si Espanya aconseguís invertir l’ordre de preferències catalana entre s5 i s6 de manera que s5?s6, aleshores dominaria C1, no separar-se, i Espanya-Països castellans obtindria el resultat òptim. De manera que a aquesta Espanya li cal de totes totes fer-nos entrar la por al cos, portar l’actuació «Espanya l’agredeix tant com pot» al seu màxim nivell. Cal que els catalans sapiguem moure’ns de manera que fem impossible aquesta agressió i la por que acompanya.

Resulta clar també que davant de E4 només hi ha dos resultats possibles: o sotmetre’s o «Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

Epíleg

Una altra cosa que caldria intentar és canviar, d’aquesta Espanya, en tanta gent com sigui possible, l’ordre de preferències i treure del segon lloc aquest «Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

Una anàlisi.

Si mirem el mapa de transvasaments de vots (Transvasaments de vots), veurem que hi ha tres partits amb forta pèrdua de vots: CiU, PP i PSC; precisament els tres partits més identificats amb el règim de la 2a. Restauració borbònica.
Sembla que l’actual direcció del PSC interpreta que la seva principal fuga de vots és Cs i que li cal fer un gir espanyolista; però no és així: si el PSC perd el 11,7% de vots cap a Cs, perd, tanmateix, el 15,6% entre ICV i ERC. Els vots del PSC van en totes direccions, inclòs i fonamentalment cap al vot indecís o en blanc, 27,3%.
Què podem preveure a partir d’aquí?. La direcció actual del PSC ha adoptat una línia que els porta al desastre, perquè en la mesura que el procés d’autodeterminació prospera no podrà competir amb Cs pel seu espanyolisme més radical i al mateix temps patirà una sagnia de vots cap ICV i ERC del seu electorat més catalanista. Al mig quedarà aquest important sector, que no vol negar el dret democràtic d’autodeterminació, però que no s’identifica amb cap altre partit (27,3%), orfe de representació política
Dues qüestions:
Primera referida al sector crític del PSC. Aquests, en no atrevir-se a crear un nou partit polític deixen un ampli sector de la població sense representació clara al Parlament, sense veu en el debat polític actual, fora de joc en la contesa política que s’acosta. I aquesta hauria de ser la seva principal preocupació en honradesa democràtica: que tots els sectors de la població tinguessin veu i vot, inclòs aquest sector ara desemparat. Un exemple: quan el PSUC es va dividir, ¿no va servir això per clarificar posicions i augmentar la representativitat democràtica de cadascú amb el seu pes real?.
I si mireu la taula “posicionament social-identitat” (post “Una panoràmica“), veureu que no estem parlant d’un sector petit, sinó del sector situat en bona part en la casella (Esquerres,TantEspanyolcomCatalà) que podria desenvolupar un bon paper de cohesió social, d’equilibri i de decantament cap a l’esquerra del procés sobiranista. I encara que ara semblés que l’actual direcció, en quedar-se l’aparell del partit, s’emportaria el tall més gran; en realitat, ja hem vist que no tenen base electoral i que per contra, si treballen bé, sí que en tenen el sector crític.
La segona qüestió és referida al sector Navarro: Com és que adopten aquesta política suïcida?. Aquesta política no té una explicació, sobre la base d’expectatives electorals, tampoc sobre la base del posicionament d’esquerres, ja que, en negar el dret d’autodeterminació, es trobaran en posicions difícils de defensar des d’una perspectiva democràtica. Per tant, l’explicació podria trobar-se en un conflicte psicològic personal (o en la inserció del PSC en les estructures del règim, especialment a l’àrea metropolitana?).
Deixeu-me fer una hipòtesi un xic ximple: – No estaran afectats per una mena de complex d’Edip freudià?. Catalunya seria la seva mare, la terra que els ha vist néixer; però identifiquen el seu pare amb Espanya, l’Estat. Aleshores si separen la mare del pare i es queden amb la mare poden ser ser castigats pel pare, molt més poderós que ells, és el “temor a la castració”, que és un terror irracional, terror que aniria paral·lel al desig de la mort del pare. Per superar aquest terror i aconseguir l’aprovació del pare, cal renunciar a la mare, acontentar al pare, buscar el seu reconeixement i negar, de totes totes, qualsevol insinuació d’atac al pare.
Els caldria abandonar aquesta hipòstasi mitològica, aquest embolic mental. Catalunya, que no és cap persona, no pot ser la mare de ningú; es tracta simplement d’una col·lectivitat, d’un conjunt d’individus, que volen decidir democràticament un projecte de futur.

Reflexions a partir de les enquestes recents.

Partim de la Taula (que vèiem en el post «Una panoràmica») de la distribució de la població catalana segons els dos eixos identitari i social.

Cosa que dona els  índexs de poder de la taula superior per a les diverses cohorts.

A partir d’aquí ens preguntem quines aliances són més fàcils entre aquests grups de població?.

ED (ex. dreta)	5	5
D (dreta)	77	50	15	12
CD (centre-dreta)	124		3	46	74
C (centre)	177		3	99	75
CE (centre-esq.)	190	36	25	61	19	50
E (esquerra)	406			143	43	219
EE (ex. esquerra)	21					21
sobre 1000	Sumes Totals	91	46	362	211	290
		Només Esp	Més Esp.	Tant Esp Cat	Més Cat	Només Cat

Considerarem primer aquelles aliances que només requereixen un pas horitzontal o vertical des de la casella pròpia. Resulten dos grups amb capacitat d’aglutinació per la seva posició en l’espai definit pels eixos identitat/social: son el grup (E,NC) i el grup (C,TEC).

El grup (E,NC) amb un sol pas pot sumar els grups (CE,NC) + (E,MC) + (EE,NC) que fan en total el 33,3% de la població.

EL grup (C,TEC) amb un sol pas pot sumar els grups  (CD,TEC) + (C,ME) + (C,MC) + (CE,TEC) +  que fan en total el 28,4% de la població.

Hi ha una hegemonia en la societat del grup (E,NC) no només perquè pot aglutinar més gent, sinó també perquè dona lloc a menys oposicions internes dels grups components. Hi ha més grups separats per dos passos en els grups que giren al voltant de (C,TEC) que en els grups que giren al voltant de (E,NC).

A més si el grup (E,NC) aconseguís apropar el grup (E,TEC) que es troba a dos passos en el sentit identitari sumarien el 47,8% de la població i un índex de poder sumat del 50,4%. Probablement aquí hi ha la clau de tot el procés d’independència, per això és tan imprescindible que el procés d’autodeterminació comenci a visualitzar polítiques de més igualtat i justícia (esquerres).

El diner per si sol màgicament es reprodueix?

Ens diuen que l’any vinent el PIB només pujarà un 0.7%, que haurem de pagar el 3.5% del PIB en interessos del deute, i, no obstant, ens diuen també que la borsa va bé, que les empreses de l’Ibex guanyen més diners, i que això últim no ho hem d’interpretar com un apropiar-se per part d’uns pocs d’una part més gran d’un pastís més petit, com una lluita de classes en què els rics van guanyant i la resta s’empobreix cada vegada més, sinó com signes de recuperació econòmica. Fer-nos creure aquestes coses només és possible si adorem l’ídol diner.
Igual que a l’època dels esclaus feien creure que els esclaus eren humans inferiors, que a l’època feudal feien creure que els senyors eren superiors per naixement, a l’època del capital fan creure que el diner és la font de la producció econòmica, de la riquesa. En tots aquest casos allò que sosté aquestes falses ideologies són els poders dins aquestes formacions socials. Ens volen fer creure que el diner deixat avui en determinats llocs, bancs, caixes i borses, quan hi tornarem d’aquí uns mesos, haurà criat tot sol mes diner: no cal el treball, els recursos naturals; el diner per si sol màgicament es reprodueix. I, ens diuen, fixa’t ho està fent, ho trona a fer, ha començat per la borsa i a continuació aquest poder màgic s’estendrà, creixerà i arribarà també a tota la resta, també fins a tu.
Mentrestant, col·lectivament, som cada dia més pobres.

Cal tenir un projecte de vida en comú.

Quan poses en marxa un procés de separació perquè consideres que no vius bé, has d’estar decidit a assumir els costos reals que el procés comportarà. Aquests costos seran més petits com més respectuoses siguin les persones les unes amb les altres, i més alts quan una de les parts reaccioni desconsideradament. En aquest últim cas, allò que et farà tirar endavant en els moments difícils i d’un cert dubte, serà tenir un projecte nou per refer la teva vida, un projecte que valgui la pena, que t’il·lusioni. Aquest projecte no el pots deixar per a més endavant, per un “ja ho veurem”, perquè si el procés de separació ha d’enfrontar situacions difícils per la incomprensió i oposició de l’altre i no va paral·lel a un nou projecte de vida que puguis començar a percebre i a construir, probablement no reixirà.